22 de des. 2015

Svetlana Aleksèievitx i les veus de Txernòbil


La imprevisibilitat. I la impossibilitat de saber què passarà demà. Als homes i les dones que vivien aprop de la central nuclear de Txernòbil el 1986 els havien jurat que les centrals soviètiques eren les més segures del món. Tal com a nosaltres ens diuen que la nostra ciutat, el país i el continent són dels llocs més segurs del món.

Tenim desenes de milers de protocols de seguretat que vetllen per la nostra superviviència, salut i protecció. Vistos des d'altres bandes del món, els ciutadans europeus devem semblar una colla de michaeljacksons en la seva bombolla saludable, aïllada i oxigenada.

En començar l'any 2015, vaig ser incapaç de pronosticar res del què em passaria durant l'any. Tampoc no vaig fer propòsits, ni bons ni malvats. Ni tan sols deixar de fumar. Pel què fa al bloc, me n'adono que acabar-lo amb la ressenya de "Les veus de Txernòbil" era completament imprevisible. Mai no m'he fet llistes de llibres pendents de llegir. Mai no m'he comprat les obres del darrer Premi Nòbel de literatura.

Però en canvi, que ara tingui a la tauleta davant del sofà el llibre de l'Aleksèievitx es deu, inevitablement, a què per haver-li donat el Nòbel és fàcil trobar-lo a les estanteries de les botigues de llibres.

Tal com algunes de les obres cabdals impreses, "Les veus de Txernòbil" és una lectura com un ganivet que fereix, com una malaltia terrible que infecta, però que té la crueltat de no matar l'infectat. Ni fàcil ni entretinguda. Les veus transcrites parlen tal com et parlarien a cau d'orella. En molts casos és una veu que ve de la tomba. En d'altres, dels hospitals. De la solitud dels rebels, tan folls que ho són d'una lucidesa esgarrifosa, els qui es van quedar a viure als pobles evaquats. I no pas per casualitat, majoritàriament dones.

Svetlana Aleksèievitx té un do estrany per a aquesta escriptura que tal vegada no és si no un art sublim de la transcripció. De la transcripció d'un horror gegantí, tan fosc i tan còsmic que deixa pàl·lida la prosa de Lovecraft o dels filòsofs del pessimisme negre. Fins i tot qüestiona què entenem per "metafísica".

Com en aquella obra cinematogràfica tan terrible i extensa de Shoah, Aleksèievitx vol explicar l'inexplicable apropant-s'hi des de les vores, des de les fronteres, des dels marges. Perquè no es pot explicar allò inexplicable. Els mestres de l'horror modern duen bata blanca i solen ser científics. Provenen de la ciència, aquesta religió de la modernitat que adorem tal com els habitants de l'illa de Pasqua adoraven els déus i els sacerdots que els van dur a l'extinció. Exactament igual.

Els relats d'aquestes veus duraran en el temps. De fet, al pròleg ja es parla de la confusió entre passat i futur que genera la qüestió de Txernòbil. Allò que va passar el 86 i el paisatge actual de la regió és quelcom que la ciència ficció no havia explicat mai. Tal vegada s'hi havia atansat, però la realitat ha construït el millor relat de ciència ficció mai escrit per la mà de cap ésser humà, escrit el 1986 i transcrit el 2005 per una periodista bielorrussa, Premi Nòbel de literatura el 2015.

Si algú encara té ganes de pensar que això dels temps és una qüestió de rellotges i de calendaris, o subjecte a planificacions, previsions i pronòstics, que busqui "Les veus de Txernòbil".

18 de des. 2015

Gabriel Rufián, poeta


En el minso curriculum vitae del senyor candidat Gabriel Rufián, poeta, hi destaca això. L'afició per compondre versos. Sembla que ha guanyat un parell de certàmens d'aquesta disciplina literària, i potser està destinat a ser Mestre en Gai Saber. El temps ens ho dirà.

Cada cop que em topo un poeta recordo aquell conte d'en Charles Bukowski. "El gran poeta". Un dels relats recollits a Música de cañerías (Anagrama). Sempre tinc l'esperança de trobar-me amb un poeta com el d'en Bukowski. Pero nanai: sempre hi ha un gerro d'aigua freda. Potser no hi ha poetes catalans com el que descriu el geni nord-americà (que havia nascut a Alemanya, per cert). Tal vegada en Miquel Bauçà, em diuen. O una mica en Blai Bonet. Tal vegada l'Enric Casassas. La resta, botiguers lletraferits o funcionaris ociosos que descriuen boniques postes de sol vistes des del Puigmal. De vegades, des del selecte Port de la Selva.

El poeta Rufián no és d'aquella mena de poetes com el de Bukowski. Mirat de lluny, el poeta Gabriel Rufián sembla sorgit d'una versió catalana i molt nostrada de Matrix, aquella distopia en què se'ns presenta una humanitat adormida que somia un món virtual (el que prenem per real), creat per un superordinador global. A la versió catalaneta de Matrix, Rufián seria un d'aquells malvats de rang mitjanet que es passen al bàndol dels bons a mitja pel·li. Un gir argumental destinat a remoure emocions i a inflamar cors patriòtics. Com quan la coral de la parròquia s'arrenca amb el Virolai.

La hipòtesi que el poeta Gabriel no sigui real pren consistència a mida que hom se l'escolta i el contempla a la pantalla de Telenostra, la de la Terribas (la que oblida que més de la meitat dels contribuents no som ni independentistes ni del Mas). No es tracta tan sols de l'aspecte que presenta (el pentinat amb clenxa impecable, l'armilla antiquada, el gest impostat, la veueta modulada). Allò que fa sospitar és el contingut del discurs. És a dir, que sigui capaç de parlar durant molta estona per no dir res. Absolutament res.

Hom comença a perdre's pels laberints distòpics quan afegeix a la imatge de Rufián el fet que sigui el candidat d'Esquerra Republicana de Catalunya al Congrés dels diputats. Al Congrés espanyol, vull dir. No havíem quedat que ja érem independents de la pèrfida Espanya que ens roba? Hi ha diputats kosovars al parlament de Sèrbia?

Resulta que el poeta Rufián és el candidat número u (i no pas el quatre, com pensaries). És cert que ERC ha fet algun altre experiment electoral digne d'un professor Bacterio dedicat a la política provincial. Ara recordo, a bot pront, l'actor Juanjo Puigcorbé, candidat número dos a l'alcaldia de Barcelona, que anava darrere del novel·lista i millor patriota Alfred Bosch. (Algú sap on para i a què es dedica en Juanjo?).

Per més que pensi no trobo el desllorigador del poeta Gabriel Rufián. És o sembla l'home unidimensional de Marcuse (al qual li han afegit els premis de poesia per esquerdar la unidimensionalitat). La figura hieràtica i perduda, el tipus capaç de no dir res i incapaç ni tan sols de dissimular que no ha dit res. A mi em fa una certa llàstima, i ho dic de cor, sense lirisme. El lirisme l'hi deixo a ell, que en això del lirisme sí que hi té una certa traça. Sap convertir els tòpics i els eslògans en un simulacre de poema. I això té mèrit, què carai.

Al poeta Gabriel Rufián el passegen pels mítings i el posen davant dels micros. Li han donat la consigna que s'expressi sempre en castellà. En bona hora. Els nacionalistes es podien haver empescat un poeta Gabriel Rufián fa vint o trenta anys, als principis del pujolisme i quan potser encara érem a temps de construir una Catalunya una mica digna, una mica intel·ligent. Però... ara? Ara, després de trenta anys de llei de normalització lingüística, d'immersió i de fantasies delirants sobre una Catalunya integradora i acollidora i tot allò? D'on surten els guionistes del sainet en forma de partit anomenat ERC?

Diu en Javier Pérez Andújar que el poeta Rufián s'assembla al cantant flamenc Miguel Poveda. I és cert: si hom es mira en Poveda quan es deixa créixer la barba, hi té una semblança quasi esfereïdora. Potser l'han escollit per aquesta característica, precisament: per veure si arrenca algun vot dels sectors més calorros del Baix Llobregat i del Barcelonès Nord. No ho tindrà fàcil, però per provar que no quedi. A veure si amb una argúcia com aquesta poden recomptar-se per enèssima vegada i trobar que els indepes de dretes o de mitges dretes arriben al 51% dels vots. A veure. Si el truc del poeta Rufián falla, tal vegada poden buscar una candidata que recordi la Niña Pastori. O la Macarena, ja posats. En l'amor i en la guerra, tot s'hi val.

Em temo que el poeta Rufián, més que vots, recollirà simpaties. Però no pas als territoris apatxes, si no entre les senyores de l'Eixample (són de convergència de tota la vda, i això no ho canvia ni el déu dels catalans ni el déu dels xarneguets). Elles estan encantades amb aquest xarnego perfecte, el xarnego somiat: integradet, acabat de dutxar i ben pentinat, assimiladet. Capaç de servir-te el cafè amb llet i les pastes de la pastisseria Foix amb un somriure dòcil i de dir-te:
-Bon profit, senyora -amb un català justet però al qual li valorem la intenció- Que vagi de gust, com digué Guerau de Liost. Desitjaria veure la trascripció del sermó de Mossèn Ballarín?

Pues eso: un Matrix català pensat per al públic del quadrat d'or.




13 de des. 2015

Òmnium Cultural i l'origen del desastre

Josep Tarradellas al centre de la fotografia. L'home de les ulleres, a la dreta de la imatge -i a l'esquerra de Tarradellas, és en Miquel Albert (1901-1941), el meu avi matern. Perdó per aquest exercici de pornografia familiar. La fotografia fou presa el 6 d'abril de 1932, quan JT, llavors Conseller de Governació, visita les obres del Palau de la Generalitat.


En Josep Tarradellas ho va diagnosticar fa molts anys, amb l'agudesa de l'home vell que les ha vistes de tots els colors. L'home de Saint Martin le Beau tenia la intel·ligència dels polítics d'abans, quan les persones es ficaven en política per idealisme, per canviar el món. (Es ficaven en política i s'hi jugaven la pell o l'exili, i no aspiraven a cap consell d'administració d'una empresa de La Caixa).

Ho diu en Carles Santacana a Josep Tarradellas. L'exili 2 (1954-1977), edicions DAU. Un llibre que explica què pensava el president exiliat, i com veia Catalunya des de l'exili llarguíssim a l'altra banda del Pirineu. El text conté una entrevista que li feu en Josep Pla, en la qual Tarradellas preveu (amb una certesa esfereïdora) els riscos de la Catalunya futura, que és la present. I conté, també, molts d'altres textos i pensaments de l'exiliat. Que malauradament no ens vam saber escoltar.

La meva relació amb en Josep Tarradellas sempre ha estat ambivalent. Potser perquè el vaig conèixer de petit, als tretze anys. Ens va rebre al seu despatx de la Plaça de Sant Jaume en qualitat de descendents d'en Miquel Albert, que fou el seu secretari personal i company de tota mena d'aventures i desventures, des de principis dels anys trenta fins a la guerra i l'exili. Allà vaig veure que el personatge mític era tan sols un home. Molt gran, amb dificultat per parlar i per moure's, al qual li pesaven els anys damunt les cervicals com a un Atlas senecte.

Poc més tard, amb una incipient consciència política, vaig pensar d'ell que no em semblava un republicà ni un idealista, si no un home doblegat al pragmatisme de la Transició, que va imposar-li una moral de covardia i de tolerància exagerades.

I anys més tard torno a mirar-me'l, aquest cop per redescobrir-li una capacitat d'anàlisi de la realitat present i de pronòstic del futur que em resulta fascinant. Ara li veig més un Síssif que no pas un Atlas. Qui sóc jo, per jutjar un home d'ideals, pels quals va emprendre la ruta de l'exili, fugint d'un més que versemblant escamot d'execució?

En Tarradellas (això també ho explica el llibre d'en Santacana) es va esgarrifar quan va conèixer en Jordi Pujol i li va endevinar l'esdevenidor. Amb poca estona en va tenir prou per copsar la maldat perversa que hi havia dins del cigronet de l'Eixample com el verí dels petits escurçons. El banquer no en tenia prou amb ser l'amo de la caixa: també volia ser l'amo del país. Va copsar la terrible capacitat del fundador de Banca Catalana per dur el banc a la fallida i Catalunya al desastre. I vet aquí. Als ulls d'Europa i gràcies al clan Pujol, Catalunya és la regió més corrupta després de Kosovo.

I arribo a la cosa del títol, a l'Òmnium. Perquè en Josep Tarradellas també va diagnosticar el perill que representava Òmnium Cultural per al futur de la cultura i de la llengua del país. Òmnium era, a finals dels setanta i principis dels vuitanta un refugi de la classe burgesa catalana que havia prosperat amb el franquisme, que havia viscut d'acord amb el règim i al qual només li retreia una qüestió: que el franquisme hagués maltractat la llengua catalana. Exceptuant aquest factor, els senyorets d'Òmnium s'havien sentit no tan sols còmodes amb Franco, si no que n'estaven encantats: els havia fet la feina bruta de netejar el país d'obreristes, sindicalistes, revolucionaris, ateus i maçons. I d'esquerrans en general. Havia posat ordre a la finca catalana. I de premi els havia dut desenes o centenars de milers d'homes des del sud, mà d'obra barateta per poder prosperar millor en les tasques de destrucció del paisatge natural i d'especulació urbanística.

(És cert que la repressió franquista fou petita a Catalunya quan es compara amb els exterminis brutals comesos a Andalusia, a Extremadura i a Madrid. Però també és cert que un dels bressols revolucionaris de la península va quedar anul·lat. Des de llavors, Catalunya és un territori pacificat, escarmentat i conservador. Un oasi estranyíssim en el qual els treballadors i una tenebrosa classe intel·lectual genuflexa voten, amb beata veneració, el partit dels senyorets).

En Tarradellas adverteix del verí letal que conté Òmnium Cutural: per culpa seva, diu Terradellas, la classe treballadora identificarà la llengua catalana amb la llengua de la burgesia i crearà una fractura insalvable a la societat de Catalunya. Ho va encertar. Les conseqüències encara les estem pagant avui, i expliquen molts fenòmens que, per ceguesa o per mala fe, no es volen explicar i no es volen afrontar.

Han passat molts anys i sofrim d'anomalies infinites que provenen de la Transició, de Pujol i d'Òmnium. Entre d'altres. Però algú ha decidit que és més saludable i més rendible (i més patriòtic) culpar "Espanya", buscar traïdors i botiflers, i reconstruir el somni tan romàntic com inviable d'una Catalunya medieval que només existeix a la fantasia. La percepció negativa de la llengua catalana, vista des de la classe treballadora, persisteix. I aquesta visió s'ha traslladat a la població immigrant de les dècades darreres. I no és per un problema cognitiu de la classe treballadora ni de la població immigrant. Vet aquí un dels factors que explica el retrocés imparable en l'ús social del català. No cal repetir el paradigma dels patis de les escoles catalanes, perquè s'ha fet avorrit de tan repetir-lo. Quan el català desaparegui també dels carrers, caldrà que algú ho demani als tècnics i polítics que van conjuminar la caríssima normalització lingüística fracassada. I als intel·lectualets de l'Òmnium.

Vet aquí un dels diversos factors que explica que la Tv3 es vegi tan poc, que els escriptors en llengua catalana siguem, a Catalunya, menys llegits que els escriptors traduïts incloent-hi els escandinaus. Un dels factors que explica, finalment, la quixotada extemporània d'Esquerra Republicana de Catalunya amb el seu candidat poeta Gabriel Rufián, paradigma de les estratègies ridícules i improvisades que, per sort, ja no s'empassa ningú. (Com és que no van presentar un Rufián fa 20 anys, quan encara hi érem a temps?).

Paradoxalment (esgarrifosament), la llengua de l'alta burgesia catalana mai no fou el català, que era llengua de pagesos, pàries i gitanos. Tal com ho expliquen en Juli Vallmitjana i en Santiago Rusiñol entre d'altres. Però van fer veure que sí: el conseller Boi Ruiz es deia Baudilio Ruiz fins fa quatre dies, i no és cap primícia explicar que a casa dels Mas-Rakosnik es parlava en castellà fins fa molt poc (ara toca, ara no toca). La història de Catalunya és molt desgraciada perquè l'ha desgraciada la seva oligarquia, sense necessitat de cap intervenció forània. Això és cert i és cruel, però la desgràcia és que hi havia Òmnium Cultural pel mig, que va pervertir la realitat fins a esguerrar-la. A veure com ho arreglem ara, perquè la conjuntura actual torna a dificultar una "normalització lingüística" que mai no va existir.

La psicoanàlisi (aixi com les teories que se'n van derivar) explica que hom no pot resoldre les qüestions greus i profundes fins que no reconeix i no afronta sincerament i sense mentides ni prejudicis, els problemes que té. Els esotèrics diuen que el fantasma no marxa fins que no es localitza el cadàver i se li fa un enterrament reparador. Continuem sent el país d'Europa amb més morts en fosses clandestines: només ens guanya Cambodja.

Malgrat tot, potser es pot ser optimista: si som capaços de revisar-nos i de repensar-nos, tal vegada ens en sortirem i de passada ens alliberarem d'unes quantes xacres entre les quals hi ha la família Pujol i l'Òmnium Cultural. Amén.


9 de des. 2015

Les cares de Bélmez, el retorn

  

El misteri de les cares de Bélmez es va dissipar en el no-res dels fantasmals anys de la fi de Franco (que no del franquisme). Aquells rostres d'ultratomba que apareixien al menjador d'una casa miserable de Bélmez de la Moraleda, a la província de Jaén, encara no sabem què significaven, més enllà d'una falòrnia trista. Un símbol, una metàfora. Però... de què? Un desesperat intent de retorn a l'Espanya obscura i obscurantista?

Recordo aquells anys: les cares de Bélmez em van esgarrifar. Jo en tenia vuit o nou, i em temo que aquelles aparicions indiquen la meva propensió, ja inguarible, a interessar-me pels enigmes de l'altra banda del mirall. La meva fascinació primerenca per un imaginari tèrbol, per l'esoterisme. És una tendència de la qual ja no me n'escaparé mai. Entre altres raons, perquè em continua fascinant. De les cares de Bélmez a les lectures de Jodorosvky hi ha un pam.

També és gràcies a aquelles carotes esgarrifoses que em vaig apropar als llibres més obscurs de Carl Jung. I tal vegada a elles els dec l'apropament a Lovecraft, a Joan Perucho, a Thomas Ligotti, a les biografies de Madame Blavatsky (via per la qual vaig arribar a l'esoterisme d'un poeta portuguès anomenat Pessoa), a l'espiritisme, a Boris Ouspensky, Gurdjieff, a Amalia Domingo Soler, a Aleister Crowley:  potser més de la meitat de la meva vida ha transcorregut en el corredor que vol fugir de la llum per comprendre les ombres.

Des de fa tres dies visc en estat de commoció. Les cares de Bélmez han retornat. Aquest cop són als carrers de la meva ciutat i de Barcelona. Inesperadament, duen el nom i el cognom espampat al dessota dels rostres, com si des del més enllà tenebrós se'ns vulgués explicitar que l'horror ja no és un secret. Es diuen Francesc Homs i Artur Mas.

La primea impressió fou d'un ensurt corglaçador: vaig témer que no fos víctima d'un malsòn d'aquells que ens fa creure que ens hem desvetllat, quan en realitat continuem al món de la tenebra. Com un parell de Freddy Krugers catalans. I altra vegada em demano quina obscura intenció hi ha darrera d'aquesta necessitat de mostrar, per fi, el rostre repugnant que s'amaga rere la màscara.

A quina mena d'inframón ens conviden les cares bubòtiques i zòmbiques d'Homs i de Mas que pengen dels fanals, pels carrers? És un assaig de fer-nos reviure els terrors medievals del caos i la destrucció que ens sobrevindran si no obeïm els señoritos de mierda que representen?

Expressen tan sols el reconeixement de la culpa i el seu propi terror a desaparèixer en el no-res? Tal vegada els fantasmes no pretenen espantar: tan sols ens volen fer partíceps del seu espant, l'horror que senten de viure en un univers de mort i de cendres grises, com aquest gris dels rostres que el vent de les ciutats gronxa suaument, en un final de tardor estranyament càlid, preludi d'alguna insania malèfica.

Els rostres d'Homs i de Mas, tan propers als rostres de l'ultratomba del final del règim de Franco que foren les cares de Bélmez, em troben quan ja sóc un home arribat a l'edat madura. Em fan somriure, em conviden a un vòmit quasi irònic, sarcàstic i cansat. No tenen el poder evocador i màgic que els rostres de Bélmez van dur el jovenet que fiu a voler saber-ne més del què passa a l'altra banda, al costat de les ombres.

Si fos ara quan jo tingués nou o deu anys, és probable que no em fixés en aquestes carotes de reu, de quasi mort, d'ànima en pena. El progrés no ens ha dut cap poesia.

4 de des. 2015

L'art del pessimisme: Rafael Chirbes, En la orilla


Hi ha un misteri que ni tan sols els filòlegs més analítics no saben resoldre. Es tracta d'un misteri inscrit a les primeres frases d'un text. En aquest cas, parlo de novel·les. Un sentit (el sentit estètic? la intuïció artística?) ens permet discernir, des de les primeres paraules, si ens trobem davant d'un text amb ambició literària (amb ambició artística) o bé davant d'un text mediocre que tan sols pretén entretenir una estona el lector i convidar-lo a una banalitat de to burgès, a una superficialitat barbitúrica que remet als partits de futbol i a les pel·lis de James Bond. 

Què fa que ho sabem des de la primera plana? Passa el mateix davant de la música. Davant de la pintura, del cinema... en els primers compassos (quasi inaudibles) de la Simfonia número 3 ja saps que Gorecky és un geni, com també saps en els primers minuts de Melancholia d'en Von Trier que la cinta és una obra d'art. Vista amb visió perifèrica i de lluny, saps que "El concert" d'en Marc Chagall és una obra mestra de la pintura.


És la intenció? És una misteriosa (i sagrada) capacitat per fer art amb paraules, pigments, notes o fotografia en moviment? Paraules, tubs de pintura i notes musicals són simples signes, instruments. Eines a l'abast de més o menys tothom que hagi accedit a una certa instrucció. Malgrat que l'aprenentatge i la instrucció estiguin adquirint categoria de privilegis, de moment encara mantenen una certa aparença d'universalitat. L'art, però, roman en la nebulosa del què no sabem dir. No és pas per casualitat que encara ens calgui recórrer a Aristòtil, que va morir uns 300 anys abans que nasqués Ponç Pilat (el personatge històric contemporani del mític Jesús de Palestina).

Desenes de filòsofs s'han esforçat en delimitar la qüestió, situar-la sota la llum de la raó i del pensament. I no obstant això, el misteri sempre roman allà, una mica més enllà. Rimbaud, com Verdaguer, foren artistes en majúscules, i Carles Duarte un poeta buròcrata de cap de setmana. Ens ho diu un sentit trascendent, impossible d'explicar. 

La novel·la de Chirbes "En la orilla" comença amb una frase breu que també fa de primer paràgraf. Aïllada del paràgraf següent, diu així:

26 de diciembre de 2010 
El primero en ver la carroña es Ahmed Ouallahi.

N'he tingut prou amb això per saber que volia llegir aquesta novel·la. Fa temps que no vivia aquesta emoció. Sentir que necessitava llegir perquè n'aprendria coses, perquè hi trobaria allò que li demano a una novel·la: que no m'enganyi amb la mediocritat i la falta d'esforç sota l'excusa de l'entreteniment, que em qüestioni i que em situï davant de la voluntat de fer art amb les paraules.

Si em vull entretenir, m'estimo més passejar pel carrer o mirar el programa del Gran Wyoming abans de llegir un mal llibre. Ras i curt (o clar i català): és millor jeure al sofà i mirar el sostre blanc que sostenir un exemplar de Dan Brown entre les mans. (Substitueix "Dan Brown" pel llibre que encapçala el rànking dels més venuts o per una novel·la d'en Martí Gironell).

Chirbes és d'aquesta mena d'escriptors que no van voler la fama ni van pretendre el reconeixement dels mitjans. La seva feina era escriure, no pas fer de venedor ambulant. Diuen que, antigament, els artistes pintors treballaven sabent que serien reconeguts enllà del temps, potser a la vellesa o després de la mort. Tal vegada en aquell temps antic, sense les nefastes eines maniàtiques de la comunicació ultrarràpida, l'artista sabia que l'art és lent, difícil. En cada pàgina de Chirbes hi ha l'esforç per construir un text on tot és important: la narració i també la tria de les paraules, la recerca de la sonoritat, el contingut. 

Les novel·les d'en Rafael Chirbes se les llegiran d'aquí a 100 anys i hi trobaran plaer estètic. A en Brown no el recorda ni cristo. El primer va morir pobre, l'altre viu ric. Escollir un dels dos camins és una elecció de risc personal. Sense dreceres ni marrades: només hi ha una vida. Això són els fets.

La novel·la es llegeix i se subrtalla, el llibre esdevé no tan sols l'objecte d'una lectura que avança si no també que s'atura i que retrocedeix. Esdevé un material per pensar.

Amb una certa concessió a alguns preceptes de la novel·la negra (la troballa d'un cadàver a les primeres planes), "En la orilla" és una mirada al passat immediat. És cert que es parla de la crisi econòmica i moral que vivim, i que analitza amb crueltat qui som, com vivim. El joc entre la víctima i el culpable esdevé complex. L'Esteban, el protagonista, és víctima de la crisi econòmica espanyola: ha hagut de tancar el negoci. Però també és culpable: en tancar el negoci, ha enviat a l'atur els qui treballaven per a ell.

Aquests són els fets i la seva veritat, tal com diria Bertrand Russell. La resta seran interpretacions elaborades amb la intenció de doblegar la realitat cap allà on ens convé més, cap a aquella versió que ens dóna alguna mena de benefici o que ens estalvia de continuar pensant, o que ens exculpa. Wittgenstein parla de fenòmens i de fets, no pas d'interpretacions.

L'Esteban és l'home unidimensional de la gran literatura europea del segle XX. Es defineix pels seus projectes fallits, els somnis traïts, una buidor metafísica que navega per les planes i que s'emmiralla en la buidor que intuïm, la que presideix l'univers, la que ens va obligar a imaginar déus lisèrgics, la cura pal·liativa que ens vam empescar per sobreviure.

A "En la orilla" de Chirbes, la crisi econòmica que va manifestar-se el 2007 és el marc conceptual on, com en un altar sacrificial, hem cremat la moral i on hem liquidat els valors abans de saber per quins valors i per quina moral els substituïrem. És racional presumir que hem escollit el buit, el no-res o un retorn al temps medieval i a la pre-il·lustració. Un viatge enrere, enlluernat pel romanticisme individualista que condueix tant a l'independentisme català com a la saga "Crepuscle" entre d'altres renúncies ètiques i estètiques.

El títol explica que els cadàvers es troben a la riba, fora del flux dels rius. I que estem deixant milers de persones a la riba de la societat. El més terrible del cas és que (només amb una lucidesa mínima) ens hem de demanar si jo també sóc un cadàver a la riba malgrat que conservi l'aparença dels vius (explicaria això l'auge del cinema que tracta de zombis?: sospitem que hem canviat la vida per un simulacre pútrid?). Estic preparant l'escenari perquè el meu fill sigui un zombi o un cadàver a la riba mentre celebro que l'atur m'ha passat de llarg?

Ens comportem com petits Saturns devorant els nostres fills, amb l'agreujant que no ho sabem o ho sabem a mitges i no ens importa, o creiem que no tenim temps per aturar-nos a pensar en aquestes coses.

La prosa de Chirbes, segons llegeixo tot investigat per la xarxa, té molt de ressò en la traducció alemanya. Tal vegada en aquell país hi ha una exigència més alta, o tal vegada el pessimisme radical de l'autor troba més empatia en l'univers culte i d'arrel protestant (el protestantisme és, indiscutiblement, una benedicció -tal com el catolicisme una maledicció bíblica).

L'estètica del pessimisme filosòfic i existencial és una tendència que augmenta en bona part del món (del món més enllà del Pirineu, és clar) després d'un temps de decadència i de descrèdit: la crisi financera ens ha dut a recuperar una mirada més intel·ligent sobre la vida i sobre la societat humana. 

Aquest pessimisme esdevé art en mans dels grans creadors, que no pas per casualitat provenen del nord on el poeta imaginava la gent rica, feliç i culta. I fem bé de continuar mirant què passa al nord, perquè el sud mostra un esgotament i una feblesa i una mediocritat properes a l'estupidesa (i al nacionalisme i d'altres bajanades derivades de considerar que el meu melic és preciós, o que "el món ens mira"). Riquesa, felicitat i cultura ens poden dur a encarar-nos amb el no-res, però més val fer-ho conscientment. Així potser evitarem el somriure estúpid que se sol dibuixar als nostres rostres cofois.

Chirbes és literatura de veritat, i una literatura que malgrat que descriu el nostre pobre sud, és interessant per al nord. No tan sols perquè està ben escrita si no perquè diu allò que cal, que és precisament, indiscutiblement, allò que no agrada. Fa bo de llegir Chirbes mentre es contempla l'obra del pintor noruec definitiu del nostre temps, l'Odd Nerdrum

En la orilla
Rafael Chirbes
Editorial Anagrama, Barcelona 2013
20 euros


2 de des. 2015

La merda sobreixirà, com la lava dels volcans



Als països civilitzats, un polític sap quan ha de dimitir.
Als països del sud del Pirineu, els polítics s'estimen més no dimitir
i arriscar-se a què els tallin el coll,
perquè confien que la guillotina no funcionarà.
(Proverbi dels països ineficients del sud del Pirineu) 



Els vells del poble es van tancar a la tenda de les deliberacions. Havia arribat el dia històric d'escollir un nou Visir per a la contrada.

Mentre parlaven amb la veu baixa i assenyada de la gent gran, i entre grans fumeres de xixa, es va obrir la catifa que feia de porta amb una revolada violenta i va entrar, inesperadament i molt airat, el candidat a Visir que havia fet de Visir els darrers anys, i que ara exigia no tan sols repetir el càrrec si no ascendir a Gran Visir.

Els ho va etzibar entre les metàfores voladores d'un discurs llarg i tediós, tot i que certament esquitxat de cites de grans pensadors (la majoria locals i antics, i algun d'estranger) i d'alguns girs populars, destinats a tocar les ànimes humils. Deien que el seu avi havia estat pilot d'avioneta al segle anterior i que per això el nét recorria sovint a les comparacions aeronàutiques. També deien que a casa seva, i damunt del llit, el Visir hi tenia suspesa l'hèlix esqueixada de la darrera avioneta de l'avi, que es va estavellar fatalment mentre sobrevolava el volcà de l'Illa Montserrat.

Quan el pretensiós Visir va haver acabat el discurs, va comminar els vells a què meditessin amb aquestes estranyes paraules:
-Mediteu. Mediteu tant com vulgueu però mediteu bé. I "bé" vol dir que mediteu en la direcció correcta, la que us farà prendre la decisió bona. I la decisió bona és que em nomeneu Gran Visir. I com més aviat millor. La història no té espera.

Els vells van quedar muts i garratibats. Aquell presumit egòlatra els havia deixat glaçats malgrat els prop de cinquanta graus que queien damunt del país. I per resoldre l'astorament, van demanar consell a un savi que, malgrat la joventut, havia estudiat molt les coses humanes.

I aquest savi els digué:

-A priori, hom pensaria que l'amor del Visir pel seient de Gran Visir és un amor d'aquells que maten, dels patològics. Un amor de bolero amb mariners obsessius, ports i prostitutes. Però sense excloure la mirada del psicoanalista, hom intueix que hi ha alguna cosa més. Més secreta i més endins. Més bruta, molt més lletja que un amor tèrbol. Hi ha la por. Sempre hem de trobar les explicacions de les conductes desaforades en les emocions més pregones.

La majoria dels vells van assentir amb un lleu capteniment.

-La por que sent el Visir és que, si abandona el tron, la merda que hi ha comprimida sota el tron esclati com la lava dels volcans. Si no vol ser engolit per la putrefacció que té continguda, no li queda altre remei que romandre assegut al setial. Tenim una situació fotuda: si no li renovem el càrrec, els nostres veïns es riuran de la màfia de Kosovo perquè descobriran que el nostre emirat és molt més mafiós que aquell. Si el renovem, ens anirem ensorrant en la merda que, com la lava, espera el moment de sobreeixir.

Els vells van assentir altre cop. Van pipar una mica més de xixa. Els vapors somnífers i dolços omplien l'aire de la haima fins que era difícil distingir les barbes del veí. Enmig d'aquell núvol flairós resultava certament complicat trobar raons i prendre decisions.

-La veritat és que aquesta sensació és molt agradable -va fer un d'ells, amb un somriure lleugerament babau- Jo m'hi estaria tota la vida.

I sense comprendre les seves paraules van votar, i van decidir mantenir-se en aquell estat. Sense acabar de saber si "mantenir-se en aquell estat" volia dir perpetuar el somni barbitúric, romandre sense ningú al càrrec de Visir o nomenar de nou per al càrrec el nét de l'aviador estavellat a l'Illa Montserrat.