20/11/2014

Quan la naturalesa et sembli natural tot s'haurà acabat



Tot és sant, tot és sant, mormola el centaure Quiró a un Jasó jovenet i imberbe. El dia en què la naturalesa et sembli natural, tot s'haurà acabat. Els dos personatges contemplen una mar i un cel de blavors diàfanes.

Aquesta és la segona escena del primer acte a la Medea de Pasolini, que fins fa dos dies era, indiscutiblement, la millor Medea que havia vist mai al cinema, i que és alhora la millor adaptació, la millor interpretació de la tragèdia grega.

Però estic llegint Brujas, sapos y aquelarres de la Pilar Pedraza i aquesta lectura m'ha permès descobrir que Lars von Trier va filmar una Medea per a la TV el 1988 que és, com totes les cintes del danès, una peça magistral. Von Trier parteix d'un guió d'en Dreyer mai filmat, però com és esperable du l'aigua al seu molí. Llavors m'he hagut de replantejar si la versió de Pasolini continuava sent la millor que he vist.

Gràcies a la generositat gairebé sospitosa del Youtube, la Medea de von Trier es pot veure aquí. En danès, és cert, però si coneixes una mica el relat, l'estranyesa de l'idioma tan sols li afegeix bellesa i exotisme. En aquesta Medea nòrdica tot és milimètric, pensat i repensat, deliberadament perfecte: la planificació, els enquadraments anti-clàssics, l'homenatge al Dreyer i alhora una tesi rupturista (una més) del director. L'atmosfera és impecable: humitat, boira, aigua constant, la capacitat de l'aigua per alterar la brillantor dels objectes. L'escena en què Medea assassina els dos fills no és aquell sacrifici elíptic a l'ús en les versions d'Eurípides si no la filmació detallada, esgarrifosa i blasfema d'una mare que mata els seus dos fills: el gran ajuda a penjar el petit, i després col·labora a penjar-se de la seva pròpia forca.

Pedraza s'estalvia (amb intel·ligència) de comparar les dues versions fílmiques. En part, perquè mai no sabrem si comparar obres i autors ens du a res de rellevant, i en part perquè són simplement incomparables: Pasolini i von Trier són referents, icones, excepcions i creadors de cintes que salven el cinema i el duen des de la indústria manufacturera fins a l'art.

Pasolini i von Trier són moltes coses i també dos creadors valents que repensen i reescriuen la nostra relació amb l'ésser religiós que som, i que ens qüestionen el nostre alegre ateïsme, la nostra sorprenent fe en la ciència que nega la intervenció divina, màgica o sobrenatural. Per això Quiró comença la Medea amb la frase Tot és sant; quan la naturalesa et sembli natural tot s'haurà acabat. L'home que creu en la ciència positiva, finalment -ara ja ho sabem- no és millor que l'home que creia en el sobrenatural. Von Trier ho repeteix de maneres diverses en diverses obres, i potser especialment a la sorprenent Breaking the Waves (1996) on es permet filmar un miracle advertit diversos cops per les campanes i el rock and roll, i sense estalviar-se dir la crueltat del déu que permet mil desastres i en repara un de sol (sempre que algú li faci un sacrifici extrem).

Em demano perquè m'agraden tots dos alhora i sento la temptació de decidir quin dels dos m'agrada més, malgrat que aquesta temptació sigui un passatemps ociós. Però allò que penso no és quina cinta ni quin autor podria preferir sobre l'altre, si no una altra cosa. A les cintes d'en Pasolini hi ha un aire de divertiment, una celebració de la vida que el du a una estètica de la improvisació, de l'espontaneïtat. Una postura davant de la creació que integra l'esborrany i que mostra el procés creatiu amb els seus dubtes, els possibles errors, les incoherències, una actitud potser mediterrània de lleugeresa que es nega a tancar el cercle i prefereix deixar-lo obert. Algú podria dir que Pasolini fa trampa, perquè en realitat tot està pensat i res no defuig el control del director. També és cert. Però per a mi Pasolini és brillant perquè és brillantment imperfecte. Perquè la majoria dels pesonatges no estan interpretats per actors professionals, perquè l'espectador és convidat a una mena d'assaig i d'aventura que em fan pensar en Herzog.

A l'obra de von Trier tot és tan esfereïdorament perfecte que no hi ha cap fugida: sempre m'he d'alçar de la cadira i acotar el cap. Cap peça no rellisca, res no és banal, tot encaixa. La missa està dita.

No són les ganes de comparar autors, si no la necessitat de pensar si m'estimo més l'obra perfecta d'un barroc rematadament nòrdic o la lleugeresa filosòfica i vital d'un italià. M'estimo més les obres ben acabades o m'estimo més els processos en dansa? Plantejat així, finalment, no em queda cap més remei que inclinar-me per Pasolini, perquè Pasolini parla de la vida: terrible i banal, real i onírica, filosòfica i sexual, trascendent i improvisada. Pasolini expressa aquest dualisme que no ens abandona mai, el dilema i el dubte entre contraris, l'ànsia de perfecció i el goig de l'abandonament.

De vegades em llevo amb la temptació de trucar a la feina per dir que em sento indisposat, perquè m'he llevat tan inspirat que intueixo que escriuré les meves pàgines més memorables. Però finalment me'n vaig a treballar, entro en el caos d'una escola de nens gitanos i quan torno al vespre descobreixo que estic massa cansat i que ja no seré capaç d'escriure res interessant. Però també me n'adono que he viscut unes hores tan belles que em seria impossible escriure-les.

Per això m'estimo Pasolini i només admiro von Trier.


18/11/2014

El més normal és estar mort


Com la pluja que cau i no et dóna temps d'obrir el paraigua, pel calendari cau la data del dia en què en faré cinquanta. És tan aprop que en sento la remor, però no corro a cap sopluig. Em dic a mi mateix que l'afició a les xifres rodones del sistema decimal li dóna una rellevància que no tindria en un univers que comptés en base tres, en base dos. O que no comptés. Però visc on vivim, i tots els documents que em refereixen duran el número 50 d'aquí a molt poc.

No tinc ganes de fer balanços ni recomptes de cap mena, i crec que ho vull viure com si res. Perquè el més normal seria estar mort, perquè estar viu és una excepció (més encara en aquesta edat). Tan sols ho celebraria si cregués que jo i la meva vida tenim alguna rellevància, però no és el meu cas.

De vegades he pensat en fer coses especials aquest dia de l'efemèride, perquè a més a més cau en diumenge i perquè -en la mentalitat burgeseta d'un catalanet de classe entre obrereta i mitjaneta- si fas coses estranyes en diumenge no afectes el ritme laboral del país: que tingui en compte aquest factor demostra la indubtable catalanitat del qui escriu. Tot i que el més normal seria estar mort, sembla que no ho tinc en compte i sento com, al meu voltant, parlen de la jubilació, de la pensió. Incomprensiblement, me'ls escolto.

El què seria normal fóra no ser-hi. Fóra ser fora. Això podria ser una bona notícia, de les que ens ajuden a sentir-nos excepcionals, importants, de les que augmenten la cosa de l'autoestima. Però és una notícia que posa les coses al seu lloc, que explica la part real de la realitat i que ens diu que no hi ha res menys real que la realitat. O res més irreal que la realitat que hem construït.

Que el més normal fóra estar mort és una notícia que dóna calma i tranquil·litat, que ajuda a somiar en pau.


10/11/2014

Inscriure un cor al camí, interrompre, abrigar




Aquests tres accions són les que em ballaven pel cap mentre desfèiem el camí per la frondosa foresta del Bosc Negre, a la regió de Donezan, on tota la toponímia és suggerent i medieval. Havíem deixat enrere tres petites intervencions enmig d'aquell silenci de fajos.

Fa molts anys, un artista que havia nascut a Perpinyà i que vivia al barri de Sants de Barcelona em va dir que jo havia de pintar o escriure sobre els boscos, perquè el meu cognom és Bosch, així escrit a l'antiga. El meu germà va fer la tesi doctoral sobre la dendrologia i per tant va respondre a la crida del destí.

Pels boscos sento fascinació, temor, atracció i calma, neguit, respecte religiós. I segurament altres emocions i pensaments que, si hi pensés, em durien a escriure moltes més ratlles de text.

Em sento content de les coses que vam fer al cor del bosc medieval i quan arriba la nit penso o somio que voldria tornar-hi cada dia i no fer altra cosa que estar-m'hi, jugar-hi fins a perdre la noció del temps, fins a oblidar-me d'escriure, fins a oblidar el meu cognom.

05/11/2014

Auxili social


L'Israel anava i tornava de la infantesa cap al present, una vegada i una altra.

La darrera fou divendres, al metro de Barcelona. Li va passar quan era a la línia 1, al lloc on el ferrocarril penetra a l'Hospitalet. Paradoxalment, les vies surten a l'exterior i a la llum. Els passatgers aixequen la mirada o empeguen el nas contra el vidre per apropar-se al miracle del sol. És un gest instintiu. L'Israel recorda com ell feia això mateix, quan era nen. Se'n recorda perfectament.

És un record dolorós com una fiblada perquè és viu i fulgurant, com si les neurones de la memòria que guardaven aquest esdeveniment s'haguessin convertit en un cristall que fereix el crani per dins.

-Si fos en Piero della Francesca -es mormola l'Israel- ara prendria els apunts per a una obra mestra.


Però no obstant aquesta menció al pintor del renaixement que pot semblar optimista, l'Israel estava mirant atentament els viatgers dels seu compartiment i tot li semblava tan eteri com trist. Tenien els ulls coberts por un vel de cansament i de silenci. L'Israel es mirava aquests ulls. No hi havia por, pero tampoc no hi havia cap esperança. Aquestes mirades es miren l'Espanya d'avui, pensava, la Catalunya miserable, l'Europa fracassada. Va recordar-se de les infanteses tristes entre les quals hi ha la pròpia.

A l'estació de Santa Eulàlia van entrar una mare y un nen. Era una dona negra caribenya i se la veia apesarada, fatigada de vés a saber quantes hores de treballar en vés a saber quins llocs tan bruts. A la memòria del nen que es digué Israel hi havia imatges blanquinegres i molt precises d'aquesta brutícia que haurien pogut fer d'ell un individu ressentit i cobdiciós.

Un prejudici li va fer pensar que les dones caribenyes mai no haurien d'estar tristes. L'Israel pensava que el Carib i la tristesa son incompatibles, perquè l'Israel era una mica platònic.

El nen mestís es va posar dempeus al seient i es va aferrar al marc de la finestra. Va mirar el món de desgràcia i formigó que transcorria rere el vidre. Se'l va mirar amb alegria, amb un espurneig de joia enjogassada que era incomprensible per a l'Israel. La seva mare, amb el cap cót, el va asseure d'una manotada seca i convincent.

Mentre l'Israel contemplava l'escena familiar va tornar a pensar en les seves coses. Des de feia temps li donava tombs a l'assumpte de la marioneta a la qual va batejar amb el nom d'Òscar, després de dubtar si no hagués estat millor anomenar-lo Ismael, per allò de Moby Dick i perquè entre Israel i Ismael... Feia vint anys que duia aquella marioneta amunt i avall. El titella fou construït per un artesà gairebé màgic a partir dels dibuixos que ell mateix li va donar, extrets d'un còmic dels anys vuitanta.

Amb les mudances i els anys el ninot s'havia deteriorat. De manera que havia arribat l'hora d'una restauració inajornable. Es va riure de la idea que havia tingut uns dies enrere: un cop restaurat, a l'Òscar li podria afegir un Kalashnikov a escala perquè tingui una mica d'assossegament. Potser -pensava l'Ismael- un cop armat amb el fusell mitològic, la vida el respectaria. La humanitat sol respectar els qui van amb el Kalashnikov de cara, tal com maltracta els qui van amb idees melancòniques o citen Piero della Francesca.

Aquella tarda, unes hores més tard del viatge en metro de Barcelona cap a l'Hospitalet:

Mentre l'Israel s'afanyava en recompondre la marioneta va recordar la mirada del nen mulato. L'Israel va veure altra vegada el paisatge de merda rere els vidres, el suburbi postindustrial, el gris d'acer y el gris de ciment, els núvols gris de Payne, els tolls d'aigua bruta. I no obstant tot això, aquell nen havia somrigut com si sabés alguna cosa del futur que l'Israel no podia recordar.
___________
Nota: al video, l'expressió final "¿Con quién hablar?" està plagiada de Kieslowsky, del primer capítol del Decàleg.

02/11/2014

L'afer Garrell, una història catalana




Una nit d'octubre i sota una pluja lleugera de finals d'estiu, vaig descobrir l'afer Garrell. Fou a Olot, on ens havíem aturat camí d'una fira d'editorials independents que se celebra a Besalú. En un llençol tensat entre els arbres d'una placeta, s'hi projectava Garrell, el Tarzan d'Argelaguer. Dues dotzenes de persones vam romandre sota l'aigua que brollava del cel.

En Josep Pujiula, el Garrell d'Argelaguer, fou un torner que un dia va construir-se una barraca a la vora del Fluvià per guardar-hi la seva barqueta i des de llavors va passar-se quaranta-cinc anys contruint escultures enmig d'aquells boscos tan bells com tenebrosos (bell i tenebrós indiquen la mateixa categoria?). Tot sol i cada dia se n'anava al bosc. Va transformar el bosc. Tal com fan els mags i els bruixots.

Tot allò que podria relatar sobre l'artista és al documental que hi ha al capdavall d'aquestes fileres de paraules escrites. A la cinta també s'hi diuen coses sobre l'ombra obscura de les autoritats i altres infàmies.

Vivim en temps complexos i contradictoris: hom és capaç de desplaçar-se i pagar entrades a Port Aventura per viatjar en el Dragon Kahn, o contractar monitors de parapent, de pointing, d'ala delta, de paracaigudisme. Per viure experiències de risc, per viure un parell de minuts adrenalitzat, per sentir el perill dintre la pell. I no obstant això, les autoritats catalanes van decretar la destrucció del bosc manipulat del Garrell d'Argelaguer. En nom de la seguretat pública i per presservar-nos del perill.

(Presservar la seguretat dels ciutadans i protegir els infants són obsessions contemporànies que tenen molts ingredients d'una pel·lícula de terror que va ser filmada per Fritz Lang el 1931).

Hom sospita que les autoritats volen que les emocions dels súbdits siguin de pagament -amb iva inclòs-, i que transcorrin sota la supervisió de les empreses degudament autoritzades. Així com fa mil anys el bisbe i el senyor marquès temien les bruixes (i per això les rostien a la pira), avui el seyor Homs no vol saber res de boscos encantats ni de persones lliures com aquest obrer que, enlloc de mirar la tevetrès en acabada la jornada laboral, s'endinsava al bosc tenebrós que voreja el Fluvià. I és per aquest motiu que la Generalitat ordena destruir el misteri dins del bosc d'Argelaguer.

Ara m'extendria perillosament en una divagació ociosa i prehistòrica sobre aquestes autoritats catalanes que sobtadament (inversemblantment) mostren una avidesa de democràcia directa i participativa i un meravellós respecte per l'opinió dels ciutadans: són les mateixes que van decidir la destrucció del bosc màgic del Garrell d'Argelaguer, prop d'Olot. Per incomplir les lleis.

Però malgrat tot, del bosc de les cabanes d'en Josep Pujiula en queden uns quants rastres. Potser perquè les autoritats són humanes i imperfectes o perfectament ximpletes, del bosc en roman allò que la grisor trista d'un funcionari va considerar tolerable.

El caminaire que hi arriba pot adormir-se a l'ombra dels grans arbres i somiar com fou el jardí quan era un jardí complet. El somni d'un home que va imaginar un altre món i va convertir el somni en un laberint per als altres.

Més informació:
Garrell, el Tarzan d'Argelaguer, el documental complet:
http://vimeo.com/72852191

Qui hagi vist aquesta pel·lícula podrà pensar que la fabulosa Catalunya pretensiosa és culpable d'haver destruït l'obra d'un dels més increïbles artistes nascuts en aquesta malaurada terra.