14 oct. 2011

Els privilegis perduts dels FUCs


Fa uns quants anys em vaig afiliar a un partit comunista, i també al seu sindicat. El partit va acusar el pas del temps: les onades modernitzadores i la revisió dels conceptes. De manera que el marxisme es va anar diluint en la seva formulació més estricta, i va entrar l'aire de les noves ideologies pacifista, ecologista, feminista, participtiva, etc. Fins aquí anàvem bé, i jo diria que la majoria dels afiliats ho trobàvem correcte. És possible que la caiguda del mur de Berlin ens enganxés amb els pixats al ventre (una expressió tan popular com nefasta, sobretot per a mi, que sóc tan visual). Però també sabíem que, amb el temps, la caiguda del mur se sabria que fou una catàstrofe terrible.

En aquells vells i bells temps, no tan sols afirmàvem amb orgull i alegria que érem comunistes o marxistes (és un matís, però no banal), sinó que també gaudíem d'uns certs privilegis. El millor de tots era la possibilitat de viatjar en condicions privilegiades als països simpàtics: Cuba, el Vietnam del Nord, la Xina, la immensa URSS... i alguns estats africans -els qui rebien ajudes dels esmentats abans. Entre els quals hi va haver el Senegal durant un temps. Al Senegal hi vivien uns curiosos assessors militars cubans. No hi vaig anar mai, però les companyes i els companys que ho van fer tornaven meravellats de la síntesi de passió cubana i africana. Dakar fou l'escenari d'una joie de vivre comunista que ara provocaria enveges enormes si l'expliqués. És clar que tot allò succeïa en temps anteriors a la Sida.

Els temps van anar girant. Pel camí de les giragonses no tan sols vam perdre l'orgull, sinó també alguna convicció. Em vaig interessar per un sector ideològic que es va anomenar "els autònoms", i que provàvem de retornar a l'estadi original del socialisme utòpic, anterior a la penosa divisió entre comunistes i anarquistes. Una època quasi miraculosa, en la qual podíem discutir coses tan apassionants com ara si el missatge autèntic de Jesucrist queia més a la banda comunista o a l'anarquista. Mai no ho vam saber resoldre del tot. Jo tinc la meva teoria, però no la diré pas.

Al capdavall, allò que penso ara és que els FUCs (els de la Federeació Universal Comunista) tenim força limitada la qüestió del turisme. És una pena perquè podem viatjar a menys bandes del planeta, però sobretot perquè a mi em sembla que el comunisme (fins i tot l'estrictament i dogmàtic marxista) té tant o més valor ara que llavors. Dit d'una manera senzilla: potser explica millor on som, i dóna millors respostes i propostes de cap allà on caldria tendir.

Malgrat alguns intents d'emigrar, la realitat és aquesta trista realitat. Que segueixo encallat a Catalunya mentre contemplo la tristíssima deriva del país. Potser em faig vell i em costa cada cop més la idea de fer les maletes. No diguem ja prendre les maletes en sentit literal. Que m'agraden els paisatges del meu entorn, i que alguns paisatges del país m'han robat mig cor. Amb l'altre mig no podria arribar ni tan sols a la frontera on van detenir el darrer president digne de la Generalitat.

Perduts els privilegis i la meitat del cor, i trobant-me ja més enllà del mezzo della mia vita, m'assec a la butaca i començo a recordar, i m'enyoro i em desespero i fins i tot enceto una ampolla de Rioja mentre penso en la federació de les nacions ibèriques.

Aquest deu ser el paisatge que em veurà fins que els dies arribin a la fi. Tot i que de vegades penso que no, que seria bonic marxar (lleuger i sense maletes, és clar). Fer una petita i bonica foguera amb les quatre pertinences. De vegades penso en un barri obrer del Llobregat, de vegades en una aldea brasilera.

Visc pendent de plànols i això em fa sentir quasi com l'estrafolari capità Achab. Ara me n'adono que el títol correcte d'aquest post hauria d'haver estat Moby-Dick. Malgrat els dubtes, sé que algun dia hi arribaré.


17 comentaris:

  1. Em fa l'efecte, Lluís, que viurem la resta dels nostres dies en la contradicció. Estem caducats. Sort de l'art i de la dotzena de persones amb qui es pot intercanviar paraules.

    ResponElimina
  2. Millor agafar-s'ho amb calma i arxivar les ideologies fins a millors temps.

    ResponElimina
  3. Temps era temps, Lluís !
    Personalment penso que hi ha menys distància entre la ètica dels comunismes i la judeocristiana que entre aquesta i la oriental zen, posem per cas. Cosa de les ancestrals fons culturals...
    Salut.

    ResponElimina
  4. "Però no he de seguir mai el meu somni
    i em quedaré aquí fins a la mort.
    Car sóc també molt covard i salvatge
    i estimo a més amb un
    desesperat dolor
    aquesta meva pobra,
    bruta, trista, dissortada pàtria."

    ResponElimina
  5. Bé, ja un pais que encara té 1.300 milions de comunistes, es diu Xina...i es ben vista pels Estats Units, no com Cuba.
    No et preocupis, les revolucions tornaran aviat, ho va prediure el Nostradamus...

    ResponElimina
  6. queda clar et vas aprofitar del PSUC per viatjar de gorra, i ara encara anyores els privilegis. Un rancor més que corca el teu cor agra. Si no t'agrada l'expressió " pixats al ventre" per quin 7 sous l'empres, amb la quantitat de dites populars que tenim per manifestar aquest concepte. Tu el que ets és un vivales que no vol treballar i per això no aproves mai les oposicions i penses que el món conspira contra tu. Au nen, creix i deixa't de contes a la vora del foc que ni llastima inspiren. Para de babajer i fer el poca pena , ploramiques ¡

    ResponElimina
  7. Enric: aquest text no és del tot autobiogràfic, però ho podria ser. En tot cas, jo em sento molt proper al personatge. És a dir, enmig de les contradiccions i encarant el futur amb la mirada d'ell.

    ResponElimina
  8. Puigcarbó: aquí sí que discrepo del tot! Perquè penso que és justament en temps com aquest que una bona ideologia resoldria molts problemes. Ja ho dien en pedagogia: una bona teoria vol dir una bona praxi.

    ResponElimina
  9. Alberich: la proximitat entre el comunisme i el cristianisme està molt estudiada, i jo diria que sí, que es troben en molts punts. Aquest és un debat que ara no li interessa a ningú, però va ser molt interessant.

    ResponElimina
  10. Brian: crec que m'has enxampat. Duc una temporada fent adaptacions de poesia, i aquí la referència és evident. Em vaig imaginar un Espriu comunista (impossible a la realitat). Tot i que també he tirat d'una novel·la del Claudio Magris (A cegues).

    ResponElimina
  11. Aris: potser sí que ens haurem de refugiar en l'esoterisme i Nostradamus...

    ResponElimina
  12. Anònim: moltes gràcies per participar, però no comento anònims.

    ResponElimina
  13. Lluís,

    Enllaçant amb la ideologia de la meva joventut, que no he perdut mai, m'estic preparant per anar a la mani dels indignats. A fer bulto (embalum), que avui se'n fan per tot arreu.

    ResponElimina
  14. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  15. Maite: és molt saludable veure que després del comentarista covard i anònim que només sap vomitar, algú reivindiqui la vigència de la ideologia. Tot i que visc en una població sense manifestacioó avui, hi participo tant com puc. I penso que algina cosa comença a sotsobrar: la seva idea tan vella, caduca i tonta de "democràcia".

    ResponElimina
  16. Pues Candeira es un joven cuentista que es de lo mejorcito que podemos encontrar... He leído Antes de las jirafas, uno de sus libros, y es muy bueno (¡aunque no tanto como Durruti!).

    ResponElimina
  17. Juan: buscaré esa referencia. A pesar de lo que parece, no soy tan mitómano ni idólatra. Durruti es un referente ideológico, pero hay que escuchar por encima de todo a nuestros contemporáneos.

    ResponElimina