9 de març 2013

Voyages pas très loin (pido perdón)


Posttagmezo perdis kiam min volis reveni. Kaj mi neniam pli trovis mian domon, kvankam mi ne rezignis al tio, nek ĝi rendeixo min. Iu tago tuj trovos ŝin. Se min venas al elhejmigi ne saltos por la balconada.
Kredas ke estas la plej bona: forgesi ĉi tiun blogon, fiksi min bone en la aliaj, peti al ili helpon kaj pardonon. Kaj skribi en esperanto.

Una tarde me perdí cuando quería volver. Y nunca más encontré mi casa, aunque no he renunciado a ello, ni me rindo. Algun día la voy a encontrar. Si me vienen a desahuciar no saltaré por el balcón.
Pero no soy un héroe, ya lo dejó dicho David Bowie: que no necesitamos más héroes.

Reinhardt Heydrich, siendo jefe de los servicios de Hitler, se perdió un día volviendo de una reunión donde había planteado la Solución Final al problema judío: como tenía el título de piloto de caza, agarró los mandos de un Messerschmitt 9 y se lió a perseguir un Yak ruso que se le cruzó en el camino. El soviético se zafaba de él una y otra vez, hasta llevarle hasta la zona de alcance de una batería de la DCA comunista. El avión de Heydrich fue alcanzado y cayó tras las líneas enemigas. Finalmente escapó a pie y volvió a territorio nazi. Poco más tarde, un comando terrorista checoslovaco ametralló el coche en el que viajaba, y RH murió por fin tras una terrible agonía.

Nunca he viajado muy lejos, pero aún así no es fácil encontrar el camino de vuelta, porqué además siempre hay varios caminos. El corto, el fácil, el que cruza por el llano, el que bordea la costa bonita. El chungo, el del bosque, el del desierto con dunas y espejismos. Una vez decidido que este blog llega a su fin y que debo volver me pasan los tres añitos expuestos en él como una sesión de diapositivas aceleradas y locas. ¿Quién fuí? ¿Dónde estuve mientras andaba perdido? ¿Cuál de los puertos en donde se detuvo el barco era el puerto de mi vida? ¿Cuál de ellos estaba cerca de casa?

Creo que es lo mejor: olvidar este blog, fijarme bien en los demás, pedirles ayuda y perdón. Y escribir en esperanto.

Una tarda, mentre volia tornar, em vaig perdre. I mai més no he sabut trobar casa meva. Però tampoc no hi he renunciat ni m'he rendit. Perquè un dia la trobaré, per més lluny que sigui.

Quan Reinhardt Heydrich era el cap dels serveis secrets nazis, es va perdre en sortir d'una reunió. Hi havia plantejat la Solució Final al problema jueu. Com que Heydrich s'havia tret el títol de pilot de caça, va prendre un avió Messerschmitt 9 i es va fotre a perseguir un Yak rus. El soviètic el va embolicar en una llarga cursa fins a ficar-lo a l'abast d'una bateria de la DCA comunista. L'avió de Heydrich va caure abatut rere les línies enemigues. Tot i això, es va escapolir a peu i va tornar a territori del Reich. Poc més tard, un comando terrorista txecoslovac (quan Txèquia i Eslovàquia lluitaven juntes contra el feixisme) el va ametrallar i porc nazi finalment va morir.

Mai no he viatjat gaire lluny. Però fins i tot des d'aquí no és fàcil trobar el camí del retorn. Hi ha molts camins, quin deu ser el bo? El curt, el fàcil, el que voreja la costa bonica? O bé el cardat, el que creua el bosc, els pedregars i les dunes. Un cop decidit que aquest blog arriba al final, me'l miro i em sembla una bogeria amb breus lapsus d'una dolorosa lucidesa.

El millor és sens dubte tancar i oblidar el blog. Pensar quin dels ports on vaig arribar era el bo i no vaig saber adonar-me'n. I demanar perdó

Explicar-m'ho només a mi, i dir-ho només a qui li interessi. I després seguir escrivint, però en una altra banda i en esperanto.




_______________
La titolo de la demetita estas plagiat de franca aŭtoro, verkisto kaj desegnante al kiu admiras aparte kiel verkisto.

El título del post está plagiado de un autor francés, escritor y dibujante al que admiro especialmente como escritor.

El títol del post està plagiat d'un autor francès, escriptor i dibuixant, a qui admiro sobretot com a escriptor.


22 comentaris:

  1. cony! l'esperanto es igual al català. Qui m'hi ho habia de dir
    No és tan fàcil tancar i oblidar un blog, no és tan fàcil com pugui semblar i alhora és pot fer en un instant, vindria a ser un suïcidi intel·lectual, però estic segur que fer-ho deixa seqüel·les a mig i llarg termini.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Francesc... Avaluaré les seqüeles d'aquí a cinc anys, que és quan seran avaluables. De moment m'estimo més tirar endavant els projectes nous.

      Elimina
  2. Recapitular sempre està bé. Fins i tot quan s'arriba a una conclusió radical com tancar un projecte com és aquest blog.

    El que m'ha sobtat és la comparativa amb en Reinhardt Heydrich -de qui l'altre dia en vaig tenir notícia!- ara que les comparatives amb els nazis estan a l'ordre del dia...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que tocava recapitular i tancar. Et pots imaginar la simaptia i l'empatia que sento per Heydrich, un tipus del qual jo també acabo de saber qui era malgrat la tremenda importància que va tenir. N'he agafat una anècdota sobre els retorns frustrats, i és evident que dec estar influït per la moda de comparar els nazis.
      Ara estava pensant quina pinta tindria l'Arthur si tingués el cabell ros, i em penso que faria por.

      Elimina
  3. Que dificil los de las tres leguas, no tengo hoy yo el cerebro para muchos análisis, total, que perdonado estás, solo vine a saludar. besos.

    ResponElimina
  4. Los blog no dejan de ser un reflejo de quien los escribe. El toque de sinceridad y de profundidad a la vez, no es algo frecuente y cuando dejes de escribir este blog, todos habremos perdido algo. Unos un sitio para leer y pensar, y el otro un hueco para proyectar tu persona. Pero cada uno marca su vida y sus acciones, eso es algo de lo que no nos podemos evadir.
    Lo del esperanto me parece una de las mayores chorradas a nivel mundial que ha hecho el hombre.
    Para mi los idiomas salen de la infancia, llamamos a nuestros juguetes en nuestro idioma, nuestra madre nos arrulla en nuestro idioma, discutimos y amamos en nuestro idioma, eso de querer fabricar uno nuevo, es como si fuese entre estúpido e inútil. Incluso las Academias del Lenguaje están incorporando continuamente palabras, giros y expresiones nuevas, son elementos vivos, vinculados a personas.
    Salut.
    Un saludo y nos vemos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El fracaso del esperanto (que aún hoy tiene seguidores, webs i diccionarios on-line) es también el fracaso de tantos otros intentos de aquélla época por crear una humanidad unida y una internacional obrera. Ya ves que hoy tienen mucho más éxito las iniciativas separadoras y las alianzas de ricos.

      Elimina
  5. yo en cambio encuentro que el experimento de crear una lengua, es la prueba de que todo nuestro lenguaje hablado y escrito es artificial. Por ejemplo, el inglés, influenciado por el latín por la invasión de los romanos , tiene muchos vocablos que intoxican lo que debía ser el inglés originario, una lengua como el alemán, más gutural y de sonidos primitivos. Creo que si un país impusieras un idioma como el esperanto o cualquier otro inventado, a la larga ese idioma se volvería vivo y la gente no se acordaría que se inventó.
    He leído que el euskera se tuvo que reformar para que lo pudiera volver aprender el pueblo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Como reflexión sobre la arbitrariedad de las lenguas, el esperanto es una genialidad absoluta.
      Sobre el euskera, el que se habla y se estudia hoy es el "batua", un estándard más o menos apañado porqué hace un siglo, los habitantes de una aldea no comprendían a los de aldea vecina.

      Elimina
  6. El teu text i el video m'ha fet pensar en el tema de les versions i les traduccions. Aparentment els tres textos semblen dir el mateix (de l'esperanto em costa saber-ne els matisos) i el video ´s una altra manera d'expresar el que hi ha escrit. Amb tot, si els llegim els tres hi ha diferències que transmeten matisos, i fins i tot alguna emoció diferent. En aquest cas tu ets autor i traductor....
    Tornar a casa. De vegades no sabem molt bé quina és casa nostra, ni tampoc sabem sortir-ne. Però cal sortir-ne per poder tornar-hi, i ser diferents i millors quan tornem, encara que ens haguem perdut pel camí. Però per què és tan difícil fer-ho?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Diria que res és fàcil, però durant molts anys ens hem volgut creure que tot era fàcil, i ara ens despertem. Jo diria que el difícil sempre ha estat trobar el camí de tornada.

      Elimina
  7. Los seres humanos nacen con la capacidad de aprender cualquier lengua del mundo, distinguir sus sonidos y sus diferencias fonéticas, pero al cumplir casi su primer año de vida esta habilidad se ve limitada por la influencia que el idioma materno tiene en el cerebro del bebé en sus primeros meses.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si, esto se observa en los primeros niveles de las escuelas: se habla mejor el inglés en P3 que en quinto de primaria. Parece que el niño, cuando empieza a ser mayor, adquiere conciencia de "traducir" y eso dificulta la expresión.

      Elimina
  8. Saber recapitular i tancar una etapa i obrir-ne de noves no sempre és fàcil però si és que és important fer-ho quan la persona ho necessita. Saber aturar-se i carregar-se de noves idees i nous projectes de tan en tan també és important i crec que el nou projecte que ens vas parlar fa poc pot ser interesant.

    Els blogs a vegades són etapes de les persones i fa uns mesos vaig tancar una etapa amb uns blogs i vaig estar uns mesos d'inactivitat blogaire i et confesso que no m'ha deixat cap seqüela; tot el contrari, quan he decidit crear un nou blog o espai virtual ho he fet amb més ganes. Ara fa unes setmanes vaig crear un nou espai i no pensava que m'entrarien ganes d'il·lusionar-me per un nou projecte blogaire.

    Doncs res, ànims amb les aventures que vulguis emprendre. Camí de retorn? Quan has passat per molts camins no crec que el camí de retorn ni la persona torni ser la mateixa però si que alguns anhels poden ser els mateixos com trobar una casa que t'aculli.

    Doncs res, agraït per la teva lucidesa amb els teus textos i videos (i dibuixos sobretot fantàstics!) endimoniats. Sort! Una salutació!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Gabriel. Tu també ets dels qui no han dubtat en tancar etapes i obrir-ne de noves, responent als impulsos. Donem massa importància a les inèrcies i els costums. Cal escoltar més les necessitats del cos i les de l'esperit, i deixar de banda la ment que tot ho complica.

      Elimina
  9. si acabaes tancant este blog, espero poder llegir-te en un altre. i si comences una nova etapa volent escriure dels altres, mirant els altres, que pot ser molt interessant, confio poder continuar llegint qui escriu i mirant-te.

    ResponElimina
    Respostes
    1. suposo que el blog quedarà en "pausa", i de tant en tant es bellugarà, però ja sense neguits ni calendaris ni pèrdues de cul. Pel què fa al projecte nou, de moment és un projecte on espero retrobar les persones que m'han acompanyat en aquest.

      Elimina
  10. Ha estat un plaer tan agradable com dolorós. I això és molt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Enric, perquè aquests dos adverbis (junts) expressen tot el què pretenia. Haver-hoaconseguit, ni que sigui per a una sola persona, és fantàstic. De veritat.

      Elimina
  11. Diuen que l´important és caminar. Facis el que facis amb el bloc hauries de donar -nos una nova " casa " on trobar aquest nou projecte . Encara que particularment sapi com trobar-te , desconec si tothom que segueix aquest bloc ho pot fer i imagin que si tanques sense acomiadar-te , a més de esser una putada , també et trobaran a faltar.

    Impacient esper noticies del nou projecte . Sort i ventura ( animo y confianza , jajajaja :) )

    Fins ara Lluís.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La nova casa està en marxa, i espereo trobar-t'hi igualment. I si hi vols col·laborar ja ho saps.

      Elimina