2 març 2015

Si podem, guanyem amb permís de la Cup


Hi ha persones lúcides i ràpides de ment que saben (o intueixen) al primer cop d'ull, i n'hi ha com jo que necessitem pensar, llegir i tornar a pensar, perquè podria ser que allò que hem llegit no ens hagi il·luminat si no que ens hagi enfosquit la ment. La ignorància, les presses, el dimoni i l'arrogància s'han de domesticar.

I a més a més, qualsevol persona assenyada et dirà sempre que cal prendre distància o perspectiva respecte de l'objecte del pensament, perquè l'immediat i la distància curta solen enganyar, tal com fan els meus ulls estigmàtics.

Quan visc enmig no puc viure enfora, i em resulta més fàcil comprendre el significat del Timbaler del Bruc o de la Revolució russa que no pas decidir si cal votar Guanyem, si cal votar Podem, si cal votar la Cup o si tal vegada no cal votar -o per dir-ho matisadament: si cal no votar (un cop superat el prejudici burgès que nega el significat potent i nihilista de l'abstenció).

Les darreres lectures que he fet m'han aportat la perspectiva llibertària sobre la qüestió, de manera que ara entenc una mica més, i alhora me n'adono que l'embolic ètic és molt més gruixut que no pas em temia.

(Escric la primera reflexió més que res per entendre'm jo mateix, i sense cap ànim de decidir ni de convèncer ningú. En realitat, ni tan sols no em sento amb ànim de debatre amb cap altre que no sigui jo, seduït per aquest joc socràtic de preguntar-me a mi mateix).

En un context de ruptura radical imminent i inevitable entre l'estat (els seus representants electes i la seva maquinària) i la nova ciutadania que s'està gestant, les formacions "simètriques" de Podem i Ciudadanos actuen com un darrer pont per salvar els mobles, una maniobra apressada i urgent per reconciliar estat i ciutadans. Talment com si haguessin estat dissenyats pel mateix statu quo. En aquest sentit, actuarien com una pseudo-ruptura, destinada a mantenir dempeus allò que trontolla: una jugada reformadora que salvaria l'estructura de l'estat amb els seus milers de funcionaris i de polítics, de policies, de xarxes de comunicació entre finances i parlament. En aquesta reforma hi ha inclosa la litúrgia: cal adonar-se que tant Pablo Iglesias com Albert Rivera aporten una mínima variació jazzistíca a la qüestió formal: càmeres, grans mítings amb un orador dalt del púlpit, masses que coregen els eslògans, etc.

A l'altra banda hi ha els qui defensen la ruptura definitiva que ha d'obrir les portes a una nova forma de viure la politica (una repolitització real de la ciutadania endormiscada) a través d'un nou paradigma ètic que no necessita ministeris ni conselleries ni grans autoritats ni liders. En aquesta banda hi ha, evidentment la formació que representa l'Ada Colau (en aquests instants la proposta més honesta), la Cup amb la seva ja llarga trajectòria de base, i l'organització Procés Constituent.

Aquestes propostes són les que sembla que ens faran avaçar vers els nous models de vida i de concepció del fet polític i la comprensió del que és públic i col·lectiu, i que no es limitaran a dibuixar noves coloraines a l'arc de repartició del poder a les cadires dels parlaments. Sembla que és a través d'ells que podem esperar la renovació que es va coent al carrer i dins de les cases, més que no pas als platós de la tv.

El cos no ha pres una silueta clara perquè és un procés en marxa, que no es pot coure en un dia: això explica la diversitat d'opcions que pren en aquesta fase tan prèvia: a Barcelona Guanyem+Podem+ICV, en d'altres ciutats cadascú pel seu costat, i no és improbable veure Guanyem+Cup. En tot cas, el canvi ja és als carrers i gosaria dir dins d'algunes cases. I és evident que hi ha tendències en procés de canvi que els informatius de la tv es preocupen de silenciar: en el consum, en petits hàbits, a les converses, a les relacions humanes. Canvis que tard o d'hora esdevenen postures ètiques que afecten la gestió de la cosa pública i que finalment subverteixen el poder i l'ordre. Canvis que redefiniran els conceptes d'estat i de ciutadania en sí mateixos. Jo diria que els qui reclamen la presència de l'eix nacional (Catalunya-Espanya) a Guanyem no han entès que la consecució dels objectius de Guanyem supera aquesta mena de paràmetres. I aquesta és, tal com ho veig, la millor solució a un debat que possiblement no ens resoldrà mai res.

Algú ja deu haver copsat que aquest és un procés imparable i de recorregut llarg, perquè fins i tot una organització lenta i feixuga com ICV s'hi ha sumat (com a mínim, a la ciutat de Barcelona). I això permet entendre la terrible suspicàcia, l'animadversió i el pànic que es pretén escampar contra l'Ada Colau i Guanyem. Perquè és evident que els objectius a llarg termini d'aquesta organització podrien canviar la mirada sobre alguns debats oberts que afecten la vida real i que no som capaços de resoldre en els termes en què se'ns imposa: el paper dels bancs en l'economia de les persones, el model d'escola com a institució sotmesa a un model econòmic i social obsolet (però impermeable i bunkeritzat), les relacions laborals, la imatge del poder, l'accés al coneixement i a la cultura, la gestió de l'espai públic, la relació entre públic i privat, la salut, l'alimentació, etc.

Em demano en què pensen la resta de partits tradicionals, perquè veient-los tan eixorcs i tronats no acabo d'entendre què els passa. Em meravella l'autisme d'una ERC obsedida en un canvi jurídic de Catalunya fet de símbols antics i de rondallística, un canvi en qui no es pot confiar com a factor de transformació. Em meravella l'estrany paper que juga en tot plegat allò que semblava un moviment més o menys cívic (l'anòmala Assemblea Nacional Catalana) i que actua com un satèl·lit de no sé qui, provant d'influir sobre els elements que menys influència tindran d'aquí a molt pocs mesos.

I vet aquí: ens queden uns mesos però no gaires per decidir si reformem una mica o si transformem, si pensem o si obeïm, si mirem les enquestes d'una premsa malalta o recapitulem quina vida hem dut, i quines possibilitats obertes hi ha. Quines possibilitats som capaços d'imaginar, quines d'aquestes són possibles i quines probables.

Tinc la impressió d'estar llegint les darreres planes d'una novel·la d'intriga que no sé com acabarà, quan puc pensar com m'agradaria que acabés. Penso en la paradoxa del gat de Schrödinger.

I això és el primer cop que em passa a la vida (pel què fa a la qüestió política, òbviament).

27 febr. 2015

Esgarrifem-nos, Senyor!




[La senyora Josefina va sortir de casa per anar a comprar el pa i va traspassar l'avinguda de quatre carrils amb el semàfor en vermell, sense mirar si venia cap cotxe. Quan havia fet quatre passes justes, el camió de la Coca-cola la va esclafar.]

La Conferència Episcopal redacta els continguts de l'assignatura de religió, que ara és avaluable (això vol dir que influeix en els criteris per obtenir beques, per exemple). I els periodistes redacten i redacten, entre exclamacions i flagells. Les organitzacions de mares i pares es lamenten del ministre Wert, els sindicats de mestres posen el crit al cel, la Tv3 ho aprofita per donar una pinzellada sobirano-progressista als telenotícies i les xarxes socials s'esbudellen entre improperis, acudits i bromes faciloides.

El 1909, un revolta barcelonina contra els abusos del poder va derivar en una setmana de cremar esglésies. Els seus artífexs la van anomenar la Setmana Gloriosa en un magnífic exercici d'humor. El diari La Vanguardia, però, va convertir aquella setmana en la Setmana Tràgica. I els llibres d'història, els tertulians, el cinema i la literatura s'hi han referit sempre amb el títol que li va posar La Vanguardia. En qualsevol conversa domèstica, aquella data és anomenada la Setmana tràgica. (Jo l'anomeno la Setmana Que Caldria Repetir Cada Setmana, però això és un comentari apart).

Durant el franquisme, una de les campanyes més agosarades i celebrades del catalanisme nacionalista tenia per eslògan Volem bisbes catalans!

Mossèn Ballarín, feixista i pre-concicliar, és una de les Patums vivents del país.

La Transició espanyola va voler presservar la supremacia catòlica per damunt de la laïcitat i d'altres opcions de la vida espiritual, i tots els partits transicionals ho van trobar bé. Ben llegida, la Constitució Espanyola vigent -aprovada per sufragi universal- és explícitament catòlica. El govern de José Luis R. Zapatero va ampliar els termes del conveni entre l'estat i l'església catòlica, i va augmentar el pressupost que s'hi destina. El Tripartit català no va modificar ni una coma dels articles espanyols i va continuar protegint les escoles religioses.

Durant el Tripartit català (i tal com ara, naturalment) els mestres de religió no passaven per oposicions ni pels filtres de la resta de docents: hi ha una llista oculta de candidats escollits pel senyor Bisbe de cada bisbat, que obtenen un contracte indefinit. La Generalitat els paga la nòmina.

El Parlament català, tan procliu en declaracions i amant dels grans principis, mai no ha debatut l'estrany estatut de les escoles religioses concertades (que vol dir que són escoles privades religioses sostingudes amb diners públics). Mai no els ha exigit gran cosa a canvi. Com a màxim, que acullin un parell de negrets perquè la fotografia de final de curs tranquil·litzi consciències i adopti un meravellós aire retro de Domund.

Llavors, què són aquestes esgarrifances sobrevingudes? De què s'esveren els periodistes i els polítics i sindicalistes?

[La senyora Josefina, malmesa i rompuda per tot arreu, va conservar un fil de vida però la dignitat sencera, i no va lamentar l'accident ni va embolicar-se en pleits i querelles contra el camió que l'havia embestida.
-Vès, això és el que passa -deia amb un filet de veu ja quasi celestial- El que em passa per no estar atenta.
La senyora Josefina fou conseqüent. No com aquests periodistes i els ventrílocs del facebook, que ara de sobte es trenquen les vestidures.]




Els dibuixos són de l'autor del text, i estan fets amb el propòsit tan estúpid com inútil d'ofendre l'església catòlica. No té sentit ni cap ni peus que jo pretengui ofendre'ls, mentre que ells m'han ofès tota la vida i la dels meus avantpassats. La millor obra d'art imaginable per a un català és l'incendi i la destrucció del temple de la Sagrada Família de l'Antoni Gaudí, i en axò em concentraria si fos un home de seny.

23 febr. 2015

Salvador Oliva


Salvador Oliva és professor de literatura, poeta i traductor (no sabria dir si hi ha un ordre rellevant a la llista), i un dels pensadors més lúcids d'avui. En aquesta lucidesa hi té quelcom a veure la seva dignitat personal, avalada per la independència amb què parla i escriu. No el veureu mai a les tertúlies televisades, i és dels qui encara posa per davant dels quartos i la fama aquell factor que abans anomenàvem l'ètica personal. Això explica que algunes editorials rebutgin els seus textos, i honora aquelles que li publiquen, com ara Edicions de 1984.

Oliva signa les millors traduccions contemporànies de Shakespeare al català, i és per això que no tan sols el respecto enormement, si no que m'hi sento en deute. La traducció dels Sonets del poeta anglès és brillant, tal com ho explica en Jordi Llovet. Com que la seva obra no la divulguen els mitjans de masses ni els subvencionats pel poder actual, crec que és oportú que el ressenyi en aquest bloc que tampoc no és amic del poder -ni ganes.

Contundent, clar i necessari, Oliva explica quins mals sofrim i no s'encongeix en assenyalar el nacionalisme que ens ha inundat. Era necessari que Oliva ens digués per escrit una de les darreres mirades d'en Jaume Vallcorba sobre la literatura catalana: el nacionalisme li ha fet un mal segurament irreparable a la literatura del país. Diguem-ho clar com ho diu en Salvador Oliva: la literatura feta en clau patriòtica és un desastre: no es pot escriure novel·la pensant en fer país. Cal escriure novel·la pensant en fer novel·la.

Oliva també opina sobre el fracàs de la llengua catalana al carrer i qüestiona que la immersió lingüística hagi estat el model d'èxit que proclamen els poderosos habituals: la llengua catalana no ha sabut ser la llengua vehicular ni l'idioma dels nouvinguts, ni tan sols el del pati de les escoles dels que ja hi érem. Perquè no s'ha pogut desfer d'una imatge antipàtica que caldria que fóssim capaços d'analitzar i de debatre -si això fos un país amb opinions sobiranes i no una província de lacais i d'aspirants a subvencions patriòtiques.

A mi em fa l'efecte (m'ho temia, però S. Oliva m'ho confirma) que vivim en una època hipnotitzada per espectres terribles i vetustos que tal vegada remeten al romanticisme i alhora al noucentisme malgrat que semblin una parella impossible. Potser convençuts d'una superioritat indemostrable, ens mirem un melic mediocre que ens fascina i per això alcem banderes, orgullosos de l'estrany no-res que proclamen.

Mediterranis i exhausts, assistim al declivi entre aplaudiments i proclames tal com feren totes les cultures un instant abans de desaparèixer, extasiades i engolides per la seva meravellosa imatge de pàtria eterna vista en un mirall lisèrgic, de banderes i de mites zombis.



19 febr. 2015

El Biblioburro arriba a Catunya


A la cua d'Europa, Espanya (que també es pot anomenar Estat espanyol) és un dels països amb una comprensió lectora més deficient. Aquest fenòmen (que no es limita als menors en edat escolar) podria explicar que, en aquest país, Convergència i Unió sempre guanyi les eleccions: és probable que els electors no entenguin el programa electoral que reben a casa. Però aquesta és una altra qüestió.

A Dinamarca, l'ensenyament obligatori comença als sis anys, i als nou anyets se'ls passa una prova de comprensió lectora que supera la resta de països europeus inclòs el nostre (anomeni el país com vulgui, però sàpiga que no hi ha diferències quantitatives rellevants entre Plasencia i Vilanova i la Geltrú).

La Consellera d'Ensenyament (catalaníssima i àdhuc sobiranista, disposada a construir estructures de país mal que li costi un disgust judicial -tot per la pàtria!) afirma de vegades que el seu govern (el govern dels millors, recordem-ho) té molt present el dèficit en comprensió lectora. Però ha reduït a zero el pressupost destinat a les biblioteques escolars. En conseqüència, s'han tancat de sobte els cursos i màsters universitaris on es formaven persones especialistes en lectura comprensiva, etc.

La senyora Consellera (que fa dos mil anys fou mestra d'educació infantil) ha signat acords i convenis amb fundacions privades que contracten voluntaris (voluntaris vol dir persones de titulació difusa i que no perceben cap contraprestació econòmica) per promoure la lectura a les escoles. Una genialitat digna del govern dels millors. Les fundacions amb qui ha signat els convenis tenen quelcom a veure amb La Caixa i amb el Banco de Santander. [No entenc com és que Òmnium Cutural o l'ANC no s'han afegit al pojecte, tot un misteri].

És probable que a Catalunya ens arribi aviat el Biblioburro, i és possible que la cria de rucs (catalans, això si, això sempre i per damunt de tots i dels nostres cors) esdevingui ben aviat una prioritat nacional contemplada en el pressupost de les estructures d'estat.

Em fa l'efecte que en Luis Soriano de Colòmbia serà el nostre inspirador. M'agradaria veure'l com a futur conseller d'educació.

14 febr. 2015

En un país normal


1. Al vespre (a quarts de vuit) surto de casa per anar a comprar fruita i verdura. A la cantonada hi ha dues xicotes vestides amb allò que ma mare en deia traje-jaqueta, que vol dir americana i faldilla de patronatge sobri. Estan plantades davant la porta de l'estanc. Mitges negres, sabatetes de taló, l'una rossa tenyida i l'altra, la morena, molt maquillada. Primer infereixo que promocionen una marca de tabac. Després, que reparteixen vals de descompte per anar a veure les 50 sombras de Grey, la pel·li neofeixista que s'estrena avui. Però vaig errat. Arrosseguen una baluerna estrambòtica i amb rodes on s'hi pot llegir (groc sobre negre): "La Biblia te puede ayudar". Al peu de l'enginy, que és de mida humana, hi ha una dotzena de Bíblies que n'asseguren l'estabilitat fins i tot en dies d'alerta de vencat.cat.

En passar pel seu costat pesco un bocinet de la conversa: això em permet descobrir que la rossa és una instructora i que la morena està de pràctiques. La primera li suggereix fórmules per aturar els vianants amb preguntes inquietants i contundents com ara (sic): Le preocupan los problemas de la humanidad? (Nota al marge: què passarà si la persona seleccionada és membre de l'ANC? Aniran de la discussió metafísica a la sociolingüística? Han contemplat aquesta contingència unes persones que neguen la contingència?).

Em sento temptat d'afluixar el pas i presentar-los un blanc ideal mentre medito quina mena de resposta donaria: els etzibo que sóc admirador de Bakunin a la primera? Em presto a una sessió de dialèctica teològica i els explico allò de la tetera de Bertrand Russell? Mentre dubto miro quina hora és i abandono els meus plans: és una mica tard i tinc por que tanquin la verduleria mentre parlo de ximpleries.

2. Més tard: repasso amb desgana la premsa digital i me n'adono que ni la Carme Forcadell ni l'ANC apareixen als mitjans des de fa una pila de dies. És tot un descans, perquè la imatge o les opinions de persones amb problemes de restrenyiment no tan sols no m'agraden si no que em neguitegen. Penso que potser no llegeixo els mitjans adequats i me n'adono que l'explicació del fenomen deu anar per aquí: llegeixo una premsa gens nostrada i la nostrada no la llegeixo. De la d'aquí tan sols la Directa, que no té per hàbit parlar bé del poder judicial.

Però poc més tard me n'adono que ara apareix sovint el Senyor Jutge Amb Més Temps Lliure del Món, el senyor jutge que redacta constitucions de països inexistents durant el seu temps d'oci. Llegeixo que els primers lectors de la seva obra s'han esgarrifat en llegir quina mena de sanitat pública proposa Lo Sinyor Jutge. Caram amb el voluntariat constituent i la seva tendència a la lírica legal. Recordo Les ciutats invisibles de l'Italo Calvino. Però aquell llibre fa de bon llegir.

3. Abans d'anar a dormir: fotografio dos vegetals trobats a casa (l'un en un test, l'altre a la nevera) que presenten la forma de l'espiral, que és la forma de l'univers.

4. Somio que cau una pluja grandiosa i que els carrers s'inunden. (Quan dic somio em refereixo a aquelles imatges que recordo en desvetllar-me tal com recordo els fets del dia anterior). Els somnis amb grans avingudes d'aigua són freqüents en mi des de ben jovenet, tot i que amb el pas dels anys l'aigua presenta un comportament cada cop més dòcil: de jove somniava tsunamis i ara torrents que mullen fins no més amunt del turmell. (Em pregunto si els mots turmell i turmes tenen cap vincle etimològic). En el somni d'avui, estic en una botiga de fotografia on he anat a recollir uns revelats. Quan pretenc marxar, dos pams d'aigua escumosa entren a l'establiment i jo em preocupo molt seriosament, perquè les sabates que duc són les úniques sabates que tinc.

[5. Mentre redactava aquests apunts pensava que podria quedar bé il·lustrar-los amb el tràiler d'una pel·li que he retingut amb el títol errat de "In this country". Quan he anat a buscar el tràiler he trobat que la pel·li es titula "In this world". De manera que l'il·lustro amb el vegetals fotografiats anit. A mi no m'ha agradat mai el country, però sobre el world encara no en tinc una decisió presa, són coses que ens passen als federalistes i als internacionalistes].