7 de març 2011

El senyor Spejbel i jo (making off)

Tota la culpa és del mètode. Això és el que diria un metòdic si li dic que em sento encallat amb les aventures de la mort i la ressurrecció del senyor Spejbel. Em vaig proposar fer una sèrie de quatre capítols sobre aquesta història, però sense tenir cap mena de guió previ. Intuïció i rauxes, rampells. I prou.

La situació actual és que m'he fet un embolic.


Parlar de crisi amb el senyor Spejbel és molt delicat: algú podria pensar que em ric de les crisis econòmiques i no és el cas, perquè també en sóc una víctima: només un ximple es riuria d'una cosa així. Quan les coses van malament per a la bona gent, sortir amb la meva crisi personal i íntima amb un homenet imaginari és digne d'un personatge patètic d'un conte de Txèkhov. Però de vegades em venen ganes de penjar-lo.


L'altre dia em van venir ganes de penjar el senyor Ramon X, l'empleat d'una oficina de la Caixa amb qui em toca debatre ara sobre assumptes familiars, relacionats amb una llibreta d'estalvi familiar. La primera gestió que ha fet el senyor Ramon m'ha costat vuitanta euros. La solidaritat de la bona gents envers la Caixa no té fronteres ni límits, em cal ser comprensiu: suposo que deu ser en benefici de Catalunya (i les seves essències estalviadores). Però no vull escriure res més sobre això, ni un sol mot.

El senyor Spejbel es va transformar en un esperit erràtic després de morir, i com fan els esperits navega amunt i avall a la recerca de no sé què. La felicitat, el retorn a la carn, la desaparició definitiva i balsàmica, el no-res. Potser el senyor Spejbel està atrapat al món perquè està enamorat o té gana, o havia de treure la gosseta a passejar i no va ser-hi a temps. Cal fer tot allò que puguis, en vida.

Hi ha moments en què em sento com Cronos: si Spejbel l'he creat jo, també dec tenir dret a menjar-me'l d'una sola mossada.


Però després, més tard i havent dinat, recapacito. No. No el puc devorar perquè és una part de mi. Me l'estimo com qualsevol altra part del meu cos, que sóc jo.


Aquesta conclusió no resol res. És una tornada al punt de partida: aquí estem Spejbel i jo, i no sabem què fer, cap on anar. Aquesta és l'eterna història del blog. És clar que Spejbel i jo trobarem la sortida, i que tard o d'hora fondejarem al capítol tercer, i per fi al quart, on la història es tancarà.

Totes les històries es tanquen, amb la mateixa facilitat amb que se n'obren de noves. Ara mateix he trobat una vella fotografia on hi apareixen tres pomes, grogues i daurades sota un sol meridional. Aquí comença una altra història.

_________________
Nota: el títol de l'apunt Spejbel i jo està relativament manllevat d'una pel·li (Withnail and I) que em va impressionar molt, fa uns anys: Withnail and I explica la difícil relació que es pot donar entre dos amics.

20 comentaris:

  1. Ha, ha... és brutal la fotografia com a Cronos!
    És un remake de Goya molt bo.

    Per cert, salut Ramon Allau, ara ja sabem qui s'amaga darrera la X. No era el Felipe González, sinó l'Allau!

    ResponElimina
  2. Allau es diu Ramón? i et va cobrar 80 euros! Pensa que ho va fer per Catalumya. . .

    ResponElimina
  3. Jo em dic Ramon i no treballo a la Caixa, i tampoc et cobraria un duro (un Euro, vaja) per cap gestió.
    El dret a devorar els propis fills, com el Saturn del Goya, s'ha de reivindicar. Jo n'he engolit uns quants, excepte els de carn i ossos, que campen independents i al seu aire...
    Salut.

    ResponElimina
  4. Penso que ha arribat un moment en el que si no fas desaparèixer al senyor Spejbel, ell acabarà amb tu! El senyor Spejbel al començament era un ésser innocent, inofensiu, inclús simpàtic, però està clar que ha pres vida i ha anat planejant uns propòsits perversos.
    Intentar arribar al quart capítol pot tenir unes conseqüències catastròfiques. Jo em decantaria per la historia de les pomes. Si més no, segur que son més fàcils de digerir.
    Salut.

    ResponElimina
  5. Lluís,

    Ressuscitar el senyor Spejbel no tindria gaire sentit; espero un blog que parteixi de la fotografia de les pomes. Qui les va menjar? qui en volia fer una natura morta? Va reeixir el pintor? On és el seu quadre, la seva obra?
    Quina Eva volia entabanar ub Adam oferint-li unes pomes?

    ResponElimina
  6. Allau: ja saps que Catalunya està en deute amb tu

    ResponElimina
  7. Galderich: la preci`pitació ens ha fet escriure "Cronos" quan ens calia haver dit "Saturn". En fi, són sinònims, no?

    ResponElimina
  8. Puigcarbó. Quan el senyor Ramon es va ongressar els 80 eurets, tots dos vam cridar ben fort enmig de l'oficina: Per Catalunya!

    ResponElimina
  9. Alberich: Ja tenim un senyor que treballa a la Caixa i no es diu Ramon, i un Ramon que no treballa a la Caixa. El món és complex...

    ResponElimina
  10. Ara que no ens escolta l'allau, quan es va morir la meva àvia el meu germà va anar a la caixa i li va passar com a tu...varem cremar l'agència amb director inclós...no sé si us en recordeu, va sortir pel telenoticies...

    ResponElimina
  11. Jordi Vendrell: provaré d'arribar alq uart capítol sense que Spejbel em devori a mi, però això no se sap mai com pot acabar.

    ResponElimina
  12. Maite: la història de les pomes està tan al principi que encara no en puc escriure res...

    ResponElimina
  13. Aris: celebro que això de cremar oficines de la Caixa amb director inclòs sigui una tendència. Segur que passarà molts més cops. Ara m'ha vingut a la ment en Bonaventura Durruti. Què hauria fet ell si mai hagués entrat en una oficina de la Caixa?

    ResponElimina
  14. que hauria fet Durruti quan li haguessin dit a la caixa, miri, les comisions per tancar el compte de la seva àvia pujant tant i té que declarà l'irpf....i si no em porta el testament i una declaració devant de notari, aquests diners son de la caixa...
    pistola directament o abans hauria cremat la sucu?

    ResponElimina
  15. Aris: després de llegir un parell de biografies de Durruti (una més crítica que l'altra), jo diria que Durruti hauria fet les dues coses. primer, solucionar les discrepàncies amb la burocràcia bancària amb un parell de trets, i després fotre-li foc. La veritat és que a mi no se m'acut com millorar el procediment.

    ResponElimina
  16. avui ha vingut un client que és d'ultradreta i em comentava que a ell tampoc se li acut com millorar el procedirment. bé, no. no ho ha dit així exactament. tu dius que no se t'acut com millorar-lo, i ell directament "sap" que és l'única opció. "aviat tornarem a sortir al carrer", diu convençut, i li brillen los ulls, com quan explica les armes que té i altres instruments "per a recuperar l'ordre social", o les reunions d'amics que fan, prepararnt i esperant lo moment desitjat.

    potser si cadascú tinguéssem un senyor spejbel amb qui desfogar les contradiccions que vivim dins i fora dels bancs, a qui poguéssem mossegar, disparar, cremar... o sentir-lo pujant per les cames...

    no ho sé. potser estaríem igual.

    sento dir que "està clar que tornarà a guanyar el pp". per a aquell client que ha vingut al matí, "socialistes o pp són la mateixa cosa". per a moltes persones, també. pos no m'agrada gens la idea.

    mecagondena...

    (me consola veure que, a pesar dels embolics que té el senyor spejbel del trajo, que ara s'enreda, ara es penja, ara te'l menges, lo senyor spejbel despullat sap trobar un bon raconet on pot sentir-se més a gust :)

    ResponElimina
  17. home, aqui hi han pocs casos d'aquests que entren en una sucursal i es lien a tiros...però a Estats Units està a l'ordre del dia. Aqui per sort no es venen armes al supermercat.

    ResponElimina
  18. Iruna: gràcies per recordar-me que algunes postures extremes s'assemblen molt. A mi també em posa nerviós sentir que el Psoe i el Pp són el mateix, perquè això no ajuda a res i ells mateixos podrien jugar a la confusió. Mira com ens va aquí, que amb quatre dies de Ciu ja han tirat enrere la majoria de millores dels partits anteriors.
    Per fortuna tinc aquest senyor Spejbel, o altres idees que em venen i que em salven d'haver de fer maldats, cremar caixes, etc. És ell qui m'ajuda a trobar llocs més agradables on viure, sense necessitat de cap violència.

    ResponElimina
  19. Aris: no vull pensar si aquñi es venguessin armes als supermercats. Potser jo ja no hi seria, acribillat per algun tipus furiós perquè el seu fill no ha tret les notes que esperava.

    ResponElimina