TITULARS DEL DIA

Oriol Junqueras no entra al govern perquè no passa per la porta
 Junqueras es decanta per l'alimentació vegetariana

És el darrer argument per postposar la col·laboració directa. L'oficina de comunicació d'ERC explica que el lider s'ha posat en mans d'un tècnic de l'empresa Herbalife, i que tot quedarà enllestit abans del 9 de novembre. Junqueras ha confessat als seus amics: "serà molt dur no poder fer costellades aqust estiu, però la Pàtria sempre demana sacrificis".

Oriol Pujol i Iñaki Urdangarín s'associen per crear la xarxa d'Inspecció Tècnica de Vehicles d'Andorra. 
 L'Oriol pregunta al seu germà Jordi quina és la millor ruta per anar a Andorra.

Segons han explicat, ja han creat dues empreses: Pujogarín Limited, que gestionarà les estacions d'ITV i Oriñaki Unlimited (amb seu a les Illes Caiman), a través de la qual distrauran els beneficis i s'estalviaran els impostos. "La meva família té molts vincles al país dels Pirineus, ha dit Pujol". I Urdangarin ha reblat: "i el meu cunyat és copríncep".


Leo Messi: cada cop que penso en la desigualtat entre rics i pobres, vomito.
Ho ha declarat al diari Clarín, i ha posat el punt final a les especulacions sobre el seu estat de salut: es tracta d'una ànima sensible.


Jordi Portabella va pel carrer preguntant on hi ha una oficina de l'Inem
No tinc gaires ganes de treballar perquè fa molt anys que no foto brot, però m'han dit que puc demanar una ajuda, afirma.


Pilar Rahola s'esguinça un turmell mentre feia bots celebrant el darrer bombardeig a Gaza
Sóc molt impulsiva, ja ho sé. M'he deixat endur per l'emoció, ha explicat en dues o tres tertúlies televisives.


Jordi Pujol explica que algunes nits se li apareix Baltasar Porcel i el renya per haver-se tornat independentista
Segons Iker Jiménez, en els cercles esotèrics se sospita des de fa temps que Pujol practica la màgia negra i la nigromància.

I demà, més.

Podem o no podem ser bolivarians?

La irrupció fulgurant de l'organització política Podemos a l'escenari ibèric ha estat allò més suggerent que hem vist aquest curs polític, tret que algú trobi que és el retoc cosmètic que acaba de fer el PSOE (en un intent agònic per salvar-se d'un abisme del qual ja no els salvarà ni la Verge del Rocío). Tot i que no sóc assidu de les tavernes, he sentit molta gent que parla de Pablo Iglesias i a ningú parlant de Madina o Sánchez.

Em miro i comento Podemos des de l'escepticisme, i no pretenc fer-ne cap judici perquè això seria pressumptuós i sobretot prematur: el temps ens ho aclarirà, i el temps corre depressa. Allò que més m'impressiona no és l'aparició del grup, si no les reaccions que provoca a tot el ventall dels partits tradicionals.

En les reaccions més visibles es dóna una paradoxa curiosa: els partits de la dreta acusen Podemos de ser a l'extrema dreta, i els de l'esquerra de ser a l'extrema esquerra.

Així, el Partido Popular veu en Podemos signes inequívocament nazis. Esperanza Aguirre s'ensuma la doctrina de Goebbels rere les estratègies del grup: ja se sap que Aguirre és una persona culte i sap qui fou Joseph Goebbels, circumstància que li agraeixo de veritat, perquè el seu col·lega Mariano només sap qui fou Andrés Iniesta. El PSOE, al seu torn, repeteix l'acudit del senecte Gonzàlez segons el qual Podemos és un partit bolivarià (cal entendre que bolivarià és un adjectiu referit al govern de Venezuela).

Ens hem habituat a l'ús banalitzat dels termes feixista o nazi, (banalitzats per l'excés) de manera que amb prou feines si sabem què volen dir. Si ens fixem en el debat independentista català, es descobreix que nazis o feixistes ho són els independentistes per als no-independentistes, i que a la inversa també funciona. D'aquesta manera hom perd el significat del terme (podrien ser feixistes i nazis Carme Forcadell i Manuel Cruz ensems?) i és probable que els termes esdevinguin, en poc temps, sinònims de ximple, gilipolles o senzillament tonto. O potser tan sols enemic.

Em resulta més inquietant l'acusació de bolivarià. Cal reconèixer que Felipe Gonzàlez, en el declivi de la seva vida i del seu intel·lecte, ha estat capaç d'introduir un concepte nou a les tertúlies televisives i als titulars d'una premsa poc exigent. Aquesta serà probablement la darrera contribució del mel·liflu Gonzàlez al pensament polític. tret que algun dia vulgui justificar la seva presència al consell d'administració de Gas Natural-Fenosa. Bolivarià no es refereix a Simón Bolívar en sentit estricte, tot i que en Simón produeix una urticària vigorosa i fulminant en l'imaginari nostàlgic: Bolívar és l'home que va desmanegar l'imperi, i que va derrotar militarment l'exèrcit colonial espanyol en un país i després en un altre, i en un altre... Bolivarià es refereix al govern de Venezuela, i és el nom amb què s'autoanomena el partit d'Hugo Chávez i de Nicolás Maduro.

Quan hom acusa de bolivarià un adversari no sé de què l'acusa. El partit que governa a Venezuela ho fa perquè, eleccions rere eleccions, ha guanyat a les urnes de forma majoritària i inqüestionable: cal recordar que els processos electorals de Venezuela han estat supervisats per organismes internacionals que mai no han trobat res a objectar, ni han documentat cap mancança democràtica. I també cal recordar que aquest partit (el Partit Socialista Unit de Venezuela) és un partit fonamentat en la democràcia participativa, una opció que no és tan sols formal: en molts aspectes, la presa de decisions és més transparent, democràtica i pública que a la immensa majoria de partits europeus. Venezuela no és Cuba, ni tampoc és la Xina amb qui tots malden per fer negoci, ni el Qatar de la samarreta del Barça, ni l'Israel genocida que lloa Pilar Rahola i per on l'Artur Mas es passeja avui: Venezuela és un país democràtic que no bombardeja els seus veïns.

Caldria dir que bolivariana també ho és (per decisió pròpia i per convicció) la CUP, que mostra públicament el suport envers el govern de Venezuela i en el qual s'inspira sense cap vergonya: per què hauria d'avergonyir-se ningú de compartir metodologies i objectius amb un govern escollit democràticament? Si la CUP no ha rebut insults d'aquesta mena és sens dubte pel nombre escàs de vots i de diputats: la irrupció discreta de la CUP no ha esverat el sistema tal com ho ha fet Podemos.

En definitiva, el pecat terrible de Podemos no és l'ideari polític i econòmic que proposa (un ideari que sempre ha estat present en diversos partits de l'esquerra transformadora), si no la potencialitat en vots que mostra, i la capacitat que se li intueix de sacsejar el balneari de zombis, frankensteins i dràcules conservats en formol que compòn el 90% del Congrés dels Diputats (i del Parlamentet català). Parlem clar: recollir un milió dos-cents mil vots en unes eleccions europees ha d'haver espantat molt: fins i tot Emilio Botín s'ha remogut dins del seu temple i ha preguntat (en altres paraules): -¿Cómo podemos neutralizar a Podemos?

També cal esmentar una altra paradoxa que ha revelat l'aparició del nou partit: malgrat que F. González i Susana Díaz s'hagin afanyat en descobrir la cua del dimoni bolivarià amagada dins la cua de Pablo Iglesias, no han tardat ni un mes en conjuminar un simulacre de democràcia al PSOE que ens el presenti com un partit obert i participatiu. Un circ que, malgrat els esforços, no ha interessat a ningú: el PSOE de Sánchez obtindrà menys escons que el de Rubalcaba. No cal ser un endeví per encertar el pronòstic. També cal observar els moviments que es donen a Izquierda Unida, menys hipòcrites que els del PSOE però òbviament precipitats.

IU (com el seu soci català i la variant ecologista-cicloturista del mateix) li retreuen a Podemos no ser un partit autèntic i ho expressen així per més ridícul que pugui semblar: es refereixen a què no hi ha uns òrgans, uns comitès, unes cèl·lules, unes coordinadores, unes bases, un secretari general, etc. Obliden que les estructures sorgeixen a través de la història, perquè fins i tot Lenin no disposava d'aparells de partit quan va començar si no que es va basar en un petit grup.

I alhora obvien allò essencial: en una societat (laboralment, econòmicament, relacionalment, culturalment) diferent, els mecanismes de participació són diferents. El món dels sindicats i els funcionaris -en el qual es basaven- s'extingeix (i això és una bona notícia, perquè tant els funcionaris com els sindicats no han dut res de bo a la comunitat). Són conscients que hem abandonat la societat industrial i estem entrant en una societat post-industrial que tot just es comença a definir? Se'ls ha acudit pensar que aquesta nova societat podria gestionar-se políticament des de noves fórmules? Se'ls ha passat pel barret que hi ha una tendència evident a organitzar-se en paràmetres nous que podrien ser els qui definiran aquesta nova societat en construcció? Recorden que l'imperi romà es va extingir i el món va continuar sense ell? Són conscients que després d'una època en ve una altra, i que potser ens ha tocat la joia de participar-hi (i no la desgràcia de sofrir-ho)?

Apèndix: Democràcia a la catalana

No podria acabar aquests comentaris improvisats sense referir-me a la qüestió catalana: enmig del debat nacionalista-sobiranista-independentista que planteja un conflicte en termes territorials (Catalunya vs. Espanya o viceversa), l'aparició de Podemos ressuscita el conflicte que es pretenia amagar: esquerra/dreta, elits extractives/treballadors, o -tal com ho expressa Iglesias- els de dalt/els de baix.

A Convergència i Unió no s'han sentit al·ludits per una novetat que els tocarà afrontar algun dia. Perquè -com tothom- saben que algun dia es trobaran cadires del seu Parlament ocupades per Podemos o per l'organització Guanyem Barcelona quan es digui Guanyem Catalunya. A Convergència, descol·locada i en estat de shock permanent per culpa de mirar-se les enquestes d'intenció de vot i les notícies sobre les finances de la família Pujol, mai no se'ls ha passat pel cap la possibilitat d'unes primàries malgrat la coneguda veneració de Mossèn Homs per la política nord-americana o la insistència en el dret a decidir, la voluntat del poble i la santedat de les urnes. Una paradoxa catalana: el partit que més insisteix en el valor de les urnes sempre ha optat pel dit de Jordi Pujol quan es tracta d'escollir candidats, ja sigui a la Generalitat o als ajuntaments de Torredembarra i Lloret. El dret a decidir és un patrimoni exclusiu del vell patriarca amb comptes bancaris a Andorra i al Gabon.

ERC, en canvi, ha fet un petit simulacre de democràcia amb la comèdia de l'elecció de l'alcaldable per Barcelona. Però tothom intueix que l'amorosa disputa Bosch-Amorós tan sols encobreix la darrera acció caïnita del partit més caníbal de la península ibèrica, l'objectiu de la qual era enviar la mòmia de Jordi Portabella a la deixalleria enmig d'un espectacle de prestidigitació democràtica.

I finalment, vet aquí el zombi PSC, que ha simulat unes primàries més primàries que ningú: a qui se li pot acudir convocar unes eleccions amb un sol candidat i alhora sentir-se cofoi del gran esforç democràtic que ha fet? A qui se li acut presentar un sol candidat, i que aquest sigui el representant mes conegut de l'aparell? Davant de la situació grotesca on ells mateixos s'han situat, el partit de Maragall&Maragall (els nostres més estimats señoritos de mierda) explica que valorarà el suport obtingut pel consiglieri Iceta a partir del nombre vots, com si els ciutadans fóssim encara tan rucs: què haurien fet si el signore Iceta no hagués col·leccionat... quants vots? On situaven el llistó? Quina nova versió d'una proclamació a la búlgara en versioneta catalaneta han inventat aquesta gent? Com demanaria Lovecraft a Iceta: és possible imaginar un infern més avall de l'infern que has inventat?

En aquestes circumstàncies, semblaria més honest demanar a la militància (molt sovint soferta, abnegada i ingènua ) si voten per dissoldre el partit d'una vegada en un saludable exercici d'eutanàsia, o bé per continuar el reality-show titulat La mort en directe. Quin electorat engrescarà monsignore Iceta? Em permeto (ara sí) un petit judici sobre el PSC (extensible al PSOE): és molt difícil enredar la ciutadania durant tants anys, perquè ja hem après que la socialdemocràcia és una perversió malintencionada de l'ideari socialista. A veure si ens aclarim. Al Psc i al Psoe no els passa factura el factor sobiranista, si no un factor previ: no es pot fer veure que s'és d'esquerres i que es lluita per la justicia social mentre hom es deixa seduir per la sirena neoliberal. Ni tan sols l'estada al racó de pensar on són els darrers dos anys no els ha servit de res. Iceta, fes la maleta i allibera els votants d'esquerres que heu segrestat i enganyat.

Caldria que acabés el text amb unes notes sobre la democràcia interna de l'Assemblea Nacional Catalana, però és tan sorprenent allò que trobo mentre remeno que em reclama tot un article. Properament en aquesta pantalla.

Futbol

La Marca Barcelona: una aposta decidida pel turisme cultural i de qualitat.

Fa uns anys, Luis Goytisolo explicava decebut com havia pensat, durant anys, que amb la mort de Franco l'afició pel futbol esdevindria residual.

L'error de pronòstic de Goytisolo deu tenir moltes causes. Jo goso anomenar-ne dues: el poc interès que li desperta aquest esport i un vell raonament fals. El raonament que relaciona dictadures i promoció de l'esport (l'Alemanya nazi, l'URSS i en versió pobra l'Espanya franquista van estimular fins al paroxisme la pràctica esportiva i l'esport-espectacle), i algú deuria concloure que els règims democràtics no procedirien així. Algú va pensar que la democràcia augmenta l'educació i fa adultes les persones, i que aquestes ja no es deixen arrossegar pel futbol.

La realitat ens ha explicat que anàvem errats, perquè l'esport-espectacle s'ha multiplicat per mil. Tan és així que molt sovint, els qui en reneguem hem quedat reduïts a una minoria ridícula a la qual se l'acusa d'estar carregada dels vells prejudicis de l'esquerra antediluviana. He sentit pseudo-intel·lectuals glossant la narrativa d'un partit de futbol i d'altres bestieses per l'estil.

A Catalunya el paisatge ha empitjorat molt en els darrers anys, en gran part gràcies a un tal Josep Guardiola, que ha estat com una autèntica maledicció. Guardiola ha sabut aprofitar el pèssim nivell intel·lectual del món del futbol (poblat per una estranya mescla d'analfabets funcionals i gàngsters), i ha fet bona la dita: al país dels cecs, el borni és el rei. Valent-se d'una aura que li ha construït la premsa afí, l'individu ha aconseguit que, fins i tot persones amb altres interessos sucumbissin a l'esport de la pilota i els petrodòlars. Així, el senyor Guardiola -agent comercial de la inquietant dicatdura de Qatar- ha manifestat (per exemple) que Qatar és un país on s'hi viu molt bé. I la gent ho ha repetit tal com repeteix un dels seus pensaments d'estètica new age: que si ens llevem molt i molt d'hora, guanyarem.

Em vaig començar a preocupar seriosament quan una companya de feina que mai no havia vist un partit de futbol em va dir que ara me'ls miro, perquè ja és l'únic lloc on em donen alegries. Però potser és comprensible: si hom mira la Tv de forma habitual resulta gairebé lògic que acabi interessant-se per la pilota i els negocis mafiosos. Només cal comptar el temps i els programes que es dediquen a l'esport. La senyora Mònica Terribas (que va eliminar les informacions esportives al programa La nit al dia quan n'era directora i ens va fer creure que era seriosa i bona professional) ha ampliat el temps que es dedica al futbol, a la Fórmula 1, a les curses de motos i a d'altres plagues bíbliques.

La promoció del futbol ha adquirit (i encara ens reserva grans meravelles) unes proporcions grotesques i monstruoses, que farien empal·lidir Herman Goering i Leni Riefensthal. Perquè ja no es tracta tan sols de l'auge que han assolit, si no d'un cert discurs de l'èpica futbolística que ha anat penetrant en d'altres discursos. Els dirigents que hem de suportar, Artur Mas i Mariano Rajoy, són dos individus amb un discurs miserable i una talla inte·lectual escassíssima: i són precisament els dirigents que més sovint recorren al símil futbolístic. Rajoy només se sent còmode i àgil de paraula quan comenta el futbol, i el pobre Mas equipara Catalunya amb el Barça o fins i tot insinua que el país hauria de ser com el vestidor del club: unit, matiner, il·lusionat, etc.

Per què les retransmissions esportives ens mostren els polítics a la Llotja dels camps de futbol? Algun d'ells ha suggerit que el futbol no li agrada gaire però que hi ha d'anar, per algun imperatiu que (més enllà de l'electoralista i populista) no em sé imaginar. Tampoc no recordo el més mínim comentari sobre els salaris dels jugadors, unes quantitats obscenes. Segurament respondrien que són negocis privats, i que sobre això no hi tenen res a dir.

I em pregunto també: per què les organitzacions subversives i els grups terroristes no han atemptat mai contra un camp de futbol? Com és que ni ETA ni Al-Qaeda no han dinamitat el Camp Nou o el Santiago Bernabeu? És probable que en conegui la resposta i que em resisteixi a respondre: no atempten contra els camps de futbol perquè llavors... què mirarien a la Tv?

L'independentisme vist per un educador

Abans de res he d'explicar que em va caldre passar uns quants anys per comprendre que, per a un educador, fer la feina amb compromís i responsabilitat és una forma d'acció política. Treballar en una escola no és tan sols una feina més, una feina com una altra: per copsar-ne tots els significats cal tenir present que és, abans de res, un compromís ètic amb les persones i amb la societat del present i del futur.

És justament aquest compromís ètic el que ens permet (a una majoria dels professionals) seguir creient, lluitant i treballant cada dia per millorar fins i tot (o justament per això) en un context de retallades pressupostàries i d'agressions brutals contra l'educació pública perpetrades pel ministre i la consellera que ens haurien de defensar.

L'educador no es pot reduir al qui treballa de nou a cinc fent classes de matemàtiques i de llengua, malgrat que això és el que espera de nosaltres el poder (i per això avalua constantment, obsessivament, els resultats acadèmics dels alumnes). Tan sols donant un cop d'ull al Decret de Competències bàsiques del 2007, hom s'adonaria que parlem d'una educació integral de la persona, i que la finalitat principal de l'educació no és aprendre a sumar i restar, ni a col·locar correctament els accents i les dièresis:

La finalitat de l'educació és aconseguir que els nois i les noies adquireixin les eines necessàries per entendre el món en què estan creixent i que els guiïn en el seu actuar; posar les bases perquè esdevinguin persones capaces d'intervenir activament i crítica en la societat plural, diversa, i en continu canvi, que els ha tocat viure. A més de desenvolupar els coneixements, capacitats, habilitats i actituds (el saber, saber fer, saber ser i saber estar) necessaris, els nois i les noies han d'aprendre a mobilitzar tots aquests recursos personals (saber actuar) per assolir la realització personal i esdevenir així persones responsables, autònomes i integrades socialment, per exercir la ciutadania

activa, incorporar-se a la vida adulta de manera satisfactòria i ser capaços d'adaptar-se a noves situacions i de desenvolupar un aprenentatge permanent al llarg de la vida. (Decret 142/2007, primer paràgraf de les Competències bàsiques)

No dic res de nou si apunto que, en conseqüència, les mestres i els mestres hem de ser persones que amb l'exemple de la nostra vida -com vivim i com actuem-, cal que transmetem aquests valors i que en siguem un referent. L'amor per la lectura el transmet qui estima la lectura, qui la practica. El valor de la cultura el transmet qui estima la música, la pintura, l'escultura, la filosofia. (De la mateixa manera que, qui estima el futbol o Tele 5, transmet l'amor pel futbol o per Tele 5 entre la classe de resta portant-ne i la de l'accentuació de les paraules esdrúixoles). Perquè si no fos així cometriem un error o cauríem en una estranya paradoxa. Aquesta feina té més a veure amb l'ètica democràtica i l'acció ciutadana que no pas amb els algoritmes i l'ortografia.

La forma com ens situem en el món (en la societat) és allò més important que transmetem, malgrat que aquest aspecte no s'avalua des de cap paràmetre oficial, malgrat que tingui una incidència molt petita en la realitat dels nostres alumnes: la familia, el carrer i la televisió sempre tindran molt més pes. Però malgrat tot cal creure en la importància de les coses petites, en el dia a dia i en la potencialitat de la pluja fina.

Un mestre pot dedicar-se a la militància en una organització ciutadana o política a partir de les cinc de la tarda, però mai no farà una acció política tan radical com la que fa de nou a cinc i de dilluns a divendres. Preciso que entenc per fer política ser conscient que allò que compro i on ho compro, allò que menjo, la roba que duc i el mitjà de transport que uso (com a exemples) són accions estrictament polítiques perquè fan referència a l'espai públic i al lloc que decidim ocupar en ell. Com els programes de TV que miro, els llibres que llegeixo, els models d'oci que trio, etc. És més política el tipus de vida que duc que no pas el partit que voto cada quatre anys. Hi ha més política en les meves opcions ètiques quotidianes que en cent sessions del Parlament, que en mil discursos dels candidats i que en deu mil eslògans electorals.

És per tots aquests motius que em demano com em situo en el debat independentista català. M'ho demano, per exemple, quan llegeixo aquest altre fragment del decret de competències:

Si volem una major cohesió social, i una actitud responsable i participativa de les noies i els nois envers la comunitat escolar i l'àmbit local cal, entre d'altres, la conscienciació per la pertinença social i comunitària, el coneixement dels valors en què es fonamenta la societat democràtica i el dels drets humans, el respecte per la diversitat, el desenvolupament d'habilitats socials, el funcionament participatiu de la institució escolar, el treball en equip, l'ús del diàleg en la resolució de conflictes, el plantejament crític dels hàbits de consum dels estils de vida i el desenvolupament de projectes en comú[...] (Competències específiques centrades en conviure i habitar el món).

Podríem explicar l'independentisme o fer-lo encaixar en aquests paràmetres? Jo diria que (per resumir) la idea de la independència surt de la suma de diversos principis:

• l'identitari: hi ha una realitat anomenada els catalans i una realitat oposada, anomenada els espanyols, que estan en conflicte permanent.
• l'econòmic: els problemes dels catalans són de caire econòmic, i es resoldran quan els catalans siguin propietaris absoluts dels seus diners, tant dels ingressos com de les despeses.
• l'històric: la realitat anomenada Espanya (o els espanyols) du segles expoliant, colonitzant i sotmetent Catalunya (o els catalans).

A priori, diria que aquests principis (molt sintetitzats) sorgeixen d'una visió reductora i simplificadora de la realitat, una visió que és incompatible amb la certesa científica que el món i els fenòmens -especialment els socials- només s'expliquen i es comprenen a partir de la complexitat. (Com és que la lluita de classes no apareix per enlloc? Com és que Catalunya i Espanya apareixen com realitats immanents? Com és que mai no es parla de la guerra civil i del franquisme (dels molts catalans que hi van participar o prosperar i que ara són a les files independentistes)?

En aquestes formulacions hi trobem una base de pensament acrític que usa termes anacrònics a partir dels quals construeix un discurs confús: Catalunya, Espanya, nació, estat, etc. Un discurs que no és exportable ni unívoc: els ciutadans dels Estats Units diuen que viuen en un State (Rhode Island, per exemple) que pertany a una Nation (els Estats Units d'Amèrica).

Respondre què som els catalans? hauria de ser previ a formular les frases que tan alegrement es pronuncien: el poble de Catalunya vol, els catalans volen decidir, etc. Respondre què som els catalans només es deu poder fer després de contemplar la sociologia, la història, la socio-lingüística, la psicologia social i l'epistemologia (potser entre d'altres qüestions). I és probable que si hom admet la complexitat ja no gosi dir mai més els catalans som o els espanyols són.

Si l'independentisme proposa una solució local a unes qüestions globals, es fa difícil encaixar aquest discurs en els principis de la solidaritat, la cooperació i la col·laboració, el diàleg, etc. Que són els valors que els educadors intentem fer prevaldre cada dia a les aules i als patis de les escoles. Sembla força obvi que ens enfrontem a una crisi que no és sols de caixa, si no sobretot d'ètica democràtica i per tant de valors cívics, de definició de la cosa pública, de model macroeconòmic i redistributiu, de justícia social, etc.

És molt difícil creure que la proposta de la independència és una proposta constructiva i que té en compte la cohesió social, la pertinença comunitària, el respecte per la diversitat, el funcionament participatiu i el plantejament crític dels projectes en comú. (Al país veï d'Itàlia, la proposta independentista de la Padània ha mort allà on havia nascut: en el discurs protofeixista de les forces de la ultra-dreta reaccionària). En aquest sentit, semblaria més coherent treballar i lluitar per les propostes de solució comunes i com més globals millor, i aprofitar com més sinergies millor: tant en l'àmbit espanyol (o diguem-ne ibèric per a evitar les susceptiblilitats previsibles) com en l'europeu s'estan construint alternatives i projectes en els quals una ciutadania compromesa i activa hi guanyaria més sent-hi que no pas retirant-se'n.

Sembla molt més coherent amb els principis i les finalitats de l'educació construir una narrativa del possible (sense ella els mestres no podríem treballar en la nostra feina) que no pas sumar-se a la narrativa de l'impossible que fonamenta el discurs de l'independentisme: Espanya ens roba, nosaltres sols, el diàleg és impossible, és inútil negociar, etc.

Podria continuar, però possiblement aquest text ja és massa llarg. Per tancar-lo vull relatar un espot televisiu del diari La Vanguardia que es va estar emetent fis fa molt poc: hi ha tres persones assegudes en una marquesina del carrer, esperant l'autobús. Ha plogut i el carrer és ple de tolls. Una d'elles (l'únic amb traje blau marí i corbata) està llegint La Vanguardia, i de sobte s'alça i es retira. Pocs segons més tard passa un cotxe que trepitja un toll i esquitxa els dos desprevinguts de cap a peus. La veu en off ens diu la conclusió moral: el qui està ben informat té avantatges. No puc evitar sentir una gran decepció envers l'acció de la persona informada, perquè enlloc d'advertir els altres i resguardar-se tots tres, opta per salvar-se tot sol. Aquesta és la impressió que (entre d'altres) em desvetlla l'independentisme. I alhora penso que, com a educador, procuraria fer-li entendre a l'egoïsta que tenia més opcions, possiblement millors per a tots.

(L'anunci es pot veure en aquest enllaç)

Amb tot això i com d'altres vegades m'agradaria contribuir a la reflexió i el debat, perquè en aquest món complex no ens queda altre remei que aportar punts de vista des del pensament crític i divergent (si pot ser), que són les estratègies que ens salven del pensament per frases fetes, eslògans i màximes al qual ens volen sotmetre els poders establerts.

Una visita al Konvent.0