El més normal és estar mort

Com la pluja que cau i no et dóna temps d'obrir el paraigua, pel calendari cau la data del dia en què en faré cinquanta. És tan aprop que en sento la remor, però no corro a cap sopluig. Em dic a mi mateix que l'afició a les xifres rodones del sistema decimal li dóna una rellevància que no tindria en un univers que comptés en base tres, en base dos. O que no comptés. Però visc on vivim, i tots els documents que em refereixen duran el número 50 d'aquí a molt poc.

No tinc ganes de fer balanços ni recomptes de cap mena, i crec que ho vull viure com si res. Perquè el més normal seria estar mort, perquè estar viu és una excepció (més encara en aquesta edat). Tan sols ho celebraria si cregués que jo i la meva vida tenim alguna rellevància, però no és el meu cas.

De vegades he pensat en fer coses especials aquest dia de l'efemèride, perquè a més a més cau en diumenge i perquè -en la mentalitat burgeseta d'un catalanet de classe entre obrereta i mitjaneta- si fas coses estranyes en diumenge no afectes el ritme laboral del país: que tingui en compte aquest factor demostra la indubtable catalanitat del qui escriu. Tot i que el més normal seria estar mort, sembla que no ho tinc en compte i sento com, al meu voltant, parlen de la jubilació, de la pensió. Incomprensiblement, me'ls escolto.

El què seria normal fóra no ser-hi. Fóra ser fora. Això podria ser una bona notícia, de les que ens ajuden a sentir-nos excepcionals, importants, de les que augmenten la cosa de l'autoestima. Però és una notícia que posa les coses al seu lloc, que explica la part real de la realitat i que ens diu que no hi ha res menys real que la realitat. O res més irreal que la realitat que hem construït.

Que el més normal fóra estar mort és una notícia que dóna calma i tranquil·litat, que ajuda a somiar en pau.

Inscriure un cor al camí, interrompre, abrigar

Aquests tres accions són les que em ballaven pel cap mentre desfèiem el camí per la frondosa foresta del Bosc Negre, a la regió de Donezan, on tota la toponímia és suggerent i medieval. Havíem deixat enrere tres petites intervencions enmig d'aquell silenci de fajos.

Fa molts anys, un artista que havia nascut a Perpinyà i que vivia al barri de Sants de Barcelona em va dir que jo havia de pintar o escriure sobre els boscos, perquè el meu cognom és Bosch, així escrit a l'antiga. El meu germà va fer la tesi doctoral sobre la dendrologia i per tant va respondre a la crida del destí.

Pels boscos sento fascinació, temor, atracció i calma, neguit, respecte religiós. I segurament altres emocions i pensaments que, si hi pensés, em durien a escriure moltes més ratlles de text.

Em sento content de les coses que vam fer al cor del bosc medieval i quan arriba la nit penso o somio que voldria tornar-hi cada dia i no fer altra cosa que estar-m'hi, jugar-hi fins a perdre la noció del temps, fins a oblidar-me d'escriure, fins a oblidar el meu cognom.

Auxili social

L'Israel anava i tornava de la infantesa cap al present, una vegada i una altra.

La darrera fou divendres, al metro de Barcelona. Li va passar quan era a la línia 1, al lloc on el ferrocarril penetra a l'Hospitalet. Paradoxalment, les vies surten a l'exterior i a la llum. Els passatgers aixequen la mirada o empeguen el nas contra el vidre per apropar-se al miracle del sol. És un gest instintiu. L'Israel recorda com ell feia això mateix, quan era nen. Se'n recorda perfectament.

És un record dolorós com una fiblada perquè és viu i fulgurant, com si les neurones de la memòria que guardaven aquest esdeveniment s'haguessin convertit en un cristall que fereix el crani per dins.

-Si fos en Piero della Francesca -es mormola l'Israel- ara prendria els apunts per a una obra mestra.

Però no obstant aquesta menció al pintor del renaixement que pot semblar optimista, l'Israel estava mirant atentament els viatgers dels seu compartiment i tot li semblava tan eteri com trist. Tenien els ulls coberts por un vel de cansament i de silenci. L'Israel es mirava aquests ulls. No hi havia por, pero tampoc no hi havia cap esperança. Aquestes mirades es miren l'Espanya d'avui, pensava, la Catalunya miserable, l'Europa fracassada. Va recordar-se de les infanteses tristes entre les quals hi ha la pròpia.

A l'estació de Santa Eulàlia van entrar una mare y un nen. Era una dona negra caribenya i se la veia apesarada, fatigada de vés a saber quantes hores de treballar en vés a saber quins llocs tan bruts. A la memòria del nen que es digué Israel hi havia imatges blanquinegres i molt precises d'aquesta brutícia que haurien pogut fer d'ell un individu ressentit i cobdiciós.

Un prejudici li va fer pensar que les dones caribenyes mai no haurien d'estar tristes. L'Israel pensava que el Carib i la tristesa son incompatibles, perquè l'Israel era una mica platònic.

El nen mestís es va posar dempeus al seient i es va aferrar al marc de la finestra. Va mirar el món de desgràcia i formigó que transcorria rere el vidre. Se'l va mirar amb alegria, amb un espurneig de joia enjogassada que era incomprensible per a l'Israel. La seva mare, amb el cap cót, el va asseure d'una manotada seca i convincent.

Mentre l'Israel contemplava l'escena familiar va tornar a pensar en les seves coses. Des de feia temps li donava tombs a l'assumpte de la marioneta a la qual va batejar amb el nom d'Òscar, després de dubtar si no hagués estat millor anomenar-lo Ismael, per allò de Moby Dick i perquè entre Israel i Ismael... Feia vint anys que duia aquella marioneta amunt i avall. El titella fou construït per un artesà gairebé màgic a partir dels dibuixos que ell mateix li va donar, extrets d'un còmic dels anys vuitanta.

Amb les mudances i els anys el ninot s'havia deteriorat. De manera que havia arribat l'hora d'una restauració inajornable. Es va riure de la idea que havia tingut uns dies enrere: un cop restaurat, a l'Òscar li podria afegir un Kalashnikov a escala perquè tingui una mica d'assossegament. Potser -pensava l'Ismael- un cop armat amb el fusell mitològic, la vida el respectaria. La humanitat sol respectar els qui van amb el Kalashnikov de cara, tal com maltracta els qui van amb idees melancòniques o citen Piero della Francesca.

Aquella tarda, unes hores més tard del viatge en metro de Barcelona cap a l'Hospitalet:

Mentre l'Israel s'afanyava en recompondre la marioneta va recordar la mirada del nen mulato. L'Israel va veure altra vegada el paisatge de merda rere els vidres, el suburbi postindustrial, el gris d'acer y el gris de ciment, els núvols gris de Payne, els tolls d'aigua bruta. I no obstant tot això, aquell nen havia somrigut com si sabés alguna cosa del futur que l'Israel no podia recordar.
___________
Nota: al video, l'expressió final "¿Con quién hablar?" està plagiada de Kieslowsky, del primer capítol del Decàleg.

L'afer Garrell, una història catalana

Una nit d'octubre i sota una pluja lleugera de finals d'estiu, vaig descobrir l'afer Garrell. Fou a Olot, on ens havíem aturat camí d'una fira d'editorials independents que se celebra a Besalú. En un llençol tensat entre els arbres d'una placeta, s'hi projectava Garrell, el Tarzan d'Argelaguer. Dues dotzenes de persones vam romandre sota l'aigua que brollava del cel.

En Josep Pujiula, el Garrell d'Argelaguer, fou un torner que un dia va construir-se una barraca a la vora del Fluvià per guardar-hi la seva barqueta i des de llavors va passar-se quaranta-cinc anys contruint escultures enmig d'aquells boscos tan bells com tenebrosos (bell i tenebrós indiquen la mateixa categoria?). Tot sol i cada dia se n'anava al bosc. Va transformar el bosc. Tal com fan els mags i els bruixots.

Tot allò que podria relatar sobre l'artista és al documental que hi ha al capdavall d'aquestes fileres de paraules escrites. A la cinta també s'hi diuen coses sobre l'ombra obscura de les autoritats i altres infàmies.

Vivim en temps complexos i contradictoris: hom és capaç de desplaçar-se i pagar entrades a Port Aventura per viatjar en el Dragon Kahn, o contractar monitors de parapent, de pointing, d'ala delta, de paracaigudisme. Per viure experiències de risc, per viure un parell de minuts adrenalitzat, per sentir el perill dintre la pell. I no obstant això, les autoritats catalanes van decretar la destrucció del bosc manipulat del Garrell d'Argelaguer. En nom de la seguretat pública i per presservar-nos del perill.

(Presservar la seguretat dels ciutadans i protegir els infants són obsessions contemporànies que tenen molts ingredients d'una pel·lícula de terror que va ser filmada per Fritz Lang el 1931).

Hom sospita que les autoritats volen que les emocions dels súbdits siguin de pagament -amb iva inclòs-, i que transcorrin sota la supervisió de les empreses degudament autoritzades. Així com fa mil anys el bisbe i el senyor marquès temien les bruixes (i per això les rostien a la pira), avui el seyor Homs no vol saber res de boscos encantats ni de persones lliures com aquest obrer que, enlloc de mirar la tevetrès en acabada la jornada laboral, s'endinsava al bosc tenebrós que voreja el Fluvià. I és per aquest motiu que la Generalitat ordena destruir el misteri dins del bosc d'Argelaguer.

Ara m'extendria perillosament en una divagació ociosa i prehistòrica sobre aquestes autoritats catalanes que sobtadament (inversemblantment) mostren una avidesa de democràcia directa i participativa i un meravellós respecte per l'opinió dels ciutadans: són les mateixes que van decidir la destrucció del bosc màgic del Garrell d'Argelaguer, prop d'Olot. Per incomplir les lleis.

Però malgrat tot, del bosc de les cabanes d'en Josep Pujiula en queden uns quants rastres. Potser perquè les autoritats són humanes i imperfectes o perfectament ximpletes, del bosc en roman allò que la grisor trista d'un funcionari va considerar tolerable.

El caminaire que hi arriba pot adormir-se a l'ombra dels grans arbres i somiar com fou el jardí quan era un jardí complet. El somni d'un home que va imaginar un altre món i va convertir el somni en un laberint per als altres.

Més informació:
Garrell, el Tarzan d'Argelaguer, el documental complet:
http://vimeo.com/72852191

Qui hagi vist aquesta pel·lícula podrà pensar que la fabulosa Catalunya pretensiosa és culpable d'haver destruït l'obra d'un dels més increïbles artistes nascuts en aquesta malaurada terra.

Demana no viure en temps interessants

Malgrat les dificultats de la traducció, per als xinesos els temps interessants es tradueixen per mals temps. Els mals temps xinesos volen dir temps convulsos i d'incertesa, de canvi. Així, desitjar-li a algú que visqui en temps interessants és desitjar-li que les passi magres. Els xinesos eviten els temps interessants tal com nosaltres les tempestes i les maltempsades. La diferència és que aquell idioma té una enorme capacitat per a les imatges, la metàfora i la poesia.

L'expressió xinesa et resultarà incomprensible si ets de tarannà bohemi, artista o revolucionari, i perfectament entenedora si tens una perspectiva més aviat aburgesada de la vida. Per a la sociologia de la península ibèrica (ho afirmo perquè és la que millor conec), els temps interessants són tan temibles com per als xinesos. Estic convençut que els senyors Rajoy, Mas i Cospedal no volien viure en aquests temps interessants que ara vivim. Estic convençut que desitjaven unes legislatures amables, anar fent la viu-viu mentre privatitzen l'estat en veu baixa, enriqueixen familiars, amics i coneguts. Mentre planifiquen la jubilació pel procediment de les portes giratòries.

Tampoc no desitjaven els temps interessants els treballadors de la banca, que han viscut el final d'aquell mite antic que proclamava que entrar a treballar en un banc era per a tota la vida, una bona feina i amb la màxima garantia. Tampoc no ho volien els funcionaris de l'estat, retallats i qüestionats. Ni els de la Generalitat punt Cat, exposats als innombrables riscos als quals els exposa la ventada independentista que vol crear un país nou.

No volien viure temps interessants els aturats ni els perceptors d'ajudes socials, ni els jubilats, ni els empleats de les immobiliàries, ni molts periodistes, infermeres, metges, mestres d'escola. Ni els fills del senyor Pujol.

La maledicció xinesa també em qüestiona a mi. Sempre he celebrat rigorosament els canvis que es produïen lluny: les revoltes de Chiapas, les victòries bolivarianes a l'Amèrica llatina, l'espetec de les dictadures africanes, el col·lapse de Lehman Brothers, la fi de l'apartheid sud-africà... Ara me n'adono que sempre he celebrat els espetecs que sonaven lluny. Quan va espetegar Caixa de Catalunya me'n vaig alegrar, però reconec que dintre meu vaig sentir la fiblada d'un temor petitet. Petitet, però temor. La veueta insidiosa em demanava a cau d'orella: ves amb compte, no fos cas que t'afectés... ni que sigui a la llarga.

I no cal dir que la veueta era una veu enraonada, perquè l'ensulsiada de les caixes catalanes -juntament amb d'altres- van fer que no tan sols em retallessin el sou, si no que passés una temporada a l'atur i que visqués des de llavors amb una sèrie de pors noves que afecten les perspectives laborals. Van fer que em mirés el món amb uns ulls més crítics i més analítics, i que descobrís enganys ocults, riscos nous i enemics disfressats d'amics. Vaig comprendre que en els temps interesants hi ha una hostilitat directa. Si la ràdio diu que vivim en el salvi's qui pugui, ja saps que el company de feina més simpàtic potser pensa que es pot salvar a costa teva.

Vaig comprendre que en Lluís és un ésser en el temps. Vaig descobrir de sobte que tota la literatura romàntica del jo, la meva vida, els meus projectes, els meus amors, els meus somnis no són res: tot es va fondre sota una nova llum. Sóc, abans de res, un esdeveniment en el temps més que un ésser o una persona. Els temps interessants m'han alliberat d'aquelles fantasies postmodernes que encara guardava, m'han distret de les ínfules de l'ego. Si fos el cas que hagués estat sotmès a alguna teràpia psicològica, m'hagués donat de baixa immediatament. La psicologia és tan sols la il·lusió d'un esdeveniment temporal que ha pres la forma imperfecta d'un mamífer que rosega, balbuceja i copula, que giravolta, gemega, excreta, respira, degluteix, boqueja. Sobre el planeta Terra. I que de vegades somia: finalment no tenien raó els romàntics, si no els seus fills bastards els gòtics.

Malgrat tot, continuo volent viure en temps interessants encara que em surtin cars i encara que hi deixi la pell. Ara entenc una mica els qui desitgen veure el dia del Judici Final, la destrucció i l'apocalipsi: entenc alguna cosa del desig de viure una transformació en directe, amb els ulls ben oberts i l'ànima closa al puny.

He revisat la Melancholia d'en Lars von Trier i l'he entesa millor que el 2011. Entenc millor Philip K. Dick, Buñuel, Panero, Valeria Luiselli, Jung, Rob Zombie, Malatesta, Fonollosa, Lovecraft, Bulffi, Rulfo, Nerval, Netxaiev, Stirner...

Entenc que els temps interessants fan por però què carai, són interessants.