25/08/2014

Hermenèutica Pujoliana

Dedicat a en Siscu Baiges

Fotografia amb copyright de Eugenio Forcano, 1966


A Catalunya, l'única cosa que no falla mai és el paisatge.
Josep Pla, El carrer estret


Recapitulo, a veure si m'hi entenc: en Jordi Pujol confessa un delicte i a continuació contracta advocats per posar recursos que li evitin pagar per allò que ha confessat. Ho he entès bé?

Posats a confessar, confesso que em resulta molt complicat penetrar la ment retorçuda d'un home catòlic i patriòtic. Recordo vagament que, per als catòlics, la confessió espontània implica el perdó automàtic (tres avemaries, dos parenostres i en paus). Podria suposar que, si allò que volia salvar amb la confessió era l'ànima turmentada, pensés que la confessió bastava. Si fos així podria comprendre que les conseqüències desfermades en l'àmbit de la justícia humana li són una molèstia i per això les vol evitar.

Però en aquest cas, com és que en Pujol no va confessar-se al seu amic mossèn Ballarín? Com és que va publicar la confessió a través d'un media (subvencionat) com El Periódico?

L'historiador Andreu Mayayo ha recordat uns mots que en Jordi va dir fa uns anys i que -segons la llegenda- va mecanografiar una mecanògrafa anomenada Marta Ferrusola. Som al 1960, i en Jordi és tan sols el fill d'un banquer català, un jove que busca fer-se un lloc a la política.
“El general Franco, l'home que aviat vindrà a Barcelona, ha escollit com a instrument de govern la corrupció. Sap que un país podrit es fàcil de dominar, que un home compromès pels fets de corrupció econòmica o administrativa és un home servil. Per aquesta raó el Règim ha fomentat la immoralitat a la vida pública i econòmica. Com passa a certes professions indignes, el Règim procura que tothom s'embruti les mans i estigui compromès. L'home que aviat vindrà a Barcelona, a més a més d'un opressor, és un corruptor”
Jordi Pujol, 1960
[El text, llegit avui, es revela com un material d'anàlisi psicològica que agradaria molt a Jacques Lacan. Jo, molt inferior a Lacan, tan sols li preguntaria a Pujol sènior quines són les professions indignes].

Quan relaciono les dues informacions (la confessió actual i les velles reflexions sobre la corrupció degudes a la ment pujoliana), i hi afegeixo el discurs insistent sobre ètica i política del delinqüent mentre fou president de la Generalitat durant vint-i-tres anys, penso que hi ha alguna cosa que defuig la raó.

Per força aquí s'hi ha escolat un element esotèric i obscur, o tal vegada el signe d'un trastorn. O tal vegada és el vell hàbit de certs estrats socials. Una mena de perfil o de patró que combina l'evasió fiscal amb el pensament liberal, la fe catòlica, el patriotisme d'arrel romàntica, la multidescendència i aquella doble moral grotesca però clàssica que ja feia partir de riure en Santiago Rusiñol.

I malgrat tots els esforços que faig sempre hi ha noves preguntes, enigmes que no troben respostes. Hem arribat a l'indesxifrable factor humà. A la premsa oficial hi trobo expressions complexes com ara comprensió, fortalesa psicològica per resistir la vergonya, expiació, esperit auster, home íntegre amb fills díscols... I referint-se als qui l'assenyalen: els traïdors ho pagaran, la vilesa dels qui s'abraonen sobre el lider caigut, etc.

Em sorprèn i m'intriga el gir argumental de l'independentisme de dretes quan diu: el cas Pujol no afecta el procés independentista. (Com era allò de excusatio non petita acusatio manifesta?). Tal com jo ho veig, el cas Pujol afecta tots els processos de les intitucions catalanes (i espanyoles, perquè la Generalitat emana de la Constitució i és un deure de l'estat vigilar-la) dels darrers trenta anys. Seria ben cec i ben suïcida passar per alt l'abast i les conseqüències del cas perquè l'impacte de Pujol sobre l'imaginari col·lectiu és enorme i no cal argumenta-lo. Perquè qüestiona, com a mínim, el mite que Catalunya és un espai polític millor i que el mal ve d'Almansa. L'estratègia de l'estruç no és mai una bona estratègia. 

M'entristeix el silenci còmplice de la institució anomenada Generalitat de Catalunya i em fascina el paper de l'Oficina Antifrau de catalana quan es querella contra Manos Limpias perquè se sent ofesa en el seu susceptibilíssim pudor (Però carai... a què es dedicava aquesta Oficina que sabia perfectament les aventures del Clan Pujol? A veure si també es querellaran contra mi!).

Em meravella Tv3 quan no s'oblida mai d'afegir davant del sintagma Manos Limpias l'epítet el sindicat d'ultradreta, un epítet adient però que és impropi en un informatiu d'un canal públic. Em demano perquè la Tv3 no afegeix mai ultradretà quan parla de Xavier Sala i Martin, de Boi Ruiz, de Jordi Galí, de mossèn Ballarín, dels directius del Barça, de Núria de Gispert, de tants altres ultradretans.

Em deprimeix viure en un país que no és petit per les mides del territori que si no per la misèria de les institucions, per la miopia dels periodistes subvencionats, de totes aquelles persones que van celebrar la Catalunya en miniatura que som i no ho volíem dir. Em deprimeix acceptar que la Generalitat sembla més aviat un epígon franquista construït per un arquitecte delinqüent.

M'apena no poder comprendre els complicats viaranys de la ment de Jordi Pujol perquè al capdavall només és un home que no ha estat mai brillant en res i que no passa d'hàbil, (hàbil també per evadir capitals). Bon estratega per bloquejar les esquerres catalanes. Poc més.

M'apena haver de dir que els quaranta anys de feixisme se sumen als trenta anys de pujol-catalanisme en l'haver del desastre i la infàmia que ens fan petits i invisibles: si algú es demana per què l'independentisme català no ha recollit cap suport enllà dels Pirineus ja té la resposta. La història de Catalunya cau una vegda i una altra a les mans dels mesquins: tot indica que Catalunya és tan corrupta com Espanya, i que res no ens diferencia. Les solucions -com els mals- només podran ser compartides.

Tan sols hi ha un indici de progrés: ara els mesquins es confessen a El Periódico.


23/08/2014

John, Clarence i Fernando dormen a Marçà


Enmig dels pins i a tocar de la jonquera que emmuralla la riera de Fontaubella hi ha les tres tombes, senzilles i cobertes per la pinassa. Dels tres, tan sols en John Cookson va morir aquí, el vuit de novembre del 1938 als vint-i-tres anys. Clarence Kaillin(1) i Fernando Jaffa també foren soldats de la XV Brigada amb base a Marçà, però van salvar la vida i foren repatriats. Van fer vida i família, l'un als Estats Units i l'altre a l'Argentina. Al final de la vida van demanar ser enterrats al costat d'en John i ara el custodien: Clarence a l'esquerra i Fernando a la dreta.


Pocs dies abans de ser retornat a Wisconsin un cop el govern havia decidit prescindir de les Brigades internacionals, el tinent Cookson va morir en un dels capítols de la batalla de l'Ebre. Cookson s'havia guanyat una reputació com a especialista en comunicacions i la seva funció era estendre els cables telefònics entre les posicions de l'exèrcit republicà, que era una de les tasques més arriscades.

Per arribar a les tres tombes menudes no et pots refiar de les indicacions que consten a la guia de Marçà, perquè les de les pistes han estat esborrades i cal esmolar la intuïció. Les trobo a uns dos quilòmetres del poble, sota la impressionant Mola de Colldejou coberta per un núvol que li fa de barret.

Les tres tombes paral·leles i discretes en la penombra dels pins expliquen moltes històries, i si t'hi asseus una estona i pares l'orella pots sentir una història d'amistat i de guerra, de fidelitats, de lluita pels ideals, de mort i de memòria dolorossament insurrecta. I malauradament, també he sentit un conte sobre la vergonya.

Cada passejada que em du als escenaris i als records d'aquells homes i dones que van venir de tots els racons del món perquè sabien que a Espanya hi havia una guerra trascendental m'emociona i em commou. Cap d'ells no va venir a Espanya a provar fortuna, i van anar a la guerra sabent que a les guerres s'hi va a morir si cal.

Que Espanya sigui plena de fosses comunes i enterraments indignes dels qui van donar la vida per la democràcia i la llibertat em sembla trist i lamentable, però no és allò que em parla de la vergonya. Què dirien John, Clarence i Fernando si els fos permès veure per un instant què és el país pel qual van morir? A qui votem, per quines causes ens movem...? Com de mediocres i petits hem fet els nostres somnis... Què dirien de la nostra enorme capacitat per acceptar i conviure amb aquell feixisme que encara campa dins de les cases i pels carrers, que cavalca pels palaus i els parlaments... A quin preu tan miserable hem venut una idea per la qual John Cookson va travessar l'Atlàntic i es va plantar davant la màquina de guerra feixista.

John, Clarence i Fernando van cridar un dia No pasarán en aquest paisatge i jo, agenollat sota els pins que ombregen els seus llits, tan sols mormolo dèbilment No oblidaré, prometo que no oblidaré...

*

Una hora més tard arribo al lloc on Robert Capa va immortalitzar Milton Wolf, el comandant del batalló nord-americà Abraham Lincoln. Després torno avall, i em poso a buscar l'antic camp d'entrenament que algun brigadista irònic va batejar amb el nom de Chabola Valley. Al vespre trobo el Mas d'en Rafel, on hi ha la fossa de 95 soldats republicans morts a les acaballes de la batalla. Són els darrers soldats que defensaren allò que encara no hem sabut guanyar.

___________________________
(1) John Cookson i Clarence Kaillin eren nascuts a Madison (Wisconsin) i amics de la infantesa. Foren dels primers nord-americans que es van embarcar des de Nova York per allistar-se a les brigades internacionals. A la correspondència de Cookson amb la seva família (que Kaillin va recollir i editar), John manifesta una consciència clara del significat de la guerra espanyola en el context d'una Europa assetjada pel feixisme: sap que no ha anat a una guerra dels espanyols si no a una guerra europea -i de la humanitat- que lliura la primera batalla a Espanya. (De Cookson, que era matemàtic, també hi ha documentada correspondència amb Albert Einstein).



16/08/2014

En Nabo i la literatura

a l'Enric, que m'ha permès descobrir aquest fragment de la història


Quan he conegut la fabulosa història de la monja negra Luisa María Teresa he pensat en J.L. Borges i en Pasolini.

J.L. Borges va imaginar novel·les que mai no va escriure. L'escriptor parla d'una mescla de mandra i sentiment de tasca inútil, desproporcionada. Enlloc d'emfrascar-se en la feinada àrdua de confegir una novel·la fa la ressenya del llibre imaginat en un relat breu. El senyal del geni es troba rere la concisió narrativa, l'esfereïdora precisió de les paraules i la perfecció de la sintaxi.

A Il Decamerone d'en Pasolini, el personatge del pintor Giotto (interpretat pel propi director) exclama: Perchè realizzare un'opera quando è così bello sognarla soltanto?

He pensat en les dues opcions: ressenyar una novel·la que no existeix o somiar-la i prou. Tot això m'ha passat en conèixer qui fou la monja negra Luisa María Teresa. I finalment he optat per la tercera via, la més dèbil de les possibles: escriure un apunt en un bloc.

La meva tria és divulgar els fets i, com qui llança al mar una ampolleta amb missatge, confiar que un escriptor ho recollirà en alguna banda. Per explicar la història cal començar pel començament.

El 1660, María Teresa de Austria y Borbón, infanta d'Espanya, es va casar amb Lluís XIV, el Rei Sol. Diuen que ella va sentir l'amor a primera vista, però el francès tan sols va veure una noia grassoneta de dents lletges i un pentinat horrible. Per reafirmar l'aliança estratègica amb Espanya va accedir al casament. Van tenir sis fills. Un nét va regnar a Espanya amb el nom de Felip Vè.

La vida de María Teresa a la cort francesa va ser avorrida i depriment. Incapaç de competir en gràcia i bellesa amb les altres dames, llanguia enmig d'una profunda solitud. Tan evident devia ser la pena que el duc de Beaufort, cosi del rei i almirall de la marina, li va dur un detall a la tornada d'un viatge a l'Àfrica. Era un negre Pigmeu que fou obsequiat a la primera dama com a buffon per a la seva distracció i esbarjo. L'esclau va ser batejat cristianament amb el nom de Nabo i fou molt estimat en els cercles de la reina pel seu ímpetu i el seu enginy.

El 1664, María Teresa va infantar una nena negra. Els metges van quedar desconcertats pel color de pell del nadó, i van especular sobre el règim alimentari de la mare o les dificultats del part. La relació que es pugui establir entre en Nabo i la criatura negra és matèria literària, ja que per als historiadors la confusió és massa gran.

El acabar el part, els metges li van dir a María Teresa que la criatura havia mort. Però dotze anys més tard una noia negra de nom Luisa María Teresa va ingressar al convent benedictí de Moret. A la cerimònia de lectura dels vots hi va assistir tota la Cort, i el rei li va assignar una pensió vitalícia de 300 lliures. La monja va rebre sovint la visita de la Marquesa de Maintenon, l'encarregada de tenir cura dels fills bastards del rei.

Grans escriptors podrien escriure una novel·la fascinant i àdhuc best seller. Penso d'entrada en Vargas Llosa i Isabel Allende. En Sánchez Piñol també ho faria bé. Perquè a la història d'en Nabo i la María Teresa hi ha viatges, pena, melanconia, política, gelosia, intriga, religió, hipocresia, erotisme, solitud, mort, enveja. Hi ha persones desplaçades del seu origen que es troben i que potser viuen un amor fulgurant i alhora tràgic. Hi ha una monja misteriosa i les intrigues cortesanes, les infidelitats compulsives del rei Sol. Hi ha diàleg entre la maldat dels cínics i la bondat dels ingenus. Hi ha un avorriment molt llarg i unes guspires de joia molt breus. Hi ha escenaris fascinants que van des d'una selva tropical als palaus europeus del XVII. Reis i pàries, aristòcrates i esclaus, silencis i música de Jean-Baptiste Lully. I també hi ha un assassinat misteríós.

Perquè m'oblidava de dir que en Nabo va morir en circumstàncies estranyes poc abans del naixement de la Luisa María Teresa.

M'imagino els ulls d'en Nabo quan encara no es deia Nabo i contempla la costa francesa des de la coberta del vaixell del duc de Beaufort. Com es mira el palau on el duen, la decoració daurada, la roba i els gestos i l'idioma dels qui l'han segrestat. Com sent per primer cop el tacte fred del marbre sota la planta dels peus. El seu ànim navega entre la sorpresa, la meravella i un probable estupor davant de tanta estupidesa i absurds. Pensa en els girs de la vida, en el destí, la fugacitat i els canvis. Sap que mai no podrà desfer el camí ni podrà tornar amb els seus. Decideix viure la vida que un atzar impensable li ha disposat. Si això no és la gran literatura, que baixi Dostoievski i m'ho negui.



Més informació:

http://retratosdelahistoria.blogspot.com.es/2012/03/la-hija-negra-de-maria-teresa-de.html

http://historiasdelahistoria.com/2012/10/30/nabo-el-esclavo-pigmeo-que-puso-los-cuernos-al-rey-sol

14/08/2014

Trans-valsos d'estiu


Parlo amb una amiga que té el pare ingressat en un hospital de Barcelona. La descripció dels passadissos on rauen els malalts podria remetre al retrat en blanc i negre dels hospitals de fa cinquanta anys, o a aquella imatge que hom té del que deuen ser els centres sanitaris de l'Àfrica tropical. De vegades venen ganes de riure, perquè en el caràcter dels mediterranis hi ha aquesta tendència a l'humor negre i al surrealisme.

A l'estiu del 2006 va ploure molt poc, i un conseller d'Iniciativa va decidir resar-li a la Mare de Déu per demanar-li l'aigua del cel (a Catalunya la van deixar ser una mica d'esquerres durant uns anyets). La sequera era un tema de conversa habitual, i les persones tancaven l'aixeta mentre es rentaven les dents i els veïns denunciaven els veïns amb piscina, i es promovien accions contra els camps de golf pel malbaratament de l'aigua.

Aquell any el meu pare vivia en un centre d'atencions paliatives mentre esperava el bitllet de tornada, i la qüestió de l'aigua no el preocupava gaire. Li interessaven més els records de la infantesa i de la joventut. Li va agradar molt la novel·la d'en Günter Grass (Com els crancs) en què revisa el nazisme alemany. A la meva mare, en canvi, la sequera i aquella xafogor de l'agost la tenien angoixada. Li tocava anar-hi cada dia per donar-li l'esmorzar, el dinar i el sopar al marit malalt, ja que el personal d'infermeria era molt escàs. [Fa poc vaig passar per davant del centre i vaig descobrir que va tancar].

El company d'habitació del meu pare llegia revistes del cor i mirava concursos de la tv. Els seus familiars li duien bombons i la revista Cuore. Fins que una matinada va marxar i en va aparèixer un de nou. La muller del nou company es deia Cristina i estava convençuda que hi havia algun error en el diagnòstic. Estava segura que el seu marit se'n sortiria si li administressin la teràpia correcta en un centre adequat. Telefonava, reclamava i movia fils. Durant tota una setmana no va defallir. Quan s'enduien el cos emmortallat encara se sentia disposada a reclamar.

Abans no arribessin les pluges de la tardor (que van fer destrosses molt severes pel Maresme) ja no em va caldre anar més al centre de les atencions paliatives.

I no obstant tots aquests records ara no sé què dir quan m'expliquen, és com si no hi hagués experiència, com si no hi hagués cap aprenentatge. Només puc recordar i no puc imaginar com són els hospitals catalans en l'era del nacionalista-neoliberal Boi Ruiz. Tan sols recordo, ensopego i m'embarbusso. Vull evitar els tòpics de l'esperança buida i de la conformitat estúpida, i tan sols trobo el mirall i les boires.

Si pugués t'explicaria aquestes boires que s'emmirallen en el no-res que sembla el tot, la llum pàl·lida que il·lumina els corredors del hospitals. Si pugués, però no puc. Tot està per fer, i alhora tot estava fet. Potser he nascut per fer descripcions, però no per explicar.


13/08/2014

Els morts parlen des de les pantalles


He estat a punt de titular aquesta entrada amb "Va de cine", però amb aquest títol no hauria fet l'agost, i els pobres soferts bloggers ja ho passem prou malament enmig de la canícula: no em puc arriscar a un títol gris. Ara penso que hauria atret més lectures si el títol hagués estat Els morts follen a les pantalles, però el recurs fàcil només parla de la mediocritat del qui l'escriu.

Estic vivint en un estiu estrany. Calor molt moderada, pluges d'accent tropical, coneguts que no poden fer vacances. Un estiu que va començar amb les bombes damunt el ghetto de Gaza i que el vell Pujol va envinagrar, un estiu en què dos (o tres) actrius i actors han trobat la mort i han desfermat aquella emoció morbosa, les morts que donen tanta vida al facebook.

Malgrat que jo sigui nascut a mitjans dels seixanta, la Lauren Bacall la recordo molt bé. Un dels rostres que vaig aprendre a dir que eren mítics perquè els veig en blanc i negre i perquè el gènere dels detectius i les seves femmes fatales m'agrada molt. Tot i que vaig aprendre l'erotisme gràcies a l'ombra dels pits de Kim Basinger, Lisa Bonet i Juliette Binoche, he sabut comprendre la Bacall. (El guant de la Gilda l'entenc si faig un esforç, però no m'excita). La Bacall és -per mi- una actriu que em va emocionar a Dogville i a Manderlay, i fins i tot a l'estranya The Walker (que estranys poden ser els ianquis quan es posen a fer cinema estrany...!).

L'altre difunt estival és en Robin Williams, un actor que sempre m'ha produït una certa repugnància que no sabria definir amb precisió. Entenc perquè emociona el seu paper a El club dels poetes morts, però a mi aquella cinta no em va agradar gens, i crec que ell en té bona part de la culpa: no ho hauria fet molt millor -posem per exemple- Al Pacino?

Com que la vaig veure de jove, ara m'he obligat a veure-la de nou en un canal de tv, però no he resistit ni vint minuts: continuo veient un actor fals i patètic que només em vaig creure a mitges a One Hour Photo (Retratos de una obsesión). El veig histriònic i impostat, com si vulgués dir (entre fotograma i fotograma) que no es creu el personatge i que està esperant l'hora de plegar com qualsevol funcionari.

No sé per quin motiu la carrera de Williams és tan terriblement descendent, i no sé com va arribar a les comèdies més lamentables, ridícules i puerils del pitjor Hollywood. Desconec si mai va actuar al costat de Schwarzenegger o de Stallone, però no em sorprendria gens. És probable que les raons del descens es puguin explicar per factors tan humans que, si els conegués, potser me'l farien proper i comprensible. Tot i que el cinema de Hollywood m'interessa molt poc, no deixa de ser un fenomen cultural molt potent. Del Williams només en retinc el seu personatge a El rei pescador, deguda al Terry Gilliam. Una cinta barroca i complexa on Gilliam reprèn la seva obsessió pel cicle artúric i on de vegades s'intueix que el pobre Williams no comprenia de què anava el seu personatge.

La vitalitat dels actors morts a la pantalla és inquietant, una aportació de la modernitat a la mitomania que permet reflexionar sobre la nostra part irracional (la més poderosa) i la nostra necessitat de trascendir. Sempre hem creat herois i mites lligats a la immortalitat, i al panteó grec ja hi havia deitats grotesques i eròtiques i sublims. Ara les tenim a les pantalles i fins i tot al Youtube, però aquell ésser de l'animeta feble i vague que va dir l'emperador Adrià és el mateix. Encén la pantalla i li sembla que sent parlar els déus.