24 de des. 2014

Feliç irreal i bon 2015

La jaqueta és realment de l'exèrcit soviètic oriental, i l'estrella roja de la gorra prové d'un mercat de relíquies soviètiques. I no obstant els elements reals, amb un simple filtre fotogràfic tot esdevé meravellosament estrany. La fotografia, que tan sols va congelar un instant del món real, ha esdevingut territori de la mentida.

Escric en la calma de les quatre parets gairebé buides, tan sols habitada per la figureta que sóc i la música, baixeta, que es reprodueix a l'aparell. La leyenda del tiempo, d'en Camarón. Sé que en aquests moments moltes famílies mengen, reunides, per celebrar la nit de Nadal que tan bé cantava en Pau Riba fa uns anys. Me'n recordo de les nits de Nadal en què, amb la mare, anàvem a la Missa del Gall i hi dúiem torrons. Els fidels dipositàvem la nostra aportació en una taula i en acabat de la missa ens menjàvem les aportacions de tothom, comunitàriament. Jo buscava quelcom de xocolata i tastava licors dolços.

Llavors hauria estat impossible percebre que vivia el final d'una època. Tal com era impossible imaginar que la mare, uns quants nadals més endavant, seria una caricatura de sí mateixa i tot just després senzillament ja no hi seria.

Tot això passava fa més de vint-i-cinc anys a la parròquia de Sant Josep de Calassanç del carrer Joan de Peguera, al barri del Clot de Barcelona.

Amb el pas del temps vaig deixar d'anar a missa i ara, de fet, no sé res de les misses ni tan sols d'aquest ninot en forma de T anomenat Jesús que els seus seguidors han convertit en això, en un pobre ninot desmanegat que dibuixa la T de tururut, de tongo, de tralarà, de taca-tà, tris-tras, txu-txuà, tiro-liro.

Quan recordo la meva història no sé ben bé què recordo. Per això em poso a pensar en la novel·la històrica i me n'adono que es diu així i no pas "història novel·lada" perquè història novel·lada sona espantosament. Però em fa l'efecte que totes les històries són històries novel·lades. Amb poca gràcia o àdhuc amb la discapacitat narrativa de l'Alfred Bosch, o amb l'art subtil d'en Joan Perucho.

Sempre caminem des de la fragilitat del real cap a la solidesa del fictici.

Si ara vivim en uns perillosos temps interessants és perquè les incògnites s'han fet enormes i no estem gens segurs de quin futur tenim al davant, en tenim molt poques pistes i vivim en una incertesa que ens bressola i ens acull mentre ens sacseja. No es tracta tan sols de què ens apropem al calendari electoral més suggerent dels darrers vint anys si no de la suma de totes les incògnites obertes: què passarà amb la guerra d'Ucraïna i els enigmes russos? Vivim en un univers simulat? Per què s'abaixa el preu de la benzina? Té raó l'Eudald Carbonell i aviat veurem la fi del capitalisme? Per què són melancònics els líders revolucionaris del segle XXI? Quin significat tenen les meduses immortals?


22 de des. 2014

Sílvia Q.

La il·lustració és de Juan Serrano i està extreta de la portada de Alas tenebrosas, Valdemar 2014.


[poc més tard] La Sílvia Q. va pagar el cafè i va sortir al carrer. Va alçar els ulls al cel i en aquest instant, bruscament, el cel es va rebentar per deixar caure una pluja torrencial de sang fosca i de coàguls entre els quals es retorçaven unes granotes de boca enorme i famolenca, amb unes dentetes llargues, fines com espines de peix.

Abans de prosseguir la narració he d'advertir que la Sílvia no existeix. No és ni tan sols un nom que amaga algú amb un altre nom, ni està inspirada en cap persona real, ni basada en cap personatge de la literatura. És una invenció sorgida del no res. Tinc ganes de dir que la pluja de sang sí que és real però admeto que tampoc no ho és, perquè fou una visió de la Sílvia Q., una pluja que tans sols es va esdevenir dins de la seva ment. I no obstant aquestes ficcions, el món per on camina, el bar i els carrers són completament reals: existeixen perquè els he vistos moltes vegades, perquè hi he estat i en recordo els colors, les olors.

Les ficcions són un fenomen problemàtic a la meva vida, i ara no parlo com a narrador de les aventures de la Sílvia Q., si no que parlo jo, l'individu real que escriu aquestes ratlles. Amb el pas dels anys (de la meva vida pels anys) me n'adono que cada cop em resulta més difícil definir els conceptes de realitat i ficció, perquè em semblen fluïds que s'entremesclen i s'influeixen.

No es tracta tan sols que la memòria sembli el major productor de ficcions realistes, de negacions en forma d'oblit, de negociacions mal resoltes entre el desig i l'inevitable, de realitats fingides i fingibles, d'una benèvola lectura de la incertesa, de records que es corresponen a somnis però que han quedat guardats com a experiències sensorials completes. No es tracta només d'aquestes possibilitats, si no que la pròpia realitat -allò que compartim sota aquest nom- em resulta de vegades la més inversemblant de les ficcions novel·lesques (i és per això que m'avorreixen tant els debats sobre la versemblança en literatura, i que de vegades no entenc perquè passo tantes hores escrivint ficcions i esforçant-me en donar-los aparença de real: a qui pretenc enganyar?).

Tendeixo a pensar que, així com les ficcions són recreacions simbòliques o màgiques de la realitat, la realitat té l'aspecte de ser la metàfora d'una ficció no massa poètica, quelcom d'imaginat per algú o alguna cosa que s'ha fet corpori i assequible a la percepció del sentits. Tal vegada hem decidit anomenar “realitat” certs fenòmens o coses, triats a l'atzar entre una mescla de realitats i de ficcions.

Ho diré seriosament: em fa l'efecte que visc en una versió del conte “El vestit nou de l'emperador” en la qual no hi ha cap nen que, al final, cridi: l'emperador va despullat! I aquesta sensació va en augment, i la hipòtesi em resulta cada cop més probable. És per tot això que cada cop em prenc menys seriosament la realitat (o la vida).

Ara puc continuar el relat sobre la Sílvia Q. amb una mica més de pau interior, perquè necessitava dir que tot això abans de tirar endavant. Em sento estrany i quasi malalt quan escric una narració on afirmo coses absurdes com “La Sílvia Q. va pagar i va sortir al carrer”, perquè no té cap sentit referir accions realitzades per algú que no existeix: a qui li importa si la Sílvia va pagar el cafè o no?

[al paràgraf següent] La Sílvia Q. es va arrepenjar al tronc d'un plataner robust, va prendre aire amb els ulls closos i ben apretats i va resar perquè la sang i les granotes i els coàguls fossin una visió, un petit deliri provocat per la mala combinació del cansament, l'alcohol i els neguits dels darrers dies. Quan els va obrir va continuar carrer Bailèn avall fins a la parada del metro. Va observar el plànol i va memoritzar el trajecte, els transbordaments que calia fer i les parades que hi ha entre les estacions de Girona i Besòs-Mar. Mentre baixava les escales va estar temptada de mirar enrere però no ho va fer. No va voler comprovar si el carrer estava entollat de sang fosca, ni si hi saltironejaven aquells batracis fastigosos. 

20 de des. 2014

Xauxa la pel·li, no el lloc


El mite de Xauxa és el paradís terrenal, la terra promesa on pel sol fet d'empadronar-t'hi ho tens tot pagat. El clima és benigne, les dones belles i disposables, la salut infinita i la renda ben distribuïda. Els hospitals funcionen bé, les escoles només públiques i de qualitat danesa. I dels arbres en broten dolços.

El mite antic de Xauxa encara és present en el discurs de la propaganda política, està inoculat al somni americà i a l'independentisme català, branca ingènua. Forma part de la publicitat neoliberal i de vegades treu el nas per darrere d'en Pablo Iglesias.

Segons Lisandro Alonso, el director de Jauja (la pel·li), el lloc de Xauxa era propaganda imperialista dels conquistadores per convèncer els pàries d'anar a colonitzar les Amèriques. I de fet, aquesta idea és implícita a la cinta.

Impecable, intensa i de vegades terrible, Jauja és un poema fet cine on cada frase té el seu lloc precís, cada pla, cada mirada i especialment cada silenci. Malgrat la infinitat de referències al cinema, Jauja explica una història senzilla i neta on res és accessori. Un viatge que, com tots els viatges quan són de veritat, en algun instant gira les passes i es fica dins de l'ànima, dels somnis.

Un militar danès perdut a la Patagònia, a la recerca de la filla que és la imatge d'alguna cosa que fuig o que t'han robat. En un entorn d'una bellesa brutal i primitiva, tan simbòlica com hostil i de vegades estranyament amable. La travessa del desert sempre du a una epifania o a la mort. O a totes dues alhora. L'home perdut i desubicat, l'home que no és d'enlloc i que per tant ni pot fugir ni pot tornar. L'home que és qualsevol home damunt la Terra malgrat que Alonso li faci dir a un personatge, amb una ironia malèvola: un home no és tots els homes.

Jauja té una aparença simple i el llenguatge és pulcre. Conté delicades rimes internes, en escenes que troben el seu doble i de vegades el seu triple. La càmera fixa mostra plans d'una sintaxi universal. La llum sempre és diàfana i el so directe recull el vent, els peus que trepitgen la sorra, la respiració, l'aspiració dels mocs o el brollar de la sang amb to naturalista o hipernaturalista que esdevé surrealista sense artifici. Aprofita l'estructura del western per a citar elements de la mitologia clàssica en una nova versió del mite òrfic (per al qui l'hi vulgui veure), emparentat amb el viatge del Soldadet de plom, i s'endinsa en el propi relat fins a despullar la narració de tot allò superflu: el cinema és una figura que es mou en un paisatge. En un paisatge volcànic, de terra negra i estèril. La darrera escena -que no es pot explicar- és un premi per a l'espectador. I el premi és una pregunta, però a mi m'ha semblat com si en Lisandro Alonso hagués aparegut a la sala i m'hagués abraçat.


El qui escriu això té moltes debilitats i paranoies literàries i cinefíliques, i aquest fenomen podria explicar que hagués vist coses que en realitat no són a Jauja, però les deixo escrites per si de cas. Per a mi, hi ha cites explícites d'en Tarkovsky (hi he vist Stalker i Rubliev), d'en Pasolini (l'Evangeli i Medea), del Conrad de El cor de les tenebres (Alonso recrea un Kurtz que ara es diu Zuloaga tal com només ho podria fer un geni i que ja no podré oblidar mai), d'en Jarmush (Dead man) i si cal de Herzog (Aguirre), perquè de Xauxa a El Dorado hi ha una passa molt petita. La intuïció em diu que de cites i referències en conté moltes més, però aquest espectador no ha vist pas tot el cinema i només disposa d'un cervellet de mida mitjaneta.

Jauja és, finalment, una celebració del cinema com a art i com a poesia en temps de mediocritat, l'escultura feta de temps que explicava Tarkovsky i una injecció de fe renovada: allò que salva l'espècie humana (si és que res la salva del no-res) és que perdem el temps en l'art. Fent-lo o anat-lo a contemplar.

17 de des. 2014

Perdona eis, por soleares


Caldria haver estudiat molta teologia per comprendre un bocinet de la vida, em refereixo al bocinet que podria fer-la divina. I també caldria haver viscut molt, molt més. Caldria haver estat penjat d'una creu, perseguit, turmentat, caigut del cavall i sotmès a un llampec de llum inesperada i reveladora que t'indueix al sacrifici. I això encara seria poc. Caldria haver atravessat deserts a peu, passat fam i set, haver dormit al ras més estricte i amb la panxa buida.

Caldria haver sojornat en una presó tailandesa (o peruana o txetxena per exemples), caldria haver viscut en un camp de refugiats sirians o palestins, caldria haver estat en un hospital de Costa d'Ivori malalt de l'Ebola, soldat ferit a la trinxera de l'Ebre, guerriller amb els zapatistes d'Oaxaca. I això seria insuficient.

Caldria haver estat miserable a Mogadiscio, esclava sexual a Niamey, captaire a Barcelona, lladre de crostons de pa a Detroit, quinqui de la Mina, dona de Kosovo que assalta els contenidors a la porta del Mercadona de Sabadell a dos quarts de nou del vespre. Tot això no seria prou.

Caldria haver llegit molt més i sofert i gaudit i somrigut i plorat i cagat de fred o mort de calor per entendre una mica.

Tinc tants indicis per pensar que ens va perdonar com proves de què no ho va fer, i en aquest cas tot suggereix que ens va maleir. O que, en el pitjor dels casos, ens va obviar enmig de les galàxies infinites, interminables. Això explicaria moltes coses que passen cada dia davant meu o per les múltiples pantalles que m'envien, com mals d'ulls.

____________________
Per si algun lector té ganes de pensar en d'altres qüestions (diferents però no menys complexes) deixo aquesta magnífica cançó que busca orelles:


14 de des. 2014

Au Pays Cathare si je puisse


Així com els millors esportistes sempre són els del meu país, els perdedors sempre són heretges o estrangers, sempre són els altres. Estrangers, apàtrides, traïdors, botiflers, nouvinguts, crítics, discrepants, etzètera. Aquesta és la nostra història. La història que escriuen els qui no va admetre els altres. La història és el discurs escrit dels vencedors.

I per això dels càtars no en queda gairebé res. Una caricatura, una postal, una broma comercial per a turistes alternatius, ingenus fins a la ximpleria. Als homes i les dones que viuen al Pays Cathare no els agrada gaire que els emprenyin amb preguntes com les que interessaven als càtars de segles enrere: Jesucrist fou un home o una divinitat? Les dones i els homes són iguals davant la vida i  la litúrgia?

Les carreteres càtares són estretes i menudes, els pobles són poblets, els cementiris menuts i al desembre hi fot un fred que et fa prendre els testicles amb la mà esquerra (si dus la càmera amb la dreta). Neva quan no t'ho esperes i s'alça el vent que mou la neu del lloc on s'havia vessat. Busco algun record dels càtars, aquelles idees tan boniques com utòpiques a les quals encara no hem renunciat del tot: un déu humà, la igualtat a ultrança, la pobresa compartida i el coneixement a l'abast de tots, construït per tots a la reunió de tots.

Me n'adono que som molt pocs els càtars d'avui, gairebé imperceptibles i del tot prescindibles. Em sembla bé. Només faltaria que el país dels càtars es posés de moda i que els dolents es posin a especular amb les cases del país càtar. No, no: l'oblit és una benedicció. Ja deia Homer que l'amnèsia és un present dels déus.

13 de des. 2014

El pati de l'escola


El pati de l'escola és el lloc. Allà on vull anar cada dia, on surto cada cop que em deixen i també, si pot ser, sense que em deixin. Quan sigui gran el pati serà el somni dels carrers i les places, les carreteres perdudes i les platges, els deserts de sorra, les sabanes i les estepes, les migdiades. Però ara sóc petit i el meu lloc és el pati, el pati és el lloc que és meu.

El pati és on vaig quan vull prendre l'aire. El sol. L'ombra. On surto a jugar, a pensar, a riure, a perdre'm, a xutar, a plorar, a romancejar, a trobar els amics, a remenar, a amagar-me i a descobrir. El pati de l'escola és un dels llocs més importants de l'escola i uns dels llocs de la meva vida. Sé que el pati de l'escola és un lloc important de la vida perquè és com el somriure de l'àvia o els miols dels gats que corren per la placeta on jugo a les tardes. El pati és un lloc tou i calent com la falda de la mare, com la palma de la mà del pare quan m'acarona el cap.

El pati és de vegades la meva casa o un lloc com una casa que és meva, una cosa com una casa, una cosa que és una casa o gairebé com una casa i de vegades millor que la casa, un lloc que és el meu lloc, un lloc com un llac d'aigües tranquil·les o un tancat amb reixes que m'oprimeix i després m'allibera. El pati és el lloc on els arbres creixen cap al cel, el lloc com un llac que reflexa el cel. El lloc d'on vull fugir i on somio que torno.

Entre les ombres dels arbres del pati de l'escola he trobat les ombres que m'ombregen millor que cap altra ombra, i allà on no hi toca l'ombra hi ha el sol que més m'escalfa, més que mil estufes.

El vent es va endur el meu pati d'ombres i de pins i no entenc perquè no ho van dir a les notícies. I quin aire tan net i tan blau i tant de vent prô tan poc aire que hi havia mentre el vent tombava els pins. Els pins que ja no hi són.

Ara pregunto si tornarem a plantar arbres i no m'ho saben dir. A mi m'agradaria que hi plantessin uns arbres molt grans, molt més grans. Com una casa molt gran, com una casa tan gran com el sol i com les ombres. Com totes les cases juntes, com tots els sols junts.

11 de des. 2014

El Comte Arnau hi cavalca


El santuari del Montgrony és un bastió de l'humanisme cristià (cristià i mercantilista) situat a primera línia del front, allà on les forces del bé ensopeguen i defalleixen davant l'exèrcit invencible d'una naturalesa que no ha admès la irrupció de l'espècie humana.

El santuari del Montgrony té un aire cobdiciós que li deu haver inspirat la bubota del Comte Arnau, que sempre hi ronda. A l'entrada s'adverteix que està prohibit dur-se el menjar i menjar-se'l a les taules de fusta corrompuda de la terrassa on el mossèn ha instal·lat una mena de pinball lamentable i un cavallet de fibra de vidre malpintada, per a ús i gaudi de la canalla, que emula un trot grotesc si introdueixes 50 cèntims d'euro a l'escletxa que té a a dreta.

Tot i això, l'audàcia pecuniària del Santuari del Montgrony és ridícula i entranyable si la compares amb la de Montserrat (per posar un exemple qualsevol de la cristiandat catalana), perquè al Montgrony encara et permeten deixar el cotxe en una esplanada lliure de pagament. Deu ser que al Montgrony confien en què algú se senti atret per la bondat incondicional del Crist Que No Cobra Per Aparcar.

El Santuari del Montgrony és una construcció escadussera sota unes roques grises i negres que es vinclen endavant, abocades a l'abisme, i que té la gosadia ingènua de citar el Comte Arnau en una placa. Com si en aquesta ingenuïtat vulguessin amagar que el mal potser ja ha posseït el lloc. El Comte Arnau és ben viu: les coses i les persones que habiten el lloc han sucumbit al seu esperit pervers. Quan em trobo el mossèn en unes escales tenebroses penso en Reinfield, aquell personatge de Bram Stoker.

Que els nostres ancestres bastissin ermites i santuaris al lloc del Montgrnoy em desvetlla un somriure compassiu. L'ermita més encimbellada està dedicada a Sant Pere i poc més avall n'hi ha una dedicada a Santa Maria, perquè els rebesavis dels rebesavis sabien que allà dalt calia emprar els noms més eficaços si volien contenir l'energia incontenible de la natura diabòlica. Però tot fou en va.

Aquell territori és la terra del comte Arnau, el nostre referent més nítid per parlar dels orígens de la pàtria catalana: senyors feudals cruels i sanguinaris, individus salvatges i sense compassió, probables autistes i possibles esquizofrènics investits de poder i curulls de visions.


1 de des. 2014

Josep Oliu i la pudor de la por



Una notícia breu a la premsa em va permete descobrir que, sota la capa del cel, hi ha un individu que es fa dir Josep Oliu. La premsa va recollir unes declaracions d'en Josep que em van fer venir ganes de saber qui és aquest home. Fins llavors, desconeixia que algú de nom Josep Oliu hagués fet mai cap aportació al pensament i a la cultura occidentals.

Va ser així com vaig descobrir que en Josep presideix el Banc de Sabadell. Un banc que, malgrat dur el nom pusil·lànim d'una vila discreta de províncies, presenta unes grans xifres de beneficis, participa a l'Ibex, fa fora gent de casa seva i els envia a viure al carrer i ha devorat petites caixes rescatades amb els diners dels contribuents.

Més endavant vaig saber que l'Oliu és fill de banquer, que va néixer a la vila de Sabadell el 1949 i que forma part del fòrum Pont Aeri, els integrants del qual són els nostres més estimats monstres. Deixo aquí l'enllaç a la Viquipèdia perquè qui ho vulgui es pugui delectar amb la llista. El qui arribi al final del breu article de la Viquipèdia obtindrà com a premi una petita frase que engrandeix tot el text.

En Josep Oliu va manifestar (i això és que li vaig llegir, recollit per la premsa) que caldria fer un Podemos de dretes. Vaig quedar fascinat.

De la proposta frontista d'en Josep es poden deduir algunes característiques del seu pensament i de la seva psicologia. La primera conclusió que n'he tret jo és que en Josep és un ignorant: tan sols així s'explica que no conegui el Podemos de dretes que existeix de fa molts anys. Si ho demana als seus estimats Artur i Mariano n'hi podran donar referències concretes.

La segona és que en Josep té por. Em temo que aquestes dues característiques unides (ignorància i por) definirien la major part de l'aristocràcia financera del país, que si són aristocràcia és perquè des de fa segles s'han emparentat amb el poder. Com en temps feudals, el tracte simbiòtic és el de sempre: el poder posa les lleis i la policia, ells hi posen el negoci i després ja veurem com ho arreglem. Potser s'ho reparteixen a les reunions discretes del Fòrum Pont Aeri.

Jo, que sóc escèptic malgrat els impulsos romàntics, no havia entès prou bé la por que fa Podemos a l'oligarquia nacional. Però en Josep m'ha esclarit les idees: finalment, en Josep m'ha estat d'utilitat. Perquè el meu escepticisme em feia dubtar de la utilitat de votar Podemos, però ara ja no dubto tant. Sempre he cregut més en les revolucions a l'antiga usança, com la de Trotsky, la d'en Durruti, la de Castro o la del Subcomandante Marcos. Però què carai, potser ha arribat l'hora d'explorar les fórmules noves.

Bromes a banda, allò que de veritat m'agrada de les idees del banquer vallesà és que afirmen allò que negaven fins fa poc. Tothom recorda quan ens deien que no hi ha classes socials i que per tant la lluita de classes és tan obsoleta com la màquina de vapor.

Quan algú els planta cara, els banquers fan tuf de por, s'esveren, s'atabalen i reivindiquen la lluita de classes enmig del pànic. Perquè quan en Josep es mira la ganyota de l'Artur i la d'en Mariano també hi veu la por, i això escagarrina qualsevol, és clar.

27 de nov. 2014

El gènere dèbil (1)



Mai no he estat un apocalíptic perquè sempre he estat només un pessismista moderat. No crec que l'espècie humana estigui abocada a un final tràgic i fulminant, si no a una lenta decadència, a una regressió dolça i segura.

Em fa l'efecte que allò que anomenem cultura occidental o europea baixa per un pendent suau. I a Catalunya -que de moment encara és europea- no podia ser d'altra manera. Fins i tot aquest fenomen anomenat procés sobiranista o d'independència l'interpreto en la mateixa clau de decadència, però això seria tota una altra qüestió.

Els fenòmens de la cultura catalana sempre s'han observat en funció de la dualitat (esquizofrènia?) del caràcter català, aquell cuentu del seny i la rauxa. Malgrat que a l'Eixample o al centre de Vic no he vist mai res sospitós d'arrauxat, donem per fet que ens movem entre aquests dos extrems. No se sap mai si la dualitat és una virtut o un dolorós defecte, o un mite que compensa el tarannà caciquil i botiguer del país (que no és ni assenyat ni arrauxat, si no mediocre). Sigui dit de passada, és cert que hi ha hagut gent assenyada i gent arrauxada: Lluís Companys i Bonaventura Durruti en una banda, i de l'altra Isidre Fainé (feiner?) i Salvador Dalí. A en Jordi Pujol i a l'Albert Pla no sé on situar-los, perquè tenen tant de foll com d'aplicat i menesterós. L'un treballant de sol a sol, l'altre estafant al fisc.

Tothom recorda els qui pronosticaven que la llengua catalana desapareixeria en vint anys (en fa trenta que ho advertien), i tots som conscients de l'exaltació patriòtica d'avui, en què es vol transmetre una mena de supremacia catalana que de vegades (en la versió exacerbada) recorda els supremacistes blancs dels EUA. Totes dues actituds deuen anar profundament desenfocades, i totes dues semblen mirades sobre la realitat que veuen de tot excepte la realitat.

La revista Els Marges advertia sobre la decadència de la literatura catalana a l'editorial del número 103 (primavera de 2014) però l'article va obtenir molt poc ressò, potser perquè hi havia un excessiu soroll de ve baixa. En qualsevol cas, em sembla oportú repescar-lo.

L'editorial es fixa en la paradoxa més xocant: després de molts anys d'una literatura diguem que "normalitzada" i de l'eclosió de moltes editorials (petites i mitjanes), el llibre en català té menys lectors que mai. Per entendre'ns: les vendes del llibre en català van disminuint i ara es troben en els índexs més baixos de la història recent. Sembla que de res no serveixin els (exigus) programes de tv3 que divulguen la literatura, i que la promoció de la lectura -que tantes pàgines ocupa als decrets i curriculums de l'ensenyament obligatori- són un fracàs absolut. Jo no goso dir-ho així, però sí que tinc una pregunta: què passaria si la tv no divulgués la literatura i l'escola no li dediqués tants esforços? Ens adrecem cap a la medievalització de la cultura?

En Sebastià Bennassar va fer una aportació irònica i terriblement oportuna a la qüestió: si cadascun dels qui van participar a la Via Catalana del 2013 hagués comprat un llibre d'autor català, 1714 escriptors catalans haurien pogut viure de la seva obra durant un any.

Trobar culpables és una tasca fàcil, tal com sabien els jutges de la Inquisició. Sense voler malmetre'm l'autoestima, crec que els qui escrivim en català necessitem els serveis de l'autocrítica. Com que em sento part implicada en el negoci (ni que tingui un petit nombre de novel·les publicades), enumero breument els punts febles que hi veig, i em referiré sovint al gènere anomenat negre, perquè és on ara em trobo.

L'anomenat gènere negre viu en els darrers anys una aparent edat d'or, però aquesta bonança es deu més a nombre de publicacions que no pas de vendes. Pocs títols arriben a una segona edició, i aquesta dada cal valorar-la amb atenció: els tiratges de les petites editorials oscil·len entre els 300 i els 500 exemplars per edició. Autores i autors s'esmercen en divulgar-se pels blocs i les xarxes socials, però aquest esforç no té traducció en les vendes.


Per què es ven poca novel·la negra (o blanca i rosa) en català?
Les respostes que se m'han acudit tan sols duen a noves preguntes, i per això només pretenc suggerir debats. Des de fa uns anys sabem que la realitat és poc realista i molt complexa, i que mai no tornarem a aquella simplicitat romàntica que avui encara enyora el senyoret Mas. Això són apunts escrits des d'una visió desacomplexada de la complexitat.
  • La temàtica i la localització de la gran majoria de les propostes semblen dirigides a un tipus de lector que pertany a una classe sòcio-cultural d'un país i d'una època molt concrets. Em fa l'efecte que els autors som poc generosos en aquest aspecte, o que potser acusem una ambició petita.
  • El recompte de novel·les publicades en català i amb posterior traducció al castellà dóna unes xifres irrisòries i quasi de vergonya. [En Jaume Cabré és el borni entre els cecs, i tampoc no puc dir que sigui el gran autor que alguns voldrien]. El cas d'Albert Sánchez Piñol caldria debatre'l a banda. Aquest podria ser un bon tema de debat en els fòrums, jornades i xerrades que se celebren per tot arreu. Un debat amb autors, editors i lectors. Ídem en femení. (Sempre que no derivin en un victimisme d'estil convergent perquè és una sortida estèril). Només apunto dos noms catalans per al qui vulgui pensar-hi: Joan Perucho i Jesús Moncada. I un d'albanès (país que no arriba als tres milions d'habitants): Ismaïl Khadaré.
  • Relacionat amb el punt anterior: una gran part del què es publica sembla extraordinàriament auto-referencial, i molt cenyit a la novel·la catalana contemporània. Com si no s'hagués escrit res abans de Manuel de Pedrolo, que -amb tots els respectes- no és un gran autor. És com si, en castellà, tot es referís a Manolo Vázquez Montalbán.
  • No obstant el què he dit abans, en molts casos es detecta una voluntat de comercialitat (lectura fàcil i assequible, registre periodístic o col·loquial) que se suma a una ambició literària petita. Per posar un exemple extern al gènere negre: la pseudo-literatura d'en Martí Gironell no hauria de ser una referència.
  • La qüestió del gènere negre tendeix a limitar la capacitat evocadora i metafòrica i desestima les aportacions a un imaginari més ampli: fantàstic, de terror, psicològic, esotèric, etc. Com si ens haguéssim oblidat que també són referents catalans Vayreda, Víctor Català, Joaquim Ruyra o Prudenci Bertrana. Tota literatura es produeix en el temps i busca la difusió, però alhora forma part d'una història i s'abeura en el seu flux. Ens recordem dels medievals?
  • M'arrisco a trepitjar un territori enfangat, però jo diria que els autors catalans que escriuen en català i els que escriuen en castellà necessitem una comunicació més gran i també uns fòrums i uns espais de debat comuns, a banda que tots hauríem de compartir sense manies els nostres referents, que van molt més enllà de la llengua amb la qual van ser escrits. Fins a la irrupció del catalanisme contemporani, aquesta relació era molt més fluïda (tot i que no exempta de tensions, és clar).
  • Caldria preguntar als lectors (quan dic lectors vull dir també compradors de llibres, tot i que les dues categories podrien no ser coincidents) per què prefereixen tan àmpliament la novel·la en castellà: tal vegada són ells els qui ens donarien la clau. Algun dels amics del facebook que va comprar la meva darrera novel·la m'explica que va ser l'única en català que va comprar el 2013, i que ho va fer per raó de la relació facebookiana, però no per afició ni per convicció.
  • Relacionat amb el punt anterior: podríem preguntar al departament comercial de La Campana quants exemplars ha venut (a Catalunya, és clar) de La veritat sobre el cas de Harry Quebert. I al seu paral·lel d'Alfaguara quants exemplars ha venut (a Catalunya, és clar) de La verdad sobre el caso Harry Quebert. Ho podríem repetir amb els editors de la trilogia Millenium, i podríem preguntar perquè alguns supervendes no han tingut mai versió catalana.
[Dono les gràcies als qui han arribat fins aquí. Per si fos poc, els convido a llegir la continuació de l'article, properament en aquest bloc].



23 de nov. 2014

Santa Cecília satànica i blasfema



Amb alguns dies de retard,
aquesta entrada celebra la festivitat de Santa Cecília, patrona dels músics


Molts espectadors de Eyes Wide shut, la darrera cinta d'en Kubrik, s'han sentit fascinats per l'escena de la masquerade que promet un ritual satànic i cau en una decebedora orgieta burgesa. El plantejament és molt atractiu: un palau decadent, les túniques de seda porpra, les màscares inquietants, el pianista que toca amb els ulls embenats. Però l'evolució i el desenllaç de l'escena no podrien ser més banals (i a més a més contenen una autoreferència egocèntrica, una picada d'ullet a The Shining). El text del qual parteix (Traumnovelle, el Relat somniat de l'Arthur Schnitzler, 1926, en castellà a Acantilado) és més pervers que la cinta de Kubrik.

El director anglès, un mestre de l'engany i del joc amb els gèneres, diria que es va riure de la qüestió dels gèneres i dels espectadors durant tota la vida. Un cas d'humor anglès. Estic segur que, algun dia, algú ens ho explicarà bé i amb deteniment.

El cas és que un bon dia (o potser una nit), un problema informàtic em va permetre descobrir que l'escena orgiàstica d'en Kubrik perd molta capacitat suggeridora si hom la veu sense so, i això em va dur a adonar-me que tot el mèrit li devia a una desconeguda compositora anglesa: Jocelyn Pook, pianista i violista (com en Savall, però diferent). Deixo aquí el fragment que Kubrik va usar, i que vist sense les imatges on apareix l'avorrible rostre del mediocre Tom Cruise guanya molt en potència evocadora, en intensitat onírica i en suggeriments d'una possible escena molt més perversa (que ara no explicaré).

És a partir de Pook i del seu cd Flood que he buscat les altres músiques blasfemes i obscures que podrien sonar en els malsons. I he gaudit molt en la recerca -i més encara en les troballes-, sobretot perquè algunes d'aquestes músiques, reproduïdes oportunament, m'han permès escriure algunes de les pàgines més terribles i llòbregues d'aquest homenet que escriu i que encara somia ser l'autor que, en català, hagués escrit els relats més esgarrifosos de la teva vida.

Aquestes són les meves recomanacions per si necessites un fons musical en cas de ritual satànic, orgia perversa o sessió d'escriptura de gènere fosc. He de dir que la música satànica i tenebrosa és un món tan extens, divers i complex com el folk o el pop.
  • Andrea Haugen. Hexerei im Zwielicht der finsternis. Molt suggeridora i molt recomanable per crear una atmosfera malsana allà on sigui. Fa un efecte fabulós i terapèutic quan s'escolta mentre es mira a la tv (sense so) un partit de futbol o una sessió parlamentària, un concurs o un telenotícies.
  • Mayhem: De Mysteriis Dom Sathanas o Esoteric Warfare (música poderosa i salvatge, hardcore per a moments de molt voltatge satànic i/o sexual). Un dels exemples del rock satànic o metal entre els quals hi ha entre d'altres Sabbat, Judas Priest o el senyor Marilyn Manson, els Nine Inch Nails (el video val tot l'or del món) i el senyor Osbourne, remotament emparentat amb el feixista i pseudocantant Bertín (aquest darrer sense enllaç perquè no n'és digne).
  • La terrible entre les terribles cançons d'en Johnny Cash: Hurt. Després d'escriure una cançó així... què més li voldries demanar a l'experiència? Potser tan sols hi ha un equivalent en la perversa lucidesa irònica d'en Reed quan diu Perfect Day.
  • Tangerine Dream; alguns àlbums són més sinistres que d'altres, però tots tenen una gran capacitat d'alterar l'estat d'ànim i de fer vibrar les neurones com si fóssim als voltants d'un forat negre. La meva selecció és aquesta: HyperboreaRubyconPhaedra i Ricochet.
  • Die Sonne Satan: Fac-Totum. Una experiència auditiva definitivament estranya i que convida a la follia, la blasfèmia i les ganes de passar una nit en un bosc a tocar d'un cementiri abandonat.
  • Altres peces de la Jocelyn, especialment Forever Without End o Libera Me, un joc molt interessant amb la música sacra que l'enllaça amb el multifacètic Rodrigo Leao, però per la banda maligna.
  • Neuronium: un disc produït a la península ibèrica, dens i malsà com pocs dels produïts aquí. Suggerent, oníric, lisèrgic. Una invitació al mal que també és una celebració de les orelles.

20 de nov. 2014

Quan la naturalesa et sembli natural tot s'haurà acabat



Tot és sant, tot és sant, mormola el centaure Quiró a un Jasó jovenet i imberbe. El dia en què la naturalesa et sembli natural, tot s'haurà acabat. Els dos personatges contemplen una mar i un cel de blavors diàfanes.

Aquesta és la segona escena del primer acte a la Medea de Pasolini, que fins fa dos dies era, indiscutiblement, la millor Medea que havia vist mai al cinema, i que és alhora la millor adaptació, la millor interpretació de la tragèdia grega.

Però estic llegint Brujas, sapos y aquelarres de la Pilar Pedraza i aquesta lectura m'ha permès descobrir que Lars von Trier va filmar una Medea per a la TV el 1988 que és, com totes les cintes del danès, una peça magistral. Von Trier parteix d'un guió d'en Dreyer mai filmat, però com és esperable du l'aigua al seu molí. Llavors m'he hagut de replantejar si la versió de Pasolini continuava sent la millor que he vist.

Gràcies a la generositat gairebé sospitosa del Youtube, la Medea de von Trier es pot veure aquí. En danès, és cert, però si coneixes una mica el relat, l'estranyesa de l'idioma tan sols li afegeix bellesa i exotisme. En aquesta Medea nòrdica tot és milimètric, pensat i repensat, deliberadament perfecte: la planificació, els enquadraments anti-clàssics, l'homenatge al Dreyer i alhora una tesi rupturista (una més) del director. L'atmosfera és impecable: humitat, boira, aigua constant, la capacitat de l'aigua per alterar la brillantor dels objectes. L'escena en què Medea assassina els dos fills no és aquell sacrifici elíptic a l'ús en les versions d'Eurípides si no la filmació detallada, esgarrifosa i blasfema d'una mare que mata els seus dos fills: el gran ajuda a penjar el petit, i després col·labora a penjar-se de la seva pròpia forca.

Pedraza s'estalvia (amb intel·ligència) de comparar les dues versions fílmiques. En part, perquè mai no sabrem si comparar obres i autors ens du a res de rellevant, i en part perquè són simplement incomparables: Pasolini i von Trier són referents, icones, excepcions i creadors de cintes que salven el cinema i el duen des de la indústria manufacturera fins a l'art.

Pasolini i von Trier són moltes coses i també dos creadors valents que repensen i reescriuen la nostra relació amb l'ésser religiós que som, i que ens qüestionen el nostre alegre ateïsme, la nostra sorprenent fe en la ciència que nega la intervenció divina, màgica o sobrenatural. Per això Quiró comença la Medea amb la frase Tot és sant; quan la naturalesa et sembli natural tot s'haurà acabat. L'home que creu en la ciència positiva, finalment -ara ja ho sabem- no és millor que l'home que creia en el sobrenatural. Von Trier ho repeteix de maneres diverses en diverses obres, i potser especialment a la sorprenent Breaking the Waves (1996) on es permet filmar un miracle advertit diversos cops per les campanes i el rock and roll, i sense estalviar-se dir la crueltat del déu que permet mil desastres i en repara un de sol (sempre que algú li faci un sacrifici extrem).

Em demano perquè m'agraden tots dos alhora i sento la temptació de decidir quin dels dos m'agrada més, malgrat que aquesta temptació sigui un passatemps ociós. Però allò que penso no és quina cinta ni quin autor podria preferir sobre l'altre, si no una altra cosa. A les cintes d'en Pasolini hi ha un aire de divertiment, una celebració de la vida que el du a una estètica de la improvisació, de l'espontaneïtat. Una postura davant de la creació que integra l'esborrany i que mostra el procés creatiu amb els seus dubtes, els possibles errors, les incoherències, una actitud potser mediterrània de lleugeresa que es nega a tancar el cercle i prefereix deixar-lo obert. Algú podria dir que Pasolini fa trampa, perquè en realitat tot està pensat i res no defuig el control del director. També és cert. Però per a mi Pasolini és brillant perquè és brillantment imperfecte. Perquè la majoria dels pesonatges no estan interpretats per actors professionals, perquè l'espectador és convidat a una mena d'assaig i d'aventura que em fan pensar en Herzog.

A l'obra de von Trier tot és tan esfereïdorament perfecte que no hi ha cap fugida: sempre m'he d'alçar de la cadira i acotar el cap. Cap peça no rellisca, res no és banal, tot encaixa. La missa està dita.

No són les ganes de comparar autors, si no la necessitat de pensar si m'estimo més l'obra perfecta d'un barroc rematadament nòrdic o la lleugeresa filosòfica i vital d'un italià. M'estimo més les obres ben acabades o m'estimo més els processos en dansa? Plantejat així, finalment, no em queda cap més remei que inclinar-me per Pasolini, perquè Pasolini parla de la vida: terrible i banal, real i onírica, filosòfica i sexual, trascendent i improvisada. Pasolini expressa aquest dualisme que no ens abandona mai, el dilema i el dubte entre contraris, l'ànsia de perfecció i el goig de l'abandonament.

De vegades em llevo amb la temptació de trucar a la feina per dir que em sento indisposat, perquè m'he llevat tan inspirat que intueixo que escriuré les meves pàgines més memorables. Però finalment me'n vaig a treballar, entro en el caos d'una escola de nens gitanos i quan torno al vespre descobreixo que estic massa cansat i que ja no seré capaç d'escriure res interessant. Però també me n'adono que he viscut unes hores tan belles que em seria impossible escriure-les.

Per això m'estimo Pasolini i només admiro von Trier.


18 de nov. 2014

El més normal és estar mort


Com la pluja que cau i no et dóna temps d'obrir el paraigua, pel calendari cau la data del dia en què en faré cinquanta. És tan aprop que en sento la remor, però no corro a cap sopluig. Em dic a mi mateix que l'afició a les xifres rodones del sistema decimal li dóna una rellevància que no tindria en un univers que comptés en base tres, en base dos. O que no comptés. Però visc on vivim, i tots els documents que em refereixen duran el número 50 d'aquí a molt poc.

No tinc ganes de fer balanços ni recomptes de cap mena, i crec que ho vull viure com si res. Perquè el més normal seria estar mort, perquè estar viu és una excepció (més encara en aquesta edat). Tan sols ho celebraria si cregués que jo i la meva vida tenim alguna rellevància, però no és el meu cas.

De vegades he pensat en fer coses especials aquest dia de l'efemèride, perquè a més a més cau en diumenge i perquè -en la mentalitat burgeseta d'un catalanet de classe entre obrereta i mitjaneta- si fas coses estranyes en diumenge no afectes el ritme laboral del país: que tingui en compte aquest factor demostra la indubtable catalanitat del qui escriu. Tot i que el més normal seria estar mort, sembla que no ho tinc en compte i sento com, al meu voltant, parlen de la jubilació, de la pensió. Incomprensiblement, me'ls escolto.

El què seria normal fóra no ser-hi. Fóra ser fora. Això podria ser una bona notícia, de les que ens ajuden a sentir-nos excepcionals, importants, de les que augmenten la cosa de l'autoestima. Però és una notícia que posa les coses al seu lloc, que explica la part real de la realitat i que ens diu que no hi ha res menys real que la realitat. O res més irreal que la realitat que hem construït.

Que el més normal fóra estar mort és una notícia que dóna calma i tranquil·litat, que ajuda a somiar en pau.


10 de nov. 2014

Inscriure un cor al camí, interrompre, abrigar




Aquests tres accions són les que em ballaven pel cap mentre desfèiem el camí per la frondosa foresta del Bosc Negre, a la regió de Donezan, on tota la toponímia és suggerent i medieval. Havíem deixat enrere tres petites intervencions enmig d'aquell silenci de fajos.

Fa molts anys, un artista que havia nascut a Perpinyà i que vivia al barri de Sants de Barcelona em va dir que jo havia de pintar o escriure sobre els boscos, perquè el meu cognom és Bosch, així escrit a l'antiga. El meu germà va fer la tesi doctoral sobre la dendrologia i per tant va respondre a la crida del destí.

Pels boscos sento fascinació, temor, atracció i calma, neguit, respecte religiós. I segurament altres emocions i pensaments que, si hi pensés, em durien a escriure moltes més ratlles de text.

Em sento content de les coses que vam fer al cor del bosc medieval i quan arriba la nit penso o somio que voldria tornar-hi cada dia i no fer altra cosa que estar-m'hi, jugar-hi fins a perdre la noció del temps, fins a oblidar-me d'escriure, fins a oblidar el meu cognom.

5 de nov. 2014

Auxili social


L'Israel anava i tornava de la infantesa cap al present, una vegada i una altra.

La darrera fou divendres, al metro de Barcelona. Li va passar quan era a la línia 1, al lloc on el ferrocarril penetra a l'Hospitalet. Paradoxalment, les vies surten a l'exterior i a la llum. Els passatgers aixequen la mirada o empeguen el nas contra el vidre per apropar-se al miracle del sol. És un gest instintiu. L'Israel recorda com ell feia això mateix, quan era nen. Se'n recorda perfectament.

És un record dolorós com una fiblada perquè és viu i fulgurant, com si les neurones de la memòria que guardaven aquest esdeveniment s'haguessin convertit en un cristall que fereix el crani per dins.

-Si fos en Piero della Francesca -es mormola l'Israel- ara prendria els apunts per a una obra mestra.


Però no obstant aquesta menció al pintor del renaixement que pot semblar optimista, l'Israel estava mirant atentament els viatgers dels seu compartiment i tot li semblava tan eteri com trist. Tenien els ulls coberts por un vel de cansament i de silenci. L'Israel es mirava aquests ulls. No hi havia por, pero tampoc no hi havia cap esperança. Aquestes mirades es miren l'Espanya d'avui, pensava, la Catalunya miserable, l'Europa fracassada. Va recordar-se de les infanteses tristes entre les quals hi ha la pròpia.

A l'estació de Santa Eulàlia van entrar una mare y un nen. Era una dona negra caribenya i se la veia apesarada, fatigada de vés a saber quantes hores de treballar en vés a saber quins llocs tan bruts. A la memòria del nen que es digué Israel hi havia imatges blanquinegres i molt precises d'aquesta brutícia que haurien pogut fer d'ell un individu ressentit i cobdiciós.

Un prejudici li va fer pensar que les dones caribenyes mai no haurien d'estar tristes. L'Israel pensava que el Carib i la tristesa son incompatibles, perquè l'Israel era una mica platònic.

El nen mestís es va posar dempeus al seient i es va aferrar al marc de la finestra. Va mirar el món de desgràcia i formigó que transcorria rere el vidre. Se'l va mirar amb alegria, amb un espurneig de joia enjogassada que era incomprensible per a l'Israel. La seva mare, amb el cap cót, el va asseure d'una manotada seca i convincent.

Mentre l'Israel contemplava l'escena familiar va tornar a pensar en les seves coses. Des de feia temps li donava tombs a l'assumpte de la marioneta a la qual va batejar amb el nom d'Òscar, després de dubtar si no hagués estat millor anomenar-lo Ismael, per allò de Moby Dick i perquè entre Israel i Ismael... Feia vint anys que duia aquella marioneta amunt i avall. El titella fou construït per un artesà gairebé màgic a partir dels dibuixos que ell mateix li va donar, extrets d'un còmic dels anys vuitanta.

Amb les mudances i els anys el ninot s'havia deteriorat. De manera que havia arribat l'hora d'una restauració inajornable. Es va riure de la idea que havia tingut uns dies enrere: un cop restaurat, a l'Òscar li podria afegir un Kalashnikov a escala perquè tingui una mica d'assossegament. Potser -pensava l'Ismael- un cop armat amb el fusell mitològic, la vida el respectaria. La humanitat sol respectar els qui van amb el Kalashnikov de cara, tal com maltracta els qui van amb idees melancòniques o citen Piero della Francesca.

Aquella tarda, unes hores més tard del viatge en metro de Barcelona cap a l'Hospitalet:

Mentre l'Israel s'afanyava en recompondre la marioneta va recordar la mirada del nen mulato. L'Israel va veure altra vegada el paisatge de merda rere els vidres, el suburbi postindustrial, el gris d'acer y el gris de ciment, els núvols gris de Payne, els tolls d'aigua bruta. I no obstant tot això, aquell nen havia somrigut com si sabés alguna cosa del futur que l'Israel no podia recordar.
___________
Nota: al video, l'expressió final "¿Con quién hablar?" està plagiada de Kieslowsky, del primer capítol del Decàleg.

2 de nov. 2014

L'afer Garrell, una història catalana




Una nit d'octubre i sota una pluja lleugera de finals d'estiu, vaig descobrir l'afer Garrell. Fou a Olot, on ens havíem aturat camí d'una fira d'editorials independents que se celebra a Besalú. En un llençol tensat entre els arbres d'una placeta, s'hi projectava Garrell, el Tarzan d'Argelaguer. Dues dotzenes de persones vam romandre sota l'aigua que brollava del cel.

En Josep Pujiula, el Garrell d'Argelaguer, fou un torner que un dia va construir-se una barraca a la vora del Fluvià per guardar-hi la seva barqueta i des de llavors va passar-se quaranta-cinc anys contruint escultures enmig d'aquells boscos tan bells com tenebrosos (bell i tenebrós indiquen la mateixa categoria?). Tot sol i cada dia se n'anava al bosc. Va transformar el bosc. Tal com fan els mags i els bruixots.

Tot allò que podria relatar sobre l'artista és al documental que hi ha al capdavall d'aquestes fileres de paraules escrites. A la cinta també s'hi diuen coses sobre l'ombra obscura de les autoritats i altres infàmies.

Vivim en temps complexos i contradictoris: hom és capaç de desplaçar-se i pagar entrades a Port Aventura per viatjar en el Dragon Kahn, o contractar monitors de parapent, de pointing, d'ala delta, de paracaigudisme. Per viure experiències de risc, per viure un parell de minuts adrenalitzat, per sentir el perill dintre la pell. I no obstant això, les autoritats catalanes van decretar la destrucció del bosc manipulat del Garrell d'Argelaguer. En nom de la seguretat pública i per presservar-nos del perill.

(Presservar la seguretat dels ciutadans i protegir els infants són obsessions contemporànies que tenen molts ingredients d'una pel·lícula de terror que va ser filmada per Fritz Lang el 1931).

Hom sospita que les autoritats volen que les emocions dels súbdits siguin de pagament -amb iva inclòs-, i que transcorrin sota la supervisió de les empreses degudament autoritzades. Així com fa mil anys el bisbe i el senyor marquès temien les bruixes (i per això les rostien a la pira), avui el seyor Homs no vol saber res de boscos encantats ni de persones lliures com aquest obrer que, enlloc de mirar la tevetrès en acabada la jornada laboral, s'endinsava al bosc tenebrós que voreja el Fluvià. I és per aquest motiu que la Generalitat ordena destruir el misteri dins del bosc d'Argelaguer.

Ara m'extendria perillosament en una divagació ociosa i prehistòrica sobre aquestes autoritats catalanes que sobtadament (inversemblantment) mostren una avidesa de democràcia directa i participativa i un meravellós respecte per l'opinió dels ciutadans: són les mateixes que van decidir la destrucció del bosc màgic del Garrell d'Argelaguer, prop d'Olot. Per incomplir les lleis.

Però malgrat tot, del bosc de les cabanes d'en Josep Pujiula en queden uns quants rastres. Potser perquè les autoritats són humanes i imperfectes o perfectament ximpletes, del bosc en roman allò que la grisor trista d'un funcionari va considerar tolerable.

El caminaire que hi arriba pot adormir-se a l'ombra dels grans arbres i somiar com fou el jardí quan era un jardí complet. El somni d'un home que va imaginar un altre món i va convertir el somni en un laberint per als altres.

Més informació:
Garrell, el Tarzan d'Argelaguer, el documental complet:
http://vimeo.com/72852191

Qui hagi vist aquesta pel·lícula podrà pensar que la fabulosa Catalunya pretensiosa és culpable d'haver destruït l'obra d'un dels més increïbles artistes nascuts en aquesta malaurada terra.

29 d’oct. 2014

Demana no viure en temps interessants


Malgrat les dificultats de la traducció, per als xinesos els temps interessants es tradueixen per mals temps. Els mals temps xinesos volen dir temps convulsos i d'incertesa, de canvi. Així, desitjar-li a algú que visqui en temps interessants és desitjar-li que les passi magres. Els xinesos eviten els temps interessants tal com nosaltres les tempestes i les maltempsades. La diferència és que aquell idioma té una enorme capacitat per a les imatges, la metàfora i la poesia.

L'expressió xinesa et resultarà incomprensible si ets de tarannà bohemi, artista o revolucionari, i perfectament entenedora si tens una perspectiva més aviat aburgesada de la vida. Per a la sociologia de la península ibèrica (ho afirmo perquè és la que millor conec), els temps interessants són tan temibles com per als xinesos. Estic convençut que els senyors Rajoy, Mas i Cospedal no volien viure en aquests temps interessants que ara vivim. Estic convençut que desitjaven unes legislatures amables, anar fent la viu-viu mentre privatitzen l'estat en veu baixa, enriqueixen familiars, amics i coneguts. Mentre planifiquen la jubilació pel procediment de les portes giratòries.

Tampoc no desitjaven els temps interessants els treballadors de la banca, que han viscut el final d'aquell mite antic que proclamava que entrar a treballar en un banc era per a tota la vida, una bona feina i amb la màxima garantia. Tampoc no ho volien els funcionaris de l'estat, retallats i qüestionats. Ni els de la Generalitat punt Cat, exposats als innombrables riscos als quals els exposa la ventada independentista que vol crear un país nou.

No volien viure temps interessants els aturats ni els perceptors d'ajudes socials, ni els jubilats, ni els empleats de les immobiliàries, ni molts periodistes, infermeres, metges, mestres d'escola. Ni els fills del senyor Pujol.

La maledicció xinesa també em qüestiona a mi. Sempre he celebrat rigorosament els canvis que es produïen lluny: les revoltes de Chiapas, les victòries bolivarianes a l'Amèrica llatina, l'espetec de les dictadures africanes, el col·lapse de Lehman Brothers, la fi de l'apartheid sud-africà... Ara me n'adono que sempre he celebrat els espetecs que sonaven lluny. Quan va espetegar Caixa de Catalunya me'n vaig alegrar, però reconec que dintre meu vaig sentir la fiblada d'un temor petitet. Petitet, però temor. La veueta insidiosa em demanava a cau d'orella: ves amb compte, no fos cas que t'afectés... ni que sigui a la llarga.

I no cal dir que la veueta era una veu enraonada, perquè l'ensulsiada de les caixes catalanes -juntament amb d'altres- van fer que no tan sols em retallessin el sou, si no que passés una temporada a l'atur i que visqués des de llavors amb una sèrie de pors noves que afecten les perspectives laborals. Van fer que em mirés el món amb uns ulls més crítics i més analítics, i que descobrís enganys ocults, riscos nous i enemics disfressats d'amics. Vaig comprendre que en els temps interesants hi ha una hostilitat directa. Si la ràdio diu que vivim en el salvi's qui pugui, ja saps que el company de feina més simpàtic potser pensa que es pot salvar a costa teva.

Vaig comprendre que en Lluís és un ésser en el temps. Vaig descobrir de sobte que tota la literatura romàntica del jo, la meva vida, els meus projectes, els meus amors, els meus somnis no són res: tot es va fondre sota una nova llum. Sóc, abans de res, un esdeveniment en el temps més que un ésser o una persona. Els temps interessants m'han alliberat d'aquelles fantasies postmodernes que encara guardava, m'han distret de les ínfules de l'ego. Si fos el cas que hagués estat sotmès a alguna teràpia psicològica, m'hagués donat de baixa immediatament. La psicologia és tan sols la il·lusió d'un esdeveniment temporal que ha pres la forma imperfecta d'un mamífer que rosega, balbuceja i copula, que giravolta, gemega, excreta, respira, degluteix, boqueja. Sobre el planeta Terra. I que de vegades somia: finalment no tenien raó els romàntics, si no els seus fills bastards els gòtics.

Malgrat tot, continuo volent viure en temps interessants encara que em surtin cars i encara que hi deixi la pell. Ara entenc una mica els qui desitgen veure el dia del Judici Final, la destrucció i l'apocalipsi: entenc alguna cosa del desig de viure una transformació en directe, amb els ulls ben oberts i l'ànima closa al puny.

He revisat la Melancholia d'en Lars von Trier i l'he entesa millor que el 2011. Entenc millor Philip K. Dick, Buñuel, Panero, Valeria Luiselli, Jung, Rob Zombie, Malatesta, Fonollosa, Lovecraft, Bulffi, Rulfo, Nerval, Netxaiev, Stirner...

Entenc que els temps interessants fan por però què carai, són interessants.

25 d’oct. 2014

Toni Wolff


Antonia Anna Wolff  va néixer el 18 de setembre a Zuric i va morir el 21 de març de 1953 a la mateixa ciutat d'un país mel·liflu, fred i molt democràtic on des de temps immemorials s'ha respectat el dret a decidir si en una cruïlla hi ha d'haver un semàfor o un pas zebrat.

La bibliografia diu d'ella que potser va ser amant de Carl Gustav Jung, i que potser va formar part de les Jungfrauen. Jungfrauen és un joc de paraules que només s'entén en llengua alemanya i entre els qui coneixen l'obra i la biografia adulterina d'en Carl.

Com que en Carl es va atabalar amb les denúncies pels afers extramatrimonials, va decidir escampar la boira i va dedicar uns anys a viatjar per terres exòtiques. A aquest fet hem d'agrair que incorporés el pensament oriental a la psicologia dels suïssos: la ressurrecció, les mandales, el tarot, la mediumnitat, la metafísica sufí i el llibre de l'I King es van incorporar al nostre llenguatge. Els gelos de Madame Emma Jung són fonamentals en la construcció del llenguatge post-jungià que tantes troballes ens ha donat i que tants negocis esotèrics ha facilitat. Jung és un precursor i un il·luminat, i alhora un il·lús: Carl Gustav Jung és terriblement humà.

Antonia Wolff va escriure poc, però té un llibret que es titula Structural Forms of the Feminine Psyche, i on classifica les quatre opcions de l'ànima femenina: l'amazona, l'hetaira (o puta), la mare, la mèdium. L'escola psicològica i pseudo-científica anomenada Gestalt recull part de les idees de Toni Wolff en el seu afany per construir tipologies humanes quantificables i classificables, tal com també ho van fer els creients en l'horòscop i l'astrologia.

Des que hem acceptat els temps líquids d'en Bauman i la teoria de la complexitat en les ciències socials (i psico-socials) també hem d'acceptar les psiques líquides: els intents de classificar-nos en nou tipus de personalitats com els del grotesc Claudio Naranjo sonen com una música desafinada, entre anacrònica i ximpleta. Una música que tan sols pretén recaptar els quartos dels desprevinguts i els ingenus, i que és equiparable al fenomen de les mèdiums baratetes de Telecinco.

I no obstant tot això, Toni Wolff em sembla una figura rellevant i que cal tenir en compte. Em temo que avui només la reivindica un sector del feminisme, i la veritat és que he descobert la Wolff mentre buscava la protagonista d'un projecte de novel·la ambientada als principis del segle XX.

En el meu projecte, una joveníssima Toni Wolff investiga, persegueix i encalça un assassí de prostitutes als principis del segle XX. Però això és una altra història.


19 d’oct. 2014

La Catalunya taurina


A mitjans d'octubre la llum del Sol ha près una tonalitat blanquinosa. Encara escalfa, perquè el termòmetre del cotxe parla de vint-i-cinc graus al punt del migdia. Als boscos del Montnegre la tardor només s'insinua, plens d'humitat i de verdor com en una primavera redimida. Cal caminar pels caminets de l'ombra si vols descobrir fulles que floten en l'aire i per trobar els tons vermells, els morats, els grocs incipients.

Prop de Sant Iscle de Vallalta, un xic més amunt de Sant Cebrià, a mà esquerra de la carretera hi ha la ruïna d'un Cortijo per a turistes. Apenes uns murs decrèpits, un escarni d'edifici que les arrels xuclen per fer trempar troncs de grans arbres.

Això que es veu a les fotografies fou un complex enorme del qual en queden unes quantes parets emblanquinades sota les heures, les punyeteres ortigues i una poderosa flaira de marialluïsa. Els mosquits ens martiritzen, aquesta llumeta calideta del sol de tardor ens acarona, com un animeta en pena.

Hi hagué una Catalunya real que vivia de fer petites tauromàquies sense sang per xuclar marcs alemanys, lliures esterlines, corones sueques i francs francesos. Tauromàquia en miniatura en una Catalunya que llavors no dubtava en mostrar-se indubtablement ibèrica. Els models turístics del país sempre han estat vomitivament genuflexos davant del tòpic que espera el turista més ximplet. Abans veníem cortijos i vaquillas, avui alcohol barato i platges permissives. Ahir el Maresme, avui la Barceloneta. Ahir barrets mexicans, avui estelades o castells vuit de nou amb folre i manilles de plàstic per cardar damunt dels televisors de més enllà del Pirineu: indústria del turisme vol dir arreplega la pasta que du el guiri i no pateixis si se sent estafat i no torna, perquè en vindran de nous. La indústria del turisme és allò que fan els empresaris del sector, uns tipus idèntics als carteristes del metro de Barcelona. Capitalisme global, turisme de creuer, xorisso de metro.

Les ciutats asteques dormen sota la vegetació tropical de Belize i la Catalunya taurina s'adorm lentament al Maresme. Encara es pot caminar per la petita placeta de braus menuts, encara es pot entrar als toriles i es pot pixar als urinaris, extremadament freqüents. Els clients devien beure molt, perquè hi ha pixadors arreu. En aquell temps llunyà però no gaire, el qui venia alcohol també proveïa d'urinaris. (A diferència d'avui, en què tot el Cap i Casal és un enorme urinari per a guiris).

El turisme de fa vint anys apenes si és una ruïna grotesca que ens fa riure, tal com farà riure d'aquí a vint anys el turisme que promouen els alcaldes d'avui.

D'això que faig en diuen Pornografia de les ruïnes. En anglosaxó, aquesta mena de reportatges es diuen Ruin Porn. Exhibició impúdica de la ruïna. Som una civilització que s'avergonyeix de sí mateixa i que deu confiar en què la vergonya ens redimeixi: som una civilització estúpida.

Per això celebro que em piquin els mosquits quan entro a fer fotografies a les seves ruïnes, perquè l'home i la dona que són picats pels insectes reneguen i retornen, són mamífers.

14 d’oct. 2014

Les il·lusions perdudes


Com els paradisos, diria que les il·lusions tenen com a finalitat esdevenir objectes perduts.

Les il·lusions perdudes... Això és el títol d'un novel·la de Balzac del 1843 i que forma part de La Comèdia Humana. L'escriptor de Tours hi tracta temes que encara són d'avui. Tracta de les trifulques per triomfar en la literatura, dels polítics i de les capelletes, dels periodistes...

Quan he llegit la premsa catalana (digital) del dia d'avui -catorze d'octubre de 2014, aniversari de l'afusellament del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia- he recordat aquella campanya electoral de l'Artur Mas que parlava d'il·lusió i alhora d'un futur govern dels millors.

És fàcil i deu ser divertit jugar amb les il·lusions dels demés, pintar-los fantasies des d'un púlpit o des d'una pantalla de plasma, engegar discursos al poble plens de metàfores grandioses, marineres o medievals. Hi ha un carrer fosc que comunica les il·lusions dels demés a les ambicions pròpies, un carrer que s'assembla a una claveguera. Del qual en Balzac ja n'havia explicat uns quants detalls sòrdids.

Balzac. I també el fantàstic Nikolai Gògol d'Ànimes mortes, que també he recordat avui però m'estimo més no explicar perquè. Escrita el 1842, tot just un any abans que la de Balzac.

Acabo de llegir les declaracions d'Oriol Junqueras i de Quim Arrufat i totes dues semblen petits fragments d'antigues novel·les. I això demostra que algunes antigues novel·les ens diuen coses als homes i les dones d'avui, però això no converteix en Balzac o en Gògol en visionaris: som nosaltres els qui som com llavors, i com érem fa mil anys. A l'ànima humana i a la cobdícia dels poderosos no les han modificades la invenció del ferrocarril ni del motor de combustió ni la telefonia ni el twiter.

Les il·lusions dels altres, transformats en poble unit o en ciutadans cívics, continuen sent el territori de la batalla que només guanyen els poderosos. La publicitat només tracta de la por (por de fer-se vell, d'estar malalt, de ser lleig o d'estar sol). El discurs dels traficants d'il·lusions només tracta de vèncer les pors amb pots d'ungüents miraculosos: el país més ric d'Europa, el més emprenedor, el més culte, el més europeu al sud del Pirineu. El més preparat per anar tot sol.

Tot just abans d'arribar a casa, avui he passat pel carrer de Terrassa que du el nom de Josep Pla. És un carrer trist que serpenteja per la vora d'una riera bruta que fa anys va créixer i es va endur les vides i les cases dels veïns. Avui la riera està més ben canalitzada que el 1962, però el deixament (la crisi?) l'han fet esdevenir altre cop una riera perillosa. I les cases... les cases són allò que un urbanista en diria arquitectura post-barraquista.

Són casetes fràgils, amb esquerdes visibles arran de la vorera. Algunes estan folrades de plaques de marbre i d'altres mostren el totxo viu. A la segona planta hi ha una antena parabòlica orientada al Marroc. Als balconets s'hi apilen els trastos vells que no caben al menjador: una bicicleta rovellada, bidonets d'aigua, una calaixera corcada, una rentadora morta, un micro-ones descloscat. Hi ha nans d'escaiola als terrats, cadiretes de bar a les terrasses cobertes de mecano i planxes de llautó. Hi ha una dona que empeny un cotxet de nen pel pendent costerut mentre un altre mocós que ja ha après a caminar rebequeja un xic més amunt.

A les casetes quasi-barraques del carrer d'en Josep Pla -que jo anomenaria Josep Pa perquè em penso que els veïns pensen més sovint en el pa que no pas un periodista de Palafrugell- hi viuen persones a qui els van explicar il·lusions personals o col·lectives (tant li fa) i que se les deurien fer seves. Algú que viu molt lluny del carrer d'en Josep Pa de Terrassa hi va guanyar quartos, amb les il·lusions comprades i perdudes. Sense dret a reclamar.

Avui, catorze d'octubre, és un dia de declaracions i de principis i de grans projectes, traïcions, conjures, visions, rodes de premsa, noves promeses, noves il·lusions. Al carrer d'en Josep Pla-Pa de Terrassa només és un altre dia d'empènyer el cotxet amunt pel pendent. Deu ser molt fàcil i molt divertit vendre il·lusions. Per als qui mai no deuen haver trescat per aquest carrer i no saben prou bé que vivim en un país de merda i de persones enganyades per il·lusions. Un país on, com en la novel·la de Gògol, es poden comprar ànimes mortes o quasi mortes que viuen en quasi-barraques o en quasi nínxols.

10 d’oct. 2014

Gossos proletaris


Més proletari que els proletaris, el gos Excalibur ha mort per imperatiu legal. Fou un gos de raça incerta, un desclassat entre els gossos. Un xuxo, un animalet de color gos com fuig, un cànid de classe baixa, una bestiola. No fou un dels cent-un dàlmates. Fou un tipus vulgar tal com jo, que no pertanyo a cap de les quatre-centes famílies catalanes imprescindibles.

El 1925, Mikhaïl Bulgakov va escriure Cor de gos, una novel·la trasbalsadora i terrible en la qual un pobre gos del carrer esdevé humà i aquesta transformació és la major desgràcia de la seva vida.

També a principis del segle XX, Saki (Hector Hugh Munro) va escriure Tobermory, la història d'un gat que aprèn la llengua dels humans i aquest aprenentatge li costa la mort (una burla magistral dels coneixements maleïts com la càbala o la lectura del Necronomicon).

A principis del segle XXI, la ministra de Sanitat d'un país mediterrani va decretar la mort d'un gosset domèstic perquè potser estava infectat pel virus Ebola. La ministra es diu Ana Mato Adrover (Madrid, 1959), és filla d'un alférez de la marina i fou professora universitària de Sociologia a la Universitat Complutense i a la UNED.

La relació entre els homes i les bèsties és la història d'un món inacabat o mal fet. Jesucrist va llençar una colla de porquets per un penya-segat perquè potser estaven posseïts pel dimoni, i moltes dones medievals catalanes van anar a la foguera perquè potser havien fet amistat amb un mascle cabró.

En algunes contrades catalanes, la joventut ociosa i estival es distreu fent putadetes als bous. Hi ha monarques constitucionals als quals el poble els subvenciona safaris per matar elefants, i els valents caçadors de perdius són incomptables en les nostres contrades.

També té molta predicació matar porc-senglars, llops i guineus i conills en nom d'una pseudo-ciència anomenada cinegètica i que pressuposa que l'home-caçador és una peça clau de la salut i l'equilibri dels ecosistemes.

Afartar-se de cargols bullits en vida es diu fer una caragolada i rep subvencions en alguns municipis catalans, i se sol cometre en un context de reivindicació cultural de caire nacional i per això sol haver-hi banderes. Torturar fins a la mort un brau en una plaça circular podria ser cultura o fins i tot tradició, i es practica en places que també duen banderes patriòtiques.

Diuen que Goya no hagués dibuixat les seves magnífiques imatges de la tauromàquia si no hi hagués tauromàquia, de manera que bombardejar la població civil en una guerra també hauria de ser considerat cultura, perquè altrament Picasso no hauria pogut pintar el Gernika.

Com que l'eslovè Zoran Music no hagués pintat mai l'obra que encapçala el post si no hagués estat pres a Dachau, caldria pensar que el camp d'extermini de Dachau és quelcom cultural i per això presservable. Potser no estaria mal pensat fer un Dachau commemoratiu un cop a l'any, on el Departament de Cultura podria convidar-hi pintors i cineastes. En nom de la cultura, el senyoret Conselleret de cabell angelical podria donar una subvenció (petita) al millor artista.

El gos Excalibur ha mort per presservar la civilització humana, tal com van fer desenes de milers de vaques boges fa pocs anys, tal com van fer els porquets palestins que Jesucrist (fill d'un Déu) va immolar.

Milions d'animals moren cada dia per mantenir la nostra dosi cultural de proteïna. La cobdícia immobiliària també deu ser cultura, així com ho és l'estupidesa, així com ho és la divina ignorància.

Fins que no arribin uns redemptors extraterrestres àvids de proteïna humana no entendrem res de res i continuarem donant els nostres sagrats vots (votar és sublim) als senyors i les senyores que decreten sacrificis i cultura.

Ei, Excalibur: et saludo en nom dels pàries de la terra.




2 d’oct. 2014

La niña muerta


L'edifici és poc més enllà de la frontera francesa, en una vessant suau i assolellada del Pirineu. Fa uns deu anys que el van abandonar i encara sembla força íntegre. Si no fos per la rapinya voraç que afecta les cases abandonades, hom s'hi podria instal·lar a viure.

La niña muerta és una de les pintades que hi ha al vestíbul principal, feta amb pintura negra i lluent, i aprop d'una altra inscripció sinistra que tan sols proclama Estoy muerta. Tot i això, a la mateixa sala hi ha un Te kiero.

En moltes sales s'hi intueix un abandonament sobtat, com si n'haguessin marxat a corre-cuita deixant-ho tot. Com si arribés una guerra, com si n'haguessin fugit empesos pel terror. Després van arribar les bestioles, i en moltes cambres hi ha evidències d'ocupacions esporàdiques i posteriors: matalassos, estris i llibres de persones que hi han passat dies i nits. Persones que també n'han marxat, oblidant-hi un llibre obert, una ampolla de cervesa a mig beure, jocs de cartes, el raspall de les dents i la maquineta d'afaitar.


Els reportatges i els blocs que parlen de l'abandonament han proliferat en els darers anys, i jo mateix he dedicat una colla d'entrades amb aquest tema. Gairebé sempre es tracta d'un relat melancònic on l'estètica de les imatges és allò que es vol explicar. Diria que, d'ençà del romanticisme, el tema de les ruïnes és recurrent i apassionant perquè diu alguna cosa terrible que ens agrada sentir, com als nens els contes de por. Oblit, fugacitat, temporalitat, caducitat, silenci, tristesa, destí, abandonament. El poder de la naturalesa per recuperar els llocs, la fragilitat de les coses humanes, el procés de la putrefacció. Passejar i fer fotografies en aquests edificis qüestiona el qui hi passeja, li explica un conte antic i conegut. Hi ha inquietud i alhora calma, hi ha tanta incertesa com la certesa més clara.

L'aparició d'aquesta mena de reportatges sol obviar un discurs que alguns troben a faltar: caldria parlar de la crisi econòmica, les retallades i la misèria que contenen aquestes ruïnes?

30 de set. 2014

Entre els nacionalistes i els nacionals

A en Joan Artigal



Un amic m'envia un dels articles d'en Manuel Delgado, pensador i antropòleg al qual segueixo des de fa anys, on exposa la situació dramàtica que vivim els qui no som nacionalistes catalans ni nacionalistes espanyols. He dit que la situació és dramàtica perquè resulta complicat abstreure-se'n, però estic segur que d'aquí a un temps pensarem que vam viure un moment tan sols trist o potser només ridícul.

Per més que els esdeveniments empenyin, res no em pot fer canviar la idea que hi havia altres opcions que ser un extra de Braveheart que es disfressa d'escocès o d'anglès. Lamento la falta de política en els polítics que es neguen a negociar (perquè fer política vol dir negociar), lamento que ens empenyin a escollir entre el papa i la mama. Lamento que m'obliguin a ser del Barça o del Madrid, que m'obliguin a ser o fan dels castellers o de les corridas, que em facin triar entre espanyol i català: espanyol i català són dues opcions de la meva identitat que mai no he tingut en compte, que mai no m'han interessat gens. I detesto les corridas i avorreixo els castellers.

No entenc que em demanin si em sento més espanyol que català, tant espanyol com català, més europeu que català o més espanyol que europeu prò menys que català. A un veí del barri de Gràcia de Barcelona li faria gràcia que li demanessin si se sent més gracienc que barceloni, més català que gracienc però menys que espanyol i/o tant barceloni com espanyol o una mica menys?

Des de fa molts anys vaig aprendre que cal pertànyer a un bàndol, perquè és evident que les persones som ciutadans o súbdits, persones o consumidors. Que naixem i morim rics o treballadors, que som forts o dèbils (els forts van sols i els dèbils s'agrupen per cooperar i sobreviure o fins i tot per viure, com els taurons i les sardines). Vaig aprendre la narració de la batalla de l'Ebre, de les coses que es van perdre a la riba oriental del riu. Vaig llegir les memòries de l'avi republicà mort a França i vaig aprendre'n un certa lliçó moral, vaig aprendre el significat de l'internacionalisme dels treballadors que explicava Jean Jaurès i del nacionalisme dels senyors que defensava el Kàiser. Vaig llegir Walter Benjamin, Hannah Arendt i Gerard Horta, vaig veure les pel·lis de l'Emir Kusturika, de Théo Angelopoulos i de Marc Recha.

I vaig llegir més coses i vaig veure més pel·lís, i com més ho feia menys segur estava de poder-me definir. O més segur sabia que definir-se en alguns termes és un parany que ens paren els qui volen convertir les persones en poble i el poble en ciutadans, els ciutadans en consumidors o usuaris de serveis, els usuaris en electors i els electors en escollidors de Carrefour o d'Eroski, Forcadell o Cospedal.  

I alhora sóc fill d'una època en què hem hagut de repensar les classes socials, hem hagut d'aprendre a combinar de nou l'individu i la societat (un dilema vigent des del romanticisme), un temps en què tots aquests conceptes es redefineixen sense patrons clars perquè només sabem que els vells són caducs perquè el seu llenguatge ja no val. I no obstant això els patrons de sempre encara ens diuen coses que necessiten noves paraules, perquè pensar en classes socials té sentit i les ideologies del socialisme encara són capaces d'analitzar què som i d'on venim: quin altre discurs explica Pedralbes/Barceloneta?

No em sento capaç de definir-me en termes tan maniqueus i malgrat tot afirmo (i assumeixo el risc de fer-ho) que no sóc ni nacionalista ni nacional. Que ni català ni espanyol, que ni més del papa que de la mama, ni platja ni muntanya, ni creient ni ateu, ni prosa poètica o poesia prosaica si no tot el contrari: després de molts anys sentint dir que no s'hi val a ser "ni carn ni peix" descobreixo que el vegetarianisme és tan digne com l'afany de carn i l'afany de peix. No em fa res dir que sóc una mica de cada o més ben dit no res de cada. Sóc dels qui s'alegra quan perd el Barça i quan perd el Madrid, perquè en realitat allò que passa és que no m'agrada el futbol, perquè penso que el futbol és un negoci de mafiosos i de mala gent.

Els polítics nacionalistes i els polítics nacionals han fet enormes esforços i grans avenços en l'estupidesa llur perquè l'estupidesa és el territori on millor es belluguen, i els agrada que el poble es mogui en la seva estupidesa.

Però jo encara em resisteixo una mica més (ja veurem fins on, fins quan). No tinc cap intenció de fer-los el joc ni d'escollir. Les banderes i les negatives a pactar em fan pena, perquè jo -que aquest any en faré cinquanta- he negociat i he pactat tot el que em resulta imaginable amb els meus coetanis, i fins i tot he pactat el que em resultava inimaginable.

Si hi ha independència perquè no hi ha referèndum (com diu Delgado) ho llegiré com una notícia pèssima, i em pensaré si vull continuar vivint en aquest país. I segurament pensaré que me'n vull anar, i segurament pensaré que els professionals de l'educació (que volguérem educar en el pacte, l'entesa, la cooperació, la mediació, etc) ho vam fer molt malament. Pensaré que vam fracassar i pensaré que els fracassats en un projecte social i polític tenen en l'exili l'única sortida digna.

26 de set. 2014

Cercas, Pérez Andújar, Llovet, Marsé...


Em sembla excessiu dir que la idea que l'independentisme català crea una dramàtica fractura social, i alhora em sembla ingenu creure que la societat catalana no se'n ressenteix. L'equilibri social és molt difícil perquè vivim en comunitats sociològicament diverses i complexes, en un temps líquid i en un context de crisi dels models laborals, econòmics, relacionals, educatius, polítics, etc. Continuo pensant que la crisi és bona (allò que etimològicament s'entén per crisi), perquè qüestiona i renova, i que tan sols falla la gestió que se'n fa als parlaments i a la premsa.

Enlloc de dur el debat al terreny que seria més assenyat (un debat sobre models administratius i polítics) s'ha preferit dur-lo al camp boirós de les emocions i els delicats sentiments d'identitat. En aquestes altures del debat encara no he vist ningú que recordi que estat és un concepte administratiu, que país és un concepte geogràfic i que nació és un concepte romàntic. La distinció ens hauria permès un altre nivell de discussió, però les dues parts han preferit reeditar el patriotisme romàntic, i això em sembla una opció tan perillosa com estèril.

No puc entendre com ens hi hem deixat arrossegar, ni com les autoritats opten per aquest revisionisme grotesc d'una guerra de fa 300 anys entre Borbonistes i Austriacistes i com alhora obvien què va passar a les trinxeres de l'Ebre fa 75 anys. (Els morts del bàndol democràtic que van deixar la vida a la riba oriental del riu encara esperen un gest institucional que els dignifiqui mentre les autoritats es gasten la pasta en un piromusical escandalosament hortera).

Tothom coneix (per referències i per experiències viscudes) la tensió que el debat ha dut fins a persones amb vincles familiars directes. Jo puc explicar en primera persona què passa quan hom fa l'exercici d'explicar que no sóc independentista en un entorn laboral majoritàriament independentista. I he de dir que ha estat una experiència positiva malgrat els moments de tensió, i que estic sorprès que s'hagi valorat l'acció com un acte de valentia. En primer lloc, perquè no sóc un valent (l'única vegada que vaig pujar a la muntanya russa del Tibidabo és un dels pitjors instants de la meva vida).

És probable que els humans que convivim siguem capaços de tolerar-nos, d'entendre'ns o de sobreentendre'ns, i fins i tot de passar per alt que el germà, el cunyat o la directora del lloc de treball no pensen com nosaltres, posiblement perquè sabem valorar que hi ha molts altres factors que ens uneixen i que, finalment, són molt importants.

No obstant això, és evident que les xarxes socials faciliten una agressivitat fàcil i aguda, promouen la divulgació de tòpics i d'insults i alimenten un ressentiment que, malgrat la virtualitat potser inòcua, provoquen angoixa: som realment tan agressius i perillosos com semblem via twiter o facebook? Si les xarxes virtuals canalitzen i alhora esterilitzen l'agressivitat, benvingudes siguin. Si les xarxes desvetllen la bèstia, caldria aturar-se a pensar abans no sigui massa tard. Les guerres balcàniques s'haurien aigualit i extingit en un enfrontament al twiter?

Com que cadascú es fixa en allò que li interessa, jo m'he fixat en una batalleta marginal el terreny de la qual són els escriptors Javier Cercas i Javier Pérez Andújar. En dic marginal perquè els novel·listes no preocupen les masses, que són molt més proclius a parlar d'estrelles mediàtiques com ara els esportistes, els cantants, els bramaires professionals de les tertúlies, etc. [No sé si és una anècdota, però el posicionament d'un tipus conegut perquè xuta pilotes com Gerard Piqué i Bernabeu assoleix molt més ressò al twiter que el posicionament d'un professor universitari com Jordi Llovet i Pomar].

Cercas i Pérez Andújar tenen poques coses en comú en tant que escriptors, i les obres respectives no es poden equiparar perquè responen a plantejaments estètics molt allunyats. Si tenen res a veure deu ser tan sols que qüestionen el lector i el fan reflexionar sobre fenòmens de la sociologia i de la història recents. I per respecte als meus possibles lectors, he d'admetre que també comparteixen una opció lingüística: viuen a Catalunya i escriuen en castellà, per motius que tots dos han argumentat tot i que no caldria.

Els atacs virtuals a Cercas i Pérez Andújar m'han fet recordar un debat que apareix i desapareix de forma episòdica al país, i que tracta de Juan Marsé. M'han fet recordar Eduardo Mendoza, un escriptor impressionant que ha sabut esquivar la polèmica (i algun dia li preguntaré com s'ho ha fet, però m'ensumo la resposta). Penso que Marsé, Pérez Andújar i Mendoza han escrit alguns dels millors i més lúcids textos literaris barcelonins del segle XX i d'aquesta porció del XXI (parlo per exemple de Últimas tardes con Teresa, Paseos con mi madre i La ciudad de los prodigios), però aquest és un altre tema. Com també és tot un tema comentar la novel·la imprescindible La verdad sobre el caso Savolta.

Penso que Jordi Llovet fou aclamat i promogut quan va escriure Adéu a la Universitat el 2011 i ara insultat per un article a El País en el qual, al capdavall, tan sols analitza críticament la manifestació de l'11 de setembre de 2014.

Penso que alguna cosa no va bé quan una societat insulta els escriptors i aplaudeix els futbolistes, i entenc que això s'esdevé en un clima d'agressions que tendeixen a justificar-se per les agressions de l'enemic, com si fóssim al segle XI i no haguéssim sabut superar les guerres feudals o les croades.

Penso què passaria si entre 900.000 i 1.800.000 persones (segons el qui ho explica) es manifestessin contra allò que fa de Catalunya un país decadent.

Potser per una confiança irracional en la bondat tendeixo a creure que ningú no es planteja res que tingui a veure amb les temptacions etnicistes, però a la vegada recordo (quan tinc un mal moment) que a l'antiga Iugoslàvia tampoc ningú no intuïa el 1990 què passaria poc després a Sarajevo. Estic convençut que la comparació no és només odiosa si no impossible.

Però em dol que els polítics juguin a l'enfrontament tàctic i que el twiter sigui tan bel·ligerant, i m'impressiona molt que s'increpi les persones que escriuen, perquè em temo molt que el 99% dels qui insulten Pérez Andújar ho fan per mimetisme gandul i no n'han llegt ni una sola línia, i els qui ara malparlen de Cercas van gaudir amb Soldados de Salamina (el llibre i/o la pel·lícula) i els qui sempre han maltractat Juan Marsé no s'han molestat en perdre quatre hores de la seva vida interessantíssima per llegir Ronda del Guinardó.


Què li passaria a en Terenci Moix si fos viu?

[I una darrera pregunta extemporània però tan distreta com els debats sobre física quàntica: què diria, avui, l'imparable Baltasar Porcel?]