29 d’oct. 2014

Demana no viure en temps interessants


Malgrat les dificultats de la traducció, per als xinesos els temps interessants es tradueixen per mals temps. Els mals temps xinesos volen dir temps convulsos i d'incertesa, de canvi. Així, desitjar-li a algú que visqui en temps interessants és desitjar-li que les passi magres. Els xinesos eviten els temps interessants tal com nosaltres les tempestes i les maltempsades. La diferència és que aquell idioma té una enorme capacitat per a les imatges, la metàfora i la poesia.

L'expressió xinesa et resultarà incomprensible si ets de tarannà bohemi, artista o revolucionari, i perfectament entenedora si tens una perspectiva més aviat aburgesada de la vida. Per a la sociologia de la península ibèrica (ho afirmo perquè és la que millor conec), els temps interessants són tan temibles com per als xinesos. Estic convençut que els senyors Rajoy, Mas i Cospedal no volien viure en aquests temps interessants que ara vivim. Estic convençut que desitjaven unes legislatures amables, anar fent la viu-viu mentre privatitzen l'estat en veu baixa, enriqueixen familiars, amics i coneguts. Mentre planifiquen la jubilació pel procediment de les portes giratòries.

Tampoc no desitjaven els temps interessants els treballadors de la banca, que han viscut el final d'aquell mite antic que proclamava que entrar a treballar en un banc era per a tota la vida, una bona feina i amb la màxima garantia. Tampoc no ho volien els funcionaris de l'estat, retallats i qüestionats. Ni els de la Generalitat punt Cat, exposats als innombrables riscos als quals els exposa la ventada independentista que vol crear un país nou.

No volien viure temps interessants els aturats ni els perceptors d'ajudes socials, ni els jubilats, ni els empleats de les immobiliàries, ni molts periodistes, infermeres, metges, mestres d'escola. Ni els fills del senyor Pujol.

La maledicció xinesa també em qüestiona a mi. Sempre he celebrat rigorosament els canvis que es produïen lluny: les revoltes de Chiapas, les victòries bolivarianes a l'Amèrica llatina, l'espetec de les dictadures africanes, el col·lapse de Lehman Brothers, la fi de l'apartheid sud-africà... Ara me n'adono que sempre he celebrat els espetecs que sonaven lluny. Quan va espetegar Caixa de Catalunya me'n vaig alegrar, però reconec que dintre meu vaig sentir la fiblada d'un temor petitet. Petitet, però temor. La veueta insidiosa em demanava a cau d'orella: ves amb compte, no fos cas que t'afectés... ni que sigui a la llarga.

I no cal dir que la veueta era una veu enraonada, perquè l'ensulsiada de les caixes catalanes -juntament amb d'altres- van fer que no tan sols em retallessin el sou, si no que passés una temporada a l'atur i que visqués des de llavors amb una sèrie de pors noves que afecten les perspectives laborals. Van fer que em mirés el món amb uns ulls més crítics i més analítics, i que descobrís enganys ocults, riscos nous i enemics disfressats d'amics. Vaig comprendre que en els temps interesants hi ha una hostilitat directa. Si la ràdio diu que vivim en el salvi's qui pugui, ja saps que el company de feina més simpàtic potser pensa que es pot salvar a costa teva.

Vaig comprendre que en Lluís és un ésser en el temps. Vaig descobrir de sobte que tota la literatura romàntica del jo, la meva vida, els meus projectes, els meus amors, els meus somnis no són res: tot es va fondre sota una nova llum. Sóc, abans de res, un esdeveniment en el temps més que un ésser o una persona. Els temps interessants m'han alliberat d'aquelles fantasies postmodernes que encara guardava, m'han distret de les ínfules de l'ego. Si fos el cas que hagués estat sotmès a alguna teràpia psicològica, m'hagués donat de baixa immediatament. La psicologia és tan sols la il·lusió d'un esdeveniment temporal que ha pres la forma imperfecta d'un mamífer que rosega, balbuceja i copula, que giravolta, gemega, excreta, respira, degluteix, boqueja. Sobre el planeta Terra. I que de vegades somia: finalment no tenien raó els romàntics, si no els seus fills bastards els gòtics.

Malgrat tot, continuo volent viure en temps interessants encara que em surtin cars i encara que hi deixi la pell. Ara entenc una mica els qui desitgen veure el dia del Judici Final, la destrucció i l'apocalipsi: entenc alguna cosa del desig de viure una transformació en directe, amb els ulls ben oberts i l'ànima closa al puny.

He revisat la Melancholia d'en Lars von Trier i l'he entesa millor que el 2011. Entenc millor Philip K. Dick, Buñuel, Panero, Valeria Luiselli, Jung, Rob Zombie, Malatesta, Fonollosa, Lovecraft, Bulffi, Rulfo, Nerval, Netxaiev, Stirner...

Entenc que els temps interessants fan por però què carai, són interessants.

25 d’oct. 2014

Toni Wolff


Antonia Anna Wolff  va néixer el 18 de setembre a Zuric i va morir el 21 de març de 1953 a la mateixa ciutat d'un país mel·liflu, fred i molt democràtic on des de temps immemorials s'ha respectat el dret a decidir si en una cruïlla hi ha d'haver un semàfor o un pas zebrat.

La bibliografia diu d'ella que potser va ser amant de Carl Gustav Jung, i que potser va formar part de les Jungfrauen. Jungfrauen és un joc de paraules que només s'entén en llengua alemanya i entre els qui coneixen l'obra i la biografia adulterina d'en Carl.

Com que en Carl es va atabalar amb les denúncies pels afers extramatrimonials, va decidir escampar la boira i va dedicar uns anys a viatjar per terres exòtiques. A aquest fet hem d'agrair que incorporés el pensament oriental a la psicologia dels suïssos: la ressurrecció, les mandales, el tarot, la mediumnitat, la metafísica sufí i el llibre de l'I King es van incorporar al nostre llenguatge. Els gelos de Madame Emma Jung són fonamentals en la construcció del llenguatge post-jungià que tantes troballes ens ha donat i que tants negocis esotèrics ha facilitat. Jung és un precursor i un il·luminat, i alhora un il·lús: Carl Gustav Jung és terriblement humà.

Antonia Wolff va escriure poc, però té un llibret que es titula Structural Forms of the Feminine Psyche, i on classifica les quatre opcions de l'ànima femenina: l'amazona, l'hetaira (o puta), la mare, la mèdium. L'escola psicològica i pseudo-científica anomenada Gestalt recull part de les idees de Toni Wolff en el seu afany per construir tipologies humanes quantificables i classificables, tal com també ho van fer els creients en l'horòscop i l'astrologia.

Des que hem acceptat els temps líquids d'en Bauman i la teoria de la complexitat en les ciències socials (i psico-socials) també hem d'acceptar les psiques líquides: els intents de classificar-nos en nou tipus de personalitats com els del grotesc Claudio Naranjo sonen com una música desafinada, entre anacrònica i ximpleta. Una música que tan sols pretén recaptar els quartos dels desprevinguts i els ingenus, i que és equiparable al fenomen de les mèdiums baratetes de Telecinco.

I no obstant tot això, Toni Wolff em sembla una figura rellevant i que cal tenir en compte. Em temo que avui només la reivindica un sector del feminisme, i la veritat és que he descobert la Wolff mentre buscava la protagonista d'un projecte de novel·la ambientada als principis del segle XX.

En el meu projecte, una joveníssima Toni Wolff investiga, persegueix i encalça un assassí de prostitutes als principis del segle XX. Però això és una altra història.


19 d’oct. 2014

La Catalunya taurina


A mitjans d'octubre la llum del Sol ha près una tonalitat blanquinosa. Encara escalfa, perquè el termòmetre del cotxe parla de vint-i-cinc graus al punt del migdia. Als boscos del Montnegre la tardor només s'insinua, plens d'humitat i de verdor com en una primavera redimida. Cal caminar pels caminets de l'ombra si vols descobrir fulles que floten en l'aire i per trobar els tons vermells, els morats, els grocs incipients.

Prop de Sant Iscle de Vallalta, un xic més amunt de Sant Cebrià, a mà esquerra de la carretera hi ha la ruïna d'un Cortijo per a turistes. Apenes uns murs decrèpits, un escarni d'edifici que les arrels xuclen per fer trempar troncs de grans arbres.

Això que es veu a les fotografies fou un complex enorme del qual en queden unes quantes parets emblanquinades sota les heures, les punyeteres ortigues i una poderosa flaira de marialluïsa. Els mosquits ens martiritzen, aquesta llumeta calideta del sol de tardor ens acarona, com un animeta en pena.

Hi hagué una Catalunya real que vivia de fer petites tauromàquies sense sang per xuclar marcs alemanys, lliures esterlines, corones sueques i francs francesos. Tauromàquia en miniatura en una Catalunya que llavors no dubtava en mostrar-se indubtablement ibèrica. Els models turístics del país sempre han estat vomitivament genuflexos davant del tòpic que espera el turista més ximplet. Abans veníem cortijos i vaquillas, avui alcohol barato i platges permissives. Ahir el Maresme, avui la Barceloneta. Ahir barrets mexicans, avui estelades o castells vuit de nou amb folre i manilles de plàstic per cardar damunt dels televisors de més enllà del Pirineu: indústria del turisme vol dir arreplega la pasta que du el guiri i no pateixis si se sent estafat i no torna, perquè en vindran de nous. La indústria del turisme és allò que fan els empresaris del sector, uns tipus idèntics als carteristes del metro de Barcelona. Capitalisme global, turisme de creuer, xorisso de metro.

Les ciutats asteques dormen sota la vegetació tropical de Belize i la Catalunya taurina s'adorm lentament al Maresme. Encara es pot caminar per la petita placeta de braus menuts, encara es pot entrar als toriles i es pot pixar als urinaris, extremadament freqüents. Els clients devien beure molt, perquè hi ha pixadors arreu. En aquell temps llunyà però no gaire, el qui venia alcohol també proveïa d'urinaris. (A diferència d'avui, en què tot el Cap i Casal és un enorme urinari per a guiris).

El turisme de fa vint anys apenes si és una ruïna grotesca que ens fa riure, tal com farà riure d'aquí a vint anys el turisme que promouen els alcaldes d'avui.

D'això que faig en diuen Pornografia de les ruïnes. En anglosaxó, aquesta mena de reportatges es diuen Ruin Porn. Exhibició impúdica de la ruïna. Som una civilització que s'avergonyeix de sí mateixa i que deu confiar en què la vergonya ens redimeixi: som una civilització estúpida.

Per això celebro que em piquin els mosquits quan entro a fer fotografies a les seves ruïnes, perquè l'home i la dona que són picats pels insectes reneguen i retornen, són mamífers.

14 d’oct. 2014

Les il·lusions perdudes


Com els paradisos, diria que les il·lusions tenen com a finalitat esdevenir objectes perduts.

Les il·lusions perdudes... Això és el títol d'un novel·la de Balzac del 1843 i que forma part de La Comèdia Humana. L'escriptor de Tours hi tracta temes que encara són d'avui. Tracta de les trifulques per triomfar en la literatura, dels polítics i de les capelletes, dels periodistes...

Quan he llegit la premsa catalana (digital) del dia d'avui -catorze d'octubre de 2014, aniversari de l'afusellament del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia- he recordat aquella campanya electoral de l'Artur Mas que parlava d'il·lusió i alhora d'un futur govern dels millors.

És fàcil i deu ser divertit jugar amb les il·lusions dels demés, pintar-los fantasies des d'un púlpit o des d'una pantalla de plasma, engegar discursos al poble plens de metàfores grandioses, marineres o medievals. Hi ha un carrer fosc que comunica les il·lusions dels demés a les ambicions pròpies, un carrer que s'assembla a una claveguera. Del qual en Balzac ja n'havia explicat uns quants detalls sòrdids.

Balzac. I també el fantàstic Nikolai Gògol d'Ànimes mortes, que també he recordat avui però m'estimo més no explicar perquè. Escrita el 1842, tot just un any abans que la de Balzac.

Acabo de llegir les declaracions d'Oriol Junqueras i de Quim Arrufat i totes dues semblen petits fragments d'antigues novel·les. I això demostra que algunes antigues novel·les ens diuen coses als homes i les dones d'avui, però això no converteix en Balzac o en Gògol en visionaris: som nosaltres els qui som com llavors, i com érem fa mil anys. A l'ànima humana i a la cobdícia dels poderosos no les han modificades la invenció del ferrocarril ni del motor de combustió ni la telefonia ni el twiter.

Les il·lusions dels altres, transformats en poble unit o en ciutadans cívics, continuen sent el territori de la batalla que només guanyen els poderosos. La publicitat només tracta de la por (por de fer-se vell, d'estar malalt, de ser lleig o d'estar sol). El discurs dels traficants d'il·lusions només tracta de vèncer les pors amb pots d'ungüents miraculosos: el país més ric d'Europa, el més emprenedor, el més culte, el més europeu al sud del Pirineu. El més preparat per anar tot sol.

Tot just abans d'arribar a casa, avui he passat pel carrer de Terrassa que du el nom de Josep Pla. És un carrer trist que serpenteja per la vora d'una riera bruta que fa anys va créixer i es va endur les vides i les cases dels veïns. Avui la riera està més ben canalitzada que el 1962, però el deixament (la crisi?) l'han fet esdevenir altre cop una riera perillosa. I les cases... les cases són allò que un urbanista en diria arquitectura post-barraquista.

Són casetes fràgils, amb esquerdes visibles arran de la vorera. Algunes estan folrades de plaques de marbre i d'altres mostren el totxo viu. A la segona planta hi ha una antena parabòlica orientada al Marroc. Als balconets s'hi apilen els trastos vells que no caben al menjador: una bicicleta rovellada, bidonets d'aigua, una calaixera corcada, una rentadora morta, un micro-ones descloscat. Hi ha nans d'escaiola als terrats, cadiretes de bar a les terrasses cobertes de mecano i planxes de llautó. Hi ha una dona que empeny un cotxet de nen pel pendent costerut mentre un altre mocós que ja ha après a caminar rebequeja un xic més amunt.

A les casetes quasi-barraques del carrer d'en Josep Pla -que jo anomenaria Josep Pa perquè em penso que els veïns pensen més sovint en el pa que no pas un periodista de Palafrugell- hi viuen persones a qui els van explicar il·lusions personals o col·lectives (tant li fa) i que se les deurien fer seves. Algú que viu molt lluny del carrer d'en Josep Pa de Terrassa hi va guanyar quartos, amb les il·lusions comprades i perdudes. Sense dret a reclamar.

Avui, catorze d'octubre, és un dia de declaracions i de principis i de grans projectes, traïcions, conjures, visions, rodes de premsa, noves promeses, noves il·lusions. Al carrer d'en Josep Pla-Pa de Terrassa només és un altre dia d'empènyer el cotxet amunt pel pendent. Deu ser molt fàcil i molt divertit vendre il·lusions. Per als qui mai no deuen haver trescat per aquest carrer i no saben prou bé que vivim en un país de merda i de persones enganyades per il·lusions. Un país on, com en la novel·la de Gògol, es poden comprar ànimes mortes o quasi mortes que viuen en quasi-barraques o en quasi nínxols.

10 d’oct. 2014

Gossos proletaris


Més proletari que els proletaris, el gos Excalibur ha mort per imperatiu legal. Fou un gos de raça incerta, un desclassat entre els gossos. Un xuxo, un animalet de color gos com fuig, un cànid de classe baixa, una bestiola. No fou un dels cent-un dàlmates. Fou un tipus vulgar tal com jo, que no pertanyo a cap de les quatre-centes famílies catalanes imprescindibles.

El 1925, Mikhaïl Bulgakov va escriure Cor de gos, una novel·la trasbalsadora i terrible en la qual un pobre gos del carrer esdevé humà i aquesta transformació és la major desgràcia de la seva vida.

També a principis del segle XX, Saki (Hector Hugh Munro) va escriure Tobermory, la història d'un gat que aprèn la llengua dels humans i aquest aprenentatge li costa la mort (una burla magistral dels coneixements maleïts com la càbala o la lectura del Necronomicon).

A principis del segle XXI, la ministra de Sanitat d'un país mediterrani va decretar la mort d'un gosset domèstic perquè potser estava infectat pel virus Ebola. La ministra es diu Ana Mato Adrover (Madrid, 1959), és filla d'un alférez de la marina i fou professora universitària de Sociologia a la Universitat Complutense i a la UNED.

La relació entre els homes i les bèsties és la història d'un món inacabat o mal fet. Jesucrist va llençar una colla de porquets per un penya-segat perquè potser estaven posseïts pel dimoni, i moltes dones medievals catalanes van anar a la foguera perquè potser havien fet amistat amb un mascle cabró.

En algunes contrades catalanes, la joventut ociosa i estival es distreu fent putadetes als bous. Hi ha monarques constitucionals als quals el poble els subvenciona safaris per matar elefants, i els valents caçadors de perdius són incomptables en les nostres contrades.

També té molta predicació matar porc-senglars, llops i guineus i conills en nom d'una pseudo-ciència anomenada cinegètica i que pressuposa que l'home-caçador és una peça clau de la salut i l'equilibri dels ecosistemes.

Afartar-se de cargols bullits en vida es diu fer una caragolada i rep subvencions en alguns municipis catalans, i se sol cometre en un context de reivindicació cultural de caire nacional i per això sol haver-hi banderes. Torturar fins a la mort un brau en una plaça circular podria ser cultura o fins i tot tradició, i es practica en places que també duen banderes patriòtiques.

Diuen que Goya no hagués dibuixat les seves magnífiques imatges de la tauromàquia si no hi hagués tauromàquia, de manera que bombardejar la població civil en una guerra també hauria de ser considerat cultura, perquè altrament Picasso no hauria pogut pintar el Gernika.

Com que l'eslovè Zoran Music no hagués pintat mai l'obra que encapçala el post si no hagués estat pres a Dachau, caldria pensar que el camp d'extermini de Dachau és quelcom cultural i per això presservable. Potser no estaria mal pensat fer un Dachau commemoratiu un cop a l'any, on el Departament de Cultura podria convidar-hi pintors i cineastes. En nom de la cultura, el senyoret Conselleret de cabell angelical podria donar una subvenció (petita) al millor artista.

El gos Excalibur ha mort per presservar la civilització humana, tal com van fer desenes de milers de vaques boges fa pocs anys, tal com van fer els porquets palestins que Jesucrist (fill d'un Déu) va immolar.

Milions d'animals moren cada dia per mantenir la nostra dosi cultural de proteïna. La cobdícia immobiliària també deu ser cultura, així com ho és l'estupidesa, així com ho és la divina ignorància.

Fins que no arribin uns redemptors extraterrestres àvids de proteïna humana no entendrem res de res i continuarem donant els nostres sagrats vots (votar és sublim) als senyors i les senyores que decreten sacrificis i cultura.

Ei, Excalibur: et saludo en nom dels pàries de la terra.




2 d’oct. 2014

La niña muerta


L'edifici és poc més enllà de la frontera francesa, en una vessant suau i assolellada del Pirineu. Fa uns deu anys que el van abandonar i encara sembla força íntegre. Si no fos per la rapinya voraç que afecta les cases abandonades, hom s'hi podria instal·lar a viure.

La niña muerta és una de les pintades que hi ha al vestíbul principal, feta amb pintura negra i lluent, i aprop d'una altra inscripció sinistra que tan sols proclama Estoy muerta. Tot i això, a la mateixa sala hi ha un Te kiero.

En moltes sales s'hi intueix un abandonament sobtat, com si n'haguessin marxat a corre-cuita deixant-ho tot. Com si arribés una guerra, com si n'haguessin fugit empesos pel terror. Després van arribar les bestioles, i en moltes cambres hi ha evidències d'ocupacions esporàdiques i posteriors: matalassos, estris i llibres de persones que hi han passat dies i nits. Persones que també n'han marxat, oblidant-hi un llibre obert, una ampolla de cervesa a mig beure, jocs de cartes, el raspall de les dents i la maquineta d'afaitar.


Els reportatges i els blocs que parlen de l'abandonament han proliferat en els darers anys, i jo mateix he dedicat una colla d'entrades amb aquest tema. Gairebé sempre es tracta d'un relat melancònic on l'estètica de les imatges és allò que es vol explicar. Diria que, d'ençà del romanticisme, el tema de les ruïnes és recurrent i apassionant perquè diu alguna cosa terrible que ens agrada sentir, com als nens els contes de por. Oblit, fugacitat, temporalitat, caducitat, silenci, tristesa, destí, abandonament. El poder de la naturalesa per recuperar els llocs, la fragilitat de les coses humanes, el procés de la putrefacció. Passejar i fer fotografies en aquests edificis qüestiona el qui hi passeja, li explica un conte antic i conegut. Hi ha inquietud i alhora calma, hi ha tanta incertesa com la certesa més clara.

L'aparició d'aquesta mena de reportatges sol obviar un discurs que alguns troben a faltar: caldria parlar de la crisi econòmica, les retallades i la misèria que contenen aquestes ruïnes?