Youssef

Youssef, la vida tan estranya i tan perillosa. Diuen els diaris que et van disparar quinze bales.

El meu poema per tu consta de quinze versos, però la suma dels quinze no pot restar l'efecte de cap ni una de les quinze bales que he ajudat a pagar amb els meus impostos. En el nostre món, la pistola pot més que la ploma. A Catalunya som molt lluny del temps en què la ploma podia més que l'espasa. Tot i sabent en quin país visc, et deixo el meu poema.

1. Vas néixer pobre en un país pobre.

2. Vas emigrar per continuar sent pobre en un país de gent ignorant que es considera rica, perquè que es pot permetre el preu de 15 bales per a tu.

3. Vas intentar aprendre la llengua i la cultura del país que es volia aprofitar de tu i vas descobrir, perplex, que el país autoanomenat Catalunya aspira a passar d'expoliat a expoliador.

4. Vas descobrir que aprendre la llengua i els costums de l'amo es diu integració.

5. Vas buscar una feina entre les feines reservades als pobres.

6. Vas aprendre a fer-te invisible a l'Europa de la transparència.

7. Vas buscar la supervivència com sigui quan el país d'acollida no et dóna feina.

8. Vas descobrir que la misèria pot ser més angoixant a la bonica Europa.

9. Vas saber que Omar Khayyam i Ibn Al-Rumi són poetes desconeguts a la terra dels rics.

10. Vas intuir que els noms de Omar Khayyam i de Ibn Al-Rumi sonen com a terroristes a les orelles dels depredadors.

11.  Vas comprendre que els policies són idèntics a tot el planeta, i que en tot cas sempre disposen de 15 bales per a tu, i per a qualsevol altre pobre pària.

12.  Vas intuir que la vida es pesa i es valora en balances diferents depèn de la classe social i del país on hagis nascut.

13. Vas intuir que el país d'acollida no és racista, tan sols odia els pobres.

14. Vas saber --perplex-- que hi ha una Subdirecció General de Drets Humans i una altra dedicada a la Immigració amb funcionaris ben pagats, oficines cèntriques i programes molt ben editats. Vas descobrir que aquestes oficines i aquests funcionaris no diuen res de tu, Youssef, ni tan sols quan caus abatut per tres patrulles de policies covards en una carretera secundària. 15 bales. Quinze.

15. En el darrer instant vas dubtar del país on vas trobar la mort sota 15 bales. Fou al Marroc o fou a Catalunya? Hi havia cap diferència de veritat?

Joan Serra, coreografia de la mort i la ressurrecció

Vaig conèixer en Joan Serra a Esterri d'Àneu ara fa dos anys. Tant a ell com a mi ens hi va dur la feina, i vam coincidir a la mateixa escola. El juny del 2011 va ser especialment lluminós. Recordo unes tardes brillants, i l'aire fresc que baixava desbocat des de la Bonaigua cada vespre, les tempestes sobtades que em feien córrer avall a mig camí, quan m'enfilava pels camins. Vaig tenir la sensació de viure dos mesos màgics, lluny de tot i de tothom. No vaig enyorar ningú perquè tot era ple de llum i d'amor.

Em van explicar històries sobre el Grial, que està amagat un xic més amunt, poc més enllà de Son. Algunes tardes ens trobàvem amb en Joan a la terrasseta de Cal Costa i fèiem una cervesa. O dues. La impressió que em va fer en Joan Serra és la d'un entusiasta. Entusiasme en el sentit grec i etimològic del mot. És cert que en algun instant es va queixar de les retallades, dels buròcrates i dels polítics, però vivia per la passió i la dansa. D'aquella mena de gent de qui només ets capaç de pensar que et cal aprendre'n i prou, callar, escoltar i aprendre'n tant com puguis. Que no et faci por morir. Ni viure, ni vergonya ballar.

-A tu t'agradarà el Joan Colomo -em va dir- Busca'l pel youtube o per on vulguis.

Amb aquesta cançó del Joan Colomo em va fer ballar.

A en Joan li va tocar preparar la coreografia amb els nens de segon, que eren els nens a qui jo els feia de tutor. Li deuria tocar perquè en aquella escola tothom considerava que el grup de segon era el més difícil, i ell va acceptar el repte. Recordo perfectament el primer assaig, damunt la gespa del pati embogida per les pluges. Aquell nen tan difícil... ens va deixar esgotats a tots dos i després, asseguts en unes pedres, vam parlar d'aquestes criatures a qui tothom assenyala.

Aquell mateix nen, pocs dies més tard, em va dur uns cap-grossos que havia recollit en una bassa de Sorpe, el seu poble. Els duia dins d'una ampolleta d'Aigua de Ribes. N'hi havia un que flotava panxa enlaire. Va preguntar perquè estava en aquella postura.
-Em penso que està mort -deuria dir-li jo, més o menys.
-Potser ressuscitarà. A Sorpe va ressuscitar una dona, fa un temps.

____________

Ara, de sobte, els dos petits videos que vaig gravar per la frase d'aquell nen troben el seu significat:
A Sorpe va ressuscitar una dona.
Ha passat el temps, res no és al mateix lloc.
I jo... sóc el mateix? Veig que duia les sabates que duc avui. Però no sé si jo era jo.

El Santet, adormit amb els ulls oberts

El Santet del Poble Nou

He baixat a Barcelona per visitar la tomba de Francisco Canals al cementiri del Poble Nou. Hi he anat en tren. Tan sols duia la llibreta i la càmera, i només vull endur-me'n el reportatge de la passejada solitària pel cementiri. De fet, no sé perquè escric la crònica, perquè tot allò que he sentit és dins les imatges.

Mentre passava per Les Fonts he pensat que el meu acte ratllava la bogeria, o una mena d'inconsciència volàtil, pròpia d'un diletant del segle dinou. A Sant Cugat han segut davant meu un pare i un fill. Uns cinquanta i vint anys respectivament. Se'ls veia de casa bona, roba cara i neta, ben planxada. Olor de dutxa i perfum viril. No parlaven. E-pad i I-pad.

El pare ha provat d'encetar una conversa uns quants cops, però el fill responia amb monosíl·labs secs i descoratjadors mentre mirava per la finestra vers el no res. La història es podia comprendre de seguida: el pare i la mare es van separar, el pare ha vingut a buscar el fill per dur-lo a dinar a Barcelona, possiblement en un bon restaurant, el preu no importa. L'home gran s'emmirallava de tant en tant a la finestra per comprovar la conservació del pentinat, la posició correcta de les ulleres de sol i l'estat de la camisa blava i elegant.

Llavors he tornat a pensar en el meu viatge per visitar la tomba d'un difunt que fa miracles. I he pensat que no sóc ni foll ni inconscient. Que gràcies als qui dormen amb els ulls oberts la vida és plena de llum i de misteri, i això ens salva.

El Santet concedeix favors al qui li ho demana. Jo només li vull agrair que existeixi.

Què seria de nosaltres sense tu, Francisco Canals?

Blog amb informació de Francisco Canals, el Santet.
Blog amb àmplia informació sobre el cementiri

Videoannexos

_______
Adormit amb els ulls oberts és una imatge secreta i inquietant trobada en un poema de Juan-Eduardo Cirlot, que probablement va treure d'algun text medieval sobre màgia i nigromància.

signe de càncer

La meva mare i el meu pare van morir de càncer. Al meu pare la malaltia li va començar a la pròstata, i després es va extendre vers altres parts del seu cos fins que se'l va menjar. A la meva mare li va començar als ovaris. A mi em va impressionar molt saber que el lloc del seu cos que va originar la meva vida era el lloc des d'on arrencava la seva mort. Vaig sentir una angoixant i plena sensació circular i perfecta. Tot té un sentit, em vaig dir. El cercle es tanca, la missa està dita, el missatge està desxifrat, l'enigma s'omple de significat. El cos explica la vida i diu el mot secret que indica la mort.

No vaig plorar la seva mort, sinó la perfecció del símbol. El cercle. Qui vulgui entendre-ho que ho entengui. Raimon Llull va deixar una interessant teoria sobre el pecat original. El pecat original no pot ser una creació divina, sinó un accident humà. Això deu explicar perquè homes i dones no hem sabut crear un món digne. I perquè no podem culpar el Creador: quina excusa tan barata!

Un matí de principis de juliol de 2013 vaig descobrir l'obra gràfica d'Ekaterina Panikanova. Aquella tarda la vaig voler imitar, perquè els cercles són la figura més perfecta que hem conegut en la nostra enorme imperfecció. El nostre anhel més bèstia és sortir de la barbàrie. Però el bàrbar ens persegueix i ens antrapa en els somnis. JO em lliuro joiós al bàrbar que juga dintre meu. DIBUIXO com un bàrbar a les parets d'un COVA.

The Homecoming

Ilustración de Miquel Zueras, cedida gentilmente.

Fonseca emigró de Galicia a los veintipocos años y se fué al Perú. En Lima, cuando tenía casi cincuenta, recibió la noticia. Su padre y su madre habían fallecido en un accidente. El transbordador que cruza el estuario del Miño entre Pontevedra y la Guarda había naufragado. Sin supervivientes. Aunque no habían encontrado los cuerpos, estaban oficialmente muertos.

Fonseca viajó a España sin ganas. El notario le entregó dos juegos de llaves: el piso en la ciudad y la casita en el Puerto de la Guarda, frente al mar. Le contó que, debido a su tardanza, una familia de inmigrantes había ocupado la casa de la Guarda. Fonseca tardó varios días en tomar una decisión. No le apetecía resolver esta contrariedad. Sólo deseaba desprenderse de las propiedades y los recuerdos. Sólo pensaba en volver a Lima al lado de la joven Magalena, a quien había desposado semanas atrás.

Le llevó tiempo decidirse, pero una tarde se fue a la Guarda. Contempló la vieja casa junto al mar. Las paredes oscuras con ventanas de batientes amarillos. Allí había crecido y allí encontró los motivos para emigrar muy lejos. Rodeó la casa varias veces, perplejo. El notario había cometido un error incomprensible. La casa estaba vacía. Nadie vivía allí, todo estaba intacto. El tiempo estaba suspendido en aquel lugar. Entró y se dejó caer en la butaca del saloncito. La humedad y el salitre habían hecho mella en los muebles y las paredes, que mostraban un feo aspecto herrumbroso y enfermo. Sonrió lacónico. Fue allí mismo donde años atrás su padre había empezado a ser un cerdo borracho y luego un monstruo. Podía recordar perfectamente al viejo, sentado ahí, en la butaca de color cereza.

Fonseca se quedó dormido en la mecedora. Soñó en Magalena. Estaba de pie junto al televisor vestida con las ropas blancas y ajadas de un espantoso sudario. Como si su lindo vestido de novia llevase décadas bajo tierra. Ella le recriminaba algo feo, le insultaba y le despreciaba. Se reía de su dificultad por tener erecciones. Entonces la puerta se abrió por el efecto de un vendaval y entraron unos cangrejos lechosos, de caparazón blando. Después vinieron unas raras anguilas con ocho patas, como cruzadas de araña. Los bichos treparon por las paredes y se metieron por las llagas de la escayola podrida.

Fonseca se revolvió en la butaca e intentó despertar. Magalena, acuclillada, estaba comiéndose una anguila. Se metía la cabeza del pez por la boca y lo engullía mientras el animal lanzaba gañidos de bebé humano. Estaba desnuda y por entre sus piernas colgaba un pene enorme, del que goteaba un fluido oscuro. Fonseca pensó que por fin comprendía la negativa de su mujer a mostrarle el cuerpo y a tener sexo. Se sintió lleno de ira, no se pueden tolerar estos engaños. Se odió a sí mismo por haber caído en una farsa tan antigua. El hombre mayor y acaudalado seducido... Se levantó. Agarró con furia el atizador de la chimenea. El mar estaba agitado, las olas golpeaban muy cerca y los cristales se teñían de espuma

Cuando acudieron los policías encontraron el cuerpo con la cabeza rota en medio del salón. El señor Fonseca argumentó la legítima defensa. La casa era de su propiedad y aquel tipo había forzado la puerta en plena noche.

Su mujer corroboró la narración. Luego explicó que el intruso muerto le recordaba remotamente a su hijo. Pero esto es absurdo, dijo, ya que el hijo murió a los veintitrés (y de eso hace más de veinte años). Fue un horrible accidente doméstico, tan absurdo -murmuró.

Los policías se marcharon y entonces la mujer se sentó en el porche a contemplar el estuario, mientras el hombre descorchaba una botella. Se fijó en el transbordador. El barco avanzaba muy despacio, como en un sueño. Quería subirse en él y marcharse cuanto antes. Quería volver a Pontevedra enseguida para no volver ni recordar jamás la casita del puerto.


___________
Qui a casa torna, El retorno al hogar o The Homecoming (en versión original) es un durísimo retrato en registro teatral de las relaciones familiares debido a Harold Pinter. Mi texto es una síntesis de un cuento de horror escrito originalmente en catalán, y cuyo tema son los abusos que se cometen en el silencio de la familia. Hace más de 100 años, Sigmund Freud explicó que la familia es el origen de todos los males. Eso mismo dijo Platón hace unos 2.300 años aunque algunos no lo hayan escuchado todavía. Dedicado a todos ustedes (por lo menos a todos los ustedes con familia), y a la afición en general.