22 de des. 2015

Svetlana Aleksèievitx i les veus de Txernòbil


La imprevisibilitat. I la impossibilitat de saber què passarà demà. Als homes i les dones que vivien aprop de la central nuclear de Txernòbil el 1986 els havien jurat que les centrals soviètiques eren les més segures del món. Tal com a nosaltres ens diuen que la nostra ciutat, el país i el continent són dels llocs més segurs del món.

Tenim desenes de milers de protocols de seguretat que vetllen per la nostra superviviència, salut i protecció. Vistos des d'altres bandes del món, els ciutadans europeus devem semblar una colla de michaeljacksons en la seva bombolla saludable, aïllada i oxigenada.

En començar l'any 2015, vaig ser incapaç de pronosticar res del què em passaria durant l'any. Tampoc no vaig fer propòsits, ni bons ni malvats. Ni tan sols deixar de fumar. Pel què fa al bloc, me n'adono que acabar-lo amb la ressenya de "Les veus de Txernòbil" era completament imprevisible. Mai no m'he fet llistes de llibres pendents de llegir. Mai no m'he comprat les obres del darrer Premi Nòbel de literatura.

Però en canvi, que ara tingui a la tauleta davant del sofà el llibre de l'Aleksèievitx es deu, inevitablement, a què per haver-li donat el Nòbel és fàcil trobar-lo a les estanteries de les botigues de llibres.

Tal com algunes de les obres cabdals impreses, "Les veus de Txernòbil" és una lectura com un ganivet que fereix, com una malaltia terrible que infecta, però que té la crueltat de no matar l'infectat. Ni fàcil ni entretinguda. Les veus transcrites parlen tal com et parlarien a cau d'orella. En molts casos és una veu que ve de la tomba. En d'altres, dels hospitals. De la solitud dels rebels, tan folls que ho són d'una lucidesa esgarrifosa, els qui es van quedar a viure als pobles evaquats. I no pas per casualitat, majoritàriament dones.

Svetlana Aleksèievitx té un do estrany per a aquesta escriptura que tal vegada no és si no un art sublim de la transcripció. De la transcripció d'un horror gegantí, tan fosc i tan còsmic que deixa pàl·lida la prosa de Lovecraft o dels filòsofs del pessimisme negre. Fins i tot qüestiona què entenem per "metafísica".

Com en aquella obra cinematogràfica tan terrible i extensa de Shoah, Aleksèievitx vol explicar l'inexplicable apropant-s'hi des de les vores, des de les fronteres, des dels marges. Perquè no es pot explicar allò inexplicable. Els mestres de l'horror modern duen bata blanca i solen ser científics. Provenen de la ciència, aquesta religió de la modernitat que adorem tal com els habitants de l'illa de Pasqua adoraven els déus i els sacerdots que els van dur a l'extinció. Exactament igual.

Els relats d'aquestes veus duraran en el temps. De fet, al pròleg ja es parla de la confusió entre passat i futur que genera la qüestió de Txernòbil. Allò que va passar el 86 i el paisatge actual de la regió és quelcom que la ciència ficció no havia explicat mai. Tal vegada s'hi havia atansat, però la realitat ha construït el millor relat de ciència ficció mai escrit per la mà de cap ésser humà, escrit el 1986 i transcrit el 2005 per una periodista bielorrussa, Premi Nòbel de literatura el 2015.

Si algú encara té ganes de pensar que això dels temps és una qüestió de rellotges i de calendaris, o subjecte a planificacions, previsions i pronòstics, que busqui "Les veus de Txernòbil".

18 de des. 2015

Gabriel Rufián, poeta


En el minso curriculum vitae del senyor candidat Gabriel Rufián, poeta, hi destaca això. L'afició per compondre versos. Sembla que ha guanyat un parell de certàmens d'aquesta disciplina literària, i potser està destinat a ser Mestre en Gai Saber. El temps ens ho dirà.

Cada cop que em topo un poeta recordo aquell conte d'en Charles Bukowski. "El gran poeta". Un dels relats recollits a Música de cañerías (Anagrama). Sempre tinc l'esperança de trobar-me amb un poeta com el d'en Bukowski. Pero nanai: sempre hi ha un gerro d'aigua freda. Potser no hi ha poetes catalans com el que descriu el geni nord-americà (que havia nascut a Alemanya, per cert). Tal vegada en Miquel Bauçà, em diuen. O una mica en Blai Bonet. Tal vegada l'Enric Casassas. La resta, botiguers lletraferits o funcionaris ociosos que descriuen boniques postes de sol vistes des del Puigmal. De vegades, des del selecte Port de la Selva.

El poeta Rufián no és d'aquella mena de poetes com el de Bukowski. Mirat de lluny, el poeta Gabriel Rufián sembla sorgit d'una versió catalana i molt nostrada de Matrix, aquella distopia en què se'ns presenta una humanitat adormida que somia un món virtual (el que prenem per real), creat per un superordinador global. A la versió catalaneta de Matrix, Rufián seria un d'aquells malvats de rang mitjanet que es passen al bàndol dels bons a mitja pel·li. Un gir argumental destinat a remoure emocions i a inflamar cors patriòtics. Com quan la coral de la parròquia s'arrenca amb el Virolai.

La hipòtesi que el poeta Gabriel no sigui real pren consistència a mida que hom se l'escolta i el contempla a la pantalla de Telenostra, la de la Terribas (la que oblida que més de la meitat dels contribuents no som ni independentistes ni del Mas). No es tracta tan sols de l'aspecte que presenta (el pentinat amb clenxa impecable, l'armilla antiquada, el gest impostat, la veueta modulada). Allò que fa sospitar és el contingut del discurs. És a dir, que sigui capaç de parlar durant molta estona per no dir res. Absolutament res.

Hom comença a perdre's pels laberints distòpics quan afegeix a la imatge de Rufián el fet que sigui el candidat d'Esquerra Republicana de Catalunya al Congrés dels diputats. Al Congrés espanyol, vull dir. No havíem quedat que ja érem independents de la pèrfida Espanya que ens roba? Hi ha diputats kosovars al parlament de Sèrbia?

Resulta que el poeta Rufián és el candidat número u (i no pas el quatre, com pensaries). És cert que ERC ha fet algun altre experiment electoral digne d'un professor Bacterio dedicat a la política provincial. Ara recordo, a bot pront, l'actor Juanjo Puigcorbé, candidat número dos a l'alcaldia de Barcelona, que anava darrere del novel·lista i millor patriota Alfred Bosch. (Algú sap on para i a què es dedica en Juanjo?).

Per més que pensi no trobo el desllorigador del poeta Gabriel Rufián. És o sembla l'home unidimensional de Marcuse (al qual li han afegit els premis de poesia per esquerdar la unidimensionalitat). La figura hieràtica i perduda, el tipus capaç de no dir res i incapaç ni tan sols de dissimular que no ha dit res. A mi em fa una certa llàstima, i ho dic de cor, sense lirisme. El lirisme l'hi deixo a ell, que en això del lirisme sí que hi té una certa traça. Sap convertir els tòpics i els eslògans en un simulacre de poema. I això té mèrit, què carai.

Al poeta Gabriel Rufián el passegen pels mítings i el posen davant dels micros. Li han donat la consigna que s'expressi sempre en castellà. En bona hora. Els nacionalistes es podien haver empescat un poeta Gabriel Rufián fa vint o trenta anys, als principis del pujolisme i quan potser encara érem a temps de construir una Catalunya una mica digna, una mica intel·ligent. Però... ara? Ara, després de trenta anys de llei de normalització lingüística, d'immersió i de fantasies delirants sobre una Catalunya integradora i acollidora i tot allò? D'on surten els guionistes del sainet en forma de partit anomenat ERC?

Diu en Javier Pérez Andújar que el poeta Rufián s'assembla al cantant flamenc Miguel Poveda. I és cert: si hom es mira en Poveda quan es deixa créixer la barba, hi té una semblança quasi esfereïdora. Potser l'han escollit per aquesta característica, precisament: per veure si arrenca algun vot dels sectors més calorros del Baix Llobregat i del Barcelonès Nord. No ho tindrà fàcil, però per provar que no quedi. A veure si amb una argúcia com aquesta poden recomptar-se per enèssima vegada i trobar que els indepes de dretes o de mitges dretes arriben al 51% dels vots. A veure. Si el truc del poeta Rufián falla, tal vegada poden buscar una candidata que recordi la Niña Pastori. O la Macarena, ja posats. En l'amor i en la guerra, tot s'hi val.

Em temo que el poeta Rufián, més que vots, recollirà simpaties. Però no pas als territoris apatxes, si no entre les senyores de l'Eixample (són de convergència de tota la vda, i això no ho canvia ni el déu dels catalans ni el déu dels xarneguets). Elles estan encantades amb aquest xarnego perfecte, el xarnego somiat: integradet, acabat de dutxar i ben pentinat, assimiladet. Capaç de servir-te el cafè amb llet i les pastes de la pastisseria Foix amb un somriure dòcil i de dir-te:
-Bon profit, senyora -amb un català justet però al qual li valorem la intenció- Que vagi de gust, com digué Guerau de Liost. Desitjaria veure la trascripció del sermó de Mossèn Ballarín?

Pues eso: un Matrix català pensat per al públic del quadrat d'or.




13 de des. 2015

Òmnium Cultural i l'origen del desastre

Josep Tarradellas al centre de la fotografia. L'home de les ulleres, a la dreta de la imatge -i a l'esquerra de Tarradellas, és en Miquel Albert (1901-1941), el meu avi matern. Perdó per aquest exercici de pornografia familiar. La fotografia fou presa el 6 d'abril de 1932, quan JT, llavors Conseller de Governació, visita les obres del Palau de la Generalitat.


En Josep Tarradellas ho va diagnosticar fa molts anys, amb l'agudesa de l'home vell que les ha vistes de tots els colors. L'home de Saint Martin le Beau tenia la intel·ligència dels polítics d'abans, quan les persones es ficaven en política per idealisme, per canviar el món. (Es ficaven en política i s'hi jugaven la pell o l'exili, i no aspiraven a cap consell d'administració d'una empresa de La Caixa).

Ho diu en Carles Santacana a Josep Tarradellas. L'exili 2 (1954-1977), edicions DAU. Un llibre que explica què pensava el president exiliat, i com veia Catalunya des de l'exili llarguíssim a l'altra banda del Pirineu. El text conté una entrevista que li feu en Josep Pla, en la qual Tarradellas preveu (amb una certesa esfereïdora) els riscos de la Catalunya futura, que és la present. I conté, també, molts d'altres textos i pensaments de l'exiliat. Que malauradament no ens vam saber escoltar.

La meva relació amb en Josep Tarradellas sempre ha estat ambivalent. Potser perquè el vaig conèixer de petit, als tretze anys. Ens va rebre al seu despatx de la Plaça de Sant Jaume en qualitat de descendents d'en Miquel Albert, que fou el seu secretari personal i company de tota mena d'aventures i desventures, des de principis dels anys trenta fins a la guerra i l'exili. Allà vaig veure que el personatge mític era tan sols un home. Molt gran, amb dificultat per parlar i per moure's, al qual li pesaven els anys damunt les cervicals com a un Atlas senecte.

Poc més tard, amb una incipient consciència política, vaig pensar d'ell que no em semblava un republicà ni un idealista, si no un home doblegat al pragmatisme de la Transició, que va imposar-li una moral de covardia i de tolerància exagerades.

I anys més tard torno a mirar-me'l, aquest cop per redescobrir-li una capacitat d'anàlisi de la realitat present i de pronòstic del futur que em resulta fascinant. Ara li veig més un Síssif que no pas un Atlas. Qui sóc jo, per jutjar un home d'ideals, pels quals va emprendre la ruta de l'exili, fugint d'un més que versemblant escamot d'execució?

En Tarradellas (això també ho explica el llibre d'en Santacana) es va esgarrifar quan va conèixer en Jordi Pujol i li va endevinar l'esdevenidor. Amb poca estona en va tenir prou per copsar la maldat perversa que hi havia dins del cigronet de l'Eixample com el verí dels petits escurçons. El banquer no en tenia prou amb ser l'amo de la caixa: també volia ser l'amo del país. Va copsar la terrible capacitat del fundador de Banca Catalana per dur el banc a la fallida i Catalunya al desastre. I vet aquí. Als ulls d'Europa i gràcies al clan Pujol, Catalunya és la regió més corrupta després de Kosovo.

I arribo a la cosa del títol, a l'Òmnium. Perquè en Josep Tarradellas també va diagnosticar el perill que representava Òmnium Cultural per al futur de la cultura i de la llengua del país. Òmnium era, a finals dels setanta i principis dels vuitanta un refugi de la classe burgesa catalana que havia prosperat amb el franquisme, que havia viscut d'acord amb el règim i al qual només li retreia una qüestió: que el franquisme hagués maltractat la llengua catalana. Exceptuant aquest factor, els senyorets d'Òmnium s'havien sentit no tan sols còmodes amb Franco, si no que n'estaven encantats: els havia fet la feina bruta de netejar el país d'obreristes, sindicalistes, revolucionaris, ateus i maçons. I d'esquerrans en general. Havia posat ordre a la finca catalana. I de premi els havia dut desenes o centenars de milers d'homes des del sud, mà d'obra barateta per poder prosperar millor en les tasques de destrucció del paisatge natural i d'especulació urbanística.

(És cert que la repressió franquista fou petita a Catalunya quan es compara amb els exterminis brutals comesos a Andalusia, a Extremadura i a Madrid. Però també és cert que un dels bressols revolucionaris de la península va quedar anul·lat. Des de llavors, Catalunya és un territori pacificat, escarmentat i conservador. Un oasi estranyíssim en el qual els treballadors i una tenebrosa classe intel·lectual genuflexa voten, amb beata veneració, el partit dels senyorets).

En Tarradellas adverteix del verí letal que conté Òmnium Cutural: per culpa seva, diu Terradellas, la classe treballadora identificarà la llengua catalana amb la llengua de la burgesia i crearà una fractura insalvable a la societat de Catalunya. Ho va encertar. Les conseqüències encara les estem pagant avui, i expliquen molts fenòmens que, per ceguesa o per mala fe, no es volen explicar i no es volen afrontar.

Han passat molts anys i sofrim d'anomalies infinites que provenen de la Transició, de Pujol i d'Òmnium. Entre d'altres. Però algú ha decidit que és més saludable i més rendible (i més patriòtic) culpar "Espanya", buscar traïdors i botiflers, i reconstruir el somni tan romàntic com inviable d'una Catalunya medieval que només existeix a la fantasia. La percepció negativa de la llengua catalana, vista des de la classe treballadora, persisteix. I aquesta visió s'ha traslladat a la població immigrant de les dècades darreres. I no és per un problema cognitiu de la classe treballadora ni de la població immigrant. Vet aquí un dels factors que explica el retrocés imparable en l'ús social del català. No cal repetir el paradigma dels patis de les escoles catalanes, perquè s'ha fet avorrit de tan repetir-lo. Quan el català desaparegui també dels carrers, caldrà que algú ho demani als tècnics i polítics que van conjuminar la caríssima normalització lingüística fracassada. I als intel·lectualets de l'Òmnium.

Vet aquí un dels diversos factors que explica que la Tv3 es vegi tan poc, que els escriptors en llengua catalana siguem, a Catalunya, menys llegits que els escriptors traduïts incloent-hi els escandinaus. Un dels factors que explica, finalment, la quixotada extemporània d'Esquerra Republicana de Catalunya amb el seu candidat poeta Gabriel Rufián, paradigma de les estratègies ridícules i improvisades que, per sort, ja no s'empassa ningú. (Com és que no van presentar un Rufián fa 20 anys, quan encara hi érem a temps?).

Paradoxalment (esgarrifosament), la llengua de l'alta burgesia catalana mai no fou el català, que era llengua de pagesos, pàries i gitanos. Tal com ho expliquen en Juli Vallmitjana i en Santiago Rusiñol entre d'altres. Però van fer veure que sí: el conseller Boi Ruiz es deia Baudilio Ruiz fins fa quatre dies, i no és cap primícia explicar que a casa dels Mas-Rakosnik es parlava en castellà fins fa molt poc (ara toca, ara no toca). La història de Catalunya és molt desgraciada perquè l'ha desgraciada la seva oligarquia, sense necessitat de cap intervenció forània. Això és cert i és cruel, però la desgràcia és que hi havia Òmnium Cultural pel mig, que va pervertir la realitat fins a esguerrar-la. A veure com ho arreglem ara, perquè la conjuntura actual torna a dificultar una "normalització lingüística" que mai no va existir.

La psicoanàlisi (aixi com les teories que se'n van derivar) explica que hom no pot resoldre les qüestions greus i profundes fins que no reconeix i no afronta sincerament i sense mentides ni prejudicis, els problemes que té. Els esotèrics diuen que el fantasma no marxa fins que no es localitza el cadàver i se li fa un enterrament reparador. Continuem sent el país d'Europa amb més morts en fosses clandestines: només ens guanya Cambodja.

Malgrat tot, potser es pot ser optimista: si som capaços de revisar-nos i de repensar-nos, tal vegada ens en sortirem i de passada ens alliberarem d'unes quantes xacres entre les quals hi ha la família Pujol i l'Òmnium Cultural. Amén.


9 de des. 2015

Les cares de Bélmez, el retorn

  

El misteri de les cares de Bélmez es va dissipar en el no-res dels fantasmals anys de la fi de Franco (que no del franquisme). Aquells rostres d'ultratomba que apareixien al menjador d'una casa miserable de Bélmez de la Moraleda, a la província de Jaén, encara no sabem què significaven, més enllà d'una falòrnia trista. Un símbol, una metàfora. Però... de què? Un desesperat intent de retorn a l'Espanya obscura i obscurantista?

Recordo aquells anys: les cares de Bélmez em van esgarrifar. Jo en tenia vuit o nou, i em temo que aquelles aparicions indiquen la meva propensió, ja inguarible, a interessar-me pels enigmes de l'altra banda del mirall. La meva fascinació primerenca per un imaginari tèrbol, per l'esoterisme. És una tendència de la qual ja no me n'escaparé mai. Entre altres raons, perquè em continua fascinant. De les cares de Bélmez a les lectures de Jodorosvky hi ha un pam.

També és gràcies a aquelles carotes esgarrifoses que em vaig apropar als llibres més obscurs de Carl Jung. I tal vegada a elles els dec l'apropament a Lovecraft, a Joan Perucho, a Thomas Ligotti, a les biografies de Madame Blavatsky (via per la qual vaig arribar a l'esoterisme d'un poeta portuguès anomenat Pessoa), a l'espiritisme, a Boris Ouspensky, Gurdjieff, a Amalia Domingo Soler, a Aleister Crowley:  potser més de la meitat de la meva vida ha transcorregut en el corredor que vol fugir de la llum per comprendre les ombres.

Des de fa tres dies visc en estat de commoció. Les cares de Bélmez han retornat. Aquest cop són als carrers de la meva ciutat i de Barcelona. Inesperadament, duen el nom i el cognom espampat al dessota dels rostres, com si des del més enllà tenebrós se'ns vulgués explicitar que l'horror ja no és un secret. Es diuen Francesc Homs i Artur Mas.

La primea impressió fou d'un ensurt corglaçador: vaig témer que no fos víctima d'un malsòn d'aquells que ens fa creure que ens hem desvetllat, quan en realitat continuem al món de la tenebra. Com un parell de Freddy Krugers catalans. I altra vegada em demano quina obscura intenció hi ha darrera d'aquesta necessitat de mostrar, per fi, el rostre repugnant que s'amaga rere la màscara.

A quina mena d'inframón ens conviden les cares bubòtiques i zòmbiques d'Homs i de Mas que pengen dels fanals, pels carrers? És un assaig de fer-nos reviure els terrors medievals del caos i la destrucció que ens sobrevindran si no obeïm els señoritos de mierda que representen?

Expressen tan sols el reconeixement de la culpa i el seu propi terror a desaparèixer en el no-res? Tal vegada els fantasmes no pretenen espantar: tan sols ens volen fer partíceps del seu espant, l'horror que senten de viure en un univers de mort i de cendres grises, com aquest gris dels rostres que el vent de les ciutats gronxa suaument, en un final de tardor estranyament càlid, preludi d'alguna insania malèfica.

Els rostres d'Homs i de Mas, tan propers als rostres de l'ultratomba del final del règim de Franco que foren les cares de Bélmez, em troben quan ja sóc un home arribat a l'edat madura. Em fan somriure, em conviden a un vòmit quasi irònic, sarcàstic i cansat. No tenen el poder evocador i màgic que els rostres de Bélmez van dur el jovenet que fiu a voler saber-ne més del què passa a l'altra banda, al costat de les ombres.

Si fos ara quan jo tingués nou o deu anys, és probable que no em fixés en aquestes carotes de reu, de quasi mort, d'ànima en pena. El progrés no ens ha dut cap poesia.

4 de des. 2015

L'art del pessimisme: Rafael Chirbes, En la orilla


Hi ha un misteri que ni tan sols els filòlegs més analítics no saben resoldre. Es tracta d'un misteri inscrit a les primeres frases d'un text. En aquest cas, parlo de novel·les. Un sentit (el sentit estètic? la intuïció artística?) ens permet discernir, des de les primeres paraules, si ens trobem davant d'un text amb ambició literària (amb ambició artística) o bé davant d'un text mediocre que tan sols pretén entretenir una estona el lector i convidar-lo a una banalitat de to burgès, a una superficialitat barbitúrica que remet als partits de futbol i a les pel·lis de James Bond. 

Què fa que ho sabem des de la primera plana? Passa el mateix davant de la música. Davant de la pintura, del cinema... en els primers compassos (quasi inaudibles) de la Simfonia número 3 ja saps que Gorecky és un geni, com també saps en els primers minuts de Melancholia d'en Von Trier que la cinta és una obra d'art. Vista amb visió perifèrica i de lluny, saps que "El concert" d'en Marc Chagall és una obra mestra de la pintura.


És la intenció? És una misteriosa (i sagrada) capacitat per fer art amb paraules, pigments, notes o fotografia en moviment? Paraules, tubs de pintura i notes musicals són simples signes, instruments. Eines a l'abast de més o menys tothom que hagi accedit a una certa instrucció. Malgrat que l'aprenentatge i la instrucció estiguin adquirint categoria de privilegis, de moment encara mantenen una certa aparença d'universalitat. L'art, però, roman en la nebulosa del què no sabem dir. No és pas per casualitat que encara ens calgui recórrer a Aristòtil, que va morir uns 300 anys abans que nasqués Ponç Pilat (el personatge històric contemporani del mític Jesús de Palestina).

Desenes de filòsofs s'han esforçat en delimitar la qüestió, situar-la sota la llum de la raó i del pensament. I no obstant això, el misteri sempre roman allà, una mica més enllà. Rimbaud, com Verdaguer, foren artistes en majúscules, i Carles Duarte un poeta buròcrata de cap de setmana. Ens ho diu un sentit trascendent, impossible d'explicar. 

La novel·la de Chirbes "En la orilla" comença amb una frase breu que també fa de primer paràgraf. Aïllada del paràgraf següent, diu així:

26 de diciembre de 2010 
El primero en ver la carroña es Ahmed Ouallahi.

N'he tingut prou amb això per saber que volia llegir aquesta novel·la. Fa temps que no vivia aquesta emoció. Sentir que necessitava llegir perquè n'aprendria coses, perquè hi trobaria allò que li demano a una novel·la: que no m'enganyi amb la mediocritat i la falta d'esforç sota l'excusa de l'entreteniment, que em qüestioni i que em situï davant de la voluntat de fer art amb les paraules.

Si em vull entretenir, m'estimo més passejar pel carrer o mirar el programa del Gran Wyoming abans de llegir un mal llibre. Ras i curt (o clar i català): és millor jeure al sofà i mirar el sostre blanc que sostenir un exemplar de Dan Brown entre les mans. (Substitueix "Dan Brown" pel llibre que encapçala el rànking dels més venuts o per una novel·la d'en Martí Gironell).

Chirbes és d'aquesta mena d'escriptors que no van voler la fama ni van pretendre el reconeixement dels mitjans. La seva feina era escriure, no pas fer de venedor ambulant. Diuen que, antigament, els artistes pintors treballaven sabent que serien reconeguts enllà del temps, potser a la vellesa o després de la mort. Tal vegada en aquell temps antic, sense les nefastes eines maniàtiques de la comunicació ultrarràpida, l'artista sabia que l'art és lent, difícil. En cada pàgina de Chirbes hi ha l'esforç per construir un text on tot és important: la narració i també la tria de les paraules, la recerca de la sonoritat, el contingut. 

Les novel·les d'en Rafael Chirbes se les llegiran d'aquí a 100 anys i hi trobaran plaer estètic. A en Brown no el recorda ni cristo. El primer va morir pobre, l'altre viu ric. Escollir un dels dos camins és una elecció de risc personal. Sense dreceres ni marrades: només hi ha una vida. Això són els fets.

La novel·la es llegeix i se subrtalla, el llibre esdevé no tan sols l'objecte d'una lectura que avança si no també que s'atura i que retrocedeix. Esdevé un material per pensar.

Amb una certa concessió a alguns preceptes de la novel·la negra (la troballa d'un cadàver a les primeres planes), "En la orilla" és una mirada al passat immediat. És cert que es parla de la crisi econòmica i moral que vivim, i que analitza amb crueltat qui som, com vivim. El joc entre la víctima i el culpable esdevé complex. L'Esteban, el protagonista, és víctima de la crisi econòmica espanyola: ha hagut de tancar el negoci. Però també és culpable: en tancar el negoci, ha enviat a l'atur els qui treballaven per a ell.

Aquests són els fets i la seva veritat, tal com diria Bertrand Russell. La resta seran interpretacions elaborades amb la intenció de doblegar la realitat cap allà on ens convé més, cap a aquella versió que ens dóna alguna mena de benefici o que ens estalvia de continuar pensant, o que ens exculpa. Wittgenstein parla de fenòmens i de fets, no pas d'interpretacions.

L'Esteban és l'home unidimensional de la gran literatura europea del segle XX. Es defineix pels seus projectes fallits, els somnis traïts, una buidor metafísica que navega per les planes i que s'emmiralla en la buidor que intuïm, la que presideix l'univers, la que ens va obligar a imaginar déus lisèrgics, la cura pal·liativa que ens vam empescar per sobreviure.

A "En la orilla" de Chirbes, la crisi econòmica que va manifestar-se el 2007 és el marc conceptual on, com en un altar sacrificial, hem cremat la moral i on hem liquidat els valors abans de saber per quins valors i per quina moral els substituïrem. És racional presumir que hem escollit el buit, el no-res o un retorn al temps medieval i a la pre-il·lustració. Un viatge enrere, enlluernat pel romanticisme individualista que condueix tant a l'independentisme català com a la saga "Crepuscle" entre d'altres renúncies ètiques i estètiques.

El títol explica que els cadàvers es troben a la riba, fora del flux dels rius. I que estem deixant milers de persones a la riba de la societat. El més terrible del cas és que (només amb una lucidesa mínima) ens hem de demanar si jo també sóc un cadàver a la riba malgrat que conservi l'aparença dels vius (explicaria això l'auge del cinema que tracta de zombis?: sospitem que hem canviat la vida per un simulacre pútrid?). Estic preparant l'escenari perquè el meu fill sigui un zombi o un cadàver a la riba mentre celebro que l'atur m'ha passat de llarg?

Ens comportem com petits Saturns devorant els nostres fills, amb l'agreujant que no ho sabem o ho sabem a mitges i no ens importa, o creiem que no tenim temps per aturar-nos a pensar en aquestes coses.

La prosa de Chirbes, segons llegeixo tot investigat per la xarxa, té molt de ressò en la traducció alemanya. Tal vegada en aquell país hi ha una exigència més alta, o tal vegada el pessimisme radical de l'autor troba més empatia en l'univers culte i d'arrel protestant (el protestantisme és, indiscutiblement, una benedicció -tal com el catolicisme una maledicció bíblica).

L'estètica del pessimisme filosòfic i existencial és una tendència que augmenta en bona part del món (del món més enllà del Pirineu, és clar) després d'un temps de decadència i de descrèdit: la crisi financera ens ha dut a recuperar una mirada més intel·ligent sobre la vida i sobre la societat humana. 

Aquest pessimisme esdevé art en mans dels grans creadors, que no pas per casualitat provenen del nord on el poeta imaginava la gent rica, feliç i culta. I fem bé de continuar mirant què passa al nord, perquè el sud mostra un esgotament i una feblesa i una mediocritat properes a l'estupidesa (i al nacionalisme i d'altres bajanades derivades de considerar que el meu melic és preciós, o que "el món ens mira"). Riquesa, felicitat i cultura ens poden dur a encarar-nos amb el no-res, però més val fer-ho conscientment. Així potser evitarem el somriure estúpid que se sol dibuixar als nostres rostres cofois.

Chirbes és literatura de veritat, i una literatura que malgrat que descriu el nostre pobre sud, és interessant per al nord. No tan sols perquè està ben escrita si no perquè diu allò que cal, que és precisament, indiscutiblement, allò que no agrada. Fa bo de llegir Chirbes mentre es contempla l'obra del pintor noruec definitiu del nostre temps, l'Odd Nerdrum

En la orilla
Rafael Chirbes
Editorial Anagrama, Barcelona 2013
20 euros


2 de des. 2015

La merda sobreixirà, com la lava dels volcans



Als països civilitzats, un polític sap quan ha de dimitir.
Als països del sud del Pirineu, els polítics s'estimen més no dimitir
i arriscar-se a què els tallin el coll,
perquè confien que la guillotina no funcionarà.
(Proverbi dels països ineficients del sud del Pirineu) 



Els vells del poble es van tancar a la tenda de les deliberacions. Havia arribat el dia històric d'escollir un nou Visir per a la contrada.

Mentre parlaven amb la veu baixa i assenyada de la gent gran, i entre grans fumeres de xixa, es va obrir la catifa que feia de porta amb una revolada violenta i va entrar, inesperadament i molt airat, el candidat a Visir que havia fet de Visir els darrers anys, i que ara exigia no tan sols repetir el càrrec si no ascendir a Gran Visir.

Els ho va etzibar entre les metàfores voladores d'un discurs llarg i tediós, tot i que certament esquitxat de cites de grans pensadors (la majoria locals i antics, i algun d'estranger) i d'alguns girs populars, destinats a tocar les ànimes humils. Deien que el seu avi havia estat pilot d'avioneta al segle anterior i que per això el nét recorria sovint a les comparacions aeronàutiques. També deien que a casa seva, i damunt del llit, el Visir hi tenia suspesa l'hèlix esqueixada de la darrera avioneta de l'avi, que es va estavellar fatalment mentre sobrevolava el volcà de l'Illa Montserrat.

Quan el pretensiós Visir va haver acabat el discurs, va comminar els vells a què meditessin amb aquestes estranyes paraules:
-Mediteu. Mediteu tant com vulgueu però mediteu bé. I "bé" vol dir que mediteu en la direcció correcta, la que us farà prendre la decisió bona. I la decisió bona és que em nomeneu Gran Visir. I com més aviat millor. La història no té espera.

Els vells van quedar muts i garratibats. Aquell presumit egòlatra els havia deixat glaçats malgrat els prop de cinquanta graus que queien damunt del país. I per resoldre l'astorament, van demanar consell a un savi que, malgrat la joventut, havia estudiat molt les coses humanes.

I aquest savi els digué:

-A priori, hom pensaria que l'amor del Visir pel seient de Gran Visir és un amor d'aquells que maten, dels patològics. Un amor de bolero amb mariners obsessius, ports i prostitutes. Però sense excloure la mirada del psicoanalista, hom intueix que hi ha alguna cosa més. Més secreta i més endins. Més bruta, molt més lletja que un amor tèrbol. Hi ha la por. Sempre hem de trobar les explicacions de les conductes desaforades en les emocions més pregones.

La majoria dels vells van assentir amb un lleu capteniment.

-La por que sent el Visir és que, si abandona el tron, la merda que hi ha comprimida sota el tron esclati com la lava dels volcans. Si no vol ser engolit per la putrefacció que té continguda, no li queda altre remei que romandre assegut al setial. Tenim una situació fotuda: si no li renovem el càrrec, els nostres veïns es riuran de la màfia de Kosovo perquè descobriran que el nostre emirat és molt més mafiós que aquell. Si el renovem, ens anirem ensorrant en la merda que, com la lava, espera el moment de sobreeixir.

Els vells van assentir altre cop. Van pipar una mica més de xixa. Els vapors somnífers i dolços omplien l'aire de la haima fins que era difícil distingir les barbes del veí. Enmig d'aquell núvol flairós resultava certament complicat trobar raons i prendre decisions.

-La veritat és que aquesta sensació és molt agradable -va fer un d'ells, amb un somriure lleugerament babau- Jo m'hi estaria tota la vida.

I sense comprendre les seves paraules van votar, i van decidir mantenir-se en aquell estat. Sense acabar de saber si "mantenir-se en aquell estat" volia dir perpetuar el somni barbitúric, romandre sense ningú al càrrec de Visir o nomenar de nou per al càrrec el nét de l'aviador estavellat a l'Illa Montserrat.

28 de nov. 2015

Als escriptors en llengua catalana, entre d'altres

En algun instant difícil de precisar, i deu fer quatre o cinc anys, el sector de la política catalana que fins llavors s'autoanomenava pujolista, nacionalista o autonomista va iniciar un viratge (un lleugeríssim gir de timó, si volem perseverar en la metàfora pescadora del señorito Mas) vers un objectiu borrós que l'oligarquia va anomenar el "sobiranisme". Del sobiranisme borrós vam passar a la defensa d'un dret vague i llefiscós: el "dret a decidir" (que pretenia incorporar al sobiranisme burgès un to menys classista, un perfum de la revolta radical del 15-M en versió montserratina que va actuar com una contrarrevolució burgesa clàssica -que li ho demanin a Robespierre).

Del dret a decidir vam anar a l'independentisme, que es presentava amb intenció de transversalitat social. El moviment tàctic va seduir part d'una esquerra socialdemòcrata o "progressista", la mateixa que negava o discutia la validesa de l'anàlisi sociològica marxista i l'existència de la lluita de classes. Els progressistes amb xalet a la Cerdanya i/o a l'Empordà hi van caure de quatre grapes. Valgui com a exempe Ernest Maragall.

[L'independentisme havia estat, tradicionalment, una opció minoritària. Destruir una tradició és un acte tant o més bell que dinamitar el temple de la Sagrada Família d'en Gaudí. Allò que sorprèn (i que crea suspicàcia) és que sigui la burgesia catalana la classe que vol dinamitar una tradició, o que pretén liderar -per redirigir- una revolta. Cambó mai no va incorporar l'ideari de Durruti.]

En aquest camí (que també es pot anomenar "procés", com la novel·la de Kafka o com el transcurs dels esdeveniments en una malaltia), moltes de les persones empadronades a Catalunya hem sentit la necessitat de prendre partit. De dir en quina posició ens situem. Jo diria que ho hem fet uns quants però no tots. Alguns de forma pública, sense acomplexaments i sense temor. D'altres (molts) tan sols en privat. A casa, amb els amics, amb els companys de feina que intuïm propers. I també hi ha moltes persones que senzillament no han pres partit, perquè tenen preocupacions o prioritats urgents i reals: arribar a final de mes, evitar el desnonament, menjar cada dia, mantenir la dignitat. O tal vegada per aquella por atàvica que els pares i els avis ens van voler heretar: si has nascut a Espanya més et val ser discret i passar-hi de puntetes.

Aviat farà dos anys, un bon amic relacionat amb el món editorial em va amonestar afectuosament:
-Saps què passa? Que a Catalunya el poder és cada cop més independentista.

Suposo que ho he de comprendre, perquè tots som inevitablement humans, dolorosament humans. Ningú (gairebé ningú) no té ganes de situar-se lluny del poder i la seva influència. Gairebé ningú assenyat no se sent impulsat a situar-se al territori d'una probable exclusió que podria ser laboral o de visibilitat. Qui té voluntat de marginal, en un món cruel i obsedit en la visibilitat i l'èxit immediat? Qui vol ser Tarkovsky al món de Messi i Neymar? Qui té ganes d'exprimir-se les neurones si pot assolir la fama quan xuta la pilota que li passa el migcampista?

Els qui encara gosem escriure i publicar ficció en llengua catalana sentim una por comprensible: i si prenc partit pel bàndol equivocat? I si això em fa perdre lectors i/o compradors dels meus llibres? I si algú engega una campanya de desprestigi...? M'entrevistaran a la TV3 si em pronuncio en contra de la independència? Per més que escrigui en català... em faran una ressenya a l'Ara o a El Punt/Avui si em declaro contrari al "procés" malgrat que sigui premsa sostinguda amb els impostos de tots?

No és gens fàcil ser català, escriure en català. En aquests moments, tampoc no és fàcil ser català, escriure en català i alhora no ser partidari de la independència. Però en fi, tal vegada és ridícul i penosament burgès dramatitzar sobre aquestes qüestions, perquè molt més difícil que ser català ho és ser del Kurdistan, del Butan, del Senegal, de Sierra Leone, del Txad, de Tuníssia, de Bangla Desh, d'Andorra, de Síria, de l'Iraq, de Palestina, de Somàlia, de Kosovo, de Macedònia, etc. És difícil ser de qualsevol d'aquests llocs del món. És difícil ser de qualsevol banda quan hom ha nascut a la classe pobre, obrera o treballadora de qualsevol banda del món.

Tal vegada perquè vam creure (ingenus, inflamats d'un patriotisme televisat) que el món es mira Catalunya, vam pensar que vivíem alguna cosa important. A mi em dolen les persones més o menys públiques, entre les qui em sento (més aviat entre les que ho són menys, però sense arribar a la invisibilitat), que no han estat capaces de dir en quina banda se situen. Perquè això és quasi irrellevant i no hauria de ser tan complicat de dir.

Entenc les motivacions emocionals dels independentistes, però no hi crec. No trobo motius racionals per pensar que un estat català em durà la felicitat com els regals dels reis mags als nens bons, ni que el cost del trànsit compensarà les misèries que m'afegirà. Els llençols que es perden en cada mudança són els llençols del pobres. Ho vull dir així, tal com sona. Clar i català.

Vinc de la classe obrera i sé que som els de la meva classe els qui paguem els capricis i els plats trencats de les classes socials que tenim pel damunt. Sóc de la classe treballadora que no arriba a classe mitja i escric per necessitat i em publiquen vés a saber per què. I per això no tinc por de dir-ho. Ni tampoc no entenc els qui no ho diuen, els qui callen. Ni tampoc entenc els qui se situen públicament a la banda independentista tan sols perquè intueixen que és bo estar aprop de la tendència de l'oligarquia. Els tacticismes em resulten ofensius.

Entenc els cretins i els mediocres que s'han venut prestos a la causa que els sembla majoritària, amb l'esperança d'aparèixer a les tertúlies de la Tv3: han de pagar el lloguer i el cistell del Mercadona igual que jo. I cadascú és lliure de decidir si el paga amb dignitat o amb indignitat: la vida només passa una vegada i és responsabilitat de cadascú. Escollir no és gens senzill.

El dret a callar és més clar que el "dret a decidir". Ho entenc. Però no ho comparteixo. De què hem de tenir por? Per fortuna, els independentistes no disposen d'una Gestapo (malgrat que potser els agradaria). Ni tampoc són una sola força, tal com per fortuna ara tots podem comprovar. Hi ha diversos independentismes, i alguns són incompatibles. Perquè som diversos i complexos.

Els debats i els diàlegs han estat substituïts pels discursos homogenis i els monòlegs. La fraseologia simplista i estúpida d'un tipus tan gris com en Francesc Homs no es pot aplaudir. Falten veus que diguin, que discrepin. El món no es mira Catalunya perquè som irrellevants. Som una Albània a l'altra banda de l'Adriàtic. Per què és tan difícil dir?

Quin món volem quan no som capaços de dir quin món volem?



trucs, cínics i bastards,
tots junts t'ennueguen l'esma.

rucs, tísics i covards,

tots junts t'ennueguen l'esma.

20 de nov. 2015

Una cultura dèbil?


No se celebra cap esdeveniment cultural català on no se senti dir (normalment a la conclusió) que la cultura catalana és una cultura de primera divisió, i que no ha d'envejar res a la resta de les cultures del món occidental. És una mena de leimotiv o un mantra, o com la darrera al·locució del capellà als fidels: germans, aneu-vos-en en la pau del Senyor. Una frase que tranquil·litza, que infla l'ànima. Els assistents a l'acte surten amb un somriure als llavis.

En companyia de l'argument de la primera divisió cultural també se sol anomenar el complex d'inferioritat, del qual només se'ns diu que ens n'hem de desempallegar amb urgència: vade retro. Aquesta invocació del complex té un cert aire de neollenguatge orwellià, però mai no he sentit ningú que ho qüestioni. El qui invoca el complex demostra tenir, això sí, una bona intel·ligència tàctica: l'esment del complex vacuna contra la discrepància: si algun dels oients no s'hagués cregut això de la primera divisió, se sentiria culpable de patir de complex d'inferioritat, i la culpa anul·laria el debat. Ningú no té ganes de dir: "em dic Lluís i sóc un acomplexat".

Ara podria fer un excurs per esplaiar-me, i renegar una estona a propòsit dels símils futbolístics que solem emprar. Ho dic per això de la "cultura de primera divisió", que no m'ho invento jo, si no que ho transcric després d'haver-ho escoltat una colla de vegades. D'ençà de l'aparició al cel de Sant Pep de Catar, els símils futbolistics han invadit el discurs de la política i el de la cultura. No tan sols catalana: el president Zapatero, que és culé, va dir que "la economía española juega en la Champions". Poc després va venir la patacada: fallida dels bancs, rescat amb diners públics, atur monumental, misèria general. Ho especifico per exemplificar el risc de la valoració optimista expressada en termes esportius.

Per assegurar que la producció cultural catalana té el mateix nivell que la francesa (la francesa com a exemple) caldria haver acordat uns barems més o menys objectius i discutibles. Caldria disposar d'índexs qualitatius i quantitatius compartits. I això no és una tasca senzilla. Però mentre no ho tinguem, l'afirmació inicial té el mateix valor que "España va bien" o que "Jesucrist és el fill de Déu": són aquella mena d'oracions que expressen creences, però que no són proposicions demostrables. En Karl Popper rebutjaria no tans sols la validesa de la frase, si no també el seu interès real.

Jo em permeto discrepar que la cultura catalana sigui igual en qualitat a la francesa. Ho dic després de llegir novel·la d'aquí i novel·la d'allà. Després de veure cinema d'aquí i cinema d'allà. A mi em sembla que no, que vivim en un moment baix i molt dèbil. Identifico uns quants factors que m'indueixen al pessimisme. Alguns sorgeixen de les meves observacions empíriques, però d'altres provenen de la lectura de les escasses veus crítiques que es publiquen en català, referides a la cultura catalana:
  • L'absència de l'assaig. Alguns autors identifiquen la desaparició del gènere de l'assaig com un senyal indiscutible de misèria cultural. És cert que es publiquen treballs de no-ficció, prò una primera anàlisi ens explica que són treballs de divulgació senzilla i popular, generalment molt simples. Molts d'ells, deguts a autors de l'òrbita mediàtica, que inviten a pensar que l'autor no és l'autor real. O que podria ser-ho, però és obvi que s'hi ha esmerçat molt poc. Penso, per exemple, en Xavier Sala Martín, Santiago Niño Becerra o Pilar Rahola.
  • Una producció literària d'ambició molt escassa. Em llenço pedres a la meva teulada perquè, ni que sigui molt modestament, participo d'aquest sector. Però la immensa majoria de les "novetats" publicades són treballs que es deuen a un amateurisme flagrant, que de vegades és elevat a categoria de virtut sense cap indici de vergonya. La producció deguda als amateurs (escriptors de cap de setmana) no és cap mal, però quan esdevé l'única producció es converteix en la referència. I això sí que és dolent. Es troben a faltar exemples de compromís radical amb la literatura (però també en molts d'altres camps). No hi ha ni Balzacs i Stendhals. Pedrolo, Perucho, Marçal i Moncada són morts. 
  • Ho diuen els experts del món acadèmic: la llengua parlada i la llengua escrita estan sofrint un procés d'empobriment visible a primer cop d'ull. L'estàndard del català que se sent a la televisió pública catalana no ha parat de baixar graons en els darrers anys. Els discursos del polítics (amb excepcions molt escasses) freguen la categoria miserable: no es tracta tan sols de l'abandonament de l'oratòria clàssica. Són comunes i abundants les expressions i frases fetes desconstruïdes sense voler, la metàfora ximpleta, l'acudit banal, la sintaxi caòtica (i la comparació amb el món de les pilotes, que ja he explicat).
  • El cinema i el teatre pateixen un retrocés agònic. Podríem pensar que la fallida econòmica n'és la responsable, però un film com "Segon origen" explica que hi ha una crisi molt més terrible: la que afecta la creativitat i l'ambició artística.
  • El públic (o els clients, depèn de com vulguis dir-ho) no deixa de donar l'esquena a les produccions del país. Davant d'aquest fenòmen, que hauria de fer vibrar les ments que pensen i que cobren per fer de gestors culturals en l'àmbit públic, hi ha un silenci esperpèntic. El pressupost del govern català destinat a promoure la cultura està en caiguda lliure (no es pot atribuir a la falta de recursos si no a la falta de voluntat, perquè els recursos destinats a promoure la sanitat privada, per exemple, no han deixat d'augmentar).
  • Les veus crítiques i autocrítiques no apareixen per enlloc. O per cap lloc massa visible. No hi ha debat. Apareix una unanimitat homogènia i de vegades defensiva o agressiva. Els qui en saben i discrepen, opten per callar. Un altre dia m'extendré en el posicionament dels autors i intel·lectuals respecte del procés independentista, on es reprodueix el mateix esquema: el qui discrepa calla, la majoria s'apunta al secessionisme amb una voluntat evidentment tàctica. La versió catalana de la internacional situacionista.

Quan hom pensa que és més baixet que la resta dels individus d'una reunió podria ser que patís de falta d'autoestima, o que sofrís d'una alteració de la percepció espacial. Però també pot ser que no tingui cap dels problemes anteriors. Que sigui, simplement, el més baixet de la reunió. En termes objectius.

Si tens la paranoia que et segueixen els agents secrets o els extraterrestres, l'existència de la paranoia no nega que estiguis efectivament seguit per espies o extraterrestres. Ergo: el complex d'inferioritat no invalida que puguem ser una cultura inferior. O disminuïda tan sols, a causa d'una mala cojuntura astral, econòmica, global, de valors.

Potser "tenim" el millor club de futbol del món, però si aquest lideratge corre en paral·lel a una cultura dèbil, la imatge del país deixa anar tuf de país ridícul. La convivència dels dos elements no diu res de bo sobre la salut de la societat on es dóna. La salut i la qualitat d'una societat no es pot mesurar tan sols pel PIB, per les copes que guanya el Barça: la vitalitat cultural, l'ambició, la intensitat del debat diuen molt més que la xifra de gols a la Champions League.

El dia que els periodistes esportius facin símils culturals per explicar un partit de futbol sí que haurem fet història. "El Barça d'avui semblava una novel·la de Faulkner", "Messi i Neymar han estat brillants, uns autèntics Nietzches". I el dia que en Mas digui "Si fem com Tòlstoi, el món ens mirarà" ja m'hi cago del gust.

Allò més preocupant i més nociu que hi ha en l'autocomplaença és que no ens ajuda a res. Ans al contrari, abaixa encara més el llistó de la qualitat i afavoreix la puerilitat d'un cofoïsme cada cop més extès. En l'àmbit de l'ensenyament, rebaixar l'exigència i l'esforç fins a permetre que s'assoleixin els objectius sense exigència i sense esforç no ha dut cap millora.

Si confonem la merda amb la mel, correm el risc de trobar que la merda té bon gust i que ja ens va bé. Els debats no tan sóls són bons i saludables: són urgents.

17 de nov. 2015

El sainete catalán (traducció de l'autor)


[He dubtat entre les dues opcions: publicar l'article en català o bé en castellà. En castellà em permet prendre distància d'allò que dic i tinc comprovat que s'arriba a molts més lectors, puc ser més fred i més irònic. Però és obvi que en català dic molt millor allò que penso.]

Fa un temps, el senyor José María Aznar, sorrut conferenciant i ex-president d'un estat del sud d'Europa, va vaticinar amb veu d'oracle rural que "Antes se romperá Cataluña que España". Pel mateix temps, la senyora Forcadell (mai no sé si es diu Montserrat o Carme) va pronosticar -amb la seguretat que tan sols tenen els ingenus o el folls- que la independència de Catalunya era segura, imminent, perquè l'independentisme era irrompible.

Algú recorda encara aquell bonic eslògan: "un poble unit, alegre i combatiu..." manllevat a un poeta valencià que ja era difunt i no podia protestar? La senyora Forcadell (Carme o Montserrat) creia, llavors, que tan sols calia un petit gest: enviar el poble a votar. I llestos. El crit de la senyora encara retrona a la Plaça de Catalunya: "President, posi les urnes!!!".

Però vet aquí que tant el senyor Aznar com la senyora Forcadell es van equivocar. Per més estrany que sembli, la va espifiar el que assegurava el trencament i el qui el negava. Com és possible? El primer es va equivocar perquè va passar per alt que no es pot trencar allò que ja estava trencat. La segona, perquè no va ser capaç de veure matisos, tons, divergències i punts de vista.

Que Convergència i la Cup tinguin punts en comú en els seus programes polítics (un de sol) no hauria d'impedir veure quins punts tenen del tot irreconciliables (tota la resta). Tan sols una ceguesa eufòrica i forassenyada pot impedir veure la realitat. L'objecte que persegueixen és el mateix, la independència catalana. Això és obvi: però això no implica que sigui possible col·laborar. Ni tan sols és recomanable.

En Joan i en Josep volen seduir la Mireia, i cadascú la desitja intensament. La desitja per a sí, és clar. Seria natural que en Joan i en Josep col·laboressin per seduir la Mireia? I què farien, si la seducció donava fruits? Els mesos parells seria parella de l'un i els imparells de l'altre?

He escrit això del sainete perquè fa falta una mica d'humor. Jo no sé si "el món ens mira", tal com afirmen els acòlits del senyoret Artur Mas. A priori diria que, als ulls del món, Catalunya i Albània reben una atenció semblant: són una petita regió del sud, empobrida i castigada per l'atur. I en el cas de Catalunya, la regió d'Europa més corrupta mai vista fins ara. Potser valdria més que no ens miressin gaire.

També fa riure el to amb què els seyorets de Convergència renyen els representants de la Cup: ho fan amb aquell to de l'amo que renya el criat, la cuinera, el cambrer. El to del qui no està habituat a que un plebeu el contradigui.

Ara que la situació ha quedat estancada i que els ulls del món miren cap a París (i de vegades, de reüll, cap a Síria), potser seria un bon moment per reposar del procés i asseure's a pensar. I que algú escrigui el sainet. Jo diria que tindria molt d'èxit a la propera temporada del Nacional.




9 de nov. 2015

Elogi del pallasso català


Diuen que hi ha dues menes de nens (i de nenes, és clar): els qui gaudeixen amb els pallassos i els qui senten por dels pallassos. Per la memòria que conservo, vaig dels segons. Els del pànic. De petit m'agradava anar al circ: els nens dels seixanta i dels setanta teníem poques oportunitats de veure espectacles exòtics i originals.

M'agradava veure animals aprop i executant maniobres fascinants. Després he sabut que allò no estava bé. M'agradava veure trucs de màgia, i sobretot m'agradaven els funambulistes, els acròbates. Com que de petit ja patia d'un vertígen espantós, la contemplació dels artistes que es jugaven la pell en cables altíssims em semblava tal com veure una mena d'àngels, de sers sobrenaturals.

Però quan apareixien els pallassos a escena m'agafaven ganes de fer pipí: anar a pixar era la millor estratègia que se li acudia al meu caparró per abreujar la funció d'aquells tipus maquillats que cridaven, gesticulaven i deien bajanades.

En aquell temps, el circ venia molt de tard en tard a Barcelona (o almenys aquesta és la idea que tenia jo, perquè em creia tot allò que m'explicava la mare). A casa hi entraven pocs quartos, i malgrat que el circ d'aquells anys devia ser barato, no ens ho podíem permetre sovint. Això és el que devia passar, en realitat: que la pobresa m'evitava el circ.

Amb els anys vaig descobrir la polissèmia del "pallasso", i que n'hi ha que no van maquillats. N'hi ha de bons, fins i tot. I també vaig descobrir, més endavant encara, que passar per la vida fent una mica el pallasso no és cap mala opció. De vegades m'he gravat a mi mateix fent el pallasso. El seriós i el ridícul: totes dues versions troben un moment de la vida en què esdevenen possibilitats plenes de sentit, quasi necessàries. De vegades és sa i terapèutic fer (o fer-se) el pallasso.

Ridicuitzar-se a sí mateix i alhora a l'espècie, i fer riure així als congèneres és un art. Un art complicat i complex, que ens remet a la filosofia, a l'antropologia, a la psiquiatria. Fer el pallasso és una acció tan difícil i tan complexa que gairebé m'esborrona pensar-ho. De vegades em costa de comprendre l'etimologia i el contingut profund del bufó. Perquè és quelcom molt seriós. Una de les coses més greus i més serioses del món. M'ha calgut col·leccionar una pila d'anys per entendre per quines raons el pallasso fa més por que el vampir.

Ara torno al pallasso de quan era petit, el que no m'agradava: En aquell temps, instal·laven el circ en una plaça de braus i cobraven una entrada que devia ser misèrrima. Les troupes del circ devien viure al límit de la misèria, en aquell estat que Fellini va retratar tan bé a "La Strada".

El cas és que avui he assistit a una funció de pallassos per la TV. Actuaven en un lloc anomenat Parlament de Catalunya, i he sabut que ha estat una actuació realment cara. I sobredimensionada, que es diu. Àmpliament difosa, explicada, narrada, retransmesa. Avui m'he esgarrifat en calcular el cost que ha tingut la funció. No he anat a aquest circ i l'he vist per accident en una pantalla i en diferit, però me'l passaran a cobrar.

I també estic esgarrifat de la poca gràcia dels actors amateurs, que han actuat amb un guió après a mitges, tediós, ple de frases buides però molt grans. Amb paraules enormes de vegades, amb un ús vertiginós de la paraula "poble". I suposo que quan diuen "el poble" es refereixen a mi. A mi i als qui paguem la funció.

M'agradaria dir-los que no em comptin, que no em comptin al seu poble i que no em vinguin a cobrar una funció tan esgarrifosament dolenta. On m'empadronaré, mare meva, on m'empadronaré? Aquest vespre, quan tornava cap a casa era tard. Era fosc. Hi havia un embús de cotxes infernal enmig del Vallès. Les nou. Un quart de deu. Al poble li cal fer hores i kilòmetres, i demà un altre cop. No ens mereixem arribar a casa, caure al sofà i connectar les notícies per veure aquests pallassos, els més tristos i més dolents mai vistos, esdevinguts protagonistes per un dia.

Què podem fer, mare, què podríem fer? Ara no puc pas aixecar-me per anar a pixar i evitar l'actuació dels clowns, ni tan sols no tinc dret a decidir que no vaig al circ (i així no pago l'entrada d'una funció de merda). Llavors podia exiliar-me als urinaris. Ara no sabria pas on exiliar-me.

6 de nov. 2015

Una Catalunya decadent? (notes i impressions)


Recullo idees i pensaments que tinc repartits pels racons mentals, i per raconets de llibretes quadriculades i de paper llis, de tapa dura i de tapa tova. Algunes estan comprades als basars dels xinesos i d'altres en papereries de catalans, no excessivament cares ni elegants. I en grans supermercats: una d'aquestes llibretes imita amb una solvència esfereïdora les caríssimes Moleskine. Però és del Lidl i em va costar 2 euros.

He escrit algunes idees al tren, dins del cotxe (aprofitant la pausa d'un semàfor), a la cuina mentre cuino, etc. No tinc capacitat d'assagista, però reconec que m'hagués agradat més fer assaig que no pas novel·la d'entreteniment: comprendre quines són les limitacions personals és, sens dubte, una de les millors virtuts que podem cultivar. I no obstant la predisposició humil i estoica, no em puc resistir de mirar-me el món proper i de prendre notes.
  • Algú em va explicar que les cultures en decadència passen per diverses etapes, una de les quals és l'exaltació de sí mateixes, l'eufòria i la tendència a sentir-se úniques, especials. Àdhuc superiors, escollides. El dia 5 de novembre del 2015, la televisió pública catalana va emetre un documental que semblava dadaïsta sense pretendre-ho, perquè estava vernissat de seriositat i academicitat: suggeria que Leonardo da Vinci era català.
  • La primera víctima del patriotisme independentista català ha estat l'autocrítica. La segona, el sentit de l'humor. Hi ha una tendència molt acusada a un llenguatge trascendent i exaltat, a una imatgeria excessiva, a l'ús d'uns termes grandiosos. A una revisió de la història d'arrel romàntica i pre-racional on el "relat" mitològic adquireix un relleu extraordinari. Reaparaeixen els herois i els màrtirs en el lèxic habitual, i aquests substantius s'usen amb una severíssima seriositat que impedeix qualsevol mirada irònica: prohibit fer bromes amb el cap del general Moragas o amb la covardia de Rafael de Casanovas (una covardia que, al capdavall, el fa comprensible i humà). La discapacitat autocrítica pot fer un mal immesurable.
  • L'any 2014 es va produir un dels fracassos editorials més espectaculars dels darrers anys. Es van editar infinitat de llibres que tractaven del tricentenari dels fets de 1714, i tots ells descrivien aquell instant de la història com una guerra d'Espanya contra Catalunya, en una estranya interpretació del que fou una guerra successòria entre monarques europeus (en la qual les autoritats barcelonines -que no "catalanes"- van prendre partit pel bàndol més conservador). No pretenc qüestionar el contingut dels llibres. Tan sols exposar que els catalans de sentiments independentistes (els prop de dos milions de destinataris teòrics, els que desfilen a les ordres de la Carme Forcadell i habillats amb la samarreta que els ven) no van sentir la necessitat de documentar-se: en tenien prou amb les idees prèvies sobre el cas. Hi ha prop de dos milions de ciutadans disposats a comprar-se una samarreta a can Forcadell, però ni tans sols un 10% no es va comprar cap dels llibres que els explicaven què va passar el 1714. No és el coneixement allò que més es valora.
  • Hi ha veus cultes, intel·ligents i assenyades que ens adverteixen de dèficits greus, de mancances importants i de retrocessos molt notables. Aquestes veus solen rebre una audiència mínima i residual. O bé són acusades de traïció (els pobles decadents es caracteritzen, també, per la recerca intensiva de traïdors).
  • La producció cultural catalana mostra un declivi evident. L'assaig està desaparegut, el cinema no hi és. En consonància, el "consum" cultural mostra un perfil mínim: les vendes de llibres d'autors catalans són cada cop més minses. Malgrat que no hi ha estudis seriosos, la societat catalana mostra una preferència molt majoritària per l'espectacle fàcil, l'evasió, el futbol, etc. L'oferta d'una cultura "mitjana" s'esvaeix al ritme en què no ho fa la demanda. 
  • El retrocés en l'ús social de la llengua catalana evidencia allò que ningú no gosa dir en veu alta: la Llei de Normalització Lingüistica i la immersió escolar presenten un fracàs enorme. L'idioma català no ha esdevingut la llengua del carrer, ni és la llengua vehicular dels immigrants. A les escoles, el català no es parla als patis i es desdibuixa a les aules (parlo de l'àrea d'influència de Barcelona, on hi viu el 80% de la població catalana).
  • Els experts expliquen amb pèls i senyals l'empobriment de les estructures de la llengua "autòctona": l'evolució del lèxic i la sintaxi mostren un procés de castellanització molt avançat. En aquest sentit, fa tot l'efecte que hem superat fa molta estona el punt de la reversibilitat.
  • Això que la premsa anomena el "procés" (cap a la independència) té molts elements de maniobra improvisada (i atabalada) per construir un discurs de la ficció i del mite que projecti una ombra prou densa sobre la realitat. En aquells punts en què la realitat s'imposa encara per sobre de l'imaginari (les desigualtats, la pobresa, l'atur, etc) se sol respondre amb una promesa metafísica: ho resoldrem quan siguem independents, perquè tot és culpa d'Espanya. Quan jo era molt jovenet, recordo que vaig preguntar als meus pares perquè hi havia captaires pels carrers i persones que vivien en barraques. Em van respondre que era culpa d'en Franco, i que la democràcia ho resoldria.
  • Els catalans independentistes fixen la seva mirada sobre Espanya per tal de trobar-li tots els defectes possibles (no és difícil de trobar-n'hi, és clar). Els catalans no-independentistes ens mirem com és Catalunya. Li trobem tants defectes com els altres a Espanya, perquè no som capaços de distingir entre els defectes propis i els aliens. La situació és paradoxal i fins i tot còmica. O tragicòmica. De vegades, em fa l'efecte que a mi em preocupa més Catalunya que no pas als independentistes, que semblen preocupats (obsedits?) en mirar-e tot el dia el país que més odien de tots. A priori, no sembla l'actitud més constructiva. I implica, novament, una fugida intel·lectual per evitar el debat sobre allò que som i allò que no som.
  • El periode històric que els llibres qualifiquen de "Decadència" (per oposició a la "Renaixença" de l'Aribau i companyia de poetes aficionats al rodolí patriòtic) era molt menys decadent que allò que vivim avui. En temps de Verdaguer, moltíssima gent coneixia el poeta i la seva obra. Els seus poemes eren memoritzats i recitats. Avui, m'agradaria saber quantes persones de les que transiten un carrer cèntric de Barcelona (o de Tarragona) sabrien respondre a la pregunta: Qui és Joan Margarit? Tenim dues formes de veure-ho: o bé Joan Margarit és un poeta dolent i impopular, o bé la poesia catalana no li interessa a ningú. Les opcions no són excloents. I serveixen també per la novel·la, la novel·la negra, el cinema o el teatre.

30 d’oct. 2015

En Saïd a Catalunya



"Yo soy Said" és el títol de l'article d'en Jordi Ledesma que es pot llegir a través d'aquest enllaç. En recomano la lectura perquè la prosa d'en Ledesma és diàfana i eficaç. No en va, és un dels referents de la novel·la negra dels nostres dies, al nostre país.

Tot i que també podria resumir el cas que explica de forma més prolixa, dic tan sols que en Ledesma relata una situació de discriminació flagrant que s'esdevé avui en una escola pública catalana. Que parla d'un nen de quatre anys, en Saïd.

Ho explico molt breument: en Saïd no va aportar la col·laboració de 10 euros que li demanava el centre per tal de participar a les festes escolars. De manera que avui ha marxat cap a casa sense la paperina amb els panellets que han fet a classe. La resta dels seus companys de grup, sí. Podem imaginar que, per sant Jordi, marxarà sense llibre.

Estic convençut que els fets (i la remor de fons) que descriu l'escriptor no són gens excepcionals, si no que el cas d'en Saïd actua com un paradigma. I si n'estic convençut és perquè fa anys que treballo a l'ensenyament públic, i l'experiència -com l'edat- m'ha ensenyat moltes coses. En Saïd no és una anècdota ni una excepció. I dit això, també cal dir, en favor dels professionals de l'escola pública, que hi ha molts centres escolars on aquesta situació tan lamentable no es dóna o bé s'ha corregit de forma satisfactòria (posant-hi intenció, diàleg, pacte, etc). Però a mi em sembla que, ni que hi hagués un sol Saïd, caldria explicar-ho. Que vol dir denunciar-ho.

La situació que explica Ledesma qüestiona no tan sols l'ètica personal d'algunes persones (professionals de l'educació pública que han aprovat unes oposicions i que han estat validats com a directius competents). També qüestiona la idea de servei "públic". I en darrer terme, obliga a pensar sobre la sociologia del país. I sobre els efectes devastadors que ha tingut la política de reducció pressupostària dels governs d'Artur Mas. Quan hom deixa d'invertir en educació pública, no tan sols malmet el funcionament i la qualitat de l'escola: també deixa anar un virus letal a la societat.

Per a què es donin aquestes situacions cal que hi hagi uns actors, persones que prenen decisions dràstiques i que contenen un grau alt de crueltat. I cal, sobretot, que hi hagi una sociologia majoritària aquiescent, conforme, que accepta i que aprova. Que mormola en veu més o menys baixa. A la qual no li importa gens que els seus fills comencin a aprendre, ben aviat, que no som tots iguals, que n'hi ha uns que són d'aquí i uns altres que no, que són d'allà o de més enllà encara. Que hi ha unes famílies, d'aquí, que estimen els seus fills i unes altres, d'allà, que els estimen menys.

No puc deixar de pensar (de sospitar, de témer) que les circumstàncies polítiques actuals tenen alguna influència en la realitat quotidiana. Sembla que me'n vagi per les branques, però no: és simptomàtic que, a les darreres eleccions autonòmiques, a Catalunya no s'hi hagi presentat cap grup polític d'extrema dreta. Algú podria dir, tot satisfet, que és una opció inexistent al país. Però és fals: hi ha amplis sectors de la població que són decididament xenòfobs i identitaris, i partidaris de la discriminació. Aquests sectors se senten acollits en més d'una opció: jo n'identifico tres.

Tampoc no seria just liquidar la qüestió reduint-la al circ dels partits polítics. La lletra de "El cant dels Segadors" (l'himne català, que es canta molt sovint i de forma massiva) diu que Catalunya "tornarà" a ser rica i plena. Ho diu així, en futur. Parla de la riquesa i la plenitud que habitaven un passat mític, i anuncia que algun dia tornarem a l'estat de gràcia. Es pot inferir que Catalunya, ara, no és rica i plena (és pobra i buida?). I això potser explica el caràcter estalviador i auster que ens impregna. Per no dir gasiu, egoïsta.

Em demano si aquest país nou que afirmen té res d'interessant, d'exemplar o de democràtic a explicar. Em demano si no caldria parlar més dels Saïds i de l'escola pública. Analitzar el significat de l'expressió "funció pública" i fins i tot de "generalitat". Em demano si no caldria repensar amb calma el mite del país d'acollida, del país integrador, del país simpàtic format per múltiples cultures que conviuen en harmonia. El mite que diu que els excloents són els altres.

I si per ventura el cas d'en Saïd fos una excepció, m'agradaria que les autoritats competents (que són moltes i alhora concretes, molt ben definides i amb nom, cognom i càrrec) fessin allò que cal fer.

(I un altre dia parlarem de les escoles públiques que duen nom de sant, de santa i de marededéu trobada).

23 d’oct. 2015

"Besòs Mar" no és novel·la negra


Un inspector de la policia nacional, de nom Arsenio Crespo, troba el cadàver crucificat a la platja d'un jove anomenat Jesús Crespo. Amb una arrencada així, la novel·la posa un peu en els enigmes de to més aviat esotèric des de bon principi, i de la mateixa manera s'allunya una passa del què podríem considerar "negre" en sentit estricte. Això podria ser un judici prematur, però a mida que avança la lectura s'intueix que el nom de la víctima (Jesús) cal interpretar-lo tal com se suggereix a la ment del lector: el text inclou una mirada sobre la Passió cristiana.

El relat manté alguns vincles amb la investigació policial, i malgrat que contempla quasi tangencialment el procediment detectivesc que sembla voler guiar l'argument, hom descobreix que a l'autor no li interessa gens qui és el culpable ni quins els motius del crim, ni planteja cap intriga que vertebri les pàgines. Allò que explica és un trànsit descendent per atmosferes terminals, en una mescla de records i de somnis que es produeixen a la ment de l'inspector. Un protagonista que, per cert, difícilment despertarà empaties: és tosc, simplista, dèbil, quasi paradigma d'un model de policia residual i franquista que accepta malament l'arribada de la democràcia, que tolera molt malament l'alcohol i que tan sols pensa en jubilar-se i engegar a dida la vida policial.

Els escenaris de la novel·la transcorren pels límits de la ciutat: de la Verneda a Sant Adrià, amb el riu Besòs quasi constant i obsessiu, una frontera ambigua entre dos mons que mai no se sap a què responen: tots dos podrien ser un estrany inframón. "Besòs Mar" és, també, una narració desesperançada sobre el desarrelament: els dies de passes perdudes d'un personatge perdut que fuig quan pensa que persegueix, que trepitja asfalt mentre recorda boscos i deveses llunyanes. (Hipòtesi agosarada: el bosc que apareix a la novel·la és terrorífic, escenari de crims, de presències inquietats. El cognom de l'autor és "Bosch": vol dir alguna cosa amb aquesta mirada sobre el bosc?).

Si sembla que Arsenio Crespo enyori la natura original i perduda (un remot paradís extremeny idealitzat), i que la vulgui recuperar durant una deambulació erràtica, en realitat es mou molt poc, no avança: està atrapat en una teranyina impossible que no promet cap final feliç. El text és pessimista i fosc, es desprèn de la trama policial per abocar-se a una metafísica del no-res escassament realista. El suburbi de Barcelona esdevé un territori mental d'imatges llòbregues, de vellesa i de malaltia. El riu Besòs és, finalment, un fluxe d'aigua fosca que desemboca en una platja lletja. Pot ser que l'autor segueixi aquella premissa del poeta francès: la poesia viu allà on no pot viure l'alegria.

La prosa és lenta i té preferència per la descripció, que obté molta més atenció que no pas l'acció: al llarg de més de dues centes pàgines hi ha un sol cop de puny i quatre insults. Les descripcions es perden en les comparacions i els detalls petits, quasi ínfims. Aquest "estil" submergeix la narració en un clima d'irrealitat obscura, i malgrat les alusions a l'entorn social (no li falten les referències a la lluita de classes, als polítics Pujol, González, Maragall) es mira la realitat des d'alguna altra banda. Tal vegada no és inapropiada la cita de Virginia Woolf: " I el tigre va saltar, mentre l'oreneta es mullava les ales en foscos estanys, a l'altra banda del món".

Definitivament, això no és novel·la negra.

Anònim

21 d’oct. 2015

L'alcalde, amb la vara ben alta


En Constantí Sugranyes i Gratacós, alcalde de Sant Fèlix de Riutort (prop de Torelló) es va llevar ben d'hora ben d'hora, i ja de bon matí se sentia el cor inflamat de patriotisme. Va repassar mentalment el programa del dia mentre es rentava la cara i va insistir-se a sí mateix en recordar que calia passar per la Casa de la Vila abans d'anar-se'n cap a la Capital. L'uixer li havia estat enllustrant la vara de comandament durant el vespre anterior, i a l'hora de plegar encara estava humida.

Era imprescindible anar a Barcelona proveït de la vara. En aquests temps històrics i convulsos que corren cada detall és important: anar-se'n a Barcelona sense la vara tal vegada significaria perdre l'alcaldia, perquè la realitat i els seus símbols han entrat en una nova relació, més màgica.

Va esmorzar frugalment, en part per les presses i en part perquè no tenia ganes d'esmorzar en companyia de la filla, que darrerament li feia unes burles sarcàstiques i molt inadequades. Però no ho va poder evitar: l'adolescent havia caigut del llit, i mentre es mirava amb ganyota de fàstic el contingut de la nevera va mormolar:
-De debò, papà, que avui te'n vas a Barcelona a fer de majorette de l'Artur?

L'alcalde Constantí Sugranyes tolerava les bromes amb dificultat, i era especialment sensible a totes les expressions que qüestionessin la seva virilitat. Això li passava des de sempre, des de ben petit. La filla devia saber-ho (perquè era llesta o perquè sa mare li ho havia explicat) i per això el narrador infereix que la conya tenia una especial mala bava.

-Els alcaldes catalans, els que som catalans de veritat anem a la Capital a fer un acte patriòtic! -va exaltar-se- Els catalans de veres, els catalans de debò seguem arran! I tu, que per cert segur que faràs campana a l'Institut, també hi podries anar.

La noia va fer un moviment de cap de significat inescrutable, va prendre alguna cosa del frigorific i va marxar. En Constantí va pensar, durant un segon, en aquesta paradoxa: l'alcalde d'una vila de prop de mil ànimes (sis-centes d'elles amb dret a vot a les municipals i cinc cinc-centes a les autonòmiques) no tenia cap autoritat sobre la filla-vilatana.

Mentre conduïa cap a ciutat (amb la vara de comandament llustrosa i refulgent al seient del copilot), va tornar a pensar durant un instant (només un): com havia anat l'organització de l'acte dels alcaldes en suport al President? Qui ho havia convocat? Havien estat els minyons escoltes de l'Assemblea Nacional o els de l'Associació de Municipis? Era cosa d'en Quico Homs? D'en Vicent Partal? Del Vicent Sanchís àlias Desclot? (L'Escrot, com li deia de jove). No ho aconseguia recordar.

A la ràdio, la Mònica Terribas glossava el tema del dia: la figura del President Mas i la coincidència amb no sé quin fet històric que afectava un antic President, de nom Lluís Companys. A en Constantí, la comparació entre Mas i Companys el trasbalsava, perquè des de petit li havien explicat (tant a casa com a les Joventuts Nacionalistes) que el President Companys havia estat un mal president de Catalunya: d'esquerres, revolucionari, amic dels anarquistes, advocat dels obrers folloneros, internacionalista, adúlter, ateu, espiritista. Aquest afany en comparar-lo que mostra ara la premsa catalana d'ordre insinua que Mas és adúlter? Ateu? Que practica l'espiritisme? Aquest Artur...! De vegades no sap pas com cal interpretar-lo.

En passar per Montcada i Reixac, una interferència perversa a les ones hertzianes va fer que la veu de la Terribas es descompongués, i que en el seu lloc hi aparegués algun coi d'emissora clandestina, que dedicava un especial informatiu a la figura de Francesc Ferrer i Guàrdia, un tipus que també fou afusellat un mes d'octubre. Qui dimonis devia ser aquest Ferrer? La veu deia que en Ferrer i Guàrdia tenia un monument a Brussel·les i cap a Catalunya, tret d'un monòlit a la seva tomba de Montjuïc, potser perquè al poder català li agrada especialment que en Ferrer estigui mort i ben mort.

En Constantí va donar una ullada a la vara d'alcalde que reposava silenciosa al seu costat. Li agradava aquesta imatge: el símbol del poder, ben trempat i silenciós, obedient, erecte. Aviat el podria alçar davant del president, en honor del President. Va procurar eludir el dubte: el President davant del qual alçara la vara màgica podia ser, com Companys, un home ateu? Adúlter? Filoanarquista?

Va decidir no tornar a pensar fins al vespre o l'endemà, i deixar-se endur per la cita amb la història que l'esperava a la Capital catalana. Va oblidar els dubtes i en Ferrer i Guàrdia, la brometa ofensiva de la filla adolescent. No es pot pas viure una data històrica amb dubtes i noms de vells revolucionaris al cap.

14 d’oct. 2015

El cas Víctor del Árbol


[Abans de començar: demano disculpes a en Víctor del Árbol per usar el seu nom com a paradigma, o com a possible paradigma].

Víctor del Árbol (Barcelona, 1968) acaba d'obtenir el Gran Premi de la literatura policíaca francesa per la novel·la "Un millón de gotas" (2015). Aquest premi, que també havia recollit fa anys en Manuel Vázquez Montalbán, suposa la consagració de l'autor en el panorama de la narrativa europea.

El 2011 va publicar "La tristeza del samurái" (Editorial Alrevés), que fou traduïda a 10 idiomes i best seller a França, un país lector i apassionat pel gènere negre. El 2012, els francesos li van concedir el Prix du Polar a la millor novel·la negra europea.

Les vendes i el reconeixement d'en del Árbol fan que puguem afirmar, sense risc de cometre imprudències, que és l'escriptor català amb més projecció exterior (supera en Jaume Cabré, el qui sol constar oficialment com a autor més projectat).

Davant d'aquest fenomen em demano per què la premsa escrita i els mitjans audiovisuals nostrats presten tan escassa o nul·la atenció a un autor amb tant de relleu. Un relleu que no és tan sols "exterior": m'intriga que un autor que ven molts exemplars tant al sud com al nord del Pirineu no sigui visibilitzat ni tan sols per aquesta raó. Fins on arriba la magnitud del nostre complex d'inferioritat? Quin paper hi juguen les nostres envejes, les nostres mesquineses, la nostra mirada de miops voluntaris?

Estem habituats a què la Tv3 menyspreï la literatura produïda a Catalunya, però cada nou menyspreu de la premsa genera noves qüestions. Jo me n'he fet algunes.
  • Tal vegada ens trobem, un cop més, davant del vell debat (tediós i repetit) sobre si un autor català que escriu en llengua castellana és realment un autor català. Seria trist que un país que reclama respecte per la diversitat lingüística (i nacional, i identitària, etc) no sabés practicar-la quan en té l'ocasió. Els cristians i els docents (fins i tot els docents no cristians) solem parlar de "predicar amb l'exemple". Demostrar que Catalunya és un país no tan sols respectuós amb la pluralitat si no que creu en la riquesa que representa la seva pluralitat seria més bona estratègia que mostrar-se excloent, refractari o ignorant.
  • Víctor del Árbol va ser membre de la policia autonòmica catalana durant deu anys i ara és una de les figures més rellevants de la narrativa policíaca europea: tan sols aquest punt de vista diria que ja té un interès periodístic obvi, difícil de passar per alt per part de la nomenclatura periodística dels mitjans públics o subvencionats (subvencionats amb una generositat insòlita al país de les retallades en sanitat i educació). De nou em pregunto: el problema és que s'expressa en castellà quan escriu? Algú es nega a acceptar que els fills dels immigrants poden escriure millor que els autòctons. Algú nega que la realitat és real. Que la immersió lingüística és un fracàs galàctic.
  • La figura de l'escriptor i la seva obra no tan sols són absents en la premsa escrita i audiovisual catalanes (La Vanguardia va recollir la notícia del darrer premi francès en un text breu o brevíssim), si no que en els cercles de la intel·lectualitat catalana resulta quasi sorprenent sentir-lo anomenar. En algun fòrum llegeixo que Víctor del Árbol és un escriptor "comercial", com si els altres escriptors pretenguéssim no ser-ho, com si haguéssim decidit que és preferible no vendre en nom d'una suposada excel·lència que es defineix per vendre amb prou feines dos-cents exemplars de cada novel·la. 
  • Em demano si en aquesta qüestió no hi intervé el factor de l'enveja d'un cert nacionalisme, el mal tràngol que suposa reconèixer que un autor català d'expressió castellana obté millors resultats que els seus fills predilectes, predilectes perquè escriuen només en català i perquè són decidits partidaris del processisme.
Els debats vells són feixucs i ploms justament perquè són vells, i hom diria que fa molta mandra repetir-los. Tornar a discutir si en Vázquez Montalbán era català, si ho és en Juan Marsé, com cal considerar en Terenci Moix o què aporta la veu de Javier Pérez Andújar a la literatura catalana no sembla que siguin qüestions del segle XXI. I no obstant el tedi de la vella diatriba, Víctor del Árbol ens torna a dir (sense voler-ho, n'estic convençut) que alguna cosa no està resolta en aquest país.

El dia que en Víctor del Árbol sigui glossat, entrevistat o lloat per un mitjà audiovisual "espanyol" no faltarà el qui parli de greuge, d'ofensa o de botiflerisme.

Els debats i les paradoxes no resoltes fan tanta pudor de podrit aquí com a Dinamarca. El paper del periodisme públic (i amb més urgència en el cas del periodisme públic català) sembla que hauria de ser ajudar-nos a avançar, plantejar noves mirades, recollir més punts de vista.

I tal vegada demostrar amb fets que aquest país és un exemple de pluralitat, que sí que es creu la riquesa de la diversitat. Fer-se l'orni, obviar i menysprear ens fa provincians i antiquats. En aquestes actituds no hi ha cap promesa d'un projecte nou ni interessant.


9 d’oct. 2015

Odd Nerdrum al MEAM

Cinc dones cantant, 2004 (oli sobre tela, 2271x1250 cm)
No he trobat les paraules que em permetrien ressenyar l'obra del pintor noruec Odd Nerdrum. De fet, haver escrit "el pintor noruec" em sembla banal, periodístic i fàcil.
Per això escric allò que pensava després, en sortir del Museu i mentre caminava pels carrers del centre de la ciutat. Ho he anotat en una llibreta quan he fet una pausa, i mentre intentava reconstruir (en va) el trajecte caminat.
El paisatge després de la darrera batalla. Això penso pels carrers de Barcelona, d'aquesta Barcelona gòtica on vaig néixer i que gairebé no reconec. Els turistes argumenten la desolació. Refugiats que caminen sense rumb i sense esperança, amb una incertesa pàl·lida als ulls, fugitius d'un mal que no saben definir però que els encalça, sempre a dues o tres passes per darrera, diabòlic com una maledicció eficaç.

La ciutat té l'aspecte de ser una entelèquia dèbil i a punt del desastre. El desastre no és el col·lapse econòmic amb què amenacen els periodistes d'esquerres si no una altra mena de desastre. S'intueix l'arribada imminent d'un mal destructiu que té a veure amb la vida dels homes. Malaltia, ceguesa. I potser amb el mal estat dels edificis del centre. Una mena de fatiga que malmet l'arquitectura alhora que la salut, un cansament dels homes i les seves obres. Un cansament que es cansa de ser.

Tot és ple d'indicis. La xafogor, els embussos del trànsit, la troballa d'unes restes arqueològiques als fonaments d'un edifici en construcció, la inauguració de la botiga de Zara al local d'un antic comerç històric, l'ambulància que ha envestit un autobús a la confluència de Nàpols i Gran Via. Els captaires amb rètols de cartró, les corredisses dels policies rere els venedors ambulants, el menú hindú i vegà a 8,95 euros al restaurant Maharaja de la Rambla del Raval.

I la substitució silenciosa i quasi secreta d'unes espècies d'insectes per unes altres, arribades des de lluny, com els primers soldats d'un exèrcit que s'ha escolat intramurs discretament, inadvertidament.

Això dels insectes... ara hi ha unes libèl·lules que mai no havia vist, i que se sumen a les diminutes formigues noves i vermelles, a la vespa asiàtica i al mosquit tigre. En un dels grans olis d'Odd Nerdrum hi ha unes libèl·lules que volen entre els cossos de les Mènades.

Les escenes de Nerdrum il·lustren una fi del món estàtica i sostinguda. Una fi del món que és aquí des de fa desenes d'anys. Potser fa segles que es va esdevenir. En temps de Rembrandt. Vivim en un món finalitzat però suspès, aturat al punt estricte del final.



Museu Europeu d'Art Modern
Carrer Barra de Ferro, 5
Barcelona

(fins al 15 de Novembre)

7 d’oct. 2015

Mort d'una nena


El món està raonablement ben organitzat, la democràcia és un bon sistema i quan et jubilis cobraràs la pensió que et pertoca. Ah, i una alta cosa: els nens no es moren.

Aquestes són algunes de les certeses indiscutibles entre les quals ens movem, des que ens llevem fins que ens acotxem de nou, per estar presentables i productius l'endemà.

La mort és allò que els passa als altres i és un fenomen que afecta, de preferència, persones velles i malaltes, que estan arribant al límit esperable de la vida. En el nostre univers la mort està molt mal vista, però l'acceptem (de mala gana) en els termes anteriors, és a dir, quan toca aquells que s'apropen o superen l'edat estadística que assenyala l'esperança de vida als països de l'òrbita europea i occidental.

De vegades, però.

Que els nens es moren ho descobreixes quan visites un cementiri de poble, i sols mostrar una mena de sorpresa esgarrifada quan llegeixes la làpida renegrida, coberta de líquens verd-grisos. Les dates inscrites defineixen un periode d'anys molt petit. Marcel Dupuy, 1968-1976.

Per un instant, com en un esclat de llum sèpia, intueixes la vetlla del petit cadàver: una mare i un pare d'aspecte rural, aclaparats per un dolor que no té paraules. Dos rostres muts, congelats. L'orfenesa explica la situació del fill que no té pares vius, però no hi ha cap mot que defineixi els pares vius d'un fill mort. Et sorprèns que, després de milers d'anys de civilització i de llenguatge, no tinguem aquesta paraula.

El primer pensament racional que et ve a la ment és que, abans (i com més abans encara més) la ciència estava atrassada, i les males condicions higièniques i la misèria entaforades al fons del temps feien estralls entre la pobra canalla de temps llunyans. I de poble petit. La mort dels nens sembla antiga i pagesa.

Avui, amb prou feines podríem explicar què vol dir un "albat". Els embarassos que la natura interromp no apareixen mai als mitjans. I solem pensar que l'índex de natalitat dels pobles "subdesenvolupats" és estrafolari i exagerat, conseqüència d'alguna disfunció: la manca de mitjans anticonceptius o una desaforada apetència sexual. Aquesta gent es reprodueixen com els conills, he sentit diversos cops. Potser no se'ns acut que ells tenen present l'estadística dels albats, la incidència de la mort durant els primers anys de vida.

Llavors, inesperadament enmig del procés independentista i les imputacions judicials de grans prohoms de la pàtria, veiem la mort d'una nena de dotze anys televisada en directe.

És monstruós, diuen
És pornogràfic, morbós, immoral, diuen

Algú ho aprofita per dir que la lluita contra la naturalesa no acaba mai, i vol recordar que la naturalesa és cruel i salvatge, i que crea malalties espantoses, com sorgides d'una imaginació perversa. Molts ho aprofiten per reclamar canvis legislatius i, de passada, canvis morals i àdhuc electorals. Molts més busquen frases boniques extretes apressadament de Paulo Coelho. No faltarà el més agosarat, que s'ha topat l'Elisabeth Kübler Ross i això li permet prendre avantatge metafísic.

Parlem d'una humanitat fictícia, de grans valors i empaties i projectes universals inconclusos però a l'abast. El somni burgès d'una Europa dels valors i dels drets. Algú reclamarà el nen sirià mort a la platja de Turquia. Hi afegiran els infants palestins destrossats per les bombes dels jueus i la Pilar Rahola ho relativitzarà amb l'argument de l'anti-sionisme. No fóra estrany que, en algun instant de la discussió, hi aparegués el terme "nazi" com a intent de liquidar la qüestió i canviar de tema, per poder transitar cap a una tertúlia sobre la darrera pel·li de l'Amenábar . La mort dels nens esdevé un debat a les pantalles i a l'hora d'esmorzar dels buròcrates. La mort dels nens s'esvaeix entre croissants i cafès amb llet.

Els tertulians es remouen a les cadires, augmenten la cotització, s'empesquen frases enginyoses que duguin la qüestió de la mort dels nens envers l'assumpte filosòfic de l'eutanàsia, que és una paraula de bella etimologia que ens permet anomenar la Grècia clàssica o dels filòsofs de la New Age.

Endur-se la mort dels nens enllà, ben enllà de la mort, fins als paradisos del discurs bonic. I si pot ser, metafòric, el·líptic. Construït amb frases de gran profunditat moral i alhora de virtuosisme dialèctic, o de retòrica florida.

Potser algú es demanarà on van a parar els cossos dels infants que no neixen. A França els enterren als cementiris, però... què se'n fa, dels seus cossets, al sud del Pirineu?

Algú dirà que, a la Catalunya independent, els nens no es moriran. Un altre (des de l'altra banda del riu) dirà que encara es moriran més. Un guionista pensarà en un capítol nou i estremidor per a la propera temporada de "Polseres vermelles", que farà guanyar audiències i dividends i prestigi. Tot s'hi val per no parlar de la mort dels nens i per mantenir-la invisible.

O en la ficció.

No hi deu haver cap millor mètode per invisibilitzar la mort dels nens que fer-ne tertúlies.

Per erradicar de la realitat la mort dels nens només cal televisar-la.

2 d’oct. 2015

Llegim amb plaer però escrivim amb sofriment?


a en Jordi Canal, que de tot això en sap més que jo

ENTRE XIBALBÀ I PORT AVENTURA

-Estic escrivint un projecte de novel·la que vol fusionar "El cor de les tenebres" d'en Conrad amb el mite maia de Xibalbà. Entre d'altres coses. Perquè també penso en "El mar" d'en Blai Bonet i en "Lost Highway" d'en Lynch... En part, tracta dels "sense sostre"... Tot s'esdevé a Catalunya, entre els anys 2012 i 2015. Però m'ho estic passant fatal -confesso en veu cada cop més baixa, quasi trista.
-Ah, doncs si t'ho passes malament deixa-ho córrer, perquè ja hi ha prou penes a la vida.

La conversa és quasi fictícia. Però molt versemblant. La resposta és la més probable, possible i plausible. Tenim una aversió enorme i creixent envers les activitats que no siguin plaents, potser perquè en el fons del fons estem convençuts que hem construït un món de merda, on el més recomanable és l'evasió. El qui vol retratar la merda queda proscrit. No fos cas que apareguis a la fotografia.

Gairebé tothom parla del "plaer de la lectura" amb aquella alegria, i el plaer de la lectura és un dels arguments que esgrimim sovint mestres i pares i mares per intentar dur els vàstags cap a la lectura. Tal vegada perquè en cada edat es té una idea diferent del significat de "plaer", a mi em sembla que és un argument inútil. Jo m'oblidaria d'aquest eslògan. Potser caldria explicar un fenomen molt complicat, com és el plaer intel·lectual. Un plaer que sorgeix de la consciència d'obtenir coneixement o idees noves, i de vegades sobre aspectes dolorosos o lletjos. Però... com s'explica el "plaer intel·lectual" a una persona que té entre 12 i 18 anys?

Aquest és un debat interessant. O interessant per a uns quants.

I un altre debat interessant que es relaciona amb aquest parla de si els escriptors gaudeixen o sofreixen quan escriuen. Darrerament llegeixo entrevistes en què alguns escriptors afirmen que s'ho passen pipa mentre escriuen, i a mi em sobrevé una emoció bipolar: entre l'enveja i l'ira. Recordo el pobre RM Rilke de les "Cartes a un jove poeta", on explica que cal escriure només quan escriure és una necessitat vital. Penso en el Marquès de Sade composant "Justine o les dissorts de la virtut" presoner a la Bastilla, escrivint als parracs de la camisa perquè no li donaven fulls de paper.

Penso en Vasili Grossman quan escriu "El llibre negre", la primera crònica del primer reporter rus que va entrar en un camp d'extermini nazi. Un llibre de lectura insuportable, tan insuportable que és un dels més bells que mai no he llegit.

Penso en Beethoven, sord, escrivint la partitura de la Novena Simfonia. O en Jorge Luis Borges, cec, dictant "Atlas". I també penso en Michellangelo quan esculpeix, i en els set anys de vida que Joyce va esmerçar en la redacció de l'"Ulisses". Penso en Shalamov i els "Relats de Kolimà" mentre recrea els anys viscuts al camp de treball (entre altres motius, per haver malparlat d'un escriptor del règim). Solzhenitsyn. Bulgàkov, que reviu l'adicció a la morfina en uns contes esfereïdors, vigorosament plens d'un humor tràgic i negre. Dostoievski, que escrivia novel·les llargues perquè l'editor li pagava en funció del pes del paper escrit que li duia (afegia plom a la tinta?). Recordo Van Gogh i Gauguin. La mala llet proverbial de Picasso (que ho demanin a les amants i als fills). Les germanes Brönte, tancades en un espai asfixiant on escrivien perquè creien que la literatura les salvaria de l'horror. HP Lovecraft, remenant els dimonis de l'ànima i donat-los noms.

Em fa l'efecte que vivim en un temps esquizoide, repartit entre dues tendències oposades (complementàries?) que no tan sols conviuen en la societat si no també dins de cadascun de nosaltres. (No es tracta tan sols de la societat catalana dividida entre processistes i federalistes).
  • D'una banda, vivim temps gòtics i romàntics, i potser per això alguns valorem les creacions que sorgeixen del sofriment del creador. Tal vegada aquesta predisposició sigui una rèmora del pensament cristià, on preval el relat del pecat i l'expiació. Però Yukio Mishima no prové del món cristià, i allò que expressa a "El mariner que va perdre la gràcia del mar" és un sofriment enorme. David Lynch planteja qüestions àrdues, complexes i difícils de pair a "Inland Empire", com Lars Von Trier a "L'anticrist". Quin embolic!
  • Alhora també vivim temps hedonistes, lúdics, de facilitat i d'humor banal. Temps de llibres d'autoajuda i de creixement personal, de pornografia emocional televisada, de superficialitat terapèutica. Literatura xiroia. Addicció al plaer i la distracció, a l'entreteniment. I aversió a la dificultat, l'esforç, el dolor, la lletjor. En aquesta cara de l'univers, l'escriptor valorat és el que gaudeix escrivint (en cap de setmana o en periode de vacances laborals pagades). És probable que transmeti al text la diversió que ha experimentat escrivint, i que per tant el lector rebi aquesta diversió. La lectura com a divertiment i com a esbarjo és una realitat, i tothom dirà que és lícita. I fins i tot necessària. Com també és necessari el paracetamol. Hom se'n va a dormir millor i més tranquil després de llegir unes pàgines d'en Coelho
Per comprendre res potser caldria visitar la frontera entre el plaer i el dolor (i altre cop el Marquès!). Hi ha plaers dolorosos i dolors plaents més enllà de la sexualitat? Hi ha plaer estètic en la contemplació de la pintura d'en Lucien Freud o de l'Odd Nerdrum?

Hi ha cap relació entre plaer i facilitat? Què tenen a veure la creació i el patiment? L'art i el malestar tenen punts en comú? Es pot escriure res interessant des del benestar? Per què l'obra d'en Baltasar Porcel es va tornar tan rematadament insignificant i dolenta quan l'autor va obtenir càrrec públic (mitjançant en Pujol) i columna a La Vanguardia? Quines qüestions tan velles i tan rebregades!

Són tan velles i tan avorrides que provaré de deixar-ne tres de noves (però poc originals):
  • quins són els llibres més llegits (o més comprats) a les llibreries catalanes i en quina banda dels dos móns estètics se situa la majoria? Com es valoren les majories? (ho pregunto sense cap intenció plebiscitària).  
  • quina relació hi ha entre la legió de "lletraferits", de relataires i de poetes (sovint addictes a la rima decimonònica ABAB o àdhuc AABB?) i el públic lector? Són els mateixos?
  • les xarxes socials promouen el coneixement o organitzen l'estupidesa (per primer cop a la història de la humanitat)?