26 maig 2016

La Comuna de Gràcia

La policia autonòmica davant la porta del "Banc Expropiat". Imatge extreta de La Directa.


En temps de l'emperador Napoleó III, l'estat francès va contractar un urbanista mític i sinistre: el funcionari Georges Eugène Haussman. Haussmann va dissenyar una ciutat amb avingudes àmplies, amb la intenció que les tropes puguessin desplaçar-se de pressa i eficaçment per tal de resoldre els conflictes i les revoltes urbanes. Actualment, una de les seves obres du el seu nom: és el Boulevard Haussmann, avinguda pacífica i botiguera.

No fa massa, en Salvador Sostres reclamava a les autoritats de l'ordre que entressin al barri de Gràcia de Barcelona amb tanquetes (i mangueres d'aigua a pressió amb sabó per rentar les rastes dels okupes del barri). En Sostres no sorprèn ningú en els seus deliris exterminadors, però ens permet comprendre què pensa un sector de la societat, que si bé per fortuna és residual, també conserva un gran poder i molta influència, tal com es pot veure avui en els mitjans que expliquen els conflictes socials i policials al barri de Gràcia.

Molts recordem una desfilada esperpèntica del Mossos d'Esquadra de l'any 2013, amb l'uniforme de Darth Vader al complet i màscares anti-gas incloses. Uns 300 policies van desplaçar-se a Gràcia per vigilar una manifestació d'unes 50 persones. Una de les demostracions de força brutal que, des de temps immemorials, fascinen el poder. Sigui "democràtic" o no.

Em sento incapaç d'analitzar amb seny els esdeveniments dels darrers dies, d'ençà de l'operació inicial de la policia autonòmica per desallotjar el "Banc expropiat". És difícil posar seny i distància, perquè la sola expressió "banc expropiat" em fa sentir tan feliç que perdo la distància de la raó. Després d'anys de llegir, de patir, de veure com els bancs expropien els ciutadans, què vols que et digui: no em sento capaç de situar-me al costat de la justícia legal.

És l'hora de la justícia poètica?

A hores d'ara, només sóc capaç de fer-me una llista d'elements que cal tenir en compte:
  • L'origen del conflicte ens remet als fets de Can Vies, que van assenyalar l'inici del declivi del pitjor alcalde de Barcelona. Xavier Trias (per ignorància i per prepotència -dues virtuts que solen acompanyar-se com la sarna i la picor) va desplegar la força brutal contra un centre social ocupat. Trias va voler evitar un segon cas Can Vies. La contundència convergent li podia sortir molt cara a les urnes. Va comprar la pau i va decidir pagar el lloguer del Banc Expropiat. S'apropaven les eleccions i tocava comprar afectes.
  • La mala política de Trias té un segon capítol. L'equip de govern municipal fa un tracte secret amb un empresari especulador i obscur, el propietari del local ocupat. Durant un temps, tothom calla: el propietari perquè percep mensualment l'import reinflat d'un lloguer abusiu: uns 5.000 euros. Però els okupes també callen, i això demana una pregunta: els okupes callen i no pregunten perquè no els desallotgen? Tenen coneixement de la jugada secreta de Trias?
  • L'alcalde Ada Colau descobreix l'esperpent del seu predecessor al càrrec i decideix rescindir el contracte de lloguer. Sembla l'única acció possible, la més lògica. I la més coherent amb la idea de la transparència i del bon ús dels fons públics. L'opció de Trias fou malversadora i corrupta, de to mafiós. 
  • La CUP, que dóna cobertura ideològica (i possiblement logística) al Banc Expropiat, va signar (el gener del 2016) un acord postelectoral amb Junts pel Sí, el grup que formen Convergència i ERC, i això permet a aquests darrers formar el govern de la Generalitat. Des del primer dia se sap que el pacte és dèbil, obscur i trencadís. Es tracta d'opcions ideològiques antagòniques, i tan sols unides per un projecte vaporós: el "procés". Els fets de Gràcia expressen la tensió ideològica i els problemes ètics de la CUP després de pactar amb la dreta catalana?
  • Alguns membres de la CUP (això s'ha sabut ara) es van reunir discretament amb els responsables del Mossos d'Esquadra fa pocs dies. El tema de la reunió era la qüestió de les "pistoles teaser", que Junts pel Sí va voler pactar amb els altres grups del Parlament sense càmeres i sense periodistes. La CUP va descobrir que no havien estat convidats al pacte i van demanar una trobada. La reunió va acabar amb tensions i cap acord. Era el pressagi del conflicte?
  • Fa dues setmanes, vuit Mossos d'esquadra surten impunes del judici per l'assassinat de Juan Andrés Benítez, el veí del Raval mort per una pallissa policial. Malgrat l'acceptació de la culpabilitat, els vuit policies se'n surten sense càstig: un cas inèdit L'advocat contractat pel departament d'Interior és un conegut ultra-dretà. Creix la tensió entre la CUP i el govern de la Generalitat. Un nou pas vers el conflicte?
  • La CUP és, probablement, l'organització política més coherent amb sí mateixa, amb el seu ideari. La que menys fissures mostra entre el seu discurs i les seves accions. Tan sols resulta conflictiu l'acord per donar la presidència de la Generalitat als partits de la dreta nacionalista clàssica, però fins i tot en aquest cas són els únics que mostren un sentit creïble de la transparència. Els conflictes interns a Convergència i a ERC se silencien de forma escandalosa. Ningú no es creu aquesta unitat confessional amb el "procés", però tan sols la CUP ho fa visible.
  • Catalunya (com el conjunt d'Espanya, com Europa) viu un moment decisiu i tràgic que només es pot entendre per la tensió dreta-esquerra. Les operacions independentistes pretenen emmascar el conflicte i traduir-lo traïdorament a d'altres òrbites, però som on hem estat sempre: com es distribueix (o com es redistribueix) la riquesa? És gràcies a la intel·ligència d'Ada Colau que el debat retorna al seu lloc just?
  • Els conflictes de Gràcia ens expliquen el debat entre allò que s'anomena "la vella política" i "la nova política". La vella (i inútil i desgastada) és la de Convergència i el PSC, que són a l'origen dels problemes. El conflicte exemplifica quina diferència hi ha entre els alcaldes anteriors a Ada Colau i Ada Colau. El conflicte és bo perquè és necessari.
  • El paper de la policia autonòmica, la seva història i el seu present són l'objecte d'un debat que demana molta anàlisi. Podem començar per debatre sobre el seu nom: d'on surt això de "Mossos d'esquadra"? A què es referia originalment i perquè s'escull aquest nom quan un dels governs de Pujol el presenta com a "marca" de la policia autonòmica? Com és que en tan pocs anys d'existència han aconseguit dotar-se d'una imatge tan nefasta? És per culpa de les unitats anti-avalots en exclusiva o hi ha més elements a valorar? Hi ha un model policial a la ment dels polítics que governen? On és la roda de premsa inexistent del conseller d'Interior que ens faci entendre la impunitat dels vuit imputats en el cas Raval?
  • Cal reconèixer a la CUP un domini excel·lent del simbòlic i de l'imaginari. Per mi que són els polítics més lletrats i més cultes de tots els que sufraguem. Iniciar una escalada de tensió amb el poder -que podria liquidar el govern Puigdemont en quatre dies- a partir de les paraules "banc expropiat" demostra una agudesa quasi inèdita a Catalunya, on estàvem habituats als jocs conceptuals d'una burgesia exhausta. Mai no sabrem si hi ha un guió ocult i un pacte de sang entre la CUP i En Comú Podem, però si non è vero è ben trovato. En temps de grans problemes calen les grans solucions. Cal tombar el govern de la dreta des del carrer?
  • A ningú no se li passa per alt que el conflicte coincideix miraculosament amb la presentació dels pressupostos de la Generalitat. Els aldarulls de Gràcia han desviat el focus periodístic previsible. Quan el conseller Junqueras presentava els pressupostos al Parlament, els diputats de la CUP eren en una altra banda: estaven denunciant les lesions produïdes pels Mossos d'esquadra durant la primera nit de conflictes a Gràcia. És el final del govern Puigdemont-Junqueras? Cal explicar que els vots de la CUP són imprescindibles per aprovar els pressupostos de Junqueras? Cal dir que aquests pressupostos incorporen duríssimes retallades en sanitat, educació i serveis socials?
  • La Comuna de Gràcia: els Mossos d'esquadra de la dreta nacionalista contra la CUP? O la Cup de Barcelona contra Colau, i de passada ens carreguem el govern de Puigdemont d'una punyetera vegada? Qui va obrir la caixa de Pandora? Qui és la caixa i qui és Pandora?
Estic escrivint sense saber què passa ara al barri de Gràcia. Però tant si hi ha conflicte com si no, s'ha iniciat un procés nou que ens qüestiona a tots. Escric perquè sento que ho he de fer, ni que només sigui per qüestionar-me a mi. Cal fer qualsevol cosa. Qualsevol menys callar.

25 maig 2016

La pena gironina


Del gener ençà, cada matí quan es lleva, el primer que se li acut a en Putxi és que li venen ganes de llençar-se balcó avall. És la pena, la nostàlgia gironina. Ni els précs de la senyora ni les trucades del xofer, que l'espera a la porta per dur-lo a Palau no li valen de consol. Es voldria fondre dins del llit. De vegades, després de la nostàlgia gironina li venen les ganes d'anar a buscar l'Artur i retorçar-li en ganyot amb les mans. Amb aquestes mans feréstegues i osonenques que déu li da.

En Putxi vol anar al psiquiatre, a veure si li explica quin impuls li feu acceptar la presidència, el regal enverinat. Passar a la història com el primer president que no ha estat escollit a les urnes és un desastre, diguin el què diguin els carallots del Punt, l'Ara i la colla pessigolla de Vilaweb i tota la pesca de lletraferits. Diguin el què diguin a la teletrès, la seva presidència és una presidència de merda, i ell ho sap. La qüestió és: quin mecanisme inconscient el va dur fins aquí? És cert que no som amos de la nostra vida? Quién maneja mi barca? Ja no li fan ni punyetera gràcia les metàfores marineres de l'Arturet, els seus timons i les seves rutes de col·lisió, les Ítaques de merda.

En Putxi no les té totes i se li nota en el gest, en la cura excessiva per la prossòdia. I per aquesta vocalització com d'home vell. Ho sap. Qui no té res a dir ho diu en un català excels. Ningú no li ho diu perquè el rodegen aduladors mediocres, però tots ho saben. El vestit nou de l'emperador. En Romeva se l'enduu de viatge per Europa i no el rep ni Déu, i la BBC l'envia a fregir espàrrecs. Només li faltava això de la Cup, que té tela. Els mateixos que l'han fet president ara li foten pedres pel cap.

Qui el va fer sortir de la bella Girona? Si aquella és la ciutat més rica i més florida de tota Catalunya! Girona, la més catalana de totes, llemosina, pura i verge, lliure de xarnegada, la ciutat on els nens no saben què és la llengua castellana...! Que fàcil i bonic no hagués estat lluitar per la independència de Girona!

A Girona, fins i tot la Cup és Cup i no Kup, com la de Barcelona. Gamberrets però de bona jeia, i catalans més que res. A Girona, els de la Cup són cupaires. A Barcelona, kupistes. I resulta que els deu el càrrec als kupistes, a veure com ho païm, això. Això no ho arregla un psiquiatre normal.
Per què no sóc a la bella Girona de les mosques de sant Narcís, enlloc de ser a la Barcelona bruta dels borinots d'Esquerra? Casum seuna! Aquí em fot ombra hasta la Colau! Cada cop que em foten a la foto al costat d'en Junqueras semblo el seu gestor, o l'uixer, o el noi que li du la Pizza Carbonara.
Cada matí quan es mira al mirall, en Putxi sent la pena gironina i enyora la festa de les flors, que era el major repte que tenia fins fa poc. Es mira i veu que els assessors l'han obligat a escurçar-se els cabells, a poc i a poc però sense aturador, progressivament. Els assessors d'imatge volen aconseguir que els llenguts de El Mundo i de Crónica Global deixin d'anomenar-lo Cocomotxo. Com a mínim, que no em diguin "Cocomotxo" i que no em posin al costat d'en "Cocoliso", el que em du a voltar per Europa sin ton ni son.

Això de "Cocomotxo", a la bella Girona, no li ho havien dit mai.

23 maig 2016

Superconvergència pel pedregar

Josep Pujol votant a les primàries de CDC amb Helena Rakosnik al costat.
Josep Pujol s'apareix al costat d'Helena Rakosnik per espatllar-li el superdissabte
(fotografia de El País).


El rei Mides convertia en or tot allò que tocava i l'Artur Mas sembla un Mides invertit, que trenca tot allò que toca. Que quedi clar que la demolició de Convergència és un fet que m'omple de l'alegria. Tan sols lamento haver esperat per veure-ho fins al 2016.

La llista de desperfectes causats per Mas al seu partit és llarga, però és fàcil de resumir: des que n'és el lider, la pèrdua de vots, de diputats i de tota mena de càrrecs és vertiginosa. Catalunya hi ha sortit guanyant, i per això sento una mena de remot agraïment pel senyoret Mas. Tot i que la seva capacitat de fer mal al país sembla força intacta i per tant continua sent un tipus perillós.

El darrer acte enderrocaire de Mas ha estat la pantomima del Superdissabte, un nom pretensiós i exagerat per a un concepte sardanesc i espardenyaire en la línia clàssica del partit de Pujol. No entenc com és que no el van celebrar al cim de la Pica d'Estats. Suposo que perquè la militància ja no està per aquests trotes.

El superdissabte era un gest per simular que la democràcia ha arribat al partit. La Tv3 s'ha encarregat de mostrar urnes, somriures, camises desbotonades i zero corbates. Però la mala estrella de Mas li ha gastat una mala passada. A la fotografia, quan la senyora Helena Rakosnik de Mas s'apropa a votar, se li apareix al costat el fantasma de Jordi Pujol, sota l'efígie d'un dels seus fills, en Josepet. Ja és mala pata. És com si a Lady Macbeth se li aparegués el fantasma de Duncan quan baixa a sopar. Mala pata o l'obscura venjança del clan dels delinqëunts més patriòtics de la història recent?

Des de la perspectiva literària, Convergència és un sainet còmic i hil·larant, i alhora una tragèdia. A veure si arriba un novel·lista capaç de fusionar els dos gèneres. En Francesc Homs podria ser un bon protagonista, suggereixo. Homs és un nen a la primera escena, en la qual el Gran Jordiet li tusta el cap amb gest de capellà marista. A la darrera, Homs pronuncia un discurs (imprescindible sense corbata) a l'enterrament de Jordi Pujol, que amb la mort obté la impunitat defnitiva.

Homs té alguna cosa de l'inoblidable Onofre Bouvila (salvant distàncies), el protagonista de "La ciudad de los prodigios". I també té un aire del genial Ignatius J. Reilly, el de "Una confabulació d'imbècils" (prenc el títol de la darrera traducció, d'en Xavier Pàmies). La seva passió per les frases fetes ficades amb calçador el converteix en gran candidat a un personatge còmic, una mena de pallasso trist i ridícul que intervé en els grans moments cridant:
-No poseu el carro davant dels bous! No llençarem el barret al foc!

Em temo que, amb el temps, enyorarem els temps de Convergència, perquè al món cada cop hi ha menys elements que ens facin riure. Sense els convergents hi sortirem guanyant en salut mental i en qualitat de vida, però farem menys riallades. És com quan ens vam quedar sense Charlie Rivel.

20 maig 2016

El camí que no va enlloc




El rètol del camí diu que aquest camí et du cap a la muntanya de Montserrat. Però jo no vull anar a Montserrat.

No m'agrada la muntanya sodomitzada pels monjos. No m'agrada la muntanya que han fet vulgar i lletja de tan voler-la fer pels turistes. No m'agraden els monjos ni les monges, no m'agrada com els monjos han embrutat la creació. No m'agraden les banderes que hi planten. Si Déu existís, fotria barranc avall el monestir i el parking i el restaurant d'aquests monjos benedictins i cobdiciosos.

Per això m'aturo, molt abans d'Olesa, quan veig la vella granja de gallines abandonada. A la banda esquerra del camí. Quan les gallines ja no hi eren hi van instal·lar una impremta. Hi ha piles de paper, resmes i més resmes. Això valia un dineral. Comptat en pessetes.

Però no hi ha cap rastre de la maquinària de les impremtes. Bosses de tinta per a offset, plantilles per troquelar. Impressions de tota mena. L'edició del Tarot de Dalí. Enciclopèdies per a estudiants de secundària. Factures i albarans. Damunt de la nau hi ha una casa. Potser hi viu algú. En aquests temps de nacionalistes i misèria hi ha molta gent que es refugia a les ruïnes catalanes.

Aquí mai no hi va haver una impremta, penso. Algú que tenia una impremta en una altra banda va dur aquí les restes del naufragi.

Un silenci i una tristesa enormes envolten el lloc. La vegetació recupera a poc a poc el món, però aquí ho fa amb prudència. El temps té tot el temps del món, no té pressa. Hi ha fotocòpies de carnets d'identitat i targetes de telèfon. Vodafone. Sembla que haguessin marxat ahir, depressa, encalçats per un dimoni local, per un explosió nuclear. Només era la misèria, penso. Una explosió de misèria radioactiva.

Poc més avall del camí encara hi ha els pins estesos per la ventada de fa dos novembres.

17 maig 2016

Una novel·la, negra i catalana (poema en prosa)


Els pescadors clandestins de l'embassament de Mequinensa són, també, els independentistes de la zona. Són gent rude, duen la desobediència a la sang. Pesquen les carpes de nit. Pescar carpes a les fosques no és més patriota que pescar-les de dia, però si les pesques de nit la policia ho té més difícil per enxampar-te.

Les carpes de l'embassament de Mequinensa contenen tant de mercuri que pots emmalaltir greument si les menges.

Les carpes que els pescadors independentistes han pescat de nit les venen a un comerciant xinès que les distribueix pels restaurants xinesos de Barcelona, i de wok i de sushi. Barcelona cau molt més al nord, i a Barcelona no són gaire independentistes.

Els del sud sempre estan ressentits amb els del nord. Louisiana odia Washington i als de Nova Orleans els agradaria fotre els de Seattle, i sobretot els de Nova York.

D'això se'n diu geografia humana i de vegades geoestratègia.

La policia diu que vigila, persegueix i castiga la pesca clandestina de les carpes de l'embassament de Mequinensa.

Els pescadors clandestins de l'embassament de Mequinensa expliquen la persecució policial amb l'argument sobiranista: tal com ells ho diuen, la policia els emprenya perquè són independentistes catalans i duen banderetes estelades a les barquetes.

Perdó pels diminutius.

Del mercuri no en parlen mai. Tampc no diuen mai res de l'intermediari xinès al qui li venen el peix tòxic.