Llegim amb plaer però escrivim amb sofriment?

a en Jordi Canal, que de tot això en sap més que jo

ENTRE XIBALBÀ I PORT AVENTURA

-Estic escrivint un projecte de novel·la que vol fusionar "El cor de les tenebres" d'en Conrad amb el mite maia de Xibalbà. Entre d'altres coses. Perquè també penso en "El mar" d'en Blai Bonet i en "Lost Highway" d'en Lynch... En part, tracta dels "sense sostre"... Tot s'esdevé a Catalunya, entre els anys 2012 i 2015. Però m'ho estic passant fatal -confesso en veu cada cop més baixa, quasi trista.
-Ah, doncs si t'ho passes malament deixa-ho córrer, perquè ja hi ha prou penes a la vida.

La conversa és quasi fictícia. Però molt versemblant. La resposta és la més probable, possible i plausible. Tenim una aversió enorme i creixent envers les activitats que no siguin plaents, potser perquè en el fons del fons estem convençuts que hem construït un món de merda, on el més recomanable és l'evasió. El qui vol retratar la merda queda proscrit. No fos cas que apareguis a la fotografia.

Gairebé tothom parla del "plaer de la lectura" amb aquella alegria, i el plaer de la lectura és un dels arguments que esgrimim sovint mestres i pares i mares per intentar dur els vàstags cap a la lectura. Tal vegada perquè en cada edat es té una idea diferent del significat de "plaer", a mi em sembla que és un argument inútil. Jo m'oblidaria d'aquest eslògan. Potser caldria explicar un fenomen molt complicat, com és el plaer intel·lectual. Un plaer que sorgeix de la consciència d'obtenir coneixement o idees noves, i de vegades sobre aspectes dolorosos o lletjos. Però... com s'explica el "plaer intel·lectual" a una persona que té entre 12 i 18 anys?

Aquest és un debat interessant. O interessant per a uns quants.

I un altre debat interessant que es relaciona amb aquest parla de si els escriptors gaudeixen o sofreixen quan escriuen. Darrerament llegeixo entrevistes en què alguns escriptors afirmen que s'ho passen pipa mentre escriuen, i a mi em sobrevé una emoció bipolar: entre l'enveja i l'ira. Recordo el pobre RM Rilke de les "Cartes a un jove poeta", on explica que cal escriure només quan escriure és una necessitat vital. Penso en el Marquès de Sade composant "Justine o les dissorts de la virtut" presoner a la Bastilla, escrivint als parracs de la camisa perquè no li donaven fulls de paper.

Penso en Vasili Grossman quan escriu "El llibre negre", la primera crònica del primer reporter rus que va entrar en un camp d'extermini nazi. Un llibre de lectura insuportable, tan insuportable que és un dels més bells que mai no he llegit.

Penso en Beethoven, sord, escrivint la partitura de la Novena Simfonia. O en Jorge Luis Borges, cec, dictant "Atlas". I també penso en Michellangelo quan esculpeix, i en els set anys de vida que Joyce va esmerçar en la redacció de l'"Ulisses". Penso en Shalamov i els "Relats de Kolimà" mentre recrea els anys viscuts al camp de treball (entre altres motius, per haver malparlat d'un escriptor del règim). Solzhenitsyn. Bulgàkov, que reviu l'adicció a la morfina en uns contes esfereïdors, vigorosament plens d'un humor tràgic i negre. Dostoievski, que escrivia novel·les llargues perquè l'editor li pagava en funció del pes del paper escrit que li duia (afegia plom a la tinta?). Recordo Van Gogh i Gauguin. La mala llet proverbial de Picasso (que ho demanin a les amants i als fills). Les germanes Brönte, tancades en un espai asfixiant on escrivien perquè creien que la literatura les salvaria de l'horror. HP Lovecraft, remenant els dimonis de l'ànima i donat-los noms.

Em fa l'efecte que vivim en un temps esquizoide, repartit entre dues tendències oposades (complementàries?) que no tan sols conviuen en la societat si no també dins de cadascun de nosaltres. (No es tracta tan sols de la societat catalana dividida entre processistes i federalistes).

• D'una banda, vivim temps gòtics i romàntics, i potser per això alguns valorem les creacions que sorgeixen del sofriment del creador. Tal vegada aquesta predisposició sigui una rèmora del pensament cristià, on preval el relat del pecat i l'expiació. Però Yukio Mishima no prové del món cristià, i allò que expressa a "El mariner que va perdre la gràcia del mar" és un sofriment enorme. David Lynch planteja qüestions àrdues, complexes i difícils de pair a "Inland Empire", com Lars Von Trier a "L'anticrist". Quin embolic!

• Alhora també vivim temps hedonistes, lúdics, de facilitat i d'humor banal. Temps de llibres d'autoajuda i de creixement personal, de pornografia emocional televisada, de superficialitat terapèutica. Literatura xiroia. Addicció al plaer i la distracció, a l'entreteniment. I aversió a la dificultat, l'esforç, el dolor, la lletjor. En aquesta cara de l'univers, l'escriptor valorat és el que gaudeix escrivint (en cap de setmana o en periode de vacances laborals pagades). És probable que transmeti al text la diversió que ha experimentat escrivint, i que per tant el lector rebi aquesta diversió. La lectura com a divertiment i com a esbarjo és una realitat, i tothom dirà que és lícita. I fins i tot necessària. Com també és necessari el paracetamol. Hom se'n va a dormir millor i més tranquil després de llegir unes pàgines d'en Coelho

Per comprendre res potser caldria visitar la frontera entre el plaer i el dolor (i altre cop el Marquès!). Hi ha plaers dolorosos i dolors plaents més enllà de la sexualitat? Hi ha plaer estètic en la contemplació de la pintura d'en Lucien Freud o de l'Odd Nerdrum?

Hi ha cap relació entre plaer i facilitat? Què tenen a veure la creació i el patiment? L'art i el malestar tenen punts en comú? Es pot escriure res interessant des del benestar? Per què l'obra d'en Baltasar Porcel es va tornar tan rematadament insignificant i dolenta quan l'autor va obtenir càrrec públic (mitjançant en Pujol) i columna a La Vanguardia? Quines qüestions tan velles i tan rebregades!

Són tan velles i tan avorrides que provaré de deixar-ne tres de noves (però poc originals):

• quins són els llibres més llegits (o més comprats) a les llibreries catalanes i en quina banda dels dos móns estètics se situa la majoria? Com es valoren les majories? (ho pregunto sense cap intenció plebiscitària).  
• quina relació hi ha entre la legió de "lletraferits", de relataires i de poetes (sovint addictes a la rima decimonònica ABAB o àdhuc AABB?) i el públic lector? Són els mateixos?
• les xarxes socials promouen el coneixement o organitzen l'estupidesa (per primer cop a la història de la humanitat)?

El senyoret Mas

Visc en una colònia obrera d'un poble petit, de comarques. En un país petit i insignificant, El propietari de la colònia és un senyor que viu lluny, a la capital. El regiment de la colònia el delega en un encarregat, que prové d'una bona família del poble, de les bones famílies de tota la vida. Abans, els encarregats eren els cacics d'aquestes terres, que es passaven el càrrec de pares a fills.

Des de fa uns anys, el propietari i els cacics (que llegien llibres com nosaltres i sabien les coses que passaven a l'estranger de nord enllà, i d'oest enllà també) van decidir fer un canvi per guanyar-se el favor popular, i van decidir que els encarregats serien escollits per votació. Per aconseguir-ho calia enredar una mica el poble, és clar: van permetre que hi hagués altres candidats, de classe mitjana o fins i tot baixa. Van fer les normes del joc i ara, des de fa uns anys, l'encarregat continua sent el cacic però l'hem escollit democràticament. De vegades per majoria simple, de vegades absoluta o excepcional, un fet que sempre sorprèn els vells del poble.

Darrerament, l'encarregat està una mica enfadat amb el propietari, perquè a ell li agradaria manar una mica més. Diu que es vol rebel·lar per establir-se pel seu compte. Diu que això ens beneficiarà a tots, malgrat que mai no ens explica com ho farà. Des que estan enfadats, ens convoquen a votar-los cada dos per tres, per provar qui té més suports entre el poble. I nosaltres, que cada cop som més pobres, els anem a votar. Això també sorprèn els vells del poble.

Cal dir que cada cop votem menys per l'encarregat (el d'ara es diu Senyor Mas, no sé si ja ho havia dit). I també menys pel Senyor Propietari. El senyor Mas cada cop ens enganya menys, però encara ens enganya molt. Darrerament sembla que tot li surti malament, però ell encara mana i prova tot de trucs i estratagemes per continuar manant-nos. En els darrers dies, el senyor Propietari i el Senyor Mas s'han embrancat en una nova disputa. Diuen que tots tenen por que l'altre plegui, i s'emboliquen en noves baralles per atreure el nostre favor a l'un o a l'altre. La baralla entre ells dos és la forma que tenen de conservar la seva força i de conservar els nostres favors, que ells converteixen en vots.

De vegades sembla que el propietari de la colònia (que es diu Don Mariano, no sé si ho havia dit) i el senyoret Mas siguin la mateixa persona. Això no tan sols ho creuen els esotèrics i els que busquen els tres peus del gat. De vegades sembla que siguin dues persones diferents, però que es necessiten l'una a l'altra més que res en el món, més que el pa i l'aigua.
-Sant Jordi necessita el drac i el drac necessita sant Jordi -em va dir un vell del poble- L'un sense l'altre no són res, i la seva lluita ens manté entretinguts.

Mentre el senyoret Mas i Don Mariano ens mantinguin entretinguts, diuen els vells que cada cop serem més pobres i més tristos. Que fem pena. Però hi ha una gent que no ho veuen així, i ens posen futbol els diumenges i banderes pels balcons. No sé pas què serà del poble, perquè jo també em sento més pobre, més trist i més apenat. I a més a més, el conte de sant Jordi i el Drac no m'ha agradat mai. M'agrada més Moby Dick.

TDAH a Catalunya

TDAH: Trastorn de Dèficit d'Atenció amb Hiperactivitat).

Segons els psiquiatres del servei de psiquiatria de l'Hospital de la Vall d'Hebron de Barcelona, Catalunya té un 28% de fracàs escolar. Quan s'apropen les eleccions aquesta xifra sol reduir-se a la meitat en els índexs oficials que es difonen, però en qualsevol cas sembla més sensat creure's els professionals de la psiquiatria que no pas els polítics.

Fa deu anys, la xifra era 10 punts inferior. Alguna cosa estem fent molt malament. I molt malament vol dir això: molt malament.

Entre els alumnes amb fracàs escolar, la majoria presenta el dèficit d'atenció amb hiperactivitat. El Departament d'enseyament no destina cap partida a aquest trastorn. I alguns equips d'assessorament psicopedagògic (EAPs) pensen que aquest trastorn no existeix. En especial, alguns EAPs de l'àrea de Barcelona.

Als Estats Units s'ha fet un estudi de la població reclosa en centres penitenciaris, i s'ha diagnosticat que el 46% dels presos sofreixen el TDAH. Alguns d'ells s'esperen al corredor de la mort.

A l'estat espanyol (que escric en minúscules per evitar determinades rèpliques), quatre de cada cinc responsables d'un accident de trànsit pateix de TDAH. Són dades del RACC, que té l'exclusiva de la reeducació viària mentre no arribi la democràcia i s'acabin els xanxullos d'inspiració pujoliana.

Un país com Catalunya (que podria ser un estat) amb un 24% d'aturats i un 28% de fracàs escolar és un país econòmicament inviable. No hi ha cap economista que pugui contradir-ho, encara que dugui americanes de coloraines. I és tan inviable si es diu Catalunya com si es diu Espanya. Dit d'una altra manera: aquest país és un país cremat, sense cap futur. I aquest és el país que tenim. Es digui país, estat o autonomia: no és una organtzació viable.

A Catalunya no es destina cap partida pressupostària pública i seriosa a la prevenció i el tractament del TDAH. Avui, hi ha un conveni de La Caixa (!!!) amb el Departament d'Ensenyament, que vol dir que la unitat de psiquiatria infantil de l'Hospital de la Vall d'Hebron pot fer un estudi diagnòstic a nou (9) escoles catalanes. Que s'ampliaran a sis (6) escoles més: 15 centres de Catalunya, entre centres de primària i de secundària.

Als països nòrdics (que tot sovint se'ns posen com a exemple a seguir des dels responsables educatius de la Generalitat, sempre nacionalistes i sobiranistes), la diagnosi i el tractament afecten el 100% dels alumnes, el 100% dels centres educatius.

A França la TDAH no es diagnostica o es diagnostica molt menys. Mentre que a l'estat espanyol (i a Catalunya) es diagnostica en l'espectre del TDAH un 20% dels alumnes de primària, a França es considera que els mateixos símptomes responen a una psicopatologia social (Lacan nasqué i exercí a França). I per tant, a França es tracta la Tdah des de la perspectiva de la psicologia social: però s'hi destinen recursos econòmics i socials impensables aquí, perquè saben que el tractament pot millorar les perspectives dels afectats. No pas per benevolència ni per una bondat estatal inesperada en l'ànima dels francs, si no per una estricta lògica de la supervivència estatal. Els francesos, amb un índex d'afectació menor, saben que és l'estat allò que està en perill.

Malgrat la gravetat de la situació, ni Espanya ni Catalunya no creuen que calgui dedicar recursos al cas.

A Espanya i a Catalunya s'aplica una estratègia de suïcida o de kamikaze. Estúpida. Però barata, això sí: allò que no es diagnostica és allò que no existeix: el fracàs escolar s'atribueix a la mala qualitat dels mestres i les males praxis de l'escola pública (i això justifica socialment o explica la reducció salarial dels mestres, el descrèdit sistemàtic dels professionals de l'educació). I finalment la subvenció inexplicable a una escola religisosa (catòlica) concertada, a una escola de l'Opus Dei, a una escola que separa sexes sense que mostri cap benefici.

El projecte escolar dels polítics al poder (a Catalunya,Cdc i a Espanya el PP) és el mateix i és idèntic: reduir l'escola pública a un servei subsidiari. Derivar els alumnes conflictius cap als centres públics quan no tenen prou recursos. És el mateix projecte educatiu del franquisme. D'alguna manera ens recorden qui foren els qui van guanyar la guerra civil. Allà la famñilia i els amics d'en Rajoy, aquí la família i els amics d'en Mas.

Què fem amb els nens i les nenes amb TDAH (i cal tenir en compte que les nenes costen més de detectar?). Ens esperem a veure els índexs de fracàs al batxillerat, fem un estudi de consum de cannabis a partir dels seus cabells?

Quina mena de país futur volem? Ens creiem el TDAH o no? Invertim en mestres o invertim en policies? Construïm escoles o construïm presons? Invertim en psiquiatres infantils? Ens alliberem de la Irene Rigau i de Boi Ruiz i de l'Artur Mas?

No hi ha cap resposta fàcil. Però tampoc no és tan difícil desempallegar-se dels mals governs.

L'Alfred i l'Alberto, dos homes de bandera

24 de setembre de 2015. Plaça de Sant Jaume (en temps de la Revolució Liberal fou la Plaça de la Constitució. El rètol que recordava el nom antic fou retirat el 2013 per ordre de l'alcalde Trias, de Convergència).

La plaça era plena de gent que anaven a veure els castellers i a festejar la festa major de la ciutat. Ningú no sabia que, dalt del balcó de les autoritats locals, hi havia dos individus que havien decidit ser els enxanetes pel seu compte, del seu propi castell. L'Alfred i l'Alberto. O l'Alberto i l'Alfred.

El dia abans, l'Alfred i l'Alberto se n'havien anat de compres. L'un, al Gran Basar Ós Panda Feliç, i l'altre al Basar La Gran Muralla. Cadascun d'ells hi va comprar una bandera, se la va fer embolicar i va pagar a la caixera, a la qual li van dedicar una indissimulada ganyota de menyspreu. La ganyota fou idèntica en tots dos casos. Tots dos eren conscients de la importància de l'acte, de la rellevància simbòlica (emanada de la importància i la rellevància de sí mateixos) i de la insignificància de la botiguera, estrangera, ignorant que participava humilment en una acció que apareixeria a totes les cadenes de televisió.

L'Alfred va pagar amb targeta (tal com havia fet poc abans al quiosc, on s'havia proveït de l'Ara, El Punt Avui, La Vanguàrdia, el Sàpiens d'agost i el Financial) i l'Alberto amb el suelto que duia a a butxaca (el canvi que li havien donat a la botiga de joguines on havia recollit els tres darrers lliuraments de la col·lecció de fascicles i miniatures per pintar de "Uniformes del ejército español en Filipinas").

Tots dos es van guardar el tiquet a la cartera de cuir. Van caminar cap a casa tot meditant si lliurar el tiquet al partit perquè els fos reemborsat o bé optar per la grandiositat de l'altruïsme. Tots dos van trobar el mateix argument: els sacrificis que fan per la pàtria són enormes, de manera que aquests dos euros els hauria d'assumir la pàtria. Tot just després de decidir-ho, a tots dos els va acudir a la ment la vella frase: "que la prudència no ens faci traïdors". I tots dos van riure per sota el nas. "Ni traïdors ni burros", van pensar gairebé al mateix instant i en llocs diferents de la mateixa ciutat.

L'un va trobar el raonament mentre prenia un cafè i una aigua amb gas en una terrasseta, on el va atendre una cambrera peruana (quina poca esma que hi posa aquesta gent, va pensar, de bon matí ja semblen cansats). L'altre, mentre veia un home demanant caritat assegut entre un gos i un rètol de cartró ple de faltes d'ortografia. Dos euros són dos euros, va pensar: no es poden anar llençant els euros.

L'endemà al matí, enfilats al balcó de les autoritats municipals, cadascun d'ells va penjar la seva bandera a la barana. L'Alberto va lamentar no haver fet una mica més de gasto, perquè la seva era notablement més petita. L'Alfred va somriure amb suficiència, i va dedicar uns gestos a l'afició, amb un rictus de digne i de prepotent alhora. Com si acabés de guanyar un premi de novel·la catalana d'aquells que guanyava anys enrere. L'Alberto va interpretar un cop més el seu paper de resistent numantí, d'heroi tràgic i patètic.

Malgrat que ja tenen una edat i que el temps no ha tingut clemència amb els seus rostres (com si no duguessin una dieta equilibrada o sofrissin de restrenyiment crònic), tots dos conserven una espurna del nen que foren. Aquell nen habituat a què tot surti bé, de bona escola, delegat de classe, de casa endreçada i disciplinada. L'un és més culte que l'altre, l'un sembla abstemi i l'altre no, però tots dos presenten aquella imatge del qui mai no s'ha llevat a les sis (del matí) per anar a la feina. Sense ser brillants ni destacables, a tots dos la vida els ha tractat molt bé. Se'ls endevina aquesta mancança, una certa puerilitat sostinguda, una adolescència eternitzada.

L'un fa trenta anys que és regidor de Barcelona, en una proesa d'estabilitat laboral inversemblant o d'inútil. L'altre, fa poc, es va trobar en un dilema complex: havia d'escollir entre els dos salaris públics que percebia i va optar pels 90.000 euros anuals dels regidors, perquè com a diputat a les Corts el sou encara és més minso.

Aquestes dues criatures (idèntic trajo fosc de gala, tots dos sense corbata tal com mana el nou cànon) són els senyors de les banderes, com les dues cares bessones i simètriques d'una moneda (no sabem si d'euro o de pesseta). Els qui aprofiten el càrrec per pujar al balcó i penjar-hi el seu drap. Les ideologies, els models de societat i les polítiques de gestió de la cosa pública ho deixen per als altres.

A tots dos se'ls nota que mai no s'han jugat el físic enfilant-se a una façana per penjar-hi una pancarta o fer-hi un grafitti: tots dos es mostren maldestres, barroers i juganers com nens de vuit anys que escriuen "tonto el que lo lea" a la pissarra de l'aula quan la mestra bada. Tots dos han necessitat ajuda per posar el bocí de tela que encén els cors del poble, perquè sols no se'n sortien.

Tots dos han jugat al joc de les banderes. Tots dos necessiten ser el centre d'atenció. Tots dos ho fan per la pàtria, cadascun per la seva idea de pàtria. Hom pensaria que un patriota és aquell que es preocupa per la qualitat de vida i per la qualitat de la democràcia dels ciutadans, però l'Alberto i l'Alfred són una altra mena de patriotes: els qui creuen que els ciutadans -potser més aviat súbdits- viuran més feliços depèn de quina bandera onegi sobre els seus caps (aquells capets diminuts allà baix, allà al fons): l'un vol dues franges vermelles i una de groga. L'altre prefereix que les vermelles siguin quatre i les grogues, cinc.

Per evitar la similitud excessiva i emprenyadora que tenen les dues banderetes, un d'ells hi afegeix un fragment de la bandera de la Cuba revolucionària, malgrat que avorreix el comunisme cubà tant com l'altre, el seu germà bessó.