4 de jul. 2011

Àrreu

A la vila d'Àrreu, els nacionalistes no van aconseguir ni un sol vot. Ni un vot per CiU, ni un vot per ERC, ni un vot pel PP. Hi he d'anar, penso de seguida.

I quan hi arribo dic: és clar. Àrreu és el poble més llest de Catalunya, però alhora és un poble deshabitat.

S'acaben els dies d'Esterri. Recullo les coses. Com pot ser que en tan sols dos mesos hagi acumulat tant de fato aquí dalt? Per a comprendre-ho em cal girar la mirada fins al dia dos de maig, quan vaig prendre el cotxe per pujar cap aquí. Fa vertígen, collons. Quantes coses han passat... Canviar tan sovint de casa mareja una mica, i cada cop perds una bugada.

A cada lloc hi deixes una gota de sang, un xic d'alè, un munt de bitllets (400 euros a Esterri més els 400 del meu lloguer, de casa meva a la plana). Si no penso en allò que perdo és perquè de cada lloc m'enduc records, experiències, noms de nens i nenes. És curiós però recordo especialment els difícils, els rebels. Els mateixos que després de les cinc, quan et veuen pel carrer, aixequen la maneta amb els dits estesos i et somriuen.

Hi ha uns segons cada matí quan sona el despertador en què no sé què veig. Ah, sí, el cim del Tèssol. Amb aquesta clapeta de neu que no es retira, que no es retira... No és la Canal del Cristall, ni sóc aprop de Meranges. La remor és de la Bonaigua quan es fon amb la Noguera i no pas del Segre quan baixa menut encara arran dels horts de Bellver.

Una companya de feina em va veure capcot l'altre dia. I em va dir:
-La teva àvia va sobreviure una guerra. De manera que nosaltres podrem sobreviure una simple crisi, un canvi de govern, una variació laboral.

Vaig pensar que aquesta dona deu haver trobat el Grial molt abans que a mi se'm passés pel cap aquesta empresa. El que passa és que no ho diu. Ho bé ho diu amb una frase tan senzilla i neta com aquesta que m'ha dit. És una mestra d'anglès excel·lent, ho dic convençut: de les millors mestres d'anglès que he conegut. Potser perquè no sempre ha estat mestra d'anglès, i perquè ha viscut a Anglaterra i a Escòcia. Diu: que quan va arribar a Edimburg, amb vint anyets, li van dir:
-You speak like the Queen.
I va comprendre que això no volia dir res de bo. I va començar a aprendre l'anglès. No tots els mestres vivim amb aquesta actitud tan sana.


Aquestes línies són un fragment del post que penjaré dimecres (o dijous) a l'altre blog, a La segona versió (On també hi haurà un segon video). No em facis precisar més. Aquí li escau un text mensual, per a evitar disgustos. I llestos.

8 de juny 2011

No hay ficción más grande que la realidad

NOTA: Aquest apunt ha estat seleccionat a El Cor del Bloc com el millor apunt de la setmana (passada). Em cal dir dues coses:
  • Agrair als qui l'heu votat, sincerament, la vostra opció per un text que no és gaire optimista.
  • Explicar la petita història de l'apunt: es va penjar originalment en un altre blog (La segona versió), on també hi ha un clip de video que el complementa -com en tots els apunts d'allà. Un dels lectors assidus, en Galderich, va suggerir que l'apunt s'inclogués també a Mil dimonis, sota l'etiqueta Roser Albert. 

___________________________________

No hay ficción más grande que la realidad
Jorge Semprún



Juny 2011. Moments d'una tempesta a Esterri d'Àneu

A les carreteres secundàries hi ha poc trànsit, escassa vigilància, silenci de vent als arbres. M'aturo en un revolt des d'on, pujant cap a València d'Àneu, es veu Esterri als peus com si fos un petit plànol. Els núvols, com cada tarda, baixen des del port de la Bonaigua i van enterbolint el blau. Acabo de saber que en Jorge Semprún és mort. És com si tot aquest curs hagués estat tenyit de morts. Pèrdues. Ha estat un curs de restar. Potser per això he estat mestre sobretot a segon de cicle inicial, que és on cal aprendre la resta portant-ne.

Però al mateix temps, aquest curs ha estat inesperadament viu i ha sumat. Els canvis al departament han dut a què la majoria de mestres interins haguem esdevingut suplents. Tenint en compte les dimensions territorials de la delegació de Lleida, podria dir que mai no havia recorregut tantes carreteres petites. Així he descobert desenes de llocs menuts o d'amplis paisatges.

Durant els mesos d'hivern, he vist sortir el sol vora Àger i a les portes d'Organyà. He travessat esferes de boira densa a la plana, he pres el sol als patis d'escoles de La Cerdanya, del Segrià, del Pallars, de les Garrigues. A la Vall d'Àneu m'he costipat per sortir a caminar a les tardes, on la pluja no avisa. Al camí que mena a Isavarre pel costat del Noguera vaig compartir el sopluig d'un avet amb en Ramon, un home que passa dels vuitanta i que cada tarda fa un carajillo a cal Costa abans de ficar-se pels corriols per anar guardant els paisatges d'una vida llarga.

He viscut en un pis compartit, en un pis buit, en una fonda i en un aparthotel. També em caldria reconèixer que he viscut dins d'un cotxe. No queda bé dir-ho, però he programat activitats escolars assegut al volant.

He estat el tutor temporal de vora dos-cents nenes i nens. Si alguna cosa em dol ara és no recordar els noms de tots ells. Però vet aquí, he trobat els límits de la meva memòria a mig termini. Em sap greu no recordar el nom d'aquell nen de Balaguer que em va regalar un llibre fet a mà el dia que me n'anava de la seva escola. Conservo el dibuix i el collage que em va fer en Sergi, de Bellver. La seva maneta estampada en pintura i la inscripció et trobarem a faltar, que et vagi molt bé.

Mentre era a Balaguer es va morir la mare, i vaig baixar a Barcelona per enterrar-la. La setmana passada ho vaig fer des d'Esterri per tancar el pis de la mare morta. Malgrat això, no em puc esborrar la imatge del seu cos abandonat i fred. Li vaig treure les ulleres del nas, perquè no li calien més. On miraven els seus ulls? No és una imatge del repòs allò que em vaig trobar. La vaig abraçar i vaig seure a esperar que arribessin els homes de l'ambulància que la van ficar dins una bossa de plàstic. Com no podia ser altrament, durant l'espera Jazztel va trucar per explicar una bona oferta. És la forma que va trobar el flux de la vida per a dir que el món era allà, bategant encara.

Mentre tot això passava, jo anava trobant hores per a seure a escriure una novel·la que no sé dir si mai acabaré. Però així com abans les hores d'escriure eren un temps manllevat i fora del temps, aquest curs han estat hores ficades dins les venes de la vida. Dins del riu. És com escriure nu i amb els peus ficats dins de l'aigua que baixa. Pàgines escrites en pensions i en restaurants, en habitacions d'hotels tristos. Sota el sol rosat de les tardes cerdanes. La vida s'ha ficat a la tinta del bolígraf i s'ha escolat sota les tecles de l'ordinador. Segurament per això m'he trobat escrivint sobre l'home que escriu, que deu ser el tema de qualsevol novel·la. No crec que oblidi aquell viatge a Barcelona amb els ulls entelats, i tot just llavors es posa a ploure a Molins de Rei. On s'han amagat els déus?

Les pàgines escrites són escasses, és clar. Han passat massa coses a la vida. Les pàgines són poques però tenyides de quilòmetres, de dolor, de llum, de llàgrimes, de tardes lluents, el cul mullat de seure damunt l'herba, escoltant la remor del Segre o del Noguera. Com hipnotitzat, m'ajec a l'herba mullada per la pluja del matí. Tot és ple de llum en aquest món abandonat dels déus, sense pietat, sense pausa. El món que em veu escrivint a les tardes.

16 de maig 2011

Després de la funció

Quan ha marxat el darrer actor i després del ritual (aplaudiments, salutacions, llums encesos). Llavors entren els tramoies. El decorat es desmunta depressa. L'escena és buida: aquell lloc (un jardí, una casa burgesa, un carrer) mostra les tres parets de guix i totxo. Tot el que has vist era mentida, la il·lusió de la vida. Les veus, que sonaven tan brillants i netes ara s'enfosquirien amb uns ecos estranys -si algú parlés. Però ningú no parla.

 


Nota: Aquest blog segueix en punt mort. Però aquest alè breu no destorba gens la pau. Entretant, segueixen passant coses a 

28 d’abr. 2011

NOU BLOG! (i balanç ràpid d'aquest)

1. El blog nou



Anunciar un naixement és més agradable que anunciar una mort. I tenint en compte que la mort dels Mil dimonis ja està explicada a l'entrada de sota, no cal tornar-hi.

(La mort no exclou del tot la ressurrecció: ja sé que és improbable, però milions de persones de tot el món afirmen que ha passat una vegada. Diuen que fou un tipus, a Palestina, ara fa cosa de 1.977 anys i uns mesos. També ho sosté un venerable vellet que viu a Roma, i no li ha anat pas malament del tot. La mort tampoc no sembla un fenomen decisiu: passejant pels carrers i les places del país, sovint dubto de la mort del dictador, aquell del bigotet i la veu esmolada).

Però tornem al naixement. Començaré pel començament, que és l'instant de la concepció. Sempre renegava de mi mateix perquè escriure als Mil dimonis em treia el temps de dedicar-me a la meva novel·la, però no podia parar d'escriure al blog. De manera que així es produí el coit engendrador: escriure la novel·la al blog. Tot i que d'això se'n podria dir un coit de conveniència, calia que fos un acte digne, net, més lluminós. Com anar-se'n a fer-ho en un bonic hotel de muntanya, en un indret especial. Sense impureses (el plaer d'embrutar-se de nou és el que fa més digne la dutxa). Estava pensant en aquell hotelet tan bonic que hi ha a l'entrada de Ciurana, abocat al precipici.

Aquest és el lloc:



2. Balanç dels Mil dimonis

Uix, quina mandra. Jo he de fer balanç de les meves coses? Per què no el fas tu, el balanç?

-Collons, ja era hora...!

Nota: no cal deixar comentaris aquí. Si en tens ganes, prefereixo que ho facis al nou. Ho dic per no destorbar gaire la pau dels morts, però com que no es queixen no és important, ni està prohibit fer soroll allà on et plagui: ahir a la nit, per exemple, els seguidors del Barça no em van demanar permís per a proclamar la seva alegria, a quarts de dotze de la nit i fins ben entrada la matinada. Es veu que una esfera de cuir plena de logotips va traspassar una línia blanca pintada damunt d'un camp d'herba.

25 d’abr. 2011

El final dels mil dimonis (en tres moviments)

Andante
Quan era més o menys un adolescent, tenia la fantasia d'assistir a la mort dels pares. Un accident de trànsit, per exemple. En el somni, la mort sobtada era el preludi d'un esclat de llibertat infinita. Significava la caiguda de les muralles, la fi de la tirania. Després de l'enterrament doble, el món es desplegava i s'oferia, quasi fàcil, enorme, ample, generós. Ja no hi hauria impediments ni normes. Podria explorar-lo i menjar-me'l quan, com i on vulgués, sense demanar permís, sense pacte, sense concessions.

Amb els anys vaig aprendre a guanyar-me llibertats si és que se'n pot dir llibertat, i no va caldre que es morís ningú. N'hi va haver prou amb treballar, tenir quatre xavos i comprar bocins d'alliberament. Les figures materna i paterna es van reduir a una qüestió anímica, a una veu de dins que parla de prudència, d'ordre, d'estalvi, de moderació.

La veritat és que no sempre vaig obeir els impulsos de la moderació i el càlcul: vaig fer coses que els van desagradar i que els van avergonyir. Un dels llibres que van publicar-me romania en un raconet invisible de l'estanteria. Possiblement per l'excés d'escenes de sexe, per l'apologia repetida de l'adulteri. Per paràgrafs com ara aquest
Diuen que fumar després de cardar indica que no has quedat prou satisfet. I també diuen que les dones que porten braçalets... que les dones que porten els braços plens de braçalets, com ara tu, són les que no disfruten quan follen... T'imagines quina vergonya si surts a passejar pel carrer amb una dona plena de braçalets que no para de fumar?
El pare arrufava el front davant del barbarisme disfruten: era la forma hiperbòlica que va trobar per dir-me que tot plegat no li agradava gens, que era un text porc. La mare no em va parlar mai d'aquest llibre. 

Situat en l'estat que convenim en dir-ne vida adulta, un dia em vaig demanar si les figures mentals del pare i la mare podrien sobreviure la mort real del pare i la mare. Com em sentiria el dia que ja no hi fossin: desapareixeria la veu que recomana prudència, també? No hauria de pensar en la vergonya de fer-los passar vergonya de mi? Seria un alliberament real?

El dia ha arribat. No hi són cap dels dos. No em caldria pensar un sol instant si els molestaré, si els ofendré o si els avergonyiré. No obstant, el món ha desplegat davant meu un exèrcit de temors i de traves, d'obstacles, d'imperatius de prudència, d'estalvi, de vigilància.

Allegro


Adagio
Nascut sense cap propòsit, el blog dels Mil dimonis acusa la falta de propòsit. En aquest cas, la millor opció és deixar-lo paralitzat, ni viu ni mort. El comte Orlock, podria anomenar-se des d'ara. Tancar-lo i esborrar-lo és un acte bonic (heroic?) però conté un egoïsme enorme, innecessari.

Vés a saber si algun dia, algú a través del google pot obtenir una resposta en aquesta pantalla: Tintin es va zombificar? Com van desapareìxer els habitants de Ngú? Hi ha contes inèdits de Joan Perucho? Antoni de Montpalau va anar de Bellver a Vic (i va tornar de Vic a Bellver) en una sola nit d'hivern? Qui fou Roser Albert? Algú li va fer una entrevista col·lectiva a en Pau Riba? Per què ens agrada tant l'Andrei Tarkovsky?

Un dia d'aquests, rellegint altra vegada els Contes russos d'en Francesc Serés me n'he adonat que necessito proposar-me propòsits. Que siguin nous i diferents. Tot i sabent que mai no podré fugir de mi ni ser un altre (ni apenes ser millor) per més que tanqui blogs vells i n'obri de nous. Les meves ombres sempre corren tant com jo, i si corro molt tan sols m'apropo més depressa al final.



____________
Properament en aquesta pantalla anunciarem l'estrena d'un nou blog, del qual ara només se'n pot avançar el títol provisional (La segona mort), perquè està en procés de postproducció. Això, i que serà un experiment amb la literatura on-line, o l'exposició pública i impúdica de la creació d'una novel·la, allò que abans en van dir work in progress.