24 jul. 2015

Ruiz Garzón: crònica de la derrota

Ricard Ruiz | Foto: Nacho Calonge
Ricard Ruiz Garzón. Imatge de Nacho Calonge extreta de "Núvol"

En Sebastià Bennasar, que sap de què parla i per quins motius, ressenya al seu blog l'entrevista a Ricard Ruiz Garzón apareguda a "Núvol", i la titula "La destrucció de la cultura". "Núvol" és un referent en la crítica cultural, i potser un referent solitari. Les qüestions que s'hi plantegen són valentes, els punts de vista són plurals i les tesis són reptes que no haurien de caure en el no-res, tal com (pessimistament) em fa l'efecte que passa.

La crítica cultural independent es bat en retirada. Un cop vençuda i derrotada. Això és el que explica Ruiz Garzón, que ha intentat dignificar-la. Se centra en la crítica literària, però és obvi que podríem extendre el diagnòstic a qualsevol altre àmbit. També podríem parlar dels altres sectors de la vida que estan sent àmpliament derrotats (educació, sanitat, etc), però això em duria a consideracions massa genèriques.

Bennasar diagnostica i pronostica amb precisió en aquest paràgraf:
Tot això té una conseqüència directa molt greu que és l’avanç en la destrucció de la cultura. Accepto que potser el veredicte és catastrofista però mirem-ho amb una mica de deteniment i centrant-nos en la indústria del llibre. La manca de prescriptors i de crítics professionals ens aboca a no poder distingir entre allò que objectivament és bo i allò que és dolent. La falta de crítics independents i l’escàs ressò dels seus texts (llibres molt dolents que són a les llistes dels més venuts, per exemple, sense que les crítiques negatives influeixen en la ciutadania, com denuncia Ruiz Garzón)- i jo hi afegiria l’escàs ressò que té la literatura catalana en general als mitjans de comunicació, que encara pensen que tot el que ve de fora és millor que el que es fa a casa- ens du a un camí que va de cap a la prescripció amb interessos al darrere. I si a això li afegim un gruix de creadors que s’hi pot dedicar només com a segona ocupació després de resoldre tots els seus problemes de supervivència, ens trobarem també amb una literatura que tornarà a ser només una segona ocupació per a l’immens gruix d’escriptors, una situació que s’havia començat a subvertir en els anys 90.
A mi em sorprèn que un país aparentment decidit a apostar per la sobirania i que recupera el to identitari sigui el mateix país que abandona allò que foren els seus puntals clàssics: la identitat catalana havia estat, tradicionalment, bastida damunt de la identitat cultural: llengua, literatura, etc. Caldria reflexionar sobre el gir actual, en què la identitat passa al camp semàntic de la denominació jurídico-administrativa (nació independent, estat propi, etc) i alhora cedeix la cultura a les mans del "mercat": crítics a sou dels interessos comercials, tertulians adotzenats i subvencionats, publicistes. En aquest sentit, Catalunya ha entrat en un procés que, per dir-ho amb una ironia amarga, podríem anomenar d'andorrització.

Com hem arribat fins aquí? Quines opcions tenim? A mi se m'acuden elements per analitzar i debatre, a més a més de tot allò que diuen Ruiz Garzón i Bennasar:
  • els 30 anys de cultura subvencionada pels governs catalans han creat un panorama de mediocritat escandalós. La política cutural dels governs Pujol va tenir un efecte nefast que va ser lleugerament contrarrestat pel periode en què Ferran Mascarell va fer de conseller de cultura durant el tripartit. (Però Mascarell es va mudar a Convergència i es va acabar la tendència renovadora). En aquest article està força ben explicat: "Perquè no existeix una cultura crítica a Catalunya?" 
  • el debat mai no resolt entre la cultura subvencionada i la cultura independent. No es pot subvencionar tot allò que és català pel sol fet de ser-ho, ni el criteri ha de ser que la producció cultural s'adeqüi als paràmetres ideològics del règim. Tampoc no es pot deixar que imperi la raó del mercat, de tendència salvatge. Caldria haver presservat, justament, la figura del crític independent (sigui o no afí al partit del govern i la seva visió restrictiva de la cultura). El cas Baltasar Porcel hauria de ser analitzat amb deteniment, igual com el de Josep M. Flotats. M'agradaria saber què en pensa en Julià de Jòdar, una de les millors veus del panorama (per a mi, molt superior a Jaume Cabré) però obviat i silenciat per raons evidents.
  • quin espai ocupa la cultura autòctona als mitjans públics? quantes pàgines a la premsa escrita (generosament subvencionada amb fons públics)? quants minuts a les notícies de la tv? quina és la proporció cultura/futbol?
  • els partits polítics de l'esquerra emergent (i que tindran una enorme incidència en els propers anys) tampoc no tenen un model definit de gestió cultural.
  • els indicadors de lectura donen xifres negatives, i els índexs de comprensió lectora entre la població escolar mostren una tendència dramàtica.
  • no hi ha cap política seriosa de promoció exterior ni d'ajuts a la traducció
L'abandonament institucional i mediàtic de la cultura, de les veus independents que la promouen i la comenten ens presenta un escenari poc suggerent:
  • el públic s'ha desentès de la producció cultural catalana per falta de visibilitat.
  • el lector comú té la impressió que la producció catalana és poc ambiciosa, provinciana i endogàmica (pensa que tracta de qüestions estrictaments locals, que és una capelleta de "lletraferits").
  • el segment de la població que hom suposaria estimulat i procliu al consum de cultura catalana (en una etapa de reivindicació nacional i de sobirania) no se sent empès a consumir-la
  • la maquinària del mercat editorial imposa els seus valors: la novetat, les grans xifres de vendes com a criteri de qualitat. La producció autòctona, incapaç de competir, es retira.
  • les petites editorials independents es mouen en un mercat recessiu i opten per estratègies de risc: publicar molt per veure si sona la flauta, editar tiratges curts o molt curts (entre 300 i 900 exemplars, segons el cas).
  • les veus independents de la crítica són tant o més invisibles que la producció. A banda de "Núvol", hi ha desenes de blogs i de webs d'alta qualitat i d'esforç notable que proposen, comenten, analitzen i qüestionen. Ho fan des de la voluntarietat, sense rebre (ni esperar, ni demanar) cap contraprestació que no sigui ser llegits. N'enllaço tan sols una, no perquè sigui la que més m'agrada, si no perquè permet veure la tasca ingent que fa i què vol dir opinar amb independència: Un dia en les carreres, d'en Jordi Galves.
Què caldria fer per invertir o corregir la tendència? Les propostes podrien ser quasi infinites, però em limito a apuntar les que em semblen més urgents. No sé si aquest article arribarà a cap membre dels partits de l'esquerra emergent, però m'agradaria (respecte dels partits i organitzacions de "Junts pel sí" no n'espero res, perquè sé que la cultura no els és prioritària).
  • exigir una política cultural de visibilització als mitjans públics i als subvencionats
  • revisar i augmentar el pressupost destinat a la lectura en l'educació, promoure i divulgar els productors de cultura entre la població estudiant
  • fer crítica i autocrítica entre els editors i els autors. Qüestionar-se l'ambició literària, la qualitat, la universalitat.
  • fer crítica valenta i de veritat. Gosar dir que una mala novel·la és una mala novel·la, per més venuda que sigui. No tot el què es publica en català és bo, de la mateixa manera que la majoria dels autors i autores nòrdics supervendes són pèssims autors, que no es recordaran l'any que ve.
  • visibilitzar els professionals de la crítica, permetre'ls d'exercir la feina amb dignitat
  • considerar que la cultura, la lectura i la crítica són "estructures d'estat" tant o més indispensables que les caríssimes ambaixades comercials. 
Nota:
No fa gaire dies, a "Núvol" hi va aparèixer l'article de Bernat Ruiz Domènec en què es mostrava un punt de vista força oposat al de Ruiz Garzón. Això diu molt en favor de "Núvol". A en Bernat Ruiz li vaig respondre tal com bonament vaig poder, i ell em va deixar anar un lacònic "gràcies". 

23 jul. 2015

Dormir nu, escriure en calçotets



Alguna disposició psicològica (i la calor insidiosa, estepària, texana) em du a dormir nu i a escriure amb els calçotets calçats. Tal vegada és cosa dels hàbits, la part fòssil de la conducta. Vestir-te quan surts del llit deu ser el senyal indeleble d'una educació pudorosa, catalana i catòlica.

Faig poc més que llegir, escriure i acomplir aquelles accions destinades a assegurar la supervivència i el bon estat del cos. Pel què fa a escriure, composo escenes breus i disperses, com pinzellades en un quadre impressionista. Em cal ser honest i reconèixer que en aquesta pintura encara no s'hi veuen paisatges definits, que les figures són borroses i que no se sap de què vol parlar el quadre. De vegades em fa l'efecte que estic pintant dos quadres simultanis com un pintor boig o bé robotitzat, capaç de fer dues peces alhora. De vegades penso que només embruto paper (és el pensament més assenyat).

I malgrat que sembli estrany, llegir és una acció que ni tan sols no sembla una acció, i encara més desconcertant que l'escriptura. Borges deia que estava agraït de les lectures més que no pas de les escriptures. A priori, diria que l'activitat del nervi òptic no hauria de produir suor corporal, però em palpo la pell i la trobo humida, xopa d'un fluid calent, de mamífer. Em fa l'efecte que, avui per avui, hi ha més persones que passegen a cavall que no pas assegudes llegint.

Aquest estiu m'inclino pels narradors del XIX. Que cap contemporani viu no s'ho prengui malament, però necessito una excursió al segle dels grans narradors. Em fascina l'esforç, l'enginy, la lleugeresa profunda de Melville. M'entretinc en les estructures polides i elegants de Wilkie Collins. Em fascinen aquests contes de 30 i 40 pàgines de Bierce tan arriscats, el mestratge de MR James, la brillantor fosca de Kipling. Devoro contes de de Hoffmann, Irving, Hawthorne.


M'estimo l'època que m'ha tocat de viure, però me l'estimo tal com s'estima allò que et toca. Sense estar-ne enamorat. Per una aplicació estricta del principi de realitat. Fullejo la premsa i me n'adono que ara fa un any de la confessió d'aquell individu maligne anomenat Jordi Pujol. Tot aquest any ha estat petit, mesquí i trist en la política del país. Com si la confessió del vell sàtrapa hagués arrencat el vel del somni i ens hagués mostrat l'esquelet que duem a dins i que espera el moment de veure la llum. El sud d'Europa sotmès i vençut, endut per ventades d'un patriotisme decaigut, de tieta vella i soltera que llangueix al pis de l'Eixample entre records i cornucòpies.

No sabria dir si ser català produeix infelicitat, o si tan sols experimento la infelicitat humana en versió catalana.

Com cada estiu he tornat a les llistes de l'atur, això és la normalitat en un país que tracta així els mestres interins perquè l'educació no és al catàleg de les estructures d'estat. Aquest estiu, però, em sorprenc a mi mateix quan me n'adono que no tinc gaire ganes de tornar al meu món laboral. Més aviat tinc ganes d'aprofitar la situació i anar-me'n pels camins, una mica com l'únic capellà que estimo, aquell fabulós Jacint Verdaguer que sembla un personatge de la ficció. Ho hauria de pensar més tranquil·lament, perquè de vegades això de la docència em crea dubtes: penso en els textos de Michel Foucault i de vegades, també, em demano: Quid pro quo?

Estic a les pàgines de "Taipi, un eden caníbal". En Herman Melville va pujar dlt d'un vaixell balener i després en va fugir, va trescar per una illa selvàtica, va conviure amb els pobles nadius. Malgrat les pràctiques canibalístiques, s'ho va passar bé. Tal vegada hem après a conviure amb el canibalisme però ja sense aventura, sense goig.

Els enginyers tardaran poc en trobar una interfície perquè els morts puguin clicar un "m'agrada", al facebook, i els polítics perquè reivindiquin el dret a decidir que volen estar vius, però només una mica.


21 jul. 2015

Portugal i els països perduts




Portugal, a mitjans de juliol, no és tan sols el racó de la península lliure de l'onada de calor, si no també un lleu miratge, un sospir. Un exemple d'allò que podríem ser els països del sud d'Europa si no haguéssim estat tan rucs, tan estúpidament nous rics i tan inclinats a la reforma urbanística, al disseny, a les olimpíades i al PVC.

Ni tan sols al viatger diletant no se li escapa que aquest país viu empobrit i sotmès al jou de l'austeritat de frau Merkel, de madame Lagarde i dels amics comuns del señor Luis de Guindos i de l'Andreuet Mas-Colell, però també és ben obvi que allà, a la ribera atlàntica de la península, han mantingut una dignitat que nosaltres ni tan sols no intuïm. És cert que a Portugal van votar un president tan indigne i expoliador com l'Artur Mas, però també és cert que m'estimaria més ser portuguès que no pas català.

Fins i tot el sol es pon millor a Porto que no pas a Barcelona, perquè es pon damunt les velles llambordes cansades i reposades. Aquest aire de decadència dolça, el ritme de la tarda als cafès, la cadència dels núvols que xiulen en silenci des de l'oest cap a l'est. En la pobresa hi ha una dignitat que mai no tindrem els qui vam voler dur la vida estúpida dels nous rics. Ja ho deien els grecs: coneix-te a tu mateix. Penso en les campanes que sonen allà, a Grècia i aquí, a Portugal. A la pregunta de Hemingway "per qui sonen les campanes?" algú ens hauria de respondre: sonen per tu, burro!

Torno a casa gairebé avergonyit, i llegeixo el darrer moviment estratègic dels convergents que la tv3 vol convertir en un relat èpic de llistes úniques i partits únics (aquesta ferum feixista de l'únic) sense adonar-se que fa riure de tanta pena, de tanta misèria. Em demano si en Raül Romeva no és un Duran i Lleida rejovenit, un tipus calb i amb ulleretes modernetes però trenta anys més jove. Mare meva, els pobres catalans entotsolats que no senten les campanes.

Les llibreries de vell i la fortor de peix, les botigues antigues, els gitanos venedors de marihuana que passegen pel port, les tavernes amb cadires de formica i hules de quadrets, les tipografies elegants, els aparadors com quan jo era petit, el bevedor de cervesa que sembla Pessoa, les calces esteses al balcó, la finestra de fusta descolorida, el rètol escrit a mà, el souvenir tronat, el patriotisme fòssil convertit en ironia, la boira del capvespre, la caiguda somnàmbula de la llum. "El banquer anarquista" és un text impensable a Catalunya, que encara no ha decidit si les memòries d'en Jordi Pujol són el testament del bon defraudador o el deliri d'un fill de la gran puta.

Tornar amb recança cap a la riba mediterrània de la pobra península, vet aquí el relat. Si Catalunya és el resultat de moltes vegades de triar la pitjor opció, tornar-hi n'és una més. Sóc allò que som, i també del revés. No entenc perquè em diuen europeu, si no ho sóc. Per fortuna, un cop a casa, retrobo un llibre de contes fantàstics del segle XIX. No sé pas com ha anat, però mentre llegia he decidit que no votaré a les eleccions del 27 de setembre. M'imaginaré que passo el dia en una terrasseta del Bairro Alto fent cafès, menjant pastissets de nata i tal vegada uns xurros amb sucre i canyella com els que venen a la botiga ambulant que vaig trobar aparcada al Cabo Espichel.


11 jul. 2015

Nordic Mist: comentaris a Bernat Ruiz (Núvol)



He llegit amb plaer i amb interès l'article d'en Bernat Ruiz Domènec "De què parlo quan parlo de periodisme cultural" a Núvol. Comparteixo (i em diverteixo amb) gran part del retrat que fa sobre el periodisme cultural a Catalunya. Efectivament, aquest periodisme és llastimós i no ens situa en l'imaginari del país modern i avantatjat del qual parlen alguns, optimistes o ingenus. Es pot ser innocent, però no ingenu. I pel què fa a l'optimisme, potser caldria descalvacar el concepte de la llista de les virtuts perquè no sé a què ens ajuda, ni com a individus ni com a col·lectiu.

Aquestes línies no són una resposta a l'article de Ruiz, ja que no gosaria contradir-lo: els dèficits del periodisme cultural català són tan evidents i tan vergonyosos que no hi tinc res a dir. Sí que vull aportar el meu punt de vista sobre algun dels aspectes que comenta. En concret, quan dubta de què "els catalans llegim poc". Al respecte, Ruiz diu:
"Un país llegeix poc o molt en funció del seu context històric i en comparació amb d’altres. No vàrem assolir la plena alfabetització fins a principis dels anys vuitanta del segle XX, qualsevol cosa semblant a una política educativa moderna és contemporània a l’esmentada fita i la nostra història no és sueca. Els suecs són suecs, han tingut una història i un PIB suecs i gaudeixen de plena alfabetització des del primer terç del segle XIX (sí, no m’he equivocat de segle). Ens duen 150 anys d’avantatge, però mentre la seva taxa de lectura habitual es va aturar fa anys al voltant del 81% la nostra taxa de lectura augmenta a una mitjana anual de l’1% i ja ronda el 63% segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística. No tan sols no llegim poc atenent la nostra història, és que cada cop llegim més. Però els periodistes prefereixen fer el manta i donar per bons els missatges d’aquells interessats a fer veure que som una colla de rucs illetrats. Casualment acostumen a ser gremis més interessats a vendre llibres que no pas que algú se’ls llegeixi".
Ruiz aporta dades històriques i sociològiques que indueixen a pensar amb optimisme: diu que potser llegim menys que els nòrdics, però que en canvi estem en una fase de creixement. Amb tots els respectes, aquest plantejament em recorda la tesi dels brots verds de Zapatero i els discursos de Rajoy quan exposa un creixement de l'economia espanyola que supera les mitjanes europees (tot oblidant-se dels 5 milions d'aturats). Les comparacions de números són tramposes i cal anar amb compte.

Entenc el valor de les anàlisis quantitatives, i especialment la seva instrumentalitat. Dos i dos fan quatre. I per tant, hom diria que les xifres són ànimes pures que no poden enganyar ningú. Però fa falta saber si quatre és molt o poc, i sobretot si aquest quatre és bonic. Quatre nous empleats a Espanya no sé si són comparables a quatre nous empelats a Alemanya pel què fa a salari, garanties laborals, cobertura social, etc.

Treballo en l'ensenyament des de fa anys i començo a tenir elements per a la reflexió, i per això deixo algunes aportacions. Començaré per les més òbvies (i fins i tot en deixo de quantitatives) i continuaré per les qualitatives, més opinables:
  • Hi ha relació entre el nivell cultural del país i el percentatge del PIB que destina a l'ensenyament (o l'educació si es vol, tot i que no sigui el mateix). També hi ha relació entre el nivell cultural i els índexs de lectura, de consum televisiu, de dinàmiques de consum de tota mena. Respecte de la distinció entre ensenyament i educació que he apuntat, deixo una dada petita: el govern català del "tripartit" va denominar "educació" la conselleria que hi treballa, i en va augmentar el pressupost. El següent govern (d'un partit nacionalista i neoliberal) la va denominar "ensenyament" i en va reduir el pressupost de forma molt notable. 
  • Però malgrat allò que he exposat, Dinamarca (que obté els millors índexs en resultats educatius d'Europa), no destina a l'educació un percentatge gaire més alt del PIB del que hi destina Catalunya. Cal buscar l'explicació en d'altres factors: la qualitat de la formació dels mestres, la forma de seleccionar-los, els hàbits lectors de la població, etc.
  • A les proves de competències bàsiques que es passen el mes de maig als alumnes catalans, cada curs és més alarmant la davallada en l'epígraf de la comprensió lectora.
  • L'índex de lectura no es pot mesurar per les vendes de llibres, evidentment. Però que les vendes són mínimes i recessives d'un any per altre no ho afirma tan sols el lobby del llibre, sino també les petites editorials (artesanes, compomeses amb la literatura, per amor a l'art, etc: un sector que no es pot qualificar de lobby i que gairebé no té espai als mitjans massius). 
  • Els bibliotecaris de les biblioteques públiques expliquen una tendència similar a tota la geografia, des de Figueres fins a Amposta: l'usuari de la biblioteca cada cop és menys lector, i hi acut per motius que no són el préstec de llibres.
  • Com que treballo en aquest gremi dels docents no sé si faig bé d'explicar-ho, però no me'n puc estar. Començo per una obvietat: la funció del mestre és educar, i tots sabem que l'exemple és més eficaç que cap metodologia. Llavors, és pertinent preguntar si els mestres són persones lectores i que estimen la lectura. No estaria de més fer un estudi sobre hàbit lector entre la població docent. Quants mestres han llegit Dostoievsky o J.G. Frazer? (exemples escollits quasi a l'atzar) podria ser una bona pregunta. És important que els docents llegeixin la literatura instrumental bàsica (pedagogia, psicologia de l'aprenentatge, etc) però també ho és que estimin la lectura de la poesia, de la novel·la, de l'assaig. 
  • Com s'obtenen les dades sobre si llegim molts o pocs llibres? Com caldria saber si la lectura ha estat atenta i comprensiva, si aporta plaer, si és una activitat sostinguda en el temps? Retorno a l'àmbit escolar: el govern actual va eliminar el pressupost destinat a la biblioteca escolar tot just arribar al poder. Des de llavors, els alumnes del sistema públic i concertat arriben a la lectura tan sols a través de les "lectures obligatòries", un concepte que, en el món adult, es pot traduir per les lectures anunciades a la tv: María Dueñas, Les 50 ombres, etc.
  • Quant es llegeix però també què es llegeix. Sense voler ser elitista ni exercir de comissari polític de la qualitat literària, seria interessant saber (i sense buscar comparacions amb els nòrdics) quines respostes obtindríem si preguntéssim què es llegeix. Deixo una primera proposta de classificació de lectures per omplir de percentatges:
  • La lectura de textos clàssics
  • La lectura de contemporanis
  • La distribució per gèneres: novel·la, filosofia, assaig, etc
  • La distribució geogràfica: textos catalans, espanyols, traduccions, etc. 
Un periodisme cultural de qualitat i veritablement ineteressat en dibuixar diagnòstics del país en tant que lector (i consumidor de cultura teatral, musical i cinematogràfica) caldria que es plantegés atendre algunes d'aquestes qüestions. A banda de què, tal com diu Ruiz al seu article, també ha de qüestionar els creadors, els editors i els productors tal com qüestiona els polítics i els economistes, els financers, etc. Pot ser que la producció cultural no arribi al públic per falta de qualitat, de prestigi o d'empatia, és cert. Cal saber com i on es gasten les subvencions a la cultura: es mereixen menys subvencions els editors independents que el Centre d'Art Santa Mònica o el CCCB? Es publica massa en català?

A Catalunya hi ha més escriptors que lectors?

A mi em sembla que el paisatge no inspira optimisme. Per una predisposició psicològica que no puc evitar, tendeixo a pensar més aviat amb pessimisme (i no tan sols sobre aquesta qüestió). La meva opinió és que l'optimisme és absurd i perjudicial perquè ens instal·la en un pensament acomodat i cofoi que no persegueix cap millora i (en contra del què diuen els manuals d'autoajuda) no indica un bon estat de la salut mental.


5 jul. 2015

Una literatura normal en una llengua normal en un país normal



Hi ha un element essencial que ens ajudarà a tenir una literatura normal, en una llengua normal i en un país normal: cal saber que no és bo tot allò que s'escriu en bell llemosí. "Com que és català, Déu li do gràcia", deien abans, per validar qualsevol expressió escrita, parlada o cantada en català. Però això només tenia un cert sentit en el context de la dictadura. Malgrat que la democràcia actual no sigui massa exemplar i que l'organització territorial de l'estat en què vivim sigui molt deficitària, és important desfer-se dels llasts d'una forma de pensar que, per obsoleta i anacrònica, no ens ajuda a parlar en una llengua normal, llegir o escriure una literatura normal i viure en un país normal.

La normalitat dels països i de les literatures llurs ha de ser (hauria de ser) el resultat d'uns criteris de qualitat validables en el context europeu, per no dir global. Una mala novel·la escrita en català no és un acte reivindicatiu, ni patriòtic ni rellevant: és senzillament una mala novel·la i finalment una desgràcia, perquè restarà lectors i compradors de literatura catalana. I no n'anem sobrats. El vell axioma "si és català és bo" és una idea que potser fou útil en un temps, però avui és una idea maligna que enverina el present i embolica el futur.

Si Catalunya arriba a ser normal no depèn de cap país veí, de cap frontera ni de cap estatut jurídico-administratiu: depèn dels ciutadans. Cal tenir present que el país víctima, la llengua víctima i la literatura víctima són conceptes hereus d'aquell victimisme ridícul que va inventar-se l'home que evadia milions (de pessetes i d'euros) a Suïssa, Liechtenstein i altres paradisos fiscals.

Sense esperit crític estem perduts. Ens cal un debat sincer i honest on els autors, els editors, els crítics i els lectors puguin explica-se. Tots som conscients que malgrat els anys d'ensenyament immersiu en català, de l'enorme despesa pública destinada a la Tv3 i d'aplicació de la llei de normalització ligüística (des del 1982!), hi ha una majoria de lectors que s'inclinen pel castellà quan se'ls presenten les dues opcions. L'estiu passat, a Catalunya, les vendes de la novel·la "La veritat sobre el cas Harry Quebert" en castellà van triplicar les vendes en català.

No es tracta de limitar el debat a la qüestió numèrica de les vendes: l'anàlisi quantitativa queda coixa si no hi afegim la qualitativa. I menys encara si parlem de llibres publicitats com a "best-sellers" i destinats a fer saltar la caixa. Però tampoc no és bo tapar-se els ulls davant de l'evidència. Molts dels qui opten pel castellà són catalanoparlants. Tothom coneix lectors constants i assidus de novel·la que gairebé mai han tastat una novel·la d'autor català. A Catalunya, les vendes de Dolores Redondo o de María Dueñas (en castellà) ofereixen xifres incomparables. Hi ha lectors que han provat de llegir autors catalans i han decidit no tornar-hi. Aquesta mena de realitats no se solen explicar als cercles que sovintegem, però som conscients que hi són. I no són anècdotes.

Avui per avui, l'autor català de novel·la amb més projecció en vendes i repercussió internacional deu ser Víctor del Árbol, que escriu en llengua castellana. Les novel·les barcelonines de referència continuen sent les d'Eduardo Mendoza, Juan Marsé, Carmen Laforet... Això és significatiu, contingent o fals?

Com és obvi, i sense emparar-me en modèsties artificials, no tinc fórmules ni solucions més enllà de demanar que hi hagi debats honestos. Debats oberts i reals, disposats a dir i a discutir sense prejudicis. Debats alliberats de les constriccions i les servituds o complicitats obligades a les capelletes i els cercles que tots coneixem. Per a aquests debats no tinc altra cosa que propostes de preguntes, que deixo anotades per si mai algú en vol recollir alguna.

  • Es publica massa en català? Allò que es publica ha superat prou criteris de qualitat?
  • Malgrat que la darrera crisi financera ha reduït el nombre de premis literaris, n'hi ha massa?
  • El debat noucentista sobre l'absència de novel·la catalana encara és vàlid?
  • La novel·la catalana és autoreferencial i tendeix a l'endogàmia o fa servir patrons i referències àmplies? Quins exemples trobem de cada cas?
  • És prou ambiciosa la novel·la catalana, prou exportable i prou innovadora?
  • Els autors catalans escriuen amb la voluntat d'escriure per als lectors catalans o per a tots els lectors possibles, de qualsevol llengua i país? Quan és "universal" un text "local"? Quins exemples en trobem?
  • Si Catalunya fos un estat (independent o federat) la seva literatura obtindria una major projecció, qualitat i capacitat d'arribar al lector?
  • Com és i perquè els mitjans públics catalans de difusió de la cultura presten tan poca atenció a la producció catalana, fins i tot en temps de propaganda nacionalista/sobiranista? No hi creuen? A quines conclusions arribem si comparem la promoció cultural i l'esportiva als mitjans públics?
  • L'administració pública dels afers culturals ha de ser proteccionista (com a França) o liberal (com a Catalunya)?
  • Ens hem preocupat de tenir dades serioses sobre els índexs de lectura i de vendes en cada llengua, i som capaços de plantejar escenaris i propostes? Hem superat l'esquema mental del victimisme? I en definitiva: volem ser "normals" o ens estimem més el ventall d'excuses que ofereix l'anormalitat?
[Amb aquest text no pretenc encetar una discussió, perquè tan sols hi he expressat dubtes. No tinc respostes ni ànim de prosseguir-lo. M'agradaria que aquests neguits arribessin a algun port, però el port no és aquest bloc.]
___________________________
Nota: el dibuix que encapçala el text és de la Roser Albert, la meva mare. El va fer quan el model, que sóc jo, tenia 14 anys. Recordo la situació però desgraciadament no sé dir quin llibre llegia. Malauradament, l'autora del dibuix no va registrar-hi el títol i ara ja és tard per preguntar.