10 oct. 2011

A, Abecedari

A
Acabar, acabar-se

Un dia em vas dir:
-Marxo
I vas marxar. Des d'aquell dia ençà les coses que vas deixar s'han anat acabant. He volgut retardar alguna fi, però ha estat inevitable. Fa tot just unes hores m'he rentat per darrera vegada les dents amb el tub de dentifrici que vas comprar (i et vas oblidar aquí). La bossa de cebes i les patates fa molt de temps que van desaparèixer, i també els alls. Els que tinc ara al pot de ceràmica que diu Alls els vaig comprar jo. Demà o demà passat s'acabarà aquella ampolla de sabó de dutxa. Al fons d'un calaix del congelador he trobat una bossa de pèsols que també són de la teva època aquí, però l'he llençada.


B
Buit, buidar

Com que vas deixar un armari buit i quatre prestatges de llibres buits, em vaig voler afanyar a reomplir-los. Però a darrera hora vaig decidir que faria una mena d'homenatge, un monument, una metàfora. He mantingut la buidor. No ha estat fàcil. Cal combatre els impulsos del tarannà caòtic, que tendeixen a ocupar tots els espais. Aquesta buidor em recorda que vas ser aquí i alhora em diu que l'un per l'altre som un buit. Un buit de vuit anys.

C
Casa, casar-se

La meva memòria em diu que, al llarg dels vuit anys, dues vegades vam usar el verb casar(-se) però no el vam actualitzar. Que hem viscut en una, dues, tres, quatre, cinc, sis cases (que sempre van ser pisos). I que de vegades havíem parlat d'una casa en un poble.


D
Desodorant, definitiu

Tot just ahir es va acabar el potet de desodorant que vam comprar l'altre estiu, a Itàlia. Una tarda, tornant cap a l'hotel, vam entrar en un supermercat a comprar aigua i sucs de fruita. Feia una calor terrible. Com que sortíem al matí de bona hora i no tornàvem fins a ben entrada la nit, era bona idea proveïr-se d'un desodorant. A tu no et va agradar gaire l'olor que feia, i un cop de tornada a casa el vas guardar tant ben guardat que no el vaig retrobar fins que no vaig remenar entre les coses que no t'havies endut. Era allà, com una espelmeta italiana que recordava un viatge antic.
Me l'he acabat i ara sé que l'he de llençar. Però me n'adono que no ho podré fer. Allò que més em dol és aquesta cosa tan menuda i tan senzilla. És un moment estrany i difícil, i tan imprevist. No quedaria res d'aquell viatge si llenço l'ampolleta de plàstic. Algú dirà sí, te'n queden els records, etc. Però no és veritat: els records s'esborraran. Es diluiran d'un en un, seguits. Amb passa ferma cauran tots. Els records necessiten algú a qui se li puguin explicar, així reviuen i s'espolsen, i tornen a caminar. I siguem francs: a qui dimonis li explicaria mai que em vaig comprar un pot de desodorant a la vila de Bergamo, l'estiu del 2010?


29 comentaris:

  1. Aquí obres un bon debat: Fins a quin punt som capaços de conservar les coses de les persones em les que hem conviscut i hem estimat? Ens complau el record o intentem l’oblit? A mi em seria insuportable: ho cremaria tot i canviaria de casa.
    Un udol.

    ResponElimina
  2. Si és Rexona, ja trigues a llençar-lo. Quines ganes de fer-se malasang.

    ResponElimina
  3. sovint guardem coses sense cap sentit, aquestes tenen el seu i potser és bo guardar-les, possiblement fins que algú torni a omplir la teva vida de coses petites, que fas existir, com en aquest escrit.

    ResponElimina
  4. E
    Esperança, esmaperdut, estranyesa, extramurs...

    ResponElimina
  5. Alfabet del canvi. Deixar escrit el buit de manera aparentment ordenada, com si l'alfabet fos un ordre!

    Fa poc vaig estar a casa d'una persona per intentar seguir la pista d'un llibre dibuixat per un nen que va morir ja fa 70 anys. Aquest antic company d'escola em va ensenyar un mapa que li havia fet el seu amic i que guardava com un tresor. Em va explicar la història emocionat. Quan vam acabar la conversa li vaig demanar que escrigués la història del mapa perquè sinó quan ell faltés (té 88 anys)el llençarien perquè no li donarien la importància que té. Algun dia li diré que el porti a l'Arxiu Cartogràfic amb tot ben explicat perquè el plànol és del Pirineu del 1942 abans que morís de tuberculosi.

    ResponElimina
  6. T'has quedat a la D, això vol dir que potser faràs 6 ó 7 apunts més? M'he recordat del Sabina
    "Y el portazo sonó como un signo de interrogación"

    ResponElimina
  7. I quina sàvia decisió va prendre!

    ResponElimina
  8. Llop: no sé pas què dir. Cada cas és únic, i reaccionem de formes diferents en funció dels factors, sempre variables. Però sempre tenim un sentit que lluita contra l'oblit.

    ResponElimina
  9. Matilde: No és Rexona. Però ara t'explicaré un secret que il·lustra la relació entre literatura i vida. Quan el desodorant es va acabar el vaig tenir a la mà, i mentre meditava si llençar-lo o no se'm va acudir aquest text. Com que sóc melancònic i una mica ximplet però no fetitxista, el vaig llençar i després em vaig posar a escriure "com si no l'hagués llençat". Ara que hi penso, potser va anar del revés.

    ResponElimina
  10. Puigcarbó: de fet només volia parlar de l'oblit i la memòria, que ballen un ball molt estrany. Ara diuen que la memòria sí que ocupa espai al cervell, igual com els trastos als armaris.

    ResponElimina
  11. Brian: sí, podríem seguir i estic segur que trobaria un petit argument a cada lletra. No estaria malament l'experiment. Explicar el final d'una història en vint-i-sis capítols petitets.

    ResponElimina
  12. Galderich: ecco! Vet aquí el què volia explicar. Cada cop que es mor un home, una quantitat enorme de records de la humanitat es perden, i són tan patrimoni cultural com una columna trajana.

    ResponElimina
  13. Aris: si segueixo amb les lletres de l'abecedari serà perquè no tinc res millor de què parlar. O sigui que vés a saber.

    ResponElimina
  14. Miquel: "D" de decisió, o "i" de indecisió. En tot cas, no hi veig la saviesa.

    ResponElimina
  15. Leblansky: jo també em pregunto per on segueix la història, i no ho sé gens ni mica. Aquesta "E" d'evolució estaria bé però és clar, l'evolució és molt lenta. No sé si la "M" de metamorfosi o de mutació...

    ResponElimina
  16. Kkuís

    La Sue Grafton (l'escriptora de novel·la negra) organitza la seva literatura amb títols que comencen amb les lletres de l'abecedari. Sempre són una bona font d'inspiració. Espero que quan arribis a la S de soledat ja no et sentis sol.

    ResponElimina
  17. Maite: recordo les portades de la Sue Grafton, però o el contingut (que no l'he llegida mai). Pot ser que en part hagi usat la seva estratègia. Gràcies pels bons desitjos, però ja saps que en aquest blog la lletra que realment pesa és la "F" de ficció més que no pas la "R" de realisme. Quan arribi a la "S" potser serà la de saltimbanqui.

    ResponElimina
  18. La decisió sàvia: per estar-se al costat d'algú que necessita un desodorant per recordar-te, més val marxar.

    ResponElimina
  19. Miquel: tens tota la raó, en això. Parlant de records, no sé si recordes la publicitat de Rexona (no te abandona). Tampoc no sé si et sona la metàfora.

    ResponElimina
  20. E... d'Ex! És curiós com s'impregnen els objectes d'afectes. Aquest post m'ha recordat que tinc un despertador del meu ex, però l'he buscat i no l'he trobat, és estrany...

    ResponElimina
  21. déu com es possible rentar.se les dents amb un tub i no un raspall com solem fer la resta de mortals ?

    ResponElimina
  22. collons que interessant, quin text més rònec, fins hi surten cebes i patates<<<<<<<, el desodorant no en dubti gens la reencarnació de la magdalena de Proust .

    ResponElimina
  23. Gemma Sara: sí, la "e" seria indiscutiblement la d'"ex". El valor simbòlic o psicoanalític dels objectes (tan desordorant com despertador) és allò que està bé. I perdre'l o llençar-lo són actes de molt valor per a un psicoanalista... veig que entre els anònims insensibles hi ha algun comentari que m'alegra.

    ResponElimina
  24. Anònim(s): responc als dos junts perquè suposo que es tracta del mateix escriptor d'anònims. Jo diria que enlloc de perdre temps llegint blogs, més et valdria llegir bona literatura.

    ResponElimina
  25. Bona idea Lluís. Però aquí ric , home. a quin psicoanalista vas que pontifica que el desodorant acabat té un valor simbolic? Una simbol fal·lic, un complex d'edip , sí, això serà .

    ResponElimina
  26. Anònim (de nou el mateix anònim o el tercer?): ja veig que no tens ni punyetera idea de psicoanàlisi, però no t'ho tinc en compte. El dia que comentis amb el teu nom en parlem. M'emprenya no saber amb qui parlo. Prefereixo el pseudònim que l'anònim.

    ResponElimina
  27. Comentari arribat des del facebook: Lluís: em sembla pobre només dir-te que m'ha agradat el teu text. AIxí que que t'escric aquest missatge per donar constància de haver llegir un cop més el teu escrit.
    Admiro a gent que explica sense gaires embuts les seves coses personals... és una manera de canalitzar els seus sentiments i que no es quedin a dins,... potser perquè ,defecte d'una, no ha estat mai el meu fort.
    Sempre m'he sentit incapaç de aconsellar a ningú en aquests temes i no ho faré ara.
    Et desitjo que surtis de la mena de nostàlgia que em sembla entendre que tens i donar-te molts ànims... segur que te'n surts!!!

    ResponElimina
  28. Dolors: si entres al blog i als comentaris, ja veuràs que no tothom valora igual les coses que hi escric. No deixa deixa de ser una sort que encara tinguem disparitats i diversitats.
    Reconec que auan escric deixo anar la part nostàlgica, i també la més fosca. Però per fortuna meva (o no), la vida quotidiana m'exigeix que connecti amb l'altra banda. De manera que als matins em segueix llevant optimista.

    ResponElimina