25 d’oct. 2011

El senyor Spejbel a la frontera (Coll de Nargó)


Endut pel desig, el senyor Spejbel viu a la frontera.
Volia escriure que El senyor Spejbel viu a la frontera, on l'ha dut el desig. No m'agraden les comes i aquesta no la sé evitar: si la suprimeixo transformo el sentit de la frase i dic una cosa que no és la que volia. La sintaxi és una frontera que de vegades no té portes.

Avui el senyor Spejbel s'ha topat una muralla de pedra que no ha pogut franquejar, i s'ha ajagut a dormir al seu peu. Confia que potser demà trobarà la porta. Tem els vigilants, però no tem mai més els vigilants que la natura.


El Coll de Nargó és al peu de la roca. Que s'alça solemne, antiga, seriosa i riallera alhora. Els núvols s'hi estavellen dòcils i s'hi vessen com amants breus, anònims i efímers. La boira tremola als ulls i després es fon com si mai no hagués existit. Roda el sol pels minerals, alimenta els vegetals, encén les flames dels estius. Al capdavall de l'octubre la pedra fa un gemec sensual i es prepara per a hivernar. El silenci cau des del cel com la bondat. Els cossos cel·listis són esfèrics com el globus ocular que els contempla.


Avui, al Coll de Nargó, li han explicat aquesta rondalla:

-Imagina que la història del planeta la reduïm i la condensem en un any. De manera que la formació de la Terra s'esdevé el dia 1 de gener, a les zero hores. Fins al dia sis d'agost (i cada dia passen dotze milions d'anys) tot són moviments geològics i alquímies de l'atmosfera. El dia 6 d'agost neix la vida. És una cèl·lula primitiva. Els dinosaures arriben el 15 de desembre. I el 31 de desembre a les deu de la nit apareixen els primers homes i les primeres dones. Acabem de néixer.


El senyor Spejbel s'ho escolta atent. Dedueix que ell potser fa un segon que ha nascut, una dècima, una mil·lèssima de segon. No res. Potser no ha nascut. Potser encara és un somni, un desig. Al territori de l'alba, quan algú obre un ull i dubta entre somni i realitat, i descobreix que la creació és aquest segon indefinible que no disposa de noms per a les coses. Ja vindrà algú després que inventarà les grafies i les gramàtiques, i les lleis i els costums i la lluita de l'ordre i el caos.

Ara encara no hi ha res. Demà inventarem, posarem noms.


El senyor Spejbel llegeix els mots Mil dimonis escrits en guix feble damunt d'una pissarra maldestra. Però això no li diu res. També podria dir Mil demonios. La llengua catalana és tan sols uns frontera, una altra frontera que deu tenir una porta de sortida.

El senyor Ávaro Custodio va morir fa anys, i abans va escriure una novel·la que es diu Mil ochenta y seis demonios. Tracta de fronteres i de muntanyes altíssimes que separen i aïllen. Aquest senyor Custodio havia estat pilot de guerra de l'aviació republicana, a Espanya. Després va emigrar a Mèxic perquè la guerra la vam perdre els republicans, i allà va passar gana i va fer teatre fins que es va morir.

Lleida, 2011

Barcelona, 1962

(El trio de Svensson amb Metheny també volien creuar fronteres).

12 comentaris:

  1. Pel Coll de Nargó passaven els contrabandistes, els republicans i els maquis...son llocs de pas...

    ResponElimina
  2. Aris: segueix sent un lloc de pas, deu ser per això que hi conviuen (a l'entrada) guàrdis civils i mossos. I fins i tot és possible que et parin tots dos, a 100 metres els uns dels altres.

    ResponElimina
  3. Puigcarbó: ja et dic jo que enguany no cal que hi pugeu a buscar bolets, que no hi ha. Fa quatre dies van fer la "fira del bole", i hi havia de tot menys bolets. Tot serà que me n'hagi menjat un d'imaginari, o que me n'hagi menjat un dels que disparen la fantasia.

    ResponElimina
  4. El millor de les fronteres és que no existeixen malgrat que hagi qui s'encarregui a dir que són reals!

    ResponElimina
  5. Galderich: les fronteres creen un imaginari pervers, hi ha qui encara en voldria més. El problema real són les froneteres que ens posem nosaltres a nosaltres mateixos. Només falta que ens surtin Duransilleides o Artursmasos o Alfredsboschs interiors, disposats a posar dificultats.

    ResponElimina
  6. Lluís, deixa'm que faci d'advocat del diable. No és davant de les fronteres que prenem consciència i autoconsciència?

    ResponElimina
  7. Enric: tens raó: la frontera és el lloc on prenem consciència de qui som. Però llavors cal fer alguna cosa. Ja sé que això és teoria marxista, però no hi puc fer res: prendre consciència està bé com a pas previ a actuar. És a dir: transgredir-la per anar a alguna banda. On sigui però transformar i transformar-se.

    ResponElimina
  8. Coll de Nargó va ser terra de dinosaures. S’hi conserva un jaciment de nius d’ous dels més importants del món. Lluís, fem un exercici dalinià i que el Sr. Spejbel travessi la frontera del temps: Fem-lo néixer d’un ou prehistòric. Segons els teus càlculs ara tindria un setmaneta, a tot estirar 10 dies. La de coses que ens explicaria!
    Un udol.

    ResponElimina
  9. Llop: en realitat vaig anar al Coll de Nargó a dur els alumnes, i precisament a visitar el Museu dels dinosaures. M'ha agradat aquesta idea daliniana, tot i que jo tenia projectat un naixement de Spejbel que en realitat no queda massa lluny del que proposes... a veure com me'n surto.

    ResponElimina
  10. Un lloc molt interessant, com totes les fronteres. Un parent llunyà meu que vivia a Port Bou em va dir: "Aqui passa lo millor i el pitjor de tots dos cantons, no n´hia mitges tintes. Salut. Borgo.

    ResponElimina
  11. Miquel: El Coll de Nargó deu ser una de les rutes antigues del Pirineu. Actualment encara aquesta és la única carretera per anar a Andorra, i per tant per passar tota mena de mercaderies. I el lloc és geogràficament especial, un petit pas enmig d'una enorme muralla de roca. Diuen els paleontòlegs que en el cretaci els dinosaures venien aquí a posar ous...

    ResponElimina