Una cultura dèbil?

No se celebra cap esdeveniment cultural català on no se senti dir (normalment a la conclusió) que la cultura catalana és una cultura de primera divisió, i que no ha d'envejar res a la resta de les cultures del món occidental. És una mena de leimotiv o un mantra, o com la darrera al·locució del capellà als fidels: germans, aneu-vos-en en la pau del Senyor. Una frase que tranquil·litza, que infla l'ànima. Els assistents a l'acte surten amb un somriure als llavis.

En companyia de l'argument de la primera divisió cultural també se sol anomenar el complex d'inferioritat, del qual només se'ns diu que ens n'hem de desempallegar amb urgència: vade retro. Aquesta invocació del complex té un cert aire de neollenguatge orwellià, però mai no he sentit ningú que ho qüestioni. El qui invoca el complex demostra tenir, això sí, una bona intel·ligència tàctica: l'esment del complex vacuna contra la discrepància: si algun dels oients no s'hagués cregut això de la primera divisió, se sentiria culpable de patir de complex d'inferioritat, i la culpa anul·laria el debat. Ningú no té ganes de dir: "em dic Lluís i sóc un acomplexat".

Ara podria fer un excurs per esplaiar-me, i renegar una estona a propòsit dels símils futbolístics que solem emprar. Ho dic per això de la "cultura de primera divisió", que no m'ho invento jo, si no que ho transcric després d'haver-ho escoltat una colla de vegades. D'ençà de l'aparició al cel de Sant Pep de Catar, els símils futbolistics han invadit el discurs de la política i el de la cultura. No tan sols catalana: el president Zapatero, que és culé, va dir que "la economía española juega en la Champions". Poc després va venir la patacada: fallida dels bancs, rescat amb diners públics, atur monumental, misèria general. Ho especifico per exemplificar el risc de la valoració optimista expressada en termes esportius.

Per assegurar que la producció cultural catalana té el mateix nivell que la francesa (la francesa com a exemple) caldria haver acordat uns barems més o menys objectius i discutibles. Caldria disposar d'índexs qualitatius i quantitatius compartits. I això no és una tasca senzilla. Però mentre no ho tinguem, l'afirmació inicial té el mateix valor que "España va bien" o que "Jesucrist és el fill de Déu": són aquella mena d'oracions que expressen creences, però que no són proposicions demostrables. En Karl Popper rebutjaria no tans sols la validesa de la frase, si no també el seu interès real.

Jo em permeto discrepar que la cultura catalana sigui igual en qualitat a la francesa. Ho dic després de llegir novel·la d'aquí i novel·la d'allà. Després de veure cinema d'aquí i cinema d'allà. A mi em sembla que no, que vivim en un moment baix i molt dèbil. Identifico uns quants factors que m'indueixen al pessimisme. Alguns sorgeixen de les meves observacions empíriques, però d'altres provenen de la lectura de les escasses veus crítiques que es publiquen en català, referides a la cultura catalana:

• L'absència de l'assaig. Alguns autors identifiquen la desaparició del gènere de l'assaig com un senyal indiscutible de misèria cultural. És cert que es publiquen treballs de no-ficció, prò una primera anàlisi ens explica que són treballs de divulgació senzilla i popular, generalment molt simples. Molts d'ells, deguts a autors de l'òrbita mediàtica, que inviten a pensar que l'autor no és l'autor real. O que podria ser-ho, però és obvi que s'hi ha esmerçat molt poc. Penso, per exemple, en Xavier Sala Martín, Santiago Niño Becerra o Pilar Rahola.

• Una producció literària d'ambició molt escassa. Em llenço pedres a la meva teulada perquè, ni que sigui molt modestament, participo d'aquest sector. Però la immensa majoria de les "novetats" publicades són treballs que es deuen a un amateurisme flagrant, que de vegades és elevat a categoria de virtut sense cap indici de vergonya. La producció deguda als amateurs (escriptors de cap de setmana) no és cap mal, però quan esdevé l'única producció es converteix en la referència. I això sí que és dolent. Es troben a faltar exemples de compromís radical amb la literatura (però també en molts d'altres camps). No hi ha ni Balzacs i Stendhals. Pedrolo, Perucho, Marçal i Moncada són morts. 

• Ho diuen els experts del món acadèmic: la llengua parlada i la llengua escrita estan sofrint un procés d'empobriment visible a primer cop d'ull. L'estàndard del català que se sent a la televisió pública catalana no ha parat de baixar graons en els darrers anys. Els discursos del polítics (amb excepcions molt escasses) freguen la categoria miserable: no es tracta tan sols de l'abandonament de l'oratòria clàssica. Són comunes i abundants les expressions i frases fetes desconstruïdes sense voler, la metàfora ximpleta, l'acudit banal, la sintaxi caòtica (i la comparació amb el món de les pilotes, que ja he explicat).

• El cinema i el teatre pateixen un retrocés agònic. Podríem pensar que la fallida econòmica n'és la responsable, però un film com "Segon origen" explica que hi ha una crisi molt més terrible: la que afecta la creativitat i l'ambició artística.

• El públic (o els clients, depèn de com vulguis dir-ho) no deixa de donar l'esquena a les produccions del país. Davant d'aquest fenòmen, que hauria de fer vibrar les ments que pensen i que cobren per fer de gestors culturals en l'àmbit públic, hi ha un silenci esperpèntic. El pressupost del govern català destinat a promoure la cultura està en caiguda lliure (no es pot atribuir a la falta de recursos si no a la falta de voluntat, perquè els recursos destinats a promoure la sanitat privada, per exemple, no han deixat d'augmentar).

• Les veus crítiques i autocrítiques no apareixen per enlloc. O per cap lloc massa visible. No hi ha debat. Apareix una unanimitat homogènia i de vegades defensiva o agressiva. Els qui en saben i discrepen, opten per callar. Un altre dia m'extendré en el posicionament dels autors i intel·lectuals respecte del procés independentista, on es reprodueix el mateix esquema: el qui discrepa calla, la majoria s'apunta al secessionisme amb una voluntat evidentment tàctica. La versió catalana de la internacional situacionista.

Quan hom pensa que és més baixet que la resta dels individus d'una reunió podria ser que patís de falta d'autoestima, o que sofrís d'una alteració de la percepció espacial. Però també pot ser que no tingui cap dels problemes anteriors. Que sigui, simplement, el més baixet de la reunió. En termes objectius.

Si tens la paranoia que et segueixen els agents secrets o els extraterrestres, l'existència de la paranoia no nega que estiguis efectivament seguit per espies o extraterrestres. Ergo: el complex d'inferioritat no invalida que puguem ser una cultura inferior. O disminuïda tan sols, a causa d'una mala cojuntura astral, econòmica, global, de valors.

Potser "tenim" el millor club de futbol del món, però si aquest lideratge corre en paral·lel a una cultura dèbil, la imatge del país deixa anar tuf de país ridícul. La convivència dels dos elements no diu res de bo sobre la salut de la societat on es dóna. La salut i la qualitat d'una societat no es pot mesurar tan sols pel PIB, per les copes que guanya el Barça: la vitalitat cultural, l'ambició, la intensitat del debat diuen molt més que la xifra de gols a la Champions League.

El dia que els periodistes esportius facin símils culturals per explicar un partit de futbol sí que haurem fet història. "El Barça d'avui semblava una novel·la de Faulkner", "Messi i Neymar han estat brillants, uns autèntics Nietzches". I el dia que en Mas digui "Si fem com Tòlstoi, el món ens mirarà" ja m'hi cago del gust.

Allò més preocupant i més nociu que hi ha en l'autocomplaença és que no ens ajuda a res. Ans al contrari, abaixa encara més el llistó de la qualitat i afavoreix la puerilitat d'un cofoïsme cada cop més extès. En l'àmbit de l'ensenyament, rebaixar l'exigència i l'esforç fins a permetre que s'assoleixin els objectius sense exigència i sense esforç no ha dut cap millora.

Si confonem la merda amb la mel, correm el risc de trobar que la merda té bon gust i que ja ens va bé. Els debats no tan sóls són bons i saludables: són urgents.

El sainete catalán (traducció de l'autor)

[He dubtat entre les dues opcions: publicar l'article en català o bé en castellà. En castellà em permet prendre distància d'allò que dic i tinc comprovat que s'arriba a molts més lectors, puc ser més fred i més irònic. Però és obvi que en català dic molt millor allò que penso.]

Fa un temps, el senyor José María Aznar, sorrut conferenciant i ex-president d'un estat del sud d'Europa, va vaticinar amb veu d'oracle rural que "Antes se romperá Cataluña que España". Pel mateix temps, la senyora Forcadell (mai no sé si es diu Montserrat o Carme) va pronosticar -amb la seguretat que tan sols tenen els ingenus o el folls- que la independència de Catalunya era segura, imminent, perquè l'independentisme era irrompible.

Algú recorda encara aquell bonic eslògan: "un poble unit, alegre i combatiu..." manllevat a un poeta valencià que ja era difunt i no podia protestar? La senyora Forcadell (Carme o Montserrat) creia, llavors, que tan sols calia un petit gest: enviar el poble a votar. I llestos. El crit de la senyora encara retrona a la Plaça de Catalunya: "President, posi les urnes!!!".

Però vet aquí que tant el senyor Aznar com la senyora Forcadell es van equivocar. Per més estrany que sembli, la va espifiar el que assegurava el trencament i el qui el negava. Com és possible? El primer es va equivocar perquè va passar per alt que no es pot trencar allò que ja estava trencat. La segona, perquè no va ser capaç de veure matisos, tons, divergències i punts de vista.

Que Convergència i la Cup tinguin punts en comú en els seus programes polítics (un de sol) no hauria d'impedir veure quins punts tenen del tot irreconciliables (tota la resta). Tan sols una ceguesa eufòrica i forassenyada pot impedir veure la realitat. L'objecte que persegueixen és el mateix, la independència catalana. Això és obvi: però això no implica que sigui possible col·laborar. Ni tan sols és recomanable.

En Joan i en Josep volen seduir la Mireia, i cadascú la desitja intensament. La desitja per a sí, és clar. Seria natural que en Joan i en Josep col·laboressin per seduir la Mireia? I què farien, si la seducció donava fruits? Els mesos parells seria parella de l'un i els imparells de l'altre?

He escrit això del sainete perquè fa falta una mica d'humor. Jo no sé si "el món ens mira", tal com afirmen els acòlits del senyoret Artur Mas. A priori diria que, als ulls del món, Catalunya i Albània reben una atenció semblant: són una petita regió del sud, empobrida i castigada per l'atur. I en el cas de Catalunya, la regió d'Europa més corrupta mai vista fins ara. Potser valdria més que no ens miressin gaire.

També fa riure el to amb què els seyorets de Convergència renyen els representants de la Cup: ho fan amb aquell to de l'amo que renya el criat, la cuinera, el cambrer. El to del qui no està habituat a que un plebeu el contradigui.

Ara que la situació ha quedat estancada i que els ulls del món miren cap a París (i de vegades, de reüll, cap a Síria), potser seria un bon moment per reposar del procés i asseure's a pensar. I que algú escrigui el sainet. Jo diria que tindria molt d'èxit a la propera temporada del Nacional.

Elogi del pallasso català

Diuen que hi ha dues menes de nens (i de nenes, és clar): els qui gaudeixen amb els pallassos i els qui senten por dels pallassos. Per la memòria que conservo, vaig dels segons. Els del pànic. De petit m'agradava anar al circ: els nens dels seixanta i dels setanta teníem poques oportunitats de veure espectacles exòtics i originals.

M'agradava veure animals aprop i executant maniobres fascinants. Després he sabut que allò no estava bé. M'agradava veure trucs de màgia, i sobretot m'agradaven els funambulistes, els acròbates. Com que de petit ja patia d'un vertígen espantós, la contemplació dels artistes que es jugaven la pell en cables altíssims em semblava tal com veure una mena d'àngels, de sers sobrenaturals.

Però quan apareixien els pallassos a escena m'agafaven ganes de fer pipí: anar a pixar era la millor estratègia que se li acudia al meu caparró per abreujar la funció d'aquells tipus maquillats que cridaven, gesticulaven i deien bajanades.

En aquell temps, el circ venia molt de tard en tard a Barcelona (o almenys aquesta és la idea que tenia jo, perquè em creia tot allò que m'explicava la mare). A casa hi entraven pocs quartos, i malgrat que el circ d'aquells anys devia ser barato, no ens ho podíem permetre sovint. Això és el que devia passar, en realitat: que la pobresa m'evitava el circ.

Amb els anys vaig descobrir la polissèmia del "pallasso", i que n'hi ha que no van maquillats. N'hi ha de bons, fins i tot. I també vaig descobrir, més endavant encara, que passar per la vida fent una mica el pallasso no és cap mala opció. De vegades m'he gravat a mi mateix fent el pallasso. El seriós i el ridícul: totes dues versions troben un moment de la vida en què esdevenen possibilitats plenes de sentit, quasi necessàries. De vegades és sa i terapèutic fer (o fer-se) el pallasso.

Ridicuitzar-se a sí mateix i alhora a l'espècie, i fer riure així als congèneres és un art. Un art complicat i complex, que ens remet a la filosofia, a l'antropologia, a la psiquiatria. Fer el pallasso és una acció tan difícil i tan complexa que gairebé m'esborrona pensar-ho. De vegades em costa de comprendre l'etimologia i el contingut profund del bufó. Perquè és quelcom molt seriós. Una de les coses més greus i més serioses del món. M'ha calgut col·leccionar una pila d'anys per entendre per quines raons el pallasso fa més por que el vampir.

Ara torno al pallasso de quan era petit, el que no m'agradava: En aquell temps, instal·laven el circ en una plaça de braus i cobraven una entrada que devia ser misèrrima. Les troupes del circ devien viure al límit de la misèria, en aquell estat que Fellini va retratar tan bé a "La Strada".

El cas és que avui he assistit a una funció de pallassos per la TV. Actuaven en un lloc anomenat Parlament de Catalunya, i he sabut que ha estat una actuació realment cara. I sobredimensionada, que es diu. Àmpliament difosa, explicada, narrada, retransmesa. Avui m'he esgarrifat en calcular el cost que ha tingut la funció. No he anat a aquest circ i l'he vist per accident en una pantalla i en diferit, però me'l passaran a cobrar.

I també estic esgarrifat de la poca gràcia dels actors amateurs, que han actuat amb un guió après a mitges, tediós, ple de frases buides però molt grans. Amb paraules enormes de vegades, amb un ús vertiginós de la paraula "poble". I suposo que quan diuen "el poble" es refereixen a mi. A mi i als qui paguem la funció.

M'agradaria dir-los que no em comptin, que no em comptin al seu poble i que no em vinguin a cobrar una funció tan esgarrifosament dolenta. On m'empadronaré, mare meva, on m'empadronaré? Aquest vespre, quan tornava cap a casa era tard. Era fosc. Hi havia un embús de cotxes infernal enmig del Vallès. Les nou. Un quart de deu. Al poble li cal fer hores i kilòmetres, i demà un altre cop. No ens mereixem arribar a casa, caure al sofà i connectar les notícies per veure aquests pallassos, els més tristos i més dolents mai vistos, esdevinguts protagonistes per un dia.

Què podem fer, mare, què podríem fer? Ara no puc pas aixecar-me per anar a pixar i evitar l'actuació dels clowns, ni tan sols no tinc dret a decidir que no vaig al circ (i així no pago l'entrada d'una funció de merda). Llavors podia exiliar-me als urinaris. Ara no sabria pas on exiliar-me.

Una Catalunya decadent? (notes i impressions)

Recullo idees i pensaments que tinc repartits pels racons mentals, i per raconets de llibretes quadriculades i de paper llis, de tapa dura i de tapa tova. Algunes estan comprades als basars dels xinesos i d'altres en papereries de catalans, no excessivament cares ni elegants. I en grans supermercats: una d'aquestes llibretes imita amb una solvència esfereïdora les caríssimes Moleskine. Però és del Lidl i em va costar 2 euros.

He escrit algunes idees al tren, dins del cotxe (aprofitant la pausa d'un semàfor), a la cuina mentre cuino, etc. No tinc capacitat d'assagista, però reconec que m'hagués agradat més fer assaig que no pas novel·la d'entreteniment: comprendre quines són les limitacions personals és, sens dubte, una de les millors virtuts que podem cultivar. I no obstant la predisposició humil i estoica, no em puc resistir de mirar-me el món proper i de prendre notes.

• Algú em va explicar que les cultures en decadència passen per diverses etapes, una de les quals és l'exaltació de sí mateixes, l'eufòria i la tendència a sentir-se úniques, especials. Àdhuc superiors, escollides. El dia 5 de novembre del 2015, la televisió pública catalana va emetre un documental que semblava dadaïsta sense pretendre-ho, perquè estava vernissat de seriositat i academicitat: suggeria que Leonardo da Vinci era català.

• La primera víctima del patriotisme independentista català ha estat l'autocrítica. La segona, el sentit de l'humor. Hi ha una tendència molt acusada a un llenguatge trascendent i exaltat, a una imatgeria excessiva, a l'ús d'uns termes grandiosos. A una revisió de la història d'arrel romàntica i pre-racional on el "relat" mitològic adquireix un relleu extraordinari. Reaparaeixen els herois i els màrtirs en el lèxic habitual, i aquests substantius s'usen amb una severíssima seriositat que impedeix qualsevol mirada irònica: prohibit fer bromes amb el cap del general Moragas o amb la covardia de Rafael de Casanovas (una covardia que, al capdavall, el fa comprensible i humà). La discapacitat autocrítica pot fer un mal immesurable.

• L'any 2014 es va produir un dels fracassos editorials més espectaculars dels darrers anys. Es van editar infinitat de llibres que tractaven del tricentenari dels fets de 1714, i tots ells descrivien aquell instant de la història com una guerra d'Espanya contra Catalunya, en una estranya interpretació del que fou una guerra successòria entre monarques europeus (en la qual les autoritats barcelonines -que no "catalanes"- van prendre partit pel bàndol més conservador). No pretenc qüestionar el contingut dels llibres. Tan sols exposar que els catalans de sentiments independentistes (els prop de dos milions de destinataris teòrics, els que desfilen a les ordres de la Carme Forcadell i habillats amb la samarreta que els ven) no van sentir la necessitat de documentar-se: en tenien prou amb les idees prèvies sobre el cas. Hi ha prop de dos milions de ciutadans disposats a comprar-se una samarreta a can Forcadell, però ni tans sols un 10% no es va comprar cap dels llibres que els explicaven què va passar el 1714. No és el coneixement allò que més es valora.

• Hi ha veus cultes, intel·ligents i assenyades que ens adverteixen de dèficits greus, de mancances importants i de retrocessos molt notables. Aquestes veus solen rebre una audiència mínima i residual. O bé són acusades de traïció (els pobles decadents es caracteritzen, també, per la recerca intensiva de traïdors).

• La producció cultural catalana mostra un declivi evident. L'assaig està desaparegut, el cinema no hi és. En consonància, el "consum" cultural mostra un perfil mínim: les vendes de llibres d'autors catalans són cada cop més minses. Malgrat que no hi ha estudis seriosos, la societat catalana mostra una preferència molt majoritària per l'espectacle fàcil, l'evasió, el futbol, etc. L'oferta d'una cultura "mitjana" s'esvaeix al ritme en què no ho fa la demanda. 

• El retrocés en l'ús social de la llengua catalana evidencia allò que ningú no gosa dir en veu alta: la Llei de Normalització Lingüistica i la immersió escolar presenten un fracàs enorme. L'idioma català no ha esdevingut la llengua del carrer, ni és la llengua vehicular dels immigrants. A les escoles, el català no es parla als patis i es desdibuixa a les aules (parlo de l'àrea d'influència de Barcelona, on hi viu el 80% de la població catalana).

• Els experts expliquen amb pèls i senyals l'empobriment de les estructures de la llengua "autòctona": l'evolució del lèxic i la sintaxi mostren un procés de castellanització molt avançat. En aquest sentit, fa tot l'efecte que hem superat fa molta estona el punt de la reversibilitat.

• Això que la premsa anomena el "procés" (cap a la independència) té molts elements de maniobra improvisada (i atabalada) per construir un discurs de la ficció i del mite que projecti una ombra prou densa sobre la realitat. En aquells punts en què la realitat s'imposa encara per sobre de l'imaginari (les desigualtats, la pobresa, l'atur, etc) se sol respondre amb una promesa metafísica: ho resoldrem quan siguem independents, perquè tot és culpa d'Espanya. Quan jo era molt jovenet, recordo que vaig preguntar als meus pares perquè hi havia captaires pels carrers i persones que vivien en barraques. Em van respondre que era culpa d'en Franco, i que la democràcia ho resoldria.

• Els catalans independentistes fixen la seva mirada sobre Espanya per tal de trobar-li tots els defectes possibles (no és difícil de trobar-n'hi, és clar). Els catalans no-independentistes ens mirem com és Catalunya. Li trobem tants defectes com els altres a Espanya, perquè no som capaços de distingir entre els defectes propis i els aliens. La situació és paradoxal i fins i tot còmica. O tragicòmica. De vegades, em fa l'efecte que a mi em preocupa més Catalunya que no pas als independentistes, que semblen preocupats (obsedits?) en mirar-e tot el dia el país que més odien de tots. A priori, no sembla l'actitud més constructiva. I implica, novament, una fugida intel·lectual per evitar el debat sobre allò que som i allò que no som.

• El periode històric que els llibres qualifiquen de "Decadència" (per oposició a la "Renaixença" de l'Aribau i companyia de poetes aficionats al rodolí patriòtic) era molt menys decadent que allò que vivim avui. En temps de Verdaguer, moltíssima gent coneixia el poeta i la seva obra. Els seus poemes eren memoritzats i recitats. Avui, m'agradaria saber quantes persones de les que transiten un carrer cèntric de Barcelona (o de Tarragona) sabrien respondre a la pregunta: Qui és Joan Margarit? Tenim dues formes de veure-ho: o bé Joan Margarit és un poeta dolent i impopular, o bé la poesia catalana no li interessa a ningú. Les opcions no són excloents. I serveixen també per la novel·la, la novel·la negra, el cinema o el teatre.

En Saïd a Catalunya

"Yo soy Said" és el títol de l'article d'en Jordi Ledesma que es pot llegir a través d'aquest enllaç. En recomano la lectura perquè la prosa d'en Ledesma és diàfana i eficaç. No en va, és un dels referents de la novel·la negra dels nostres dies, al nostre país.

Tot i que també podria resumir el cas que explica de forma més prolixa, dic tan sols que en Ledesma relata una situació de discriminació flagrant que s'esdevé avui en una escola pública catalana. Que parla d'un nen de quatre anys, en Saïd.

Ho explico molt breument: en Saïd no va aportar la col·laboració de 10 euros que li demanava el centre per tal de participar a les festes escolars. De manera que avui ha marxat cap a casa sense la paperina amb els panellets que han fet a classe. La resta dels seus companys de grup, sí. Podem imaginar que, per sant Jordi, marxarà sense llibre.

Estic convençut que els fets (i la remor de fons) que descriu l'escriptor no són gens excepcionals, si no que el cas d'en Saïd actua com un paradigma. I si n'estic convençut és perquè fa anys que treballo a l'ensenyament públic, i l'experiència -com l'edat- m'ha ensenyat moltes coses. En Saïd no és una anècdota ni una excepció. I dit això, també cal dir, en favor dels professionals de l'escola pública, que hi ha molts centres escolars on aquesta situació tan lamentable no es dóna o bé s'ha corregit de forma satisfactòria (posant-hi intenció, diàleg, pacte, etc). Però a mi em sembla que, ni que hi hagués un sol Saïd, caldria explicar-ho. Que vol dir denunciar-ho.

La situació que explica Ledesma qüestiona no tan sols l'ètica personal d'algunes persones (professionals de l'educació pública que han aprovat unes oposicions i que han estat validats com a directius competents). També qüestiona la idea de servei "públic". I en darrer terme, obliga a pensar sobre la sociologia del país. I sobre els efectes devastadors que ha tingut la política de reducció pressupostària dels governs d'Artur Mas. Quan hom deixa d'invertir en educació pública, no tan sols malmet el funcionament i la qualitat de l'escola: també deixa anar un virus letal a la societat.

Per a què es donin aquestes situacions cal que hi hagi uns actors, persones que prenen decisions dràstiques i que contenen un grau alt de crueltat. I cal, sobretot, que hi hagi una sociologia majoritària aquiescent, conforme, que accepta i que aprova. Que mormola en veu més o menys baixa. A la qual no li importa gens que els seus fills comencin a aprendre, ben aviat, que no som tots iguals, que n'hi ha uns que són d'aquí i uns altres que no, que són d'allà o de més enllà encara. Que hi ha unes famílies, d'aquí, que estimen els seus fills i unes altres, d'allà, que els estimen menys.

No puc deixar de pensar (de sospitar, de témer) que les circumstàncies polítiques actuals tenen alguna influència en la realitat quotidiana. Sembla que me'n vagi per les branques, però no: és simptomàtic que, a les darreres eleccions autonòmiques, a Catalunya no s'hi hagi presentat cap grup polític d'extrema dreta. Algú podria dir, tot satisfet, que és una opció inexistent al país. Però és fals: hi ha amplis sectors de la població que són decididament xenòfobs i identitaris, i partidaris de la discriminació. Aquests sectors se senten acollits en més d'una opció: jo n'identifico tres.

Tampoc no seria just liquidar la qüestió reduint-la al circ dels partits polítics. La lletra de "El cant dels Segadors" (l'himne català, que es canta molt sovint i de forma massiva) diu que Catalunya "tornarà" a ser rica i plena. Ho diu així, en futur. Parla de la riquesa i la plenitud que habitaven un passat mític, i anuncia que algun dia tornarem a l'estat de gràcia. Es pot inferir que Catalunya, ara, no és rica i plena (és pobra i buida?). I això potser explica el caràcter estalviador i auster que ens impregna. Per no dir gasiu, egoïsta.

Em demano si aquest país nou que afirmen té res d'interessant, d'exemplar o de democràtic a explicar. Em demano si no caldria parlar més dels Saïds i de l'escola pública. Analitzar el significat de l'expressió "funció pública" i fins i tot de "generalitat". Em demano si no caldria repensar amb calma el mite del país d'acollida, del país integrador, del país simpàtic format per múltiples cultures que conviuen en harmonia. El mite que diu que els excloents són els altres.

I si per ventura el cas d'en Saïd fos una excepció, m'agradaria que les autoritats competents (que són moltes i alhora concretes, molt ben definides i amb nom, cognom i càrrec) fessin allò que cal fer.

(I un altre dia parlarem de les escoles públiques que duen nom de sant, de santa i de marededéu trobada).