14/09/2014

Kamchàtka, Fugit a Tàrrega 2014


Al mateix instant en què vostè llegeix aquesta línia, milers de persones del seu mateix planeta estan fugint de la guerra, de la fam o de la misèria. Ho sabem perquè ho diuen els diaris i la televisió, que de tant en tant escullen una guerra perquè resulta més mediàtica i més atractiva d'entre les desenes de guerres en què les persones civilitzades ens matem les unes a les altres.

En el joc del teatre, que és el més complexe dels jocs, vostè podria entendre durant uns minuts, i arribar a sentir alguna de les emocions que senten els fugitius. Anar de la ruïna a la desolació passant per túnels foscos, pisos buits i escales interminables. Sense papers d'identitat i fins i tot sense telèfon mòbil.


Fugit, que aquesta companyia de teatre única al món acaba de presentar al festival de teatre de Tàrrega es planteja com una precuela del fascinant Habitaculum del 2010, però la lectura i la interpretació és dins de cada espectador-participant en la fugida. Kamchàtka és fidel a la seva ètica i a la seva estètica tan ben travades, tan riques en el detall, el matís, el silenci, la profunditat i el respecte per aquest espectador-participant que saben crear al primer minut del muntatge.

Fugit és una experiència emocional que es viu enfora, que s'experimenta col·lectivament en el contacte amb els altres. Vostè no és un espectador i les persones del voltant, desconegudes, cobren cos i la seva presència condiciona allò que vivim.

És una hora i mitja en què el contacte, la mirada i el silenci es comparteixen en el grup: La introspecció o les reflexions, en tot cas, vindran més tard. I alhora participa del fet teatral perquè l'imaginari construeix el joc, amb ritme, intriga, humor, un clímax ambivalent i un final coherent i terrible, tan inesperat com lògic.


11/09/2014

Oriol Junqueras, el desobedient


Passen els dies i el temps no perdona ni a Emilio Botín, i més enllà de les eufòries, les taumatúrgies i les catarsis en forma de lletra majúscula, s'apropa la data complicada del 9 de novembre. Com qui vol ascendir l'Everest sense haver-se entrenat, els polítics del pacte sobiranista s'han imposat una data terrible que de moment tan sols compromet la seva credibilitat. O potser és una data-punyal amb la qual una part dels qui van pactar-la apunyalaran l'altra part. Com que som catalans, tot és possible.

En d'altres llocs d'Europa els polítics han fet política i han buscat pactes, aliances o reconeixements exteriors. Com que som catalans, hem fet una mica de soroll i de folklore entre nosaltres. Els polítics escocesos han explicat com serà l'Escòcia independent i els anglesos han fet contra-propostes. En canvi, cap independentista català no ha dit com seria Catalunya (perquè ens barallaríem entre nosaltres de seguida i el merder seria més majúscul que la "V") i per tant no hi ha hagut contraofertes: les dues postures, simètriques i complementàries, ja només ens poden dur a una mala solució.

Com que som catalans, una enorme quantitat d'energia se'n va en paraules i gestos, milions de tuits i whatsapps i missatges de facebook amb banderes de roig i groc en diverses proporcions, combinacions i ritmes. Ja he perdut el compte dels mesos (anys, de fet!) que duem sota el soroll independentista o contraindependentista que, paradoxalment, no ha canviat res ni ha resolt cap de les qüestions terribles que ens assetgen. Els dèficits, la pobresa, l'endarreriment i la misèria han avançat entre un brogit de banderes. El procés i les seves característiques ja són matèria d'estudi de la sociologia i de l'antropologia cultural.

Hem viscut dos anys de declaracions i contra-declaracions, promeses i dubtes, proclames i rodes de premsa, articles, llibres, conferències, videos a youtube. N'hi ha moltes que em fascinen i que he anat col·leccionant: des de revisions del romanticisme a deliris medievals, insults, moviments tàctics incomprensibles, crides a conceptes tan metafísics com la unitat nacional, la veu del poble, la sacralització d'una Constitució que sembla els Deu Manaments divins, la manipulació grollera de la història (en especial els epidodis de 1714 i del 1936-39) , la descontextualització de cites, les apropiacions indegudes, la deriva propagandística de TV3, els silencis i els silenciats...

El darrer estrambot m'ha robat el cor. Oriol Junqueras s'ha despenjat enmig del cel de l'estiu per promoure la desobediència civil.

Com que en Junqueras és llicenciat en història, tendeixo a pensar que sap què diu quan parla de desobediència civil, i que deu saber alguna cosa de Henry David Thoreau. Posem per cas que sí sap de què parla, i en aquest cas em deixa molt astorat: Oriol Junqueras és alcalde de Sant Vicenç dels Horts, diputat del Parlament català i ostenta el títol honorífic de Cap de l'Oposició (un dels molts casos d'acumulació de càrrecs que identifiquen els professionals de la política espanyola d'ençà de la Transició). És coherent tenir càrrecs en virtut de la llei espanyola i alhora desobeir-la?

Els referents més propers de la desobediència deuen ser Gandhi i Luther King, però quan Gandhi i Luther King van optar per la desobediència com a forma de lluita no eren ni alcaldes ni diputats, i no em puc imaginar com hauria defensat Gandhi una paradoxa tan escandalosa.

És molt sorprenent que Junqueras, amb tants càrrecs que ostenta -derivats del corpus legal espanyol- parli de la desobediència. M'agradaria veure què passaria si els ciutadans de Sant Vicenç dels Horts se'l prenguessin al peu de la lletra i d'ara en endavant desobeïssin el seu alcalde. Què repondria Junqueras si els veïns de Sant Vicenç el desobeïssin? És obvi: els diria que es presentin a les eleccions i que promoguin canvis per les vies legals establertes.

No se m'acudiria mai deslegitimar la desobediència civil, perquè és probable que calgui tenir-la molt en compte de la mateixa manera que cal parlar de desobediència i d'insubmissió fiscal i laboral, bancària, sanitària, educativa. El que no sabria com fer és promoure la desobediència civil i alhora tenir un càrrec polític que implica haver promès o jurat la Constitució. Si el terme ètica tingués cap sentit en l'univers mental de Junqueras, a mi em sembla que podria optar per la desobediència després de renunciar als càrrecs públics (generosament remunerats per l'Estat). Però som catalans, i els catalans no juguem mai amb la pela.

David Fernàndez (CUP) s'ha situat en un territori proper en proposar el desacatament de la llei espanyola per acatar només la catalana. Tot i que Fernàndez -a diferència dels líders d'ERC- ha estat sempre coherent i prové d'un univers ideològic terriblement allunyat de Junqueras, la idea té alguna cosa que rellisca: allò que anomena llei catalana -en el context legal d'avui- també és una llei espanyola. Però malgrat la possible contradicció entenc millor la CUP, perquè interpreta la llei catalana com una llei susceptible de canviar aviat per donar-li un altre signe, i perquè té una visió de la transformació social urgent que dóna significat al concepte formulat per Lenin sobre l'autodeterminació dels pobles.

En el cas de Junqueras les mitges tintes no són cap novetat i reforcen la imatge d'un partit tacticista i desideologitzat, que si bé té la independència com a primer (i únic?) objectiu, no explica si vol construir un país com Liechtenstein, com Andorra o com Kosovo. O completament diferent de tots, i en aquest cas calen pistes: votar és un dret, però abans cal saber què votem, perquè votar a cegues no és democràcia. Al capdavall, Franco també va convocar referèndums.

Junqueras és una mica d'esquerres però no molt, i per això fa dos anys que dóna suport i vota a favor de les polítiques privatitzadores i neoliberals de Convergència. S'ha situat en una hàbil reedició de les indefinicions convergents: la puta i a Ramoneta ara militen a ERC.

Segurament darrera aquestes contradiccions hi ha el misteri de les idiosincràcies. Oriol Junqueras no ho pot evitar: els catalans som sempre una mica desobedients, una mica blasfems, una mica imperialistes, una mica anarquistes i una mica trabucaires. Sempre una mica de tot i sense excessos de res.

Per això no som res. Una autonomia decadent i prou.

03/09/2014

Tots eren catalans


Eren tots catalans els homes i les dones que, el 26 de gener de 1939, inundaven les voreres de la Diagonal per rebre amb vivas i aplaudiments les tropes de Franco, i també eren catalans alguns dels que desfilaven amb l'uniforme de la camisa blava pel centre de l'avinguda. Potser també eren un milió. Es veu que, a Barcelona, les manifestacions sempre arrepleguen un milió de manifestants.

Eren catalans els testimonis de l'acusació en el judici que va dur Lluís Companys a la tàpia dels afusellaments de Montjuïc. Li recordaven sobretot els fets d'Astúries i les amistats perilloses amb el sindicalisme anarquista: l'hi tenien jurada a l'únic President d'esquerres que ha tingut el país.

Eren catalans els alcaldes de les ciutats catalanes nomenats pels governs de Franco. A Barcelona Miquel Mateu i Pla, Josep Maria Albert i Despujol, Antoni Maria Simarro i Puig, Josep Maria Porcioles Colomer, Enric Massó i Vàzquez, Joaquim Viola i Sauret i José María Socias Humbert. A Sabadell, Josep Maria Marcet i Coll fou alcalde de 1940 a 1962. El setembre del 2014 hi ha una plaça i una escola pública que duen el seu nom. La mateixa història es repeteix de Vic a Amposta, de Puigcerdà a Lleida, de Girona a Olot: no va caldre importar alcaldes de fora perquè hi havia milers de voluntaris desitjosos de ser-ho. Catalans tots.

També eren tots catalans els càrrecs polítics i civils, els funcionaris i l'aparell que sustentava el règim del general. La majoria van fer un viatge que, passant per la Lliga de Cambó (l'equivalent de Convergència en aquella època), va arribar a la FET-JONS de José Antonio Primo de Rivera, a la Segona Centuria de la Falange Catalana, al Tercio de Nuestra Señora de Montserrat, al Movimiento Nacional o al Sindicato Vertical.

També era català l'abat de Montserrat Aureli Maria Escarré i Jané, que va decidir donar els màxims honors a Franco quan va visitar el monestir perquè li volia agrair l'alliberament com cal.

També eren catalans els presidents del Barça Enric Piñeyro Queralt, Josep Antoni de Albert i Muntadas, Josep Vendrell i Ferrer, Agustí Montal i Galobart, Francesc Miró-Sans i Casacuberta, Enric Llaudet i Ponsa, Narcís de Carreras i Guitera, Agustí Montal i Costa. Tots catalans i tots designats per les autoritats del règim.

[Sobre Agustí Montal puc afegir que fou l'inventor de l'eslògan el Barça és més que un club, i que va adoptar l'himne actual, escrit per Jaume Picas i Josep Maria Espinàs. El director general del Barça en aquella època es diu Jaume Rosell, i és el pare d'en Sandro. Atado y bien atado.]

Atado y bien atado.

Quan va morir el generalíssim els qui encara eren vius no tan sols van romandre impunes si no que van participar en el procés anomenat de Transició democràtica. Fills, néts i coneguts han continuat fins avui en diverses instàncies dels poders fàctics, en el funcionariat i el magisteri, en les judicatures o a les llistes electorals de Convergència i d'Unió, del Partit Popular i del Partit dels Socialistes o d'Esquerra Republicana (tanto monta, monta tanto). Al capdavant d'institucions culturals, esportives i recreatives. I tot fa preveure que hi continuaran. Si no són ells són els seus néts.

Com si no hagués passat res, com si no hi hagués morts a les vores de les carreteres, com si la sang no taqués, com si Josep Peyró i el noi del Sucre no haguéssin existit, com si Juan García Oliver no hagués escrit les seves memòries a l'exili de Mèxic, com si el meu avi Miquel Albert Barris no hagués mort mai a Montpéllier, malalt sobretot de la ignomínia dels seus compatriotes. Catalans tots.

I res de tot això no hagués estat possible sense l'amplíssima base social que els sustentava llavors i que els sustenta ara.

Javier Pérez Andújar (Sant Adrià de Besòs, 1965) dedueix que una part important d'aquesta majoria sociològica també era a la manifestació de l'11 de setembre de 1977, la que demanava Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia, i deixa per al lector la pregunta: quina part d'aquella massa social també va encadenar-se a la Via Catalana de 2013?

Text de diversos registres, tons i nivells de lectura, Catalanes todos es presenta com una novel·la però permet al lector que la llegeixi com vulgui: pots prendre-ho com un divertimento o com un ajustament de comptes, un relat periodístic esquitxat de ficció o una crònica social barcelonina.

Malgrat totes les llicències i la lírica, Catalanes todos és un text necessari, saludable i higiènic. Un text que pot doldre i pot molestar -especialment als qui es estimen les visions maniquees i senzilletes de la història que ens parlen de bons catalans i de mals espanyols. És un text salubable en un temps tan abocat a la revisió històrica, un títol imprescindible enmig de l'allau abassegador de literatura d'encàrrec sobre el 1714: em sento incapaç de dir quina influència té en la meva vida el desenllaç de la guerra de Successió, però sé molt bé què representa i com m'afecta el desenllaç de la guerra espanyola que va acabar el 1939.

Catalanes todos es tan necessari i tan higiènic que podria fer mal (a mi em fa mal la infermera que em neteja la ferida plena de pus), i per això Pérez Andújar escriu des d'un humor tan esplèndid i tan hil·larant com negre i trist. La novel·la que s'acaba de publicar és una revisió de la que va escriure el 2002, ampliada i millorada, i on s'hi incorporen esdeveniments molt recents. En una escena que no detallaré, s'hi insinua la possible similitud entre el matrimoni del Caudillo-Carmen Polo i el matrimoni Pujol-Ferrusola (quina llàstima que Pujol no s'hagués confessat abans de tancar l'edició!). Malgrat la veritat tan terrible que explica, a mi encara em fan mal les mandíbules de riure.

Pérez Andújar és l'autor d'uns quants títols d'entre els quals jo destacaria el brillant Paseos con mi madre, un treball autobiogràfic que sap fer allò tan delicat i tan difícil: enllaçar la història personal amb la col·lectiva en un fluïd homogeni ple de poesia i de somnis. Somnis adolescents, dolços, trencats, amargants, àcids. Somnis lúcids. I ple d'una visió altre cop necessària sobre els barris dels blocs que envolten la ciutat.

La literatura de Pérez Andújar és literatura en el sentit més autèntic: son textos que dialoguen amb el lector i amb la realitat, textos que permeten pensar. M'he d'aturar sovint durant la lectura i llavors, amb els ulls colgant del ventilador, penso en mi i en els meus, en el meu temps de quan era jove i de quan ja no, o en les barraques de La Perona i de La Catalana que recordo tan bé. Recordo i em qüestiono episodis de la meva infantesa, recordo quan el meu pare deixava anar la seva ànima dolguda i em volia explicar alguna cosa però no podia o no en sabia i per això em duia a veure aquells barris de barraques. Que no quedaven gaire lluny de casa.

Tant Paseos con mi madre com Catalanes todos diuen coses essencials que no se solen dir. Per què no se solen dir? està respost dins d'aquests llibres. I potser també resolen la qüestió de per què aquestes respostes es responen en castellà, i això no és una anècdota. Algun dia caldria plantejar-s'ho amb calma i amb honradesa per més delicat que sigui o per més dolorós que pugui ser.

Estic esperant que algun dia un autor -un autor encara desconegut que podria dir-se per exemple Mohamed de nom- m'expliqui com és la Catalunya d'avui i dels darrers quinze anys, perquè m'interessarà molt. Em temo que ho farà en una novel·la negra i m'imagino que ho farà en castellà.

Javier Pérez Andújar
Catalanes todos
Tusquets editores, colección Andanzas
Barcelona 2014

30/08/2014

Kilian Jornet, estupidesa i sanitat pública


Les persones que no hem sentit mai la crida de l'esport no ho podem entendre. Però les meves limitacions són tan sols això, les limitacions meves. Per més que un autor tan gran i respectable com en Murakami lloï les virtuts d'anar corrents als llocs (o enlloc), a mi se'm fa molt complicat. Els pocs llocs interessants on he arribat sempre han estat assolits a poc a poc, piano piano.

Sí que entenc que les persones es plantegin reptes, i cadascú tria i garbella quins són els seus. En funció dels factors psicològics, econòmics, socials i morals, en funció dels seus condicionants. En el context català, córrer en una marató per acabar-la dignament no difereix gaire de voler publicar una novel·la en la llengua ídem. Amb això vull dir que intueixo una diferència fonamental entre aquells qui es plantegen reptes a sí mateixos i aquells qui, un cop triomfadors, s'adrecen als mortals des de l'altura abismal de la seva espatlla triomfadora.

En Kilian Jornet el vaig descobrir quan em va tocar treballar a l'escola pública de Bellver de Cerdanya, on ja era venerat abans que TV3 l'ascendís als altars de la pàtria (passant per alt, com si res, la ciutadania de la neutral Suïssa que professa el runner). La meva primera pregunta fou: de quin dimoni fuig en Kilian?

Però no obstant el dubte en Jornet em va semblar un bon antídot contra el model dels futbolistes defraudadors i del Barça -llavors dirigit pel mel·liflu Pep de Qatar. En aquell moment, per tant, vaig contribuir a posar-lo com a model entre els alumnes com a imatge d'una esportitvitat cívica, no mercantilitzada i àdhuc exemplar.

La imatge d'en Jornet se'm va tòrcer una mica quan vaig veure que anunciava aigua embotellada Veri amb un inconfusible accent que el situa entre els pijos iaístes de Diagonal en amunt i les criatures consentides en general. I quan ara he vist que ha participat en el repte de llençar-se un cubell d'aigua gelada pel cap en favor de la lluita contra la tremenda malaltia de l'ELA ja no he pogut més.

L'esportista nacionalitzat suís que arriba als llocs abans que Déu i els rajos làser ha tingut el detall de recordar el país on va néixer: un cop s'ha fet abocar un discret gibrellet de glaçons pel cap, transfereix el repte a Rajoy, Emilio Botín i "el rei" (com que la Suïssa país d'acollida- en pujoliana expressió- no té rei i en Jornet ho expressa en la llengua de Quevedo, es pot inferir que parla de Felipe Sexto el Preparado). La menció a l'amo del Banco de Santander no és trivial: ens vol dir que la salut publica és un afer de la caritat. Aquí l'has cagada, Kilian, perquè ens has mostrat el plumero. Tot i que de passda et desmarques de la "V" d'aquests falangtstes catalans.

En Kilian deu córrer molt amb els peus, però amb la consciència no va gaire enllà. L'ELA, tal com la fibrosi quística o l'esclerosi múltiple són malalties terribles que, com tantes altres, demanen inversió pública. Contribuir a la idea que la investigació depèn dels donatius privats és infame i perillós, i tan sols mostra estupidesa o maldat. M'inclino per l'estupidesa, però no descarto l'altra opció. Kilian: lamento dir-te que em sembles un estúpid nociu.

En Kilian em resulta finalment un pobre home que fuig no sap de què, enfundat en peces patrocinades i grotesques i subvencionat per marques que mai no sabrem a quins interessos responen.

Si en Jornet arriba a vell i assoleix la decència entre els cims conquerits, ja us ho explicarà. Explicarà llavors perquè no va nominar la ministra Mato o el conseller sobiranista Boi Ruiz, que són els culpables del desastre.

I entretant, Kilian, corre. Corre tant com puguis però tingues present que els fantasmes i els errors corren molt més que tu, i t'ho dic per l'expriència.






La mar dels llimbs


Quan arriba la sequera parlem de l'aigua, i quan arriba la pobresa parlem de la riquesa. Quan veiem les injustícies imaginem la justícia bondadosa i gegant que ens arribarà. El fred ens fa imaginar la caloreta de l'estiu que se'n va però que tornarà, ja ho veuràs.

Quan ens trobem amb la mort... de què parlem? Suposo que rere els condols amanits i el refranyer adequat estem parlant de la vida. Imaginem la vida i n'intuïm les claus per una estona. Però avui, quan he sabut que el teu pare s'ha mort, he pensat en els morts.

Després de llegir molt sobre la qüestió i d'entrevistar espiritistes d'escoles diverses, mai no vaig trobar un indici prou sòlid per creure en el més enllà. Un cop descartades les promeses cristianes i sense acabar d'empassar-me les teories quàntiques dels móns paral·lels on els morts podrien ser vius, només em va quedar la imatge borrosa d'uns llimbs imprecisos, mig somniats i mig entrevistos en la pintura medieval. Em va quedar la literatura de l'estrany i dues visions fantasmals.

A la primera, que em va arribar als onze anys, vaig veure un esser espectral que em somreia des de la finestra d'una casa buida. Jo anava dins del cotxe de mon pare, al seient del darrera. Tornàvem a casa de nit de vés a saber on, i jo m'endormiscava amb el front arrepenjat al vidre de la finestreta. Hi ha elements molt obvis en aquest record que fan témer una explicació racional.

El segon fantasma és de fa ben poc. Era a mig matí d'un dia esplèndid i lluminós, mentre caminava pel Camí dels Monjos. En girar un revolt de noranta graus dins un bosquet d'alzines joves el vaig veure. Era una figura alta i esvelta, vestida de negre, que avançava cap a mi. Uns cinquanta metres de distància. Quan va alçar el cap i em va descobrir, es va fondre en l'aire. Quan vaig arribar en aquell punt vaig trobar una llauna d'Estrella Damm rovellada i una pila de burilles de cigarreta que es fossilitzaven entre els residus d'un xassís de motocicleta de Cross. Com que a partir d'una edat tendim a interpretar-ho tot com un senyal funest, vaig estar uns dies intranquil. Però com que no es va repetir i finalment em vaig adonar que fou el fantasma qui es va espantar de mi, no li he donat més voltes.

Per tot això només conservo la imatge d'uns llimbs que en algun moment de la vida vaig començar a intuir. És un lloc on hi ha una gran estació de trens rodejada de jardins i de terrasses que s'aboquen al mar, una mica com el balcó mediterrani que hi ha al final de la rambla vella de Tarragona. Als jardins hi ha pèrgoles de marbre, escultures de nimfes i de faunes, palmeres i cirerers florits. El cel és blau lluent però està esquitxat de núvols tan blancs que fereixen els ulls. La gent passeja desvagada i tranquil·la. Són els qui s'han mort, que hi passen un temps indeterminat abans de fondre's del tot en el tot.

De manera que se m'ha acudit: que potser el teu pare i el meu s'han conegut mentre passegen per allà, i em temo molt que deuen parlar dels anys cinquanta i seixanta, aquella tenebra trista, la vaga de tramvies i les riuades del seixanta-dos, les vagues obreres del Baix Llobregat, els cabrons del Samaranch i del Sentís. Es deuen tronxar amb en Pujol i potser en algun instant es recordaran de nosaltres.

És clar que també podria ser que ton pare es trobés amb ma mare, i en aquest cas no sé dir de què parlaran. No m'imagino la mare capaç de veure el nostre món amb ironia, i de vegades penso que es va morir a temps, perquè es va estalviar les misèries enormes que van venir tot just després.

Quan em començo a fer una llista dels qui han mort en els darrers anys penso que són persones sensibles que no han suportat el darrer assalt de la barbàrie, que no s'han resignat a contemplar la destrucció mentre es renten les dents i fan un cafè. Com qui deixa de mirar les notícies de tevetrès perquè no suporta que, darrere els morts i les guerres i els horrors li expliquin que el Barça ha llogat un ximplet per vuitanta milions d'euros.

Ja veus quines coses se m'acuden després de saber que ton pare és al llimbs. O això imagino.

Ma chère mère, si tu possèdes vraiement le génie maternel
et si tu n'es pas encore lasse, viens me voir, et même me chercher.

Baudelaire, carta a la seva mare