28 ag. 2015

El president número 4, déja vu

aquest article està dedicat a l'arqueòleg glamurós

 

2015: no és el primer cop que a la dissortada Catalunya hi ha llistes electorals que agermanen partits, ni el primer cop que el president s'amaga enmig d'altres noms. Ni el primer cop que aquestes operacions es cometen en nom de l'excepcionalitat, d'un "moment cabdal en la Història". D'ençà del Romanticisme, Catalunya és un devessall de moments històrics.

Cada experiència de la vida té una primera vegada: la primera llàgrima, la primera fam, el primer petó, el primer orgasme o la primera frustració. Les primeres vegades ens ajuden a comprendre, d'altres ens ensenyen, ens prevenen, ens immunitzen o ens fan desitjar les següents. Mai no hi haurà un segon primer petó, tal com mai no et podràs banyar a la mateixa aigua del riu. I malgrat la sentència, tan terrible com indiscutible, el ionqui i el patriota es continuen injectant la il·lusió del plaer per provar de reviure aquell primer cop. El sublim, l'impossible. Cada nova reedició d'aquell primer cop durà l'estigma d'un entristidor "déja vu".

Els grecs de la Grècia antiga, quan els grecs eren el centre del món, deien que l'amnèsia era un do que et concedeixen els déus: benaurat l'amnèsic, perquè el qui perd la memòria pot ser feliç de nou. (A la majoria dels humans, però, l'amnèsia ens és negada, igual com ara la centralitat del món o la quitança del deute als grecs, que han estat reduïts a pobres, deutors i malpagadors. Ai dels grecs d'avui, humiliats per uns bàrbars de pèl ros que es mataven a garrotades mentre, pel mateix temps, a Atenes, Aristòtil discernia i classificava les arts, els gèneres literaris, explicava la tragèdia i la comèdia, el paper de l'ètica en la vida pública i privada...).

Com deia abans, cada fet de la vida i de la història té la seva primera vegada. Però així com la memòria dels individus podria rebre el present diví de l'amnèsia, el llibres i les hemeroteques guarden la memòria col·lectiva. Se'n diu història o Història, i malgrat que està exposada a les tergiversacions interessades dels qui la vigilen, escriuen o supervisen, permet saber que el present surt del passat, que no hi ha res de nou sota la capa del cel. La història és plena de lamentables déja vus. Veiem-ne un o dos:

El 1901, el catalanisme burgès va fer el salt definitiu a la política espanyola amb una candidatura que fusionava dos grups: la Unió Regionalista i el Centre Nacional Català, que es van presentar amb el nom de Lliga Regionalista. Popularment, la llista de la Lliga va ser coneguda com "la llista dels quatre presidents", perquè els quatre primers candidats foren en Bartomeu Robert, exalcalde Barcelona i expresident de la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País, Albert Rusiñol (germà d'en Santiago), expresident del Fomento del Trabajo Nacional, Lluís Domènech i Montaner, expresident de l'Ateneu Barcelonès, i Sebastià Torres i Planas, expresident de la Liga de Defensa Industrial y Comercial. En Francesc Cambó, emprenedor esclavista i futur mecenes de l'Alzamiento nacional de Franco, també era a la llista. Cambó era fill de Verges (l'Empordà), tal com un dels actuals candidats a la llista de Convergència.

L'argument que va dur a la fusió de les dues llistes de la burgesia catalana (tot i que més aviat barcelonina) fou el fracàs de la seva demanda anterior d'un concert econòmic amb l'estat espanyol, i un context que comença amb el Memorial de greuges (1885) i les Bases de Manresa (1892), textos de formulació més aviat rància i arcaica, inspirats en una retòrica romàntica, ridícula i obsoleta que, no obstant això, inauguren el catalanisme que ha arribat fins avui a través del pujolisme i del sobiranisme.

Malgrat que aquella llista vagament "unitària" va guanyar de llarg les eleccions a la circumscripció catalana, els problemes interns i la seva incapacitat per respondre als reptes socials de Catalunya la van abocar a la divisió i finalment al no-res. En la qüestió interna, no va ser ben acceptat pels socis el paper protagonsita que es va atorgar l'esclavista Francesc Cambó. Pel què fa a la resta, el discurs de la Lliga Regionalista respecte dels terribles reptes socials catalans fou simplement nul: res a dir sobre la pobresa, la desigualtat, les reivindicacions del moviment obrer que naixia en aquell temps. Quan va arribar la Setmana Revolucionària o Gloriosa (anomenada "Tràgica" pels redactors de La Vanguàrdia), cap dirigent de la Lliga no es va sentir al·ludit i va acceptar de bon grat la repressió de l'estat. Ni tan sols quan es va executar el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, el fundador de l'Escola Moderna que ja tenia centres escolars en diversos països europeus, cap lider del nacionalisme català  i burgès no hi va tenir res a objectar.



No és gens estrany que pocs anys més tard en Cambó passés d'un nacionalisme a l'altre amb una facilitat suau i ben lubricada. Un cop vist que la qüestió catalana ja no li convenia perquè la majoria dels catalans viraven cap al comunisme i l'anarquisme, en Cambó degué pensar que "Més val espanyol i ric que català i col·lectivitzat". I així fou com el prohom de la pàtria i traficant d'esclaus amb escultura davant la seu de La Caixa, a la Via Laietana, va finançar amb una generositat tant entusiàstica com desconeguda a Catalunya l'aventura del General Franco, l'home que li garantia uns privilegis de classe ascendits a prioritat absoluta.

[De ben segur que la conversió de la Via Laietana en Via Durruti també el va ajudar a inclinar-se per l'opció feixista. Sigui com sigui, els seus descendents encara tenen càrrecs públics ben remunerats o bé es dediquen a les arts musicals.]

Déja vu, diries, i amb aquella mateixa ganyota que fas quan saps que els grans orfebres del nazisme alemany van ser reclutats tant als EUA com a la URSS per dissenyar el món futur, que és l'actual. Quan saps que els ideòlegs i els enginyers d'una barbàrie són reclutats per a la barbàrie següent, perquè és la barbàrie allò que perpetua els privilegis de la minoria poderosa.

Déja vu, i quina pena que sigui tan fàcil dur les persones sense privilegis a votar els privilegiats i a repetir el moment tan sols perquè no tenim memòria o en tenim poca, i a validar de nou el discurs de les banderes que ens roben el sentit. Quina pena que no sabem entendre que això és un déja vu, quina pena de l'amnèsia o de la ignorància.

Però en fi... si la nostra amnèsia i la nostra ignorància ens duen a repetir la història, llavors només ens cal saber que poc després del triomf de la Lliga Regionalista del nacionalisme burgès van venir les revoltes obreres, la FAI i la CNT, etc. La relació (reactiva) que hi ha entre els dos fets no cal explicar-la, perquè no és gens esotèrica.

_________
Les dades històriques sorgeixen de fonts diverses, però n'hi ha prou amb citar la principal:
Riquer, Borja de, "Lliga regionalista: la burgesia catalana i el nacionalisme (1898-1904)". Barcelona, Edicions 62, 1977.

25 ag. 2015

Fragments d'una fe desconeguda


Si els homes foren més feliços quan creien en una Creació i en un Amor en majúscula, no ho sé. També ara hi ha qui diu que cal creure: en el què sigui i al preu que sigui. Hi ha qui, fins i tot, diu que cal creure en les pàtries. Hi ha qui afirma que cal creure en la ciència, en la democràcia o el progrés, que són dogmes inqüestionables per al qui no sigui diputat, doctor en ciència o doctor en tertúlia de tv i columna de diari.

No sé res del cert, però em sembla que quan la naturalesa es deia Creació, se la respectava més.

D'aquella fe, que de tan perduda ja se'ns fa desconeguda, en queden supersticions minúscules, capelles en ruïnes que contenen sants i marededéus entaranyinades de les quals n'hem perdut el nom.

Ara demanem aigua a les autoritats competents, a la junta de la comunitat de regants i a la confederació hidrogràfica, que depèn de la comunitat autònoma, del govern i d'una empresa imprecisa. Si no ens agrada la resposta podem recórrer a un tribunal arbitral que hi ha molt més enllà de les muntanyes, per la banda de Bèlgica o de Luxemburg. Abans, l'aigua la demanaven a la Providència, i es fa difícil decidir qui responia millor. No és segur que siguem ni millors ni més feliços sense aquells déus i els seus sants, hieràtics i polsegosos, tancats al fons de l'àbsis, desproveïts de poder.

Abans, als homes i les dones que caminaven pels camins fugint del mal i buscant el bé els anomenaven peregrins, romeus. Quan arribaven als pobles els donaven aigua i pa, i els oferien un sostre compartit. Ara els anomenem immigrants, il·legals.


15 ag. 2015

Tristesa. Junts per la Fe i l'Obscurantisme


Arribats en aquest punt (que el calendari em diu: 15 d'agost de 2015), em sento més aviat trist. I d'altra banda content. Content per les petites coses bones de la vida i per la visió dels núvols, d'aquesta fresca dels vespres i del matins, per les pluges que cauen, arrauxades, quan menys te les esperes.

Però trist cada cop que em miro la premsa, cada cop que m'anodono que a Catalunya ja no queda espai per a un debat racional. Qui sent la necessitat de debatre o de discutir quan sap del cert que la veritat està de part seva? De fet, això que escric és contingent i innecessari: a hores d'ara, la majoria de les persones han pres partit i saben què votaran el dia 27 de setembre. I malgrat que uns i altres donem raons per explicar-nos, no són raons allò que volem escoltar, perquè senzillament ja no ens volem escoltar.

Finalment, ha triomfat el discurs de la fe. I si tingués un residu de fe, sabria que només em queda resar perquè la llista dels creients no guanyi les eleccions (sóc conscient de la paradoxa, però els antics creients --com els antics alcohòlics-- mai deixem de ser-ho del tot).

En aquestes eleccions no caldrien debats als mitjans i ens ho podríem estalviar. Les posicions són massa cegues, massa viscerals. Els candidats que pretenen reeditar l'hegemonia dels hegemònics tampoc no tenen intenció de discutir res racional: en Raül Romeva (que es presenta a la mateixa candidatura que mossèn Ballarín), afirma en aquesta entrevista que cal tenir una visió "correcta" de les eleccions, i que no són eleccions si no un plebiscit. No cal dir que la visió correcta és la seva. Per algun imperatiu no argumentat, hi ha qui té la veritat i la revela als altres. Generosament. El mateix Raül Romeva diu que en un debat eventual no defensarà la política anti-social de l'Artur Mas: el debat social està exclòs. Ara no toca. En nom del trascendental, la raó ha quedat abolida.

"Trascendental" és un adjectiu que s'usa sovint per definir el moment que vivim, si hom s'escolta el discurs del poder i dels seus mitjans. També es fa servir "excepcional", que no és ben bé sinònim. "Trascendental" (i en menor mesura "excepcional") ens empeny a pensar en quelcom més enllà, ens du a la metafísica. I en aquest territori les qüestions mundanes es veuen petites: tots aquells problemes quotidians que ens angoixen es fan risibles i diminuts davant de la trascendalitat. Precarietat laboral, desmantellament de la sanitat i de l'educació públiques o empobriment són foteses o bé obsessions d'esperits petits, de cors humils. La grandesa ens ha d'ajudar a creure en valors superiors, com ara els nous horitzons d'un pàtria. Perdó: d'una Pàtria (crec que això s'ha d'escriure en majúscules per no ofendre).

També m'entristeixo quan giro la mirada enrere i observo el procés que ens ha dut fins aquí. Tan ràpid, a tanta velocitat que la raó no ha pogut processar tot el procés (i continuo sent conscient que incorro en paradoxes, redundàncies i jocs de paraules malèfics).

De vegades, a banda de sentir-me entristit, penso que no tinc prou fe o prou intel·ligència. Tal vegada hauria de reflexionar més i millor sobre perquè algunes persones que sé que són intel·ligents donen suport a la llista de "Junts pel sí", i a aquest aparell abusiu, de voluntat arrolladora i hegemònica. Una voluntat que --assumeixo el risc de dir-ho-- incorpora elements feixistitzants i religiosos sense gaire escrúpol. O tal vegada li donen suport amb una inconsciència vàcua i ingènua, com si et diguessin: és que no me n'havia adonat, no em sembla rellevant. O perquè creuen que l'Altre sempre és molt més feixista que no pas ells, aquell Altre que ens justifica i ens dóna sentit tal com el Barça al Madrid o Jesucrist a Satanàs. Tal vegada no van llegir el "1984" de l'Orwell i la culpa és meva per haver-lo llegit. Al costat de Foucault, de Bakunin, de García Oliver. Fins i tot de Pi i Margall i de Ferrer i Guàrdia, per dir-ne dos que ens cauen més a la vora.

Quina trista tarda ha estat la del dia 15 d'agost de 2015, gairebé disposat a resar per un retorn miraculós de la racionalitat. Sí, per més contradictori que sembli. Tristesa després de llegir la llista de candidats que es presten, inesperadament i dòcils, a decorar la llista oficialista d'un poder sàdic, revelats amb compta-gotes com totes les revelacions, en un mecanisme màgic i obscur que ens arriba des de l'Antic testament i de l'Alcorà. La tristesa --de vegades dolorosa-- en llegir noms de persones que aprecio i que s'han afegit als creients amb frases grandioses, en què invariablement hi apareixen els termes més sacres: país, llengua, història, futur (imagina aquests noms escrits en majúscula).

La tristesa és un estat d'ànim que s'allunya de l'acció, que abat aquell qui la viu i que l'incapacita. La tristesa d'estiu troba consol en la visió dels núvols, que parlen del transcurs de les estacions i anuncien la tardor i després l'hivern i després la primavera: no hi ha cap mal que cent anys duri, com deia ma mare. La pega és que no viurem cent anys, però no s'ha de ser tan egoïsta.

Quan passi la tristesa pensaré coses que no seran les que penso ara: que em sento trist i decebut de viure ara, aquí. Com que no tinc dret a decidir en quina època vull viure, tan sols puc pensar si encara em queden ganes de viure aquí, en aquest país dissortat. És clar que (em diran) puc votar allò que vulgui, i puc escriure que estic trist i emprenyat, i que  tal vegada aquests no guanyaran les eleccions i encara hi ha esperança. L'esperança ja la deixo en minúscules, perquè em sembla que per culpa seva som esclaus, volubles i delerosos de continuar sent els xais que reclamen pastors.

10 ag. 2015

Matarranya Íntim


Matarranya Íntim és un festival d'arts escèniques que enguany ha arribat a la tercera edició. Cada any s'ha celebrat en un poble diferent de la comarca, i aquest cop li ha tocat a Penyarroja (o Peñarroya) de Tastavins.


Malgrat que Calanda queda un xic lluny del Matarranya, el video té una intenció buñueliana que potser és massa evident.

Dissabte a la tarda, després de la pluja, una boira densa i blanca es va alçar de la vall i va omplir els carrerons costeruts. Primer va engolir el cim del cloquer i després es va passejar pel damunt de les llambordes, com la benedicció d'uns déus encara clements. Després de tants dies de calor sufocadora...!

En sortir de veure "Yo maté a Carmencita Polo", la fosca i la humitat ens van acollir en... No sé pas si aquest registre bucòlic és el més indicat. L'home que ve de les ciutats grans (que no són grans ciutats) sent un cert temor quan parla de les valls inquietes i secretes que hi ha darrere els Ports. Als d'aquí ens agradaria que el Matarranya continués tal com és: més aviat desconegut, més aviat net, dins del regne de la natura i sotmès als seus ritmes.

D'altra banda, a les persones que viuen al Matarranya els agradaria rebre més visites, però també els agradaria que fossin respectuoses. Quin deu ser l'equilibri que no destrueixi els espais i que permeti als habitants viure dignament? Quina és la mesura justa? Potser la crisi financera ens ajudarà a trobar la resposta, perquè ara no cal témer orgies immobiliàries ni aquelles autopistes fantàstiques i pujolianes que destrueixen el país amb l'excusa d'equilibrar-lo.

Tal vegada no he dit res del Matarranya Íntim i he caigut dins la boira dels dubtes. Tal vegada allò que cal dir és l'admiració enorme que sento per les persones que organitzen aquesta mena de trobades, que ens han permès de veure espectacles de dansa, de música, de teatre i de titelles en una terra quasi oculta, quasi màgica, gairebé genial.

[Com que la lletra entra millor amb música, deixo un enllaç a una cantant de jazz de la terra. Carmen París, que va omplir l'auditori dissabte a la nit. Si algun lector és curiós, trobarà que li resulta impossible acabar-se la Carmen que corre pel youtube: la naturalesa crea forces tel·lúriques que fan empal·lidir la tecnologia].

6 ag. 2015

Les millors novel·les sempre són del meu país

I per cert, per si algú el vol criticar: el dibuix és meu.


Fa uns anys vaig llegir un article lúcid, excel·lent i divertidíssim, del poeta madrileny que es fa anomenar Neorrabioso: Los mejores deportistas siempre son de mi pais. Exposa allò que tots sabem però ningú no gosa dir: les pàtries sempre guanyen. Els mitjans tan sols parlen dels esports en què hi ha un representant "nacional" que puja als podis. Avui, per exemple, l'esquí és absent dels informatius de la tv: no hi tenim cap campió. Com ningú no parlava de les curses de muntanya abans que en Kilian Jornet no comencés a guanyar-les totes. Quan en Rafael Nadal es retiri, el tennis perdrà l'atenció de les càmeres. El dia que el Barça baixi a segona divisió, la tv3 haurà de començar a pensar amb què dimonis omple les desenes d'hores diàries que li dedica (farà informatius especials dedicats a les bitlles catalanes?). El dia que hi hagi un campió català de ping-pong, de cricket o de llançament de nans, la Tv3 dedicarà quinze minuts en cada TN a glossar el ping-pong, el cricket o el llançament de nans.

Aquesta forma de presentar la realitat fa pensar que el meu país és el millor, el que més campionats guanya. Tal com diria l'Artur Mas quan vol fer creure que som campions de la democràcia occidental: "el món ens mira".

Potser no és just que ho compari, però alguna cosa semblant (ens) afecta als qui fem ressenyes de novel·la: quan són catalanes, tot són bones novel·les. Si hom es cregués allò que llegeix als blogs i a les webs, en català tan sols s'escriuen grans novel·les. O bones, o molt originals. És impossible trobar crítics capaços de dir que una novel·la és dolenta, fluixa o gens original. Jo mateix he estat incapaç de fer una ressenya "negativa", pres per un pudor digne de beat. O per covardia. O perquè no vull malmetre una activitat tan malmesa com la lectura.

Tans sols conec un crític valent, que és en Jordi Galves. En Galves ha estat capaç de dir sense embuts que l'Alfred Bosch és un escriptor patata, o que la literatura d'en Jaume Cabré és ambiciosa, però això no vol dir que assoleixi els objectius de la seva ambició. Les seves trifulques amb el crític "oficial" de La Vanguardia, en Julià Guillamon, són de les disputes més riques i més interessants que ens ofereix el nostre paisatge.

Em temo que aquesta benevolença patològica és difícil de trobar en altres circumscripcions, i inimaginable a França, on la crítica literària és dura i de vegades cruel. I cal recordar que els nostres veïns del nort són, en proporció, unes vint vegades més lectors i més compradors de literatura que els catalans. Això demostraria que una crítica desinhibida, sincera i independent no perjudica la lectura ni el mercat del llibre.

No sé si tot plegat té res a veure amb aquell complex d'inferioritat col·lectiu del què parlen alguns, o amb la seva versió simètrica (igualment malaltissa) que afirma "els catalans som collonuts". Tal vegada el patriotisme exaltat que ens vol abduir hi té alguna cosa a veure, tal vegada som un país massa petit on tots ens coneixem (si no en directe, pel Facebook) i ningú no vol col·leccionar enemics en una parròquia tan petita, perquè corres el risc d'ensopegar-te en qualsevol moment amb l'autor que acabes de posar a parir.

Sembla que el temps de la crítica lliure hagi quedat enrere. Quan Juan Ramón Jiménez va publicar "Platero y yo", Buñuel, Dalí i García Lorca li van enviar una carta en què es burlaven d'ell sense pèls a la llengua: "pero mira que eres burro! Burro, burro, burro", li van dir. Eren tres joves furiosos i desacomplexats, els mateixos tres artistes que van capgirar l'art del segle XX (un d'ells, el català més influent dels darrers 100 anys).

Això va passar en temps quasi antics. En èpoques més properes, tan sols recordo alguna petita xuleria d'un grup d'escriptors que es van autoanomenar "Els imparables": Sebastià Alzamora, Hèctor López Bofill i algun altre. Van arremetre amb energia per fer-se un lloc al podi, però tal com tot permetia sospitar, els imparables es van parar a sí mateixos i ningú no els recorda. Pel camí, van cometre la imprudència tàctica de reivindicar Baltasar Porcel, un autor indefensable per la baixa qualitat literària que mostra i pel curriculum de llepa-culs (de la monarquia espanyola i de Pujol) que el caracteritza. A Mallorca tenien en Blai Bonet, que li dóna mil voltes al pujolista d'Andratx, però es van estimar més el mal novel·lista institucionalitzat que el poeta infinit i lliure de Santanyí. Els camins del Senyor Poder són insondables.

En els dies recents, tan sols em ve a la ment alguna entrevista a l'Albert Serra, el director de cinema més consistent del nostre paisatge, en què gosa afirmar: "tot el que es publica aquí és una merda". És evident que l'afirmació té una part de boutade o de gamberrada adequada a la imatge d'enfant terrible que Serra es construeix. Però també és cert que Serra és una persona extraordinàriament culte en un sentit gairebé clàssic, el representant d'una intel·lectualitat en extinció o bé dimitida a canvi d'una subvenció. En qualsevol cas, la gosadia en temps de sequera és com una pluja enmig de l'agost.

En què ens podria afavorir la benevolència i la claudicació del sentit crític? A mi em sembla que en res. La polèmica sempre és bona i dubto que fes perdre lectors, perquè si bé és cert que som pocs, també ho és que som adults. Fer com fa en Guillamon, i dir que és bo tot allò que publica Edicions 62 (Planeta) està bé quan La Vanguardia et paga el lloguer, però potser no cal si ets un lector crític pel teu compte i no aspires a rebre la caritat d'en Mascarell.

Ens hauríem d'estimar més pagar el lloguer del pis amb dignitat que viure al xalet que abans fou d'en Porcel. I també ens hauríem d'estimar a nosaltres mateixos i al nostre criteri, més que no pas la penosa tasca de col·leccionar amics virtuals al corral d'en Mark Zuckerberg. I sobretot, hauríem de pensar que la cultura és una construcció col·lectiva que es fa amb aportacions sinceres i honestes, i que el risc i la gosadia són més constructives que l'adulació o el sotmetiment voluntari a les lleis del mercat. Només cal recordar les atzagaiades entre modernistes i noucentistes per comprendre que la docilitat i la benevolència, a mig termini, no són interessants. (Potser només veiem el curt termini, la immediatesa). El salt del cristianisme medieval a l'humanisme renaixentista no el van fer amb facilitat, ni a favor del poder, ni adulant el Papa de Roma, ni fent amics a la Cort. El van fer contra tot.

Ni tots els catalans som collonuts ni tots els espanyols dolents, de la mateixa manera que no tots els autors de petites editorials independents som l'hòstia. Dir que en Jaume Cabré no és tan bo com diuen, que en Toni Hill és molt fluix, que el darrer premi Sant Jordi és soporífer o que en Martí Gironell és un autor infame hauria de ser un exercici saludable.

I això només hauria de ser el principi.