30 oct. 2011

Cocafarbarojaïna (Pío, Carl i Carles)


No li agradava la feina que feia. Amassar el pa de nits, aquella polseguera blanca. No sé si Pío Baroja havia vist mai el Vampyr del Dreyer: a l'escena final, el metge de Courtempierre mor sepultat sota tones de farina que li aboca el moliner en un acte de venjaça i de purificació. Molts cops m'havia demanat a mi mateix: perquè el Dreyer va escollir la farina a l'hora de sepultar el metge malvat? Perquè el blanc pot resultar tan assassí? I tot d'una llegeixo que Pío Baroja havia treballat de forner, que va odiar aquesta feina. Llavors veig la farina tan blanca que omple els narius, destenyeix el color, envelleix els cabells i ofega, ofega...


Havia estudiat medicina, però sembla que quan veia la gent malalta se sentia malalt ell mateix. No li agradava gaire el País Basc on havia nascut. Va negar que existís la llengua èuskara, trobava que era una ficció de filòlegs rampants.

Va donar tombs i va fer feines, fins que un dia va decidir posar-se a escriure i prou. Escriure i prou, sembla estrany, terrible i complicat. No crec que això m'agradés, tot i que també he fet unes quantes feines que m'han dut amunt i avall del plànol. I tampoc no m'agrada gaire Barcelona. I no estic gens segur que m'agradi Catalunya. I penso que la llengua catalana podria ser una ficció. Una ficció tan meva com els meus altres fantasmes. Com la por de morir-me, o la por de morir-me massa sol. O la por de no tornar mai més a Menorca.


I finalment en Pío es va morir un trenta d'octubre. No sé si duia la boina posada, o posada i empolsinada.


Aquest vespre he decidit que escriuria i prou, ni que només sigui per un vespre. Deixaré els plats per fregar i el lavabo per repassar. No planxaré, ni tan sols no regaré les plantes. Soparé qualsevol cosa freda, no recolliré la roba, deixaré la finestra oberta, tal com està. Si la boira vulgués entrar durant la nit, que entri.

Per no sentir-me tan sol he posat un cedé a girar, la banda sonora de la pel·li Actrius. Carles Cases, 1989. Sona enmig de la cambra i només puc dir una cosa: m'agradaria que allà on sigui que és en Carles Cases, li arribi l'eco dels seus propis acords. Acompanyen molt. I això és molt més del que puc demanar i esperar de molta gent. Del que puc donar jo mateix als altres.

Qui pugués escriure només, o composar música només. I prou. Mai més amassar la farina, de nits, amb aquella ditxosa polseta blanca com la cocaïna que se't fica per les orelles i blanqueja les pestanyes d'una en una. Que et desvetlla i et posa de mal humor o que t'enterra en silenci sota tonelades de collites de blat de pagesos llunyans, indiferents.
Luisito, que se vio mimado por sus tíos, dejó pronto de hacer la vida que le recomendaba Andrés; no quería ir a tomar el sol ni a jugar a la calle, se iba poniendo más exigente y melindroso.
La dictadura científica que Andrés pretendía ejercer no se reconocía en la casa.

12 comentaris:

  1. Jo avui llegeixo i punt. Però prefereixo mil vegades escriure i punt. Quina angoixa la farina i morir ofegat.

    ResponElimina
  2. Ho he llegit tres vegades i hi veig una interrelació tan gran entre tots els personatges (tu inclòs) que no m’atreveixo a opinar. Faig com la Marta, avui llegeixo i prou.
    Un udol.

    ResponElimina
  3. Fantàstic això de decidir què fas i punt. Només ho puc fer quan tinc la família fora i estic sol. És una de les manques de llibertat que trobo a faltar. No per fer res extraordinari, sinó per fer el que vols.

    I si, l'ofici de forner o és un dels més durs per tot plegat.

    ResponElimina
  4. El millor es fer el que un vol fer, el problema es que devegades no sabem que volem fer, i quan pots fer el que vols fer, se t'envan les ganes i ja vols fer un altre cosa. Jo voldria ser pages.

    ResponElimina
  5. Marta: jo no sabria què dir, entre escriure o llegir. He recordat una frase del Borges, on dóna les gràcies pels llibres que ha llegit i no pas pels que ha escrit.

    ResponElimina
  6. Llop: no sé prendre'm bé aquesta interrelació entre els personatges i jo, espero que sigui a fi de bé...

    ResponElimina
  7. Galderich: aquesta mena de llibertat "íntima" és possible quan estàs sol, és veritat. Però jo diria que és la primera llibertat que hem d'aprendre. De vegades estar sols no ens fa lliures. però al marge de la forma com visquem, tots hauríem de tenir aquest temps. Treballant amb canalla te n'adones que cal aprendre-ho, perquè sembla que de forma innata és el temps més difícil de gestionar.

    ResponElimina
  8. Aris: el problema de la llibertat és aquest, que has de saber què vols. I normalment no ho sabem. Jo no ho sé massa bé, en tot cas m'agradaria fer alguna professió que passi a l'aire lliure i aprop de la natura. Pagès no estaria gaire desencaminat, però en aquestes altures potser ja no en sabria aprendre. Tot i que amb els temps que ens cauen, no estaria gens malament per allò de l'autosuficiència.

    ResponElimina
  9. Pio Baroja és, segons el meu parer, un escriptor totalment sobrevalorat. Mil vegades millor Azorín que tenia una prosa meravellosa. Baroja escribia no gairebé (en fotia cada una que flipes) i les històries que explicava, mira, a mi al menys m'interessen poquíssim... Bé, potser el Zalacaín i aquestes estan millor, però justament estan millor les que aparentment tenen menys pretensions. De totes maneres, Lluís, què interessant el que treus d'aquestes planes. Petons

    ResponElimina
  10. Per cert, en Cela, aquell fatxa, considerava a Baroja el seu mestre.... mare de Déu!

    ResponElimina
  11. Eastriver (benvingut al blog): després de rellegir El árbol de la ciencia (la primera vegada fou lectura obligatòria a COU, em penso), també penso que no és un gran escriptor. Des del punt de vista estètic em patina una mica (sintaxi, etc). Ara bé, com a novel·la d'aprenentatge és un bon exemple de l'època. Del fatxa del Cela no tinc opinió, no m'interessa gaire.

    ResponElimina
  12. Doncs mira, a mi Baroja em va agradar molt quan el vaig llegir, ja fa molts anys. En guardo un bon record. Però no el tornaré a llegir. No tinc temps.

    Lluís, saps què et dic? Qui pogués amassar farina cada dia, omplir-se de pols blanca i fer-ne pa, i punt. I saber ho fas perquè és el que saps fer millor i que hi ha gent que cada matí espera el pa calent. I anar a dormir sabent que no els falta el pa. I llevar-te quan dormen. I veure passar el temps; morint amb les mans blanques mentre mengen el pa calent que algú ha après a fer mirant les teves mans amassar la farina de la que en feies pa, que era el que millor sabies fer.

    ResponElimina