1 de set. 2010

La pell escrita

http://s-ak.buzzfed.com/static/imagebuzz/terminal01/2009/2/19/12/shhh-tattoo-31917-1235064380-6.jpg

Tots hem fet servir la nostra pell per a escriure-hi algun cop. És la superfície que sempre tenim a mà per a estampar-hi signes. Tothom s'ha gravat xifres o lletres al palmell de la mà: l'hora d'una cita, un telèfon, un nom. Algun vincle misteriós uneix la pell amb la memòria: les inscripcions cutànies serveixen per a recordar coses. La pell no és la superfície, com se sol creure: l'Oscar Wilde va deixar dit que no hi ha res més profund que la pell. Que la pell sigui el territori natural de l'eros hi té alguna cosa a veure.


Quan vols que una dada sigui perdurable, la inscripció a la pell rep el nom de tatuatge, és una tradició ritual i màgica procedent d'unes illes llunyanes, tropicals i mítiques. Com que el tatuatge és dolorós, hom suposa que el record queda gravat amb més garantia. En el cas del tatuatge, la lletra entra amb sang.

Hi ha tatautges que recorden el pas per algun lloc concret i important de la biografia: la legió estrangera, la presó, un vaixell mercant. N'hi ha que expliquen el clan al qual hom pertany (o vol pertànyer): Amor de madre, Hell's Angels. N'hi ha que volen retenir una fita eròtica: Manuel, Ivonne, Jose, Tamara (sempre per separat).

Quan hom es tatua ho fa en un instant d'eufòria i de plenitud, quan li sembla que ha assolit una imatge de la perfecció. Ingènuament, o bé convençuda de la trascendència, la xicota que va escriure's Manuel damunt del mugró, o Jose just als ronyons no contemplava la possibilitat que en Manuel la deixés per una de més jove, pocs anys més tard. L'home que es va fer tatuar Tamara al plexe solar no podia suposar que un temps després, la Tamara el duria al jutjat per maltractador.

En el riquíssim imaginari del fantàstic medieval, hi apareix el tatuatge màgic del dimoni: el diable deixa un senyal cutani als seus deixebles. En molts processos de la Inquisició es buscava al cos del reu una marca indubtable de Satanàs, Llucifer, Belzebú, Bafomet. I normalment, acabaven per trobar-la.

En un relat pre-gòtic de 1804 (Les vetlles de Bonaventura, atribuït a Ernst August Klingemann), el senyal del diable és un tatuatge en forma de serp gravat al front del personatge, a la presència del qual atribueix l'impuls de fer el mal.

A la primera escena dels Racconti di Canterbury, el personatge de Geoffrey Chaucer (interpretat pel director del film, Pier Paolo Pasolini) es topa amb un home de rostre tatuat que li fa un advertiment. Pasolini és un creador de la llibertat que es pren moltes llicències (a la mateixa peça, inclou un Charlot anacrònic a l'Anglaterra del segle XIV). Perquè situa un rostre tatuat a l'inici? Quina simbologia hi ha?

http://filmfanatic.org/reviews/wp-content/uploads/2009/08/canterbury-tales-poster.jpg

(No he pogut trobar la imatge del tatuat de Pasolini, però sí el Charlot fora d'època:  al cartell francès del film, el Charlot del quattrocento balla amb les nimfes).

A la fabulosa, gòtica, grotesca i brillant Night of the Hunter, el malvat Harry Powell du els mots Love i Hate tatuats als dits de les mans dreta i esquerra respectivament. Signe de la follia que el té pres, la dualitat maniquea és una al·legoria de la religió cristiana, que mostra tendències al càstig i a l'amor a parts iguals. La convivència lateralitzada dels dos conceptes remet potser a la famosa frase de l'evangelista Mateu (6, 3): Que la teva mà dreta no sàpiga què fa l'esquerra. En tot cas, l'exhibició dels dos tatuatges és una amenaça constant i terrible, perquè no sabem quina és la mà que ens assenyala.

El tatuatge -com totes les coses humanes- esdevé complex a mida que passa el temps. Després d'uns anys de moda tatuadora, el carrer va ple de tatuatges innocents: papallones i dofins i follets. Solen aparèixer als turmells i les espatlles. Sembla que tan sols buscaven una finalitat decorativa, però qui sap si enllà del calendari, també poden ser signes obscurs d'un temps que més val oblidar. La visió del tatuatge damunt d'un cos -fins i tot quan es tracta d'una innocent papallona art-déco- planteja qüestions immediates: la qualitat inesborrable del tatuatge serà una molèstia per al seu propietari, quan assoleixi una altra etapa de la vida? Hom no sol renegar del seu passat, però segurament tampoc no cal mostrar-lo ni mostrar-se'l cada dia.

http://hollyrosereview.files.wordpress.com/2009/11/ray_bradbury_illustrated_man1.jpg

Sobre tatuatges hi ha un film clàssic: The illustrated man, basat en textos del sempre interessant Ray Bradbury. En aquest cas, els tatuatges de l'home expliquen històries que poden pertànyer al passat, però també al futur. Bradbury juga amb el temps i les seves paradoxes: existeixen els records del futur? Es poden llegir missatges profètics als tatuatges?

http://2.bp.blogspot.com/_XN8sQr3eG78/TDj4TT-WOlI/AAAAAAAAAmk/X2NqRcJxRi8/s1600/memento_1.jpg

Centrada estrictament en el sentit memorístic del tatuatge, Memento és una pel·lícula que de seguida va ascendir a la categoria de film de culte. Dirigida per Christopher Nolan, home avessat a les complexitats argumentals i estructurals (ara amb Inception, aquí Origen): Un home sofreix un shock emocional que li ocasiona un trastorn de la memòria: cada pocs minuts perd la memòria i no sap què ha viscut. Per a superar el problema, es va escrivint sobre el cos els mots clau que necessita. A poc a poc aconsegueix reconstruir allò que ha passat, tot i que tingui un sentit tràgic i criminal.

El film assoleix imatges corporals impactants i belles, tot i que cau en una inversemblança fulminant: per a aconseguir el resultat que se'ns mostra, caldria que el protagonista fos un autèntic virtuós del tatuatge (de l'autotatuatge?) -i aquesta és una habilitat que mai no se'ns explica.

L'esteta i barroc Peter Greenaway viatja una mica més enllà en la relació de la pell i l'escriptura que se li fa al damunt, i li dóna un caràcter extens. A The Pillow Book, allò que s'estampa al cos és una novel·la completa. Els resultats éstètics són impressionants, tot i que la història entra en una espiral de truculència i complexitat que són, possiblement, excessius. Però hom ja sap les debilitats de Greenaway, que sempre és sinònim d'excessiu.


(Sé que les novel·les i adaptacions al cine de Stieg Larsson tracten el tema, però ni les he llegides ni en sé gran cosa).

Potser caldria dir alguna cosa sobre quan el cos esdevé suport i alhora instrument de la pintura: les performances d'Yves Klein juguen a un joc de miralls molt interessant entre cos, pintura i tela pintada.



El tatuatge té un germà més dolorós encara: la cicatriu també és una forma d'escriptura epidèrmica que explica una història del seu propietari. Les cicatrius que mostra un cos són una narració viva: el llenguatge és el cos en sí mateix, perquè les cicatrius varien amb el pas del temps.

Tot i que moltes deuen ser involuntàries o aparegudes en un quiròfan inevitable, n'hi ha que viatgen fins a l'univers del sadomassoquisme, la follia i la tortura. Consentides o iniciàtiques, hi ha cicatrius esgarrifoses que es llueixen amb orgull. La cicatriu explica que aquell cos ha passat per un infern i n'ha retornat. El cos no era el mateix abans de la cicatriu: hi ha un procés d'elevació vers alguna nova esfera espiritual. La cicatriu és el signe d'Orfeu?

Hi ha un tatuatge esgarrifós que no es pot obviar, i que fa de pont entre el tatuatge i la cicatriu: el número gravat a la pell dels presos als camps nazis. Els dissenyadors de l'estratègia exterminadora mostren un cop més que la maldat és infinita. La intenció va més enllà de marcar els homes com si fossin el bestiar de la cabana. Per si algú fugia o sobrevivia, li deixaven un senyal per sempre: s'havien adonat també d'aquest vincle entre pell i memòria. 



Com que al cine del meu barri ens deixaven entrar sense mirar l'edat (el vell i desaparegut Maragall), de molt jovenet vaig poder veure l'angoixant A Man called Horse, on el cos de Richard Harris sofreix una tortura terrible que l'omple de cicatrius profundament transformadores, i que tenen una lectura espiritual. A través del dolor que marca el cos, el personatge assoleix coneixements que mai no hauria sospitat.

Els suplicis físics de sants i de santes, els cilicis de monges i de monjos estableixen el lligam entre el dolor corporal que deixa senyals visibles i l'ascens espiritual. Alguna cosa d'aquesta vella tradició sobreviu en els nostres tatuatges, àdhuc en els més ingenus.
__________________________
(Aquest apunt continuarà properament a El cos modificat, que no sé quan apareixerà a les pantalles. Però que promet parlar d'amputacions (i pròtesis), circumcisions, anorèxies, ampliacions, extensions. S'admeten suggeriments, és clar ).

37 comentaris:

  1. GENIAL ESTE APUNT! (què he de dir jo, que en porte pel moment set i cap és precisament una innocent papalloneta...)

    ResponElimina
  2. diuen que els que es tatuen desenvolupen addicció i els costa trobar l'aturador. Per cert que, dins les cicatrius, hi trobo a faltar les escarificacions, cicatrius rituals que es fan en algunes tribus, no pas en el sentit d'Un home que es digué cavall (http://www.cuerpoyarte.com/2007-11-13/256/escarificaciones-una-cicatriz-con-estilo/) i que ara s'estan posant de moda a occident.

    ResponElimina
  3. Com sempre, una excepcional i ben il•lustrada informació sobre els ets i uts d’un tema, per senzill i modest que sigui, tal com ja ens tens acostumats.
    A Europa, fins fa ben poc, el tatuatge era sinònim d’haver estat pres o d’haver format part d’algun cos com la legió -que era com una pena també- i ara s’ha “posat de moda”. Un dia vaig sentir un comentari que em va fer riure: Unes dones admiraven a una noieta d’uns 18 anys, que duis tatuat un petit dofí a la sina. Amb aquella malevolència que sovint és efecte de la enveja, una va dir:
    “Aquest dofí d’aquí a uns vint anys més i serà com una balena”...I és que una de les coses que deu tenir el tatuatge és la seva modificable perdurabilitat...
    Salut.

    ResponElimina
  4. A la capsa on deso vells i gloriosos estris de dibuix encara hi guardo les meves dues plomes de tatuar. Res a veure amb les pistoles d'avui i molt amb les llances del paleolític: a la punta del mànec d'un llapis partit s'hi subjectaven, amb un munt de llaçades de fil, dues agulles pels perfilats o unes sis pels farcits.
    El tatuatge posa en evidència que traspassada la pell corre la sang; una sang que s'amalgama amb la tinta xinesa en una escriptura ritual d'identitat i memòria. Podem imaginar a un Popeye que no estigui "ancorat"?

    ResponElimina
  5. Per mi els tatuatges són coses d'altres cultures o de la cultura marinera. Malgrat tot m'agraden (no tots), m'atreuen.

    Vaig xal·lar amb The Pilow book i ho he fet amb en Klein.

    Com sempre un meravellós apunt on falten els estigmes de la Passió...

    ResponElimina
  6. Comtessa: sense saber res de tu, me n'alegro que no siguin papallones innocents, que em resulten massa dèbils posats a decorar-se la pell.

    ResponElimina
  7. Clidice: tens raó en això de les escarificacions. No m'hi he posat perquè em sembla un capítol apart, però potser ho havia d'haver mencionat, no?

    ResponElimina
  8. Alberich: això del dofí que serà una balena em sembla divertit, prò molt sarcàstic. Un dels elements interessants del tatuatge és justament que evoluciona, encara que no sempre ho hem de veure com una caricatura...

    ResponElimina
  9. Girbén: gairebé no em sorprenc de saber que tens aquests instruments a la teva col·lecció. A veure si un dia t'animes i ens en deixes una fotografia...

    ResponElimina
  10. Galderich: m'agrada que hagis trobat a faltar els estigmes... però són al segon capítol de l'apunt, on tracto de ferides i demés. Encara és a la sala de màquines, però no tardarà...

    ResponElimina
  11. Al blog d'abans vaig començar una série on explicava els motius que em portaren a tatuar-me cadascun (el primer als divuit anys: una cançó de Joy Division, Love will tear us apart. L'últim als 22, VA DE BO, la frase amb la que comencen les pilotes de partida valenciana. Entremig (i entre altres) només un fet sense ser conscient: Lalalalala amb lletres verdes com de xiqueta xicoteta al braç, meravellós regal de les meues millors amigues en la matinà del meu 21 aniversari directa des del garito on estàvem fins al pis del tatuador; hores després estava en la dutxa fregant-ho amb l'esponja fins a fer-me sang pensant que era rotulador... en l'actualitat és un dels meus preferits. Co tot, ja ni els tatuatges són pa sempre, ahi estan les bondats del làser encara que deixen en ocasions una cicatriu encara més gran i lletja que el dibuixet o la paraula o el nom de l'exmarit o lo que siga. Girbén, ja tarda en traure eixes plomes!

    ResponElimina
  12. Comtessa: veig que tots tenim un passat blogaire... Fa uns anys vaig conèixer un poeta gironí que du el cos completament tatuat, també tan sols de text. No n'he volgut parlar al post, perquè li hauria d'haver demanat permís abans. Em va xocar especialment que damunt del pubis, en lletra gòtica i de mida gran, hi diu: "mirator cunni".

    ResponElimina
  13. Esplèndid el teu post d'avui, Lluís! És cert, les marques a la pell són per sempre i, impúdicament, exposen el nostre passat, el que som o el que hem estat...
    Hi ha cicatrius doloroses, molt doloroses, com les dels personatges de The Deer Hunter (El caçador) de Michel Cimino. Els senyals que deixa la guerra sí que són inesborrables.

    ResponElimina
  14. com tu curres noi. Dit aixó, sposo que per edat, he associat de sempre els tatuatges a mariners i legionaris i els detesto cordialment. No m'agraden ni que siguin detallets petits en un lloc determinat, no que es tatuin com a l'acudit "OPLA" QUE AMB EL MEMBRE VIRIL desenvolupat es pot llegir "Recuerdo de Constantinopla"

    ResponElimina
  15. Queda promès, quan hagi enllestit el Hohl vindran unes lliçons bàsiques de tatuatge casernari.

    ResponElimina
  16. En el Alcampo al que acudo, prácticamente todas las mujeres menores de 35 años llevan alguno de esos tatuajes ornamentales, en hombro, tobillo, espalda... A veces he recordado que el primer sitio donde todas las mujeres lucían alguno de esos tatuajes es en las pelis porno, así que tendrán algún valor de talismán erótico. Creo que era en "El libro del Buen Amor" donde un marido celoso cada vez que se ausentaba hacía grabar un "no tatuaje", o sea una pintura deleble -un carnero, creo-, en el vientre de su esposa, que debía estar intacto a su regreso; ella aprendió a hacerlo restaurar antes; era una piel que falseaba su memoria.

    ResponElimina
  17. Lila: sempre aporteu alguna dada més, i això és el millor d'aquests apunts. No havia pensat en El caçador...

    ResponElimina
  18. Puigcarbó: suposo que la història del tatuatge aquí va fer un salt, i va passar dels col·lectius marginals a la població majoritària. No sabia l'acudit de Constantinopla...

    ResponElimina
  19. Girbén: doncs no res, esperarem encuriosits...

    ResponElimina
  20. Pepe: también me di cuenta de que el tatuaje tenía algo que ver con el cine porno, pero no se si le aporta algo más, posiblemente refuerza esa idea del erotismo como algo grabado en la piel.
    Me ha encantado la referencia al Arcipreste de Hita. Es un libro que hace poco me vino a la memoria, porqué me he puesto a revisar cosas sobre la época medieval y demás antigüedades.

    ResponElimina
  21. Un post genial, m'ha agradat molt. Jo també t'anava a suggerir el tema de les escarificacions però la Clidice ha estat més ràpida :-)
    També había pensat durant molt de temps fer-me'n un de tatuatge, però un dia un metge amic meu em va dir que ell això no ho veia clar, que era probable que els tatuatges tinguessin que veure amb el sorgiment de malalties del sistema inmunitari, si no recordo malament. Des de llavors que, tot i no descartar-ho totalment, dubto.
    Petons felins.

    ResponElimina
  22. Lo que dice la pantera me recuerda que allá por principios de los 80, cuando el SIDA eclosionó, y las cosas de la confidencialidad andaban en bragas, se impuso en los hospitales la costumbre de considerar "sospechoso" a todo aquel o aquella que llevaba tatuajes; eso significaba que se les estigmatizaba colocando una pegatina roja en toda su documentación clínica. Entonces los tatuajes estaban ligados a la drogadicción, sobre todo a la de los yonkis. Ahora las cosas han cambiado, y el respeto a la confidencialidad es sin duda mayor.

    ResponElimina
  23. Que conste, Pepe, que eso me lo dijo alguien a quien tú aprecias mucho, uno de tus "hermanos".
    Besos de pantera.

    ResponElimina
  24. Panterablanca y Pepe: supongo que el estigma del tatuaje habrá cambiado en los últimos años, pero aún así sigue siendo una señal, una marca en el cuerpo que tiene varias lecturas posibles. Si el tatuaje fuera completamente "normal", seguramente yo tampoco no habría escrito nada sobre él.

    ResponElimina
  25. Suposo que la relació amb Orfeu la veig més pel fet que dóna molt de joc per ser tan polifacètic que no pas per les relacions amb el mite en si.

    Val a dir que sempre m'he volgut fer un tatuatge, sé a on, i sé què vull i perquè ho vull, però no li he acabat de donar forma. I estic d'acord que el dolor és part del procés, però d'això es tracta. El sofriment ens fa créixer (sé que sona excessivament proustià, parlant d'un tatuatge, però el relaciono també amb cicatrius i vida passada).

    M'has fet vindre ganes de mirar algunes d'aquestes pel·lícules, digues-me morbosa del tema, si vols.

    Per treure-li ferro al tema, he de dir que allò de "amor de madre" m'ha matat xD No puc parar de riure!

    N'espero amb candeletes la continuació :)

    ResponElimina
  26. Benvinguda, M. tens raó que Orfeu està una mica agafat pels pèls, sí...
    Tot i que sigui prosutià, la idea que el sofriment ens fa millors és una antiga idea, ja en diuen coses els estoics i -no cal dir- el cristianisme, i qualsevol religió.
    La continuació potser la setmana que ve, tot i que és més morbo que erudició.

    ResponElimina
  27. Lluís,

    A mi em sembla molt fora de context això de fer-se un tatuatge per catàleg. Solen ser motius celtes, papallones, dimoniets, runes celtes... El tatuatge hauria de ser únic, personalitzat. Llavors tindria sentit, com ho tenienels tatuatges que es feien per a pertinença a un grup. Molt interessant el teu post; espero la segona part.

    ResponElimina
  28. Maite: l'evolució del tatuatge deu ser semblant a la de tante altres coses, que a mida que es converteixen en objecte de consum perden el significat original.
    Sobre la segona part, paciència, que està embastat i em sembla molt ampli.

    ResponElimina
  29. M´agradat haber llegit aixó, tinc en ment fer-me un tatuatge al turmell, el que passa es que no se quin dibuix escollir, una ninfa, una lluna, Ying-yang??
    Quan m´el faci ja l´ensenyaré ;-)
    Bon cap de setmana, Lluís, una abraçada.

    ResponElimina
  30. Lluis, esta entrada me ha resultado muy instructiva. Nunca me he interesado por este tema y en mi imaginario también ha estado más bien asociado a lo marginal, al lumpen, a la droga, a la pornografía, a los moteros...

    Nunca me han gustado los tatuajes y siempre he dicho que jamás me los haría. Sin embargo, me has mostrado una dimensión que desconocía y además asociándolo todo al cine. Genial.

    Igual hasta me tatúo, fíjate lo que te digo. Aunque tendrá que ser en referencia a algo muy seguro o intemporal, por lo que pueda pasar.

    Me temo que no tengo yo cuerpo pa eso...

    Salud

    ResponElimina
  31. ATB, cuerpo es lo que te sobra ;-)

    ResponElimina
  32. Emma: no et diré pas quin tatuatge t'has de fer (ni deixis que ningú t'ho digui).
    En tot cas i quan te l'hagis fet estaria bé que el mostressis, i de passada que expliquis com i perquè. Suposo que un comentari així enriquiria molt l'articlet.
    Salut i fins aviat!

    ResponElimina
  33. ATB: el origen del post tiene que ver en realidad con mi visión del tatuaje. Creo que también lo veo con prejuicios, y por eso se me ocurrió el tema. Saber porqué pensamos lo que pensamos (especialmente sobre prejuicios) es una cuestión muy interesante. Lo fácil sería seguir pensando lo mismo toda la vida, aún sin saber con qué razones o motivos.

    ResponElimina
  34. Pepe: pues no se yo si Temujín tiene mucho o poco cuerpo. Los conocidos virtuales en realidad creo que no tienen cuerpo (de momento).

    ResponElimina
  35. Un post molt xulo. Jo sempre anoto les cites sobre la mà, per tenir-les ben a la vista i no oblidar-me'n. Sóc molt despistada. Massa! i referent als tatuatges, no me'n faria mai cap perquè em conec. El que avui m'agrada demà m'avorreix. No suportaria una marca permanent a la pell d'un impuls circumstancial i passatger. Millor la pell neta.

    ResponElimina
  36. Malsònia: gràcies. Jo no he estat mai gaire d'apuntar coses a la mà, tret de quan deuria tenir 15 anys. També prefereixo la pell neta, tot i que una matinada de fa molts anys, vaig fer-me un pircing. A l'orella esquerra (i em temo que després de tants anys de desús, s'ha tancat).

    ResponElimina
  37. Thank you for sharing the info. I found the details very helpful.

    paxil

    ResponElimina