18/07/2014

Per què no sóc independentista?


El calendari, sempre tenaç, ens apropa a la data del nou de novembre i és probable que assisitim a una escalada de declaracions, actes, manifestos i esbroncades (i de molta activitat agressiva, que desitjo limitada al twiter i al facebook). Després d'un parell d'anys de debat, jo diria que tothom ha pres partit i que ningú no canviarà de parer. Els manifestos i les tertúlies als mitjans ja no serveixen per convèncer ningú. Potser seria hora d'aprofitar l'estiu i declarar-lo periode de reflexió.

Per tot això, i per què em sento esgotat, penso que el millor que puc fer (amb mi mateix) és exposar les raons i els motius que tinc, amb l'esperança que m'ajudin a endreçar allò que penso.

Les motivacions racionals
  1. El model sòcio-econòmic de l'estat-nació (sobretot en els estats petits) és una fórmula poc viable en el món globalitzat, des de la perspectiva social. La globalització dels mercats ha dut algun avantatge a les nostres vides, però per a la classe treballadora i mitjana té un cost enorme i continua sent una amenaça seriosa i molt perillosa. La classe treballadora es pot defensar amb diverses estratègies, però una de les més efectives és fer-ho a través de polítiques supra-nacionals i en el marc de federacions amb més capacitat protectora. Dit d'una altra manera, el risc de quedar fora de la UE és difícil d'assumir. O com deia una antiga boutade, només els rics es poden permetre ser nacionalistes.
  2. Així com els estats moderns i democràtics s'han fonamentat en la divisió dels poders, les organitzacions federals o confederals ofereixen més garanties de transparència en la gestió pública, en tant que hi ha una supervisió dels uns sobre els altres. Els petits estats tendeixen a l'opacitat: Andorra, Mònaco, Liechtenstein...
  3. L'independentisme postposa o deixa en suspens els conflictes més aguts que vivim: respecte de les retallades en sanitat, educació i serveis socials no fa cap pronunciament. No opina sobre la política privatitzadora del govern català ni participa en cap protesta. Aquesta actitud quasi autista deu respondre a l'estratègia ambígua d'ERC, el partit que pretén liderar la futura Catalunya independent arrepenjant-se en CiU temporalment i que controla l'ANC i Òmnium Cultural. Però alhora planteja dubtes molt seriosos sobre la posició que prendria en un escenari futur. En aquest sentit, tot fa témer que l'única estratègia d'ERC és suplantar CiU en el seu paper de partit de centre-dreta. [L'elecció d'Alfred Bosch com a alcaldable per Barcelona abona aquesta tesi, ja que Oriol Amorós representava l'ala esquerra del partit i Bosch la dretana: només cal llegir els seus projectes per la ciutat].
  4. Catalunya (exactament igual que el conjunt de l'estat espanyol) té un substrat caciquil que aflora molt sovint, i sociològicament som una societat amb molt poca cultura democràtica. El dèficit no és visible tan sols en les xifres de l'abstenció si no en les dinàmiques polítiques quotidianes i en la història recent els darrers trenta anys. El federalisme, així com el republicanisme, són per sí mateixes formes d'organitzar-se que parteixen d'un ciutadà actiu i participatiu, i que exerceixen una pedagogia que ha estat absent en la política des del final de la segona República.
  5. El partit que lidera o vol liderar el procés de la independència és un partit d'ideologia neoliberal i de la dreta desacomplexada, que ha abandonat la pàtina demòcrata-cristiana que li va permetre accedir al poder fa trenta anys. Les al·lusions reiterades d'Artur Mas i els dirigents de CiU a la democràcia (el dret a decidir, la importància de les urnes) i a la sobirania del poble no són creïbles. En primer lloc, perquè costa creure'ls: ens podem refiar d'aquest discurs quan Convergència és una organització piramidal i autoritària, que escull els candidats a dit? Em creuria el meu veí si em diu que he de separar els residus de casa i repartir-los pels diferents contenidors quan ell ho aboca tot junt al primer contenidor que troba? I d'altra banda: a quina sobirania del poble al·ludeix quan el govern es ven i privatitza serveis, entitats i edificis públics, o quan negocia rebaixes fiscals amb organitzacions que munten casinos pel planeta?
  6. Mentre el partit d'Artur Mas lideri (o simuli que lidera, amb l'estranya aquiescència d'ERC) el procés obert, és evident que ens presentarà una narrativa de l'impossible, perquè és l'escenari que convé al Partido Popular i a Convergència i Unió: un paisatge de destrobades i dilacions que els permet pactar i executar les polítiques privatitzadores i neoliberals compartides pels dos partits i que formen el seu programa ocult. La tensió nacionalista irresolta és el seu territori ideal, però aquest escenari no pot ser validat per la resta de les organitzacions que li donen suport (ICV i la CUP). Ni Catalunya és Convergència, ni l'estat espanyol és el Partido Popular: perquè no es busquen altres interlocutors i altres vies per al diàleg?
  7. Les dificultats objectives del mal encaix de Catalunya a Espanya caldria afrontar-les des d'una perspectiva constructiva i constructivista, que generés un debat ampli i tranquil, i un diàleg cooperatiu que pot resoldre vells conflictes. Un diàleg on les dues parts admetin els seus errors des de l'autocrítica. Catalunya no s'ha desfet mai de la imatge de país ric i antipàtic que ara es tradueix en la indiferència dels països d'Europa, i que explica el fracàs aclaparador dels intents de trobar aliats del procés en el context de la UE. Possiblement les Illes Canàries, les Balears i d'altres punts de la perifèria comparteixen qüestions amb Catalunya que es podrien millorar en els termes del constructivisme. L'opció com que no m'agrada me'n vaig obre la porta la futures segregacions conduïdes per l'irracionalisme nacionalista. De fet, a la Vall d'Aran ja s'ha obert el debat respecte de la segregació d'una Catalunya independent.
  8. L'independentisme genera una mena d'il·lusió (en anglès delusion) que pot dur a la depressió col·lectiva: la idea repetida com un mantra que la independència és capaç de resoldre les qüestions socio-econòmiques de forma senzilla i per un encadenament lògic d'esdeveniments és un dels principals defectes formals que presenta: l'inexistència d'un full de ruta públic i compartit per l'endemà de la independència és un dèficit molt greu. Estic segur que jo, igual com moltes altres persones, trobem en aquest buit un motiu d'inquietud suficient que ens inclina a votar NO. Al segle XXI es fa molt difícil donar xecs en blanc als polítics que ja coneixem.
Les motivacions emocionals 
  1. El pensament nacionalista i les seves expressions em resulten temibles. El moviment de banderes, desfilades i proclames patriòtiques em resulta inquietant, i em remet a imatges espantoses. El discurs identitari em fa mala espina perquè temo que s'adreci a unes emocions i uns sentiments que se situen en el nostre cervell reptilià, el primitiu. Tal com jo ho veig, la humanitat ha avançat cada cop que ha cooperat i ha buscat aliances, col·laboracions i associacions. Dit de forma simple: hem anat endavant quan hem suprimit fronteres, hem retrocedit quan les hem reivindicat.
  2. El discurs nacionalista-independentista català ha excitat el seu bessó espanyol, i això ens situa en un escenari on la raó es fuga i se substiueix per un llenguatge medieval: finalment, ens ha dut a tots a la caverna. Un escenari temible, de remiscències gòtiques: per les xarxes socials corren expressions i amenaces pròpies d'un pensament monstruós que crèiem superat. Tv3 abdica del seu caràcter públic (se sosté amb els impostos dels independenstistes i dels no-independentistes) i opta per l'estil propagandístic que va conduir la televisió autonòmica valenciana al desastre. Tv3 no entén que s'ha ficat a la ruta calamitosa del Canal 9: com es pot estar tan cec? 
  3. Vinc d'una família que va participar activament a la segona República i que ho va pagar molt car. En aquest sentit, duc incorporat l'ideari internacionalista de les esquerres i em segueixen emocionant totes les iniciatives internacionalistes, ja sigui en els llibres com en les pel·lícules. Braveheart em sembla una pel·li de terror i Novecento un referent (entre d'altres motius, perquè conté l'autocrítica i l'humor que són absents en tots els patriotismes).
Ara que portem dos anys immersos en el debat (monotemàtic i abusiu) de l'independentisme, també me n'adono que la irrupció d'aquesta qüestió ha dut conseqüències positives i d'altres de negatives:

Les aportacions interessants de l'independentisme
  1. Qualsevol debat que plantegi reptes i que qüestioni l'status quo és bo per principi, especialment en una societat de tarannà tan conservador i immobilista com és la nostra. El debat ens recorda que som els subjectes de la democràcia i ens qüestiona el concepte de ciutadania: el ciutadà no és ni un súbdit ni un actor secundari que va a les urnes quan l'hi criden. Els ciutadans, tal com s'ha vist a Madrid en el cas de la defensa de la sanitat pública o a Catalunya amb a PAH i la dimissió de Manel Prat, podem alterar els plans dels governs i podem forçar-los a canviar.
  2. Hem viscut molt de temps atrapats en una col·lecció de paranys ideològics que ara es replantegen i es redefineixen. Se solia acceptar que independentisme i esquerra eren conceptes antagònics, i alhora que l'acatament al catalanisme regionalista de CiU era el millor blindatge de la llengua i la cultura catalanes. Tot i que sempre hi ha hagut un independentisme d'esquerres (tothom recorda el FNC, el PSAN, l'MDT i d'altres), ha estat tradicionalment molt minoritari -i encara ho és però potser menys-, però ha revitaltzat el discurs de l'esquerra alliberadora, que uneix l'alliberament dels pobles amb el de la classe treballadora, tal com defensava Lenin.
  3. El qüestionament del model d'estat ha conduït al qüestionament del model sòcio-econòmic, i ha afavorit (en un escenari de sinergies) l'aparició d'organitzacions que (per fi!) responen al neoliberalisme i als seus dogmes: plataformes com Guanyem Barcelona, la resposta popular als excessos de l'alcalde Trias amb el cas de Can Vies o fins i tot el partit Podemos s'inscriuen en un paradigma de noves respostes ciutadanes amb un potencial enorme.
  4. L'independentisme podria fracassar en la seva intenció explícita (assolir la independència administrativa respecte de l'estat espanyol) però podria forçar el conjunt de l'estat a una renovació global: constitucional, democràtica, de valors. Aquest és el valor més important que li trobo.
Les aportacions negatives de l'independentisme
  1. El discurs identitari que, agradi o no, és visible en molts sectors de l'independentisme -afortunadament no en tots- és un discurs que no afavoreix la cohesió social de Catalunya, ni permet un debat o una negociació racionals amb l'estat espanyol. A Catalunya hi ha diverses qüestions pendents i alguns mites difícils d'empassar: la Catalunya terra d'acollida és el primer. Se sol passar de puntetes per aquest conflicte latent, i tan sols en els pocs anys del govern tripartit es van fer polítiques dirigides a millorar la cohesió. El sol fet que en el bàndol independentista hi hagi una formació com Súmate expressa que ens trobem davant d'una situació no resolta i demostra precisament el contrari del què voldria demostrar. És molt simptomàtic que, en la literatura produïda a Catalunya, la qüestió només hagi estat tractada pels escriptors d'expressió castellana (Juan Marsé i Javier Cercas com a exemples) i mai pels d'expressió catalana, que ha obviat realitats tan flagrants com el bilingüisme. Com també és simptomàtic que la crítica i l'assaig no ho hagin abordat.
  2. L'amenaça de la fractura social ha estat abundosament esgrimida pels sectors no-independentistes i menyspreada pels independentistes. Totes dues posicions són força irresponsables. Possiblement ningú no ha avaluat la qüestió. En aquest sentit, m'alarma la temptació on cau sovint l'independentisme i que li fa elaborar llistes i censos de catalans adeptes o decàlegs de bones praxis.
  3. L'independentisme ha desvetllat un sector en declivi que ara es revifa: el nacionalisme ultradretà. Tot i que és més minoritari que l'independentisme d'esquerra transformadora, cal recordar que té una tradició llarga que va cristal·litzar al voltant de l'Estat Català de Miquel Badia i Josep Dencàs, dos homes que confraternitzaren amb el nazisme alemany i el feixisme italià.
He escrit aquest text amb la intenció de tenir unes línies escrites que em serveixin com a eina de reflexió, i que puguin ser emprades quan -impulsivament- em fico en un debat (que sol ser virtual, perquè a la vida real defujo la qüestió). Alhora, m'agradaria haver escrit un text discutible que permeti altres reflexions i que pugui generar debats sobre les idees. Sóc conscient que el text pot contenir contradiccions i errors, però em sembla bé exposar-me així. Si algú pretengués tenir una raó absoluta i un raonament sense fissures ni tan sols no el tindria en compte.

El títol remet a un text de Bertrand Russell que va ser molt important en la meva formació personal: òbviament, el Per què no sóc cristià?. No sóc Russell ni ho pretenc, és clar, però analitzar els pros i els contres, adoptar una actitud racional que no oblidi les emocions i ser autocrític em semblen les millors opcions.

Homs anunciarà Danacol - TITULARS 3

Francesc Homs podria anunciar Danacol
Com altres càrrecs de CiU, Homs comença a pensar a què es dedicarà quan el partit perdi el poder. Segons es rumoreja en Quico podria ser el nou rostre de Danacol. Andreu Mas-Colell ha fet un càsting per a Vicks Vaporub. Ningú no s'explica com se li ha pogut acudir a José Antonio Duran i Lleida presentar-se a Teena Lady. El conseller Santi Vila, en canvi, té grans possibilitats de substituir George Clooney com a imatge de Nespresso. Per la seva banda, Mònica Terribas s'ha posat en contacte amb Discovery Max per presentar Cazasubastas.


Dos farmacèutics de Calldetenes signen un manifest a favor de la consulta del 9N i dos dissenyadors gràfics de Sant Bartomeu del Grau, en contra
TV3 ha dedicat disset minuts al manifest de Calldetenes al TN vespre i no ha esmentat el de Sant Bartomeu del Grau. 13TV, en canvi, ha dedicat un ampli reportatge al manifest del Grau, però enlloc d'entrevistar els dissenyadors ha fet un reportatge sobre el rector de Sant Bartomeu, profund amant de la infantesa i la pre-pubertat.




Fa gairebé dues hores que Felipe González no insulta Podemos
La xarxa va plena d'especulacions sobre un empitjorament sobtat de la salut del socialdemòcrata. S'especula amb una intoxicació de gas natural. "Es un hombre mayor, a lo mejor dejó el grifo del gas abierto después de calentar la pizza carbonara de Hacendado", ha dit Ramón Jáuregui per a El País des de les Illes Caiman, on fa unes vacances merescudes.




Jordi Bilbeny afirma que William Shakespeare era català i Jack l'Esbudellador, espanyol
Bilbeny ha situat l'origen de Shakespeare a Sant Julià de Vilatorrada, on hi havia un poeta conegut pel sobrenom d'en Xispa (perdó pel barbarisme). De l'esbudellador de Londres diu que era nascut a Lorca (Múrcia), on l'anomenaven Jaime el Chupacabras fins que el sometent de Cardona el va fer fugir cap a la pèrfida Albió. 


Sandro Rosell s'intoxica amb un producte químic desconegut i esdevé invisible
La família Pujol-Ferrusola s'ha interessat per la susbtància i n'hi demanarà una mica, tot especificant que l'adquiriran "només si ens ho deixa baratet". Johan Cruyff afegeix llenya a la polèmica i afirma des d'un camp de golf que Rosell ho fa expressament per no tornar-li els vint euros que li va deixar per agafar un taxi a Doha -capital de Qatar- després de menjar-se uns quebabs. "A quebab con picante mucho yo invito yo no pica con gusto sin sarna, pero asunto de taxi no ver yo claro yo, igual como sintaxis" ha volgut aclarir l'astre del fumbol.

I dilluns, més

16/07/2014

Artur Mas, disposat a canviar de sexe - TITULARS DEL DIA


Artur Mas, disposat a canviar de sexe
Després d'oferir el canvi de data i de pregunta per a la consulta, ara ofereix el canvi de genitals. Francesc Homs diu en roda de premsa que si això passa, li demanarà per sortir junts: "No podria deixar la Presidenta sola en aquest atzucac", ha manifestat visiblement compungit.



Xavier Sala i Martín descobreix que és daltònic i demanda el seu sastre
"No afluixaré fins que no vegi el sastre entre reixes. M'ha fet anar vestit com un pallasso durant nys, no li ho perdono", ha expliat al programa de Josep Cuní. Segons el programa Efectivament de TV3, el sastre és soci del RCD Espanyol.

El Consell Assessor per la Transfiguració Nacional insta el govern a encunyar Maravedís
Després de moltes deliberacions, el CATN ha decidit que el maravedí serà la moneda de la Catalunya independent. Mònica Terribas presentarà el programa especial de cinc hores de durada: Les meravelles dels maravedís, on el Mag Lari farà desaparèixer mil maravedís de cop, que apareixeran en un compte d'Andorra a nom d'Enriqueta Pujol Ferrusola.


Boi Ruiz afirma que la sensibilitat social es pot curar amb èxit, però que el tractament no l'assumirà la sanitat pública
"Jo mateix em vaig fer el tractament fa uns anys en una clínica de Zurich i vaig quedar completament guarit" ha explicat, "Per trenta mil eurets et deixen com un Àtil·la dels serveis públics".


El diari ABC denuncia que Pablo Iglesias es va trobar un euro pel carrer i se'l va quedar
Esperanza Aguirre afirma que Adolf Hitler va fer el mateix quan era jove. El Sindicat Manos Limpias durà el cas als tribunals.



I demà, més



15/07/2014

TITULARS DEL DIA

Oriol Junqueras no entra al govern perquè no passa per la porta
 Junqueras es decanta per l'alimentació vegetariana

És el darrer argument per postposar la col·laboració directa. L'oficina de comunicació d'ERC explica que el lider s'ha posat en mans d'un tècnic de l'empresa Herbalife, i que tot quedarà enllestit abans del 9 de novembre. Junqueras ha confessat als seus amics: "serà molt dur no poder fer costellades aqust estiu, però la Pàtria sempre demana sacrificis".

Oriol Pujol i Iñaki Urdangarín s'associen per crear la xarxa d'Inspecció Tècnica de Vehicles d'Andorra. 
 L'Oriol pregunta al seu germà Jordi quina és la millor ruta per anar a Andorra.

Segons han explicat, ja han creat dues empreses: Pujogarín Limited, que gestionarà les estacions d'ITV i Oriñaki Unlimited (amb seu a les Illes Caiman), a través de la qual distrauran els beneficis i s'estalviaran els impostos. "La meva família té molts vincles al país dels Pirineus, ha dit Pujol". I Urdangarin ha reblat: "i el meu cunyat és copríncep".


Leo Messi: cada cop que penso en la desigualtat entre rics i pobres, vomito.
Ho ha declarat al diari Clarín, i ha posat el punt final a les especulacions sobre el seu estat de salut: es tracta d'una ànima sensible.


Jordi Portabella va pel carrer preguntant on hi ha una oficina de l'Inem
No tinc gaires ganes de treballar perquè fa molt anys que no foto brot, però m'han dit que puc demanar una ajuda, afirma.


Pilar Rahola s'esguinça un turmell mentre feia bots celebrant el darrer bombardeig a Gaza
Sóc molt impulsiva, ja ho sé. M'he deixat endur per l'emoció, ha explicat en dues o tres tertúlies televisives.


Jordi Pujol explica que algunes nits se li apareix Baltasar Porcel i el renya per haver-se tornat independentista
Segons Iker Jiménez, en els cercles esotèrics se sospita des de fa temps que Pujol practica la màgia negra i la nigromància.



I demà, més.

14/07/2014

Podem o no podem ser bolivarians?


La irrupció fulgurant de l'organització política Podemos a l'escenari ibèric ha estat allò més suggerent que hem vist aquest curs polític, tret que algú trobi que és el retoc cosmètic que acaba de fer el PSOE (en un intent agònic per salvar-se d'un abisme del qual ja no els salvarà ni la Verge del Rocío). Tot i que no sóc assidu de les tavernes, he sentit molta gent que parla de Pablo Iglesias i a ningú parlant de Madina o Sánchez.

Em miro i comento Podemos des de l'escepticisme, i no pretenc fer-ne cap judici perquè això seria pressumptuós i sobretot prematur: el temps ens ho aclarirà, i el temps corre depressa. Allò que més m'impressiona no és l'aparició del grup, si no les reaccions que provoca a tot el ventall dels partits tradicionals.

En les reaccions més visibles es dóna una paradoxa curiosa: els partits de la dreta acusen Podemos de ser a l'extrema dreta, i els de l'esquerra de ser a l'extrema esquerra.

Així, el Partido Popular veu en Podemos signes inequívocament nazis. Esperanza Aguirre s'ensuma la doctrina de Goebbels rere les estratègies del grup: ja se sap que Aguirre és una persona culte i sap qui fou Joseph Goebbels, circumstància que li agraeixo de veritat, perquè el seu col·lega Mariano només sap qui fou Andrés Iniesta. El PSOE, al seu torn, repeteix l'acudit del senecte Gonzàlez segons el qual Podemos és un partit bolivarià (cal entendre que bolivarià és un adjectiu referit al govern de Venezuela).

Ens hem habituat a l'ús banalitzat dels termes feixista o nazi, (banalitzats per l'excés) de manera que amb prou feines si sabem què volen dir. Si ens fixem en el debat independentista català, es descobreix que nazis o feixistes ho són els independentistes per als no-independentistes, i que a la inversa també funciona. D'aquesta manera hom perd el significat del terme (podrien ser feixistes i nazis Carme Forcadell i Manuel Cruz ensems?) i és probable que els termes esdevinguin, en poc temps, sinònims de ximple, gilipolles o senzillament tonto. O potser tan sols enemic.

Em resulta més inquietant l'acusació de bolivarià. Cal reconèixer que Felipe Gonzàlez, en el declivi de la seva vida i del seu intel·lecte, ha estat capaç d'introduir un concepte nou a les tertúlies televisives i als titulars d'una premsa poc exigent. Aquesta serà probablement la darrera contribució del mel·liflu Gonzàlez al pensament polític. tret que algun dia vulgui justificar la seva presència al consell d'administració de Gas Natural-Fenosa. Bolivarià no es refereix a Simón Bolívar en sentit estricte, tot i que en Simón produeix una urticària vigorosa i fulminant en l'imaginari nostàlgic: Bolívar és l'home que va desmanegar l'imperi, i que va derrotar militarment l'exèrcit colonial espanyol en un país i després en un altre, i en un altre... Bolivarià es refereix al govern de Venezuela, i és el nom amb què s'autoanomena el partit d'Hugo Chávez i de Nicolás Maduro.

Quan hom acusa de bolivarià un adversari no sé de què l'acusa. El partit que governa a Venezuela ho fa perquè, eleccions rere eleccions, ha guanyat a les urnes de forma majoritària i inqüestionable: cal recordar que els processos electorals de Venezuela han estat supervisats per organismes internacionals que mai no han trobat res a objectar, ni han documentat cap mancança democràtica. I també cal recordar que aquest partit (el Partit Socialista Unit de Venezuela) és un partit fonamentat en la democràcia participativa, una opció que no és tan sols formal: en molts aspectes, la presa de decisions és més transparent, democràtica i pública que a la immensa majoria de partits europeus. Venezuela no és Cuba, ni tampoc és la Xina amb qui tots malden per fer negoci, ni el Qatar de la samarreta del Barça, ni l'Israel genocida que lloa Pilar Rahola i per on l'Artur Mas es passeja avui: Venezuela és un país democràtic que no bombardeja els seus veïns.

Caldria dir que bolivariana també ho és (per decisió pròpia i per convicció) la CUP, que mostra públicament el suport envers el govern de Venezuela i en el qual s'inspira sense cap vergonya: per què hauria d'avergonyir-se ningú de compartir metodologies i objectius amb un govern escollit democràticament? Si la CUP no ha rebut insults d'aquesta mena és sens dubte pel nombre escàs de vots i de diputats: la irrupció discreta de la CUP no ha esverat el sistema tal com ho ha fet Podemos.

En definitiva, el pecat terrible de Podemos no és l'ideari polític i econòmic que proposa (un ideari que sempre ha estat present en diversos partits de l'esquerra transformadora), si no la potencialitat en vots que mostra, i la capacitat que se li intueix de sacsejar el balneari de zombis, frankensteins i dràcules conservats en formol que compòn el 90% del Congrés dels Diputats (i del Parlamentet català). Parlem clar: recollir un milió dos-cents mil vots en unes eleccions europees ha d'haver espantat molt: fins i tot Emilio Botín s'ha remogut dins del seu temple i ha preguntat (en altres paraules): -¿Cómo podemos neutralizar a Podemos?

També cal esmentar una altra paradoxa que ha revelat l'aparició del nou partit: malgrat que F. González i Susana Díaz s'hagin afanyat en descobrir la cua del dimoni bolivarià amagada dins la cua de Pablo Iglesias, no han tardat ni un mes en conjuminar un simulacre de democràcia al PSOE que ens el presenti com un partit obert i participatiu. Un circ que, malgrat els esforços, no ha interessat a ningú: el PSOE de Sánchez obtindrà menys escons que el de Rubalcaba. No cal ser un endeví per encertar el pronòstic. També cal observar els moviments que es donen a Izquierda Unida, menys hipòcrites que els del PSOE però òbviament precipitats.

IU (com el seu soci català i la variant ecologista-cicloturista del mateix) li retreuen a Podemos no ser un partit autèntic i ho expressen així per més ridícul que pugui semblar: es refereixen a què no hi ha uns òrgans, uns comitès, unes cèl·lules, unes coordinadores, unes bases, un secretari general, etc. Obliden que les estructures sorgeixen a través de la història, perquè fins i tot Lenin no disposava d'aparells de partit quan va començar si no que es va basar en un petit grup.

I alhora obvien allò essencial: en una societat (laboralment, econòmicament, relacionalment, culturalment) diferent, els mecanismes de participació són diferents. El món dels sindicats i els funcionaris -en el qual es basaven- s'extingeix (i això és una bona notícia, perquè tant els funcionaris com els sindicats no han dut res de bo a la comunitat). Són conscients que hem abandonat la societat industrial i estem entrant en una societat post-industrial que tot just es comença a definir? Se'ls ha acudit pensar que aquesta nova societat podria gestionar-se políticament des de noves fórmules? Se'ls ha passat pel barret que hi ha una tendència evident a organitzar-se en paràmetres nous que podrien ser els qui definiran aquesta nova societat en construcció? Recorden que l'imperi romà es va extingir i el món va continuar sense ell? Són conscients que després d'una època en ve una altra, i que potser ens ha tocat la joia de participar-hi (i no la desgràcia de sofrir-ho)?


Apèndix: Democràcia a la catalana

No podria acabar aquests comentaris improvisats sense referir-me a la qüestió catalana: enmig del debat nacionalista-sobiranista-independentista que planteja un conflicte en termes territorials (Catalunya vs. Espanya o viceversa), l'aparició de Podemos ressuscita el conflicte que es pretenia amagar: esquerra/dreta, elits extractives/treballadors, o -tal com ho expressa Iglesias- els de dalt/els de baix.

A Convergència i Unió no s'han sentit al·ludits per una novetat que els tocarà afrontar algun dia. Perquè -com tothom- saben que algun dia es trobaran cadires del seu Parlament ocupades per Podemos o per l'organització Guanyem Barcelona quan es digui Guanyem Catalunya. A Convergència, descol·locada i en estat de shock permanent per culpa de mirar-se les enquestes d'intenció de vot i les notícies sobre les finances de la família Pujol, mai no se'ls ha passat pel cap la possibilitat d'unes primàries malgrat la coneguda veneració de Mossèn Homs per la política nord-americana o la insistència en el dret a decidir, la voluntat del poble i la santedat de les urnes. Una paradoxa catalana: el partit que més insisteix en el valor de les urnes sempre ha optat pel dit de Jordi Pujol quan es tracta d'escollir candidats, ja sigui a la Generalitat o als ajuntaments de Torredembarra i Lloret. El dret a decidir és un patrimoni exclusiu del vell patriarca amb comptes bancaris a Andorra i al Gabon.

ERC, en canvi, ha fet un petit simulacre de democràcia amb la comèdia de l'elecció de l'alcaldable per Barcelona. Però tothom intueix que l'amorosa disputa Bosch-Amorós tan sols encobreix la darrera acció caïnita del partit més caníbal de la península ibèrica, l'objectiu de la qual era enviar la mòmia de Jordi Portabella a la deixalleria enmig d'un espectacle de prestidigitació democràtica.

I finalment, vet aquí el zombi PSC, que ha simulat unes primàries més primàries que ningú: a qui se li pot acudir convocar unes eleccions amb un sol candidat i alhora sentir-se cofoi del gran esforç democràtic que ha fet? A qui se li acut presentar un sol candidat, i que aquest sigui el representant mes conegut de l'aparell? Davant de la situació grotesca on ells mateixos s'han situat, el partit de Maragall&Maragall (els nostres més estimats señoritos de mierda) explica que valorarà el suport obtingut pel consiglieri Iceta a partir del nombre vots, com si els ciutadans fóssim encara tan rucs: què haurien fet si el signore Iceta no hagués col·leccionat... quants vots? On situaven el llistó? Quina nova versió d'una proclamació a la búlgara en versioneta catalaneta han inventat aquesta gent? Com demanaria Lovecraft a Iceta: és possible imaginar un infern més avall de l'infern que has inventat?

En aquestes circumstàncies, semblaria més honest demanar a la militància (molt sovint soferta, abnegada i ingènua ) si voten per dissoldre el partit d'una vegada en un saludable exercici d'eutanàsia, o bé per continuar el reality-show titulat La mort en directe. Quin electorat engrescarà monsignore Iceta? Em permeto (ara sí) un petit judici sobre el PSC (extensible al PSOE): és molt difícil enredar la ciutadania durant tants anys, perquè ja hem après que la socialdemocràcia és una perversió malintencionada de l'ideari socialista. A veure si ens aclarim. Al Psc i al Psoe no els passa factura el factor sobiranista, si no un factor previ: no es pot fer veure que s'és d'esquerres i que es lluita per la justicia social mentre hom es deixa seduir per la sirena neoliberal. Ni tan sols l'estada al racó de pensar on són els darrers dos anys no els ha servit de res. Iceta, fes la maleta i allibera els votants d'esquerres que heu segrestat i enganyat.

Caldria que acabés el text amb unes notes sobre la democràcia interna de l'Assemblea Nacional Catalana, però és tan sorprenent allò que trobo mentre remeno que em reclama tot un article. Properament en aquesta pantalla.