1 maig 2016

Poesia visual: El temps perdut


El present es difumina i el passat persisteix entre arrels i tiges i fulles.


Els anys comencen enmig de l'hivern, en aquest país i en aquesta latitud. Quan comença l'any li demano que l'hivern s'apressi, que arribi a la primavera depressa. Quan arriba la primavera lamento el temps passat.

En temps medievals deien que la part més important de l'home és l'ànima.
Ens temps més moderns, la psicologia.

Però ni ànima ni psique: som petites esculturetes fragiletes fetes de temps. Minúsculs esdeveniments de temps. Fragments de temps fet verb (fet carn).

Em trobo a les ruïnes d'un local de Bodas, comuniones y banquetes. S'anuncia el "Salón Marta" i em demano qui va ser aquesta Marta. La dona del propietari? La filla? Un somni d'amor perdut? Al pati, anunciat com a "Parque infantil", hi descobreixo l'esquelet dels gronxadors i els tobogans entre la vegetació que la primavera incendia de verds, d'insectes joiosos i laboriosos. Els nens que s'hi gronxaven són adults gronxats i llençats avall. Mentre nosaltres descendim, de les profunditats de la terra ascendeix l'antic secret de la foscor, la humitat primitiva.

Damunt la teulada hi ha un rètol de grans lletres. Dedueixo que hi deia "Cañón del Colorado". Els paisatge de pedra roja contribueix a la deducció. Amèrica sempre serà com un somni fet miques.

Damunt d'una taula hi ha les copes de vi, prestes per a un banquet antic que mai no es va celebrar. A les "Grans esperances" d'en Dickens hi ha una escena com aquesta. La boda promesa que no va arribar, la metàfora duríssima d'un enllaç que no fou possible. El de l'home i la natura, l'home i el temps.

Camino amb uns peus que s'inicien de cansats pels salons dels banquets. Les sabates comencen a estar velles. Xipollejo, perquè la pluja penetra el sostre i les finestres han perdut els vidres.

Va ploure dijous.  

29 abr. 2016

L'antic Costa i Llobera


Eppur si muove?

Per fortuna, en els darrers mesos s'observen veus noves (i no tan noves) que parlen de renovar l'escola. Més que renovar, sacsejar. Hi ha qui parla (al·leluyah!) de revolució. Deu ser un moviment important, perquè fins i tot hi ha hagut debats a la TV. Fa poc he pogut escoltar l'Eduard Vallory, que és una de les figures a tenir en compte quan es parla de renovació. Ha estat ell el qui ha emprat el terme "revolució".

Cal que pensem seriosament a revolucionar l'escola. I l'institut. I algun dia, si pot ser, la sacrosanta Universitat, on encara hi ha professors dalt del púlpit dictant llarguíssimes perorates magistrals.

La Fundació Jaume Bofill (entre d'altres) proposa un projecte ben elaborat, Escola Nova 21, que confio en què porti cua. Un dels propòsits dels renovadors és pressionar la institució des de baix cap dalt, que és com es fan les coses al segle XXI. Cal confiar en què allò que ascendeix és més profund i més real que allò que descendeix des dels ministeris i les conselleries. En temps medievals, en Ramon Llull va parlar de "caure amunt". Genial.

L'escola catalana té un diagnòstic pobre i un pronòstic incert. Foucault parlava de la institució escolar com una de les institucions conservadores, una eina del poder per perpetuar-se. Queden molt lluny els temps dels moviments pedagògics renovadors, que van florir al final del franquisme i que es van pansir en la languidesa d'una democràcia insípida i mediocre. No es pot viure dels records i la nostàlgia. No pot ser que l'escola vagi pel darrera de tots els canvis, quan la matèria amb la qual treballa és el futur, quan el futur és el seu objecte. Els homes i les dones que ens han de rellevar.

Ara ja fa una colla d'anys que treballo a l'educació primària, i de vegades recordo l'escola on vaig anar, de petit. El Costa i Llobera, que molts anys enrere va liderar el moviment pedagògic que va prendre el nom de "escola activa", un terme potser confús i malauradament aigualit.

Sempre m'he demanat, amb una certa angoixa, com pot ser que recordi una infantesa escolar més progressista i avançada que aquesta que tenim avui. Parlo dels anys 70. I fa poc m'he esgarrifat en llegir sobre l'educació a les escoles jesuïtes del segle XVII: hom diria que vivien en una idea de la pedagogia més avançada que la nostra.

El Costa i Llobera dels anys 70 distava molt de ser perfecte, i a més a més diria jo que es vacil·lava entre teories i praxis. Li retreuria moltes coses, però també n'enyoro algunes. Els retrets serien injustos, perquè amb la mirada del 2016 no és correcte jutjar el 1975. Però és obvi que volien avançar, i que en aquest propòsit hi havia un desafiament molt valent i molt noble. Aquells mestres pretenien educar homes i dones per al futur, un futur de diàleg, de creació, de debat, de llibertat, d'experimentació.

Als 70 jo era un nen normal però dels que volien anar a l'escola. Lamentava les vacances massa llargues a l'estiu. L'escola era el lloc on passaven coses. Als 70, en una família pobre i en una ciutat esgarrifosament grisa, l'escola era el millor de la vida, el millor que et podia passar. Recordo aquell semi-soterrani on hi havia el taller d'educació plàstica, ple d'estanteries amb eines, pots de pintura, quilos i més quilos d'argila roja, pinzells, taulells i tamborets, un autèntic taller de creació. Recordo el mestre que ens llegia contes de terror els divendres a la tarda (Els mites de Chtulhu!), que ens plantejava preguntes sobre el sentit de la vida (preguntes que encara em ressonen i de les quals encara busco la resposta -que no trobaré).

Se'm fa estrany i trist: on és aquell fluxe d'una pedagogia agosarada, on és el capital de pensament educatiu que es va generar fa 40 anys?  Com és que la democràcia i l'escola pública han diluït aquella pedagogia fins a deixar-ne quatre illes exòtiques? Ha estat culpa de la funcionarització del mestre, de les inèrcies, de les polítiques educatives erràtiques i temeroses, de la mania burocràtica, de l'obsessió quantitativa per avaluar resultats?

Un dels records que tinc de l'escola és el del dia en què em vaig acabar de llegir el darrer llibre de la biblioteca de sisè, i em van dir que em permetien començar per la de setè, que encara no em tocava. Un altre és de quan em deixaven anar al taller d'art a pintar, malgrat que tampoc no tocava. Els debats, les votacions, els treballs en grup, les classes al pati, que no em posaven deures per fer a casa, que ens animaven a preguntar i interrompre, a proposar.

Sóc incapaç de dir quina part del què sóc avui ho dec als mestres de l'escola. El meu amor per la llibertat? La capacitat per crear en més d'una disciplina? Les ganes de preguntar i d'incordiar? L'impuls incontenible per pensar pel meu compte, peti qui peti? La curiositat per saber-ne més?

M'agradaria pensar que alguna de les coses que vaig viure llavors, allà, també tinc la capacitat de transmetre-la als alumnes d'aquí, d'avui. Però reconec que no ens ho posen fàcil. Per això estic content de saber que alguna cosa es mou, per fi. No podem permetre que la societat i la cultura i la política vagin tres (o deu) passes per davant de l'escola, ni que persisteixin en mans de quatre privilegiats. La matèria prima de la nostra feina, aquests nens i nenes, no s'ho mereixen. Es mereixen i necessiten créixer per al món futur, que ja no serà mai més el dels obrers de la fàbrica. Les virtuts que els faran ser persones protagonistes del futur no són l'obediència, l'ordre, la submissió.

Les virtuts que els faran protagonistes són més aviat la creativitat, el pensament, la responsabilitat i l'autonomia (o la independència, si es prefereix).

Ara recordo, com si fos un somni a mig evaporar, aquella conversa amb el tutor de cinquè (que fumava Ducados a l'aula, tan tranquil). El meu pare, que era un home tradicionalista, conservador i molt d'esquerres, se li havia anat a queixar que el seu fill encara no sabés multiplicar i dividir amb números fraccionaris. El meu pare tenia por que, en el futur, jo fos un home deficitari per no haver après a operar amb quebrats als 11 anys.

El mestre em va venir a trobar, em va explicar la conversa amb el pare i em va dir:
-Aprendre a multiplicar quebrats ho pots aprendre en cinc minuts, és una cosa mecànica. Ara t'ho explicaré, i així quan arribis a casa li ho podràs dir a ton pare perquè es quedi més tranquil. Però després d'aquests cinc minuts vull que tornis a dibuixar a classe, a fer preguntes, a interrompre i a quedar-te badant, o imaginant mons impossibles.

Això passava als anys 70. No és la nostàlgia: és que no podem llençar la memòria. Els nens i les nenes d'avui han de construir memòries així per ser persones completes i complexes, de grans. Això no és fàcil. Ni barato. El futur no entén d'austeritat pressupostària. El futur depèn de la nostra generositat extraordinària per canviar, per gosar canviar.

27 abr. 2016

¡Viva Chernóbil!


Los antiguos legionarios avanzaban al grito de ¡Viva la muerte! y los demás nos reíamos a gusto con tanta insensatez, tanto instinto de muerte rebozado con ese caduco grito de irracionalidad fascistoide. Eran buenos tiempos porqué sabíamos a qué atenernos, cuales eran los signos del mapa, sus escalas y sus cotas. Todo el mundo sabía donde estaba y cual era el lado bueno, el malo, el propio y el del otro.

Ahora lo vemos menos claro, más confuso. Como dijo San Pablo después de caerse del caballo, lo vemos todo como en un enigma. Cuando muchos intelectuales gritan "Viva la ignorancia" y los políticos "Muera la política" uno se pierde y ya no distingue cual es el lado correcto. Hoy, a propósito del aniversario del accidente nuclear de Chernóbil (¡y qué manía con las efemérides!), los periodistas gritan "Viva el Apocalipsis".

Los visionarios de lo oscuro, del símbolo en la cripta y de los programas muy nocturnos llevan tiempo regodeándose con el asunto de Chernobil por culpa de lo que parece ser otra mala traducción de los textos antiguos. Se lee en el Apocalipsis de san Juan (8:10-11) que cuando el tercer ángel sopló su trompeta, cayó del cielo un cometa cuyo nombre era Ajenjo, y que una tercera parte del agua del mundo se convirtió en ajenjo.

El ajenjo (artemisia absinthium) es la planta de la absenta, y en inglés también se las trae: lo llaman Wormwood en el idioma de Churchill. Uso al viejo Churchill porqué me he enterado de que está de moda citarlo. Lo citan Rajoy, Sánchez e incluso Puigdemont, lo cual ya es mucho teniendo en cuenta que Churchill ni era catalán ni lo parecía.

El asunto es este: que la palabra "ajenjo" es "chernóbil" en ruso. Vaya tela. Ya lo tienen ustedes servido en bandeja. El desastre nuclear de Chernóbil estaba anunciado en el Apocalipsis de san Juan, que es el menos testosterónico de los discípulos del buen Jesusito -según la iconografía canónica. Un buen tema para tertulias de cafetería, desayuno de funcionarios y programa de Iker Jiménez.

Uno se pregunta por qué nos atrae tanto el Apocalipsis con sus bellas promesas. Aunque eso no es nada nuevo (el Apocalipsis es uno de los libros que más tirón tiene de todos los que forman la Biblia, y el éxito comercial del Libro se debe mucho más a él que al cualquier otro episodio -y eso desde siempre, des del principio), es indudable que vivimos en un tiempo que parece ansiar el fin de los tiempos, el fin de todo.

Leí a alguien que se lo preguntaba hace poco: ¿como es que hay tan poca ciencia-ficción positiva? ¿cómo es que los textos y las cintas de cine futuristas sólo se refieren al desastre final? Creo que la pregunta correcta es: ¿preferimos el fin del mundo antes que la mejora del mundo? ¿Ya no confiamos en que sea posible la mejora?

Quizás sea eso. Y por este motivo nos encanta el desastre de Chernóbil en este plan de espectáculo para la tele, porqué lo de Chernóbil es como un bendito apocalipsis en pequeño pero real del todo, peligroso, tremebundo. Palpable. Absolutamente real, sin tapujos ni trampas. Y casi aquí al lado, cerquita, comprobable. Nada de ficción ni de virtual. Y además es fácil encontrar a un policía sobornable (vaya redundancia) en Ucrania que te deje acceder a la zona restringida y pegarte un tour de turista extremo por poco dinero. Para experimentar esta muestra de apocalipsis en primera persona. Fantástico, ¿no?

También en la política española hay un anhelo secreto de apocalipsis, formulado crípticamente (o psicoanalíticamente) bajo el anuncio de nuevas elecciones para disimular la imposibilidad de acordar el futuro. Y en Cataluña... ¡lo de Cataluña es un apocalipsis a lo medieval! El gobierno se ha planteado autoliquidarse en 15 meses, disolverse como en un ácido y proclamar un mundo nuevo pero de fantasía, al estilo de la Civitas Dei de San Agustín, aquel santurrón escritor retorcido y torturado. Un apocalipsisi de medidas diminutas, a la catalana, pero con elementos de mito fundacional a la inversa, un cuento complejo y mediocre a la vez, destinado a entretener a la ciudadanía con desastres anunciados, cuentas atrás y repique de campanas tremendas.

Lo de Cataluña también forma parte de la renuncia a crear un mundo mejor, aunque lo quieran disimular: como no es posible reformar la realidad, huyamos a un mundo de fantasía. Un suicidio a lo islámico, con la promesa de un cielo, paraíso para después de la muerte. Cinturón de bombas programado para dentro de 15 segundos (¿o son 15 meses?) y luego un paraíso de la hostia. Tic-tac, tic-tac. Se acerca el fin. Qué bien que el fin se parezca a un parque temático.

La revolución quizás no será televisada, pero el apocalipsis sí lo va a ser.

__________

Stalker: la premonición de Chernóbil según el genio de Andrei Trakovsky

24 abr. 2016

El fantasma de Terenci Moix (sant Jordi 2016)


Des de mig matí que l'he pressentit. Baixava caminant per l'avinguda de la República Argentina quan l'he percebut, la presència intangible de l'escriptor. No ho puc explicar bé, aquestes percepcions no es poden expressar, ni bé ni malament.

Al llarg del dia l'he tornat a pressentir unes quantes vegades. Entre les parades de llibres i flors. Hi havia tanta gent, tantes cares i braços i peus i soroll que hagués estat en va girar-se, prestar atenció en un punt on t'ha semblat que hi flotava, ectoplasmàtic, el somriure d'en Terenci com el del gat de Cheshire. M'haguessin pres per foll.

En aquest sant Jordi, diria que les parades que més han venut han estat les de les entitats solidàries, que oferien llibres de segona mà. Diuen que és cosa de la crisi, i de què en aquest país on la majoria dels ciutadans que encara cobrem a final de mes ja cobrem força menys de 1000 euros al mes, no es podia esperar res que no fos això: que per sant Jordi anessim a comprar llibres de segona mà a 2 euros. Al cap i a la fi, què és una novetat? Quin és el valor de la novetat, tret de la novetat en sí?

El jove no és més valuós que el vell, expressat en aquests termes. Que la vida iba en serio uno lo empieza a descubrir más tarde. Diuen que en el jove hi ha més vida que en l'avi del bastó, però no és cert: si tots dos es morissin demà, el jove de 14 anys hauria tingut una vida de 14 anyets, i l'avi del bastó una vida de 83. En quin dels dos hi ha hagut més vida? Aquesta idea, expressada així, l'he treta d'en Salvador Pàniker. Idem per als llibres. Pío Baroja té més vida que Víctor Amela. Que Víctor Amela i Empar Moliner junts.

A la paradeta (ho dic en diminutiu perquè era minúscula) d'una associació de la beneficència amb els infants de no sé quin país, he vist El sexe dels Àngels, a l'ombra d'un ram de roses de color rosa. Aquí sí que m'he aturat, i he llambregat a dreta i a esquerra, amunt i avall, esperançat i confiat que veuria l'ombra riallera i jocosa d'en Terenci Moix. Crec que l'he vist durant una dècima de segon. Però han aparegut un grup de turistes alemanyes i l'espectre s'ha dissipat entre aquells cossos enormes, la versió humana del Pànzer II, colrats pel sol i les cerveses barates.

Ara seria un gran moment perquè ens sorgís un nou Terenci, nou o el mateix, i reescrivís El sexe dels àngels adaptat als nous temps. Quin gran novel·lista que fou en Terenci, i quin personatge tan entranyable, tan enyorat. Em sento com una Maruja Torres relativament més jove. Avui ens aniria de conya un nou El sexe dels àngels amb les figurotes d'avui de la intel·lectualitat catalana, i que bé que ens aniria riure'ns de nosaltres amb aquella agilitat, amb aquella prosa tan delicada i alhora tan corrosiva de l'home de la Plaça del Pes de la Palla, tan aprop d'on vaig néixer jo.

Que oportú que seria repassar els nostres tòtems amb la sorna i la ironia i l'elegància d'en Moix, i retratar els homenots i les donotes d'ara, els mediàtics, els periodistes oficials del règim, els escriptors egòlatres i multipremiats i tota la caterva d'acadèmics autèntics, de medio pelo o autoproclamats, i els escriptors i cantants posats a diputats i regidors, i la patuleia de vedettes i de majorettes que malden per encimbellar-se al capdamunt d'un món agònic i decadent que s'enfonsa. Que s'enfonsa perquè, entre altres coses, s'ha marejat de tant mirar-se el melic.

Ho confesso: m'agrada que aquest sant Jordi hagi estat un sant Jordi dels pobres, de paradetes de segona mà i de roses a mig euro.

22 abr. 2016

La Gran Festa de la Cultura, 2016


En el meu món privat -parlo amb to autístic- hi ha poques coses importants. Entre elles la docència, que em permet sobreviure i que m'ocupa hores, moltes hores. També hi ha la lectura, que em costa diners i també m'ocupa moltes hores. I l'escriptura, que és una conseqüència tràgica de l'anterior, a la qual li dedico massa temps.

Borges deia que es complaïa dels llibres llegits més que no pas dels escrits. Sigui falsa modèstia o sinceritat autèntica, ho comparteixo.

Precisament avui (22 d'abril, vigília de sant Jordi i festa de sant Jordi escolar a les escoles del país) he rebut la liquidació dels drets d'autor per un llibre editat el 2007. Per primera vegada, la liquidació és positiva. Això vol dir que els beneficis de les vendes han superat la bestreta inicial. Em miro l'import a percebre, descomptats els impostos i etc: 1,31 euros. Penso: té, demà, dia de Sant Jordi, em prendré un cafè amb els guanys de la novel·la del 2007. Però vet aquí que continuo llegint: "com que l'import d'aquesta liquidació és inferior a 20 euros, hem decidit que el liquidarem amb la suma de les vendes dels exercicis posteriors".

Faig uns números ràpids a ull nu i dedueixo que d'aquí a 15 anys (per allà el 2031) podria rebre un ingrés. No sé a quin preu anirà un cafè en un bar, el 2031. Ni tan sols sé si el metge me'n deixarà prendre. Ni tan sols si seré entre els vius.

He de confessar que la festa dels llibres i les roses no m'agrada gaire. És una qüestió privada, deguda a factors de la configuració personal. M'agradava quan era jovenet. Me n'anava a la Rambla amb quatre xavos a buscar llibres a bon preu. En aquell temps (als meus 15 i 16 i 17) buscava reculls de relats de Poe, novel·les de ciència ficció o qualsevol cosa de Lovecraft, el geni de Rhode Island. Qualsevol d'aquestes coses sempre que fossin a bon preu, perquè també anava justíssim de quartos i a més a més no em sento còmode entre la gentada. M'estimo més les llibreries que tenen aquell aire de temple d'una religió obsoleta, on s'hi respira amb calma. Poc més tard van aparèixer els primers escriptors mediàtics i jo vaig començar a perdre l'interès.

Vès per on, demà és sant Jordi i ara jo tinc llibres publicats, i aniré a un parell o tres de parades. Potser signaré un o dos llibres, o potser cap. Potser plourà tot el dia, com en la novel·la de la Teresa Pàmies i a Blade runner.

A la nit, quan torni a casa, procuraré evadir-me per tal de no saber quins han estat els líders de vendes, però qualsevol pot intuir-ho. Julia Navarro i/o algun autor anglosaxó. I en català qui ho sap, potser l'Empar Moliner, que ha sabut aprofitar bé els minuts de glòria reiterada i facileta de la Teletrès. O en Víctor Amela. M'imagino la darrera del meu admirat Joan Marsé en bona posició, però no massa capdavantera. A mi m'agradaria que la Svetlana Alexievich vengués molt. Més ben dit: que la llegissin molt.

Comparteixo amb el crític Ricard Ruiz que enguany hi ha més bones novetats de no-ficció que no pas de ficció, les coses com siguin. La ficció està debilitada per motius obvis. Jo, per exemple, me'n compraré dos. Tots dos de no-ficció. I per cert: tots dos en castellà però no pas per rebequeria, si no perquè no existeixen en català. Ho dic per allò dels Koiné, per veure si toquen de peus a terra.

[Em demano què passara amb "Mein Kampf", el totxo tel·lúric i delirant que ha estat alliberat de prohibicions i subtilment promocionat per diversos canals en els darrers mesos.]

En fi...! El més important és que diumenge serà 24 i l'interès mediàtic retornarà al futbol, que està molt emocionant segons diuen. Els majors defraudadors a la Hisenda del país potser marcaran gols trascendentals, i el jugador sentimental i mandibular apareixerà en primer pla. L'endemà de la Gran Festa de la Cultura, el país recuperarà la vulgaritat habitual.