No a José María Fonollosa, no als blogs

No me salvéis. Intento así perderme.

(East 54th Street)

No li puc fer un homenatge al poeta que va néixer a Can Tunis. Avui fa vint anys que ja no està viu. Però va deixar escrit aquest poema, i aquest poema adverteix seriosament contra qualsevol intent ressurreccionista. I a la vegada, aboleix qualsevol homenatge.

No
No a la transmigración en otra especie.
No a la post vida, ni en cielo ni en infierno.
No a que me absorba cualquier divinidad.
No a un más allá, ni aun siendo el paraíso
reservado a islamitas, con beldades
que un libro garantiza siempre vírgenes.
Porque esos son los juegos para ingenuos
en que mi agnosticismo nunca apuesta.
Mi envite es al no ser. A lo seguro.
Rechaza otro existir, tras consumida
mi ración de este guiso indigerible.
Otra vez, no. Una vez ya es demasiado.

No m'agrada José María Fonollosa (perquè no en sé res), sinó l'obra escrita que va deixar. M'agrada molt i no explicaré perquè. M'agrada i prou. Tampoc no diré estupideses, coses com que m'ha canviat la vida, me l'ha il·luminada o m'ha acompanyat en els moments difícils. Res de tot això. Seria ridícul.

No m'agraden els homenatges als poetes, i molt menys encara en aquest mitjà tan estrany, i molt menys encara en els blogs. No entenc perquè ho fem. Necessitem viure una il·lusió de col·lectiu, però no podem ser de cap manera un col·lectiu. Perquè cadascú es mira el seu melic, perquè tothom està convençut que el seu blog és, indiscutiblement, el millor dels blogs possibles. Per això hom deixa elogis als blogs veïns: per a rebre'n la correspondència que creu justa. Compra-venda d'elogis. Som una patuleia de llepa-culs.

No plou. Fa més de dos mesos que no plou, i ara donar una simple passa al matí, camí de la feina, aixeca molta polseguera. I si a la tarda pujo al castell torno cobert d'una pàtina d'argila, d'un groc de Nàpols. Aquest país està sec. És estèril i està sec. L'aigua de l'embassament fa pudor i és fastigosa.

No volent fer-li cap homenatge, els set apunts anteriors d'aquest blog han estat confeccionats a partir d'alguns dels seus poemes però no explico res més ni els preciso ni els cito, perquè explicar-ho resultaria xafogós, pretensiós i pedant.

No cal. Ni tampoc cal llegir-lo. No calia haver escrit res de tot això.

William Street 

Las mujeres que quiero van con otros.

Cuando pasan prendidas de otros brazos
miro a la que se apoya en mí y compruebo
que yo me he equivocado de mujer.
La gracia enrojecida de una risa,

el rumor tembloroso de un silencio,
la mirada furtiva que nos dice
que está la dicha allí, en aquellos ojos...
Esas cosas descubro sólo en otras.

Yo sé que lo que anhelo no anda lejos:
veo como ellas pasan de otros brazos.
Y trato de encontrarlo, incluso en ellas.
Mas siempre me equivoco de mujer.

Las mujeres que quiero van con otros.

El botxí de Maria Antonieta

Esbós de retrat de Jean Baptiste Bouvier atribuït a Jean Louis David, tot i que possiblement fals

Jean Baptiste Bouvier, que havia nascut en una barraca vora el Sena a tocar de Paris, fou l'encarregat de tallar-li el coll a la bella emperadriu. Després de fer la feina, va cobrar-la i no se'n va saber res més. Res de res fins a trenta-dos anys més tard, el 1825. Aquest any va publicar un petit llibre de poemes possiblement autoeditat, en una impremta de Burdeus.

Le gentil boucher va tenir una fama notable i efímera. Hom accepta que Mallarmé es refereix a ell en la seva famosa carta a Paul Verlaine, arrapant-se a la frase mon beau cher ami Jean Baptiste. Si entenem que hi ha un joc de paraules en beau cher (per la proximititat amb boucher) es podria donar per bona, però sembla massa agosarat.

Amb els diners que va guanyar com a poeta èdit, Bouvier se'n va anar a viure al Midi, aprop de Nîmes. Però un cop allà la fortuna li va girar l'esquena. Sembla que va treballar en un circ ambulant per la Camarga, en companyia dels manouches, on escenificava l'execució de la reina en un numeret que mesclava erotisme i sang (allò que avui es diria gore). Curiosament, l'actriu que feia el paper de Maria Antonieta es deia Antonia Jiménez Lasantas, i era nascuda a la vila de Besalú.

Bouvier va morir poc més tard, el sis d'octubre de1827, víctima de la sífilis.

A propòsit de José María Fonollosa

Aquella nit havíem begut massa. Ho sé perquè després em van explicar que havia recitat poesies del Fonollosa per l'Avinguda del Paral·lel en veu molt alta, primer caminant i després assegut en una terrassa de mala mort, d'un bar que es mereix que li calin foc. I jo no me'n recordava de res.

Però el temps no es perd mai del tot: dels quatre que bevíem i voltàvem tot esperant l'albada de Barcelona, un d'ells va venir pocs dies més tard a demanar-me que li deixés el llibre d'en Fonollosa.
-El dels poemes que ens va declamar -va dir. I va ser ell qui em va narrar aquells fets.
Li vaig cedir el llibret amb un cert recel, com si la intuïció m'advertís. Però vaig creure que la intuïció m'ofenia, i no la vaig escoltar. M'agrada fer aquesta labor divulgadora.

Apenes dues setmanes més tard, la Xaro (que és la parella de l'home que s'havia endut el meu llibre) va tenir una discussió excessiva amb mi. Excessiva i quasi feréstega, inútil i absurda: ella votava l'Esquerra Republicana i jo Iniciativa, i aquell dia no em vaig poder estar d'insultar-la per la seva preferència. Què hi farem: de tant en tant no me'n puc estar. Com que vam acabar molt malament, a mitja discussió vaig saber que el meu impuls tenia un preu. Perdre el llibre per sempre. No tornar a veure mai més la Xaro i el seu nòvio m'importava un bledo. Ell també és una mica fatxa.

*     *     *

Durant un viatge a Extremadura, vaig endur-me uns quants cedés per anar fent la carretera més lleu. Un d'ells fou precisament Albert Pla supone Fonollosa. Una lectura de Fonollosa molt intel·ligent, equilibrada i sobretot ajustada a la veu del poeta, al seu to. I jo diria que la peça de l'Albert Pla on els arranjaments musicals assoleixen la seva fita més alta i més delicada.

Entre Cáceres i Badajoz hi ha una carretera molt llarga i molt avorrida que transcorre entre les deveses dels alcornoques majestuosos. Tant és l'avorriment que vaig decidir fer una marrada i arribar-me a Alburquerque. Vaig visitar el castell i per aquelles coses que passen de vegades a la vida, vaig acabar anant a sopar amb la guia turística, una noia de nom Mònica. Durant el sopar li vaig parlar del Pla, i va resultar que n'era molt admiradora. Li vaig deixar el meu cedé i li vaig que quan tornés amunt passaria a recollir-lo. Però a Badajoz em van distreure molts estímuls i vaig oblidar-me de passar per la vila del Castillo de Luna. Allà deu ser encara el cedé de l'Albert Pla, si és que la Mònica el conserva, es conserva a sí mateixa i segueix vivint en aquell indret.

*     *     *

Allò que em fa més ràbia de tot el referit a Fonollosa va passar el 1994, a la vila de Santa Coloma de Queralt.

Un matí de diumenge vaig explicar-li a una senyora molt culta, molt bonica i molt jove qui era Josep Maria Fonollosa, la seva obra. Aprofitava que la senyora sí votava el mateix partit que jo, i això sempre hi ajuda: les afinitats obren moltes portes. Vaig extendre'm en consideracions sociològiques sobre Catalunya: com tracta els qui no escriuen en català, què fa amb els poetes incorrectes, etc. Es tractava de retenir-la amb discursos vagues tanta estona com fos possible. Ella m'escoltava perquè és educada i culta, però alguna cosa no acabava de funcionar. M'adonava que alçava una cella cada cop més enlaire, com si contemplés la possibilitat d'escupir-me a la cara en qualsevol moment.
Finalment, es aixecar de la taula, va llançar una moneda de vint duros contra el marbre i mentre es calçava les ulleres de sol:
-No entenc com pots parlar-me d'aquest fatxa, ja sé qui és. Aquell que es va matar fa poc, en una carretera, a Orriols. Queda't el canvi.

Em vaig sentir desvalgut com mai no m'hi he sentit. Aclaparat, profundament desanimat. Tant, que no li vaig explicar que ella em parlava d'Antoni de Senillosa, que no és Fonollosa. Però tampoc no hauria servit de res voler desfer la confusió. Una maleïda i remota coincidència fonètica m'havia esguerrat el matí d'aquell diumenge, tan assolellat i tan prometedor.

Capaltard, tancat a casa vaig remenar la premsa i vaig llegir àvidament la crònica de l'accident de Senillosa. Apassionant: de nit, l'Antoni va xocar frontalment contra el cotxe que conduïa un guàrdia civil. Van morir tots dos en la col·lisió. Me'n vaig adonar que el poeta podria haver escrit alguna cosa sobre aquest accident. I com que el poeta no podia perquè havia mort abans que l'aristòcrata, potser em tocava a mi. Però jo me'n sentia incapaç. Tot era lamentable, i l'endemà fou un dilluns tèrbol i emboirat que quasi no recordo.

Ben poques vegades vaig tornar a intercanviar alguna frase amb la jove, culta i bonica senyora de Santa Coloma de Queralt.

La cadira està trista

Vaig arribar en aquella ciutat on no coneixia ningú perquè m'hi havia dut la feina, un destí escollit a l'atzar per algú que no conec. En els mals temps no demanes perquè t'envien allà on t'envien: hi vas sense preguntar. La primera acció fou llogar un pis. Als afores, en un edifici dels anys cinquanta vetust però amb una aparença digna. Aquella dignitat dels obrers d'abans.

Al pis hi havia un sol moble: una cadira de fusta i vímet, amb una petita esquerda en una pota. I en un racó fosc i humit de la cuina, una llibreta que explicava la història de la cadira. Algú l'havia escrita en un quadern de comptabilitat. La cal·ligrafia no em desvetllava cap imatge: home o dona, vell o jove. No ho sabria dir. Però amb paciència havia redactat més de trenta pàgines explicant vides de persones que havien posat el cul al vímet, i els fets que s'hi havien esdevingut.

Així vaig saber que, el 1967, un caporal de Guàrdia Civil va lligar i emmordassar la seva dona en aquella cadira, i la va tenir tres dies a pa i aigua. Curiosament, el noranta-nou fou un Mosso d'Esquadra el que va retenir de la mateixa forma una coneguda seva per poder-la violar. El moble havia viscut altres fets lamentables: Benvinguda Farreny s'hi va asseure una tarda a principis de la tardor de 1978 amb una tasseta de brou de pollastre a les mans, confiant que aquell suc l'ajudaria a recuperar les forces. Se sentia abatuda perquè vivia tota sola. El bol li va caure de les mans i dos dies més tard la van trobar ben morta, amb les sabatilles de feltre esquitxades de sopa freda.

Però també és cert que a la primavera del 2001, una jove va decidir explicar l'amor que sentia pel seu amic (un tal Xavier G., dibuixant de cartells publicitaris) tot fent-li una fel·lació aclaridora mentre descansava al vímet. Catorze d'abril, cap a les sis de la tarda amb un ressòl agradable i ataronjat entrant pel balcó. I en Sam (Samuel B, de Mali -que havia vingut a treballar a la recollida de la fruita- va fer el mateix amb el seu company de pis i de feina, vingut des de Burkina Faso). Del relat es desprèn que en cada cas, l'executor de l'acció havia adoptat una posició diferent. L'un assegut, l'altre agenollat davant de la cadira com si es tractés d'un altar. A la llibreta, l'autor anònim hi havia enganxat vells dibuixos per il·lustrar aquests darrers esdeveniments. No sé si manifestava més interès per aquests que pels altres: potser no havia sabut trobar dibuixos dels casos anteriors.

La darrera anotació és del novembre del 2003. No sé com interpretar un silenci de set anys. Em miro la cadira amb respecte però m'hi assec. Com que ja he pujat una caixa amb llibres, descanso una estona mentre fullejo una vella edició de Peter Pan y Wendy. Ja em diràs tu quina lectura per a inaugurar un pis. Em sentia tan atabalat pel seient que la novel·la em va decebre: a les primeres planes de la història del nen que no volia créixer no es meciona cap cadira, ni un sol personatge no apareix assegut. Em semblava un error, una estranya disfunció en el funcionament de l'univers que pot ser -quan vol- tan sincrònic i ben lligat.

A banda dels llibres també tinc una ampolla de vi (un discretament bondadós Somontano). L'obro i la deixo a terra, als peus. De tant en tant en faig un xarrup (fins que no dugui gots, hauré de beure a morro). Justament al tercer glop, la cadira em transmet una tristesa enorme. És com si m'abracés amb una tristesa gegantina. També és cert que per un instant penso que potser és la meva tristesa la qui abraça la cadira, i que potser és així com li faig saber que té un nou amo. Posseïnt-la amb pena i melanconia.

Em demano què li donaré a la història d'aquesta cadira. Si tan sols hi sec a llegir serà ben poca cosa, un fenomen indigne de ser anotat a la llibreta. El meu cul haurà passat per ella sense aportar-li res de nou, ni tan sols interessant.

Potser aniré a comprar un parell de coixins demà abans de migdia, i provaré de fer-hi la migdiada per anotar després què he somniat mentre el sol aixafa la Terra, a més de trenta graus quan ja som a finals de setembre.

Proposta de gimnàstica absurda amb cadira de fusta i vímet
(en anglès Dadaistic Gym on WoodChair (TM) )

Incineració (del senyor Spejbel)

Em sento predisposat a creure que el senyor Spejbel va jugar amb mi. Que ell ho havia planejat tot, i que jo vaig ser el seu instrument, el seu titella. Coneixia el meu caràcter i les meves febleses. I deuria saber que si es presentava un diumenge al matí em trobaria de mal humor. Per això deuria escollir el dia i l'hora.

Hauria d'haver intuït que el senyor Spejbel amagava una ànima de màrtir rere el somriure bondadós i tranquil. Però les coses sempre les comprenem més tard. Després. És després que t'orientes pel plànol, que saps perquè vas dir una paraula i no una altra, que entens què feies en aquell lloc. De vegades és molt més tard que comprèns perquè vas despenjar el telèfon o perquè vas deixar-lo sonar. Perquè vas respondre una carta o perquè la vas llençar sense obrir-la. Perquè vas escollir el camí de l'esquerra: quan ho vas fer tan sols senties una vague intuïció, un impuls irracional.

Penso que el senyor Spejbel deuria voler desaparèixer, però no deuria haver trobat un bon motiu. Què fas quan no trobes un motiu per tu mateix? Doncs és ben senzill: busques algú que el trobi per tu, i que et faci desaparèixer en virtud del seu motiu.

Això és el que ell deu haver fet amb mi. Ho entès ara que ja és tard. Ara és tard: aquesta oració és una tautologia. L'ara sempre ha estat tard. No comprenc perquè no em puc reconèixer en el present: tan sols em recordo dels dies passats i comprenc les coses que em passaran. Les que entendré després.

Fa molts anys un home va tenir aquest mateix somni, però molt abans que jo. I dic jo que deuria filmar-lo perquè deuria voler saber què volia dir, per si després i més tard el podia comprendre.

José María Fonollosa

D'aquí a un mes farà vint anys que es va morir, però dubto que se li facin homenatges. Dubto que a en José María Fonollosa li agradessin els homenatges, però és una suposició. Tampoc no cal ser massa llest per a deduir que el qui va escriure aquests versos no tenia voluntat d'homenatges post-mortem:

No a la transmigración en otra especie.
No a la post vida, ni en cielo ni en infierno.
No a que me absorba cualquier divinidad.
No a un más allá, ni aun siendo el paraíso
reservado a islamitas, con beldades
que un libro garantiza siempre vírgenes.
Porque esos son los juegos para ingenuos
en que mi agnosticismo nunca apuesta.
Mi envite es al no ser. A lo seguro.
Rechaza otro existir, tras consumida
mi ración de este guiso indigerible.
Otra vez, no. Una vez ya es demasiado.

Com tanta gent, explico que vaig descobrir qui era el poeta per un disc de l'Albert Pla. Pla el va retornar de l'oblit durant un temps, però després hi va tornar. Pot ser que Catalunya no admiri aquesta mena d'escriptors. També pot ser que si Fonollosa hagués nascut francès, lituà, balinès o xilè, tots coincidiríem en dir que Fonollosa és increïblement bo. Aquest fenomen tan nostrat el deixo aquí, per si algun antropòleg cultural vol estudiar-lo. A mi em sembla el tema d'una tesi futura però improbable. I molt interessant. Celebrem els escriptors que exploren les alteritats i els racons fosco de l'ànima -sempre que hagin nascut lluny.

Sigui com sigui, el dia 7 d'octubre els Mil dimonis li faran un homenatge. Ho explico i alhora sento com en Fonollosa es remou a l'altre món, inquiet i preocupat. Li explico l'assumpte (per si -no se sap mai- algú hi vol participar): serà un text en prosa perquè no voldria imitar els seus poemes. Serà en castellà, perquè fou la seva elecció. Serà breu, i es basarà en un dels poemes dels no massa poemes que va escriure.

Els escriptors amb poca obra són magnífics: no cal perdre massa hores de la vida per saber-los sencers.

Beaver Street

Para lucirla por la calle, hermosa.
Y para convivir, la razonable
belleza que Lucrecio aconsejaba.
Pero para la cama más bien fea.

La hermosa y casi hermosa se te tienden
en el lecho y esperan muy seguras
el rápido homenaje que merecen.
Mas son algo pasivas. Y con límites.

La chica más bien fea, sin embargo,
agradece el haber sido elegida
entre otras de más bellas. Participa
con mayor entusiasmo en el amor.

La oscuridad ambiente la sitúa
en plano de igualdad ante la estética.
Y un ciego guía a un ciego, mas los dos
-los cuerpos- hallan juntos sus caminos.

Y deja hacer y accede de buen grado
a cuanto la requiera aquel momento.
Para pasarlo bien en una cama
escoged una chica más bien fea.