30/09/2014

Entre els nacionalistes i els nacionals

A en Joan Artigal



Un amic m'envia un dels articles d'en Manuel Delgado, pensador i antropòleg al qual segueixo des de fa anys, on exposa la situació dramàtica que vivim els qui no som nacionalistes catalans ni nacionalistes espanyols. He dit que la situació és dramàtica perquè resulta complicat abstreure-se'n, però estic segur que d'aquí a un temps pensarem que vam viure un moment tan sols trist o potser només ridícul.

Per més que els esdeveniments empenyin, res no em pot fer canviar la idea que hi havia altres opcions que ser un extra de Braveheart que es disfressa d'escocès o d'anglès. Lamento la falta de política en els polítics que es neguen a negociar (perquè fer política vol dir negociar), lamento que ens empenyin a escollir entre el papa i la mama. Lamento que m'obliguin a ser del Barça o del Madrid, que m'obliguin a ser o fan dels castellers o de les corridas, que em facin triar entre espanyol i català: espanyol i català són dues opcions de la meva identitat que mai no he tingut en compte, que mai no m'han interessat gens. I detesto les corridas i avorreixo els castellers.

No entenc que em demanin si em sento més espanyol que català, tant espanyol com català, més europeu que català o més espanyol que europeu prò menys que català. A un veí del barri de Gràcia de Barcelona li faria gràcia que li demanessin si se sent més gracienc que barceloni, més català que gracienc però menys que espanyol i/o tant barceloni com espanyol o una mica menys?

Des de fa molts anys vaig aprendre que cal pertànyer a un bàndol, perquè és evident que les persones som ciutadans o súbdits, persones o consumidors. Que naixem i morim rics o treballadors, que som forts o dèbils (els forts van sols i els dèbils s'agrupen per cooperar i sobreviure o fins i tot per viure, com els taurons i les sardines). Vaig aprendre la narració de la batalla de l'Ebre, de les coses que es van perdre a la riba oriental del riu. Vaig llegir les memòries de l'avi republicà mort a França i vaig aprendre'n un certa lliçó moral, vaig aprendre el significat de l'internacionalisme dels treballadors que explicava Jean Jaurès i del nacionalisme dels senyors que defensava el Kàiser. Vaig llegir Walter Benjamin, Hannah Arendt i Gerard Horta, vaig veure les pel·lis de l'Emir Kusturika, de Théo Angelopoulos i de Marc Recha.

I vaig llegir més coses i vaig veure més pel·lís, i com més ho feia menys segur estava de poder-me definir. O més segur sabia que definir-se en alguns termes és un parany que ens paren els qui volen convertir les persones en poble i el poble en ciutadans, els ciutadans en consumidors o usuaris de serveis, els usuaris en electors i els electors en escollidors de Carrefour o d'Eroski, Forcadell o Cospedal.  

I alhora sóc fill d'una època en què hem hagut de repensar les classes socials, hem hagut d'aprendre a combinar de nou l'individu i la societat (un dilema vigent des del romanticisme), un temps en què tots aquests conceptes es redefineixen sense patrons clars perquè només sabem que els vells són caducs perquè el seu llenguatge ja no val. I no obstant això els patrons de sempre encara ens diuen coses que necessiten noves paraules, perquè pensar en classes socials té sentit i les ideologies del socialisme encara són capaces d'analitzar què som i d'on venim: quin altre discurs explica Pedralbes/Barceloneta?

No em sento capaç de definir-me en termes tan maniqueus i malgrat tot afirmo (i assumeixo el risc de fer-ho) que no sóc ni nacionalista ni nacional. Que ni català ni espanyol, que ni més del papa que de la mama, ni platja ni muntanya, ni creient ni ateu, ni prosa poètica o poesia prosaica si no tot el contrari: després de molts anys sentint dir que no s'hi val a ser "ni carn ni peix" descobreixo que el vegetarianisme és tan digne com l'afany de carn i l'afany de peix. No em fa res dir que sóc una mica de cada o més ben dit no res de cada. Sóc dels qui s'alegra quan perd el Barça i quan perd el Madrid, perquè en realitat allò que passa és que no m'agrada el futbol, perquè penso que el futbol és un negoci de mafiosos i de mala gent.

Els polítics nacionalistes i els polítics nacionals han fet enormes esforços i grans avenços en l'estupidesa llur perquè l'estupidesa és el territori on millor es belluguen, i els agrada que el poble es mogui en la seva estupidesa.

Però jo encara em resisteixo una mica més (ja veurem fins on, fins quan). No tinc cap intenció de fer-los el joc ni d'escollir. Les banderes i les negatives a pactar em fan pena, perquè jo -que aquest any en faré cinquanta- he negociat i he pactat tot el que em resulta imaginable amb els meus coetanis, i fins i tot he pactat el que em resultava inimaginable.

Si hi ha independència perquè no hi ha referèndum (com diu Delgado) ho llegiré com una notícia pèssima, i em pensaré si vull continuar vivint en aquest país. I segurament pensaré que me'n vull anar, i segurament pensaré que els professionals de l'educació (que volguérem educar en el pacte, l'entesa, la cooperació, la mediació, etc) ho vam fer molt malament. Pensaré que vam fracassar i pensaré que els fracassats en un projecte social i polític tenen en l'exili l'única sortida digna.

26/09/2014

Cercas, Pérez Andújar, Llovet, Marsé...


Em sembla excessiu dir que la idea que l'independentisme català crea una dramàtica fractura social, i alhora em sembla ingenu creure que la societat catalana no se'n ressenteix. L'equilibri social és molt difícil perquè vivim en comunitats sociològicament diverses i complexes, en un temps líquid i en un context de crisi dels models laborals, econòmics, relacionals, educatius, polítics, etc. Continuo pensant que la crisi és bona (allò que etimològicament s'entén per crisi), perquè qüestiona i renova, i que tan sols falla la gestió que se'n fa als parlaments i a la premsa.

Enlloc de dur el debat al terreny que seria més assenyat (un debat sobre models administratius i polítics) s'ha preferit dur-lo al camp boirós de les emocions i els delicats sentiments d'identitat. En aquestes altures del debat encara no he vist ningú que recordi que estat és un concepte administratiu, que país és un concepte geogràfic i que nació és un concepte romàntic. La distinció ens hauria permès un altre nivell de discussió, però les dues parts han preferit reeditar el patriotisme romàntic, i això em sembla una opció tan perillosa com estèril.

No puc entendre com ens hi hem deixat arrossegar, ni com les autoritats opten per aquest revisionisme grotesc d'una guerra de fa 300 anys entre Borbonistes i Austriacistes i com alhora obvien què va passar a les trinxeres de l'Ebre fa 75 anys. (Els morts del bàndol democràtic que van deixar la vida a la riba oriental del riu encara esperen un gest institucional que els dignifiqui mentre les autoritats es gasten la pasta en un piromusical escandalosament hortera).

Tothom coneix (per referències i per experiències viscudes) la tensió que el debat ha dut fins a persones amb vincles familiars directes. Jo puc explicar en primera persona què passa quan hom fa l'exercici d'explicar que no sóc independentista en un entorn laboral majoritàriament independentista. I he de dir que ha estat una experiència positiva malgrat els moments de tensió, i que estic sorprès que s'hagi valorat l'acció com un acte de valentia. En primer lloc, perquè no sóc un valent (l'única vegada que vaig pujar a la muntanya russa del Tibidabo és un dels pitjors instants de la meva vida).

És probable que els humans que convivim siguem capaços de tolerar-nos, d'entendre'ns o de sobreentendre'ns, i fins i tot de passar per alt que el germà, el cunyat o la directora del lloc de treball no pensen com nosaltres, posiblement perquè sabem valorar que hi ha molts altres factors que ens uneixen i que, finalment, són molt importants.

No obstant això, és evident que les xarxes socials faciliten una agressivitat fàcil i aguda, promouen la divulgació de tòpics i d'insults i alimenten un ressentiment que, malgrat la virtualitat potser inòcua, provoquen angoixa: som realment tan agressius i perillosos com semblem via twiter o facebook? Si les xarxes virtuals canalitzen i alhora esterilitzen l'agressivitat, benvingudes siguin. Si les xarxes desvetllen la bèstia, caldria aturar-se a pensar abans no sigui massa tard. Les guerres balcàniques s'haurien aigualit i extingit en un enfrontament al twiter?

Com que cadascú es fixa en allò que li interessa, jo m'he fixat en una batalleta marginal el terreny de la qual són els escriptors Javier Cercas i Javier Pérez Andújar. En dic marginal perquè els novel·listes no preocupen les masses, que són molt més proclius a parlar d'estrelles mediàtiques com ara els esportistes, els cantants, els bramaires professionals de les tertúlies, etc. [No sé si és una anècdota, però el posicionament d'un tipus conegut perquè xuta pilotes com Gerard Piqué i Bernabeu assoleix molt més ressò al twiter que el posicionament d'un professor universitari com Jordi Llovet i Pomar].

Cercas i Pérez Andújar tenen poques coses en comú en tant que escriptors, i les obres respectives no es poden equiparar perquè responen a plantejaments estètics molt allunyats. Si tenen res a veure deu ser tan sols que qüestionen el lector i el fan reflexionar sobre fenòmens de la sociologia i de la història recents. I per respecte als meus possibles lectors, he d'admetre que també comparteixen una opció lingüística: viuen a Catalunya i escriuen en castellà, per motius que tots dos han argumentat tot i que no caldria.

Els atacs virtuals a Cercas i Pérez Andújar m'han fet recordar un debat que apareix i desapareix de forma episòdica al país, i que tracta de Juan Marsé. M'han fet recordar Eduardo Mendoza, un escriptor impressionant que ha sabut esquivar la polèmica (i algun dia li preguntaré com s'ho ha fet, però m'ensumo la resposta). Penso que Marsé, Pérez Andújar i Mendoza han escrit alguns dels millors i més lúcids textos literaris barcelonins del segle XX i d'aquesta porció del XXI (parlo per exemple de Últimas tardes con Teresa, Paseos con mi madre i La ciudad de los prodigios), però aquest és un altre tema. Com també és tot un tema comentar la novel·la imprescindible La verdad sobre el caso Savolta.

Penso que Jordi Llovet fou aclamat i promogut quan va escriure Adéu a la Universitat el 2011 i ara insultat per un article a El País en el qual, al capdavall, tan sols analitza críticament la manifestació de l'11 de setembre de 2014.

Penso que alguna cosa no va bé quan una societat insulta els escriptors i aplaudeix els futbolistes, i entenc que això s'esdevé en un clima d'agressions que tendeixen a justificar-se per les agressions de l'enemic, com si fóssim al segle XI i no haguéssim sabut superar les guerres feudals o les croades.

Penso què passaria si entre 900.000 i 1.800.000 persones (segons el qui ho explica) es manifestessin contra allò que fa de Catalunya un país decadent.

Potser per una confiança irracional en la bondat tendeixo a creure que ningú no es planteja res que tingui a veure amb les temptacions etnicistes, però a la vegada recordo (quan tinc un mal moment) que a l'antiga Iugoslàvia tampoc ningú no intuïa el 1990 què passaria poc després a Sarajevo. Estic convençut que la comparació no és només odiosa si no impossible.

Però em dol que els polítics juguin a l'enfrontament tàctic i que el twiter sigui tan bel·ligerant, i m'impressiona molt que s'increpi les persones que escriuen, perquè em temo molt que el 99% dels qui insulten Pérez Andújar ho fan per mimetisme gandul i no n'han llegt ni una sola línia, i els qui ara malparlen de Cercas van gaudir amb Soldados de Salamina (el llibre i/o la pel·lícula) i els qui sempre han maltractat Juan Marsé no s'han molestat en perdre quatre hores de la seva vida interessantíssima per llegir Ronda del Guinardó.


Què li passaria a en Terenci Moix si fos viu?

[I una darrera pregunta extemporània però tan distreta com els debats sobre física quàntica: què diria, avui, l'imparable Baltasar Porcel?]

16/09/2014

El salari dels mestres carregats de por


Un informe de l'OCDE afirma que "l'alt sou dels docents posa en perill la millora del sistema educatiu". No sé qui és l'autor de l'informe i per tant no sé què deu considerar que és un sou alt. O massa alt. No m'interessa gaire saber qui ha signat l'informe ni qui li ha encarregat. No m'interessa i segurament em farien vomitar.

Com que no sóc economista i procuro mantenir una distància prudencial de cinc-cents metres de les seus de Esade, de Convergència i de La Caixa, reconec que la ignorància m'impedeix valorar l'informe. De manera que em limito a explicar la meva experiència personal, que tan sols té un interès testimonial i prescindible.

Els mestres interins catalans formem una bona part del cos de mestres del país. Som persones dedicades a la docència que no hem passat mai les oposicions, ja sigui perquè no les hem aprovades o perquè no creiem en el funcionariat i hem decidit no presentar-nos-hi. En tot cas, som persones dedicades a l'educació i a la docència que creiem en allò que fem, que molts cops ens hi deixem la pell i que sabem perfectament que no treballem en una feina valorada per la societat. Sabem que els Mossos d'Esquadra són objecte d'una indulgència i d'una comprensió molt superior a la nostra. Sabem que se'ns qüestiona, sabem que tenim molts dèficits, sabem que la nostra incidència en l'esdevenidor social és molt petita.

En temps del tripartit els mestres interins vam ser equiparats en salari als mestres funcionaris, perquè era obvi que en la praxi diària no hi havia diferències. Als interins ens pagaven la nòmina del mes de juliol si la dedicàvem a la formació i tan sols quèiem a les llistes dels aturats a l'agost.

En arribar el govern de Convergència, restauradora i sobiranista, els mestres interins vam patir la inargumentada desaparició de la sisena hora, vam entomar les retallades i vam quedar atomitzats en diverses categories. Dividits i vençuts, ara hi ha interins amb plaça, interins sense plaça, suplents i substituts. Els uns cobren les vacances i els altres no, i en virtut del Decret de Plantilles de la LEC aprovada per CiU i el PSC, els mestres interins es barallen entre ells, es mosseguen o s'ignoren segons quina sigui la seva consciència i la seva ètica. Com que si tens més ètica no vol dir que tinguis millor salari (potser és del revés) el paisatge és el d'una selva. Allà on abans hi havia un col·lectiu ara hi ha tigres, hienes, voltors, antílops i suricates.

Milers de mestres catalans rebem un contracte que va del 15 de setembre al 30 de juny. Una estratègia simple i mesquina (però evidentment austera), i que seria com ara contractar els bombers quan s'encén un foc per acomiadar-los quan s'extingeix, o els cirurgians quan hi ha un malalt al quiròfan. O els jutges quan hi ha un imputat. O els diputats quan hi ha una votació al Parlament.

El col·lectiu dels mestres no ha respost a la indignitat perquè els mig afavorits no es volen arriscar a ser encara menys afavorits i pensen virgencita que me quede como estoy. Els funcionaris se senten impunes i els interins del 15 al 30 pensen que protestar podria convertir-los en suplents ocasionals, en treballadors molt precaris. Aquest és el retrat de l'escola catalana que avui educa els teus fills. És probable que tot això no sigui visible perquè la premsa no ho explicarà, i perquè la immensa majoria dels mestres continuem posant al davant de tot aquella vocacionalitat tan resultona.

Caldria pensar com és una societat que situa l'educació en aquests paràmetres, perquè l'educació és allò que passa a l'escola tant com al carrer i a casa. I com serà aquesta societat, i com serà el país d'aquí a deu o vint anys. I què passaria si nou-centes mil persones es manifestessin per la dignitat de l'escola, Diagonal avall i Gran Via amunt.


14/09/2014

Kamchàtka, Fugit a Tàrrega 2014


Al mateix instant en què vostè llegeix aquesta línia, milers de persones del seu mateix planeta estan fugint de la guerra, de la fam o de la misèria. Ho sabem perquè ho diuen els diaris i la televisió, que de tant en tant escullen una guerra perquè resulta més mediàtica i més atractiva d'entre les desenes de guerres en què les persones civilitzades ens matem les unes a les altres.

En el joc del teatre, que és el més complexe dels jocs, vostè podria entendre durant uns minuts, i arribar a sentir alguna de les emocions que senten els fugitius. Anar de la ruïna a la desolació passant per túnels foscos, pisos buits i escales interminables. Sense papers d'identitat i fins i tot sense telèfon mòbil.


Fugit, que aquesta companyia de teatre única al món acaba de presentar al festival de teatre de Tàrrega es planteja com una precuela del fascinant Habitaculum del 2010, però la lectura i la interpretació és dins de cada espectador-participant en la fugida. Kamchàtka és fidel a la seva ètica i a la seva estètica tan ben travades, tan riques en el detall, el matís, el silenci, la profunditat i el respecte per aquest espectador-participant que saben crear al primer minut del muntatge.

Fugit és una experiència emocional que es viu enfora, que s'experimenta col·lectivament en el contacte amb els altres. Vostè no és un espectador i les persones del voltant, desconegudes, cobren cos i la seva presència condiciona allò que vivim.

És una hora i mitja en què el contacte, la mirada i el silenci es comparteixen en el grup: La introspecció o les reflexions, en tot cas, vindran més tard. I alhora participa del fet teatral perquè l'imaginari construeix el joc, amb ritme, intriga, humor, un clímax ambivalent i un final coherent i terrible, tan inesperat com lògic.


11/09/2014

Oriol Junqueras, el desobedient


Passen els dies i el temps no perdona ni a Emilio Botín, i més enllà de les eufòries, les taumatúrgies i les catarsis en forma de lletra majúscula, s'apropa la data complicada del 9 de novembre. Com qui vol ascendir l'Everest sense haver-se entrenat, els polítics del pacte sobiranista s'han imposat una data terrible que de moment tan sols compromet la seva credibilitat. O potser és una data-punyal amb la qual una part dels qui van pactar-la apunyalaran l'altra part. Com que som catalans, tot és possible.

En d'altres llocs d'Europa els polítics han fet política i han buscat pactes, aliances o reconeixements exteriors. Com que som catalans, hem fet una mica de soroll i de folklore entre nosaltres. Els polítics escocesos han explicat com serà l'Escòcia independent i els anglesos han fet contra-propostes. En canvi, cap independentista català no ha dit com seria Catalunya (perquè ens barallaríem entre nosaltres de seguida i el merder seria més majúscul que la "V") i per tant no hi ha hagut contraofertes: les dues postures, simètriques i complementàries, ja només ens poden dur a una mala solució.

Com que som catalans, una enorme quantitat d'energia se'n va en paraules i gestos, milions de tuits i whatsapps i missatges de facebook amb banderes de roig i groc en diverses proporcions, combinacions i ritmes. Ja he perdut el compte dels mesos (anys, de fet!) que duem sota el soroll independentista o contraindependentista que, paradoxalment, no ha canviat res ni ha resolt cap de les qüestions terribles que ens assetgen. Els dèficits, la pobresa, l'endarreriment i la misèria han avançat entre un brogit de banderes. El procés i les seves característiques ja són matèria d'estudi de la sociologia i de l'antropologia cultural.

Hem viscut dos anys de declaracions i contra-declaracions, promeses i dubtes, proclames i rodes de premsa, articles, llibres, conferències, videos a youtube. N'hi ha moltes que em fascinen i que he anat col·leccionant: des de revisions del romanticisme a deliris medievals, insults, moviments tàctics incomprensibles, crides a conceptes tan metafísics com la unitat nacional, la veu del poble, la sacralització d'una Constitució que sembla els Deu Manaments divins, la manipulació grollera de la història (en especial els epidodis de 1714 i del 1936-39) , la descontextualització de cites, les apropiacions indegudes, la deriva propagandística de TV3, els silencis i els silenciats...

El darrer estrambot m'ha robat el cor. Oriol Junqueras s'ha despenjat enmig del cel de l'estiu per promoure la desobediència civil.

Com que en Junqueras és llicenciat en història, tendeixo a pensar que sap què diu quan parla de desobediència civil, i que deu saber alguna cosa de Henry David Thoreau. Posem per cas que sí sap de què parla, i en aquest cas em deixa molt astorat: Oriol Junqueras és alcalde de Sant Vicenç dels Horts, diputat del Parlament català i ostenta el títol honorífic de Cap de l'Oposició (un dels molts casos d'acumulació de càrrecs que identifiquen els professionals de la política espanyola d'ençà de la Transició). És coherent tenir càrrecs en virtut de la llei espanyola i alhora desobeir-la?

Els referents més propers de la desobediència deuen ser Gandhi i Luther King, però quan Gandhi i Luther King van optar per la desobediència com a forma de lluita no eren ni alcaldes ni diputats, i no em puc imaginar com hauria defensat Gandhi una paradoxa tan escandalosa.

És molt sorprenent que Junqueras, amb tants càrrecs que ostenta -derivats del corpus legal espanyol- parli de la desobediència. M'agradaria veure què passaria si els ciutadans de Sant Vicenç dels Horts se'l prenguessin al peu de la lletra i d'ara en endavant desobeïssin el seu alcalde. Què repondria Junqueras si els veïns de Sant Vicenç el desobeïssin? És obvi: els diria que es presentin a les eleccions i que promoguin canvis per les vies legals establertes.

No se m'acudiria mai deslegitimar la desobediència civil, perquè és probable que calgui tenir-la molt en compte de la mateixa manera que cal parlar de desobediència i d'insubmissió fiscal i laboral, bancària, sanitària, educativa. El que no sabria com fer és promoure la desobediència civil i alhora tenir un càrrec polític que implica haver promès o jurat la Constitució. Si el terme ètica tingués cap sentit en l'univers mental de Junqueras, a mi em sembla que podria optar per la desobediència després de renunciar als càrrecs públics (generosament remunerats per l'Estat). Però som catalans, i els catalans no juguem mai amb la pela.

David Fernàndez (CUP) s'ha situat en un territori proper en proposar el desacatament de la llei espanyola per acatar només la catalana. Tot i que Fernàndez -a diferència dels líders d'ERC- ha estat sempre coherent i prové d'un univers ideològic terriblement allunyat de Junqueras, la idea té alguna cosa que rellisca: allò que anomena llei catalana -en el context legal d'avui- també és una llei espanyola. Però malgrat la possible contradicció entenc millor la CUP, perquè interpreta la llei catalana com una llei susceptible de canviar aviat per donar-li un altre signe, i perquè té una visió de la transformació social urgent que dóna significat al concepte formulat per Lenin sobre l'autodeterminació dels pobles.

En el cas de Junqueras les mitges tintes no són cap novetat i reforcen la imatge d'un partit tacticista i desideologitzat, que si bé té la independència com a primer (i únic?) objectiu, no explica si vol construir un país com Liechtenstein, com Andorra o com Kosovo. O completament diferent de tots, i en aquest cas calen pistes: votar és un dret, però abans cal saber què votem, perquè votar a cegues no és democràcia. Al capdavall, Franco també va convocar referèndums.

Junqueras és una mica d'esquerres però no molt, i per això fa dos anys que dóna suport i vota a favor de les polítiques privatitzadores i neoliberals de Convergència. S'ha situat en una hàbil reedició de les indefinicions convergents: la puta i a Ramoneta ara militen a ERC.

Segurament darrera aquestes contradiccions hi ha el misteri de les idiosincràcies. Oriol Junqueras no ho pot evitar: els catalans som sempre una mica desobedients, una mica blasfems, una mica imperialistes, una mica anarquistes i una mica trabucaires. Sempre una mica de tot i sense excessos de res.

Per això no som res. Una autonomia decadent i prou.