Asteroide 4171.cat

Il·lustració de Ludovic Pădure-Schmincke

Capítol 14

El petit príncep va arribar a un asteroide minúscul, que girava lentament entre les estrelles. Després de caminar uns segons per la superfície feudal del planeta, va topar-se un home amb aspecte de batraci esquenatorçut damunt d'un pupitre, obcecat en escriure alguna cosa molt important.
-Perdoneu, bon home... -va fer ell per advertir que hi havia visita.
-Quatre mil set-cents quinze, quatre mil set-cents catorze... no em distragueu, sisplau!

El petit príncep es va asseure als seus peus, disposat a esperar que l'home enfeinat acabés el compte enrere. Però després de tres hores l'home continuava amb la lletania i els capellans, i tan sols havia retrocedit un parell de desenes.
-No puc més! -va xisclar de sobte- Maleït sia! Algú m'està robant!

El petit príncep va girar les butxaques del revés per demostrar-li que ell continuava pobre i no li havia pres res. Estava molt sorprès que algú li robés al comptable, ja que era l'únic habitant del cos celestial. Podia ser que aquell home es robés a sí mateix i alhora maleís el lladre? El petit príncep va pensar si alguna persona pot robar-se a sí mateixa i alhora pensar que ha estat un altre... Però el petit príncep no sabia res de les patologies nacionalistes, i no va pensar més.

-Ens roba... -el comptable va alçar els ulls del paper per primer cop i va guaitar recelós entre els estels que brillaven- Aquell d'allà! Ciutadans! Aquella estrelleta ens roba, i no serem ni feliços ni plens fins que no ens alliberem...! [salten quatre capellans durant l'exclamació].

Abans de marxar cap a un planeta més raonable, el petit príncep es va mirar detingudament el comptable dissortat. Va adonar-se de les sabates destrossades i polsegoses que mostraven uns mitjons rosegats. Els pantalons arnats permetien veure un calçotet ronyós.
-I permeteu que us destorbi, senyor comptable, però... no seríeu una mica més feliç amb unes sabates i uns mitjons dignes? [-el petit príncep no va gosar esmentar els calçotets per no ofendre el comptable ni augmentar el seu turment.]
-Ah! I tu, marrec, goses molestar-me altre cop? No, fuig fuig... no tinc diners per sabates perquè m'he de comprar una corona...!

post dedicat a la senyora Carme Forcadell, comptable de comptes enrere

_____________________

Notícies relacionades:

Segons l'Observatori de Monte Palomar, l'asteroide 4171.cat s'allunya de la Terra.

_____

Aquest text ha estat escrit tot escoltant Las Migas, amb la nova veu de la gran Alba Carmona:

Acollonit, em rellegeixo

El 1997 em van publicar una obra de teatre, L'amor a la tarda. L'he rellegida encongit. I conscient que aquest text -si cau en mans d'un psiquiatra- em convertirà en el nom d'una síndrome patològica. Un amant incapaç d'estimar, el fantasma dels gelos, el terror al compromís en la parella. Versió post-moderna i molt-catalana del vell Don Juan.

El 93 vaig publicar Els dimonis de Barcelona en una col·lecció de novel·la juvenil (Ala Delta). El text és una improvisada versió per a adolescents de El mestre i Margarida de Mikhaïl Bulgakov -segons jo el més enorme escriptor del segle XX. I un any després El rei del Guinardó, versió del pacte fàustic per a joves lectors. Poc més tard l'editorial em va comunicar que no em podien seguir publicant perquè jo manifestava una reiteració en el diable i els mals exemples. El manuscrit rebutjat es titulava La novel·la que el dimoni no va llegir. Fa uns anys el vaig fotre a les escombraries. Malgrat que era un plec de paper, ho vaig llençar al contenidor del rebuig. Més que diabòlic, he d'admetre que vaig ser burro per haver presentat aquest original a una editorial dels germans Maristes.

El 2006 Pagès editors va publicar Les petges invisibles. La novel·la conté tots els defectes imaginables en una primera novel·la, i d'aquesta manera es podria convertir en un exemple de tot allò que cal evitar en una primera novel·la. Avís per a navegants novells: en aquests termes pot ser que el text passi a una deshonrosa posteritat.

El 2013 (fa apenes un parell de mesos) l'editorial Alrevés ha editat Aire brut, que potser ja s'assembla més a un text madurat i sospesat, elaborat a poc a poc, en un xup-xup de quatre anys. Però tot i així hi veig els meus fantasmes i les obsessions, els temors que sento en anar a dormir o quan m'alço a mitja nit per anar a fer un pipí: pot ser que rere la cortina de la banyera hi hagi un espectre? Per què no hem sortit del conflicte entre les dues espanyes, les dues catalunyes, les dues cares de la moneda? Pot haver-hi lluita de classes i guerra civil després de la mort?
______________
He de fer un aclariment: l'acte de rellegir-se és nefast i onanista. No l'he fet: tot el text ha estat escrit sense cap rellegiment. Mentre l'escrivia escoltava, repetidament, aquesta cançó: 

Vida petita, pensament lateral

De vegades la vida es fa gran, i em sento com el supervivent amnèsic d'un naufragi. Arrapat a la balsa, sense recordar, sense comprendre. Deriva en un oceà sense límits.

Però de vegades la vida es fa petita, privada i minúscula. La vida passa entre el pot del raspall de dents, la llista del súper i la rentadora. Calçotets nets o bruts. La vida petita em fa recordar aquell pobre hàmster que la meva inconsciència dels onze anys va condemnar a un infern de miniatura, limitat per barrots de llautó. El pobre rosegador rosegava els barrots amb tanta fruïció que aconseguia trencar-los i fugir. Però l'atrapàvem i el reconduïem: és pel teu bé, petitó, li deia jo a cau d'una orella peluda que tremolava. És pel teu bé. No he vist mai una cosa més tremoladissa que l'orella del meu petit presoner.

Quan la vida se'm fa petita m'assec a llegir llibres petits, compro poc menjar, bec molta aigua però sense excessos. I escolto la ràdio o miro algun diari, però això ho faig encongit i amb pànic. Si per la finestra veig núvols al cel ja em sembla una cosa prou gran, prou important.

Cada cop que la vida se'm fa petita penso en marxar lluny.

He pensat desenes de vegades en deixar aquest país. Sempre penso que la pàtria és roïna. Els seus dirigents i els botiguers, els petits cacics de poble, els alcaldes. Els dirigents de la Caixa i fins i tot els seus petits empleats: tots em semblen roïns. El meu petit país és molt mesquí. I potser he construït la meva vida a imatge del meu país. Visc en un pis petit i trist, i segurament jo mateix...

Si marxo enyoraré els paisatges, els pins i les roques. L'olor de la terra en acabat de la pluja. Els geranis on dormen els gats. Olor de gat i gerani. Però no enyoraré la pàtria ni la casa ni aquest carrer. Penso de sobte en els romanins i alfàbregues i  farigoles. Prò jo sé que romanins i farigoles neixen en molts llocs del planeta. Les farigoles no tenen en compte les pàtries, ni respecten cap bandera. Potser ara -ara mateix- està plovent una pluja dolça en un lloc del món que no sé i que m'espera.

[Des de fa uns anys visc obsessionat per un fenomen que les persones de la ciència anomenen pensament lateral.]

Decididament, trobo tristos els blocs on la gent escriu coses com les que jo acabo d'escriure. I aquestes sèries de fotografies íntimes d'una intimitat trista, menuda, covarda... De vegades -i ajudat pel record de la mare- busco què enyoraria del meu país roí si marxés, i finalment se m'acut: el so de la tenora. Vès per on... ara penso: què em faria sentir el so de la tenora escoltat en una vall verda, fèrtil i enorme a Oaxaca?

Santa Perpètua de Gaià

Fotografia de Chema Madoz

Fa poques setmanes em vaig quedar sense càmera fotogràfica. Una peça de l'aparell es va trencar en silenci. El desgast natural, em van dir, no hi ha res a fer.

No hi ha res que duri per sempre. No hi ha res perpetu.

És una càmera Kodak molt senzilla que vaig trobar casualment en una botiga enorme, un model a punt de ser retirat del mercat. Me'n vaig enamorar, tenia un sorprenent aspecte retro que després s'ha posat de moda.

Ara reposa en un calaix, és un objecte més que guardaré. Ara que és un objecte inútil sento com me l'estimo. Li he demanat perdó pels cops que m'hi vaig enrabiar, com quan es va quedar sense bateries al moment més inoportú. Li he donat les gràcies per totes les vegades que m'ha acompanyat, fins i tot mentre la tractava com un objecte. Obro sovint el calaix per comprovar que segueix allà, i de tant en tant torno a provar si funciona. Però no, mai. Allò que es va trencar seguirà trencat. Me la miro sovint perquè no sempre estic segur que, si tanco els ulls, el món segueixi aquí quan els obri. I perquè sé que els objectes tancats en calaixos de vegades transiten fins a una dimensió inabastable.

He descobert coses molt estranyes dels objectes. Indiquen que els objectes es comuniquen amb nosaltres però nosaltres no els comprenem mai bé. No estic dient cap bestiesa: al capdavall, la matèria dels objectes i la nostra són la mateixa matèria.

Amb la càmera nova he anat a fotografiar paisatges. També he retratat la seva germana gran, la que dorm al calaix. En algun instant m'he preguntat quantes càmeres més veuré morir. Qui ho sap...? Ha estat un acte improvisat: he anat fins a Santa Perpètua de Gaià, un lloc estrany i màgic, perdut i retrobat. Fa poc més de quinze anys vivia a la vora de Santa Perpètua, i en aquest lloc hi havia anat a passar hores perdudes, estranyes i màgiques. Mans desconegudes han reconstruït part de les ruïnes. Fa un sol net i el cel és més blanc que blau.

Què estimem quan estimem les coses perdudes?

M'han enviat la fotografia d'un arbre-núvol i en somni m'he enfilat a les branques. Llavors m'he sentit a mi mateix guardat en un calaix, en una calaixereta a casa d'algú que no sé, en companyia de fotografies antigues. Suposo que algú que em va estimar em guarda aquí, i de tant en tant m'observa. Pot ser que jo sigui un objecte vell i trencat a la vida d'un altre.

Projecte d'escriptura basat en la inducció d'estats alterats de consciència a través de la música

Unes setmanes enrere vaig començar un projecte d'escriptura una mica estrany. Les religions antigues sempre m'han interessat, i fa uns mesos em vaig posar a investigar sobre l'ús de la música en els cultes ancestrals. Tot va començar amb un programa de ràdio (La noche en blanco, a Ràdio Nacional), on es parlava de la música als sacrificis humans de l'Amèrica pre-hispànica. Alguns descobriments arqueològics poden demostrar que durant la celebració d'aquells ritus es feien servir determinats sons per generar estats alterats de consciència. No és exclusiu de les cultures pre-colombines, però en aquest cas hi ha prou dades arqueològiques com per a reconstruir els instruments que produeixen aquests sons. Un d'aquests instruments és el xiulet de la mort, que servia per cridar els morts i convidar-los al ritual.

Quan vaig escoltar el so del xiulet vaig estar segur que és possible alterar la consciència amb la música, de manera que em vaig posar a investigar sobre la possibilitat d'aplicar-ho a l'escriptura. La idea era escriure mentre romania immers en un estat alterat, induït per la música i sense la participació de cap substància. El més difícil fou trobar els sons que puguessin alterar-me, perquè tan sols em podia guiar per la intuïció. Vaig començar a experimentar amb el grup Dead can dance, que havien tractat aquesta qüestió.

Els primers intents van acabar en un fracàs. Dead can dance són capaços de posar-me la pell de gallina, però no em generaven res d'especial. No quedava cap més remei que continuar provant-ho. Fou llavor quan, per una d'aquelles sincronicitats que s'esdevenen amb determinades persones, un amic em va enllaçar la música d'un grup anomenat Zero Kama. Quan vaig buscar informació sobre el disc em vaig adonar que la música s'havia fet amb ossos humans. Els membres de Zero Kama es van inspirar en una flauta tibetana que es construïa amb el fèmur de persones mortes violentament, i que servia per invocar els morts en determinats rituals. Després de gravar el disc mai més no van tocar els instruments.

La pista d'aquest grup musical va ser decisiva per començar a trobar el què perseguia. A partir d'aquí vaig començar a cercar músiques de rituals funeraris i vaig acumular una llista de reproducció amb la qual sentia molta connexió. Els primers intents per generar alguna cosa especial van ser infructuosos. Però fa uns dies va passar una cosa estranya. Estava badant per internet amb la llista de reproducció sonant pels altaveus, i vaig obrir un document de word. Quan me'n vaig voler adonar havien passat dues hores i havia escrit deu folis. Generalment escric de manera lenta i tortuosa, o sigui que encara no sé quina porta del cervell se'm va obrir. Potser no és sinó una fotesa, però em penso que ho seguiré provant.


_______________
El text pertany a Layla Martínez, una escriptora de Madrid (o dels voltants de Madrid) que admiro des que vaig conèixer la seva obra El libro de la crueldad, text únic i inclassificable d'una bellesa terrible i colpidora. La traducció és meva. L'acte de traduir conté algun element estrany que, tot i caure molt lluny de l'escriptura automàtica, també remet a una alteració (de alter) mental que no sabria explicar. La traducció és una forma de dir l'admiració i de reivindicar els llaços que uneixen les persones més enllà de les pàtries, llengües i cultures. En un temps tan difícil, sento que és bo dir allò que ens fa persones sense necessitat de banderes patriòtiques.

He traduït el text mentre a la ciutat de Layla ressonen tambors de la venjança, i a la meva els de la ignorància. Tambors i banderes em semblen indicis d'estupidesa. Demano perdó als qui s'ofenguin.