José María Fonollosa

D'aquí a un mes farà vint anys que es va morir, però dubto que se li facin homenatges. Dubto que a en José María Fonollosa li agradessin els homenatges, però és una suposició. Tampoc no cal ser massa llest per a deduir que el qui va escriure aquests versos no tenia voluntat d'homenatges post-mortem:

No a la transmigración en otra especie.
No a la post vida, ni en cielo ni en infierno.
No a que me absorba cualquier divinidad.
No a un más allá, ni aun siendo el paraíso
reservado a islamitas, con beldades
que un libro garantiza siempre vírgenes.
Porque esos son los juegos para ingenuos
en que mi agnosticismo nunca apuesta.
Mi envite es al no ser. A lo seguro.
Rechaza otro existir, tras consumida
mi ración de este guiso indigerible.
Otra vez, no. Una vez ya es demasiado.

Com tanta gent, explico que vaig descobrir qui era el poeta per un disc de l'Albert Pla. Pla el va retornar de l'oblit durant un temps, però després hi va tornar. Pot ser que Catalunya no admiri aquesta mena d'escriptors. També pot ser que si Fonollosa hagués nascut francès, lituà, balinès o xilè, tots coincidiríem en dir que Fonollosa és increïblement bo. Aquest fenomen tan nostrat el deixo aquí, per si algun antropòleg cultural vol estudiar-lo. A mi em sembla el tema d'una tesi futura però improbable. I molt interessant. Celebrem els escriptors que exploren les alteritats i els racons fosco de l'ànima -sempre que hagin nascut lluny.

Sigui com sigui, el dia 7 d'octubre els Mil dimonis li faran un homenatge. Ho explico i alhora sento com en Fonollosa es remou a l'altre món, inquiet i preocupat. Li explico l'assumpte (per si -no se sap mai- algú hi vol participar): serà un text en prosa perquè no voldria imitar els seus poemes. Serà en castellà, perquè fou la seva elecció. Serà breu, i es basarà en un dels poemes dels no massa poemes que va escriure.

Els escriptors amb poca obra són magnífics: no cal perdre massa hores de la vida per saber-los sencers.

Beaver Street

Para lucirla por la calle, hermosa.
Y para convivir, la razonable
belleza que Lucrecio aconsejaba.
Pero para la cama más bien fea.

La hermosa y casi hermosa se te tienden
en el lecho y esperan muy seguras
el rápido homenaje que merecen.
Mas son algo pasivas. Y con límites.

La chica más bien fea, sin embargo,
agradece el haber sido elegida
entre otras de más bellas. Participa
con mayor entusiasmo en el amor.

La oscuridad ambiente la sitúa
en plano de igualdad ante la estética.
Y un ciego guía a un ciego, mas los dos
-los cuerpos- hallan juntos sus caminos.

Y deja hacer y accede de buen grado
a cuanto la requiera aquel momento.
Para pasarlo bien en una cama
escoged una chica más bien fea.

La solitud de Cáceres i el Pajarino

A Vicent Andrés Estellés, in memoriam

-Pajarino, dónde estás? Dónde t'has metío?

En Karlos cridava. Bramava com un foll pels volts del convent del Santo Domingo de Cáceres. Són les tres o les quatre o les cinc de la matinada, i en Karlos és un punki de Cáceres però rodanxó, i va ple de cervesa Mahou. Les tavernotes encara mantenen la reixa dos pams oberta. Si ets de la guàrdia urbana et diran que faciliten l'eixida dels clients. Si ets un client et diuen que és el senyal que encara funcionem.

En Pajarino ha desaparegut i en Karlos pateix pel seu amic. Jo també patiria per ell: en Pajarino és molt jove, és tendre i és ingenu. És cert que llueix una cresta rossa enmig de la testa, i que du tatuatges i metalls que li trevessen el rostre, i que vesteix de forma estrambòtica. El recordo amb unes mitges femenines de lleopard, amb una samarreta de zebra i una jupa de cuiro negre que du, a l'esquena, el rostre del dimoni. Però tota la disfressa d'en Pajarino no pot disfressar la seva joventut escassa, de púber. En Pajarino és un punki jovenet però encara no sap com les gasta el món. No sap res del món -tret de quatre coses. Sap que hi ha bons i dolents però no sap distingir-ne els matisos.

En Pajarino em va despertar una tendresa difusa des del primer segon que el vaig veure. Ho diré tal com raja: quan va passar el llindar de la porta no podia dir si davant dels ulls hi tenia una noia o un noi. Era tan fràgil...!

-Vengo por el casting -balbuceja en Pajarino- Tu eres Luis, no?

Tardo uns segons en comprendre que entre els qui fan cua al defora s'han dit el meu nom: més d'un em coneix i sap com me dic. Perquè em commou que aquest noi digui el meu nom? El timbre de la veu no podia delimitar un gènere: la veu no revelava quina morfologia sexual s'amagava entre les cuixes primes, quasi esquelètiques. En algun instant em vaig adonar que jo tenia més de trenta anys i ell apenes quinze, i que en aquesta distància hi ha mesures que es perden. Em va venir a la ment una mirada estràbica que Visconti havia filmat a Morte a Venezia.

Mentre mirava aquella cresta rossa, els ulls verds i les mans de dits pàl·lids vaig arribar a somiar que jo podia ser un segon Visconti que filmés una segona Mort a Venècia que podria ser La Muerte en Cáceres.

Crec que aquell any que vaig viure a Cáceres -l'any en què en Pajarino va desaparèixer de la capa del planeta- vaig pensar moltes vegades en morir-me. Potser no moltes, però unes quantes. M'agradava pensar que tardarien molt en saber qui era jo, en avisar la família, en recollir el meu cadàver i en dur-me fins a la llunyana Collserola. I això si ho feien, perquè també seria posible imaginar que la meva família em deixava allà i el meu cos acabava rebotant contra els ossos de la fossa comuna de Cáceres.

Però jo no em vaig morir i en Pajarino no va aparèixer mai més, i la lògica dels seus amics punkis -però també la meva- deien que si en Pajarino no torna és perquè estava mort. Vés a saber. Potser llençat en alguna assèquia, potser al fons d'un pou. Podia haver estat un marica, un marica pederasta qualsevol. Diu en Michel Houellebecq que no existeix l'homosexualitat sinó una pederàstia dissimulada, i deu tenir raó. Els maricons són molt complexos.

Sigui on sigui, ara que han passat deu anys dels fets i de la seva desaparició, m'agradaria dir-li totes aquelles coses que no li vaig poder dir. Que per un instant ell va ser Tadzio i jo Von Aschenbach. Ell tan net i brillant i ros, jo tan madur i cansat i sol.

-Pa mi que se fué a Madrid o a Lisboa -em va dir uns dies més tard en Karlos. I jo vaig assentir, perquè també m'agradaven les dues opcions.

Però una au de mal averany que només veia jo em deia que no, que ni a Madrid ni a Lisboa. Que en Pajarino era al fons d'un pou i que per una màgia que no sé explicar, ell i jo havíem canviat el final de la pel·li del Visconti.

Ay, mi limón el suicida

L'home del video clip, que apareix -a l'inici- al costat del periodista Pepe Navarro es va suicidar. Fa molts anys d'això, no és pas una exclusiva ni una novetat. Els blogs adoleixen sovint de voler dir coses noves, però sovint fan com jo: arriben molt tard. No diguem ja quan volen dir coses que no són noves, sinó originals. És possible que al segle XIX algú ho hagués fet.

Sense anar gaire lluny, avui un blog es planteja els enigmes que li desperten els seus somnis. Ho planteja ben bé com si 100 anys de literatura i psicoanàlisi hagueren passat com si res, en va. I un comentari li dóna la raó.

No sé què ho fa, que l'autor d'un blog acostuma a ser un periodista amateur en el pitjor sentit del mot. De vegades em fan pena i em faig pena. Fa un temps, els autors dels blogs es reien del facebook i resulta que el facebook ha fet més que no pas tots ells junts per canviar els règims del nord d'Àfrica. Aquí no som capaços ni de posar-li els punts sobre les is a l'Artur. Perquè ja ens va bé?

País estrany aquest, i ple de poetes que es miren el melic i diuen: collons, i quin melic! Caram... i quin melic que tinc! És tan bonic i tan culte i tan elaborat que fa bo de mirar. Quin coi de melic...! El meu barri es mor de gana però jo penso encara que el meu melic és tan bonic... És un melic tan maco que qualsevol ho ha de reconèixer: necessito que els vostres comentaris siguin exclusivament: tens tota la raó del món, amic meu, el teu melic és preciós.

Juan Antonio Canta deuria comprendre que havia fet una mala jugada: prestant-li els seus acords a en Pepe, la va cagar. Convertit en marioneta o en bufó (o en marioneta-bufó) del primer programa de reality-show, va saber que ja no tenia solució. L'escolto a poc a poc i em recorda el meu admirat Albert Pla. L'Albertv a ser més llest, i va mantenir la TV a ratlla, o bé la TV el va deixar de banda: en temps de Pujol, l'Albert no encaixava en la Catalunya correcta del sàtrapa de Banca Catalana.

Entenc les dues opcions: situar-se al marge de tot i de l'assumpte, o bé gaudir-ne per uns dies. I després frotre's daltabaix del balcó. Les terceres vies em semblen molt estranyes, molt esquizofrèniques.

L'estiu als setze anys

No m'ho esperava però avui he recordat l'estiu dels setze. He obert la maleta on vaig guardar els dibuixos de la mare, els que he salvat de la crema. Només volia triar-ne alguns per a enterrar-los en un lloc bonic. I els que queden, qui ho sap, potser també cremaran més endavant.

Algun dia caldria tancar el capítol, ho reconec i de vegades penso que em faria bé tancar-lo. Ja ho pensarem, més endavant també. També em fa bo de tenir coses pendents de tancar, que si les tinc totes tancades no sé pas on aniré.

D'entre els dibuixos apareix aquest, que és una mena de retrat de quan tenia setze anys i recordo vagament el dia, que era a l'estiu. Això vol dir l'any 1980. El llarg i tediós estiu de 1980 perquè jo tinc setze anys i m'avorreixo com s'avorreixen els adolescents. Llegir, és clar. En aquell temps si fa no fa em vaig empassar la literatura de les estanteries altes de casa, els llibres que havien enlairat perquè no els fullegéssim massa d'hora. Recordo una mica Cesare Pavese, Norman Mailer, Manuel de Pedrolo, Albert Camus, Jordi Sarsanedes (El Martell), l'edició del Príncep de Maquiavel comentada per Napoleó (al pare li semblava que això és una obra mestra i sempre en parlava, tot i que no estic segur que se l'hagués llegida).

Els dies deurien comptar-se per pàgines, per centenars de pàgines. Aquell que era jo als setze em sembla un altre. No sabria dir quin dels dos és més humà, més real, més tangible. De debò que aquell sóc jo, i que jo sóc aquell que va tenir setze anys el 1980? Trobo tantes respostes que em diuen que sí com respostes que em diuen que no.

Surto al defora i poso la càmera sobre el trípode. Avanço. Em situo davant de l'objectiu. Mai no sabré qui sóc, i les lectures llegides potser només em diuen qui vaig ser un dia, anys enrere, un estiu perdut en el temps com una carretera vista pel retrovisor del cotxe.

Plotí (que era un deixeble de Plató) va pensar que la vida és un procés de dissolució. Potser sí. Potser tot això només vol dir que em vaig dissolent. A poc a poc, dia rere dia, sense voler res més que ser una mica més del no-res.

Viure a Caldas de Monfortinho (Ave Mundi luminar)

El dia 7 de febrer de 2011 algú va trucar a la porta del pis, cap a migdia. Vaig tardar una mica en obrir perquè m'acabava de dutxar i alhora preparava el dinar. Visc en una ciutat petita, i en una escala de quatre veïns, de manera que les visites sempre són conegudes.

Però aquell dia no ho era. La primera imatge que em va venir a la ment fou  que davant meu hi havia un espantaocells. Barret de lona clara, camisa de quadres baldera, pantalons foscos relligats a la cintura amb un cinturó de cuiro vell, una gavardina de color sèpia, gastada i tacada, i esquitxada de fang als vorals. Als peus, unes sandàlies de to franciscà, molt inapropiades per a finals d'hivern a l'estepa lleidatana. Inapropiades a no ser que sigui el teu únic calçat. Una olor estranya de nicotina i de colònia barata: la barreja em va despertar la imatge d'alguna cosa antiga, remota. D'una antigor que només aconsegueixo explicar així: és com si recordés que fa molts anys, quan jo era petit, hagués descobert la olor que fa un objecte molt vell.

L'home no va obrir la boca, uns llavis prims i pàl·lids que semblaven el tall que fa un ganivet damunt la pell tibant d'un rostre eixut. Em va allargar la mà per donar-me un paperet doblegat en quatre. Un cop el vaig agafar, va girar cua i va marxar. Hi havia una adreça que no em deia res: un número i un carrer del poblet de Monfortinho, a Portugal. Vaig mirar per l'ull de l'escala: ja no hi era. La porta del carrer sempre és sorollosa i no obstant no l'havia sentida espetegar.

No fou fins a l'estiu que em vaig sentir predisposat a viatjar a Monfortinho. Per si res de tot allò no tenia sentit, havia previst seguir endavant, arribar a Coïmbra i resseguir la costa portuguesa en direcció al sud passant algun dia a Lisboa. Mil kilòmetres i una mica més, setanta euros de benzina en el petit Renault que a la fotografia passa pel pont de l'emperador August a Alcántara.

En arribar a Monfortinho em vaig adonar que alguna cosa ressonava dintre meu, una vibració desconeguda.  Eren tot just les vuit del matí d'un diumenge de final de juliol, i el poble romania en un silenci tan profund com si l'haguessin abandonat. Vaig aparcar a l'esplanada davant del balneari, que tenia les portes obertes però apenes si hi havia arribat cap treballador. Al jardinet del davant un jardiner taciturn i mandrós retallava les males herbes. No deu haver-hi feina més desagraïda que aquesta.

 

Vaig voltar pels carrers. A cada cantonada percebia una presència fugaç que em defugia. Algú s'amagava de mi i es reia del meu neguit. En girar una cantonada, les flors d'uns testos es belluguen com si algú les acabés de fregar mentre corria enllà. Un gos que dormia té el cap alçat perquè ha percebut algú just abans que jo me'l trobi. Però ja no hi és. M'apresso, però sempre és en va.

Giro cua. En arribar m'ha semblat veure un cafè obert. M'assec a la barra, però quan duc vint minuts d'espera decideixo que no cal seguir: aquí no vindrà ningú a demanar què vull. Quan miro la cafetera descobreixo que aquesta màquina deu dur molts anys aturada.

Surto de nou al carrer, però l'aire s'ha aturat. Un ocell indefinible ha congelat el vol i roman suspès, burlant-se de les lleis universals davant meu. Tinc la impressió que camino per una fotografia. És llavors que començo a prendre consciència del dolor que em punxa des de l'espatlla esquerra i baixa pel braç. Aquest aire quiet és irrespirable, no penetra la tràquea ni arriba als pulmons. Això no és una broma, em dic, això va de veres. Sento veus atabalades. Algú ha dit "Jesús", n'estic segur. Però si no he esternudat! li volia dir.

Quan comprenc que no em puc moure decideixo no oferir cap resistència ni lluitar contra els músculs desobedients, i deixo que el cap reposi sobre l'herba. Em sento bé, em sento tranquil i molt bé. Arriba la guàrdia urbana i el rostre d'una agent amb cabells blancs s'inclina sobre meu per observar-me. Em fa gràcia que dugui justament les mateixes ulleres de montura daurada que duia la mare quan es va morir, el dia 31 de gener, set dies abans de rebre aquesta adreça. Són les ulleres que li vaig treure dels ulls perquè ja no li calien: els àngels menuts que l'acollien deuen saber com es fa per obrir els altres ulls. Els ulls que no requereixen correccions òptiques.

Li somric. M'agradaria explicar-li la coincidència, però no em surten les paraules. Com vols parlar sense aire? M'ho pregunto a mi mateix: com vull parlar si no tinc aire dintre els pulmons?

In memoriam Richard Wright, 1943-2008

I també en memòria de Gary Moore, que es va morir precisament el dia 7 de febrer de 2011
El món s'acaba a poc a poc i amb bona lletra, ordenadament avança