19 abr. 2015

Desintegració (un text improvisat per a en Xavi López)


Avui és el el teu cos el qui es desintegra. I el meu el qui es corromp en aquest planeta. Perquè et vas morir fa quinze dies. I no me'n surto, dimonis, no me'n puc sortir. Tu et desintegres i jo em corrompo sense cap solució.

La tristesa no és un refugi, no és la cova dels vells anacoretes.

En no sé quin anivesari meu, quan ja no ens suportàvem, em vas regalar un disc dels The Cure: Disintegration, L'he escoltat moltes vegades i encara l'escolto. Ara obsessivament, és clar, perquè provo de trobar-hi el teu missatge. Un missatge massa evident.

Quan ens vam discutir perquè tu eres independentista i jo no, no vam ser capaços de distingir que la independència de Catalunya és una qüestió retòrica. Això ho haurem de discutir entre els vius. I amb tu ja no podré debatre-ho perquè no em refio prou de la Ouija.

-Collons, Xavi, això ha estat una jugada molt baixa.

Fa alguns anys ens vam engegar a la merda mútuament. Fou poc després que celebréssim els vint-i-cinc anys de la revista Riell que ens va unir. Tu em vas dir: fins als cinquanta!

I quan vas arribar als cinquanta et vas morir, tant si li li volia trobar significats com si no. Com en Gabriel Ferrater, per cert. Del qui n'havíem parlat més d'un cop.

17 abr. 2015

Mentre espero els bàrbars



L'espera dels bàrbars és una estat de bona esperança al poema de Kavakis i també a la novel·la de John M. Coetzee, tot i que més complexa de significats.

A la inversa del què genera el temor que no arribi la Parca, hom espera els bàrbars com l'home perdut a la muntanya enmig de la nit que espera l'alba. Els bàrbars, com la llum i l'escalforeta del Sol, ens trauran d'aquest mal lloc.

L'espera dels bàrbars és el contrari de la recerca de la utopia: allò que es desitja és tan sols veure com cauen les muralles i com roda el cap de l'Emperador.

L'espera dels bàrbars no té res a veure amb el desig de morir ni els impulsos nihilistes, expressa la confiança en què, per arribar al lloc millor, cal primer una gran neteja. No s'assembla a l'ànsia apocalíptica però sí assenyala la desconfiança en la capacitat pròpia per regenerar-se, corregir-se o millorar-se per sí mateix.

L'espera dels bàrbars és l'estat en què vivim, i a cada notícia que ens duen els periodistes se'ns allarga el coll per guaitar pel damunt de les muralles, a veure si ja s'intueix la polseguera de l'exèrcit bàrbar.

L'espera del bàrbar et pot confondre si el desig és massa gran, perquè pots imaginar una capacitat bàrbara en aquells que són poc bàrbars o senzills aprenents, o ovelles disfressades de llop.

Perquè la barbàrie que ens cal és la dels bàrbars de veres, sense filtrar i sense matisos. Bàrbars extra verges.

12 abr. 2015

The Leftovers: tractat sobre la desesperança



Algun dia haurem de pensar a què es deu que, als inicis del segle XXI, es donin tantes ficcions referides a l'apocalipsi, la fi del món i les catàstrofes globals. No sabem si estem expressant un temor o un desig, tot i que probablement -si encara creiem en Freud- estem expressant totes dues coses alhora. En tot cas, sembla que el gènere gòtic torna amb un missatge renovat: l'horror és allò quotidià, no és el fet extraordinari. El monstre és creure en l'estat del benestar, el vampir és l'smartphone i el zombi sóc jo.

The Leftovers fa una mirada més a la qüestió, però ho fa amb un plantejament que li permet aprofundir en la psicologia i en la sociologia. Perquè no es tracta d'un apocalipsi espectacular ni d'un relat de grans catàstrofes. De fet, potser no ha passat res que no passi constantment: l'apocalipsi de The Leftovers és un apocalipsi petit. Un dia, i sense cap explicació possible, desapareix el 2% de la població mundial. Literalment evaporats. La falta d'explicacions racionals obre la porta a les altres, i algú parla de seguida del Rapte o de l'Arravatament, un esdeveniment extret de diversos passatges de la Bíblia i que és molt estimat pels mil·lenarismes, relacionat amb l'Apocalipsi i la segona vinguda de Jesucrist.

L'arravatament que proposa Tom Perrotta (New Jersey, 1961) conté característiques desconcertants, especialment per als creients cristians: les persones evaporades no són els justos que prometien els textos sagrats. N'hi ha de totes les religions i fins i tot d'ateus. La tria sembla feta a l'atzar i si hi ha alguna intenció es deu a una raó que s'esmuny de la comprensió humana. Perquè el pensament científic també és incapaç de respondre: una de les troballes del text és, precisament, situar en el mateix pla el pensament religiós i el científic i explicitar allò que tenen en comú: la fe cega que els hem prestat en moments diferents de la història. Ni la religió ni la ciència no ens poden resoldre allò més important: què faig amb la meva vida? Com la vull viure? Ens cal una tercera via capaç de sintetitzar ciència i fe?

El narrador segueix les passes d'uns personatges gairebé triats a l'atzar i dissecciona com són les seves vides a partir de l'esdeveniment. Els canvis, les reaccions, les relacions. I alhora, en un exercici ben resolt que combina allò personal amb allò col·lectiu, explica quines trasformacions socials emergeixen davant de l'inexplicable. En tots els casos, la desesperança sembla el factor comú: sigui quina sigui la naturalesa del fenomen, ens diu que la nostra vida i el nostre món són més fràgils del que ens pensàvem i que, en definitiva, la causa del fenomen demostra que, per a la naturalesa o per a déu no tan sols som insignificants, si no que li importem un rave.

En aquest sentit, Perrotta sembla que s'alinea amb els autors de la mirada nihilista del pessimisme racional que comença a ser un tret identificador del pensament als inicis del segle, i que té molt de ressò als Estats Units. Però cal dir que no és una novel·la ni de catàstrofes ni de tesis sociològiques: el narrador es fixa en la intimitat dels seus personatges, amb els quals és agut i disseccionador però sobretot comprensiu, proper. El contacte amb l'inexplicable potser tan sols ha augmentat la seva incapacitat per a expressar les emocions i sofreixen un bloqueig emocional reconeixible, versemblant i terriblement real. Potser és això el més desesperançador que transmet el text. que fins i tot davant d'una situació que ens hauria d'alliberar, encara ens fem més presoners. Tans sols expressem una culpabilitat compartida, però de forma maldestra. Potser ens fem més porucs i més conservadors davant del desastre anunciat, i això evidencia el fracàs de tot allò que hem anomenat civilització.

Durant la lectura he recordat la inscripció que el Dante diu que presideix l'entrada a l'infern: abandona tota esperança quan traspassis aquesta porta. No l'he recordat a l'atzar, si no perquè em fa l'efecte que aquesta frase lapidària era a la ment de Perrotta quan escrivia el text. Aparentment, la pèrdua de l'esperança és allò que ens ha de fer lliures definitivament, però si creiem en la hipòtesi de The Leftovers no seria així: fins i tot un esdeveniment profundament desesperançador no resultaria alliberador. Ni tampoc transformador de la societat: la novel·la també és costumista en un cert sentit, i retrata amb una intel·ligència punxeguda però sensible al sofriment col·lectiu una societat esgotada, aferrada a petits rituals, tradicions i costums entre l'inútil i el ridícul que són el nostre darrer refugi una vegada perduda qualsevol fe en l'amor d'un déu mut, cec i indiferent. Com diria Thomas Ligotti, allò que uneix i defineix els éssers vius és un sofriment inútil.

The Leftovers és una novel·la del segle XXI que pot explicar qui som com a individus i com funcionem com a societat. Tal vegada és exagerada la crítica que el compara a Dostoievski, però es comprèn. Que parteixi d'un conflicte traumàtic d'abast global és, finalment, una anècdota: al capdavall, cada dia moren milions de persones al planeta i la seva mort tampoc no respon a cap criteri racional: poden ser joves o vells, creients de qualsevol fe o de cap, bones o males persones, guapos o lletjos, rics o pobres. La dansa de la mort és un tema de l'art des de sempre que va tenir una rellevància especial a l'epoca medieval: ens estem medievalitzant? Jo diria que Tom Perrotta respòn afirmativament a aquesta qüestió, perquè hi ha moltes escenes que remeten a la iconografia medieval i que duen a recrear les imatges finals de El setè segell, una pel·li que era present, també, quan Perrotta escrivia la darrera escena de The Leftovers. I vet aquí un altre aspecte per tenir en compte quan parlem del nihilisme en l'art del s.XXI: l'autor també s'està qüestionant si és possible parlar de progrés i d'evolució quan parlem de la història de la humanitat. És aquest món de funcionaris inútils i cambrers de terrassa de bar turístic la culminació de la història?

*

És molt probable que el punt de partida sigui molt atractiu per al lector nord-americà, familiaritzat amb el discurs terrible dels predicadors que omplen les pantalles i que sovintegen a la literatura o al cinema d'aquella part del món. I no tant per al lector europeu, avessat a una església catòlica menys mediàtica i menys catastrofista, i que tan sols sembla capaç d'inspirar literatura sobre la pederàstia.

D'altra banda, Perrotta és extraordinàriament creïble i solvent en el dificilíssim art del diàleg literari, subtil i penetrant en les observacions psicològiques i molt enginyós en l'estructura del relat, capaç de crear tensió i espectatives ben resoltes fins i tot quan parla de mediocritat, d'incomunicació i de tedi.

*

Cal fer una menció molt especial a la traductora del text. Marta Pera ha resolt amb un excel·lent el repte d'apropar una novel·la que juga amb registres diversos en aquesta edició de les Edicions del Periscopi, una de les editorials més notables del panorama actual.
_____________________
The Leftovers (la novel·la) ha donat peu a una sèrie de TV del canal nord-americà HBO, el canal que va produir True Detective. La desconec i no em sento gens temptat de conèixer-la, però sí que deixo caure una mirada al tràiler. Tan sols per destacar la presència protagonista de Justin Theroux, un actor que aprecio des que el vaig veure a Mullholand drive, que és una de les meves pel·lis de capçalera (una capçalera encapçalada pel geni de David Lynch).



The leftovers
Edicions del Periscopi, Barcelona, 2014
19 euros

9 abr. 2015

TV3, el dia 9 d'abril de 2015


Vet aquí el Canal 3/24 (vint-i-quatre hores de notícies, o més o menys).

Són les 7 i vint minuts del matí d'un dia de primavera, el nou d'abril del dos mil quinze. Mentre em calço, engipono l'esmorzar a la motxil·la i em dosifico el tabac Pueblo que m'enduré per passar la jornada laboral, tinc de fons el canal de notícies de la nostra. El presentador (cabell, roba i mirada de tendència gris) forma part de la quota de locutors que usen la varietat occidental, tot i que en aquest cas lleugerament aigualida (engrisida, potser).

Abans de res fa una síntesi de les notícies més importants que ha de donar, i les explica succintament, a mode d'índex. Les d'avui són aquestes i per aquest ordre:
  1. Artur Mas ha donat una conferència a la universitat nord-americana de Columbia. El to és elogiós i deriva cap a èpic, i es destaca que Mas ha entomat amb elegància les preguntes no sempre còmodes dels assistents, uns tres-cents estudiants. Les imatges de l'Artur recorden vagament aquell cicle de conferències esperpèntiques de José María Aznar a la universitat de Georgetown. En aquest cas, el presidentet ha explicat que Catalunya és un model de país modèlic que està en un procés modèlic cap al sobiranisme. Pel què fa a la pregunta sobre la corrupció de Convergència i Unió (es pot deduir que deguda a un estudiant espanyolista) ho minimitza amb un argument brillant: Espanya també té molta corrupció i en canvi és un país sobirà. Entremig de la nota informativa, Tv3 fa saber al respectable públic que Mas ha anat a Columbia convidat pel professor Xavier Sala Martín, que hi dóna classes (suposo que de la seva matèria, que per entendre'ns és "els avantatges del neoliberalisme salvatge i del neofeixisme rampant").
  2. La policia (sense especificar si local, autonòmica o nacional) ha detingut diversos membres d'una cèl·lula gihadista. Es passen tres segons de la imatge d'uns homes emmanillats i a continuació l'eixerit presentador fa allò que tan agrada als redactors de la Tv3: autoreferenciar-se en un exercici onanista molt sovintejat a la nostra: explica que aquest és un canal tan modèlic com el procés sobiranista i ho demostra amb un video de la casa. Es passen un parell de minuts d'una de les moltes tertúlies del canal en què uns experts en islam i gihadisme van analitzar la qüestió fa tot just dos dies, en un exemple de solvència i àdhuc d'anticipació meravellosa i esotèrica.
  3. Amb un somriure de suficiència, el presentador de gris explica que Catalunya ha elaborat un protocol innovador i avançadíssim en la gestió de les crisis de legionel·losi. Sense dir-ho, ens adverteix que, quan aquest estiu es morin uns quants malaurats per culpa de la legionel·la, no haurem de patir perquè de seguida s'activarà el Protocol Legionel·lacat punt cat.
A continuació arribem als esports, que es perllonguen amb amplis reportatges. Les informacions essencials són aquestes: el Barça és cada cop més líder i cada cop més fort, mentre que el Reial Madrid es va trobar contra les cordes davant del modest Rayo Vallecano. És probable que sigui una dada tan estúpida com malintencionada, però resulta que el Barça gloriós dels presidents defraudadors i delinqüents va guanyar l'Almería, un club que juga amb una centèssima part del pressupost del seu oponent: on és l'èpica? És a la pasta de Bartomeu & Rosell, associats i pre-reclusos a Can Brians?

Sense ànim d'extendre'm ni de fer mal a un canal de Tv que paguem els contribuents, m'agradaria fer algunes preguntes i deixar alguna observació:

  • L'ordre de les notícies se cenyeix a l'ordre alfabètic? Tan sols així s'entén que es comenci per la A d'Artur, i que la novetat més destacada sigui el modest esperpent de Columbia. Qualsevol espectador amb dos dits de front deu comprendre que el viatget de l'Arturito als EUA -en companyia del senyoret Sala Martín- deu tenir altres motius més enllà de la xerrada irrellevant davant d'uns quants alumnes. I a tothom se li ha aparegut Aznar a Georgetown, amb el risc altíssim de fer un ridícul estrepitós.
  • Hi ha cap redactor que conservi un cert residu de dignitat? Hi ha cap redactor que tingui present el concepte de provincianisme, i que pensi que és un risc que caldria evitar? Algú de la Tv3 recorda què li va passar al Canal 9 valencià després de tants anys de llepar-li el cul al poder, quan el cul del poder ja semblava un mirall?
  • Quina és la idea de mitjà de comunicació públic que inspira els directius de la Tv3?
  • En aquest any 2015, intensament electoral, les notícies sempre aniran encapçalades pels gestos del presidentet Mas, per més discrets, rònecs i rancis que siguin? Ningú no contempla la possibilitat que ens atipem del presidentet, de la Tv3 i de tanta indignitat?
  • Què ens queda d'aquell antic propòsit fundacional del canal públic quan deia que el seu model era la BBC anglesa?
Deixarem per a un altre dia la qüestió lingüística de la Tv3. Més enllà de les estructures sintàctiques i dels girs i frases fetes dels locutors (que deuen desmaiar en Pau Vidal), si algú s'entreté a llegir les franges de text que transiten de dreta a esquerra per la pantalla del 3/24 sospitarà que per a la plaça d'escrivent no cal presentar el nivell B de la Junta Permanent de Català.

(Nota: si aquest post arriba a la pantalla d'algun funcionari de la TV3 -tal com va passar en la darrera ocasió en què vaig increpar el canal- li demano que s'estalviï la molèstia d'enviar-lo a el defensor de l'espectador altra vegada: per respondre estupideses no cal perdre el temps).


4 abr. 2015

La Marededéu de les vies


a en Xavier López

Fa molts anys -tants, que em descompto- vam anar junts a veure Excalibur, aquella pel·li entranyable i kitsch que va ser tan important a les nostres vides. A les nostres vides d'aquell temps, quan érem poc més que adolescents que es compren maquinetes d'afaitar més pel desig que per la necessitat. La vida ens avisava lleument que podia ser una qüestió seriosa, a la llarga.

Van passar moltes més coses, i fins i tot vam compartir aquella casa que era com una comuna però sense ser-ho, perquè dels hippys, als noranta, ja no en quedava res. Si bé la nostra amistat sempre va semblar circumstancial, és inevitable reconèixer que vam compartir moltes hores. Vam compartir tantes hores que finalment vam trobar moltes més discrepàncies que coincidències. A mi el Bruce Springsteen mai no m'ha agradat (trobo que crida massa i no entenc perquè es disfressa d'obrer metal·lúrgic quan puja als escenaris), i respecte dels U2 és cert que vam coincidir en què The Joshua Tree era un gran àlbum, malgrat que a mi en Bono em sembla un autèntic gilipolles.

I també recordo allò en què vam trobar-nos. Una estètica del romàntic gòtic i aquell antic llibret d'en Rafael Argullol, "La atracción del abismo". Mai no vaig saber si t'agradava de veritat, perquè el record que tinc de tu és el d'algú a qui la vida li agradava molt, així com les dones i el Martini, que venen a ser celebracions de la vida. Però és clar, sí que de tant en tant deixaves caure la mirada cap a la banda del precipici, ara que ho penso.

Van passar els anys i vam tornar a discrepar, aquest cop per un debat sobrevingut i que tracta de la definició administrativa de Catalunya. Ens vam apassionar tant que ens vam engegar mútuament. Jo no he sabut comprendre mai les pàtries ni els patriotes, i a més a més recordo que a tots dos ens havia agradat molt Gallipoli, aquella pel·li d'en Mel Gibson, un actor que a tu t'entusiasmava molt més que no pas a mi i on es qüestionava l'assumpte de la pàtria.

I que petites que es veuen aquestes qüestions quan ens adonem que tot era petit, perquè tot depenia d'un organisme fràgil, d'una fragilitat que no hem mesurat mai del tot.

Em sap greu recordar-te en la seqüència racional dels fets, la que té en compte l'ordre cronològic, la que comença amb el principi d'una amistat i acaba amb una discussió estúpida. M'estimaria més que la darrera vegada que ens vam veure fos quan vam sortir del cine Aribau, després de veure Excalibur, quan ens vam imaginar que anàvem Eixample avall coberts per aquelles armadures ridícules de tant lluents. Aquell dia tu et senties Lancelot i jo Perceval.

*

No puc argumentar perquè trobo que les fotografies de l'estació de trens de Portbou il·lustren bé aquest text, però sé que tenen relació amb tu i amb els records.