Morir als 44

En aquest apunt, l'autor copia i enganxa el comiat que ha escrit al seu blog difunt prematurament,

La segona versió.

Morir-se amb quaranta-quatre remet sens dubte a morir-se als trenta-tres, com en Jisàs de Netzerit. No és tan sols numerologia de saló: alguna cosa hi ha. Si ens agafem a un relat qualsevol com el Metzengerstein de l'Edgar, resultaria que el qui s'ha mort es pot encarnar de nou en un altre ésser viu. Posa-li un cavall, o una vaca o un porquet, però l'Allan va preferir un cavall.

Però parlem de coses tangibles: s'ha mort un blog als seus quaranta-quatre apunts, i un altre n'ha heretat part de l'ànima. O l'ànima sencera. Perquè: on va a parar l'ànima del posseït un cop ha estat posseït el cos? Hi ha una oficina de l'atur per a les ànimes o la possessió inicia un joc de fitxes de dòmino de possessions consecutives?

El pobre blog La segona versió va sofrir una avaria incomprensible i irresoluble. El vaig dur a urgències, però el Conseller Boi Ruiz (jo sempre havia preferit en Boy George) em va dir que les urgències estaven tancades pel bé de Catalunya. Me'l vaig creure i vaig marxar. I poc després em vaig morir. Em costa acceptar que vaig morir pel bé de Catalunya, però podria ser. A mi, en Rafael de Casanova sempre m'ha semblat l'inspirador d'una escultura fluixeta: qui voldria morir per defensar els drets feudals?

Quan aquest blog va néixer vaig pensar que duraria uns cinquanta apunts. No m'imaginava a mi mateix capaç de gaire més. Fer-ne quaranta-quatre no és gens dolent. Al cap i a la fi, el gran Barça del gran Guardiola també empata amb la Reial Societat de Sant Sebastià, que disposa d'un 5% del pressupost barcelonista.

Si el blog tenia algun rastre d'ànima, alguna traça de res humà i creïble, ha retornat al seu blog matern: aquest, els Mil Dimonis. Si mai se m'acut res al respecte d'una novel·la que es fa però no es fa, seguirà aquí.

No és pas estrany que el blog es mori justament quan algú el proposa a un premi. Està de pega, que diuen els padrins i les padrines. Això li afegeix un martirologi que ja voldrien alguns màrtirs. La vida dels sants és extremadament dura. Però ells van escollir la santedat i el martiri, i ningú no els ho havia demanat.

Amén. I aneu-vos-en en pau. Si podeu. Però sobretot no aneu a urgències, que en Boy les ha tancades. Si teniu quatre xavos, feu-vos d'una mútua.

Tindré més medalles que en Pep Guardiola

En el país tan estrany on visc, les medalles oficials se les enduen els qui saben donar puntades de peu amb èxit. De manera que trencar-se les banyes escrivint, ja sigui amb una ploma o vint-i-nou tecles (vint-i-sis lletres més dos accents, més un apòstrof), està poc medallat. Però què voleu que us digui, jo no renuncio a les meves medalles futures. Aconseguides amb la ploma, vull dir (o amb les vint-i-nou).
Que estigui escrivint una novel·la no em fa idiota del tot: penso sovint en els premis i els guardons, les recepcions, els còctels i els cops de cap a la Cort. En el futur. Que escrigui no fa que perdi de vista que necessito publicitat, merchandising, minuts a la TV i a la ràdio. No perdo el temps.

Tinc preparat un discurs. Hi he deixat uns espais en blanc que només cal omplir amb el nom del certàmen, i amb el nom del Conseller que el subvenciona. Sembla mentida, però el govern ha suprimit metges i mestres però encara paga algun guardó literari: caram, el nacionalisme bé deu servir d'alguna cosa, no? L'essència és essencial, i tenim un President que recorda les essències pàtries amb uns quants euros. De fet, confesso que amb tres mil euros passaria, i em sentiria capaç d'honrar les autoritats que em premien. Amb tres mil (euros miserables, euros de merda) sufrago les despeses urgents. I sóc un tipus agraït. Ho dic per si això hi ajuda. Sé molt bé com s'acota el cap i com es para l'espatlla per a rebre-hi copets. Amb il·lusió.

He encarregat una americana a Señor, i he contractat una model (cristianodemòcrata) que em faci d'acompanyant a les recepcions i rodes de premsa. L'he buscada rossa però amb un toc de missa, molt compatible amb la Molthonorablessa i ensems amb la vice-presidenta, per si s'haguessin de saludar. He llogat un cotxe elegant per arribar bé als actes formals i a les seus de la premsa. He contactat amb en Custo perquè em dissenyi una camisa (no una samarreta): cal mantenir la línia alternativa i provocadora, però alhora integrada. Els apocalíptics no es porten gens en temps de crisi perquè minven la moral. M'he mirat molt els moviments que fan els premiats pel Goncourt i els gestos d'en Houellebecq. Tot està controlat i estudiat.

Li he demanat a en Monzó un suggeriment per a l'inici del discurs d'agraïment. Afortunadament, en Quim té molt de material adient: els columnistes de La Vanguàrdia són autèntics models de submissió i en saben molt de l'ofici d'intel·lectual adherit al règim.

M'he comprat un perfum caríssim i unes sabates a Sebago. Malgrat que no els mostraré, duré calçotets de Prada (la marca de les sabates d'en Ratzinger). Ho tinc tot a punt. Llest, perfecte.

Ara ja només em cal posar-me a escriure la novel·la.

MUDANÇA D'UN BLOG

El blog germà d'aquest, La segona versió, va sofrir una avaria a casa seva. Tan fou així, que es va haver de mudar de casa. La seva nova adreça és:

http://laversio2.blogspot.com/

José María Fonollosa

D'aquí a un mes farà vint anys que es va morir, però dubto que se li facin homenatges. Dubto que a en José María Fonollosa li agradessin els homenatges, però és una suposició. Tampoc no cal ser massa llest per a deduir que el qui va escriure aquests versos no tenia voluntat d'homenatges post-mortem:

No a la transmigración en otra especie.
No a la post vida, ni en cielo ni en infierno.
No a que me absorba cualquier divinidad.
No a un más allá, ni aun siendo el paraíso
reservado a islamitas, con beldades
que un libro garantiza siempre vírgenes.
Porque esos son los juegos para ingenuos
en que mi agnosticismo nunca apuesta.
Mi envite es al no ser. A lo seguro.
Rechaza otro existir, tras consumida
mi ración de este guiso indigerible.
Otra vez, no. Una vez ya es demasiado.

Com tanta gent, explico que vaig descobrir qui era el poeta per un disc de l'Albert Pla. Pla el va retornar de l'oblit durant un temps, però després hi va tornar. Pot ser que Catalunya no admiri aquesta mena d'escriptors. També pot ser que si Fonollosa hagués nascut francès, lituà, balinès o xilè, tots coincidiríem en dir que Fonollosa és increïblement bo. Aquest fenomen tan nostrat el deixo aquí, per si algun antropòleg cultural vol estudiar-lo. A mi em sembla el tema d'una tesi futura però improbable. I molt interessant. Celebrem els escriptors que exploren les alteritats i els racons fosco de l'ànima -sempre que hagin nascut lluny.

Sigui com sigui, el dia 7 d'octubre els Mil dimonis li faran un homenatge. Ho explico i alhora sento com en Fonollosa es remou a l'altre món, inquiet i preocupat. Li explico l'assumpte (per si -no se sap mai- algú hi vol participar): serà un text en prosa perquè no voldria imitar els seus poemes. Serà en castellà, perquè fou la seva elecció. Serà breu, i es basarà en un dels poemes dels no massa poemes que va escriure.

Els escriptors amb poca obra són magnífics: no cal perdre massa hores de la vida per saber-los sencers.

Beaver Street

Para lucirla por la calle, hermosa.
Y para convivir, la razonable
belleza que Lucrecio aconsejaba.
Pero para la cama más bien fea.

La hermosa y casi hermosa se te tienden
en el lecho y esperan muy seguras
el rápido homenaje que merecen.
Mas son algo pasivas. Y con límites.

La chica más bien fea, sin embargo,
agradece el haber sido elegida
entre otras de más bellas. Participa
con mayor entusiasmo en el amor.

La oscuridad ambiente la sitúa
en plano de igualdad ante la estética.
Y un ciego guía a un ciego, mas los dos
-los cuerpos- hallan juntos sus caminos.

Y deja hacer y accede de buen grado
a cuanto la requiera aquel momento.
Para pasarlo bien en una cama
escoged una chica más bien fea.

La solitud de Cáceres i el Pajarino

A Vicent Andrés Estellés, in memoriam

-Pajarino, dónde estás? Dónde t'has metío?

En Karlos cridava. Bramava com un foll pels volts del convent del Santo Domingo de Cáceres. Són les tres o les quatre o les cinc de la matinada, i en Karlos és un punki de Cáceres però rodanxó, i va ple de cervesa Mahou. Les tavernotes encara mantenen la reixa dos pams oberta. Si ets de la guàrdia urbana et diran que faciliten l'eixida dels clients. Si ets un client et diuen que és el senyal que encara funcionem.

En Pajarino ha desaparegut i en Karlos pateix pel seu amic. Jo també patiria per ell: en Pajarino és molt jove, és tendre i és ingenu. És cert que llueix una cresta rossa enmig de la testa, i que du tatuatges i metalls que li trevessen el rostre, i que vesteix de forma estrambòtica. El recordo amb unes mitges femenines de lleopard, amb una samarreta de zebra i una jupa de cuiro negre que du, a l'esquena, el rostre del dimoni. Però tota la disfressa d'en Pajarino no pot disfressar la seva joventut escassa, de púber. En Pajarino és un punki jovenet però encara no sap com les gasta el món. No sap res del món -tret de quatre coses. Sap que hi ha bons i dolents però no sap distingir-ne els matisos.

En Pajarino em va despertar una tendresa difusa des del primer segon que el vaig veure. Ho diré tal com raja: quan va passar el llindar de la porta no podia dir si davant dels ulls hi tenia una noia o un noi. Era tan fràgil...!

-Vengo por el casting -balbuceja en Pajarino- Tu eres Luis, no?

Tardo uns segons en comprendre que entre els qui fan cua al defora s'han dit el meu nom: més d'un em coneix i sap com me dic. Perquè em commou que aquest noi digui el meu nom? El timbre de la veu no podia delimitar un gènere: la veu no revelava quina morfologia sexual s'amagava entre les cuixes primes, quasi esquelètiques. En algun instant em vaig adonar que jo tenia més de trenta anys i ell apenes quinze, i que en aquesta distància hi ha mesures que es perden. Em va venir a la ment una mirada estràbica que Visconti havia filmat a Morte a Venezia.

Mentre mirava aquella cresta rossa, els ulls verds i les mans de dits pàl·lids vaig arribar a somiar que jo podia ser un segon Visconti que filmés una segona Mort a Venècia que podria ser La Muerte en Cáceres.

Crec que aquell any que vaig viure a Cáceres -l'any en què en Pajarino va desaparèixer de la capa del planeta- vaig pensar moltes vegades en morir-me. Potser no moltes, però unes quantes. M'agradava pensar que tardarien molt en saber qui era jo, en avisar la família, en recollir el meu cadàver i en dur-me fins a la llunyana Collserola. I això si ho feien, perquè també seria posible imaginar que la meva família em deixava allà i el meu cos acabava rebotant contra els ossos de la fossa comuna de Cáceres.

Però jo no em vaig morir i en Pajarino no va aparèixer mai més, i la lògica dels seus amics punkis -però també la meva- deien que si en Pajarino no torna és perquè estava mort. Vés a saber. Potser llençat en alguna assèquia, potser al fons d'un pou. Podia haver estat un marica, un marica pederasta qualsevol. Diu en Michel Houellebecq que no existeix l'homosexualitat sinó una pederàstia dissimulada, i deu tenir raó. Els maricons són molt complexos.

Sigui on sigui, ara que han passat deu anys dels fets i de la seva desaparició, m'agradaria dir-li totes aquelles coses que no li vaig poder dir. Que per un instant ell va ser Tadzio i jo Von Aschenbach. Ell tan net i brillant i ros, jo tan madur i cansat i sol.

-Pa mi que se fué a Madrid o a Lisboa -em va dir uns dies més tard en Karlos. I jo vaig assentir, perquè també m'agradaven les dues opcions.

Però una au de mal averany que només veia jo em deia que no, que ni a Madrid ni a Lisboa. Que en Pajarino era al fons d'un pou i que per una màgia que no sé explicar, ell i jo havíem canviat el final de la pel·li del Visconti.