18/04/2014

Souvenirs de la misèria




Els ecos del temps pels carrers costeruts del Carmel, el barri dels turons. Sol i suor, i cafè al Patio Andaluz tan andalús...! Rastre de barraca de pobre, de canó republicà, guerra i més guerra, la infinita guerra que no se sap quan va començar i que no acaba mai.

Els pobres sempre perdem les guerres però hi tornem. Quina altra cosa podríem fer, si no continuar la guerra per la nostra dignitat? Quina altra...? Potser l'única dignitat que tenim els pobres és la dignitat de la guerra - m'agradaria saber què n'opina Žižek d'aquesta afirmació que faig com si res.

Dalt del turó de la Rovira (ara sodomitzat per una autovia socialdemòcrata que tresquen automòbils de plata) hi ha les petjades dels pobres que hi van construir barraques. En aquest exigu altiplà diuen que van haver-hi més de cent barraques, on hi vivien més de sis-centes persones. En alguna d'aquestes barraques van folrar-se el terra amb rajoles modernistes, que vés a saber com van viatjar des del bonic passeig de Gràcia dels señoritos fins a l'altiplà rocallós i feréstec. Quina imatge tan intensa, tan simbòlica i tan poderosa! Camino per aquestes rajoles i sento que entro en el sagrat, en el miracle. La terra parla quan tremola.

Mil terratrèmols no han descalçat les rajoles, sóc jo qui m'hauria de descalçar per mostrar el meu respecte per aquells pobres, per aquells que van ser més humans que jo, més humans que els señoritos del Passeig de Gràcia. Ells van construir el país, més que no pas aquests fastigosament llorejats senyors com el senyoret Manent, que pel fet vulgar de morir-se és elevat a prohom.

Abans de les barraques van haver-hi els canons que, sense fortuna, van voler destruir els avions feixistes. De tants ecos que hi ha dalt del Turó de les barraques i els canons que no m'hi puc estar gaire estona. M'hauria agradat fer-hi aquest pícnic dels cossos estrangers que aprofiten la visita per bronzejar-se i contemplar la ciutat als peus (i la silueta cada cop més sinistra, lletja i mefistofèlica de la Sagrada Família...). S'hi retraten les parelles i mengen truites de patates, i joves belles italianes mostren al sol les espatlles d'or. Però els ecos són intensos, mai no cessen.

Carrer de Mühlberg avall i com empès del diable. No sé viure sense viure entre els meus dimonis.


Booktràiler d'Aire brut, segon assaig


13/04/2014

Set de buit






La set dels pinzells, tants dies adormits, la set dels pinzells en un desert d'arenes blanques i olor de flors de buganvíl·lia. Gana de dormir, de son, de dormir sota la llum blanca com un vestit de lli en el presagi tènue de l'estiu.

Amb l'inici de la calor, caloreta, els insectes menuts han vingut a saludar-me i a demanar una gota d'aigua. Benvinguda la vida petita i pobreta. Carrer amunt tresquen els remenadors de contàiners: els somnis no ho són tant. No hi ha res que no sigui real.

Si miro dins meu no aconsegueixo arribar més enllà de la pell del mamífer que li demana aigua i sol als déus. Abans de dutxar-me sempre rego les plantes, pachamama que un dia em jutjaràs i em recolliràs malgrat tot.

M'adormo en somnis simètrics i somio dones o una dona repetida sobre una platja que el sol encén, un horitzó de foc i de gràcia infinita. D'abril a maig, tu ets plena de gràcia. I de gana i de set, i de set de buit i de set de nou. I de déus que no siguin buits: perquè mentre unto de tinta els pinzells i m'endormisco en les vacances, carrer amunt tresquen no un si no dos remenadors de contàiners i un dels dos xiula quasi maldestre la cançó que sona al meu toca-cedés. I quan aspira l'aire, agafa el que jo acabo de respirar.

10/04/2014

Prohibit


La llei diu que no es poden mostrar imatges de menors sense el consentiment explícit dels pares o mares o tutors legals. Les raons són òbvies. I per això admetem que està prohibit.

[Pel què puc deduir, si els menors són -per exemple- afganesos, de Somàlia o de Bangla Desh cap tractat no els empara. Això és tota una altra qüestió]

Si mostrem imatges fragmentàries, on els menors hi apareixen irreconeixibles, la llei potser ja no sap què diu. Tan li fa si en aquests fragments descobrim que els menors duen roba inadequada o les ungles negres. Però tot i així cal anar amb compte: cap llei no ho diu però hi ha una certa convenció en admetre que la misèria, la gana i la pobresa més val no mostrar-les. Especialment quan es refereixen al país: els polítics fan proclames i discursos sobre els drets humans quan els drets es violen lluny, i com més lluny millor. En l'únic ple al Parlament català dedicat a la pobresa no hi va haver acord entre Ses Senyories, i oficialment es va decidir intercanviar el terme desnutrició pel terme malnutrició.

Hi ha alguna cosa malsana en l'aire. El nou president de l'Ateneu Barcelonès (error decimonònic per barceloní) diu que a l'Ateneu que ara presideix no s'hi podran fer actes on es pugui ferir la sensibilitat mitjana, el que atempti contra els comportaments democràtics bàsics i el que sense justificació sigui una desqualificació contra el nostre país (sic). Són paraules estranyes i sorprenents que ens situen en un context i en un univers on la censura, el filtre i el prohibit recuperen territoris abandonats. Aquest Ateneu és una entitat privada que pot fer tot allò que els socis aprovin, però alhora indica un estat anímic i de sensibilitat col·lectiva. Em demano (per passar el temps, per una pura especulació): què passaria si una declaració com aquesta es formulés als Estats Units o al Canadà?

La llei vigila escrupulosament l'assumpte de la violència, i castiga amb rigidesa exemplar qualsevol apologia que se'n faci. La majoria hi està d'acord, i així admetem que sigui una qüestió prohibida. Malgrat que no ens hem posat d'acord en el significat de violència: és violent acomiadar treballadors, retallar ajudes en subvencions de menjador, privatitzar la sanitat? La crueltat i l'estupidesa del govern català són violentes? Com que no ho sabem: en podem parlar o no en podem parlar? Entretant, admetem que està prohibit.

I entretant, també, admetem. Potser per por. Sabem que hi ha moltes portes tancades, però les portes de les presons són obertes. Hi ha veus d'aquí i d'allà que ofereixen diàleg o que reclamen diàleg, però les mateixes veus amenacen amb l'imperi de la llei i neguen el diàleg.

Al capdavall aquest plural entre absent i majestàtic en què escric -admetem- parla de mi. De la meva por. Al capdavall jo he retallat totes les fotografies del video que hi ha al capdamunt.