13/04/2014

Set de buit






La set dels pinzells, tants dies adormits, la set dels pinzells en un desert d'arenes blanques i olor de flors de buganvíl·lia. Gana de dormir, de son, de dormir sota la llum blanca com un vestit de lli en el presagi tènue de l'estiu.

Amb l'inici de la calor, caloreta, els insectes menuts han vingut a saludar-me i a demanar una gota d'aigua. Benvinguda la vida petita i pobreta. Carrer amunt tresquen els remenadors de contàiners: els somnis no ho són tant. No hi ha res que no sigui real.

Si miro dins meu no aconsegueixo arribar més enllà de la pell del mamífer que li demana aigua i sol als déus. Abans de dutxar-me sempre rego les plantes, pachamama que un dia em jutjaràs i em recolliràs malgrat tot.

M'adormo en somnis simètrics i somio dones o una dona repetida sobre una platja que el sol encén, un horitzó de foc i de gràcia infinita. D'abril a maig, tu ets plena de gràcia. I de gana i de set, i de set de buit i de set de nou. I de déus que no siguin buits: perquè mentre unto de tinta els pinzells i m'endormisco en les vacances, carrer amunt tresquen no un si no dos remenadors de contàiners i un dels dos xiula quasi maldestre la cançó que sona al meu toca-cedés. I quan aspira l'aire, agafa el que jo acabo de respirar.

10/04/2014

Prohibit


La llei diu que no es poden mostrar imatges de menors sense el consentiment explícit dels pares o mares o tutors legals. Les raons són òbvies. I per això admetem que està prohibit.

[Pel què puc deduir, si els menors són -per exemple- afganesos, de Somàlia o de Bangla Desh cap tractat no els empara. Això és tota una altra qüestió]

Si mostrem imatges fragmentàries, on els menors hi apareixen irreconeixibles, la llei potser ja no sap què diu. Tan li fa si en aquests fragments descobrim que els menors duen roba inadequada o les ungles negres. Però tot i així cal anar amb compte: cap llei no ho diu però hi ha una certa convenció en admetre que la misèria, la gana i la pobresa més val no mostrar-les. Especialment quan es refereixen al país: els polítics fan proclames i discursos sobre els drets humans quan els drets es violen lluny, i com més lluny millor. En l'únic ple al Parlament català dedicat a la pobresa no hi va haver acord entre Ses Senyories, i oficialment es va decidir intercanviar el terme desnutrició pel terme malnutrició.

Hi ha alguna cosa malsana en l'aire. El nou president de l'Ateneu Barcelonès (error decimonònic per barceloní) diu que a l'Ateneu que ara presideix no s'hi podran fer actes on es pugui ferir la sensibilitat mitjana, el que atempti contra els comportaments democràtics bàsics i el que sense justificació sigui una desqualificació contra el nostre país (sic). Són paraules estranyes i sorprenents que ens situen en un context i en un univers on la censura, el filtre i el prohibit recuperen territoris abandonats. Aquest Ateneu és una entitat privada que pot fer tot allò que els socis aprovin, però alhora indica un estat anímic i de sensibilitat col·lectiva. Em demano (per passar el temps, per una pura especulació): què passaria si una declaració com aquesta es formulés als Estats Units o al Canadà?

La llei vigila escrupulosament l'assumpte de la violència, i castiga amb rigidesa exemplar qualsevol apologia que se'n faci. La majoria hi està d'acord, i així admetem que sigui una qüestió prohibida. Malgrat que no ens hem posat d'acord en el significat de violència: és violent acomiadar treballadors, retallar ajudes en subvencions de menjador, privatitzar la sanitat? La crueltat i l'estupidesa del govern català són violentes? Com que no ho sabem: en podem parlar o no en podem parlar? Entretant, admetem que està prohibit.

I entretant, també, admetem. Potser per por. Sabem que hi ha moltes portes tancades, però les portes de les presons són obertes. Hi ha veus d'aquí i d'allà que ofereixen diàleg o que reclamen diàleg, però les mateixes veus amenacen amb l'imperi de la llei i neguen el diàleg.

Al capdavall aquest plural entre absent i majestàtic en què escric -admetem- parla de mi. De la meva por. Al capdavall jo he retallat totes les fotografies del video que hi ha al capdamunt.

07/04/2014

Primavera malgrat tot


Les reflexions, frases i opinions que podria exposar quan sento arribar la primavera no anirien gens més enllà de tòpics espantosos, nyonyos i gastats. I malgrat tot, veig que els humans hi tornen un cop i un altre. Jo no sabria què dir de nou que no hagi estat dit fins a la nàusea. Potser tan sols això té una mica d'interès: que la primavera em fa adonar dels meus límits.

És molt millor deixar que llisqui el pinzell.

Sento una pena blava per la pena que recorre els carrers de la ciutat, i una vergonya ocre per la misèria dels vençuts com si no fos un d'ells. Sento rialles grogues i tristesa malva. I de vegades verdor de ràbia. I blanc de melanconia, el blanc sepultat sota les tintes.

Sembla com si, a mida que et fas gran, t'agradés més el món i menys les persones que l'habiten, com si tu no fossis una d'elles. Em pregunto si un dia en sabrem o si un dia molt antic en vam saber.


05/04/2014

Els Federalistes d'Esquerres

¿Qué otra cosa podía esperarse de los jóvenes universitarios en aquel entonces si hasta los que decían servir a la verdadera causa cultural y democrática del país eran hombres que arrastrarían su adolescencia mítica hasta los cuarenta años?
Con el tiempo, unos quedarían como farsantes y otros como víctimas, la mayoría como imbéciles o como niños, alguno como sensato, generoso y hasta premiado con futuro político, y todos como lo que eran: señoritos de mierda.
Juan Marsé, Últimas tardes con Teresa 

Al llarg dels gairebé cinquanta anys que tinc he estat afiliat a diverses organitzacions polítiques, i de totes n'he marxat. Ara després de la darrera fuga penso que ja gairebé només em queda confiar en l'anarquisme perquè és verge i perquè no m'ha decebut mai. I perquè no l'he vist fracassar mai. Algú podria dir que sóc un ingenu, però més ingenu he estat per confiar en opcions plenes de càrrecs i ex-càrrecs, glorificades mòmies i cadàvers insepults que pretenen perviure en la Catalunya trista on mai no passa res.

La ciutadania, en democràcia, no és un dret que es viu passivament. És un acte, una acció: ser ciutadà vol dir participar activament. Expressar-se i manifestar-se. I cadascú sap per quins canals ho pot fer. Jo escric aquí i la meva feina diària (de dilluns a divendres) expressa el meu compromís amb el concepte de ciutadà. Ser ciutadà no és fàcil ni barat, igual com la democràcia és un sistema més car que la dictadura. La llibertat (el seu exercici) és necessàriament car: costa temps i diners. Cal esforçar-se per ser ciutadà.

Emancipar-se dels pares surt car. Emancipar-se i alhora contribuir al progrés és molt més car encara. I, en aquest país, contribuir a la lluita de classes, l'emancipació de la classe treballadora i la igualtat sembla caríssim, impossible. Més encara quan els naconalistes interposen un nou conflicte que no esperàvem.

Aquest país és un país dissortat. Quan encara no ha resolt la qüestió principal (igualtat i justícia social) li plantegen la nacional. Amb la intenció d'eliminar la lluita de classes irresolta, les oligarquies de sempre el volen arrossegar al debat de les pàtries (un debat arcaic i inútil).

Però les persones que ens sentim ciutadans d'esquerres sempre hem estat usats i traïts. Quina sort no hauria estat néixer de dretes i de bona família, o nacionalista d'alguna nació -i alhora de dretes. En aquests casos sempre hauria sabut a qui votar i on afiliar-me. Perquè ni que siguin quinze euros al mes, quinze euros poden ser molts euros.

Vivim moments molt complexos en aquest país tan complicat. Tan complexos que em cal mesurar bé cada passa, cada decisió. I molt sovint desfer camins avançats, ni que siguin pocs metres. Pare, confesso que he pecat: he caigut en la temptació dels socialdemòcrates i me n'he hagut d'anar, dolgut i ferit. Seria fàcil dit que tot ha estat per culpa dels sobiranistes i dels independentistes, però no seria just. Perquè tothom sap que, a Europa, la història de la socialdemocràcia és la història d'una traïció. D'un engany monumental de dimensions gegantines que la nostra generació no serà capaç d'avaluar. Perquè finalment ens han venut i ens han matat els nostres. Al final en Pere Navarro ha pactat (en el secret d'una cambra d'hotel tarragoní) amb el senyorito Artur Mas per aplanar el terreny a les màfies especuladores del joc, la prostitució i el desastre: Barcelona World.

Em vaig afiliar als Federalistes d'Esquerres perquè em semblava urgent i necessari mostrar una veu més que no opta per la independència catalana. Perquè cal fer visible que una bona part dels catalans no volem col·laborar en l'aventura, no hi creiem i no volem ajudar les oligarquies en la seva darrera maniobra per emmascarar la desfeta de l'estat social, la privatització de tot i la genuflexió al neoliberalisme de les finances.

Creiem en la cooperació i en l'entesa, en la suma i no en la resta, en la solidaritat. No volem ajudar es cacics perquè recreïn nacions feudals: cal dir les coses pel seu nom i explicar que el 1714 van perdre els comtes i van guanyar els pobles.

Els federalistes d'esquerres (federalistes però molt poc d'esquerres, pel què ara en sé) em van venir a trobar i em va semblar una bona plataforma. Però vet aquí que la primera figura internacional que convoquen és un tal Stéphane Dion, un reconegut partidari del federalisme canadenc. I també un membre del partit Liberal: en resum, un señorito de mierda.

Llavors, dolgut i decebut, repasso la llista dels federalistes i me n'adono que la immensa majoria provenen del partit socialista: càrrecs i ex-càrrecs. Són la xusma. Els qui ens han venut a baix preu, els qui ens han traït, els qui no es mereixen res. Els qui només es mereixen la misèria on ara viuen: o bé es creien que podien pactar amb el diable i ser més llestos que el diable? I no obstant això, jo trobo que encara viuen massa bé. Els aniria bé viure com les víctimes que han creat. Ni que sigui per un dia: es cagarien a les calces.

Si avui no cremen els carrers d'aquest país és perquè els socialistes ens han enganyat i venut, ens han domesticat i ens han emmanillat. Massa anys de paternalisme bobalicón, de cofoïsme. Ells encara estan tan orgullosos del desastre que es permeten donar lliçons i demanen respecte: només espero que les urnes els esborrin del mapa. Vet aquí el meu respecte.

Aquesta vella classe política no té res a fer ni res a dir. A la darrera reunió dels federalistes d'esquerres on vaig assistir vaig trobar uns lamentables ancians, ments senectes que es remetien a velles glòries, el trist espectacle d'una antiga èlite tramposa, adiposa, panxuda i trista. Dinosaures que no volen reconèixer: que el cometa ha caigut sobre els seus caps. Són zombis que encara no ho saben. El socialisme ha mort: visca el socialisme, podríem dir.

Definitivament, ara ja només confio en l'anarquisme: és internacionalista, no pacta amb els cacics nacionalstes, no participa a les vies catalanes i a més a més no ens ha volgut enganyar mai. Valgui aquest text com la meva sol·licitud per ser-hi admès. Cal estar al costat dels honestos.