7 oct. 2011

No a José María Fonollosa, no als blogs



No me salvéis. Intento así perderme.
(East 54th Street)


No li puc fer un homenatge al poeta que va néixer a Can Tunis. Avui fa vint anys que ja no està viu. Però va deixar escrit aquest poema, i aquest poema adverteix seriosament contra qualsevol intent ressurreccionista. I a la vegada, aboleix qualsevol homenatge.
No
No a la transmigración en otra especie.
No a la post vida, ni en cielo ni en infierno.
No a que me absorba cualquier divinidad.
No a un más allá, ni aun siendo el paraíso
reservado a islamitas, con beldades
que un libro garantiza siempre vírgenes.
Porque esos son los juegos para ingenuos
en que mi agnosticismo nunca apuesta.
Mi envite es al no ser. A lo seguro.
Rechaza otro existir, tras consumida
mi ración de este guiso indigerible.
Otra vez, no. Una vez ya es demasiado.
No m'agrada José María Fonollosa (perquè no en sé res), sinó l'obra escrita que va deixar. M'agrada molt i no explicaré perquè. M'agrada i prou. Tampoc no diré estupideses, coses com que m'ha canviat la vida, me l'ha il·luminada o m'ha acompanyat en els moments difícils. Res de tot això. Seria ridícul.

No m'agraden els homenatges als poetes, i molt menys encara en aquest mitjà tan estrany, i molt menys encara en els blogs. No entenc perquè ho fem. Necessitem viure una il·lusió de col·lectiu, però no podem ser de cap manera un col·lectiu. Perquè cadascú es mira el seu melic, perquè tothom està convençut que el seu blog és, indiscutiblement, el millor dels blogs possibles. Per això hom deixa elogis als blogs veïns: per a rebre'n la correspondència que creu justa. Compra-venda d'elogis. Som una patuleia de llepa-culs.

No plou. Fa més de dos mesos que no plou, i ara donar una simple passa al matí, camí de la feina, aixeca molta polseguera. I si a la tarda pujo al castell torno cobert d'una pàtina d'argila, d'un groc de Nàpols. Aquest país està sec. És estèril i està sec. L'aigua de l'embassament fa pudor i és fastigosa.

No volent fer-li cap homenatge, els set apunts anteriors d'aquest blog han estat confeccionats a partir d'alguns dels seus poemes però no explico res més ni els preciso ni els cito, perquè explicar-ho resultaria xafogós, pretensiós i pedant.

No cal. Ni tampoc cal llegir-lo. No calia haver escrit res de tot això.

William Street 
Las mujeres que quiero van con otros.

Cuando pasan prendidas de otros brazos
miro a la que se apoya en mí y compruebo
que yo me he equivocado de mujer.
La gracia enrojecida de una risa,

el rumor tembloroso de un silencio,
la mirada furtiva que nos dice
que está la dicha allí, en aquellos ojos...
Esas cosas descubro sólo en otras.

Yo sé que lo que anhelo no anda lejos:
veo como ellas pasan de otros brazos.
Y trato de encontrarlo, incluso en ellas.
Mas siempre me equivoco de mujer.

Las mujeres que quiero van con otros.

17 comentaris:

  1. Osti! Pataplaf! Una bona bufa a l'ego que tots tenim!

    Però de vegades el que diguem ho pensem, més enllà d'esperar la torna, Lluís! Una abraçada!

    ResponElimina
  2. Cada vegada que llegim un llibre i ens entusiasmem estem fent un homenatge al poeta, literat o digues-li com vulguis. Set homenatges no homenatges que ens han recordat, ultra l'homenatge d'Albert Pla, l'existència d'un poeta del que no en varem saber res quan existia. Contradicció?

    ResponElimina
  3. Més raó que un sant, Lluís!

    I seguint l'argument del Galderich, ja està bé que les coses siguin com són: llegim, i aquests no-homenatges serveixen per recordar a la gent el que els manuals no diuen.

    ResponElimina
  4. "Perquè cadascú es mira el seu melic"

    siii, i tant! molt! i a vegades també algun altre melic... si hi ha sort! :-)

    "perquè tothom està convençut que el seu blog és, indiscutiblement, el millor dels blogs possibles."

    nooo! de fet no sé com hauria de ser un blog perfecte, però el meu em fa tot el servei que jo vull. molt servei! i no el voldria d'una altra manera, sino li faria! :-)

    "Per això hom deixa elogis als blogs veïns: per a rebre'n la correspondència que creu justa. Compra-venda d'elogis. Som una patuleia de llepa-culs."

    no sé que vols que et digui... a vegades a mi em fa mooolta mandra respondre als comentaris, i per altra banda crec que tots es mereixen resposta.
    sovint jo no en deixo de comentaris. ara bé, avui i aquí m'ha vingut molt de gust! :-)
    que tinguis un bon dia, lluís!

    ResponElimina
  5. Una de les coses que em pregunto es si potser que un blog quasi no tingui comentaris però moltes visites...a mi els comentaris m'agraden molt, però podria ser que alguns portin aquest joc de cortesia, tu m'has fet un comentari jo tel torno, tu en dius compra-venda d'elogis. Quan feia fanzines, rebia cartes de lectors, poques, però les que rebia em feien feliç. Això volia dir que algu et llegia, encara que després et demanes que publiquesis un comic o un conte al fanzine, o un intercanvi entre fanzines. Jo a Fonollosa no el coneixia, però el trobo molt interessant.

    ResponElimina
  6. Zel: hi ha tota mena de blogs i de comentaris, és clar. Aqyí es tractava una mica d'imitar l'estil radical del Fonollosa, i tirar al dret.

    ResponElimina
  7. Galderich: el món és terriblement contradictori i de vegades hi ha persones o fets que ho manifesten. Fonollosa n'és una. Si aquests apunts el descobreixen a algú ja és prou.

    ResponElimina
  8. Enric: una dels possibles sentits dels blogs (si és que en tenen) és dir allò que no diuen els manuals. Avui hem coincidit dos (que jo sàpiga, de moment) en fer aquesta feina...

    ResponElimina
  9. Kika: sí, això del blog crea hàbits o tics que al final fan mandra. Això deu explicar que et trobis comentaris o respostes lacònics, com d'ofici o de pilot automàtic. Pel que fa a tu, prefereixo rebre un sol comentari i una mica extens que no pas el contrari.

    ResponElimina
  10. Aris: la relació entre visites a un blog i comentaris és... que no li veig la relació. El percentatge és molt variable i no entenc els motius. Igualment intueixo que alguns blogs amb molts comentaris no tenen tantes visites com sembla, sinó que són pocs però fidels. És en aquests blogs on es percep l'intercanvi d'elogis que de vegades sembla obligatori... en fi, hi ha un garbuix terrible i pocs blogs comparables. Dels personals als divulgatius, literaris, etc...

    ResponElimina
  11. Ja saps que penso dels homenatges blocaires.
    A SBD està plovent.

    Bon cap de setmana.

    ResponElimina
  12. Puigcarbó: doncs gairebé em venen ganes de venir a Sabadell, que enyoro la pluja...

    ResponElimina
  13. Aquest poema "No" és molt potent. Estic d'acord en rebutjar un més enllà, només m'agradaria que el més ençà durés més. Una de les gràcies dels blogs, a banda d'egos comentats i recomentats, és que descobreixes coses. He xafardejat una mica per internet aquest Fonollosa i té poemes molt xulos... (espero que no ho llegeixis com que t'estic fent la pilota, no gaire ;).

    ResponElimina
  14. Gemma Sara: Els poemes d'en Fonollosa són en general com cops de puny molt calcul·lats. Reculls com "Ciudad del hombre: New York" mantenen el to i aconsegueixen crear un estat mental i d'ànim molt peculiar. Mira, potser amb aquesta acció ja hem aconseguit un/a lector/a més. Això sí, la Sara que tardi una mica més en llegir Fonollosa.

    ResponElimina
  15. Lluís, amb tots aquests “no” que fas teus, amb tot el que rebutges i et desagrada i que en el fons penso que et sedueix ... cada cop ets més coherent.
    Segueixo udolant amb ganes.

    ResponElimina
  16. Llop: sempre passa el mateix, allò que no volem és allò que ens atreu, i segurament a la inversa també funciona. Es tracta de connectar amb la part irracional per a poder explicar de veritat les coses que sentim...

    ResponElimina
  17. Depèn. Hi deu haver qui bloggeja per a ser llegit, seguit, admirat...
    Jo escric al blog per a mi (en aquest sentit, sí que em miro el melic), i el tinc obert per si a algú li pot servir. Hi va haver un temps, que va durar bastant, en què tenia el blog tancat i l'únic lector era jo.
    Quan visito els altres blogs no és perquè em visitin, és per dir la meva en els temes que tracten. De fet, quan minven les visites, per una banda, em sento més lliure, perquè les lloances, els afalacs, els elogis... de vegades tendeixen a ser cadenes que ens coaccionen i que influeixen excessivament en els nostres escrits futurs (encara que sigui amb tota la bona voluntat del món).
    I ara, perquè vegis que no escric perquè em visitis, no et diré qui sóc, apa! ;-)

    Osej

    ResponElimina