Alfred Bosch i les ficcions de l'estrany

La fotografia que encapçala el text prové d'un blog oficial d'Esquerra Republicana de Catalunya: no està manipulada ni és obra d'un mitjà enemic. I no obstant això, provoca inquietud en l'ull que mira. Transmet una estranyesa que provaré d'explicar.

Hi ha quelcom en els gestos que sembla fals, impostat en excés. De fet, si es mira durant més d'un minut, hom podria formular la hipòtesi que el fotògraf ha retratat dues estàtues del Museu de Cera. És probable que les persones retratades em resultin estranyes en qualsevol fotografia i circumstància, perquè tot en ells em resulta estrany i potser es deu a una predisposició psicològica. De vegades em demano com va arribar el senyor Juanjo Puigcorbé a una candidatura política com a número dos. M'ho demano uns quants cops fins que de sobte imagino, com qui entreveu imatges al besllum, una història:

Imagino els llargs hiverns madrilenys del diputat Bosch, perdut pels carrers del centre de la vil·la, potser a la recerca de catalans trasplantats com ara ell. O tal vegada tan sols buscant una cafeteria tranquil·la i una mica senyorial. Com en un conte de Gògol. Intueixo aquells carrers cèntrics de les tasques i la figura del diputat que avança amb el mentó alçat cap a una solitud còsmica. Finalment, els peus el duen fins a un salonet luxós de butaques entapissades de vellut magrana on tertuliegen entre wiskis gent ociosa i adinerada. Hi ha d'altres diputats d'altres províncies, artistes de varietats jubilats i algun promotor dels toros, madams retirades per empresaris ramaders, dos antics premis Planeta (en taules diferents), una pitonissa, un vell cantant melòdic amb pròtesi de maluc acompanyat per una jove, a qui li està prometent un programa a TeleMadrid.

És sens dubte aquí, en un succedani tardà i decadent del mític Café Gijón on l'Alfred i en Juanjo es troben, una nit d'hivern en què tres gats, cinc coloms i un parell de rodamons sense casa troben la mort damunt les llambordes glaçades de la Plaza Mayor.
-Ep, tu eres aquel... tu ets... català!
-Soy Juanjo. Y tu eres...?
-El de l'Orgia! Ets el protagonista de... Sóc el diputat Bosch. No m'has vist, avui, a la tele? Avui he pujat a l'estrada...

Després d'uns minuts de temptatives i vacil·lacions com entre dos ex-mascles alfa tocats pel temps i la tramuntana, el diputat diu:
-Pago jo la propera ronda, què collons!

I uns minuts més tard, l'actor desvagat imagina entre boires una nova vida com a regidor de no-sé-què a l'antiga ciutat que odiava i prova d'oblidar, la dels provincians vora el mar. Perquè, si no va errat, és això el que li acaba de proposar el diputat. Potser caldria fer el recompte de wiskis, però tot just quan ho acaba de pensar se n'oblida. Tornar a la ciutat seria com una venjança recargolada, però una venjança freda, això sí. Tal com dicten els cànons de les venjances. Com qui accepta un paper estrany en una pel·lícula que no acaba d'entendre, de Luis Buñuel amb guió de Jean-Claude Carrière, l'actor li diu que sí al diputat.
-Saps que tens un aire com de Dalí? deixa caure el diputat mentre fa espetegar els dits en la direcció del mostrador i fa una "V" que no vol dir "victòria" si no "dos wiskis més".

L'endemà, vora les onze de mig matí, quan el diputat es desvetlla tarda quatre minuts a sortir del llit de l'hotelet: és el temps que passa discernint si la conversa amb l'actor que li envia un racó del cervell prové de la memòria o del somni. Quan li arriba el fragment de conversa en què li ofereix el càrrec de regidor de cultura, el diputat empassa una salivera atepeïda amb ecos amargants del wiski car fermentat a les genives. Li caldrà acceptar que és un record de la vida real. Ni un somni ni una novel·la de les que ja no escriu, perquè un dia va comprendre que no era Gore Vidal si no una mena d'escriptor per encàrrec de sí mateix.

Tres dies més tard el diputat telefona al secretari general del partit. Li ho ha d'explicar. Durant aquests tres dies ha passat del penediment a la recerca atabalada del valor, i s'ha preparat un discurs ben travat que hauria de convèncer el lider: ho plantejaré com una idea arrauxada però genial, un candidat mediàtic que arrossegarà milers de vots, un impacte a la premsa, una campanya poderosa, un cop d'efecte, una metàfora del nou país... (a darrera hora esborra mentalment la mencio del "nou país" perquè comprèn que un vell actor decadent no encaixa en el concepte).

El secretari general arrufa el nas mentre para l'orella a la trucada del diputat a Madrid. Sent com li retorna el tremolor de la veu que el traeix de tant en tant. Li costa uns minuts posar un rostre als mots "Juanjo" i "Puigcorbé", però quan ho aconsegueix se sent atenallat pel silenci. El diputat a Madrid copsa la fredor a l'orella. Llavors passa al pla B i s'arrenca amb improvisats elogis a l'actor, ara un pèl caòtics i desordenats, perquè hi ha dones que li diuen que quan es posa caòtic fa gràcia i està més seductor que mai.

El secretari general manté un silenci glacial que remet a Stalin i a Rajoy, i amb la mà lliure consulta el google. Clica a "imatges" i contempla la mitja meleneta de l'actor del qual li parlen, una mitja meleneta que ha traspassat les dècades i els eons com si fos presa d'un estilista zombificat. (Una mitja meleneta que recorda la mitja meleneta d'en Portabella, el candidat sacrificat a l'altar de la regeneració).

Al lider i secretari general se li acuden moltes coses per dir-li a aquest diputat estrany que va enviar a Madrid, però recorda que ell fa de secretari general perquè és la figura de consens i de pacte que encara manté força estables les costures del partit. Mormola alguna cosa així com ara:
-D'acord. Ho pensarem.

Usa el plural protector, tot i que no sap qui li farà el plural. No pas l'Oriol Amorós ni cap dels qui anaven a les llistes del partit per la circumscripció de Barcelona -històricament- i que han estat acomiadats a través de les notes de premsa. Es mira el rellotge i veu que és tard. Ja ho pensaré demà, pensa. És l'hora de posar els nens a dormir.

Mentre avança pel corredor cap a la cambra dels plançons decideix que avui no els explicarà "La caputxeta catalana i el llop espanyol" si no "El vestit nou de l'emperador". Els hauria de dir que ell fou dels qui van callar i no li van dir a l'emperador que anava nu, però no ho farà. Potser un altre dia, més endavant. Potser quan decideixi anar-se'n a viure a un país llunyà i tropical com ara Madagascar. Tan de bo els fills siguin capaços de dir "l'emperador va nu" quan els arribi l'ocasió.

A bona hora, Collboni!

Abans de res he de dir que en Jaume Collboni, candidat del PSC a l'alcaldia de Barcelona, em sembla una bona persona. És el primer cop que puc dir això d'un candidat a alcalde de Barcelona del PSC. Perquè des de Narcís Serra endavant, no hi ha un pam de fiable ni de confiable. A en Serra, tot sigui dit de pas, encara esperem veure'l entre reixes per l'estafa monstruosa de Catalunya Caixa (la més gran de l'Estat, perquè proporcionalment és superior a l'estafa de Bankia). Després van venir Maragall, Clos i Hereu, que tenen en comú allò que en Juan Marsé explicava tan bé a Últimas tardes con Teresa:

¿Qué otra cosa podía esperarse de los jóvenes universitarios en aquel entonces si hasta los que decían servir a la verdadera causa cultural y democrática del país eran hombres que arrastrarían su adolescencia mítica hasta los cuarenta años?
Con el tiempo, unos quedarían como farsantes y otros como víctimas, la mayoría como imbéciles o como niños, alguno como sensato, generoso y hasta premiado con futuro político, y todos como lo que eran: señoritos de mierda.

Collboni és un tipus que sembla honest, i vist el seu curriculum vital hom pot pensar que sigui honestament socialista. Potser perquè sembla bona persona i honest, el seu partit ha decidit presentar-lo a l'alcaldia quan pitjor ho té el PSC: un cop el bon Collboni sofreixi la derrota més gran del seu partit l'evaquaran i així podrà ascendir qualsevol altra mala persona de les que esperen entre les ombres sinistres.

La bondat d'en Collboni, però, ha quedat empastifada per una campanya electoral amb un dels eslògans més llastimosos que li recordo al PSC. Els pasquins que embruten els fanals de Barcelona proclamen pífies com: De debò Barcelona ha de triar dreta o incertesa? Em va caure l'ànima als peus. El PSC anomena dreta a la dreta, però incertesa a l'esquerra. Aquesta sí que és bona, Jaume Collboni! Ja m'intueixo què volies dir, però cal ser molt cínic i alhora molt burro per plantejar-ho així, perquè a mi em venen unes ganes de votar la incertesa que ni s'ho imaginen els tècnics en propaganda del teu partit.

Diu en Jaume Collboni en roda de premsa davant de tres o quatre periodistes desganats i que badallen que no veu persones preparades a la llista de l'Ada Colau (es veu que, en directe, la incertesa per fi té nom i cognom). Diu que no veu ningú preparat per fer de regidor d'economia ni de "seguretat". Una apreciació ben ximpleta, perquè els seus preparats ens han ensarronat, venut i enredat durant dècades: tan sols un ignorant o un desmemoriat votaria els preparats del PSC. Altra vegada, el bo d'en Collboni dóna motius poderosos per votar la llista que encapçala l'Ada Colau. M'estimo més despreparat inconegut que preparat massa conegut.

Les dècades de govern socialista a l'ajuntament de Barcelona ens van dur a la ciutat venuda, injusta, caríssima, prostituïda i on la memòria històrica de les lluites obreres es va esborrar meticulosament, obsessivament. No hem oblidat la maldat infinita dels Serra, Maragall, Clos i Hereu per esborrar el passat obrerista i anarquista i convertir la ciutat en una patranya turística hortera i de mal gust, per expulsar els pobres amb enginys d'un urbanisme salvatge i excloent, per destruir els barris i convertir-los en complexos a la Blade Runner: des del penós 22 arroba fins al Fòrum, des del Raval del pijos a la Gràcia dels ecopijos, la inquietant Vil·la Olímpica, etc. Afavoridors i còmplices necessaris de l'especulació i de la bombolla immobiliària, es van permetre allò tan "socialista" del capitalisme amb rostre humà. Que vol dir engreixar els rics tot donant almoines institucionals als pobres.

Tan nefastes, indecents i perverses foren les alcaldies socialistes (cal dir-ho en cursiva per no ofendre les persones que creuen en les idees socialistes), que quan va arribar aquest engendre de fatxa mel·liflu i anèmic anomenat Trias, no li va caldre si no continuar i amplificar lleugerament el to neoliberal que li havien indicat els predecessors.

Em deixo les consideracions sobre els preparats en seguretat ciutadana que anomena el bo d'en Collboni, perquè si hom ha vist Ciutat morta no cal dir res d'aquesta gent tan preparada que repta per les tenebres del carrer de Nicaragua, com les rates a les parets al conte d'en Lovecraft.

Jaume: entre la certesa dels teus i la incertesa dels altres, has de comprendre que ens estimem més la incertesa. Som molts els qui celebrem que allibereu el concepte de socialista que heu segrestat durant tan de temps. Aprofiteu el temps lliure que ara us regalarem per anar a meditar.

Per un segon d'amor

A moltes ciutats hi ha parcs on, a l'horabaixa, homes masculins i adults passegen el seu gos i es miren entre ells, discretament, suggeridors. Li han dit a la dona surto a passejar el gos i tornen una hora més tard a casa, tan si han trobat un segon d'amor com si no.

En molts llocs de treball, des de fàbriques fins a oficines o institucions penitenciàries i educatives hi ha persones que ostenten petits càrrecs que els donen un cert poder sobre uns altres, a qui s'anomena "subordinats". Busquen un segon d'amor entre els subordinats, que obtenen de somriures i afalacs, d'aplaudiments i d'aprovacions. De vegades busquen si Eros era darrera el somriure.

Hi ha persones que estimen el Déu que va crear la humanitat, però no estimen la humanitat. Hi ha persones que, per tal d'obtenir un indici de l'amor de Déu es maltracten a sí mateixes o maltracten d'altres persones. Hi ha persones que menyspreen l'amor de Déu i afirmen que n'hi ha prou amb un amor democràtic entre els homes, però mai no queda del tot provat que hom estimi el pròxim i que això hagi millorat la convivència. Ni tan sols queda clar si el pròxim és quelcom estimable o estimador.

Tolstoi, el poeta rus, deia que estimava la humanitat però que era impossible estimar-se els homes en concret. Tolstoi devia viure segons d'amor conceptual.

Als vespres i ben entrada la nit, persones de molts llocs que viuen soles o en parella es passen hores buscant emocions properes i semblants a l'amor davant d'una pantalla on hi apareixen lletres i paraules, provinents de persones que tal vegada busquen el mateix, en un joc de simulacres i ficcions. Potser no se n'adonen (o potser sí) que la pantalla és un mirall, i que és al seu propi jo al qui li demanen una frase que contingui amor.

Emil Cioran (1911 - 1995) fou un filòsof del pessimisme que va apologar el suïcidi. Va viure vuitanta-quatre anys i es va morir de mort natural, tot esperant un senyal de l'amor.

Hi ha persones que es passen hores contemplant pel·lícules on altres persones fingeixen amor, atracció i passions que, en realitat, mai ningú no ha viscut. Aquestes ficcions construeixen una idea de l'amor que els empeny a buscar l'amor de ficció, ni que només duri un segon.

Hi ha persones que s'estimen aquell qui se'ls estimi, encara només se'ls estimi un segon. Hi ha persones que continuen estimant aquell qui els va estimar durant un segon, encara que aquest segon s'esdevingués enmig d'un coit. Hi ha persones que estimen aquell qui no els estima perquè pensen o intueixen que finalment se l'estimarà i per això li ofereixen coits. Hi ha persones que són estimades i no estimen. Hi ha persones que n'estimen d'altres però no a sí mateixos. Hi ha persones que només s'estimen a ells mateixos, tot i que molt sovint també són els qui s'odien a sí mateixos. Hi ha persones que els diuen als altres que els estimen molt, però tan sols és per aconseguir un segon de reciprocitat.

El cantant, des de dalt de l'escenari i sota la llum rutilant, li diu al públic: t'estimo. Tant el públic com el cantant saben que aquest amor s'acabarà amb el darrer acord del concert. És un amor honest perquè no conté promeses, i saber quan s'acabarà (en quin moment precís s'acabarà) tranquil·litza el públic i el cantant.

Humbert Torres, que fou alcalde de Lleida del 1917 al 1920, va quedar-se vidu i des de llavors va dedicar la vida a invocar l'esposa morta, buscant un segon d'amor entre les ombres.

Les matemàtiques irracionals

Diuen que el col·lectiu dels matemàtics és el que conté més creients en Déu de totes les disciplines científiques (i el que menys creients té són els biòlegs: es veu que, com més t'apropes als éssers vius, menys confiança tens en els déus). No m'estranya gens: el pensament matemàtic explica un món ordenat i precís, un univers explicable i racional que indueix a pensar en un ésser ordenador.

Jo sóc de lletres i més aviat ateu, i em costa imaginar un univers ordenat. Accepto, això sí, que dos més dos sumin quatre, però això no em serveix de gran cosa. En definitiva, la infal·libilitat de l'algoritme no resol el que de veritat importa: quatre és un número gran o petit? Si dic em queden quatre mesos de vida i a continuació tinc quatre xalets, me n'adonaré que el quatre no és cap mesura objectiva, que no m'explica res.

La diferència entre el zero i l'u és molt petita, diries a priori. La mateixa que hi ha entre l'u i el dos. Però hi ha una diferència enorme entre haver viatjat a Paris zero vegades o una. I petita si hi has viatjat una vegada o dues, cas en què la diferència és gairebé anecdòtica. Tot això no és res de nou ni cap descobriment. Però en canvi, com a éssers socials, mantenim una fe cega en els números i les seves operacions.

[Aixi com hi ha gent que de vegades veu morts, jo de vegades veig Wittgenstein.]

Deu ser per culpa d'aquesta fe que, en temps de campanya electoral, ens deixem seduir pels discursos plens de números. Les persones a l'atur disminueixen depèn de com es compti. El partit del govern a l'Estat espanyol treu conclusions optimistes (o fins i tot eufòriques) dels més de quatre milions i mig de persones a l'atur. El govern de l'autonomia catalana no parla d'aturats, com si aquesta xifra no anés amb ells. En canvi, parlen de percentatges de persones sobiranistes. Mentre cedeixen la sobirania de la sanitat dels ciutadans (sobiranistes o no) a empreses com Capio, propietat de Rodrigo Rato i família.

El turisme deixa a Barcelona milers de milions d'euros de benefici i això avala la política de promoció del turisme de l'alcalde/candidat Trias. I ho diu com si, en acabar la temporada turística, els ciutadans de Barcelona es posessin en fila per recollir els dividends obtinguts a canvi de suportar la barbàrie dels celtes borratxos que es passegen pels carrers. On van els milions del benefici? Aquesta pregunta -que és la pertinent- no es respòn mai. Ídem per al Barcelona Mobile Congress: l'ajuntament hi posa diners perquè genera beneficis per a la ciutat, però tans sols sabem del cert que el sector professional més beneficiat per l'esdeveniment és el de la prostitució (com sempre, un dels sectors més honestos).

Per què de vegades es parla de percentatges i de vegades de números absoluts?

En la qüestió independentista, el caos dels números et podria deixar autista: els independentistes van enfilar-se al cavall de l'eufòria després del pseudo-referèndum perquè hi va participar un milió vuit-centes mil persones. Es va dir poc que aquesta xifra representa el 33% del cens. Des de la perspectiva de l'estat, el referèndum es va analitzar invertint els termes. Quan es tracta la qüestió de l'abstenció en les eleccions es tendeix a minimitzar amb els recursos matemàtics que calgui, per més estranys que siguin.

A França neixen 2,1 fills per dona, i això es considera un bon indicador. (Mentre que, a mi, la xifra tan sols em suggereix un conte de terror, la versió neonatal del Frankenstein de la Shelley).

Un avió es va estavellar als Alps, va fer cent cinquanta morts i això va generar funerals d'Estat a tort i a dret d'Europa. A la Sagrada Família es va tancar el pas als turistes (amb la consegüent pèrdua d'ingressos mai no explicada) per celebrar-hi una gran missa catòlica en record dels 150 difunts. La mateixa setmana que el mar Mediterrani ofegava més de dues mil persones. Per a quin percentatge de persones estan restringits els funerals d'estat?

L'empresa Volkswagen (la que va néixer i prosperar a Alemanya durant el règim nazi) invertirà uns dos mil milions d'euros a Catalunya, explica en Mas. I ahi afegeix: això vol dir que Volkswagen confia en Catalunya. He d'entendre que rebré la part proporcional dels euros al meu compte corrent? Que em regalaran un Golf si demostro que sóc català?

Per què el senyoret Mas m'amaga que Volkswagen donarà molts milions a empreses, accionistes, propietaris de terrenys i altres mafiosos que podrien tenir l'adreça fiscal en qualsevol paradís fiscal del planeta -excloent-ne Catalunya?

Els equips de futbol espanyols (exceptuant el Barça i el Madrid) volen fer vaga en protesta per la política esportiva i fiscal del govern. Les autoritats contraataquen, esgrimint per damunt de tot que la vaga produiria 55 milions d'euros de pèrdua. De pèrdua per a qui? Em costarà algun euro aquesta vaga? Hauré de pagar la part proporcional que em toca com a ciutadà espanyol?

Doncs això, que de vegades se m'apareix el pobre Wittgenstein. Mai no he lamentat prou haver estat de lletres. Perquè a l'edat en què calia decidir-se per les lletres o les ciències jo tan sols tenia setze anys i no em podia imaginar la magnitud de l'error que cometia.

El resultat és que no comprenc res, però en canví sé que el dia 24 de maig puc anar a votar al districte 05, secció 23. I que si tinc algun dubte m'ho poden resoldre al 901 101 900.

Seebook

A través d'un vell amic (dels pocs que puc anomenar així) m'ha arribat la possibilitat de participar en el projecte de Seebook. La proposta és publicar en format virtual i he dit que sí, perquè altrament no sé pas com podria publicar i divulgar els meus contes breus.

Publicar no és gens senzill des de fa uns anys, però publicar contes estranys encara ho és més. A Catalunya les editorials contemplen la novel·la, però el conte sembla un gènere proscrit. Em diuen que a Madrid és una mica més factible i ho crec, perquè en les coses de la cultura Madrid encara manté un cert aire de la dignitat que Barcelona va perdre. Prò no em vull ficar en qüestions que acaben per emmerdar-se en territoris territorials i molt enfangats.

El projecte que em planteja Seebook és divulgar textos en format virtual, i en això duc uns quants dies treballant. He seleccionat contes breus, alguns dels quals han aparegut al bloc en una versió primigènia. El que li he afegit és, al final de cada relat, un segon relat on explico la gènesi de text.

Poe va escriure un dels seus millors textos quan va explicar com havia escrit The Raven. Jo no vull emular Poe. Però sí que incorporo una explicació de cada text al capdavall dels contes.

Aquest n'és un exemple:

ENS VAM ESTIMAR TANT

Vaig baixar del tren al capvespre, quan el sol es tenyia de rosa trist i el paisatge es diluïa en un bassal d'aigua malva. Jo era l'únic passatger que havia comprat el bitllet fins a Vinyamala el dia dotze de juny del dos mil catorze a les vuit i cinquanta. Mai havia estat en aquest poble, i no obstant això l'estació se'm feia familiar. La sala d'espera pintada de verd oliva amb columnes d'acer, els bancs de fusta gris, el rellotge octogonal damunt de les taquilles tancades, la forma que dibuixaven les taques d'humitat al sostre, la vista de l'avinguda de til·lers que s'obria rere la vidriera. Tot m'era conegut, per més estrany que fos.

Vaig tornar a mirar-me el paper doblegat en quatre plecs que duia a la butxaca dels pantalons on hi havia l'adreça de la fàbrica on potser, si tot anava bé i hi havia sort, em farien un contracte i tindria feina per una temporada. Vaig començar a caminar per l'avinguda buscant les plaques amb el nom de les travessies, però vaig ser incapaç de trobar-ne cap. L'únic rètol que hi havia estava cobert pel fullam tupit d'un enorme llorer. De sobte, corrent empesa per una pressa que resultava estravagant en aquells carrers buits de gent, va aparèixer la dona pèl-roja. Va tombar la cantonada, llençada carrer avall. Però malgrat la penombra incipient i la velocitat, em vaig adonar que era la Marga. Marga! El meu primer amor... Fa tants anys que l'havia perdut de vista... Recordava que havia marxat de la ciutat, però no sabia que visqués a Vinyamala.

I fou gairebé increïble, emocionant, perquè ella també em va reconèixer de seguida. Ens vam abraçar en silenci. Així vam escoltar ensems els batecs dels cors, la respiració atrafegada i la remor dels carrers buits.

-La fàbrica? És als afores -em va mormolar a l'orella molt fluixet, i amb l'aire entretallat com quan fèiem l'amor als disset anys.- T'hi podria dur més tard, t'hi acompanyaré. Penso que potser... sí, ja ho sé: espera'm a casa, ara tinc coses importants per fer, però després vindré a buscar-te i t'hi acompanyo...

Em va dur fins a la porta d'un casalot enorme, en barri que semblava cèntric. Era un edifici solemne i sobri, de color indefinit i humitats verdoses. Hi havia finestres amb els vidres esbocinats. Ens vam acomiadar davant la porta de fusta gegantina i decrèpita. Ella es va fondre en la llum tèrbola: es feia fosc molt de pressa, vaig pensar. Massa depressa per al mes de juny. Vaig pujar per una escalinata palauesca i vaig travessar vestíbuls de sostre llunyà, quasi infinit. Vaig passar pel què semblava la cuina d'un hotel, però ningú no hi cuinava. Després, per fi, vaig trobar un corredor llarg, ondulat i estret com un intestí. Al fons s'hi iuntuïa una llum molt dèbil que insinuava la presència d'algú. També m'arribava el so nítid d'unes flautes -i potser un oboè-, una melodia insitent i repetitiva, monòtona.

El corredor moria davant d'un portalot entreobert. Donava pas a un pati abandonat, invadit de verdet i de pixums de gat. Escultures velles -pèssimes imitacions de Praxíteles- estaven esberlades damunt les rajoles i els líquens. Al fons del pati hi havia la porteta: un recambró il·luminat per una bombeta que penjava com un niu d'orugues i el tocadiscos. Al costat de l'aparell cremaven dos pebeters que desprenien un olor acre i d'almesc. Damunt del terra s'apilaven coixins de colors càlids i matalassos d'un groc lleig. Al bell mig de l'estança s'hi recargolava un cos pàl·lid i entressuat.

Vaig seure en un raconet per a contemplar l'escena amb deteniment. Vaig tardar una mica en comprendre que no estava veient un cos, si no que eren dos. Els moviments estranys que feien es podien interpetar com alguna mena d'acte sexual, però en realitat es tractava d'una acció més inquietant. Alguna cosa salvatge. Jo diria que un dels dos pretenia escapolir-se de l'altre i ho feia desesperat, extenuat, amb els ulls plens de pavor i una boca enorme, oberta per mostrar a negror insondable de la gola. Em penso que la víctima volia cridar però que ja no tenia prou aire als pulmons. Em va semblar que en aquell rostre deformat hi endevinava els trets de la Marga. No, això no era possible.

Precisament llavors vaig recordar: mentre la Marga i jo érem nòvios, un dia em va explicar que son pare l'espiava a les nits quan ella es es desvestia per posar-se el pijama. També vaig recordar que quan el seu pare es va morir, poc després, ella no va voler anar a l'enterrament.

Llavors, mentre vam ser nòvios, una tarda de l'hivern del vuitanta-tres vaig anar-la a buscar perquè volíem anar a veure Orfeu negre al cine Cèntric. Ella no era a casa, i fou el seu pare qui em va obrir. Em va fer passar i vam seure a la saleta. L'home estava muntant una immensa maqueta de la Sagrada Família amb escuradents i cola Imedio. L'olor de l'adhesiu se'm va quedar gravat a la memòria. Diuen -i és comprovable- que la pituitària té una memòria prodigiosa. Amb la ingenuïtat gairebé ximple dels adolescents que se senten llestos, li vaig preguntar perquè espiava la seva filla.

I l'home, amb uns moviments que recordo lents però tan precisos com infal·libles, es va alçar i em va clavar més de deu escuradents als ulls. Em va deixar cec per sempre.

Notes sobre Ens vam estimar tant

"Ens vam estimar tant" fou el primer assaig d'escriure un relat a partir dels records d'un somni. Em refereixo a un somni en sentit estricte, és a dir, aquelles seqüències oníriques que creiem recordar quan ens desvetllem. Hi ha autors que ho han proclamat, però no me'ls acabo de creure. Com no em crec gaire la versió del Beatle McCartney en què diu que va somiar la cançó Yesterday. Ni em sembla del tot versemblant que Jean Baptiste Champolion desxifrés la clau per llegir els jeroglífics egipcis mentre somiava.

En algunes èpoques de la vida he intentat recollir les imatges i les escenes dels somnis. La intenció no ha estat mai desxifrar ni interpretar, si no tan sols documentar. Els somnis diuen moltes coses de nosaltres però allò que me'ls fa més interessants és que plantegen una narrativa elemental, un traç gairebé pur. Els nens de tres i quatre anys dibuixen sense tenir en compte cap cànon estètic ni cap versemblança amb la realitat dibuixada, i per això diuen alguna cosa molt important: allò que expressen en el traç és la cosa tal com és en totes ls seves dimensions, i en aquesta representació hi ha l'objecte i el seu significat emocional: hi ha el símbol. Un mà és molt gran si és la del teu pare perquè et pega.

En els adults que hem tingut més d'una parella, els rostres de la parella somiada solen succeir-se o intercanviar-se al llarg del somni i ens duen a un estat de confusió que no cal interpretar en clau psicoanalítica ni esotèrica: estem somiant un concepte que es pot expressar de formes diverses, i això és tot.

Mai no sabrem com funcionen els somnis. Perquè fins ara no hem descobert a quina raó biològica responen. Sembla que, en biologia, tot té una raó de ser. Quan parlem dels somnis tenim dues conclusions possibles: hi ha funcions biològiques que no responen a cap intenció o bé necessitem el pensament alternatiu i divergent que ens ofereix opcions impensades. Un pensament que viu enriquit per les experiències obtingudes des de totes les opcions: fets viscuts i escenes llegides, vistes al cinema, imaginades, intuïdes...

No em sembla que la vida tingui cap altre sentit que aquest.