Joan Perucho era falangista?

Afirmar que Joan Perucho se situa contra la realitat és una fal·làcia que serveix per a teoritzar sobre literatura fantàstica amb un argument elegant.

L'estètica del fantàstic porta a una ètica anti-realista (idealista?) que passa per alt una qüestió: l'escriptor és una persona que sofreix, gaudeix, menja, dorm bé o malament i finalment s'encara al seu destí. Fins i tot amb artritis o coragror. La crítica literària usa perífrasis i expressions efectistes com això de contra la realitat, però la fantasia sempre és relativa i parcial. És un artilugi per a comentar i criticar el món.

En Michel Houellebecq (darrer premi Goncourt per a major glòria del seu llorejat ego), és un home molt donat a les expansions, i titula el seu -discretíssim- assaig sobre HP Lovecraft Contre le monde, contre la vie (en castellà, Siruela, Madrid, 2006). Ve a dir això mateix: que Lovecraft menyspreava el món real per motius psicològics i estètics, i que per això en va crear un doble que és alhora un anti-món.

Salvant distàncies i graus de separació, Joan Perucho també va dedicar els seus esforços literaris i estètics a imaginar un món paral·lel que s'acordés millor a la seva idea, al somni personal. Seria molt llarg i complex analitzar la proposta política global de Perucho, però a grans trets planteja una alternativa delicada, màgica, evanescent, oberta als imaginaris i al món llibresc, que passa per una recreació de l'aristocràcia. D'una aristocràcia en sentit estrictament etimològic, idealitzada, amb concessions al liberalisme però essencialment conservadora.

Té punts de contacte amb JL Borges, i (sobretot) amb Álvaro Cunqueiro, amb els místics medievals, amb el romanticisme espanyol i europeu, de G.A. Bécquer a Goethe. Em temo que Perucho és una porta real i tangible que connecta el món mediterrani al món sencer, a través dels llenguatges més diversos: de la cita al surrealisme, de la màgia a les fantasies científiques de l'era ingènua de la ciència, també anomenada Il·lustració.

Joan Perucho té una opinió sòlida del lloc, del temps i de les persones reals amb qui conviu: l'home no viu tan sols de fantasia, ni reclòs en ella..

Al web que enllaço aquí hi ha alguns articles i sobretot entrevistes que expliquen qui era i què opinava el senyor Joan Perucho, el de carn i os -i pell. Tot i que per una inclinació espiritual defugia la polèmica, JP no s'estalvia d'expressar punts de vista controvertits sobre el món. A mi em sembla evident que són justament aquestes opcions ètiques, morals, socials i polítiques les qui expliquen en major mesura tant la seva obra literària com els elements del discret silenci que l'envolta. Però això és tan sols una opinió meva, amb valor d'intuïció.

Són fragments de diverses entrevistes. He procurat retallar les que contenen pistes sobre les idees socials i polítiques de Perucho, però el més correcte seria llegir els textos complets.

Enric Vila : I no és una mica extemporània aquesta "Oracion por los caídos" publicada a 'La Vanguardia' que té emmarcada a la paret?

J.P. Ah, sí! És de Rafael Sánchez Mazas. [Sánchez Mazas va adquirir una certa popularitat fa poc a través de l'anècdota que dóna peu a Soldados de Salamina] Sóc excombatent. Vaig estar amb els republicans a les bateries del Carmel i després amb les tropes de Franco en un quarter on posava: " De aquí se sale para la muerte ". A l'arribar-hi va sortir un metge i ens va dir: " Descapullen ". Vam quedar parats. I llavors ens van fer treure la titola i descapullar-la: això era descapullar . Un cop revisats ens van enviar a recuperar els canons de Menorca. Vam entrar sense tirar un sol tret. I després van rodar-hi els Canons de Navarone . Hi surto, d'extra .

E.V. Encara no entenc per què té penjada aquesta Oración.

J.P. Perquè m'agrada Rafael Sánchez Mazas. La seva generació és la més brillant de la postguerra: hi ha Eugenio Montes, Julián Ayesta, Álvaro Cunqueiro. Ningú ha escrit una oració més maca sobre els caiguts. Me la va retallar la meva mare. Primer em feia por posar-la perquè no pensessin que sóc franquista però ara tant me fa. Quina culpa en tinc, d'haver viscut aquella època?

E.V. Era millor o pitjor que aquesta?

J.P. Miri. Jo vaig entrar en una universitat on deia: " Si eres español habla la lengua del imperio ". I em vaig preguntar: "¿Per això hem fet una guerra, perquè ens diguin que la nostra llengua no val res?". I amb Néstor Luján i Antoni Vilanova ens vam prometre que faríem el possible perquè Catalunya i el català recuperessin el seu esplendor.

E.V. I com li sembla que anem?

J.P. Fatal. Amb la quantitat d'immigrants que hi ha...

E.V. La culpa és dels immigrants?

J.P. No. És nostra. Hi ha immigrants perquè les dones no tenen fills. La meva germana va ser la primera dona amb carnet de conduir de Barcelona i no podia anar pels pobles perquè l'apedregaven. Ara les dones volen tenir un cotxe, muntar una empresa, treballar... Molt bé: però llavors no es poden preocupar de tenir fills. I vénen els immigrants.

Més endavant és quan apareix la frase que dóna títol al post: l'avara povertà dei catalani.

E.V. Josep Ferrater deia que els catalans som hereus de l'home antic.

J.P. Miri: diuen que Dante parlava de " l'avara poverta dei catalani" . No és cert. Ho sé perquè tinc una primera edició de La Divina Comèdia .

E.V. Què hi fa, amb el preu? (es dedueix que Vila mira el volum, i hi troba el preu marcat encara)

J.P. Així la meva dona tindrà una referència, si se'l vol vendre. Apunti: al vers 77 del cant VIII del Paradís no diu: " Avara poverta dei catalani ", sinó " di Catalogne ", que és més gros.

E.V. Patim de pobresa moral?

J.P. Moral, no ho sé. Però els nostres reis eren tan pobres que quan se'ls torçava la punta d'una corona l'havien d'arreglar a cops de martell.

 Llegir aquestes entrevistes dóna molta més matèria que tot allò que ara jo escrigui, o el que diguin els crítics canònics. Finalment, mentre rastrejo motius per a explicar l'oposició de Perucho al món real, em topo una experiència brutal.

E.V. Quina ferida moral hi ha darrere la seva obra?

J.P. Això són coses íntimes. Un fill meu va morir als 15 dies d'haver nascut i el vaig haver de batejar jo mateix, amb les meves mans, perquè no hi havia capellans. Hi ha fets a la vida que et marquen per sempre i no hi pots fer res.

_______________
A la fotografia de l'encapçalament d'aquest apunt auster (Congreso de Poesía de Salamanca, 1953), Joan Perucho és el segon des de la dreta cap a l'esquerra.

Joan Perucho, filomarxista

La crítica literària sol presentar Joan Perucho com un escriptor del fantàstic. Aquesta categorització ha implicat sempre una tendència a considerar-lo un autor de gènere, i en certa manera, secundari. Hom li retreu un excessiu desinterès per la realitat (social, política), una tendència a l'imaginari, el discurs estètic i la filigrana per damunt de l'ètica.

Certament, la literatura de Perucho es mou entre el joc culte, la cita -veritable o falsa-, la referència enganyosa, l'univers del mite, la llegenda i la fantasia bizantina.

Però el mateix autor escriu un paràgraf inesperat i sorprenent al seu Diccionari portàtil de presències no descrites. A l'entrada dedicada a Onofre de Dip, parla inevitablement d'Antoni de Montpalau (el protagonista de Les històries naturals):

Onofre de Dip: Vampir català [...], s'enfrontà amb el científic barceloní Antoni de Montpalau, que, des de les tesis relativistes (pseudomarxistes d'inspiració), derivà vers la percaça del misteri i la poesia d'ascendència totalment idealista. Deixà un document en què anunciava el prodigi futur de la televisió catalana, impugnant la seva desviació cap al mal parlar i la degradació costumista.

Sense ser agosarat, qualsevol pot pensar que Antoni de Montpalau és l'alterego de Perucho: llavors Perucho insinúa una joventut pseudomarxista?

La referència planteja la necessitat de repensar l'autor, i és per això que em remeto (trobat gairebé per atzar) al segon volum de les memòries Dies de l'Ebre, de l'ampostí Marià Miralmon (Xerta, 1912 - Sant Carles de la Ràpita, 2001).

Miralmon fou amic personal del poeta i durant força anys el seu confident, guia per les Terres de l'Ebre i finalment també albacea de molts escrits. La vídua de Miralmon (Enriqueta Gonyalons) està recollint i ordenant els records del marit, que va publicant pausadament a Cossetània. L'editorial ha decidit fer un llençament molt localista del treball, però el contingut del text ha trascendit -òbviament- l'interès de la zona.

Al capítol que Miralmon dedica a la seva amistat amb Perucho es revela una dada sorprenent. El 1965 Joan Perucho va autoeditar-se el recull de relats La lluna dels pobres. Tot i que ho va fer sota el pseudònim Joan Panotxa. Miralmon explica que per aquelles dates Perucho preparava les oposicions a la judicatura de l'estat, i va témer que els textos fossin un impediment per a aconseguir la plaça de jutge.

 

Joan Perucho (centre) amb Joan Ponç i René Metras mentre discutien el disseny de la portada de La lluna dels pobres).

El llibre consta de quatre relats i s'obre amb l'estremidor L'òrfena de Pratdip. L'inici del conte no sembla que hagi de derivar vers el realisme, perquè Laura (la protagonista) se sospita que és filla del vell senyor del castell -que hauria esdevingut el famós vampir. Com que es tracta d'una filla ilegítima, però, Perucho relata la llarga travessa del desert laboral de Laura: menyspreada, maltractada, condemnada a la misèria. L'autor dedica frases ferotges a l'aristocràcia i a la doble moral burgesa: Els nobles tenien terres, hisenda i béns, però la noblesa no formava part de les seves virtuds. Com ells, els amos i els industrials de la ruralia mostraven un esgarrifós afany de benefici. De res no servia parlar-los del pecat de cobdícia, ni de la fraternitat dels homes i les dones  (...).

A Francesc Puiggener, obrer il·lustrat, Perucho fa una passa més enllà i explica el procés pel qual l'obrer va prenent consciència de classe, descobreix la literatura dels socialistes utòpics i organitza el primer intent de col·lectivització, al tombant del XIX cap al XX, a la vila de Tortosa. Cal precisar una lleugera concessió al gènere fantàstic: Puiggener es fa tatuar els noms dels grans pensadors a la pell, i així dóna joc al mot il·lustrat. Qualsevol lector s'adonarà de seguida que per a elaborar aquest relat, Perucho havia de conèixer abastament els textos de què parla: Bakunin, Saint-Simon, Fourier, Owen i Cabet.

(Respecte dels altres dos relats, tan sols se n'ha donat a conèixer el títol: El salari dels morts i L'esclau de donya Martina).

El debat està servit, i ja han sorgit les veus que neguen la veracitat de les afirmacions: a La Vanguardia (suplement Cultura, 23 de febrer de 2004), Julià Guillamon dóna per fet que Miralmon menteix. Es demana perquè construeix aquesta ficció (potser perquè Miralmon fou sindicalista de la UGT), però es resisteix a acceptar que Panotxa fos Perucho.

A l'ABC (14 d'abril de 2005), Luis Antonio de Villena no gosa acusar ningú de mentider, però adverteix que els elements fantàstics tenen massa pes específic als relats, de manera que no creu que aquesta descoberta presenti un Perucho nou ni diferent:

Si bien Francesc Puiggener, obrero ilustrado nos habla de la penosa vida de un asalariado ávido de lecturas, es bien cierto que entre esas lecturas cita a Flammarion y Allan Kardec. De forma y manera que el texto tiene más que ver con sus posteriores "El médium" y con todo ese voluminoso enjambre de fantasmas y apariciones, espíritus burlones y demás sutilezas. Nadie con la cabeza bien amueblada creería un ensoñamiento socialista del enorme Juan Perucho, incapaz de tamañas veleidades. Además, del discurso marxista jamás ha salido pieza literaria alguna digna de mención.

El debat és feliçment obert, com tots els debats interessants.

___________________
La fotografia de l'encapçalament és propietat d'Enriqueta Gonyalons (aprofito l'ocasió per agrair-li la cessió), i la instantània és obra del seu difunt marit, M. Miralmon.

En Miquel Albert arriba al final del laberint

Aquesta no és una història de morts, tot i que parla d'un home que va morir el gener de 1941 i que el novembre de 2010 ha canviat de llar.

No és una història de morts, sinó d'allò que els vius fan als morts.

Les escenes transcorren en dos cementiris: el de Montpéllier a França i el de Les Corts, a Barcelona. En aquesta història no hi ha fantasia gòtica, ni hi trobem cap rastre d'èpica. Hi ha un dolor que, com el so del baix continu, ha traspassat la nostra història.

Al cementiri de Les Corts hi ha una piuladissa eixelebrada de cotorres, rodolant entre nínxols i palmeres, d'un verd estrident, de veu com de vidres esberlats.

També hi ha una urna menuda plena de pols blanca. És tot allò que queda de Miquel Albert un cop transformat alquímicament.

Des que era petit, que sento explicar la història de l'avi que va haver de marxar cames ajudeu-me el darrer dia de la guerra. De vegades he vist que n'apareixien retalls de memòries, dispersos en llibres i documents. Una còpia de les seves memòries reposa guardada a l'Arxiu Històric.


El dissabte dia 6 de novembre, vaig caminar pel cementiri de Les Corts duent l'urna que conté allò que en queda, després d'exhumar-lo de Montpéllier.

L'urna reposa ara als peus del taüt de la Carme, la qui fou la seva dona, vídua abans dels quaranta. És un matí de novembre, càlid, amable. Tan sols cinc persones, en silenci. Que no vam dir ni un mot. Quina paraula hauríem pogut dir? Quina paraula que fos més daurada que l'urna o més blanca que la pols?

Barcelona, 6 de novembre de 2010


______________________________________________________


Fa un temps vaig explicar capítols anteriors d'aquesta història:

Aquest home es diu Miquel Albert Barris i la fotografia on el veiem va ser presa el 1927, durant la dictadura del general Primo de Rivera. En temps difícils la gent segueix fent allò que cal. Fins i tot casar-se, perquè hom pensa que els temps millors arribaran aviat.

L'home de la fotografia es va ficar en política en temps convulsos perquè tenia ideals, energia i joventut a dojo. Tot i que a les fotografies sol fer aquest posat seriós, en Miquel Albert era de tarannà bromista i expansiu. Als quaderns de les memòries es mostra irònic i de vegades sarcàstic, i ens explica una personalitat plena de rauxes.

En aquells temps, els ideals encara rebien la metàfora dels pardals al cap. Però els pardals van fer metamorfosi en voltors i àguiles d'urpes esmolades, de becs delerosos de sang.

El dia que les tropes feixistes entraven a Barcelona, l'home de la fotografia va arreplegar una motocicleta del carrer i va marxar cap al nord. Era el Comissari Polític de la presó de Montjuïc, i sabia prou bé quin preu tindria el seu càrrec, si l'atrapaven els falangistes.

Poc més tard va arribar a la vila de Montpéllier, junt amb milers de refugiats.

Des de Montpéllier va escriure desenes de postals i de cartes breus a casa. Sempre en castellà i elaborant enginyosos enigmes i jocs de paraules per a enganyar els inspectors de correus. Es va inventar el sòcias d'Alberto Barris i així escrivia a la dona i als fills fent-se passar per un oncle, empresari diletant que voltava sense pressa per la Côte d'Azur.

Va morir el gener de 1941 a la vila de Montpéllier, malalt de tuberculosi.

Ara fa pocs dies ha arribat una nova carta des de la vila de Montpéllier. Aquest cop és una carta oficial, adreçada als descendents. Se'ls notifica que la concessió de la tomba on reposa Monsieur Miquel Albert caducarà aviat, i que cal renovar-la per quinze anys més. O bé endur-se les restes en una capsa dissenyada per a aquestes circumstàncies. La capsa fa unes mides de 50x60 cm, i és de fàcil maneig i transport. En cas de no rebre cap resposta, l'Ajuntament de la vila de Montpéllier procedirà a la neteja de la sepultura, tal com diuen les ordenances.

Els descendents s'han posat en contacte amb el consolat espanyol a França, però no és una qüestió que els  pertoqui, tal com diuen les ordenances.

L'home de la fotografia, en Miquel Albert, tornarà a casa setanta-un anys després d'haver-ne marxat. Llavors va fugir de la mort perseguit i amenaçat. Ara -un cop encalçat per la Parca- vindrà ficat en una capseta.

El govern democràtic pel qui va donar la vida no en sap res. Ni gràcies, ni ho sento molt, ni piu. Si vas lluitar pels drets democràtics i et vas morir en l'intent és cosa teva.

Tot i que Miquel Albert sabia què és la dignitat de les persones, l'han fet viatjar indignament dues vegades. De Barcelona a Montpéllier, de Montpéllier a Barcelona.

No sé si aquest post humil arribarà a un organisme oficial anomenat Memorial Democràtic, que diu vetllar -segons les ordenances- per la dignitat d'unes víctimes antigues i menudes. Tan petitetes són, que caben en un parell de capses de sabates.

13 de juliol de 2010

Un conte inèdit de Joan Perucho?

El text reproduït a continuació forma part del material atribuït a Joan Perucho per alguns autors, tot i que segons crítics solvents seria completament apòcrif. Julià Guillamon nega amb rotunditat la procedència de Perucho i sospita que és molt posterior a la mort del poeta. 

Les desventures d'un jove antropòleg

La destrucció del castell de Llers, prop de Figueres, és un episodi en la vida de Joan Amades que sempre s'ha volgut passar per alt i mantenir fora de la bibliografia oficial del mestre. Els defensors de l'antropòleg amateur ho voleren ocultar per respecte, i els seus detractors finalment van obviar-ho perquè no hi trobaven explicació raonable. Ningú no podia comprendre perquè Amades havia posat dinamita als fonaments d'un castell medieval, una nit de setembre de 1938.
Fins que molt més tard no s'han trobat algunes notes d'Amades que hi fan una vague referència no hi ha hagut una esqüeta revisió d'aquell assumpte. Però fou sobretot en conèixer profundament la vida del Vampir Estruch -gràcies a historiadors més seriosos-, que no s'ha pogut il·luminar veritablement la raó d'aquells fet tan obscurs i lamentables.

En temps de Pere II (Pere el Catòlic), el rei va demanar ajuda als nobles europeus en la seva guerra contra els moriscos. Un dels qui acudí fou Guifred d'Estruch (o Wifred Struch -o Strucc), qui es mostrà molt guerrer i efectiu en la batalla. Tant fou així que poc després dels fets de les Navas de Tolosa (juliol de 1212), el rei cristià el va obsequiar amb la baronia de Llers, a l'Empordà. Una vegada hagué pres possessió de la terra, Estruch va seguir terroritzant el veïnat: la seva ànsia de sang i de venjança no havia queda satisfeta en la guerra contra els infidels. El caràcter de Guifré d'Estruch va promoure rondalles, cançons i llegendes que, segles més tard, van arribar a les orelles d'un aficionat a l'antropolgia: Joan Amades i Gelats (Barcelona, 1890-1959).

Amades es va sentir atret per la figura del senyor d'Estruch en conèixer una part de la seva vida. El noble havia perseguit bruixes, dones adúlteres, follets priàpics del bosc, heretges i blasfems sense treva. La majoria dels malaurats van acabar a la foguera, de manera que Estruch aparegué als ulls d'Amades com un home de Déu, ple de pietat. Però en arribar en aquelles terres, l'antrolpòleg i folclorista diletant va conèixer l'altre rostre de Guifré d'Estruch.

Amades va quedar trasbalsat: em sento literalment commocionat (diu a les seves notes) en saber que el Senyor d'Estruch havia encalçat -i descalçat- dones fadrines i casades, i que al castell s'hi celebraven festes tèrboles i plenes d'uns vicis de no dir, on s'abusava de substàncies malignes i on dansaven tant jovenets com respectables vilatanes de la contrada sense ordre, concert ni vestidures ni tan sols escrúpols.
Sembla força probable l'assistència de monges del convent de Sant Joan de les Abadesses en aquelles bacanals impròpies, ja que als seus Annals registren contínues expedicions a les terres de Llers, minuciosament documentades entre 1215 i 1226. L'abadessa Emma (filla de Guineguilda i i Guifré el Pil·lós) escriví: E mos en anam de dreit au pla de Lllers de bonhora, oració que Giraut de Bornelh recull i que finalment el professor Vallcorba tradueix per: De bon matí marxem a tastar els plaers de Llers.

El tarannà beat d'Amades va pair malament aquell devessall d'informacions sobre un Senyor d'Estruch tan lasciu i llicenciós, i sembla que en un primer instant va decidir llençar tots els apunts que tenia sobre ell a la foguera. En la seva correspondència amb Josep Torras i Bages, hi ha una carta adreçada al bisbe on li exposa: és verament complicat redreçar la memòria del senyor d'E, de Llers: ni tan sols esmerçant-m'hi a fons no se m'acut la forma de presentar-lo als ulls de la bona gent de Catalunya, a sos vailets delerosos d'aprendre dels nostres prohoms. Fou impiu, escandalós, llibertí [...].

Més endavant, però, Amades fou pres d'un inexplicable furor destructiu. Tal com escrigué a la seva correspondència amb el bisbe Irurita: El senyor d'Estruch és com un destorb, un insecte brut entre els meus treballs. Em desplau que no fos de llinatge verament català -potser hongarès, o aneu a saber si rumanès, i això potser explica una conducta tan poc adient, tan bastaixa, tan forastera... (sic). He tingut notícia que el vampir, a Romania, rep el nom de Strigoi. No cal ser massa erudit per a veure-hi una etimologia esclaridora [...]. No trobo la manera de separar el vampir de tota la brutícia immunda que els descreguts anomenen erotisme, quin fàstic sento dins meu [...].

Amades va adquirir a un falangista amic seu de Figueres (Pàmfil Matabosch) dues caixes d'explosius i durant la nit del 15 de setembre de 1938 va procedir a la destrucció del castell. Van acusar dels fets les milícies de la FAI que per aquells dies rondaven els camins de l'Empordà, a la percaça de capellans furtius. Amades tenia escassos coneixements d'arquitectura, i afortunadament les explosions no varen enrunar-lo completament. No obstant, en l'incendí que es va produir a continuació, tots els arxius i restes fonamentals van desaparèixer.

Monsieur de Laborde afirma al seu Itinéraire descriptif de l'Espagne que en passar per Barcelona tingué ocasió de visitar el darrer home mossegat per un vampir, que romania pres de grans dolors i penúries al convent dels Àngels. Les inicials del malaurat són J.A.G., coincidència que fa sospitar de Joan Amades. Més encara quan segons Alexandre Laborde, la víctima li transmeté aquestes paraules:
-Strigoi, Estruch, el maleït, jo el vaig deixar sense casa i ell a mi sense sang.

J.P., Albinyana, 30 d'octubre de 2003.

Per a saber quatre coses més del vampir de Llers:
http://latonteriadeldia.blogspot.com/2008/06/la-fornal-del-dia.html

Kit de muntatge "Joan Perucho" per a petits i grans

Aquest apunt està dedicat a Matilde Urbach, bibliotecària amiga de J.L. Borges  

L'artefacte literari de Joan Perucho no és la fantasia sense referències de Tolkien o de Huysmans (tot i que en podríem trobar rastres). Tampoc no és el realisme edulcorat, ni l'historicisme facilet i trampós de la narrativa dels nostres bestsellers d'avui.

Es tracta d'un joc delicat de suplantacions i ocultacions, de referències enganyoses i miralls. Un laberint que no és tampoc el filosòfic de Borges. Cal partir de la idea de l'humor, d'una mirada irònica, quasi hilarant, sobre la realitat dels documents, de la bibliofília i de les veritats dels historiadors. Cal tenir present que ens riurem del mort i del qui el vetlla, i que els tòtems de la tribu no quedaran dempeus. Caldria pensar també que...

(...)

Escriure sobre l'estil i la tècnica d'en Joan em posa neguitós. M'aturo: perquè hauria de voler suplantar el crític? Si només sóc un mestre de primària: perquè em fico en aquest mullader?

Miro per la finestra, observo com la neu del cap de setmana s'ha fos al cim del Puigpedrós i minva a la Canal del Cristall, al Cadí. D'una revolada surto de casa, prenc el cotxe i m'atanso al capdamunt de la vall de Meranges. Tasto un residu de neu, apenes una clapa aquí, una allà. De tornada se'm fa fosc i endevino ombres per les vores i els marges. Per a tranquil·litzar-me em dic que és el bestiar, que encara ronda.

Penso en una altra manera d'explicar-ho. Només caldria prendre un parell de figures reals de la nostra història. Posats a triar, no ens quedem curts: a l'atzar dic: Rafael de Casanova i Francesc Darder, el taxidermista barceloní que va anar-se'n a Banyoles per dissecar africans, ja fossin felins com humans.

Imaginem ara que Darder fos profundament catalanista, i que decidís conservar el cos de Casanova per a promoure pelegrinatges patriòtics. No caldria sinó citar el diari de Darder -un diari fictici o fals, depèn de com es digui-, recuperat per una neboda imaginària (però documentada al registre civil de Girona): Marcela Gutiérrez i Darder, de Sant Gregori i monja carmelita. Per a donar-li verossimilitud, li posarem dues dates que seran mort i naixement: 1899 - 1943. Una fotografia borrosa i anònima sempre ens hi podrà ajudar.

Provem-ho? Al diari Vida i anècdotes d'un zoòleg, Darder afirma (poseu-li una nova xifra: pàgina 74):

El poeta Ventura Gassol em fa arribar una missiva a través d'un amic comú, on m'explica que uns operaris han descobert accidentalment el magnífic estat de conservació del cadàver del nostre heroi nacional en Rafel de Caçanova (sic).  Gassol tem que el miracle pugui revertir per causa de l'exhumació atabalada dels obrers, sembla que estan afiliats a la FAI, i em demana si amb els meus coneixements podríem conservar-lo tan bell com ara és. Insinúa que el nostre president [Macià] voldria erigir-li un túmul funerari, i que li plauria poder exhibir la incorruptaibilitat del capità de Catalunya. Neguitós i apressat li responc que sí [...]. Sento que el meu prestigi internacional està en joc, sé que em miren des de París amb malfiança [...].

Per a donar més consistència a l'assumpte, hi incloem un gravat difús (manllevat amb permís o sense d'algun conegut que podria ser un col·lega blogaire -i així no es queixarà), que es correspondrà vagament a un projecte de monument funerari, encarregat a l'arrquitecte Domènech i Montaner.

Ara tan sols ens cal afegir l'element fantàstic que fa rutllar el conte: el conflicte és l'aparició del misteri i la intriga. No cal patir, perquè en aquest moment el relat és ja tan indubtablement verossímil que tot s'hi val.  Només cal mantenir aquell distanciament irònic.

Coneixent com és en Joan, podem imaginar que Rafael de Casanova és objecte d'un procés de reconstrucció tan assenyat i meticulós que fins i tot recupera una certa vida, ni que sigui relativa. Mig viu i amb el do recuperat de la parla, li podem fer explicar un fet sorprenent. Com podria ser que el general Moragues fou, en realitat, el famós vampir de Llers, el comte Struch.

Per acabar, només cal signar el text amb les inicials J.P. i posar-li a continuació una data qualsevol però anterior a la defunció de Perucho (els números tenen una presència tan indubtable...!).

__________
Si hom encara té dubtes o necessita aclariments, es pot adreçar al crític i erudit Julià Guillamon, el veritable especialista en l'obra peruchiana.