27 maig 2015

El Front Popular vs. el Front Nacional


Deu ser veritat que la història és cíclica, i que tota esperança de progrés evolutiu està perduda. O potser allò que ens passa és que després del llarg periode de franquisme+pujolisme (que tenen més similituds que diferències) el país es troba, de nou al punt de partida, allà on va quedar la història suspesa per l'aixecament militar del feixisme i l'església.

Així entenc que ara ens trobem en una cojuntura que recorda molt la dels principis dels anys trenta del segle passat, quan es va organitzar un front popular, única formula capaç de vèncer el front nacional.

Els resultats de les eleccions municipals dibuixen un mapa sociològic que per fi és interessant per als contemporanis, i on podem imaginar l'arribada de les transformacions ajornades durant més de set dècades. El repartiment de vots a Catalunya, analitzat des de l'òptica esquerra-dreta trenquen dubtes i canvien majories: per primer cop en molts anys, els electors del país han apostat per la transformació.

El missatge que han rebut els partits i les organitzacions de l'esquerra és que, malgrat la fragmentació endèmica i lògica que els caracteritza, la unió els permet assolir enormes espais del poder institucional. Uns espais que, finalment, podrien plantar cara als poders fàctics i econòmics. Els resultats de les eleccions ens permeten pensar una mica més enllà: a banda de continuar decidint on compro, què menjo i quins models socioeconòmics afavoreixo amb la meva praxi quotidiana, ara puc pensar en influir en altres cercles.

A Catalunya, però, el factor sobiranista-independentista ha introduït un element nou que planteja una major complexitat, i que possiblement mostrarà més tensions que mai. En primer lloc, perquè la dreta nacionalista provarà de segrestar el debat en els seus termes: negar l'existència de l'eix esquerra-dreta per assajar coalicions de signe nacional. Però a mi em sembla evident que la sociologia ha variat a gran velocitat, i que les prioritats són unes altres. Tan sols així s'entén la distribució del vot que ha permès a la proposta de Barcelona en Comú arrabassar el poder a Convergència amb tanta potència i sobretot amb tanta elegància: sense pressupost, sense disposar d'espais de poder, sense caure en els paranys que li plantejaven ERC o CiU i Ciudadanos.

Ada Colau i el seu equip han tingut l'habilitat magistral d'evitar la qüestió "nacional" on se'ls volia arrossegar com qui et du a un fangar: la coalició de grups que formen Bcn en Comú s'ha situat en el màxim respecte possible pel "dret a decidir", ja que és una organització que inclou tots els sentiments a aquest respecte, perquè té una prioritat que és el factor social: pobresa, justícia, igualtat, equitat.

I els electors han decidit: que els catalans podem viure en qualsevol estat i fins i tot en un estat català, però que sense canvi social no val la pena canviar d'estat. Colau ho ha formulat com jo ho penso: ens podem sumar al canvi nacional "depèn de qui el lideri". (I jo diria que aquesta frase dita gairebé com si res és la clau de tot: si el "procés" està liderat per CiU i ERC, amb mi que no hi comptin).

Em resulta comprensible la postura de les CUP, que sempre han relacionat els objectius de l'alliberament social i el nacional: sobre la qüestió hi ha una bona colla d'exemples en la història del segle XX, així com una bibliografia extensa que arrenca de les idees de Lenin, que ho va formular amb arguments que continuen tenint valor. Allò que no comprenc és que, davant la disjuntiva tramposa de prioritzar un objectiu per respondre a les demandes dels ciutadans (evito parlar de "poble" tant com puc), hagin optat per presentar-se al marge d'una coalició més gran. Jo diria que no han recollit el nombre de vots que esperaven i són conscients que cal avançar en aquest front popular que és la demanda majoritària dels municipis.

Als anys trenta del segle passat es va viure una situació gairebé idèntica (espero que els historiadors hi estiguin més o menys d'acord), i tothom sap quina opció va caldre prendre, finalment. Si hom és procliu a les especulacions (que vol dir jugar amb els miralls) es pot entretenir a pensar quines de les sigles de llavors equivalen a les d'ara. L'ERC dels anys trenta no equival a l'ERC actual. La Lliga Regionalista és evidentment Convergència. Aquestes són les úniques certeses si juguem a les equivalències. Però qui seria el Partit Socialista? I el Psuc? I el Poum? On seria la Fai i què diria Durruti?

Me n'alegro de viure temps interessants malgrat el proverbi xinès que diu "demana no viure en temps interessants". I posats a jugar amb frases fetes, ara me n'adono que puc afirmar: no hi ha res més semblant a un nacionalista espanyol de dretes que un nacionalista català de dretes.

No obstant els meus dubtes, sembla que hi ha esperança de constituir el front popular: http://www.eldiario.es/catalunya/politica/Colau-izquierdas-catalanas-confluencia-Generalitat_0_391961826.html

24 maig 2015

Les cançons dels dorments, Layla Martínez


"La sequía había comenzado en el cruel año de 1807, que sería recordado por tener tres inviernos consecutivos. Tres inviernos largos como los dedos de los profetas que se acarician el interior de las mejillas, como las barbas de los carpinteros que fabrican cadalsos resistentes a las epidemias de tristeza propagadas por las autoridades estatales. En ninguno de los inviernos llovió. Ni siquiera cuando las abejas comenzaron a salir de la boca de las muchachas que habían enfermado recientemente (...)".


(Fa molts anys vaig deixar de llegir la poesia dels meus contemporanis perquè cada cop em costava més. En els millors dels casos tan sols hi veia jocs de paraules lleugerament enginyosos, una mena de variacions sobre tòpics gastats, sentimentalisme i emocionalisme sense cap versemblança, repeticions, buidor i rodolins: cap necessitat de transmetre, cap intent de comunicar-se. Però llavors vaig descobrir una autora madrilenya nascuda el 1987, que acabava de publicar "El libro de la crueldad").

Las canciones de los durmientes és el segon volum de prosa poètica de Layla Martínez que llegeixo. Editat per La Garúa (Santa Coloma de Gramenet, 2015), és un llibre de cent pàgines exactes. Cent pàgines d'una poesia que parla de la bellesa més dolorosa, del món de la tenebra lluminosa, dels àngels caiguts i dels que sembla que estan caient, de la malaltia i de la mort més reveladores.

El primer volum, El libro de la crueldad (La vida rima, Madrid, 2012) era ple de suggeriments i d'insinuacions que vaig provar de ressenyar fa dos anys i que ara es confirmen, com en una profecia terrible: el món de l'autora avança imparable i es continua construint a sí mateix, i adquireix allò tan màgic, tan especial i tan únic: la veu pròpia. Una veu que es narra a sí mateixa, que és ella mateixa sense necessitat de referents. Com en un mite o en una al·legoria.

Mai no podrem decidir què fa que un poema sigui tan sols un bon poema o una obra d'art, perquè trepitgem un territori on tot és ombra, incertesa, misteri intangible. Però sens dubte la capacitat per ser inconfusible hi té alguna cosa a veure: quan escoltem una peça de Bach sabem que només ell la podia haver composat i no hi ha dubtes, mai no el confondríem amb cap altre músic.

El llibre comença amb un dels millors pròlegs que he llegit mai, de la mà de Francisco Jota-Pérez, autor que desconec, i que té la virtut d'introduir el lector en aquest món de la bellesa radical, on la comunicació esdevé més real que les paraules impreses:
"un viejo sabio africano, respondiendo a la pregunta sobre la razón de las escarificaciones (la técnica de automutilación ritual consistente en la producción de cicatrices decorativas medienate precisos cortes y quemaduras en la piel) afirmó: lo hacemos porque esto demuestra que somos seres humanos. Porque podemos".
L'obra de Layla Martínez s'organitza en quatre capítols com els quatre evangelis: El lugar, compost per tretze textos breus que presenten els personatges del món del llibre; Los que caminan sobre la tierra, disset relats com somnis en què aprenem qui són els habitants d'aquesta dimensió llunyana i propera; Los que vuelan sobre la tierra, el catàleg dels nou àngels que ens sobrevolen i finalment Los que duermen bajo la tierra, en què la veu que parla és la dels morts.
Moriréis y aprenderéis el lenguaje de los muertos.
La lectura equival a un viatge endins i amunt i avall tot alhora, un camí que transita a través de les quatre portes que se'ns van obrint en silenci enmig de la tenebra. Els escenaris i les figures són cruels i espantosos, però sempre avancem en la direcció d'allò que és bell, d'una bellesa última i malvada que tan sols intuïm, de vegades, en els somnis o en la contemplació de certs esdeveniments que tenen a veure amb les flors, els insectes i la destrucció.

Per a un lector de cinquanta anys, la lectura de Layla Martínez no és tan sols una trobada amb la poesia més creïble si no també un consol: saber que és una autora tan jove vol dir que no hem fet les coses malament del tot, que hem transmès alguna cosa i que el testimoni s'ha traspassat als qui ens venen al darrere.

Si a tot això li afegim el petit coneixement que tinc de Layla, de la qui en tinc retalls d'informació a través de la seva activitat a les xarxes, puc estar content. Layla Martínez és l'editora de Antipersona, un projecte de literatura radical i necessària, una analista aguda dels fenòmens socials i culturals i una persona amb idees clares, personals i poderoses pel què fa a la realitat (i a la irrealitat).


_____________
A través del blog de l'autora es pot escoltar el què ella anomena la BSO de Las canciones de los durmientes: la música que escoltava mentre escrivia. Es pot escoltar clicant AQUÍ. A mi em sembla una informació rellevant i molt suggerent.



21 maig 2015

Alfred Bosch i les ficcions de l'estrany


La fotografia que encapçala el text prové d'un blog oficial d'Esquerra Republicana de Catalunya: no està manipulada ni és obra d'un mitjà enemic. I no obstant això, provoca inquietud en l'ull que mira. Transmet una estranyesa que provaré d'explicar.

Hi ha quelcom en els gestos que sembla fals, impostat en excés. De fet, si es mira durant més d'un minut, hom podria formular la hipòtesi que el fotògraf ha retratat dues estàtues del Museu de Cera. És probable que les persones retratades em resultin estranyes en qualsevol fotografia i circumstància, perquè tot en ells em resulta estrany i potser es deu a una predisposició psicològica. De vegades em demano com va arribar el senyor Juanjo Puigcorbé a una candidatura política com a número dos. M'ho demano uns quants cops fins que de sobte imagino, com qui entreveu imatges al besllum, una història:

Imagino els llargs hiverns madrilenys del diputat Bosch, perdut pels carrers del centre de la vil·la, potser a la recerca de catalans trasplantats com ara ell. O tal vegada tan sols buscant una cafeteria tranquil·la i una mica senyorial. Com en un conte de Gògol. Intueixo aquells carrers cèntrics de les tasques i la figura del diputat que avança amb el mentó alçat cap a una solitud còsmica. Finalment, els peus el duen fins a un salonet luxós de butaques entapissades de vellut magrana on tertuliegen entre wiskis gent ociosa i adinerada. Hi ha d'altres diputats d'altres províncies, artistes de varietats jubilats i algun promotor dels toros, madams retirades per empresaris ramaders, dos antics premis Planeta (en taules diferents), una pitonissa, un vell cantant melòdic amb pròtesi de maluc acompanyat per una jove, a qui li està prometent un programa a TeleMadrid.

És sens dubte aquí, en un succedani tardà i decadent del mític Café Gijón on l'Alfred i en Juanjo es troben, una nit d'hivern en què tres gats, cinc coloms i un parell de rodamons sense casa troben la mort damunt les llambordes glaçades de la Plaza Mayor.
-Ep, tu eres aquel... tu ets... català!
-Soy Juanjo. Y tu eres...?
-El de l'Orgia! Ets el protagonista de... Sóc el diputat Bosch. No m'has vist, avui, a la tele? Avui he pujat a l'estrada...

Després d'uns minuts de temptatives i vacil·lacions com entre dos ex-mascles alfa tocats pel temps i la tramuntana, el diputat diu:
-Pago jo la propera ronda, què collons!

I uns minuts més tard, l'actor desvagat imagina entre boires una nova vida com a regidor de no-sé-què a l'antiga ciutat que odiava i prova d'oblidar, la dels provincians vora el mar. Perquè, si no va errat, és això el que li acaba de proposar el diputat. Potser caldria fer el recompte de wiskis, però tot just quan ho acaba de pensar se n'oblida. Tornar a la ciutat seria com una venjança recargolada, però una venjança freda, això sí. Tal com dicten els cànons de les venjances. Com qui accepta un paper estrany en una pel·lícula que no acaba d'entendre, de Luis Buñuel amb guió de Jean-Claude Carrière, l'actor li diu que sí al diputat.
-Saps que tens un aire com de Dalí? deixa caure el diputat mentre fa espetegar els dits en la direcció del mostrador i fa una "V" que no vol dir "victòria" si no "dos wiskis més".

L'endemà, vora les onze de mig matí, quan el diputat es desvetlla tarda quatre minuts a sortir del llit de l'hotelet: és el temps que passa discernint si la conversa amb l'actor que li envia un racó del cervell prové de la memòria o del somni. Quan li arriba el fragment de conversa en què li ofereix el càrrec de regidor de cultura, el diputat empassa una salivera atepeïda amb ecos amargants del wiski car fermentat a les genives. Li caldrà acceptar que és un record de la vida real. Ni un somni ni una novel·la de les que ja no escriu, perquè un dia va comprendre que no era Gore Vidal si no una mena d'escriptor per encàrrec de sí mateix.

Tres dies més tard el diputat telefona al secretari general del partit. Li ho ha d'explicar. Durant aquests tres dies ha passat del penediment a la recerca atabalada del valor, i s'ha preparat un discurs ben travat que hauria de convèncer el lider: ho plantejaré com una idea arrauxada però genial, un candidat mediàtic que arrossegarà milers de vots, un impacte a la premsa, una campanya poderosa, un cop d'efecte, una metàfora del nou país... (a darrera hora esborra mentalment la mencio del "nou país" perquè comprèn que un vell actor decadent no encaixa en el concepte).

El secretari general arrufa el nas mentre para l'orella a la trucada del diputat a Madrid. Sent com li retorna el tremolor de la veu que el traeix de tant en tant. Li costa uns minuts posar un rostre als mots "Juanjo" i "Puigcorbé", però quan ho aconsegueix se sent atenallat pel silenci. El diputat a Madrid copsa la fredor a l'orella. Llavors passa al pla B i s'arrenca amb improvisats elogis a l'actor, ara un pèl caòtics i desordenats, perquè hi ha dones que li diuen que quan es posa caòtic fa gràcia i està més seductor que mai.

El secretari general manté un silenci glacial que remet a Stalin i a Rajoy, i amb la mà lliure consulta el google. Clica a "imatges" i contempla la mitja meleneta de l'actor del qual li parlen, una mitja meleneta que ha traspassat les dècades i els eons com si fos presa d'un estilista zombificat. (Una mitja meleneta que recorda la mitja meleneta d'en Portabella, el candidat sacrificat a l'altar de la regeneració).

Al lider i secretari general se li acuden moltes coses per dir-li a aquest diputat estrany que va enviar a Madrid, però recorda que ell fa de secretari general perquè és la figura de consens i de pacte que encara manté força estables les costures del partit. Mormola alguna cosa així com ara:
-D'acord. Ho pensarem.

Usa el plural protector, tot i que no sap qui li farà el plural. No pas l'Oriol Amorós ni cap dels qui anaven a les llistes del partit per la circumscripció de Barcelona -històricament- i que han estat acomiadats a través de les notes de premsa. Es mira el rellotge i veu que és tard. Ja ho pensaré demà, pensa. És l'hora de posar els nens a dormir.

Mentre avança pel corredor cap a la cambra dels plançons decideix que avui no els explicarà "La caputxeta catalana i el llop espanyol" si no "El vestit nou de l'emperador". Els hauria de dir que ell fou dels qui van callar i no li van dir a l'emperador que anava nu, però no ho farà. Potser un altre dia, més endavant. Potser quan decideixi anar-se'n a viure a un país llunyà i tropical com ara Madagascar. Tan de bo els fills siguin capaços de dir "l'emperador va nu" quan els arribi l'ocasió.

19 maig 2015

A bona hora, Collboni!


Abans de res he de dir que en Jaume Collboni, candidat del PSC a l'alcaldia de Barcelona, em sembla una bona persona. És el primer cop que puc dir això d'un candidat a alcalde de Barcelona del PSC. Perquè des de Narcís Serra endavant, no hi ha un pam de fiable ni de confiable. A en Serra, tot sigui dit de pas, encara esperem veure'l entre reixes per l'estafa monstruosa de Catalunya Caixa (la més gran de l'Estat, perquè proporcionalment és superior a l'estafa de Bankia). Després van venir Maragall, Clos i Hereu, que tenen en comú allò que en Juan Marsé explicava tan bé a Últimas tardes con Teresa:
¿Qué otra cosa podía esperarse de los jóvenes universitarios en aquel entonces si hasta los que decían servir a la verdadera causa cultural y democrática del país eran hombres que arrastrarían su adolescencia mítica hasta los cuarenta años?
Con el tiempo, unos quedarían como farsantes y otros como víctimas, la mayoría como imbéciles o como niños, alguno como sensato, generoso y hasta premiado con futuro político, y todos como lo que eran: señoritos de mierda.
Collboni és un tipus que sembla honest, i vist el seu curriculum vital hom pot pensar que sigui honestament socialista. Potser perquè sembla bona persona i honest, el seu partit ha decidit presentar-lo a l'alcaldia quan pitjor ho té el PSC: un cop el bon Collboni sofreixi la derrota més gran del seu partit l'evaquaran i així podrà ascendir qualsevol altra mala persona de les que esperen entre les ombres sinistres.

La bondat d'en Collboni, però, ha quedat empastifada per una campanya electoral amb un dels eslògans més llastimosos que li recordo al PSC. Els pasquins que embruten els fanals de Barcelona proclamen pífies com: De debò Barcelona ha de triar dreta o incertesa? Em va caure l'ànima als peus. El PSC anomena dreta a la dreta, però incertesa a l'esquerra. Aquesta sí que és bona, Jaume Collboni! Ja m'intueixo què volies dir, però cal ser molt cínic i alhora molt burro per plantejar-ho així, perquè a mi em venen unes ganes de votar la incertesa que ni s'ho imaginen els tècnics en propaganda del teu partit.

Diu en Jaume Collboni en roda de premsa davant de tres o quatre periodistes desganats i que badallen que no veu persones preparades a la llista de l'Ada Colau (es veu que, en directe, la incertesa per fi té nom i cognom). Diu que no veu ningú preparat per fer de regidor d'economia ni de "seguretat". Una apreciació ben ximpleta, perquè els seus preparats ens han ensarronat, venut i enredat durant dècades: tan sols un ignorant o un desmemoriat votaria els preparats del PSC. Altra vegada, el bo d'en Collboni dóna motius poderosos per votar la llista que encapçala l'Ada Colau. M'estimo més despreparat inconegut que preparat massa conegut.

Les dècades de govern socialista a l'ajuntament de Barcelona ens van dur a la ciutat venuda, injusta, caríssima, prostituïda i on la memòria històrica de les lluites obreres es va esborrar meticulosament, obsessivament. No hem oblidat la maldat infinita dels Serra, Maragall, Clos i Hereu per esborrar el passat obrerista i anarquista i convertir la ciutat en una patranya turística hortera i de mal gust, per expulsar els pobres amb enginys d'un urbanisme salvatge i excloent, per destruir els barris i convertir-los en complexos a la Blade Runner: des del penós 22 arroba fins al Fòrum, des del Raval del pijos a la Gràcia dels ecopijos, la inquietant Vil·la Olímpica, etc. Afavoridors i còmplices necessaris de l'especulació i de la bombolla immobiliària, es van permetre allò tan "socialista" del capitalisme amb rostre humà. Que vol dir engreixar els rics tot donant almoines institucionals als pobres.

Tan nefastes, indecents i perverses foren les alcaldies socialistes (cal dir-ho en cursiva per no ofendre les persones que creuen en les idees socialistes), que quan va arribar aquest engendre de fatxa mel·liflu i anèmic anomenat Trias, no li va caldre si no continuar i amplificar lleugerament el to neoliberal que li havien indicat els predecessors.

Em deixo les consideracions sobre els preparats en seguretat ciutadana que anomena el bo d'en Collboni, perquè si hom ha vist Ciutat morta no cal dir res d'aquesta gent tan preparada que repta per les tenebres del carrer de Nicaragua, com les rates a les parets al conte d'en Lovecraft.

Jaume: entre la certesa dels teus i la incertesa dels altres, has de comprendre que ens estimem més la incertesa. Som molts els qui celebrem que allibereu el concepte de socialista que heu segrestat durant tan de temps. Aprofiteu el temps lliure que ara us regalarem per anar a meditar.

14 maig 2015

Per un segon d'amor


A moltes ciutats hi ha parcs on, a l'horabaixa, homes masculins i adults passegen el seu gos i es miren entre ells, discretament, suggeridors. Li han dit a la dona surto a passejar el gos i tornen una hora més tard a casa, tan si han trobat un segon d'amor com si no.

En molts llocs de treball, des de fàbriques fins a oficines o institucions penitenciàries i educatives hi ha persones que ostenten petits càrrecs que els donen un cert poder sobre uns altres, a qui s'anomena "subordinats". Busquen un segon d'amor entre els subordinats, que obtenen de somriures i afalacs, d'aplaudiments i d'aprovacions. De vegades busquen si Eros era darrera el somriure.

Hi ha persones que estimen el Déu que va crear la humanitat, però no estimen la humanitat. Hi ha persones que, per tal d'obtenir un indici de l'amor de Déu es maltracten a sí mateixes o maltracten d'altres persones. Hi ha persones que menyspreen l'amor de Déu i afirmen que n'hi ha prou amb un amor democràtic entre els homes, però mai no queda del tot provat que hom estimi el pròxim i que això hagi millorat la convivència. Ni tan sols queda clar si el pròxim és quelcom estimable o estimador.

Tolstoi, el poeta rus, deia que estimava la humanitat però que era impossible estimar-se els homes en concret. Tolstoi devia viure segons d'amor conceptual.

Als vespres i ben entrada la nit, persones de molts llocs que viuen soles o en parella es passen hores buscant emocions properes i semblants a l'amor davant d'una pantalla on hi apareixen lletres i paraules, provinents de persones que tal vegada busquen el mateix, en un joc de simulacres i ficcions. Potser no se n'adonen (o potser sí) que la pantalla és un mirall, i que és al seu propi jo al qui li demanen una frase que contingui amor.

Emil Cioran (1911 - 1995) fou un filòsof del pessimisme que va apologar el suïcidi. Va viure vuitanta-quatre anys i es va morir de mort natural, tot esperant un senyal de l'amor.

Hi ha persones que es passen hores contemplant pel·lícules on altres persones fingeixen amor, atracció i passions que, en realitat, mai ningú no ha viscut. Aquestes ficcions construeixen una idea de l'amor que els empeny a buscar l'amor de ficció, ni que només duri un segon.

Hi ha persones que s'estimen aquell qui se'ls estimi, encara només se'ls estimi un segon. Hi ha persones que continuen estimant aquell qui els va estimar durant un segon, encara que aquest segon s'esdevingués enmig d'un coit. Hi ha persones que estimen aquell qui no els estima perquè pensen o intueixen que finalment se l'estimarà i per això li ofereixen coits. Hi ha persones que són estimades i no estimen. Hi ha persones que n'estimen d'altres però no a sí mateixos. Hi ha persones que només s'estimen a ells mateixos, tot i que molt sovint també són els qui s'odien a sí mateixos. Hi ha persones que els diuen als altres que els estimen molt, però tan sols és per aconseguir un segon de reciprocitat.

El cantant, des de dalt de l'escenari i sota la llum rutilant, li diu al públic: t'estimo. Tant el públic com el cantant saben que aquest amor s'acabarà amb el darrer acord del concert. És un amor honest perquè no conté promeses, i saber quan s'acabarà (en quin moment precís s'acabarà) tranquil·litza el públic i el cantant.

Humbert Torres, que fou alcalde de Lleida del 1917 al 1920, va quedar-se vidu i des de llavors va dedicar la vida a invocar l'esposa morta, buscant un segon d'amor entre les ombres.