18 oct. 2011

Un'attimo d'amore che mai più ritornerà


Com se li explica a un infant petit que son pare o sa mare s'ha mort? Una estratègia coneguda és dir-los que són al cel, però això no sempre funciona bé. Entre les respostes que les antologies troben hi ha aquestes:
-Molt bé, però quan torna del cel? 
-Al cel? I si cau? Es farà molt de mal, de tan amunt...

Per als adults ens empesquem explicacions molt elaborades. Fins i tot Michelangelo va pintar una paret enorme per a explicar als llecs què passava després. Per no parlar dels meus estimats espiritistes.

Avui he pensat que el Vázquez Montalbán no tan sols es fotria mal caient de tan amunt, sinó que maldaria per tornar enlaire, avall o en la direcció que fos, però que el dugués lluny de nou, al nord o al sud.

Sense ser conscient de l'efemèride, que en diuen, fa pocs dies he rellegit Los mares del Sur, i m'ha tornat a semblar una peça important. Aquesta fusió entre gènere policíac i social que tan aviat sembla vigent com antiquada, clàssica com tronada. Em fot una mica de ràbia dedicar-me a les efemèrides i els homenatges, pero va, penso, deixa't de ximpleries: els qui són massa coherents tampoc no m'interessen gaire.

Llavors m'ha retornat el poema, com si hagués aprofitat que obro el balcó per regar les plantes i s'hagués escolat dins de la casa buida. He tancat de pressa els porticons perquè és quedés a dins. Ara estem ell i jo sols i ens busquem per les estances com el mosquit i la pell humana.


Nunca desayunaré en Tiffany... 
Nunca desayunaré en Tiffany
ese licor fresa en ese vaso
Modigliani como tu garganta
nunca
aunque sepa los caminos
llegaré
a ese lugar del que nunca quiera
regresar
una fotografía, quizá
una sonrisa enorme como una ciudad
atardecida, malva el asfalto, aire
que viene del mar
y el barman
nos sirve un ángel blanco, aunque
sepa los caminos nunca encontraré
esa barra infinita de Tiffany
el juke-box
donde late el último Modugno ad
un attimo d'amore che mai piu ritornera...
un attimo d'amore che mai piu ritornera...

y quizá todo sea mejor así, esperado
porque al llegar no puedes volver
a Itaca, lejana y sola, ya no tan sola,
ya paisaje que habitas y usurpas
nunca,
nunca quiero desayunar en Tiffany, nunca
quiero llegar a Itaca aunque sepa los caminos
lejana y sola.

11 comentaris:

  1. veus, jo los mares del sur la vaig grobar imbersemblant i fluixeta, com tots els Carvalhos. De Vazquez Montalban m'agradava més elpersonatge i l'articulista o tertulià que no pas l'escriptor. Amb Monzó em passa el mateix i amb Sergi Pamies ni tan sols aixó.

    ResponElimina
  2. Puigcarbó: Vázquez Montalbán no és un geni de la literatura, en això d'acord. No sé si "Los mares" és inversemblant, però la literatura sempre ho és. No li demano massa versemblança, i d'altra banda la realitat tampoc no ho és moltes vegades. Respecte de Monzó tinc poca opinió, alguns contes em semblen bons però no n'hi ha per tirar coets. I aquest Pàmies, en fi, què hi farem. Un tonto amb sort que s'ha sabut col·locar de tertulià i de mediàtic sense tenir res a dir. Sembla que anem a menys.

    ResponElimina
  3. El que més m'agrada es Casa Leopoldo, el restaurant que anava a menjar el Manolo, sigui on sigui, li desitjo bon apetit!

    ResponElimina
  4. Aris: mira per on, no he estat mai a Casa Leopoldo. Potser que no esperi a anar-hi post-mortem.

    ResponElimina
  5. Recordo haver llegit Los Mares de Sur fa anys i que em va agradar justament per que dius, per aquesta barreja.
    Com a contrahomenatge la llastimosa plaça dura que li va dedicar l'ajuntament. Diuen que la Maruja Torres va comentar que Manolo estaria "molt content", perquè detestava les places dures...
    Tampoc no he anat a Casa Leopoldo. Potser que hi posi remei.

    ResponElimina
  6. Eulàlia: la plaça dura és lletja apart de dura, i una altre desastre dels penosos arquitectes que hem de suportar (i subvencionar). Pel què fa a Casa Leopoldo doncs mira, a mi no em faria res no haver-hi anat mai. M'estimo més una paella a la Barceloneta, perquè si bé hi anava el Montalbán, també és un punt de trobada de polítics i genteta amb qui no m'agradaria coincidir.

    ResponElimina
  7. Dons mira, jo no he llegit Los Mares del Sur però si que he estat a Casa Leopoldo. Fa molts anys una colla d’anarquistes que vivíem en un pis clandestí de Badalona (algun dia n’hauré d’escriure alguna cosa) ens hi permetíem un capritx. Menjàvem un menú al menjador de fora on ens portaven petites racions del menjador de dins (el car).
    Un udol.

    ResponElimina
  8. Llop: ja és un clàssic que quan es parla de Montalbán es parli de Leopoldo. Algú podria crear un nou personatge a l'estil de "Montalbano": Leopoldo Carvalho, Leopoldo Vázquez o alguna cosa així.
    A banda d'això, trobo que les aventures de joventut (sobretot si tracten de l'anarquisme) s'han d'explicar. Amb un dinar a Casa Leopoldo, el relat dels dinar dels anarquistes arrencaria molt bé.

    ResponElimina
  9. Jo com el Llop, no he llegit "Los Mares del Sur" però sí he sopat a Casa Leopoldo, un cop, però no ho recordo com una gran experiència, de fet no ho recordo gaire. Ara he recordat que tinc un llibre del Montalbán "Recetas inmorales", amb receptes com ara "Cardos Económicos a la Burguesa" (plat per a burgesos adúlters amb apartament als afores), "Huevos Buena Vida", "Bacalao al Pil Pil" (el plat rei), "Bavaresa 'Perfect Love'"(Eva Braun li feia bavareses a Hitler) o "Mermelada Montserrat". I també hi pots llegir paraules profundes com aquestes: "Aquel que haya visto hacer el amor a un matrimonio de gordos tendrá para siempre una visión del mundo armónica, como si el mundo diera la razón a los que opinan que está bien hecho."

    ResponElimina
  10. Gemma Sara: veus? aquest llibre del Montalbán no el coneixia. Trobo que hi ha unes quantes perles, i s'hi veu el sentit de l'humor de l'autor, que s'apropava molt a l'humor del carrer entre escatològic, eròtic i gastronòmic. A les novel·les de la sèrie Carvalho també gasta aquest humor i alhora té una actitud constant de burlar-se de la burgesia, a qui considerava la classe social més patètica de totes. Recordo que en una entrevista li van preguntar si creia que encara hi havia classes socials, donat que els obrers semblen desapareguts. Montalbán va respondre que ja només quedava una classe social, i que estava intacta: la burgesia. Que segueix amb els seus clubs, partides de golf i tennis, prostíbuls i amants amb piset.

    ResponElimina
  11. Aunque fue hace mucho tiempo, Leí todo lo que pude a Vázquez Montalbán, sobre todo su poesía. Praga me pareció un libro sublime, lleno de sentido y acietos de todo tipo. Siempre es un placer releerlo.

    ResponElimina