17 des. 2014

Perdona eis, por soleares


Caldria haver estudiat molta teologia per comprendre un bocinet de la vida, em refereixo al bocinet que podria fer-la divina. I també caldria haver viscut molt, molt més. Caldria haver estat penjat d'una creu, perseguit, turmentat, caigut del cavall i sotmès a un llampec de llum inesperada i reveladora que t'indueix al sacrifici. I això encara seria poc. Caldria haver atravessat deserts a peu, passat fam i set, haver dormit al ras més estricte i amb la panxa buida.

Caldria haver sojornat en una presó tailandesa (o peruana o txetxena per exemples), caldria haver viscut en un camp de refugiats sirians o palestins, caldria haver estat en un hospital de Costa d'Ivori malalt de l'Ebola, soldat ferit a la trinxera de l'Ebre, guerriller amb els zapatistes d'Oaxaca. I això seria insuficient.

Caldria haver estat miserable a Mogadiscio, esclava sexual a Niamey, captaire a Barcelona, lladre de crostons de pa a Detroit, quinqui de la Mina, dona de Kosovo que assalta els contenidors a la porta del Mercadona de Sabadell a dos quarts de nou del vespre. Tot això no seria prou.

Caldria haver llegit molt més i sofert i gaudit i somrigut i plorat i cagat de fred o mort de calor per entendre una mica.

Tinc tants indicis per pensar que ens va perdonar com proves de què no ho va fer, i en aquest cas tot suggereix que ens va maleir. O que, en el pitjor dels casos, ens va obviar enmig de les galàxies infinites, interminables. Això explicaria moltes coses que passen cada dia davant meu o per les múltiples pantalles que m'envien, com mals d'ulls.

____________________
Per si algun lector té ganes de pensar en d'altres qüestions (diferents però no menys complexes) deixo aquesta magnífica cançó que busca orelles:


14 des. 2014

Au Pays Cathare si je puisse


Així com els millors esportistes sempre són els del meu país, els perdedors sempre són heretges o estrangers, sempre són els altres. Estrangers, apàtrides, traïdors, botiflers, nouvinguts, crítics, discrepants, etzètera. Aquesta és la nostra història. La història que escriuen els qui no va admetre els altres. La història és el discurs escrit dels vencedors.

I per això dels càtars no en queda gairebé res. Una caricatura, una postal, una broma comercial per a turistes alternatius, ingenus fins a la ximpleria. Als homes i les dones que viuen al Pays Cathare no els agrada gaire que els emprenyin amb preguntes com les que interessaven als càtars de segles enrere: Jesucrist fou un home o una divinitat? Les dones i els homes són iguals davant la vida i  la litúrgia?

Les carreteres càtares són estretes i menudes, els pobles són poblets, els cementiris menuts i al desembre hi fot un fred que et fa prendre els testicles amb la mà esquerra (si dus la càmera amb la dreta). Neva quan no t'ho esperes i s'alça el vent que mou la neu del lloc on s'havia vessat. Busco algun record dels càtars, aquelles idees tan boniques com utòpiques a les quals encara no hem renunciat del tot: un déu humà, la igualtat a ultrança, la pobresa compartida i el coneixement a l'abast de tots, construït per tots a la reunió de tots.

Me n'adono que som molt pocs els càtars d'avui, gairebé imperceptibles i del tot prescindibles. Em sembla bé. Només faltaria que el país dels càtars es posés de moda i que els dolents es posin a especular amb les cases del país càtar. No, no: l'oblit és una benedicció. Ja deia Homer que l'amnèsia és un present dels déus.

13 des. 2014

El pati de l'escola


El pati de l'escola és el lloc. Allà on vull anar cada dia, on surto cada cop que em deixen i també, si pot ser, sense que em deixin. Quan sigui gran el pati serà el somni dels carrers i les places, les carreteres perdudes i les platges, els deserts de sorra, les sabanes i les estepes, les migdiades. Però ara sóc petit i el meu lloc és el pati, el pati és el lloc que és meu.

El pati és on vaig quan vull prendre l'aire. El sol. L'ombra. On surto a jugar, a pensar, a riure, a perdre'm, a xutar, a plorar, a romancejar, a trobar els amics, a remenar, a amagar-me i a descobrir. El pati de l'escola és un dels llocs més importants de l'escola i uns dels llocs de la meva vida. Sé que el pati de l'escola és un lloc important de la vida perquè és com el somriure de l'àvia o els miols dels gats que corren per la placeta on jugo a les tardes. El pati és un lloc tou i calent com la falda de la mare, com la palma de la mà del pare quan m'acarona el cap.

El pati és de vegades la meva casa o un lloc com una casa que és meva, una cosa com una casa, una cosa que és una casa o gairebé com una casa i de vegades millor que la casa, un lloc que és el meu lloc, un lloc com un llac d'aigües tranquil·les o un tancat amb reixes que m'oprimeix i després m'allibera. El pati és el lloc on els arbres creixen cap al cel, el lloc com un llac que reflexa el cel. El lloc d'on vull fugir i on somio que torno.

Entre les ombres dels arbres del pati de l'escola he trobat les ombres que m'ombregen millor que cap altra ombra, i allà on no hi toca l'ombra hi ha el sol que més m'escalfa, més que mil estufes.

El vent es va endur el meu pati d'ombres i de pins i no entenc perquè no ho van dir a les notícies. I quin aire tan net i tan blau i tant de vent prô tan poc aire que hi havia mentre el vent tombava els pins. Els pins que ja no hi són.

Ara pregunto si tornarem a plantar arbres i no m'ho saben dir. A mi m'agradaria que hi plantessin uns arbres molt grans, molt més grans. Com una casa molt gran, com una casa tan gran com el sol i com les ombres. Com totes les cases juntes, com tots els sols junts.

11 des. 2014

El Comte Arnau hi cavalca


El santuari del Montgrony és un bastió de l'humanisme cristià (cristià i mercantilista) situat a primera línia del front, allà on les forces del bé ensopeguen i defalleixen davant l'exèrcit invencible d'una naturalesa que no ha admès la irrupció de l'espècie humana.

El santuari del Montgrony té un aire cobdiciós que li deu haver inspirat la bubota del Comte Arnau, que sempre hi ronda. A l'entrada s'adverteix que està prohibit dur-se el menjar i menjar-se'l a les taules de fusta corrompuda de la terrassa on el mossèn ha instal·lat una mena de pinball lamentable i un cavallet de fibra de vidre malpintada, per a ús i gaudi de la canalla, que emula un trot grotesc si introdueixes 50 cèntims d'euro a l'escletxa que té a a dreta.

Tot i això, l'audàcia pecuniària del Santuari del Montgrony és ridícula i entranyable si la compares amb la de Montserrat (per posar un exemple qualsevol de la cristiandat catalana), perquè al Montgrony encara et permeten deixar el cotxe en una esplanada lliure de pagament. Deu ser que al Montgrony confien en què algú se senti atret per la bondat incondicional del Crist Que No Cobra Per Aparcar.

El Santuari del Montgrony és una construcció escadussera sota unes roques grises i negres que es vinclen endavant, abocades a l'abisme, i que té la gosadia ingènua de citar el Comte Arnau en una placa. Com si en aquesta ingenuïtat vulguessin amagar que el mal potser ja ha posseït el lloc. El Comte Arnau és ben viu: les coses i les persones que habiten el lloc han sucumbit al seu esperit pervers. Quan em trobo el mossèn en unes escales tenebroses penso en Reinfield, aquell personatge de Bram Stoker.

Que els nostres ancestres bastissin ermites i santuaris al lloc del Montgrnoy em desvetlla un somriure compassiu. L'ermita més encimbellada està dedicada a Sant Pere i poc més avall n'hi ha una dedicada a Santa Maria, perquè els rebesavis dels rebesavis sabien que allà dalt calia emprar els noms més eficaços si volien contenir l'energia incontenible de la natura diabòlica. Però tot fou en va.

Aquell territori és la terra del comte Arnau, el nostre referent més nítid per parlar dels orígens de la pàtria catalana: senyors feudals cruels i sanguinaris, individus salvatges i sense compassió, probables autistes i possibles esquizofrènics investits de poder i curulls de visions.


1 des. 2014

Josep Oliu i la pudor de la por



Una notícia breu a la premsa em va permete descobrir que, sota la capa del cel, hi ha un individu que es fa dir Josep Oliu. La premsa va recollir unes declaracions d'en Josep que em van fer venir ganes de saber qui és aquest home. Fins llavors, desconeixia que algú de nom Josep Oliu hagués fet mai cap aportació al pensament i a la cultura occidentals.

Va ser així com vaig descobrir que en Josep presideix el Banc de Sabadell. Un banc que, malgrat dur el nom pusil·lànim d'una vila discreta de províncies, presenta unes grans xifres de beneficis, participa a l'Ibex, fa fora gent de casa seva i els envia a viure al carrer i ha devorat petites caixes rescatades amb els diners dels contribuents.

Més endavant vaig saber que l'Oliu és fill de banquer, que va néixer a la vila de Sabadell el 1949 i que forma part del fòrum Pont Aeri, els integrants del qual són els nostres més estimats monstres. Deixo aquí l'enllaç a la Viquipèdia perquè qui ho vulgui es pugui delectar amb la llista. El qui arribi al final del breu article de la Viquipèdia obtindrà com a premi una petita frase que engrandeix tot el text.

En Josep Oliu va manifestar (i això és que li vaig llegir, recollit per la premsa) que caldria fer un Podemos de dretes. Vaig quedar fascinat.

De la proposta frontista d'en Josep es poden deduir algunes característiques del seu pensament i de la seva psicologia. La primera conclusió que n'he tret jo és que en Josep és un ignorant: tan sols així s'explica que no conegui el Podemos de dretes que existeix de fa molts anys. Si ho demana als seus estimats Artur i Mariano n'hi podran donar referències concretes.

La segona és que en Josep té por. Em temo que aquestes dues característiques unides (ignorància i por) definirien la major part de l'aristocràcia financera del país, que si són aristocràcia és perquè des de fa segles s'han emparentat amb el poder. Com en temps feudals, el tracte simbiòtic és el de sempre: el poder posa les lleis i la policia, ells hi posen el negoci i després ja veurem com ho arreglem. Potser s'ho reparteixen a les reunions discretes del Fòrum Pont Aeri.

Jo, que sóc escèptic malgrat els impulsos romàntics, no havia entès prou bé la por que fa Podemos a l'oligarquia nacional. Però en Josep m'ha esclarit les idees: finalment, en Josep m'ha estat d'utilitat. Perquè el meu escepticisme em feia dubtar de la utilitat de votar Podemos, però ara ja no dubto tant. Sempre he cregut més en les revolucions a l'antiga usança, com la de Trotsky, la d'en Durruti, la de Castro o la del Subcomandante Marcos. Però què carai, potser ha arribat l'hora d'explorar les fórmules noves.

Bromes a banda, allò que de veritat m'agrada de les idees del banquer vallesà és que afirmen allò que negaven fins fa poc. Tothom recorda quan ens deien que no hi ha classes socials i que per tant la lluita de classes és tan obsoleta com la màquina de vapor.

Quan algú els planta cara, els banquers fan tuf de por, s'esveren, s'atabalen i reivindiquen la lluita de classes enmig del pànic. Perquè quan en Josep es mira la ganyota de l'Artur i la d'en Mariano també hi veu la por, i això escagarrina qualsevol, és clar.