30/08/2014

Kilian Jornet, estupidesa i sanitat pública


Les persones que no hem sentit mai la crida de l'esport no ho podem entendre. Però les meves limitacions són tan sols això, les limitacions meves. Per més que un autor tan gran i respectable com en Murakami lloï les virtuts d'anar corrents als llocs (o enlloc), a mi se'm fa molt complicat. Els pocs llocs interessants on he arribat sempre han estat assolits a poc a poc, piano piano.

Sí que entenc que les persones es plantegin reptes, i cadascú tria i garbella quins són els seus. En funció dels factors psicològics, econòmics, socials i morals, en funció dels seus condicionants. En el context català, córrer en una marató per acabar-la dignament no difereix gaire de voler publicar una novel·la en la llengua ídem. Amb això vull dir que intueixo una diferència fonamental entre aquells qui es plantegen reptes a sí mateixos i aquells qui, un cop triomfadors, s'adrecen als mortals des de l'altura abismal de la seva espatlla triomfadora.

En Kilian Jornet el vaig descobrir quan em va tocar treballar a l'escola pública de Bellver de Cerdanya, on ja era venerat abans que TV3 l'ascendís als altars de la pàtria (passant per alt, com si res, la ciutadania de la neutral Suïssa que professa el runner). La meva primera pregunta fou: de quin dimoni fuig en Kilian?

Però no obstant el dubte en Jornet em va semblar un bon antídot contra el model dels futbolistes defraudadors i del Barça -llavors dirigit pel mel·liflu Pep de Qatar. En aquell moment, per tant, vaig contribuir a posar-lo com a model entre els alumnes com a imatge d'una esportitvitat cívica, no mercantilitzada i àdhuc exemplar.

La imatge d'en Jornet se'm va tòrcer una mica quan vaig veure que anunciava aigua embotellada Veri amb un inconfusible accent que el situa entre els pijos iaístes de Diagonal en amunt i les criatures consentides en general. I quan ara he vist que ha participat en el repte de llençar-se un cubell d'aigua gelada pel cap en favor de la lluita contra la tremenda malaltia de l'ELA ja no he pogut més.

L'esportista nacionalitzat suís que arriba als llocs abans que Déu i els rajos làser ha tingut el detall de recordar el país on va néixer: un cop s'ha fet abocar un discret gibrellet de glaçons pel cap, transfereix el repte a Rajoy, Emilio Botín i "el rei" (com que la Suïssa país d'acollida- en pujoliana expressió- no té rei i en Jornet ho expressa en la llengua de Quevedo, es pot inferir que parla de Felipe Sexto el Preparado). La menció a l'amo del Banco de Santander no és trivial: ens vol dir que la salut publica és un afer de la caritat. Aquí l'has cagada, Kilian, perquè ens has mostrat el plumero. Tot i que de passda et desmarques de la "V" d'aquests falangtstes catalans.

En Kilian deu córrer molt amb els peus, però amb la consciència no va gaire enllà. L'ELA, tal com la fibrosi quística o l'esclerosi múltiple són malalties terribles que, com tantes altres, demanen inversió pública. Contribuir a la idea que la investigació depèn dels donatius privats és infame i perillós, i tan sols mostra estupidesa o maldat. M'inclino per l'estupidesa, però no descarto l'altra opció. Kilian: lamento dir-te que em sembles un estúpid nociu.

En Kilian em resulta finalment un pobre home que fuig no sap de què, enfundat en peces patrocinades i grotesques i subvencionat per marques que mai no sabrem a quins interessos responen.

Si en Jornet arriba a vell i assoleix la decència entre els cims conquerits, ja us ho explicarà. Explicarà llavors perquè no va nominar la ministra Mato o el conseller sobiranista Boi Ruiz, que són els culpables del desastre.

I entretant, Kilian, corre. Corre tant com puguis però tingues present que els fantasmes i els errors corren molt més que tu, i t'ho dic per l'expriència.






La mar dels llimbs


Quan arriba la sequera parlem de l'aigua, i quan arriba la pobresa parlem de la riquesa. Quan veiem les injustícies imaginem la justícia bondadosa i gegant que ens arribarà. El fred ens fa imaginar la caloreta de l'estiu que se'n va però que tornarà, ja ho veuràs.

Quan ens trobem amb la mort... de què parlem? Suposo que rere els condols amanits i el refranyer adequat estem parlant de la vida. Imaginem la vida i n'intuïm les claus per una estona. Però avui, quan he sabut que el teu pare s'ha mort, he pensat en els morts.

Després de llegir molt sobre la qüestió i d'entrevistar espiritistes d'escoles diverses, mai no vaig trobar un indici prou sòlid per creure en el més enllà. Un cop descartades les promeses cristianes i sense acabar d'empassar-me les teories quàntiques dels móns paral·lels on els morts podrien ser vius, només em va quedar la imatge borrosa d'uns llimbs imprecisos, mig somniats i mig entrevistos en la pintura medieval. Em va quedar la literatura de l'estrany i dues visions fantasmals.

A la primera, que em va arribar als onze anys, vaig veure un esser espectral que em somreia des de la finestra d'una casa buida. Jo anava dins del cotxe de mon pare, al seient del darrera. Tornàvem a casa de nit de vés a saber on, i jo m'endormiscava amb el front arrepenjat al vidre de la finestreta. Hi ha elements molt obvis en aquest record que fan témer una explicació racional.

El segon fantasma és de fa ben poc. Era a mig matí d'un dia esplèndid i lluminós, mentre caminava pel Camí dels Monjos. En girar un revolt de noranta graus dins un bosquet d'alzines joves el vaig veure. Era una figura alta i esvelta, vestida de negre, que avançava cap a mi. Uns cinquanta metres de distància. Quan va alçar el cap i em va descobrir, es va fondre en l'aire. Quan vaig arribar en aquell punt vaig trobar una llauna d'Estrella Damm rovellada i una pila de burilles de cigarreta que es fossilitzaven entre els residus d'un xassís de motocicleta de Cross. Com que a partir d'una edat tendim a interpretar-ho tot com un senyal funest, vaig estar uns dies intranquil. Però com que no es va repetir i finalment em vaig adonar que fou el fantasma qui es va espantar de mi, no li he donat més voltes.

Per tot això només conservo la imatge d'uns llimbs que en algun moment de la vida vaig començar a intuir. És un lloc on hi ha una gran estació de trens rodejada de jardins i de terrasses que s'aboquen al mar, una mica com el balcó mediterrani que hi ha al final de la rambla vella de Tarragona. Als jardins hi ha pèrgoles de marbre, escultures de nimfes i de faunes, palmeres i cirerers florits. El cel és blau lluent però està esquitxat de núvols tan blancs que fereixen els ulls. La gent passeja desvagada i tranquil·la. Són els qui s'han mort, que hi passen un temps indeterminat abans de fondre's del tot en el tot.

De manera que se m'ha acudit: que potser el teu pare i el meu s'han conegut mentre passegen per allà, i em temo molt que deuen parlar dels anys cinquanta i seixanta, aquella tenebra trista, la vaga de tramvies i les riuades del seixanta-dos, les vagues obreres del Baix Llobregat, els cabrons del Samaranch i del Sentís. Es deuen tronxar amb en Pujol i potser en algun instant es recordaran de nosaltres.

És clar que també podria ser que ton pare es trobés amb ma mare, i en aquest cas no sé dir de què parlaran. No m'imagino la mare capaç de veure el nostre món amb ironia, i de vegades penso que es va morir a temps, perquè es va estalviar les misèries enormes que van venir tot just després.

Quan em començo a fer una llista dels qui han mort en els darrers anys penso que són persones sensibles que no han suportat el darrer assalt de la barbàrie, que no s'han resignat a contemplar la destrucció mentre es renten les dents i fan un cafè. Com qui deixa de mirar les notícies de tevetrès perquè no suporta que, darrere els morts i les guerres i els horrors li expliquin que el Barça ha llogat un ximplet per vuitanta milions d'euros.

Ja veus quines coses se m'acuden després de saber que ton pare és al llimbs. O això imagino.

Ma chère mère, si tu possèdes vraiement le génie maternel
et si tu n'es pas encore lasse, viens me voir, et même me chercher.

Baudelaire, carta a la seva mare

25/08/2014

Hermenèutica Pujoliana

Dedicat a en Siscu Baiges

Fotografia amb copyright de Eugenio Forcano, 1966


A Catalunya, l'única cosa que no falla mai és el paisatge.
Josep Pla, El carrer estret


Recapitulo, a veure si m'hi entenc: en Jordi Pujol confessa un delicte i a continuació contracta advocats per posar recursos que li evitin pagar per allò que ha confessat. Ho he entès bé?

Posats a confessar, confesso que em resulta molt complicat penetrar la ment retorçuda d'un home catòlic i patriòtic. Recordo vagament que, per als catòlics, la confessió espontània implica el perdó automàtic (tres avemaries, dos parenostres i en paus). Podria suposar que, si allò que volia salvar amb la confessió era l'ànima turmentada, pensés que la confessió bastava. Si fos així podria comprendre que les conseqüències desfermades en l'àmbit de la justícia humana li són una molèstia i per això les vol evitar.

Però en aquest cas, com és que en Pujol no va confessar-se al seu amic mossèn Ballarín? Com és que va publicar la confessió a través d'un media (subvencionat) com El Periódico?

L'historiador Andreu Mayayo ha recordat uns mots que en Jordi va dir fa uns anys i que -segons la llegenda- va mecanografiar una mecanògrafa anomenada Marta Ferrusola. Som al 1960, i en Jordi és tan sols el fill d'un banquer català, un jove que busca fer-se un lloc a la política.
“El general Franco, l'home que aviat vindrà a Barcelona, ha escollit com a instrument de govern la corrupció. Sap que un país podrit es fàcil de dominar, que un home compromès pels fets de corrupció econòmica o administrativa és un home servil. Per aquesta raó el Règim ha fomentat la immoralitat a la vida pública i econòmica. Com passa a certes professions indignes, el Règim procura que tothom s'embruti les mans i estigui compromès. L'home que aviat vindrà a Barcelona, a més a més d'un opressor, és un corruptor”
Jordi Pujol, 1960
[El text, llegit avui, es revela com un material d'anàlisi psicològica que agradaria molt a Jacques Lacan. Jo, molt inferior a Lacan, tan sols li preguntaria a Pujol sènior quines són les professions indignes].

Quan relaciono les dues informacions (la confessió actual i les velles reflexions sobre la corrupció degudes a la ment pujoliana), i hi afegeixo el discurs insistent sobre ètica i política del delinqüent mentre fou president de la Generalitat durant vint-i-tres anys, penso que hi ha alguna cosa que defuig la raó.

Per força aquí s'hi ha escolat un element esotèric i obscur, o tal vegada el signe d'un trastorn. O tal vegada és el vell hàbit de certs estrats socials. Una mena de perfil o de patró que combina l'evasió fiscal amb el pensament liberal, la fe catòlica, el patriotisme d'arrel romàntica, la multidescendència i aquella doble moral grotesca però clàssica que ja feia partir de riure en Santiago Rusiñol.

I malgrat tots els esforços que faig sempre hi ha noves preguntes, enigmes que no troben respostes. Hem arribat a l'indesxifrable factor humà. A la premsa oficial hi trobo expressions complexes com ara comprensió, fortalesa psicològica per resistir la vergonya, expiació, esperit auster, home íntegre amb fills díscols... I referint-se als qui l'assenyalen: els traïdors ho pagaran, la vilesa dels qui s'abraonen sobre el lider caigut, etc.

Em sorprèn i m'intriga el gir argumental de l'independentisme de dretes quan diu: el cas Pujol no afecta el procés independentista. (Com era allò de excusatio non petita acusatio manifesta?). Tal com jo ho veig, el cas Pujol afecta tots els processos de les intitucions catalanes (i espanyoles, perquè la Generalitat emana de la Constitució i és un deure de l'estat vigilar-la) dels darrers trenta anys. Seria ben cec i ben suïcida passar per alt l'abast i les conseqüències del cas perquè l'impacte de Pujol sobre l'imaginari col·lectiu és enorme i no cal argumenta-lo. Perquè qüestiona, com a mínim, el mite que Catalunya és un espai polític millor i que el mal ve d'Almansa. L'estratègia de l'estruç no és mai una bona estratègia. 

M'entristeix el silenci còmplice de la institució anomenada Generalitat de Catalunya i em fascina el paper de l'Oficina Antifrau de catalana quan es querella contra Manos Limpias perquè se sent ofesa en el seu susceptibilíssim pudor (Però carai... a què es dedicava aquesta Oficina que sabia perfectament les aventures del Clan Pujol? A veure si també es querellaran contra mi!).

Em meravella Tv3 quan no s'oblida mai d'afegir davant del sintagma Manos Limpias l'epítet el sindicat d'ultradreta, un epítet adient però que és impropi en un informatiu d'un canal públic. Em demano perquè la Tv3 no afegeix mai ultradretà quan parla de Xavier Sala i Martin, de Boi Ruiz, de Jordi Galí, de mossèn Ballarín, dels directius del Barça, de Núria de Gispert, de tants altres ultradretans.

Em deprimeix viure en un país que no és petit per les mides del territori que si no per la misèria de les institucions, per la miopia dels periodistes subvencionats, de totes aquelles persones que van celebrar la Catalunya en miniatura que som i no ho volíem dir. Em deprimeix acceptar que la Generalitat sembla més aviat un epígon franquista construït per un arquitecte delinqüent.

M'apena no poder comprendre els complicats viaranys de la ment de Jordi Pujol perquè al capdavall només és un home que no ha estat mai brillant en res i que no passa d'hàbil, (hàbil també per evadir capitals). Bon estratega per bloquejar les esquerres catalanes. Poc més.

M'apena haver de dir que els quaranta anys de feixisme se sumen als trenta anys de pujol-catalanisme en l'haver del desastre i la infàmia que ens fan petits i invisibles: si algú es demana per què l'independentisme català no ha recollit cap suport enllà dels Pirineus ja té la resposta. La història de Catalunya cau una vegda i una altra a les mans dels mesquins: tot indica que Catalunya és tan corrupta com Espanya, i que res no ens diferencia. Les solucions -com els mals- només podran ser compartides.

Tan sols hi ha un indici de progrés: ara els mesquins es confessen a El Periódico.


23/08/2014

John, Clarence i Fernando dormen a Marçà


Enmig dels pins i a tocar de la jonquera que emmuralla la riera de Fontaubella hi ha les tres tombes, senzilles i cobertes per la pinassa. Dels tres, tan sols en John Cookson va morir aquí, el vuit de novembre del 1938 als vint-i-tres anys. Clarence Kaillin(1) i Fernando Jaffa també foren soldats de la XV Brigada amb base a Marçà, però van salvar la vida i foren repatriats. Van fer vida i família, l'un als Estats Units i l'altre a l'Argentina. Al final de la vida van demanar ser enterrats al costat d'en John i ara el custodien: Clarence a l'esquerra i Fernando a la dreta.


Pocs dies abans de ser retornat a Wisconsin un cop el govern havia decidit prescindir de les Brigades internacionals, el tinent Cookson va morir en un dels capítols de la batalla de l'Ebre. Cookson s'havia guanyat una reputació com a especialista en comunicacions i la seva funció era estendre els cables telefònics entre les posicions de l'exèrcit republicà, que era una de les tasques més arriscades.

Per arribar a les tres tombes menudes no et pots refiar de les indicacions que consten a la guia de Marçà, perquè les de les pistes han estat esborrades i cal esmolar la intuïció. Les trobo a uns dos quilòmetres del poble, sota la impressionant Mola de Colldejou coberta per un núvol que li fa de barret.

Les tres tombes paral·leles i discretes en la penombra dels pins expliquen moltes històries, i si t'hi asseus una estona i pares l'orella pots sentir una història d'amistat i de guerra, de fidelitats, de lluita pels ideals, de mort i de memòria dolorossament insurrecta. I malauradament, també he sentit un conte sobre la vergonya.

Cada passejada que em du als escenaris i als records d'aquells homes i dones que van venir de tots els racons del món perquè sabien que a Espanya hi havia una guerra trascendental m'emociona i em commou. Cap d'ells no va venir a Espanya a provar fortuna, i van anar a la guerra sabent que a les guerres s'hi va a morir si cal.

Que Espanya sigui plena de fosses comunes i enterraments indignes dels qui van donar la vida per la democràcia i la llibertat em sembla trist i lamentable, però no és allò que em parla de la vergonya. Què dirien John, Clarence i Fernando si els fos permès veure per un instant què és el país pel qual van morir? A qui votem, per quines causes ens movem...? Com de mediocres i petits hem fet els nostres somnis... Què dirien de la nostra enorme capacitat per acceptar i conviure amb aquell feixisme que encara campa dins de les cases i pels carrers, que cavalca pels palaus i els parlaments... A quin preu tan miserable hem venut una idea per la qual John Cookson va travessar l'Atlàntic i es va plantar davant la màquina de guerra feixista.

John, Clarence i Fernando van cridar un dia No pasarán en aquest paisatge i jo, agenollat sota els pins que ombregen els seus llits, tan sols mormolo dèbilment No oblidaré, prometo que no oblidaré...

*

Una hora més tard arribo al lloc on Robert Capa va immortalitzar Milton Wolf, el comandant del batalló nord-americà Abraham Lincoln. Després torno avall, i em poso a buscar l'antic camp d'entrenament que algun brigadista irònic va batejar amb el nom de Chabola Valley. Al vespre trobo el Mas d'en Rafel, on hi ha la fossa de 95 soldats republicans morts a les acaballes de la batalla. Són els darrers soldats que defensaren allò que encara no hem sabut guanyar.

___________________________
(1) John Cookson i Clarence Kaillin eren nascuts a Madison (Wisconsin) i amics de la infantesa. Foren dels primers nord-americans que es van embarcar des de Nova York per allistar-se a les brigades internacionals. A la correspondència de Cookson amb la seva família (que Kaillin va recollir i editar), John manifesta una consciència clara del significat de la guerra espanyola en el context d'una Europa assetjada pel feixisme: sap que no ha anat a una guerra dels espanyols si no a una guerra europea -i de la humanitat- que lliura la primera batalla a Espanya. (De Cookson, que era matemàtic, també hi ha documentada correspondència amb Albert Einstein).



16/08/2014

En Nabo i la literatura

a l'Enric, que m'ha permès descobrir aquest fragment de la història


Quan he conegut la fabulosa història de la monja negra Luisa María Teresa he pensat en J.L. Borges i en Pasolini.

J.L. Borges va imaginar novel·les que mai no va escriure. L'escriptor parla d'una mescla de mandra i sentiment de tasca inútil, desproporcionada. Enlloc d'emfrascar-se en la feinada àrdua de confegir una novel·la fa la ressenya del llibre imaginat en un relat breu. El senyal del geni es troba rere la concisió narrativa, l'esfereïdora precisió de les paraules i la perfecció de la sintaxi.

A Il Decamerone d'en Pasolini, el personatge del pintor Giotto (interpretat pel propi director) exclama: Perchè realizzare un'opera quando è così bello sognarla soltanto?

He pensat en les dues opcions: ressenyar una novel·la que no existeix o somiar-la i prou. Tot això m'ha passat en conèixer qui fou la monja negra Luisa María Teresa. I finalment he optat per la tercera via, la més dèbil de les possibles: escriure un apunt en un bloc.

La meva tria és divulgar els fets i, com qui llança al mar una ampolleta amb missatge, confiar que un escriptor ho recollirà en alguna banda. Per explicar la història cal començar pel començament.

El 1660, María Teresa de Austria y Borbón, infanta d'Espanya, es va casar amb Lluís XIV, el Rei Sol. Diuen que ella va sentir l'amor a primera vista, però el francès tan sols va veure una noia grassoneta de dents lletges i un pentinat horrible. Per reafirmar l'aliança estratègica amb Espanya va accedir al casament. Van tenir sis fills. Un nét va regnar a Espanya amb el nom de Felip Vè.

La vida de María Teresa a la cort francesa va ser avorrida i depriment. Incapaç de competir en gràcia i bellesa amb les altres dames, llanguia enmig d'una profunda solitud. Tan evident devia ser la pena que el duc de Beaufort, cosi del rei i almirall de la marina, li va dur un detall a la tornada d'un viatge a l'Àfrica. Era un negre Pigmeu que fou obsequiat a la primera dama com a buffon per a la seva distracció i esbarjo. L'esclau va ser batejat cristianament amb el nom de Nabo i fou molt estimat en els cercles de la reina pel seu ímpetu i el seu enginy.

El 1664, María Teresa va infantar una nena negra. Els metges van quedar desconcertats pel color de pell del nadó, i van especular sobre el règim alimentari de la mare o les dificultats del part. La relació que es pugui establir entre en Nabo i la criatura negra és matèria literària, ja que per als historiadors la confusió és massa gran.

El acabar el part, els metges li van dir a María Teresa que la criatura havia mort. Però dotze anys més tard una noia negra de nom Luisa María Teresa va ingressar al convent benedictí de Moret. A la cerimònia de lectura dels vots hi va assistir tota la Cort, i el rei li va assignar una pensió vitalícia de 300 lliures. La monja va rebre sovint la visita de la Marquesa de Maintenon, l'encarregada de tenir cura dels fills bastards del rei.

Grans escriptors podrien escriure una novel·la fascinant i àdhuc best seller. Penso d'entrada en Vargas Llosa i Isabel Allende. En Sánchez Piñol també ho faria bé. Perquè a la història d'en Nabo i la María Teresa hi ha viatges, pena, melanconia, política, gelosia, intriga, religió, hipocresia, erotisme, solitud, mort, enveja. Hi ha persones desplaçades del seu origen que es troben i que potser viuen un amor fulgurant i alhora tràgic. Hi ha una monja misteriosa i les intrigues cortesanes, les infidelitats compulsives del rei Sol. Hi ha diàleg entre la maldat dels cínics i la bondat dels ingenus. Hi ha un avorriment molt llarg i unes guspires de joia molt breus. Hi ha escenaris fascinants que van des d'una selva tropical als palaus europeus del XVII. Reis i pàries, aristòcrates i esclaus, silencis i música de Jean-Baptiste Lully. I també hi ha un assassinat misteríós.

Perquè m'oblidava de dir que en Nabo va morir en circumstàncies estranyes poc abans del naixement de la Luisa María Teresa.

M'imagino els ulls d'en Nabo quan encara no es deia Nabo i contempla la costa francesa des de la coberta del vaixell del duc de Beaufort. Com es mira el palau on el duen, la decoració daurada, la roba i els gestos i l'idioma dels qui l'han segrestat. Com sent per primer cop el tacte fred del marbre sota la planta dels peus. El seu ànim navega entre la sorpresa, la meravella i un probable estupor davant de tanta estupidesa i absurds. Pensa en els girs de la vida, en el destí, la fugacitat i els canvis. Sap que mai no podrà desfer el camí ni podrà tornar amb els seus. Decideix viure la vida que un atzar impensable li ha disposat. Si això no és la gran literatura, que baixi Dostoievski i m'ho negui.



Més informació:

http://retratosdelahistoria.blogspot.com.es/2012/03/la-hija-negra-de-maria-teresa-de.html

http://historiasdelahistoria.com/2012/10/30/nabo-el-esclavo-pigmeo-que-puso-los-cuernos-al-rey-sol