9 febr. 2016

Pederàstica marística

El curiós i amorós logotip de l'escola Marista


Diu en Michel Houellebecq, en un dels seus rampells provocadors (a "Les partícules elementals", 1998) que no existeix l'homosexualitat si no la pederàstia. És un dels exabruptes habituals en l'escriptor francès nascut a l'illa de Reunió, destinats a escandalitzar el lector de classe mitjana. Em pregunto què passaria si el parafrasegés: "no existeix la vocació religiosa si no la p". Ja veus que m'autocensuro 10 lletres.

Tal com passa amb d'altres mals socials, sembla que per més campanyes i per més polítiques que es facin, sempre hi ha un límit en l'eficàcia: és en algun racó profund de l'espècie humana. L'agressivitat, la violència de gènere, la conducta salvatge al volant, la violència racista als camps de futbol... Hom diria que hi ha monstres invencibles i eterns. Uns primigenis més terribles de Chtulhu.

Des de fa un parell de mesos, l'Estat ha decidit intervenir contra la pederàstia a les escoles del segle XXI. Però ho fa a la manera del segle XIX: si vols treballar amb menors, necessites el certificat de bona conducta. Cal pagar 3,75 euros en una oficina de Caixabank, enviar la sol·licitud a Madrid i en cosa de pocs dies obtens el document. Ara penso: un taxista sense el certificat podrà dur un menor al seu vehicle? I un conductor d'ambulàncies? Què fem amb l'amo de la botiga de xuxeries?

L'Estat sempre mira allà on hi ha molta llum, però no remena mai a la tenebra. És el funcionament mental del buròcrata. L'Estat no mira a les ombres de l'escola cristiana. Malgrat que la subvenciona amb generositat molt generosa, l'ombra que projecta el crucifix és impenetrable. Parlo de memòria, però recordo pocs casos de pederàstia i abusos comesos a l'escola pública, i els que recordo van ser immediatament exposats, denunciats i processats. Mai no s'ha enquistat aquest problema a les escoles públiques. (Em refereixo als temps contemporanis, és clar). En canvi, la impressió general és que l'escola catòlica té un problema molt greu: més que els seus treballadors amb aficions malsanes, el problema greu és l'opacitat, la incapacitat per actuar, el gust pervers pel silenci, el secretisme. Catòlic i obscurantista continua sent una bona parella de sinònims.

Potser podríem dir: no existeix el catolicisme, existeix l'obscurantisme.

Fa anys, el periodista Arcadi Espada va publicar un llibre valent i controvertit, on qüestionava un dels casos més mediàtics referits a la pederàstia: el del Casal dels Infants del Raval. Es titula "Raval: del amor a los niños" (Anagrama, 2000). El gran cineasta Joaquim Jordà va dur el cas al cinema en un dels millors documentals de tema judicial fet a Catalunya: "De nens" (2003). En aquell cas, l'inculpat fou exposat, assenyalat, vexat, àmpliament reportat a la premsa escrita i audiovisual, que mostrava el seu rostre desencaixat i destruït, com el reu conduït al cadafal de la Plaça Major.

Hi ha una estranya assimetria entre l'acusat del cas Raval i l'acusat dels Maristes de Barcelona. Aquest està curiosament protegit, emparat, dissimulat. De nou ens topem amb l'obscuritat catòlica. Hi ha un detall interessant en el cas del Raval: quan la policia va detenir el director del Casal dels Infants, l'entitat va passar a ser controlada directament per l'Escola Pia de Catalunya. Des de llavors, mai no s'ha denunciat cap cas.

Que cadascú en tregui les conclusions que li semblin més escaients.

Em temo que és molt difícil lluitar contra certes qüestions que afecten les zones profundes de l'ànima, contra atavismes i aquell residu del salvatge que duem a dins. Però no em sembla tan complicat posar llum a les ombres de les esglésies i les seves escoles. I mira que això ja ho deien Voltaire i Rousseau, carai! I em sembla molt menys complicat quan resulta que aquestes escoles viuen dels diners públics.

Ara que diu que volen construir estructures d'estat, no estaria gens malament que la gent que pensa i que demana certificats de bona conducta pensessin, també, en la importància de la cultura i de l'educació laiques. Que són els principals factors que sustenten un estat. En els darrers 200 anys, és clar.

Si allò que volen és construir un estat feudal, llavors en Romeva i companyia (amb el suport inestimable de l'ultraesquerra de la CUP) ja van ben encarrilats.


7 febr. 2016

Els alegres xicots de l'ANC se'n van a Amposta


I de sobte, l'Assemblea Nacional Catalana irromp enmig de la defensa del curs del riu Ebre. Amb mitjans i autocars i pancartes. Per recursos, que no quedi. Amb voluntat de protagonista. El reporter de la Tv3 desplaçat a Amposta per explicar la manifestació dels veïns en favor del riu es planta davant d'un llençol enorme, patrocinat per l'ANC, on es pot llegir: "Volem un país que defensa els seus rius". La senyora Forcadell escriu "tuits" on mescla els conceptes de "riu" amb els de "sobirania nacional". Una mutació perversa s'ha obrat davant dels teus ulls. Si mires la Tv3 i no saps gran cosa de la qüestió, diries que els alegres xicots de la Forcadell estan salvant el país d'una nova agressió de l'enemic atàvic.

Uns quinze anys després de les primeres maniobres d'un govern per variar el curs dels rius i per imposar una visió metafísica del poder (fins ara tan sols els déus decidien per on passen els rius), retorna la polèmica pel transvassament de l'aigua de l'Ebre.

Els veïns del curs baix de l'Ebre han desempolsinat les pancartes i han encès de nou la lluita per salvar el Delta, que vol dir la vida. La relació de l'aigua amb la vida és una qüestió tan antiga com el temps: sense aigua no hi ha res. Ni bactèries ni plantes, ni peixos ni mamífers. Al planeta Terra, la vida va sortir de l'aigua. Les religions més antigues i més remotes ho expliquen. I milers d'anys més tard dels mites, els científics ho corroboren. No em sento inclinat a parlar de qüestions "sagrades", però sembla ben clar que no es pot gestionar el cabal d'un riu amb els criteris de la política sotmesa a les finances. Un riu no és una autopista, ni una línia de l'AVE. Un riu no té pàtria ni entén de reglaments autonòmics o estatals.

La qüestió és complexa i els polítics s'hauran d'exprémer el cervell, perquè uns quilòmetres més enrere del riu, vet aquí que els senyors que dirigeixen el Canal Segarra-Garrigues (un dels obscurs consorcis "nacionals") no volen saber res de les reivindicacions dels ciutadans del Delta. Per a ells, "lo riu són quartos". Poca broma amb els calés dels cacics de Lleida.

Però ara arriba l'ANC, i tot pren un altre to.

La irrupció dels alegres xicots de la presidenta del Parlament en la qüestió de l'Ebre és un fet molt inquietant. Perquè a Europa s'han vist maniobres similars. Pots preguntar-ho a Alemanya. A Itàlia. I a Sèrbia. Hi ha alguna cosa fosca i lletja en aquesta maniobra. Sembla que l'Assemblea Nacional Catalana (que no és cap assemblea, per cert) té la intenció de prendre el control de les protestes cíviques i de fer-les desfilar rere la seva pancarta, rere la seva inevitable i fatigosa bandereta. Hi ha una intenció perversa en aquest gir argumental. Podem preveure (amb horror) que aviat qualsevol reivindicació cívica estarà a les seves mans, sota el seu control. Per obra d'una alquímia maligna, la defensa d'una espècie animal amenaçada o d'un barri aluminós o d'una ruta per bicicletes es podria transformar en una qüestió d'Espanya contra Catalunya: el territori de l'imaginari mental que controla l'ANC. El vell regust de les joventuts totalitàries que van assolar països sencers en temps dels nostres avis. I que ara reneixen. L'ANC no vol ser menys que l'Aurora Daurada o la Padània orgullosa. Un tuf de Mussolini nostrat.

Es tracta d'això, senyora Forcadell? Reconduir el malestar cap a la vostra causa, i anul·lar la reivindicació. Dur-nos als descontents i als indignats cap a la sopa nacionalista. Ens dius que vols hipnotitzar, controlar, capitalitzar, reconduir, adormir. Ja ho farem nosaltres, no patiu. Aneu-vos-en a casa, que els patriotes us ho arreglarem tot. Apunteu-vos amb nosaltres contra l'enemic etern i no us confongueu d'enemic, no sigueu ignorants. Apunteu-vos a la nostra fe. La fe veritable perquè dóna càrrecs importants.

És això el que ens vols dir, senyora Forcadell? És això, l'estratègia de "eixamplar la base social de l'independentisme" que ens va anunciar en Jordi Sànchez, el teu suplent? Ocupar, fagocitar, conquerir, barbituritzar i reduir la vida al teu argument? Això és lleig i brut.

Confio que el cabal del riu s'endurà el fang i recuperarà la vida.


Atenció a l'ortografia i a la sintaxi caòtica, i als missatges més o menys subliminals del cartell. Donar noms i cognoms, pagar. Això de l'ANC és definitivament un perill públic, alguna cosa molt tenebrosa. Cal explicar que la convocatòria de la manifestació era a les 12:30. Per la catalana prudència o per voluntat de dominar l'acte, els alegres nois de l'ANC hi arriben 30 minuts abans.

A Vilassar de Mar hi té casa el president i alhora ex-president Artur Mas. Avui, el consistori està presidit per l'alcalde Damià del Clot i Trias, d'ERC i Vilassar de Mar diu Sí, i autor d'una de les pitjors novel·les que he llegit mai en català: Una novel·la pulp. També és l'autor d'assajos d'un propagandisme ridícul i lamentable com ara "El tribunal constitucional contra Catalunya".

3 febr. 2016

J.L. Borges i un plat d'olives


Ho explica l'Antonio Gala a les seves memòries: durant una vetllada amb l'escriptor argentí, l'andalús es va alçar de la taula i li va endinyar: "Els seus llibres els continuaré llegint, però a vostè no el suporto ni un segon més". Segons diu, en Borges es comportava amb una arrogància insofrible. Abans de marxar, L'Antonio va canviar la posició que ocupaven el cendrer i un plat d'olives, que en Borges menjava de dues en dues.
Las dos primeras colillas que se llevó a la boca nos vengaron [als altres escriptors de la reunió].
L'anècdota, que em sembla boníssima, em serveix per arrencar. M'agrada, entre d'altres coses, per l'exquisida incorrecció que conté. Fins i tot és probable que algú dels qui la llegeixi la trobi excessiva, impròpia, de mal gust. I certament: el gust de les burilles esclafades al cendrer deu ser nefast.

Fa poc he llegit què opina Laurent Cantet de Michel Houellebecq. Sense manies: el troba repugnant i ho deixa escrit. A continuació, a França no va haver-hi ni terratrèmols ni aparicions de la Verge de Lourdes. Des de fa anys, el poeta madrileny conegut per Neorrabioso escriu al seu blog uns articles titulats "Troya Literaria", en què recull fragments d'escriptors que critiquen, insulten o parlen malament d'altres. Ja sigui de l'obra o de la persona. És una de les meves lectures preferides en l'univers dels blogs. És un treball fantàstic que demana el pas al paper.

Sempre he lamentat l'excés de correcció, perquè he nascut en un país posseït per aquest mal. La cara patològica del seny català és l'autocensura: aquí ningú no gosa. En el petit món de la literatura en català arrosseguem la síndrome del país petit i la cultura maltractada que tanca files i es defensa, i això ens du a viure a la versió literària de l'oasi català. L'oasi català fou aquell fenomen que li va permetre a la família Pujol passar 30 anys expoliant el país amb impunitat. Si els catalans ens barallem entre nosaltres... què ens passarà? Això creuen molts dels qui escriuen, dels qui llegeixen i dels qui caldria que fessin de crítics: la crítica i l'assaig són imprescindibles, un signe de normalitat en una cultura. És més: la crítica i l'assaig indiquen que ens trobem davant d'una cultura. La seva absència indica que ens trobem en una festeta tribal, patxanga, favoritisme.

Un dels primers eslògans del processisme actual (després del simplista i mentideret "Espanya ens roba") fou: "Ningú no pot vèncer un poble unit, alegre i combatiu". Extret d'un vers del poeta Estellés, pres per algun deixeble de la Montserrat (o és Carme?) Forcadell sense permís del difunt. No valoro els altres adjectius, perquè "unit" ja em preocupa prou. Pensar en unitats nacionals o ètniques no sembla gens racional al segle XXI, però ja ho veus.

Fa poc vaig participar i assistir en algunes taules rodones i xerrades d'un festival de novel·la en català. Vaig percebre una sorprenent entesa i alegria generals, un bon rotllo que xocava i enxiroiava i feia pensar en una mena d'Arcàdia palpable. Llàstima que, en privat i en veu baixa (i mirant a banda i banda) més d'un em feu comentaris de l'estil de: "Però... aquesta novel·la és una merda, no?". En un altre instant, algú em diu: jo em pensava que anava a una tertúlia o a una taula rodona, però vaig veure que ningú no escoltava ningú, que tothom volia parlar del seu llibre i de res més.

Tal vegada les dues opinions expressen el mateix. Evitem els debats, ens somriem mútuament. Si ens ho pregunten, ens elogiem. És la vida exitosa segons Mark Zuckerberg: clica m'agrada i estalvia't el comentari. Suma els m'agrada i sigues feliç -si en tens més que jo. Però no busquis el botó de "no m'agrada", perquè no hi és. Ja diu en Baumann que això de les xarxes és un parany infernal. I això que en Baumann no coneix la literatura catalana contemporània.

Acuso en la mateixa mesura que m'acuso, que consti: si no ho recordo malament, l'únic escriptor viu que he menyspreat en públic és en Paulo Coelho. Tot un prodigi per part meva, una demostració de covardia i feblesa. Coelho és un tipus que cau gros consensuadament i no és català, de manera que la meva crítica és altament tramposa. Crec que una vegada vaig dir -per escrit- que en Jaume Cabré no és per tirar tants coets com se sol fer. Ah! I també vaig dir per escrit que les novel·les de l'Alfred Bosch són molt mediocres. A la botiga de llibres de segona mà del meu barri, les novel·les de l'Alfred ocupen més de mig metre des de fa mesos. I parlo d'una vila del Vallès.

Em penso que també he deixat escrita alguna atzagaiada sobre en Baltasar Porcel, però això certifica altre cop la meva mediocritat i la meva vilesa: criticar escriptors morts o brasilers és tan fàcil que fa pena.

Abans d'enllestir vull explicar que una persona, a la que aprecio i respecto molt perquè no tan sols és intel·ligent si no sàvia i molt discreta, i molt culta, em diu -també en privat- que l'estat de la literatura catalana és molt trist. Lamenta l'escassa ambició artística, practicada com una renúncia feliç. No veu progressos, no veu riscos. Imagina un desert extens que promet durar segles.

A mi em costa d'imaginar una vocació literària que només pretengui agradar, que no qüestioni ni generi controvèrsia, que no vulgui molestar. Un escriptor que escriu perquè el convidin a les festes literàries oficials. I també em costa d'imaginar una vocació de crític que troba bé tot allò que es publica en dolç llemosí. És com viure enmig del fum. Qui diu fum, diu boira.

Proclamem que som (o volem ser) un país normal fins a deixar-nos la gola eixuta. Però mai no li hem canviat el platet d'olives pel cendrer a en Jota Ela Borges. I mira quants Jota Ela Borges tenim i que s'ho mereixen. O pitjors: en Borges podia excusar-se en què era un geni, però aquí sofrim una colla d'insofribles que són uns patates autèntics i radicals.

1 febr. 2016

Els pressupostos "injustos" d'Oriol Junqueras


El nou conseller d'Economia -i vice-president, em sembla- del govern post-autonòmic i pre-independent, el senyor Oriol Junqueras, ens adverteix: els pressupostos seran injustos. Vocalitza el mot "injustos" tal com tu diries "avui no fa gaire fred", o bé "rega les plantes, que no plou". O tal vegada amb un dramatisme més petit encara. Amb un distanciament après de les tesis escèniques de Bertold Brecht.

No es refereix a la remuneració dels alts càrrecs del govern autonòmic. Es refereix a tu.

No l'he escoltat gaire més enllà. No m'interessa saber les excuses que hi posa. Són tan previsibles...! Totes les injustícies són per culpa d'Espanya i etc. A la Merkel no crec que l'esmenti, per si de cas: qui gosaria molestar el Ca Cerber? No crec que aquest home hagi dedicat cap esforç a crear un nou argumentari, tenint-ne un de tan bo, de tan sòlid. I tan fàcil de pronunciar.

El video del capdamunt el vaig gravar en algun moment als principis de l'Artur Mas. Ara li puc dedicar al nou conseller. L'anterior d'economia era professor d'ídem a Harvard i ha estat el més nociu de tots els consellers del ram. Aquest d'avui era professor d'Història i impartia l'assignatura "Història premoderna de l'Àsia oriental" a la UAB.


29 gen. 2016

Vaig vendre'm el cos per una hamburguesa


La frase del títol podria pertànyer a una novel·la d'en Carlos Zanon (mai prou reivindicat), o a un relat d'en Thomas Ligotti. Però és una de les frases que apareix al video de la campanya Women, not objects. Una campanya que vol sensibilitzar sobre l'ús de la dona com a objecte sexual a la xarxa.

Ja sabem que la xarxa ("La xarxa" podria ser el títol d'una novel·la de 600 pàgines de John Grisham) no és un progrés ni una millora, si no una parada més de la fira global del desastre. Però tot i el coneixement, la veritat és que sorprèn com perdura tant el clixé, el tòpic, l'ús barroer d'una feminitat tractada com a producte de consum. Els qui treballem en l'educació ens hauríem de flagel·lar tres hores diàries mentre ens preguntem què carai fem tan malament.

També em xoca l'estil de determinades crítiques a la qüestió. Cal vigilar amb no ser massa simplistes. Caldria demanar-se que hi ha d'atàvic i alhora d'etern, de consubstancial a l'espècie. A les coves de Lascaux hi ha escenes de cacera en què el caçador (mascle) mostra una erecció fabulosa mentre caça bisonts. En aquella cova també hi ha racons en què algú va dibuixar titoles, exactament idèntiques a les que avui algú pinta, amb esprai, pels racons de la ciutat. A la paret de la Cova dels Moros, al Cogul, hi ha representada alguna mena d'orgia -segons els entesos-. Cal veure com estan representades les dones, com ho estan els homes.

Un dia d'aquests, les dones de la CUP han fet un acte per protestar i fer visibles la mena d'insults sexistes, masclistes i patriarcals que han rebut durant els mesos de l'impasse català (anomeno així el periode de tres mesos que va des de les eleccions del 27S fins al moment en què l'Anna Gabriel va votar per en Carles Puigdemont). Extremadament vergonyós: el lèxic, el to i la intenció dels insults expliquen que Catalunya no és de cap manera "un poble unit, alegre i combatiu". Com a col·lectiu som una colla d'energúmens desunits, tristos i covards. Combatius potser sí: en el sentit de hooligans.

Però també cal explicar una paradoxa curiosa: els insults contra les dones de la CUP procedien, sobretot, del sector dur de Convergència. I les dones i els homes de la CUP van decidir, finalment, votar perquè el president autonòmic fos un home del sector dur de Convergència. Tot per la pàtria. I "pàtria" de ve de "pater", deuen pensar les dones de la CUP, però mira, vès, què hi farem. "Cosas veredes", que deia un escriptor d'Alcalá de Henares (o d'Alcalà de Fenars, que diria en Jordi Bilbeny). Si avui Freud, Lacan o Foucault fossin vius, tal vegada tindrien coses interessants per dir respecte dels insults proferits en nom de la pàtria catalana.

Fa pocs dies, en una aula del cicle mitjà de primària (nenes i nens de 9 anys), un alumne ens va explicar que als jocs olímpics de la Grècia antiga les dones no podien assistir-hi com a públic. Ni participar-hi, és clar. Els nens de la classe van aplaudir amb entusiasme. Les nenes van romandre en silenci, més o menys resignades. Com ensinistrades en l'aquiescència. El mestre va fer un petit discurs i va pensar que cal fer-hi alguna cosa més. Però... quina? Estem parlant d'infants nascuts el 2006, fills de progenitors nascuts en democràcia, educats en els valors constitucionals i etzètera. La majoria de les mares i els pares d'aquesta escola militen al que podríem anomenar els valors progressistes.

Les companyes i els companys que treballen a l'educació secundària poden explicar anècdotes més gruixudes i molt menys simpàtiques. Un conegut em diu que vivim en una societat profundament homosexual (vull dir homosexual masculina) que exalta el mascle i denigra la dona. I em diu que això explica perquè als homes els agrada tant mirar un espectacle en què 22 tipus en calçotets llueixen cuixes tot perseguint una pilota a la qual donen virils puntades de peu. En aquest context, la dona és un accident o una molèstia, o bé l'instrument que li permet al mascle engendrar nous mascles. És una hipòtesi que sembla un estirabot però potser no ho és. Jo què sé, pobre de mi: jo no sóc Freud. Ni Sigmund ni Anna.

Hem avançat poc o gens, i això ens hauria de preocupar més que no pas la mecànica quàntica.