El Parlament dels lletraferits

Això ens ve de lluny. A Catalunya, si li fots una pedra a un arbre (posem per cas una pomera), te'n cauran tres poetes (dos dels quals rimadors) més un novel·lista, dels de la novel·la negra catalana contemporània. Sembla una imatge surrealista però és realisme estricte. A la península Ibèrica, el realisme és surrealisme pel damunt del Pirineu. Per això es diu surrealisme.

No en sé prou de sociologia, però diria que el cas té quelcom a veure amb el nacionalisme català, que usa la llengua escrita en vers com una bandera. O com una espasa. Hom pensa que un bon patriota és aquell que escriu versos. Dels narradors i novel·listes se'n desconfia. No hi ha novel·la patriòtica? Ho hauria de preguntar a alguna eminència sorruda d'Òmnium Cultural, que aquests sí que en saben sobre normalitzar-nos a cop d'hòstia i de decret llei. O a en Marc Moreno de "Llibres del Delicte", que edita una variant curiosa de la novel·la negra: la novel·la policial (de Mossos d'esquadra) i ensems patriòtica.

Al Kurdistan expressen els anhels patriotístics amb Kalaixnikovs, al País Basc cremen contenidors plens de merda quan tanquen les herrikotabernas i aquí ho fem amb rodolins, el cap de setmana. Pulcritud a la catalana. Llàstima que hi hagi rodolins de rima letal. No parlo del sublim "Pel juny/la falç al puny", si no de: "Endavant, President/som la bona gent", d'una poetessa masista que s'autoedita al Facebook. A la mateixa xarxa social hi pots trobar l'associació de poetes per la independència, que té un valor antropològic igual o superior als caníbals de Borneo.

Era previsible que, enmig de l'onada sobiranista, els lletraferits arribessin al Parlament i hi ocupessin uns quants escons. Vist que el sobiranisme té una èpica dubtosa, la irrupció de la lírica era inevitable. Algun sobiranista llegit va trobar un vers de l'Andrés Estellés i, aprofitant que l'autor no pot reclamar per motiu de defunció, va endinyar l'eslògan:

un poble unit, alegre i combatiu

A priori, diria que és bo que a la política hi arribin individus que no siguin funcionaris de carrera, advocats o economistes o assessors financers. Em sembla bo que hi hagi periodistes, professors, geòlegs, carters, actors, pallassos, etc. Sobre els poetes ja no sé què dir-ne, perquè em cansa el verb florit i aquest to de petulància irrefrenable. Es va ensumar la catàstrofe quan el senyoret Mas va citar Gandhi, que no era poeta però sí que s'inclinava cap a la figura literària.

(Nota al marge: en Lluís Companys va nomenar conseller de cultura el poeta Ventura Gassol, que és un bon poeta. Incomprensiblement mai no citat pels xicots d'ERC: on carai para la memòria històrica? Per mi que els xicots d'ERC encara són al Cavall Fort o a Tretzevents, i els més avantguardistes, al Club Super 3).

D'entrada, la irrupció de la poesia al discurs polític semblava la millor (l'única?) aportació de la CUP. En David Fernàndez decorava els seus parlaments, de vegades massa críptics, amb cites de poetes cultes i amb delicioses referències clàssiques: Troia, Itaca, Ulisses, Patrocle, el Minotaure, l'espardenya franciscana, l'abraçada del fill pròdig. Hi trobo a faltar l'Atlàntida (la de Plató, no la de Verdaguer).

Poc més tard, la poesia en seu parlamentària va esdevenir epidèmia. Un no parar. Es feu habitual sentir-hi citar Andrés Estellés, Maria Mercè Marçal, Joan Maragall, Segarra, Núria Feliu, Salvat-Papasseit, Aribau (Bonaventura Carles, profecia de Puigdemont), Llach (!), Espriu (sempre Espriu!), Pitarra, Jordi de Sant Jordi, Riba (en Carles, no en Pau), Guerau de Liost, Mossèn Ballarín, les floretes de Sant Francesc. La poesia ja no és una prerrogativa de la Cup. En aquest context, l'arribada del mel·liflu senyor Gabriel Rufián, amb un curriculum on sols hi destaca el passat de rodolinaire aficionat, és un fet qualificable de "normal".

No hi ha sessió parlamentària on no s'hi produeixi un duel en vers. Com en un club decadent de dandys i diletants del segle XIX. A veure si per fi s'hi apunta algú de Ciudadanos i cita en Jaime Gil de Biedma o en Goytisolo o en Juan Eduardo Cirlot. Per encetar un bonic debat sobre xarnegos i catalans de soca-rel, de pedra picada. Seria un debat força distret. L'Oda al Pi de les Tres Branques contra No volveré a ser joven.

[És de ben parit ser agraït: cal agrair als convergents de tota la vida que es mantinguin fidels a l'ús de la frase feta que va promoure el fundador-delinqüent: el carro davant dels bous, el peix al cove, etc. Però... ai! Intueixo en la prosa post-independentista de Puigdemont la seducció imminent del vers. Y si no, al tiempo. Jo diria que li falta ben poc per arrencar-se amb quatre versos. Seran dels Gojos de la Mare de Déu del Claustre?]

El fenomen no deixa d'evolucionar, com la colònia de bacteris en una placa de Petri. Ara ja no es tracta tan sols de citar versos en públic, si no de d'inflingir-li al discurs un aire líric, amb rima interna i cesura i peu jàmbic. Rull i Turull, l'exemple més brillant de rima interna. No hi ha cap estratègia millor per amagar l'absència de contingut que embarrocar la forma.

A la Cup hi ha els germans Salellas (Lluc i Benet, noms que deduïm extrets de la popularíssima obra teatral Els Pastorets) que no escriuen versos però que, en canvi, fan una prosa poètica excelsa fins i tot quan li foten llenya a l'enemic interior. La gent de casa bona estan educats per conduir-se amb elegància en les tribulacions.

L'alarma del desastre definitiu saltarà quan en Joan Tardà s'arrenqui amb algun poemet. Aquest home (que està adquirint un aspecte estrany, com una postrera Teresina de La Cubana) justifica la seva eternització com a diputat amb expressions barroeres i vulgars, destinades a trobar l'aplaudiment de l'ànima hooligan que roman al fons de qualsevol poeta català. És un clàssic, un resistent. Però no descartaria una conversió imminent a la lírica. No me l'imagino recitant Rainer Maria Rilke, però uns versets de l'Oda a la Pàtria de l'Aribau potser sí. Segur que té el CD d'aquell concert de la Núria Feliu on recitava poemes patriòtics.

Des que Tardà i Feliu llueixen un pentinat idèntic que tot em fa témer el pitjor. Que el déu de la narrativa ens agafi confessats.

El "procés" que mai no va existir

Batlle nostre que esteu on fire,

sigui santificat el vostre euríbor

El procés s'assembla cada cop més a la paràbola de la tetera que flota a l'espai, aquella genialitat de Bertrand Russell que li serveix per explicar què vol dir creure en un ens invisible del qual només se'n tenen certeses mitjançant la fe.

Ho explico d'una altra manera, menys parabòlica i més a la catalana manera, amb didàctica. Carles Puigdemont deixa el càrrec d'alcalde de Girona per un ascens d'imperatiu patriòtic, i en el seu lloc de batlle hi col·loca un amiguet (La formiga més amiga de la formiga Piga -anava a escriure "Pija" però m'he contingut). El nou alcalde, home de tarannà justet, ha de repetir el jurament del càrrec per un despiste. La primera mesura que impulsa el beneït és augmentar-se el sou. Desconec els motius que argumenta però me'ls temo: en aquesta Catalunya sotmesa i expoliada per Espanya, els salaris són massa baixos, ens tenen ofegats, és indignant, ens roben, així no es pot viure. (Com un treballador del metro de Barcelona, però amb accent gironí).

La revolta dels somriures somriu millor amb un bon sou. Podria ser que el procés existís si l'entens tal com entens una agència de col·locació (ETT: no té res a veure amb extraterrestres, tot és molt terrenal). Una ETT amb l'esteladeta al logo. L'eficàcia de l'augment del sou va a missa, és indiscutible: com més milions li paguis a en Messi, més gols marcarà. Veni, vidi, vinci. El pobre Pinyol escriu "Vae Victus", però l'alcalde de Girona no és de novel·la històrica. És més de realisme costumista nostrat, més de Narcís Oller.

I vet aquí (continuo amb l'exposició didàctica, no et pensis que m'he distret) que l'oposició de Girona li nega l'augment de sou. Tots junts, els sobiranistes i els altres. Els sobiranistes i els lletjos i peluts i botiflers i etc.

Llavors l'alcalde pensa i pacta amb el PP d'en Rajoy i els Ciudadanos del ciutadà Rivera, i aquests li voten a favor d'augmentar-se el sou. Aquests sí que són llestos: saben que l'europastanaga no falla mai. Aquí tens el procés quan va de veres, sense la pantomima de les declaracions solemnes del parlament ni les armilles flotadores de la CUP.

Si no havies acabat de comprendre què vol dir el neodiscurs de les línies vermelles ara ja ho saps. Es tracta de la pasta. De fet, som a la quarta carlinada, en efecte: mira com eren les carlinades dels gironins i dels olotins al XIX i veuràs que som allà, a la cosa carlina.

Llavors (quan fou investit) Missenyor Puigdemont digué als seus deixebles:
-En veritat us dic que això de la independència no podrà avançar fins que no n'eixamplem la base social.
I a continuació, el seu deixeble més estimat va pactar amb Rajoy i Rivera per augmentar-se el sou, i tota la resta de deixebles menys un caigueren de genolls i de cul davant d'unes paraules tan sàvies i d'uns actes tan espaterrants. Un dels deixebles, d'esperit humil, no comprenguí allò que els deia el Messíes d'Amer, però en veient que els sextercis plovien del cel va tapar-se la boca i pensí: Calla, collons, que la pela és la pela i jo també vull anar en BMW, con Sant Lluc Salellas.

Bibliografia: http://cat.elpais.com/cat/2016/02/24/catalunya/1456332717_002335.html

Germans, aneu-vos-en en pau cap a casa, que ja estem eixamplant la base social. I de passada, mutatis mutandis, el compte corrent.

(Ho he escrit en llenguatge adaptat als cristians, perquè a Catalunya hi ha una àmplia base social que s'estima més dur els seus fills a l'escola cristiano-concertada malgrat que s'hi empari la pederàstia).

Amén. Alea iacta est. Nihil cum veritatis luce dulcius. Videmus nunc per speculum, in aenigmate.

Lectura obligatòria

La mare em va dibuixar així als 14 anys.

Estic convençut que la lectura em va salvar. Potser continuaria viu sense ella, però molt més perdut. Perdut en vés a saber quins laberints.

Vaig néixer el 1964 en un carrer fosc i estret del barri de la Ribera. Llavors es deia Vírgen del Pilar i avui Mare de Déu del Pilar. L'any 64 aquell carrer tenia, encara, l'aspecte d'un carrer a la postguerra espanyola. La família havia estat severament represaliada. Recordo la por als ulls de l'àvia. La guerra va fer passar la família materna de menestral a pobra. La meva mare es va casar amb un home de classe obrera, i la cultura de l'obrerisme va entrar a la casa de La Ribera.

En aquell temps, la classe obrera donava un valor a la cultura i a la lectura que avui no li dóna. Em fa l'efecte que ara, a les famílies pobres es pensa més en assolir la fama i els seus epígons. Som en una altra època. En aquell temps, a les cases obreres hi havia llibres. La cultura no era tan sols un mitjà per a l'ascens social ni una eina de la lluita de classes, també era un valor en sí mateix. Saber, comprendre, qüestionar.

Les tardes i els estius eren llarguíssims. Recordo perfectament el tedi, el gran avorriment i l'ambient trist. La felicitat de la infantesa és una idea que he après a la literatura, però no a l'experiència. De la literatura que hi havia a les estanteries. La mare comprava lectures per nens i joves, però jo me les acabava de pressa i llavors tafanejava. Recordo l'impacte de Marcuse als tretze anys: unes paraules màgiques perquè no n'entenia ni un borrall, ni una sola frase. El món dels adults era misteriós, i estrany i críptic. Recordo Cesare Pavese als 13, també. Un any intens de llegir: La cua de palla, El martell d'en Jordi Sarsanedas, Vasco Pratolini, Bertolt Brecht (Els afers del senyor Juli Cèsar). La majoria dels autors no significaven res: no tenia la més remota idea de si eren importants o no. El pare, que no havia acabat ni l'escola, els comprava perquè devien dir-li que calia llegir-los.

I no crec que se'ls llegís. Tornava a casa massa cansat, i un cop llegit el diari no hi havia més lectura. A casa mai no em van dir si calia llegir, ni què. Simplement hi havia més de mil llibres a les estanteries. I més aviat, de vegades, sentia: Aquest llibre no és per tu, no és per un noi de la teva edat. Jo obeïa i el retornava al seu lloc. I l'endemà me l'enduia al llit, d'amagat.

Penetrava en el món de les cuites dels adults amb els ulls esbatanats, fascinat. Amb una mescla de por i de desig de fer-me gran. Vaig descobrir la vella guerra entre classes o més ben dit la terrible derrota dels pobres enfront dels rics que presideix (o sintetitza) la història de la humanitat. La maldat infinita del poder. Vaig descobrir les passions sexuals i la resta de passions. Vaig descobrir les novel·les fosques d'en Pedrolo (ara les trobaria més aviat mediocres i amb una flaira de plagi, però cal dir que llavors ems van impressionar. Joc brut, però especialment Un amor fora ciutat, i més especialment Acte de violència, que encara és la meva preferida).

El pare comprava llibres editats en català sense cap criteri, tot i que vist des d'ara postser sí que n'hi havia un: autors que -des d'aquella vella intel·lectualitat d'equerres que ara es qüestiona i es dilueix en el relativisme- qüestionaven l'home i la societat.

Els pares van morir, i com que la casa on vivien era un pis de lloguer vam haver de buidar-lo en poc temps. El 90% d'aquella biblioteca d'un obrer de Barcelona es va perdre per sempre. He conservat uns quants exemplars gairebé a l'atzar. Vès per on, un d'ells és Un dia d'Ivan Deníssovitx d'en Solgenitsin (sic), editorial Vergara, col·lecció Isard. En Pavese també. La lluna i les fogueres, traduït per la Maria Aurèlia Capmany. Estan grocs i fan aquella olor de llibreter de vell que mai no sé si és bona o nefasta, però que és indissociable de la meva vida, i que té alguna cosa proustiana que mai no sabré explicar prou bé.

Mai no he obligat cap alumne a llegir res. En primer lloc perquè vivim en un altre temps, que disposa d'uns altres valors. Els explico que m'agrada més llegir que mirar la tv, que és genial ajeure's al sofà amb un llibre i etc. Els convido a visitar la biblioteca, a buscar-hi. No jutjo allò que trien, ni jutjo quan no trien. O trien no llegir.

Sobre l'ofici de la docència

Ets tu el qui escull el teu ofici o és el teu l'ofici el qui t'ha escollit a tu? És una qüestió malparida i complicada, difícil de respondre o tal vegada només impossible. Hi ha tants elements i tants factors a tenir en compte que només sabria dir que, un cop més, la realitat és una filla legítima de la complexitat universal.

L'hàbit fa el monjo o els monjos es van inventar un hàbit.

Treballar en la docència, en qualsevol nivell o instància o variant de la docència, és una sort o un regal que la vida et fa. No se me n'acut cap de millor. Malgrat que la docència sigui un ofici poc valorat, poc pagat i de vegades mal vist, no el canviaria per cap altre. Un docent com avui sóc jo, a mitja jornada, percep al voltant dels 700 euros mensuals, i diries que això és un sou de misèria. I és cert. Però llavors, com és que em sento tan ric? Res no m'ensenya més que l'ofici de procurar ensenyar alguna cosa als altres, a aquests altres baixets.

Res no m'enriqueix més que fer aquesta feina per la que em paguen tan poc, i no és una paradoxa.

Com que malgrat els cinquanta fets encara penso que la vida només és un camí que permet aprendre què vol dir estar viu al món, també penso que són els altres els qui ens ensenyen el món. I sobretot qui som nosaltres (jo) en el món.

Si això és cert, no podries desitjar tenir millors interlocutors que unes persones sinceres, honestes, descarades, espontànies, inatentes, rebels, belluguets. Els únics que poden dir-te: això és ridícul, això és mentida. Avui no estàs de bon humor, aquí no tens raó, els pantalons i el jersei no combinen.

Sento pena dels polítics i dels poderosos, sempre rodejats d'adults interessats i disposats a complaure't, de tipus fatigats de viure i mel·liflus que planegen estratègies, de paios amb ínfules de no-sé-què, de captaires de càrrec. A aquests els compadeixo.

Fa anys vaig decidir que em mostraria davant dels alumnes tal com sóc. Ni teatre ni ficció. Tan sols em nego a explicar la meva faceta d'escriptor amb premis literaris i demés tonteries. No vull que vegin l'home que recull premis, que publica i que es mostra a les solapes de llibres. Vull que vegin l'home que parla amb ells, l'home i prou. El que arriba amb cara de son al matí i que plega amb cara de cansat a la tarda. El que dubta, el que no sap com es fa això, el que s'equivoca en una operació matemàtica molt senzilla, el que ha de preguntar, el que ara mateix no recorda quants estats hi ha als Estats Units, el que té mal de panxa de vegades, el que està trist i no sap perquè.

Com es converteix la informació en coneixement? M'agrada que sigui això el que em preocupa cada dia. Com ho fem per generar un pensament crític? Com dimonis ho fem?

M'agrada quan em fan sentir petit i baixet, quan em diuen que, dels pocs cabells que em queden, la majoria són blancs. Quan em diuen que he aixecat la mà esquerra mentre deia "la dreta". I tenien raó.

Hi ha dies en què, quan torno cap a casa -i sovint molt cansat- penso que aquests 700 euros que diries de misèria són una simple propina, perquè allò que he guanyat es immesurable, infinit. No m'ho canviarien per un cotxe al concessionari de Mercedes Benz, però m'és ben igual el cotxe.

M'agradaria que els qui parlen de país nou o de país futur pensessin de vegades que l'únic país nou i l'únic futur és aquest, el de les persones inquietes i sinceres i menudes i sense pèls a la llengua i descarades que estan creixent. No els demano que m'augmentin el sou. No els demano res per mi. Els demano decència amb els qui estan creixent. Que no els demanin que s'esperin a quan tinguem un país i una hisenda pròpies, que no els estafin.

Els demano als poderosos i les poderoses que un dia (però només un, si us plau!) ens intercanviem la feina. I sobretot, que després en parlem. Només per valorar com ens han parlat els interlocutors. Cinc o deu minuts mentre fem un cafè.

El cafè el pago jo.

Muriel i la societat civil

Avui, 14 de febrer, i per segon cop en poques hores, s'ha anunciat la mort de Muriel Casals, diputada independentista. El segon cop anava de veres, com allò del jurament de l'alcalde Girona. Morir dues vegades sembla una mena d'ironia negra, macabra. O un joc literari. Jorge Semprún va escriure "La segunda muerte de Ramon Mercader", una de les seves bones novel·les (totes ho són).

S'enterra dues vegades el qui es mor dues vegades? Així, amb la pressa, recordo una magnífica pel·li d'en Tommy Lee Jones: "Los tres entierros de Melquíades Estrada", molt recomanable als amants del bon cinema i del gènere negre-negre.

La primera reacció davant de la notícia és la humana. La inevitable reflexió sobre la fragilitat. El rostre de Casals encara roman en alguns pasquins exsàngües, penjat als fanals dels carrers més deixats del nostre dissortat país, somrient sota el logotip de Junts pel Sí. Fragilitat, brevetat. Junts en la mort, aquí sí que anem junts de veritat. Junts en la dansa de la mort medieval, dansada al segle XXI (un segle cada cop més medieval, tot sigui dit).

La segona reflexió em sorgeix quan escolto els primers panegírics. Associat al nom i al curriculum de Casals, hi apareix el concepte de "societat civil".

La primera vegada que vaig sentir anomenar la societat civil vaig creure que es referia a les persones que no som ni clergues ni militars. Fou durant un dels governs del Tripartit (el darrer govern digne que hem tingut). Després em vaig adonar que la societat civil era una altra cosa, i que no m'incloïa a mi. Banquers, empresaris d'alt nivell, intel·lectuals dels del mediopelo, dirigents d'entitats diverses. És a dir, la "societat civil" és allò que abans, amb molta més precisió i claredat s'anomenava "poders fàctics". Amb "poders fàctics" no es pretenia enganyar ningú i tots ens hi aclariem.

A na Muriel Casals la deuen associar a la societat civil per la seva etapa com a dirigent d'Òmnium Cultural, suposo. La meva opinió sobre el paper d'Òmnium Cultural a la societat catalana de la postguerra és la mateixa que en tenia en Josep Tarradellas: una entitat decididament maligna per la salut cultural del país, una de les responsables del fracàs. Si algú sentís ganes de llegir-ho més extensament, està explicat aquí.

Però torno a la societat civil i a les paradoxes que hi intueixo. Es pot representar la societat civil i alhora ser diputat del partit que més o menys governa? Es pot parlar de societat civil quan una entitat com Òmnium Cultural viu de les subvencions del govern de torn? Aquesta estranya forma de vida no indica un grau d'instrumentalització molt perillós per part del poder? No cal pensar-ho gaire per trobar la resposta: la resposta la tenim en els vincles que s'han establert en els darrers anys i que han cristalitzat fa poc: Casals passa de presidenta d'una entitat de la burgesia il·lustre i pretesament il·lustrada a diputada del partit hegemònic.

Diuen els entesos o els conspiranoics que el seu nom va entrar a la llista de noms que es van discutir com a alternativa a l'Artur Mas per presidir el govern autonòmic actual. T'ha anat de poc, Muriel: quina dansa tan grotesca, aquesta dels destins i les ombres...!

Se'ns diu que aquest gir argumental del poder anomenat "procés català" (en un fabulós homenatge a la novel·la de Kafka) és un canvi degut a la pressió de la "societat civil". De vegades també es parla de la "voluntat del poble", que és un concepte desafortunat pel ressò totalitari que conté. I darrerament també sento anomenar un concepte més estrambòtic: "mandat democràtic", que és un concepte imprecís i borrós, útil per argumentar l'inargumentable.

Crec que puc pensar que Muriel Casals fou una persona inquieta. Culta. No són valors habituals a la classe política actual, i molt rars a la societat civil. Les seves idees socialpolítiques i les meves no coincidien en cap aspecte, en cap diagnòstic, en cap conclusió programàtica. Però també sento dir que era persona de debat i de diàleg. I per això jo, que encara sóc aquí -almenys per ara, mentre escric- em demano: què en pensava, ella, de veritat, d'això de la societat civil comprada, amistançada, subvencionada, sodomitzada, aduladora del poder polític? La fusió de governants i membres de la societat civil és una oportunitat esperançadora o un altre engany que ens du a la desesperança?

I tu, Muriel, que procedies d'una joventut d'esquerra culta i il·lustrada, creus que el "procés" és una oportunitat de fer un país nou o una maniobra vulgar i lletja per continuar sotmesos als cacics de sempre?

Creus que podríem dir que el "procés" és la quarta carlinada?

Ai, Muriel, que bé que estaria creure en l'espiritisme...! Com m'agradaria saber què en penses de tot plegat, ara que ja ets lliure de la servitud que ens imposen els salaris, els càrrecs i les subvencions!