29 juny 2016

En un món sense David Bowie


Els qui hem nascut en una casa pobra hem sabut, des de ben petitets, que el món no ens tenia cap patrimoni reservat. Res d'herències. Un pis de lloguer en una ciutat més aviat lletja d'un país trist i entotsolat de la Mediterrània, uns progenitors massa sovint amargats per l'escassedat, un alè de ressentiment o de pena, el bàlsam de la ironia i finalment les substàncies assequibles que duen als paradisos artificials de l'evasió. Vam descobrir aviat que la bona conducta i les bones notes a l'escola no contenien cap promesa d'un futur millor: eren com l'heroïna que corria pel barri quan era jovenet, una piruleta fluorescent per enganyar una estona la classe baixa i calmar la seva inquietud.

No teníem ni patrimoni ni hisenda ni una segona residència que donés raons per declarar la guerra contra els germans. Quan no hi ha pastís per repartir, la fraternitat té un contingut més fondo. Els qui hem nascut en una casa pobra sense patrimonis ni hisendes vam haver-nos de buscar una altra mena de patrimoni. Cadascú a la seva manera. Jo vaig trobar el què explicaven els llibres, començant pels àlbums de còmic. Tintin, evidentment. I també en Gil Pupil·la. (Oh, Déu, que burros i antipàtics em resultaven l'Astèrix i l'Obèlix!).

El patrimoni dels pobres és allò que expliquen els llibres (parlo del contingut i no de l'objecte "llibre" perquè llegia llibres en préstec de les santes biblioteques públiques). I allò que diuen les cançons de discos comprats de segona mà o al racons baratos de Kebra Discos. Bé, això i la seguretat social i el subsidi d'atur, és clar. Això és el que el món ens tenia guardat. Els protagonistes de Stock de Coq demanen socors des de la portada.


El meu germà va tendir cap al rock dur, el heavy i el metal. Crec que ell va copsar millor que jo l'estat de la qüestió. Això de la ràbia és necessari. M'agraden les pintades amb esprai on diu "la haine" amb pintura negra, però he estat incapaç de fer-ne cap. Jo vaig trobar-me amb en David Bowie, que tenia un aspecte d'extraterrestre molt suggerent. Tal vegada és possible un altre món. On tots s'assemblen a en Bowie i tots tenen un ull de cada color. També em vaig fer assidu dels museus públics el primer diumenge de cada mes i del Mercat de Sant Antoni.

En Bowie em va cedir gentilment la imatge del Major Tom, en Ziggy i l'Estàrman. Els pobres tenim un imaginari de tipus estratosfèrics, al·lucinats, perduts, la Jean Genie, Lady Stardust. Bowie fou la banda sonora mentre llegia El Víbora. Amb la seva música de fons, tot encaixava una mica millor i semblava que hi havia una certa coherència, una certa pietat del món envers els pàries i els xavalets dels barris perifèrics. Una treva breu en la guerra que prometia durar tota la vida.

Als rics els és donat l'immens plaer de perdre bocins de patrimoni i d'hisenda i de divorciar-se, i això els dóna els motius per la nostàlgia i la seva literatura melancònica, i per anar reeditant somnis nacionalistes d'inspiració medieval. Quan els rics perden un bocí de pastís, escriuen El jardí dels Finzi-Contini, El Gatopardo, Bearn, etc. Als pobres se'ns permet mirar com ens sostreuen antics drets sorgits de la mítica guerra de classes (ara sabem que també l'havíem de perdre). Això i conèixer que es moren els nostres ídols, com en Bowie. I quants que s'han mort d'ençà de la crisi financera dels germans Lehman i les retallades de l'Arturet...!

Em miro el darrer video-clip d'en Bowie (ja em perdonareu que faci servir una expressió tan caducada com "video-clip", però no hi puc fer res més). Hi ha una saníssima exposició quasi pornogràfica de la decadència, la vellesa i la malaltia. És el darrer llegat que em deixa i em sento afortunat en certa manera. S'ha preocupat de nosaltres fins al darrer alè.

[Avui, mogut per un impuls egocèntric, he consultat la pàgina web de les biblioteques públiques i he vist que avui hi ha 10 exemplars de llibres dels quals en sóc l'autor que estan en préstec. Mira, està bé que retorni un trosset del que vaig prendre.]

24 juny 2016

El nen que escolta contes de por



Per tal d'aconseguir que em mengés les sopes, la mare em va explicar el primer conte de por de la meva vida. No l'he oblidat mai. Llavors vivíem en un casalot del barri de la Ribera. Edifici centenari, de sostres alts cambres fosques i passadissos tancats on es guardava la memòria dels difunts. La cuina era l'estança on es feia la vida. La porta de la cuina era una enorme porta de fusta obscura amb la pintura clivellada, vetusta, sinistra.
-Si no menges, del darrera de la porta sortirà un home amb un sac i se t'endurà.
A mi ja em devia rondar alguna atracció pel macabre, perquè recordo que vaig decidir no menjar: res no em semblava més bell que veure com sortia el monstre del darrera de la porta i avançava de dret cap a mi. És com si fos ara.

Anys més tard vaig descobrir la pintura. Sempre em va fascinar la pintura narrativa, la que explica històries. La que van intentar matar algunes avantguardes, la colla dels abstractes. Amb l'abstracció, la pintura abandona el plaer d'explicar contes i es mira a sí mateixa. És la pintura entotsolada.

M'agrada el romànic i el gòtic. El relat de la vida i la tortura de Crist, la penitència, el martiri dels sants i les verges. Em fascinen les pintures barroques. M'agenollo davant del geni narratiu de Caravaggio, el meu ídol. El descobriment del "El crit" de l'Edvard Munch fou la revelació definitiva. Després, investigant sobre el noruec, vaig trobar "Assassinat a la carretera".


Em va semblar que per fi havia vist el rostre esquemàtic i espantós de l'Home del Sac. Hi ha tota una novel·la negra i noruega en aquest oli. Em fascina el punt de vista, el poble al fons, la transparència de l'assassí. O és un testimoni? O és un home que fuig de l'assassí, amagat darrere del gran tronc?

Quantes vegades no he pensat que mai no entendré què és la vida...! Aquest esdeveniment en el temps (com deia Tarkovsky) que ens entossudim a anomenar "jo", "la meva vida". L'escena de la cuina de casa, la sopa, la mare, l'home del sac rere la porta: no és un fenomen que va passar ahir? Tants anys més tard i encara sóc el nen que vol sentir contes de por...! Quan no els sento m'els invento. I de vegades els escric, amb la intenció pressumptuosa (ai, la vanitat!) que espantaran algú. Potser en el futur. Sóc un esdeveniment en el temps i no entenc el temps.

Vaig passar uns anys dedicat a fer pintura narrativa. Crear escenes inquietants amb voluntat d'il·lustrador, volent explicar fragments d'històries que l'espectador hagués de completar, i que l'obliguessin a pensar, a qüestionar. Volia fer una pintura argumental. El títol era molt important, és la trampa fàcil: si pintes un quadre en què hi ha dues cadires solitàries i el titules "Cadires" o "Composició número 3" no hi ha relat. Si el titules "Absència" ja estàs explicant alguna cosa interessant. Després vaig deixar la pintura i vaig pretendre escriure novel·les fetes d'imatges, com si hagués passat a l'altra banda del mirall. Llavors vaig voler escriure contes sense argument perquè odio els arguments en la novel·la de la mateixa manera que els demano a la pintura.

Quan m'aturo i penso i em miro cap dins me n'adono que encara sóc el nen assegut a la trona, a la cuina del casalot de la infantesa. Els cabells s'han tornat blancs, però encara sóc allà. Al costat hi ha la mare fent de mare preocupada per la meva nutrició. La mare sabia guardar secrets però era una mica bleda i no sabia dir mentides: el seu Home del sac no era "del tot" creïble i per això calia comprovar... Tinc al davant el plat d'una sopa que no m'agrada i que no queda més remei que empassar-se. Digues-li món adult o món laboral a la sopa, tant li fa. O digues-li societat, història. Sóc el nen que s'estima més el conte de por, la ficció terrorífica però ficció al capdavall.

Encara sóc el nen que espera el conte. L'he buscat per tot arreu i l'he fabricat quan no sabia què més podia fer. Em temo que mai no el trobaré. És més probable que ell em trobi a mi.

El nen que escolta contes de por



Per tal d'aconseguir que em mengés les sopes, la mare em va explicar el primer conte de por de la meva vida. No l'he oblidat mai. Llavors vivíem en un casalot del barri de la Ribera. Edifici centenari, de sostres alts cambres fosques i passadissos tancats on es guardava la memòria dels difunts. La cuina era l'estança on es feia la vida. La porta de la cuina era una enorme porta de fusta obscura i clivellada, vetusta, sinistra.
-Si no menges, del darrera de la porta sortirà un home amb un sac i se t'endurà.
A mi ja em devia rondar alguna atracció pel macabre, perquè recordo que vaig decidir no menjar: res no em semblava més bell que veure com sortia el monstre del darrera de la porta i avançava de dret cap a mi. És com si fos ara.

Anys més tard vaig descobrir la pintura. Sempre em va fascinar la pintura narrativa, la que explica històries. La que van intentar matar algunes avantguardes, la colla dels abstractes. Amb l'abstracció, la pintura abandona el plaer d'explicar contes i es mira a sí mateixa. És la pintura entotsolada.

M'agrada el romànic i el gòtic. El relat de la vida i la tortura de Crist, la penitència, el martiri dels sants i les verges. Em fascinen les pintures barroques. M'agenollo davant del geni narratiu de Caravaggio, el meu ídol. El descobriment del "El crit" de l'Edvard Munch fou la revelació definitiva. Després, investigant sobre el noruec, vaig trobar "Assassinat a la carretera".


Em va semblar que per fi havia vist el rostre esquemàtic i espantós de l'Home del Sac. Hi ha tota una novel·la negra i noruega en aquest oli. Em fascina el punt de vista, el poble al fons, la transparència de l'assassí. O és un testimoni? O és un home que fuig de l'assassí, amagat darrere del gran tronc?

Quantes vegades no he pensat que mai no entendré què és la vida...! Aquest esdeveniment en el temps (com deia Tarkovsky) que ens entossudim a anomenar "jo", "la meva vida". L'escena de la cuina de casa, la sopa, la mare, l'home del sac rere la porta: no és un fenomen que va passar ahir? Tants anys més tard i encara sóc el nen que vol sentir contes de por...! Quan no els sento m'els invento. I de vegades els escric, amb la intenció pressumptuosa (ai, la vanitat!) que espantaran algú. Potser en el futur. Sóc un esdeveniment en el temps i no entenc el temps.

Vaig passar uns anys dedicat a fer pintura narrativa. Crear escenes inquietants amb voluntat d'il·lustrador, volent explicar fragments d'històries que l'espectador hagués de completar, i que l'obliguessin a pensar, a qüestionar. Volia fer una pintura argumental. El títol era molt important, és la trampa fàcil: si pintes un quadre en què hi ha dues cadires solitàries i el titules "Cadires" o "Composició número 3" no hi ha relat. Si el titules "Absència" ja estàs explicant alguna cosa interessant. Després vaig deixar la pintura i vaig pretendre escriure novel·les fetes d'imatges, com si hagués passat a l'altra banda del mirall. Llavors vaig voler escriure contes sense argument perquè odio els arguments en la novel·la de la mateixa manera que els demano a la pintura.

Quan m'aturo i penso i em miro cap dins me n'adono que encara sóc el nen assegut a la trona, a la cuina del casalot de la infantesa. Els cabells s'han tornat blancs, però encara sóc allà. Al costat hi ha la mare fent de mare preocupada per la meva nutrició. La mare sabia guardar secrets però era una mica bleda i no sabia dir mentides: el seu Home del sac no era "del tot" creïble i per això calia comprovar... Tinc al davant el plat d'una sopa que no m'agrada i que no queda més remei que empassar-se. Digues-li món adult o món laboral a la sopa, tant li fa. O digues-li societat, història. Sóc el nen que s'estima més el conte de por, la ficció terrorífica però ficció al capdavall.

Encara sóc el nen que espera el conte. L'he buscat per tot arreu i l'he fabricat quan no sabia què més podia fer. Em temo que mai no el trobaré. És més probable que ell em trobi a mi.

El nen que escolta contes de por



Per tal d'aconseguir que em mengés les sopes, la mare em va explicar el primer conte de por de la meva vida. No l'he oblidat mai. Llavors vivíem en un casalot del barri de la Ribera. Edifici centenari, de sostres alts cambres fosques i passadissos tancats on es guardava la memòria dels difunts. La cuina era l'estança on es feia la vida. La porta de la cuina era una enorme porta de fusta obscura i clivellada, vetusta, sinistra.
-Si no menges, del darrera de la porta sortirà un home amb un sac i se t'endurà.
A mi ja em devia rondar alguna atracció pel macabre, perquè recordo que vaig decidir no menjar: res no em semblava més bell que veure com sortia el monstre del darrera de la porta i avançava de dret cap a mi. És com si fos ara.

Anys més tard vaig descobrir la pintura. Sempre em va fascinar la pintura narrativa, la que explica històries. La que van intentar matar algunes avantguardes, la colla dels abstractes. Amb l'abstracció, la pintura abandona el plaer d'explicar contes i es mira a sí mateixa. És la pintura entotsolada.

M'agrada el romànic i el gòtic. El relat de la vida i la tortura de Crist, la penitència, el martiri dels sants i les verges. Em fascinen les pintures barroques. M'agenollo davant del geni narratiu de Caravaggio, el meu ídol. El descobriment del "El crit" de l'Edvard Munch fou la revelació definitiva. Després, investigant sobre el noruec, vaig trobar "Assassinat a la carretera".


Em va semblar que per fi havia vist el rostre esquemàtic i espantós de l'Home del Sac. Hi ha tota una novel·la negra i noruega en aquest oli. Em fascina el punt de vista, el poble al fons, la transparència de l'assassí. O és un testimoni? O és un home que fuig de l'assassí, amagat darrere del gran tronc?

Quantes vegades no he pensat que mai no entendré què és la vida...! Aquest esdeveniment en el temps (com deia Tarkovsky) que ens entossudim a anomenar "jo", "la meva vida". L'escena de la cuina de casa, la sopa, la mare, l'home del sac rere la porta: no és un fenomen que va passar ahir? Tants anys més tard i encara sóc el nen que vol sentir contes de por...! Quan no els sento m'els invento. I de vegades els escric, amb la intenció pressumptuosa (ai, la vanitat!) que espantaran algú. Potser en el futur. Sóc un esdeveniment en el temps i no entenc el temps.

Vaig passar uns anys dedicat a fer pintura narrativa. Crear escenes inquietants amb voluntat d'il·lustrador, volent explicar fragments d'històries que l'espectador hagués de completar, i que l'obliguessin a pensar, a qüestionar. Volia fer una pintura argumental. El títol era molt important, és la trampa fàcil: si pintes un quadre en què hi ha dues cadires solitàries i el titules "Cadires" o "Composició número 3" no hi ha relat. Si el titules "Absència" ja estàs explicant alguna cosa interessant. Després vaig deixar la pintura i vaig pretendre escriure novel·les fetes d'imatges, com si hagués passat a l'altra banda del mirall. Llavors vaig voler escriure contes sense argument perquè odio els arguments en la novel·la de la mateixa manera que els demano a la pintura.

Quan m'aturo i penso i em miro cap dins me n'adono que encara sóc el nen assegut a la trona, a la cuina del casalot de la infantesa. Els cabells s'han tornat blancs, però encara sóc allà. Al costat hi ha la mare fent de mare preocupada per la meva nutrició. La mare sabia guardar secrets però era una mica bleda i no sabia dir mentides: el seu Home del sac no era "del tot" creïble i per això calia comprovar... Tinc al davant el plat d'una sopa que no m'agrada i que no queda més remei que empassar-se. Digues-li món adult o món laboral a la sopa, tant li fa. O digues-li societat, història. Sóc el nen que s'estima més el conte de por, la ficció terrorífica però ficció al capdavall.

Encara sóc el nen que espera el conte. L'he buscat per tot arreu i l'he fabricat quan no sabia què més podia fer. Em temo que mai no el trobaré. És més probable que ell em trobi a mi.

18 juny 2016

Quan vaig voler ser pintor




Durant uns anys vaig voler ser pintor. Ho vaig intentar. Exposava en bars. Les inauguracions eren divertides. Als bars hi ha alcohol. La gent bevia i deia tonteries. Quan la gent anava una mica torrada se m'apropaven per comentar alguna pintura. Generalment em volien parlar d'ells mateixos, dels records o les emocions que els despertava una imatge pintada.

La meva mare va voler ser pintora quan era jove. Va treballar d'il·lustradora durant uns anys. Feia publicitat. Potser em va transmetre el desig frustrat. A la sèrie de fotografies de les pintures que hi ha a dalt hi he afegit tres carbonets de la mare. Són tres estudis de nu femení. Una dona anònima que era jove i bella l'any 1951, i treballava fent de model a l'Escola Massana de Barcelona. Penso en aquella dona bella i sensual del 1951: no va imaginar-se mai que el 2016 apareixeria un retrat seu, nua, a youtube, dibuixat per una alumna que ja és morta per la mà del seu fill, que ja ha complert els 50 anys d'edat. Què és el temps? Guardo els tres dibuixos amb una ganyota irònica: jo mai no vaig veure la mare nua.

Avui, un amic m'ha fet reflexionar sobre la obsessió pel present, per la voluntat impúdica i pornogràfica d'exposar-nos. Això ens ho permeten les xarxes socials. Convertim el present en una imatge i l'experiència esdevé una foto exposada, com si no tingués cap més sentit que ser exposada. Menjar-se un plat de fideus xinesos té sentit només si es fotografia el plat i s'exposa la foto. Sembla que fins i tot la funció digestiva ha estat substituïda per l'autoreferencial. Els suïcides han començat a fer-se el selfie final. Mai no entenem el present, és impossible entendre'l.

Sembla ridícul, però hi ha alguna cosa que sí puc entendre en aquesta tendència contemporània. Jo no he entès mai el present. Ara mateix no sé perquè escric el què escric. Però sé que ho entendré més tard. Més tard vol dir, aproximadament, d'aquí a 10 anys. Ara començo a entendre què vaig fer fa 10 anys, que és quan vaig decidir plegar de voler ser pintor i vaig canviar-ho per l'escriptura. Hi haurà una part de la vida que la vida no em permetrà entendre-la, perquè els darrers 10 anys viscuts no els podré pensar. Sí que començo a entendre aquells anys en què volia ser pintor i perquè ho vaig deixar estar. Ara entenc perquè em vaig fer un autorretrat vestit de torero l'any 1991.

El món de la pintura és una selva de capelletes, d'egocentrismes agressius i despietats. Egocentrismes, complexos, venjances. Odis eterns. Hi ha qui es creu Cézanne o millor que Cézanne. Insulten els pintors que fan olis per a fàbriques de sofàs, de les que et regalen un oli per cada sofà que compris. (Un oli emmarcat en una motllura daurada i rococó). Si diuen de tu que ets un pintor decoratiu o comercial volen dir que desitgen matar-te. Els pintors creen categories, etiqueten, fan llistes de bons i mals pintors. Separen artistes d'artesans. Els concursos de pintura ràpida, en què es donen premis que van dels 300 als 600 euros, esdevenen llocs perillosos, autèntics camps de batalla on tothom és enemic de tothom, d'on no se'n surt mai il·lès. "Aquell d'allà, el del barret de palla no pinta malament, té un cert ofici... però ¿has vist la cacatua de la seva dona? ¿O és la seva mare?".

Potser fotografiem el present i el guardem per poder-lo pensar més endavant. Amb els anys, la vida permet alguna revisió i de vegades un cert enteniment. Jo ara entenc perquè vaig fugir de la pintura. No entenc, en canvi, què faig avui. Actuo sense comprendre el significat de les meves accions. Deixem obres i fotografies al darrere com en Polzet, per saber quin és el camí de tornada. En els selfies i l'instagram i les experiències exposades a Facebook hi ha un ressò del mite d'Orfeu a l'infern. No miris enrere, diu l'Hades, no miris l'Eurídice. L'Orfeu d'avui té compte a Instagram i a facebook (i un compte corrent a La Caixa). Ja m'ho miraré després, diu, a veure si després entenc què hi feia jo, a l'infern.