La república deca(-pita monarques?)

Aquest serà el darrer apunt republicà previ al dia 14 d'abril, quan ens hem citat -com sempre virtualment- per a celebrar la proclamació de la Segona República. I jo pensava que volia evitar nostàlgies i metàfores tristes, proclames, discursos, apologies, ferides obertes.

Què em pregunta a mi, la república? I m'han sorgit deu preguntes, per això poso el deca- al títol.

1) La república és l'organització política que parteix de la igualtat de les persones. Els altres sistemes es basen en diferències verticals: rei - súbdit, bisbe - fidels creients, amo - criat. En aquest sentit, la  república és horitzontal. És per això que els monàrquics van drets i els republicans jaiem? 

2) Els independentistes catalans van dividits i aquesta pregunta potser dividiria més. Quan s'arribi a la independència, els independentistes catalans han previst si Catalunya serà republicana o monàrquica? Buscaran la línia dinàstica perduda de Pere el Cerimoniós? Bastarà amb nomenar Jordi Pujol Comte de Barcelona? Mas i Duran rebran el títol de Molt Honorables Senescals? 

3)  Farem un referèndum popular, no vinculant i lúdic per la República? També el pagarem voluntariosos de la butxaca mentre oferim els nostres impostos a la monarquia? 

4) Esquerra Republicana de Catalunya és certament de Catalunya, és una mica d'esquerres (però amb cura de no molestar l'oligarquia) i gens republicana. Per què parlen de tantes coses i mai de república? Quin embolic tenim aquí? Qui els va vendre la franquícia?  I ja posats: és cert que en Carod ara treballa d'assessor per a una gran empresa de la sanitat privada? 

5) Quan arribarà la tercera república espanyola, la família Borbon haurà d'emigrar depresseta. És possible que se'n vagin a qualsevol dels paradisos fiscals on tenen guardats els quartos, per a poder extingir-se còmodament. Com que la majoria d'aquests paradisos són illes, i sabent de la seva afició per la navegació a vela, és probable que emigrin a bord del Bribón. Hi haurà paparazzis en llanxes motores fent fotografies de Letízia en bikini, estesa a la coberta de popa? A les illes Caiman els tractaran de nouvinguts?

6) Quan es va acabar el franquisme no hi va haver judicis ni venjances. Per tant, la qüestió anterior no deu tenir sentit. Els hereus de Franco segueixen gaudint del fantàstic pazo gallec de Meiràs. Els Borbon seguiran al Palacio real i vindran als estius al Palacete Albéniz, com si res? També esquiaran a Vaquèira i ens haurem de conformar amb riure obertament quan es fotin de lloros?

7) Un membre de la família reial és un ex-jugador del Barça. Podríem aprofitar la proclamació de la república per enviar el Barça a l'exili, també, i poder tenir els telenotícies i els caps de setmana en pau? 

8) Tot i horitzontal i igualitària, la república té un representant que és el President de la República. Sol escollir-se entre persones de prestigi inqüestionable, equànims, assenyades, capaces de representar dignament l'estat que presideixen. No serà empresa fàcil, aquí, i caldria anar-hi pensant. O bé preveure una llei que permeti -com en el futbol- fitxar estrangers que marquen la diferència. Aquesta és una pregunta oberta, perquè cadascú pensi candidats. A mi només se m'acuden Naomi Klein o Noam Chomsky, a cop calent. 

9) La proclamació de la república no és una revolució en sentit estricte, però és un bon moment per fer cau i net. Caldria anar pensant, també en aquelles persones i coses que ens agradaria renovar, reciclar o reutilitzar. Això és de nou una qüestió oberta, que cadascú ha de decidir. Jo només he començat la meva llista, i de moment només hi he posat tres noms: Mossèn Ballarín (que vagi a evangelitzar els habitants d'Ummo), Ramon Tremosa (que agafi el pic i la pala i vagi a desfer els aeroports que va promoure i ara cal tancar), i Joana Ortega (que es matriculi a la facultat de Psicologia i després ja en parlarem). 

10) A Espanya, el republicanisme està invisibilitzat. Com si d'una tendència sexual rara i secreta es tractés, només se'n parla a mitja veu. Acceptem que la monarquia és natural, com Convergència a Catalunya, com la pudor a la caca. Iniciatives inofensives i menudes com aquesta festa republicana als blogs contribueixen a res? Els blogs republicans som més guapos que els altres? Els blogs que no hi participen són monàrquics? Quin percentatge farem? (Sí, ja sé que són diverses preguntes en una, però havien de ser deu preguntes per a que tingués sentit el deca-).

En companyia d'ombres i repúbliques

Aquest cop no jugaré amb la veritat i l'altra, la ficció i la realitat. Allò que dic és allò que hi ha. Tant em costa escriure així, que m'he hagut d'obligar a fer-ho, a escriure-ho.

Les perspectives no són bones. No es tracta de l'optimisme o del pessimisme, dels punts de vista: de vegades les coses són, més enllà de les ganes, la voluntat i la mirada. Parlo de les coses de la feina. La tendència és dolenta, el curs s'acaba enmig d'un incertesa estranya i el curs que ve serà pitjor. Ni boles de vidre, ni Tarot, ni presidents repentinats augurant un bon futur: pinten bastos. És ben senzill: quan l'amo s'arruïna jugant a la ruleta del Casino d'Estoril, el criat es queda sense feina. Jo em quedaré sense feina, els hospitals perdran llits i les escoles, mestres. Delirant i fosc: és la doctrina liberal.

Entretant, a l'oficina de la caixa de sota de casa canvien els logotips i varien una mica el llenguatge de la seva publicitat. Però tot segueix igual, i quan els empleats surten a fer el tallat, duen aquella arrogància als gestos. Somio que li calo foc un cop més. Després, esgarrifat, me n'adono que si el foc pren amb fúria, cremaria també el pis on visc, les meves coses. Sóc un Neró de barri, en somnis. I quan em llevo, amb les presses, oblido els somnis. La meva ràbia es liqua sota el sol, torno a ser la formiga desorientada aclaparada per tantes coses per fer.

Tot va així fins al vespre, quan miro un documental filmat a la població senegalesa de Saint Louis i somio una fugida plàcida, definitiva. Lluny de Catalunya i de Convergència, lluny de Catalunya Caixa. No m'hi vindran a entrevistar mai ni en Miquel Calzada d'Afers exteriors ni els d'Españoles en el mundo: hauré renegat per sempre.



Quedar-se a l'atur més endavant dels quaranta és un gir imprevist i un mal gir. De tot el que he dit només valen les ombres del títol: viure amb les ombres, llevar-s'hi, allitar-s'hi.

Volia escriure sobre les ombres de la Repúbica, de la qual ens en queden ombres disperses. Però finalment només he parlat de les meves ombres.

També ho aprofito per dir: busco feina a partir del juny. O bé un mecenes que em digui té, vés-te'n al Senegal i em vas enviant les teves cròniques. Hauran de ser en francès, però. Que malgrat tot, tant França com el Senegal són repúbliques.


_____________________________
Notes:
1- La fotografia del capdamunt me l'ha enviada l'amic Jordi Girbén, proveïdor de somnis.
2- En aquest post no hi ha cap ficció. Estic fent un tomb impremeditat vers el realisme. Estic pensant seriosament sobre com m'ho puc muntar per a viure al Senegal.

La trista història del primer Consultori filosòfic on-line

En Frederic Roures havia nascut en una casa humil de Barcelona. Tot i el cognom robust, son pare havia estat un modest barber de barri que va fer l'ànec poc després de jubilar-se i traspassar-li el negoci al Fateh-Alí, un xicot que venia d'Islamabad, fugint de la misèria i els barbuts. Era un afaitador excel·lent.

Just en morir-se el pare vidu, en Frederic s'havia quedat sense feina. De manera que inesperadament, la vida li va donar temps lliure i quatre calerons. Va poder fer per fi allò que tantes vegades havia somiat: aturar-se a mirar, aturar-se a pensar. Però per més tombs que li donés, no sabia decidir què fer amb la vida del davant.

Un dia va convidar dos amics a fer unes cerveses a la Taverna Fermín. Un d'ells (en Felipe) era empleat de banca i va voler aconsellar-lo professionalment:
-Un cinquanta per cent de la pasta a termini fixe. Un vint a termini curt. Un vint per fer reformes al pis i un deu per donar-te uns capricis. Per començar, podries anar de putes. Però a un local de qualitat.

En Frederic feia molts anys que coneixia en Felipe i ja sabia que era un cretí. En aquell instant, però, li va semblar la persona més meravellosa del món, perquè li havia mostrat el sentit de la seva vida, la direcció que volia prendre. La gent és miserable i trista, va pensar, primària i mesquina. Pensen poc i malament: allò que els cal és ampliar les perspectives i els conceptes. La gent demana filosofia.

En Frederic es va comprar un bon ordinador i va contractar una línia d'Ono de deu megues, i va obrir el primer consultori filosòfic d'Espanya. Era una bonica web de colors càlids i equilibrats: www.ErgoSum.es. El nom en llatí evitava les estèrils polèmiques sòcio-lingüístiques i li permetia aconsellar clients des de Badajoz a Albacete, de Puigcerdà a Fuerteventura. L'estudi de viabilitat que li van fer a Barcelona Activa oferia un potencial de clients que rondava els vint milions d'usuaris.

Els vint milions de desemparats per la filosofia que li havien vaticinat tardaven en arribar. Fins a sis mesos més tard -traient teranyines del teclat- no va arribar la primera consulta:

-Els blogs són el futur de la literatura?

No va tardar en respondre. Però l'espera li havia alterat l'humor, i no va poder evitar un cert to amargant:

Estimat congènere: com ja deus saber, des que es va democratitzar la cultura i l'escolarització es féu obligatòria, hi ha moltíssima gent capaç d'escriure. Això ha donat alguns bons resultats, però alhora ha creat problemes i molèsties. Si no sabessin escriure, els gamberros no deixarien frases a les parets, ni els ximples embrutirien els idiomes amb aquest pseudo-llenguatge dels SMS i dels correus electrònics. Els ociosos que es creuen intel·ligents, enlloc de fer blogs, ajudarien més en les feines domèstiques.
No, amic meu: els blogs no són el futur de res, sinó una més de les excrecències que ens ha deixat la universalització de l'ensenyament.

Quan va enviar la resposta, hi va adjuntar el preu de la consulta, amb un descompte per ser el client número 1000 (les mentides pietoses són un dels puntals del marqueting). Però apenes tres minuts més tard, va rebre aquest nou missatge:

-Filòsof dels pebrots:  no tan sols no penso donar-te ni un cèntim, sinó que explicaré al meu blog que ets un imbècil, i provaré de xafar-te aquest negoci de merda.

Fins quatre setmanes més tard, en Frederic no va rebre la segona petició d'ajut filosòfic:

-Senyor filòsof: em caso el dia 23 d'abril, i li vull escriure a la Maribel una declaració d'amor profunda, sincera i veritable, per llegir-la a l'altar. No vull caure en tòpics ni frases fetes. Em podeu donar un cop de mà?

En Frederic es va abocar a les tecles, com posseït pel llamp:

Allò que demaneu no és un cop de mà, sinó un cop de puny als morros. Sembla mentida: amor és un concepte tret de la literatura romàntica, una fantasia per a melancòlics. Amor és, de fet, aquell sentiment que es genera després de passar una estona amb un individu que ens resulta atractiu sexualment, i pel qual acabem generant una certa empatia. Si voleu que us comenti la data que heu escollit per al casori -des de la perspectiva filosòfica-, cal considerar que és una segona consulta, i us l'hauré de facturar apart.

Tres dies més tard, el nuvi va tornar a la web d'en Frederic.

-Allà on sigui que t'amaguis, allà et trobaré i t'esclafaré el cap i els testicles. La Maribel va llegir la teva resposta i va trobar que anaves encertat. Va cancel·lar el casament i va marxar en companyia de dos nois senegalesos a la caseta de Sitges.

La tercera consulta va ser la definitiva. Assenyala el punt on la web i en Frederic desapareixen per sempre.

-Senyor: represento una entitat bancària que vol obrir una línia de banca ètica per a captar clients amb sensibilitat social (aquí hi havia el link a un conegut banc/caixa). Estem demanant l'opinió de gent del món de la cultura i del pensament per tal de dissenyar la millor campanya publicitària.

Lleugerament fatigat, amb una estranya sensació de navegar a la deriva, en Frederic va escriure:

Estimat banquer: no comprenc com algú gosa unir els mots banca i ètica. No hi ha res en la naturalesa humana que ens permeti sospitar que això sigui possible. El món és un desastre absolut gràcies -en bona part- a la gent com vostè. Sentir el mot ètica als seus llavis em fa venir ganes de vomitar, tant filosòficament com literalment: per la vostra culpa acabo d'embrutar el teclat, la samarreta i els calçotets (no m'he dignat vestir-me decentement per a escriure-us).

Tres dies més tard, els Mossos d'en Puig van haver de rebentar la porta: l'ordinador estava destrossat, i el cos d'en Frederic Roures no hi ha periodista ni crònica que gosi descriure'l. El sots-comissari Fernando Robles sap que l'assassí és un dels tres clients, però quin? La solució de l'enigma, fos quina fos, no evita el nus a la gola que se'ns genera davant del drama humà, de la terrible tragèdia del pensament a Espanya.



________________________________
Nota: aquest apunt forma part d'una sèrie de pròlegs que ens conduiran fins al dia 14 d'abril, en què celebrarem l'aniversari de la Tercera República espanyola. El viatge és un llarg i dolorós passeig per les misèries de la nostra malaurada península (sense comptar-hi Portugal ni Gibraltar).

Confessions veritables

1. Confessar-se per escrit

Escric en una terrassa del Passeig de Maragall. Les sis de la tarda, fa un sol discret i l'aire dispersa el fum de la cigarreta dins el núvol tosc i fosc dels gasos dels cotxes. Estic sol. Escric però alço la mirada sovint, per no perdre'm els detalls dels homes i dones que van amunt i avall. Observo roba, pentinats i gestos.

La primavera arriba furiosa a Maragall: melics, espatlles daurades, ventres, cuixes. Sumant les parts nues, en una sola hora de mirar he vist quatre dones completes sense comptar els pubis. Tampoc no he vist popes, però les transparències expliquen la llicència. Salvat-Papasseit només podia veure dolços turmells. Procuro caçar bocins de converses importants i els anoto. No sé perquè ni per quan.
-Tu vives conmigo, y tus hijos viven contigo. Pero yo no vivo con tus hijos.

La primera impressió és que potinejant ben poc la frase en sortiria un endecasíl·lab a la manera de Gil de Biedma, però llavors qualsevol que la llegeixi pensarà: això és literatura, aquesta frase no la vas sentir pel carrer, no podria creure-ho.  

Això que he escrit fins ara és veritat o és mentida? La setmana passada vaig escriure el relat d'un viatge que, tot i estar planificat, encara no he fet. El viatge és mentida? Dins la narració hi havia una veu que anunciava tenir un càncer. Entre els comentaris, després, en va aparèixer un que lamentava aquest element: no es juga amb el càncer -diu- no s'hi fa broma. Em va sorprendre, perquè no hi havia cap broma. No és gens divertit pensar que en tens tots els números.

A mig matí un amic m'envia pel correu un text que em fa sentir bé. Tan bé, que en copio fragments:

L'imaginari català mai no ho ha tingut fàcil per a identificar-se amb els territoris de la fantasia. En tot cas, amb els de la ingenuïtat, i sempre per acabar concloent que el realment necessari és tocar de peus a terra [...]. En el cas de Catalunya ens hem conformat tot sovint a pensar que la màxima expressió de la fantasia era el comte Arnau i que el futur no passava de les filatures [...] ni tan sols les aportacions de Perucho o Pedrolo...

Intueixo (o dedueixo) que Catalunya no és un bon lloc per a la ficció, un espai vedat a la fantasia. Potser el predomini de la botiga, el comptable i la gestoria han garbellat el món, han recollit el real, han eixalat l'irreal. Clar i català podria ser una declaració d'odi a la ficció. Que imaginen ellos! Avui he sentit que un tal Puigcercós diu d'una tal Chacón: és una espanyola nascuda a Catalunya. Quin gust pel realisme naturalista! Com podem dedicar-nos a la ficció, si el país vol sentir peix al cove?

A la taula del costat, un home sol com jo llegeix el diari amb atenció. La Vanguardia. Estic convençut que ho dóna per fet: que té davant del nas uns papers que contenen la veritat. Catalana i prestigiosa, La Vanguardia deu tenir valor notarial als seus ulls. Si allà hi diu càncer vol dir càncer. I si diu govern dels millors és que els millors governen.

Una ràfega de marinada humida li arrabassa un full i el du amunt, i després el fa girar al voltant d'un plataner. Una espiral ascendent i estranya. Em sorprèn que l'home no s'hagi alçat a recollir el paper eòlic, però de seguida ho entenc: li sona el telèfon amb els acords de Born in the USA, allò de l'Springsteen. Fa una ganyota de disgust però respòn.
-Marissa, no t'ho creuràs mai, però... saps on sóc? A Sancho de Ávila, sí. Un vetllatori d'aquells, ja saps. La Montserrat, sí, la segurata de la feina. Es veu que ha estat de cop. Escolta, et deixo: vaig a donar-li el condol al fill, sí, en fi, ciao.

L'home es guarda el telèfon i gira els ulls per identificar el públic del monòleg. Topa amb la meva mirada: la hi sostinc. Medito la possibilitat d'aplaudir-lo. Em dedica un mig somriure que vol dir vès, la vida és difícil. Poc més tard arriba una noia que li somriu. Una noia de quaranta llargs: fa temps vaig comprendre perquè ma mare anomenava noies les seves amigues de setanta.

Quan ella és a la vora m'esgarrifo. Arrabasso La Vanguardia d'una revolada i me la poso davant de la cara. Quedo amorrat al calçotet d'un jugador de l'Sporting de Gijón, a mitja plana. No pot ser -remugo per dins- aquesta noia... és l'Aurora! Quedo sepultat per un allau d'imatges de joventut: llits de pensions, platges nudistes, alcohol, racons de l'espigó de Sitges. La primera nòvia! Recordo com si fos avui aquella sentència seva:
-Bruce Springsteen fa música per a estúpids.

No és veritat que hagi escrit aquestes línies al Passeig de Maragall, però la resta no és mentida.

2. Confessar-se en efígie

Em fotografio a mitja tarda. Sense retocs, la fotografia no menteix. Provo de saber com es veu la realitat sense intencions.

La realitat, detallada o amplificada, ens du a la fantasia i potser a l'aparença de mentida. Kandinsky va pintar quadres abstractes que són la visió d'unes cèl·lules sota la lent d'un miscroscopi. L'excés de realisme és ficció.

Els bocins són fragments del meu cos. Un cos de quaranta-sis anys, que fuma, que menja, que dorm més o menys bé, que pren cafès. Que darrerament té dolor al nervi ciàtic (cama dreta) i al qual l'acupuntura gairebé va salvar de les migranyes. Operat de carnots, d'amígdales i de fimosi. Té una cicatriu menuda al palmell de la mà esquerra, d'una caiguda al Montnegre.

Hipotens, no arriba als 170 centímetres d'alçada. Va perdre els cabells de la part superior del crani entre els 27 i els 39 anys, després l'al·lopècia es va aturar per imperatiu genètic. Si fa molt de fred se li gelen els peus i les puntes dels dits de les mans. A partir dels quaranta va començar una imparable pèrdua d'oïda, més notable a l'esquerra (vora el 10%), i de visió en ambdós ulls, de manera que ara gasta unes lents progressives que li van fer (oferta 2 x 1) a l'Òptica Universitària que hi ha a Pare Claret/ Sant Quintí, pel juliol de 2010. Li van costar 90 euros (la montura era reusada de les ulleres anteriors).

Quan comença la calor mostra lleus eczemes a la pell (mans i cara). Una vegada va patir de morenes i de vegades li falla el mecanisme del hiatus. En les anàlisis sanguínies periòdiques es detecta un nivell irregular de transaminasses i de glòbuls blancs. El peu dret és lleugerament més gros que l'esquerre, de manera que si camina molta estona sent molèsties: les sabates són simètriques, els peus no.

A partir dels quaranta els cabells blancs van guanyant espai als negres, i la pil·lositat del cos tendeix a disminuir en densitat. De vegades, quan es dutxa o es contempla nu, recorda aquell instant (entre els dotze els i catorze) en què mirava atònit com les cames i el pubis s'anaven omplint d'uns pèls negres, gruixuts i desconeguts. Va deixar d'afaitar-se als quaranta-dos perquè la pell de la cara reaccionava amb petites patologies a la fulla d'afaitar o als cosmètics que s'empren en l'operació.

Ocasionalment, dut per un instint que no se sap reconèixer, s'arrenca amb ràbia un pèl hirsut que li ha brotat al lòbul de l'orella.

Joan Fontcuberta - Ivan Istochnikov

al fotògraf Joan Fontcuberta,
a qui el dia 2 d'abril se li dóna el premi nacional de cultura 

(Traducció de la necrològica apareguda al Butlletí de l'Associació de Fotografia "Soljenitzin", de Sant Petersburg, març de 1995, signat per la periodista Linka Leka).

Ivan Istochnikov (Stalingrad, 1946 - Sant Petersburg, 1995) fou un dels pioners i impulsors de la parapsicologia russa. Com a membre fundador de la Societat Científica i Paracientífica del Poble, li devem un gran nombre de publicacions i estudis, alguns dels quals romanen inèdits. Entre els treballs publicats, destaca especialment la cabdal Metapsíquica i metempsicosi: estudi social de les aparicions de difunts al Gulag de Krasnoyarsk (1984).

Istochnikov no ho va tenir fàcil durant l'etapa soviètica, malgrat l'habilitat que va mostrar en posar un nom escaient a la seva societat parapsicològica. L'estat bolxevic no veia amb bons ulls res que defugís el realisme social i la ciència empírica. La metafísica dels apareguts, espiritismes i demés sempre es va considerar una falòrnia potencialment perillosa.

Si li donaven una beca mínima es devia tan sols a la possibilitat d'obtenir eines militars i policials a partir de les paraciències o del més enllà: telepatia, telekinesi, psicofonia, etc, haurien estat armes poderoses, capaces d'inclinar la balança en cas de conflicte a gran escala, i podien resoldre petits casos de dissidència interna.

Com que les beques estatals no li haurien permès viure amb dignitat, Istochnikov va treballar molts anys en el desenvolupament de projectes a la fàbrica Zenit, i fou un dels creadors de la famosa Zenit E Reflex, prodigi de la tecnologia fotogràfica -i que la majoria d'antics professionals del sector encara veneren avui.

Tot i que les dades podrien ser poc fiables, sembla que Istochnikov va valdre's de la maquinària i coneixements de la Fàbrica 35 on treballava per a crear un filtre òptic polèmic i controvertit, l'Obmanfiltr (literalment el filtre del frau). Un misteriós enginy que podia distingir entre la matèria real i la que procedeix dels altres mons: fantasmes, plasmes i ectoplasmes, bubotes, i esperits. El procediment era senzill: calia prendre dues instantànies (una amb filtre, l'altre sense), i després comparar els resultats. Les diferències eren la prova irrefutable de l'aparició

Fins aquí tot sembla una història de passions humanes i d'invents estranys. Però el dia 26 de febrer de 1995, Istochnikov va sentir alguna presència estranya a casa seva, i li va demanar a la seva esposa Irina que el retratés de seguida, seguint el mètode de l'Obmanfiltr. Les dues instantànies resultants són aquestes:

1- Ivan Istochnikov i l'ésser suposadament paranormal, tal com els va captar una senzilla Zenit sense filtres.

2- La mateixa escena, amb la càmera que duia el filtre incorporat: l'única presència real que es detecta és una estranya columneta de fum, mentre que Ivan ha desaparegut: no era un ésser real.

(Les imperfeccions que s'observen a la segona imatge s'han atribuït a dues possibilitats: que el filtre de Istochnikov presentés algunes deficiències o bé (segons la tesi Meinhoff-Vaader) als efluvis d'una energia desconeguda -antimatèria?-). Tenint en consideració que finalment Istochnikov no era un ésser real, sembla plausible que no fos capaç de crear un aparell perfecte.

Les coses, fets i anècdotes esdevinguts a Rússia són opacs. Tant li fa la dinastia Romanov com Rasputin, l'estalinisme, la Perestroika o la democràcia: sempre ens topem confusió, embarbussament, obstrucció. Malgrat tot, consta oficialment que la data de la mort d'Ivan Istochnikov és precisament el dia 26 de febrer de 1995.

Irina Istochnikova, la seva vídua, va desaparèixer en un tràgic accident d'aviació quan sobrevolava la regió de la Tunguska i amb ella es va perdre la pista dels treballs del marit, així com el relat dels fets d'aquell llunyà mes de febrer.

___________________________________
Notes:
1- Mai no he estat partidari de celebrar premis nacionals. Però sempre hi ha excepcions, perquè cal i perquè ser integrista no du enlloc.
2- Aquest post apareix per una iniciativa del Galderich, del blog Piscolabis librorum.