De la dieta caníbal a Lovecraft

Hi ha estudis (recents) d'antropologia que relacionen l'augment de volum del cervell amb la dieta carnívora: sembla que, en la tenebra del temps, els homínids van eixamplar l'espai cranial per encabir-hi més matèria grisa a força de rosegar carn i ossos enlloc dels feixucs vegetals. Com qui s'amplia la casa contractant treballadors sense papers. En síntesi: els científics diuen ara que mastegar teixit animal ens va fer més intel·ligents.

L'estudi antropològic ha estat usat de seguida per riure's dels vegetarians i dels vegans (burlar-se d'ells ja és tendència, com humiliar els pobres o rebutjar refugiats de guerres llunyanes). Com que el carnivorisme ha estat reforçat per la religió de la ciència, això permet adreçar-se als vegetarians amb condescendència, i amb aquella fina ironia del qui se sap posseïdor d'un cervell més gran, més capaç de l'humor, i amb una mandíbula més assassina. Gràcies a Déu, l'estudi dels antropòlegs no ha relacionat la dieta carnívora amb la mida del penis, perquè això hagués estat una desfeta moral definitiva, una nova Numància vegetariana a mans d'un nou Escipió carnisser.

El debat entre les bondats del vegeterianisme versus les del carnivorisme (versió civilitzada del canibalisme) sol anar a petar a la vella reductio ad Hitlerum, aquell argument que ens es tan útil per enllestir debats sobre el nacionalisme (t'assembles a Hitler perquè ets un nacionalista espanyol/t'assembles a Hitler perquè ets un nacionalista català). Adolf Hitler era un vegetarià tan estricte com maniàtic. En aquell temps, a finals del XIX i principis del XX, el puritanisme (ja fos racial, religiós o polític) estava emparentat amb la dieta de la verdura i era signe i símbol d'un estadi evolutiu superior. Gandhi també era vegetarià, cal tenir-ho present. Així com molts anarquistes, esperantistes, espiritistes, etc.

La història fa girs capciosos. Uns anarquistes de Madrid amb qui mantinc correspondència (i que admiren Catalunya en tant que pàtria natal de Mateu Morral i adoptiva de Santiago Salvador -encara és català el qui viu i treballa a Catalunya?) em diuen que el veganisme és una opció estúpida. És clar que algun d'ells és al darrere dels treballs més fascinants de l'assaig contemporani, com són La facción caníbal o Londres Noir, llibres on es fa una apologia macabra dels devoradors d'homes.

Pel què fa a l'increment de la massa cerebral, no em puc estar de pensar en un filòsof deixeble de Schopenhauer, el noruec Peter Wessel Zapffe. Zapffe -el pessimista de capçalera de qualsevol pessimista ben nascut i vagament emparentat intel·lectualment amb el nostre estimat Pío Baroja- relaciona l'increment del cervell humà amb l'aparició de la consciència, que és la nostra maledicció definitiva.

El cervell més gros ens va fer conscients del nostre paper insignificant en l'Univers. També ens va fer capaços de proeses diverses, com ara la capacitat de construir bombes nuclears, bombes d'hidrògen, bombes de fragmentació, l'estat d'Israel, la monarquia parlamentària, la bomba de sofre blanc, l'ANC+Òmnium Cultural, les fronteres coronades amb corones d'espines, els visats, l'euro, els paradisos fiscals, la ITV, el fracking, el salari mínim interprofessional.

H.P. Lovecraft (hereu de Schopenhauer, contemporani de Baroja i anterior a Zapffe) comença així un dels seus millors relats, amb un paràgraf suggerent i deliciosament crític amb el progrés del pensament científic:

No hi ha cap millor fortuna al món que la incapacitat de la ment humana per relacionar tots els coneixements que conté. Vivim en un illa d'ignorància plàcida, rodejats pels mars negres de l'infinit. El nostre destí no és emprendre llargs viatges. Les ciències, que segueixen els seus propis camins, no ens han fet gaire mal fins ara. Però algun dia, la unió dels coneixements dissociats ens durà a comprendre la realitat i sabrem la posició tan feble que hi ocupem. Les perspectives són tan terribles que enfollirem davant de la revelació, o fugirem d'aquesta llum funesta per refugiar-nos en la pau i la seguretat d'una nova edat de la tenebra

The call of Cthulhu, 1926

Ara no recordo si Lovecraft era vegetarià o no. Li ho preguntaré a la propera sessió de Ouija. La dieta carnívora potser ens va fer més intel·ligents. Però ens va fer millors?

Haneke i la psicopatia

Un dels protagonistes, amb la imatge del calze sagrat a l'ombra

Veure un film d'en Michael Haneke sis anys després de la seva estrena explica l'interès que sento per les novetats. Malgrat ser un admirador irracional del cinema del director austríac, m'he sabut esperar fins que ha arribat el moment. Els fenòmens ens arriben quan ens han d'arribar. Fa sis anys és probable que m'hagués impressionat molt, però menys.

Haneke construeix a La cinta blanca un film sobre la infantesa, i sobre la infantesa del mal. La resposta a la qüestió sobre si l'home és bo per naturalesa o bé és la societat qui el perverteix queda força ben explicada. La resposta bona és la complexa, com sempre: una mica de cada. Com que els homes no tan sols viuen en societat, si no que ells la construeixen amb els seus actes, és impossible aïllar el mal. Haneke no tan sols tracta l'espectador d'intel·ligent si no que el qüestiona i el fa dubtar.

Només ens trobem en el dubte. És la incertesa allò que ens fa humans. És quan rellisques que et fas humà, quan perds l'equilibri.

En tota l'obra de l'austríac genial (i mira que n'hi ha poquets, d'aquests) hi ha un treball seriós, agut i profund sobre el mal: ha explorat les seves expressions, els impulsos, les raons. I en aquest cas, la gènesi.

Filmada en un blanc i negre auster que remet als grans mestres (el Dreyer de Dies irae, per exemple), La cinta blanca surt a la recerca de les millors obres del cinema sobre la psicopatia. Hi ha referències a The Bad Seed, l'obra mestra de Mervyn Le Roy de 1956 i també a la parella de psicòpates de llibre Judd i Arthur, de la fascinant Compulsion (1959) d'en Fleischer. Vist des de la perspectiva dels clàssics, les aproximacions recents al cinema sobre psicòpates (posem per cas "Seven", d'en Fincher) semblen exercicis d'un alumne de l'ESO.

La crucifixió, segons sant Michael Haneke

Per tractar del nazisme, a Haneke no se li ha acudit res millor que anar a trobar com eren els alemanys que van votar Hitler uns quants anys enrere, quan eren (només) nens i nenes. Nenes i nens que creixien en una societat profundament malalta, en un món tancat de repressió i odi, posseït per una idea de puresa diabòlicament inassolible, en una estructura feudal. Nenes i nens que preparaven el futur tenebrós i la crema del Reichstag, que preconcebien Dachau.

Allò que més inquieta del nazisme no és la figura de Hitler, si no l'entorn que el va permetre i els ciutadans que el van dur al poder amb els seus vots i la seva fe encegada. Els mateixos que no van veure res: ni deportacions ni exterminis. A La cinta blanca, Haneke explica com eren aquests ciutadans quan tenien dotze anys, i aquí rau la genialitat de l'artista.

Avui, Europa és de nou un territori angoixant. Que nosaltres veiem i callem mentre es creen camps de presoners només és una de les moltes qüestions angoixants. N'hi ha d'altres: el clima nacionalista a molts països (incloent-hi Catalunya), l'ascens de la xenofòbia, la refeudalització després de la liquidació del contracte social, la refundació del populisme, la celebració de la ignorància i de la cultura de l'entreteniment, la banalització del mal.

L'Europa d'avui s'assembla a l'Europa que explica Zweig a "El món d'ahir", i Haneke hi afegeix que nosaltres podríem ser els nens i les nenes que van dur els psicòpates al poder. Amb l'agreujant que ja no som ni nenes ni nens. Còmplices a l'espera del judici. Si Déu existís...

A "La cinta blanca", l'únic personatge que diu (i endevina) el futur du un premonitori vestit de ratlles.

Eduard Márquez o el criteri

L'Eduard i jo no ens coneixem en persona. He de dir, en descrèdit meu, que el vaig descobrir per una pel·li: Febrer, que està basada en la novel·la "Cinc nits de febrer" (Quaderns crema, 2000). La pel·li és bona i em va dur a llegir la novel·la. Després vaig descobrir que havia publicat poesia, narració breu i novel·la infantil/juvenil. En curriculums com aquest ens hi reconeixem uns quants, és clar. Més enllà de les coincidències hi ha un procés, una evolució, una inquietud en els quals també m'hi puc reconèixer.

Actualment, Márquez parla de literatura i recomana lectures en un programa de ràdio, el divendres. M'imagino que també fa altres coses. Que desconec. Les seves recomanacions les penja en una "xarxa social". El segueixo atentament, perquè li trobo dues virtuts: quan parla de llibres que he llegit hi estic d'acord. Quan parla de llibres que no he llegit, sé que me'n puc refiar.

Márquez té allò tan difícil, allò cada cop més rar: criteri propi. Criteri propi vol dir capacitat de pensar per sí mateix, lliure de modes, amiguismes, novetats editorials. La tria de llibres està elaborada amb criteri literari i pensada per als lectors que demanen litaratura quan es posen a llegir.

En conseqüència, en Márquez no desvetlla simpaties. Fa poc he llegit algun retret: què li passa a en Márquez? a aquest home no li agrada res dels seus congèneres/compatriotes contemporanis? Desconec en Márquez però l'entenc. Jo també estic força decebut dels meus contemporanis. No tan sols perquè confonen la novel·la adulta amb el relat d'aventuretes per a alumnes d'ESO, si no per l'aspecte d'haver nascut sense àvia. Una immensa falta de vergonya els fa tan insofribles que m'inclinen a la tendresa. "Acabo d'escriure la meva millor novel·la", diu un. "Passar-s'ho pipa escrivint" (sic), fa un altre. Aquesta sintaxi no és voluntàriament lamentable, si no que s'ajusta a l'estil que el Facebook exigeix (o recomana). Em pregunto si el fuster diu res de semblant -públicament- quan acaba de fer una motllura, o l'orfebre unes arracades.

Fa mesos, un Márquez enfadat va escriure sobre la impossibilitat de guanyar-se la vida amb dignitat com a escriptor. Entre les reaccions que vaig poder llegir al text de Márquez hi predominava la condescedència irònica, la infinita conyeta catalana. Ens agrada ser una cultura regional perquè ens sentim més còmodes i més segurs vivint dintre de la colla, agermanats al foc de camp. Que sigui impossible viure de la literatura en català té una explicació lògica: som un país molt petit i escassament lector, com tots els països de tradició catòlica. Però també té una conseqüència nefasta: el compromís de l'escriptor amb la seva obra és molt minso.

Al text d'en Márquez li hauria afegit això, la falta de lectors. En la darrera dècada el nombre d'escriptors (i d'editorials) es deu haver multiplicat per quatre o per cinc. Però aquest creixement no va acompanyat de l'increment de lectors equivalent. Sobre aquest fenomen podríem debatre. Hi ha hipòtesis diverses. En tot cas, la situació exigeix més que mai la presència de la crítica i de l'anàlisi. I resulta que no hi és.

I també hi ha un altre fenomen sobre el qual no sabria debatre perquè no en sé prou. L'augment de les publicacions no es tradueix en una millora de la qualitat literària, i això que no es vol dir -per por de perdre uns quants amics del facebook- és un dels nuclis de la qüestió. En la meva opinió, la qualitat literària de la producció catalana està en declivi, i em fa l'efecte que la corva és capa cop més descendent, fins a fer-se vertiginosa. Contradient les lleis del mercat lliure i de la competència, allò que es pretén no és el text literari de qualitat si no la reivindicació de l'entreniment facilet, l'aventi, el protagonista simpàtic que és un trassumpte de l'autor, la renúncia a la profunditat, el gust per agradar ajustant-se als valors de la deplorable classe mitjana (que deia l'Aldous Huxley).

Si continuo per aquest corriol no tan sols perdré amistats virtuals si no que guanyaré algun enemic real. I a més a més em repetiré en allò de què la falta de crítica seriosa i d'assaig ens està abocant a ser, definitivament, una cultura de tercera categoria.

Abans, quan ens sabíem un país petit, brut i ignorant, miràvem què feien enllà i ens hi esforçàvem. Ara que ens creiem superiors i autosuficients hem tancat les finestres, ens mirem el melic i cobrim de "likes" el melic del veí, en el benentès que ell ens respondrà de la mateixa manera. Entre nosaltres, perquè som collonuts. Per això necessitem l'Eduard Márquez, algú que manté la finestra oberta i la mirada clara.

Tarkovski ressuscitat per Iñárruti

Si tens la mala sort d'haver nascut a Catalunya amb sensibilitat anarco-sòcio-comunista, tens tres dates que et cal assenyalar amb negre intens al calendari: el dia que van matar Puig Antich amb la complicitat silenciosa de l'intel·lectualitat catalana, el dia de la caiguda del mur de Berlin i el dia que l'Anna Gabriel va votar a favor d'investir Carles Puigdemont perquè ens faci de presidentet.

Si ets del temps en què als cinemes hi passaven cinema enlloc de pel·lis, la data nefasta és el 29 de desembre de 1986, que és el dia en què va morir el darrer mestre de la cinematografia, l'Andrei Tarkovsky. De les 7 cintes que va filmar, 6 d'elles em semblen el millor argument per defensar que el cinema és art. I no entreteniment, com diuen els carallots i els entretenidors.

Tarkovsky ha estat citat, homenatjat i plagiat infinitat de vegades. Com més coneixes la seva obra més comprens quants seguidors té, quants analistes, quants aspirants a deixeble. Fins i tot en produccions febles, comercials i banals, el realitzador han volgut acostar-se al mestre i li ha copiat un pla, una seqüència, una idea. Lars von Trier ha tingut sempre la dignitat de parlar-ne i d'explicar-ho. I diu, -més o menys: que sense Tarkovsky no hi ha von Trier. Sense problemes: és de ben parit ser agraït. I tant.

Tota l'obra de l'Andrei té l'aspecte commovedor i delicat d'un testament estètic (l'estètica és allò que hi darrere de l'ètica). Com si hagués volgut garantir des del principi que res no és en va. Que tot roman per la mateixa raó que tot se'n va. T'estremeixes quan saps que "La infantesa d'Ivan" està rodada quan té 30 anys. I "Nostàlgia" als 51, edat en què avui trobem infinitat d'adolescències prorrogades, algunes de les quals dirigeixen els destins de la pàtria. Jo en tinc 51 avui, i entenc la Nostàlgia de Tarkovsky de tal manera que se'm fa tan dolorosa que no puc mirar-la. Si me la miro, em moriré.

El cineasta mexicà González Iñárritu ha dut "The Revenant" al món i als premis "òscars", que és aquell ninotet daurat com un angelet barroc i que recorda vagament Cristiano Ronaldo amb una espasa entre mans i el cap rapat. No sé si l'Iñárritu ha explicat que ha plagiat/homenatjat Tarkovsky entre 8 i 17 vegades (depèn del crític que et miris).

En qualsevol cas em sento molt feliç de saber que el meu cineasta preferit és viu. I que l'hagi ressuscitat un director mexicà m'alegra molt, perquè quan penso en Mèxic penso en Luis Buñuel. Ara repenso el títol de la cinta (The Revenant) i me n'adono que és un bon títol, un títol polisèmic.

El video que explica tot això és aquest:

El Parlament dels lletraferits

Això ens ve de lluny. A Catalunya, si li fots una pedra a un arbre (posem per cas una pomera), te'n cauran tres poetes (dos dels quals rimadors) més un novel·lista, dels de la novel·la negra catalana contemporània. Sembla una imatge surrealista però és realisme estricte. A la península Ibèrica, el realisme és surrealisme pel damunt del Pirineu. Per això es diu surrealisme.

No en sé prou de sociologia, però diria que el cas té quelcom a veure amb el nacionalisme català, que usa la llengua escrita en vers com una bandera. O com una espasa. Hom pensa que un bon patriota és aquell que escriu versos. Dels narradors i novel·listes se'n desconfia. No hi ha novel·la patriòtica? Ho hauria de preguntar a alguna eminència sorruda d'Òmnium Cultural, que aquests sí que en saben sobre normalitzar-nos a cop d'hòstia i de decret llei. O a en Marc Moreno de "Llibres del Delicte", que edita una variant curiosa de la novel·la negra: la novel·la policial (de Mossos d'esquadra) i ensems patriòtica.

Al Kurdistan expressen els anhels patriotístics amb Kalaixnikovs, al País Basc cremen contenidors plens de merda quan tanquen les herrikotabernas i aquí ho fem amb rodolins, el cap de setmana. Pulcritud a la catalana. Llàstima que hi hagi rodolins de rima letal. No parlo del sublim "Pel juny/la falç al puny", si no de: "Endavant, President/som la bona gent", d'una poetessa masista que s'autoedita al Facebook. A la mateixa xarxa social hi pots trobar l'associació de poetes per la independència, que té un valor antropològic igual o superior als caníbals de Borneo.

Era previsible que, enmig de l'onada sobiranista, els lletraferits arribessin al Parlament i hi ocupessin uns quants escons. Vist que el sobiranisme té una èpica dubtosa, la irrupció de la lírica era inevitable. Algun sobiranista llegit va trobar un vers de l'Andrés Estellés i, aprofitant que l'autor no pot reclamar per motiu de defunció, va endinyar l'eslògan:

un poble unit, alegre i combatiu

A priori, diria que és bo que a la política hi arribin individus que no siguin funcionaris de carrera, advocats o economistes o assessors financers. Em sembla bo que hi hagi periodistes, professors, geòlegs, carters, actors, pallassos, etc. Sobre els poetes ja no sé què dir-ne, perquè em cansa el verb florit i aquest to de petulància irrefrenable. Es va ensumar la catàstrofe quan el senyoret Mas va citar Gandhi, que no era poeta però sí que s'inclinava cap a la figura literària.

(Nota al marge: en Lluís Companys va nomenar conseller de cultura el poeta Ventura Gassol, que és un bon poeta. Incomprensiblement mai no citat pels xicots d'ERC: on carai para la memòria històrica? Per mi que els xicots d'ERC encara són al Cavall Fort o a Tretzevents, i els més avantguardistes, al Club Super 3).

D'entrada, la irrupció de la poesia al discurs polític semblava la millor (l'única?) aportació de la CUP. En David Fernàndez decorava els seus parlaments, de vegades massa críptics, amb cites de poetes cultes i amb delicioses referències clàssiques: Troia, Itaca, Ulisses, Patrocle, el Minotaure, l'espardenya franciscana, l'abraçada del fill pròdig. Hi trobo a faltar l'Atlàntida (la de Plató, no la de Verdaguer).

Poc més tard, la poesia en seu parlamentària va esdevenir epidèmia. Un no parar. Es feu habitual sentir-hi citar Andrés Estellés, Maria Mercè Marçal, Joan Maragall, Segarra, Núria Feliu, Salvat-Papasseit, Aribau (Bonaventura Carles, profecia de Puigdemont), Llach (!), Espriu (sempre Espriu!), Pitarra, Jordi de Sant Jordi, Riba (en Carles, no en Pau), Guerau de Liost, Mossèn Ballarín, les floretes de Sant Francesc. La poesia ja no és una prerrogativa de la Cup. En aquest context, l'arribada del mel·liflu senyor Gabriel Rufián, amb un curriculum on sols hi destaca el passat de rodolinaire aficionat, és un fet qualificable de "normal".

No hi ha sessió parlamentària on no s'hi produeixi un duel en vers. Com en un club decadent de dandys i diletants del segle XIX. A veure si per fi s'hi apunta algú de Ciudadanos i cita en Jaime Gil de Biedma o en Goytisolo o en Juan Eduardo Cirlot. Per encetar un bonic debat sobre xarnegos i catalans de soca-rel, de pedra picada. Seria un debat força distret. L'Oda al Pi de les Tres Branques contra No volveré a ser joven.

[És de ben parit ser agraït: cal agrair als convergents de tota la vida que es mantinguin fidels a l'ús de la frase feta que va promoure el fundador-delinqüent: el carro davant dels bous, el peix al cove, etc. Però... ai! Intueixo en la prosa post-independentista de Puigdemont la seducció imminent del vers. Y si no, al tiempo. Jo diria que li falta ben poc per arrencar-se amb quatre versos. Seran dels Gojos de la Mare de Déu del Claustre?]

El fenomen no deixa d'evolucionar, com la colònia de bacteris en una placa de Petri. Ara ja no es tracta tan sols de citar versos en públic, si no de d'inflingir-li al discurs un aire líric, amb rima interna i cesura i peu jàmbic. Rull i Turull, l'exemple més brillant de rima interna. No hi ha cap estratègia millor per amagar l'absència de contingut que embarrocar la forma.

A la Cup hi ha els germans Salellas (Lluc i Benet, noms que deduïm extrets de la popularíssima obra teatral Els Pastorets) que no escriuen versos però que, en canvi, fan una prosa poètica excelsa fins i tot quan li foten llenya a l'enemic interior. La gent de casa bona estan educats per conduir-se amb elegància en les tribulacions.

L'alarma del desastre definitiu saltarà quan en Joan Tardà s'arrenqui amb algun poemet. Aquest home (que està adquirint un aspecte estrany, com una postrera Teresina de La Cubana) justifica la seva eternització com a diputat amb expressions barroeres i vulgars, destinades a trobar l'aplaudiment de l'ànima hooligan que roman al fons de qualsevol poeta català. És un clàssic, un resistent. Però no descartaria una conversió imminent a la lírica. No me l'imagino recitant Rainer Maria Rilke, però uns versets de l'Oda a la Pàtria de l'Aribau potser sí. Segur que té el CD d'aquell concert de la Núria Feliu on recitava poemes patriòtics.

Des que Tardà i Feliu llueixen un pentinat idèntic que tot em fa témer el pitjor. Que el déu de la narrativa ens agafi confessats.