27 de nov. 2019

Pau Vidal i la deshumanització del xarnego


Pau: he llegit amb pena i horror l'article "Jo sóc el monstre" que t'han publicat a Vilaweb. Amb més pena que horror. O amb una mescla equilibrada de les dues emocions. Jo, que ja no sóc gaire procliu a dir on he nascut perquè solc avergonyir-me de dir-ho tal com em faria vergonya dir que estic orgullós d'haver nascut amb dues orelles, he de dir que el teu article m'inclina encara més a afirmar que he nascut "en algun lloc de la península ibèrica del qual no en recordo el nom".

He dubtat entre redactar aquesta entrada del blog en català o en castellà. I al final m'he dit: què carai, en català! El cas s'ho mereix. Per respondre-li al Pau, se li escau millor en català. Tot i que, ho reconec, per més que el català sigui la meva llengua materna, sovint em sona carrinclona i per això cultivo l'altra, la d'adopció, la llengua castellana que m'ha donat accés a una de les millors literatures del món. Quina sort, haver nascut en un país bilingüe! Quina pena que em fas, Vidal, quina pena tan gran que sento pels qui, com tu, viviu de cul al món, rabiosos, veient bèsties al vostre voltant, agressius, dissortats, rancuniosos.

L'article "Jo sóc el monstre" serveix per a un manual de comunicació política, al capítol on es tracta l'estratègia de la deshumanització de l'adversari, de la construcció de l'enemic a partir de presentar-lo com un ser sub-humà. Un cop l'adversari és l'enemic, i l'enemic ha perdut la categoria humana, ja és lícit esclafar-lo, insultar-lo, foragitar-lo. Com si fos un insecte. La propaganda bel·licista francesa dels mesos anteriors a la Gran Guerra presentava els alemanys com uns individus que, degut a la ingesta de cervesa i de col-i-flor, feien una ferum impròpia dels éssers humans. No cal dir que aquella propaganda era la que promovien els sectors més dretans de França, ni cal que t'expliqui que el lider del partit socialista francès, que s'oposava a la guerra, va ser assassinat: Jaurès no animalitzava els alemanys i volia la pau, Pau. Per això el van assassinar.

El teu article recull de forma metòdica el pitjor del pensament totalitari, i avança amb pas ferm pel camí que construeix l'altre en un ser menyspreable: li atribueixes tots els defectes que t'angoixen, totes les manies que et pertorben, tots els prejudicis que t'empastifen el pensament racional. Llegint-te, hom descobreix quins són els teus prejudicis, perquè suposo que no te'n deixes ni un. Caldria pensar en perquè dimonis et preocupen tant aquestes qüestions, què hi ha de tu en aquesta llista. Ja saps que allò que més ens molesta en els altres se sol correspondre a allò que més ens molesta en nosaltres mateixos. Això és una evidència científica.

Un dia d'aquesta setmana, al centre on treballo, els alumnes van celebrar el dia internacional contra la violència masclista. Cada grup va organitzar una activitat: els vam donar autonomia (l'autonomia personal és un objectiu fonamental de l'educació) i el dia pertinent van presentar les seves propostes. Són alumnes d'un barri pobre. O molt pobre, depèn de com ho vulguem veure. La façana del centre es podreix, cau en grans clapes, com si fos víctima de la lepra. Com la resta de façanes del barri. Són noies i nois molt polititzats, amb molta consciència social. Tenen idees molt formades sobre les qüestions més urgents, saben què vol dir la desigualtat en oportunitats i en resultats, saben quines són les conseqüències de la misèria, de l'atur, de la precarietat, de la injustícia. Saben detectar la violència en els discursos. I moltes vegades veig la ràbia que hi ha en aquest jovent que se sent traït, que sap que viurà pitjor que els seus pares i mares (pares i mares que no han dut una vida gaire galdosa, ja saps com és la vida a Barberà i a Badia). Aquests joves treballen amb energia contra la violència masclista, protesten contra els abusos del poder, recalquen dia rere dia el flagell de la violència patriarcal, la treballen, en parlen. Se'n preocupen. Discuteixen, debaten, protesten. Milloren. Volen ser millors persones que la generació anterior perquè volen viure en un món millor. I em falta explicar-te un detall: no parlen en català. El català se'ls fa estrany, llunyà, de vegades hostil. L'acte contra la violència masclista va ser un acte en castellà en un 90%.

Ens hauríem de preguntar perquè trien la seva llengua materna quan volen parlar de les coses que els importen. Tu diries que és maldat anticatalana, suposo, perquè són dolents en tant que refractaris al català de Mossèn Cinto. I també em pregunto, jo, què faig quan l'endemà els dic que es van oblidar de la llengua catalana, ja veus com són les coses. Jo, que sóc partidari de la paritat de llengües a l'educació, resulta que sóc jo qui els recordo que es van oblidar del català. Saps perquè ho faig? Perquè sé que cal obeir les lleis vigents. Perquè a mi no em paguen per preguntar-me si les lleis són justes o no: en una democràcia com l'espanyola, la llei està pel damunt de qualsevol altra consideració. I prou.

D'entre aquests joves no n'hi cap que li pegui a la nòvia, t'ho asseguro. Hi poso la mà al foc. No n'hi ha cap que vulgui ser policia: ni dels mossos ni de la nacional. Ni s'afilien al Pedecat ni a Esquerra, ni segueixen les consignes d'Arran ni de la Cup. Saben que els ha tocat construir un altre paradigma. Hi ha una diversitat immensa en tot: en opcions polítiques, sexuals, socials, ideològiques, intel·lectuals, d'origen. Tenim una riquesa immesurable. Per això lamento el teu text tan trist, tan brut. No sé si et deus adonar que la construcció de l'enemic és una estratègia nefasta, de feixisme de llibre, o digues-li totalitària si vols, un paradigma conegut a Europa. La construcció de l'enemic a través de la seva deshumanització és un instrument per preparar guerres nacionalistes que liquiden les reivindicacions socials: que liquiden les coses que de veritat ens importen a tots. La qualitat de la vida, la igualtat, la justícia social. La nació és l'enemic dels tres valors. I és l'enemic de la vida. Em sap greu que caiguis al parany del totalitarisme, i que contribueixis a demostrar que l'independentisme català és una forma de nacionalisme excloent, ranci i d'arrel populista, tal com els altres identitarismes de l'extrema dreta europea. No t'adones de com s'assembla el teu article al que escriuen els ideòlegs de Vox? No, no em pots dir que no te n'adones.

Per això em fas pena: perquè ho saps i fas veure que no. O perquè no ho veus. Cada cop que et llegeixo sento la mateixa pena i el ressò del dring d'un dubte: és la ignorància o és la maldat? A la novel·la negra que tant admires se sol debatre aquest dilema. Tu en saps la resposta i jo no, pobre de mi.


25 de nov. 2019

Pater, Patria, Purgatorium

Vi la cruz muy gélida y desamparada en un cerro del Maestrazgo y la arropé con mi abrigo.
A veces los humanos les echamos un mano a los dioses, no hay que estar pidiéndoles siempre.

Estoy en un pueblo muy pequeño del Maestrazgo. Termino la lectura de "El crimen del padre Amaro". La última página de Queiroz es soberbia, magistral. Un regalo para el lector que llegó hasta ella. Me pongo el sombrero para quitármelo ante esas palabras. Entonces escucho el eco de los disparos, a lo lejos pero no mucho, en la loma blanca a la salida del pueblo. Las facciones carlistas de Quílez han chocado con los hombres del general Cabrera.

Terminado Eça de Queiroz, sigo con la "Comedia" de Dante, cuya lectura interrumpí para conocer las andanzas del párroco de Leiría. Cuando entorno los ojos veo a mi padre en una de las cornisas del Purgatorio. Está en el Purgatorio, pero también está orgulloso de que el hijo de un barbero de barrio, humildísimo, esté leyendo la obra de Alighieri. Un televisor cercano emite una canción de Jimmy Sommerville y se me viene a la mente la efigie del jilguero inglés, ese cuerpecillo leve que brincaba como nadie en el escenario.

El general Cabrera estuvo aquí, pasó por este camino, se alojó en una casona palaciega de Rubielos. Le puedo ver. Los brazos en jarras, contemplando la batalla desde lo alto de la loma. Esa fue una de las pocas veces en que dos fuerzas militares chocaron de veras. Lo demás (casi todo lo demás) fueron escaramuzas, persecuciones, amenazas, gritos, dos prisioneros (¿y ahora qué narices hacemos con ellos? ¡Vamos a improvisar un calabozo!).

En el pueblo de Linares, cerca de aquí, la mayoría se puso del bando de los carlistas. Eran campesinos pobres. Se pusieron del bando de los carlistas en cuanto se dieron cuenta de que la desamortización solo había beneficiado a los señores marqueses y a grandes terratenientes. Para comprender España (comprenderla un poco por lo menos, una parte de ella por lo menos) es bueno conocer las guerras carlistas, esas guerras que no parecen guerras pero con muertos y violaciones y robos y odio y dolor, mucho dolor. En 1834, Cabrera entró en el pueblo con 50 hombres. Leer a Dante y pensar a la vez en la guerra de Carnicer, Quílez, Montañés, El Serrador, Forcadell con su facción, entrando en las masadas para extraer raciones. A uno que no se las quiso dar volvieron a visitarle por la noche, para escarmentarle. Por fortuna, el hombre se lo temió y pasó la noche escondido fuera de casa. Arnau se enfrenta a O’Donnell. Doña María Nieves de Braganza, esposa del infante Alfonso de Borbón, hermano del pretendiente Carlos, se alojó en la casa de Manuel Zaera, que se conserva bastante bien, al pie de la carretera que va para Cantavieja. En la misma casa estuvo Cabrera, pero en otro año. La historia de España tiene algo de mito tragicómico.

Me duermo escuchando el eco de los disparos de las guerras carlistas mientras el libro de Dante se desploma, como un pájaro abatido lentamente, encima de mi pecho. Veo de nuevo a mi padre, en la cornisa del Purgatorio.

—Y tú, ¿de qué lado hubieses estado, padre? —le pregunto.

—Mi padre (tu abuelo) —murmura él— estaba con los carlistas. Así que yo, por designio natural, me hubiese ido con los liberales. Por la misma razón, es posible que tú estuvieses con los carlistas, ya que tú y yo jamás nos llevamos bien ¿recuerdas?

Agacho la cabeza. El silencio de los campos helados interrumpe la conversación. La historia de España es así: parricida, fratricida. Orgullo, despecho, soberbia, la avara pobreza de la Cataluña, venganza.

—Por cierto —añade mi padre—, ya sabes que debes prepararte para el infierno, no hace falta que te cuente por qué motivos.

Abro los ojos, aterrorizado por esta nueva intervención del viejo, cuando pensaba que se había ido.

—Por supuesto —atino a responderle yo, pero cuando miro a mi alrededor ya no hay rastro de él.

Amanece despacio, la niebla desciende desde la parte de Valdelinares y augura un día desapacible, frío, tortuoso. Otro día de esos. España. Estoy en España. Me levanto despacio y dudo si ducharme o no. Quizás mañana. Pero decido ducharme de inmediato en cuanto recuerdo que hay perezosos en la cuarta cornisa del Purgatorio y en el quinto círculo del Infierno. Ducharme ahora no me librará de la pena, porque no es la pereza lo que me mandará allí. Solo lo hago por no aumentar los cargos, por no agravar la condena. Mientras me solazo bajo el agua caliente pienso en los pusilánimes del libro del Dante, que están en la antesala del Infierno por no haber tomado partido. Estamos en España y hay que tomar partido. Yo estaría del lado de los liberales, contra las facciones carlistas de Forcadell. ¿Me oyes, padre?

24 de nov. 2019

Negociem la immersió lingüística?


L'Esquerra republicana de Catalunya, el partit de trajectòria més estrambòtica i caïnita del nostre dissortat panorama polític, li ha demanat al president del govern en funcions que, si vol els seus vots per a la investidura, li ha de parar una taula de negociació "entre iguals". Per què? Perquè en democràcia s'ha de poder parlar de tot, diuen ells. Diuen, diuen, diuen. Però... ¿de veritat volen parlar de tot, els xicots d'Erc? No, no ho crec! Diria que només volen parlar del seu trastorn obsessiu compulsiu, que és autodeterminació i referèndum. Ignoro què farà en Sánchez, però és capaç de parar-los la taula. És a dir, en Sánchez potser farà el passerell.

No sé on s'informen sobre negociació els xicots (i xicotes) d'Erc, però estaria bé que sabessin que les negociacions polítiques, a Espanya així com a les democràcies del món, es fa en un lloc que ja existeix i que ens costa molts quartos: es diu Parlament. O Congreso de los Diputados, comme vous voulez. També deuen ignorar que el govern d'Espanya no pot parlar d'igual a igual amb un partit regional, i que això de la Generalitat no és equivalent al govern estatal, perquè el regional és una delegació de l'anterior, i hi està supeditat. I es veu que també exigeixen un relator, que és més o menys un sinònim de mediador. Diuen que sona el nom de Jaume Assens com a figura mediadora. Quina gràcia, la ignorància sense límits d'Erc: en qualsevol manual de negociació poden llegir que el mediador és neutral i imparcial. Proposar Assens com a mediador és com si proposessin el Timbaler del Bruc per negociar amb Napoleó.

La persona d'Erc a qui li he sentit exposar les exigències a Sánchez es diu Marta Vilalta, i és oriunda d'un poblet de la Catalunya profunda, un factor que no pronostica res de bo. A més a més, tant el seu nom com alguna cosa del tarannà em fa pensar (amb un incert horror) en l'entranyable Marta Rovira de penosa memòria, aquella senyora que després de jurar que "lluitarem fins al final, fins al final!" va sortir per cames en direcció a Suïssa emulant el superheroi Flash. Vilalta, a qui en castellà anomenaríem una "niña redicha", insisteix en un dels mantra més avorrits de la cosa catalana: s'ha de poder parlar de tot.

Si jo fos Sánchez -per fortuna meva, seva i d'Erc no ho sóc- li respondria que: d'acord, parlem de tot. Parlem de la immersió lingüística?

I ho dic aprofitant que, inesperadament, el Psc ha desempolsat el tema. Ja era hora. Cal no oblidar que el model immersiu va ser la proposta de Marta Mata (Psc) per rebatre la proposta escolar de Pujol, que era, inicialment, l'escola pública segregada en dues línies, tal com fa el model basc: una escola en català, una altra en castellà. Pujol (no sabem a canvi de quin tant per cent), va comprar la proposta immersiva del Psc i aquí estem, immersionats (i alguns ofegats) en un model que copia el nom de la immersió dels països nòrdics però degudament distorsionat fins a l'aberració, cosa molt pròpia de Catalunya. Sí, ja és l'hora d'esmolar les eines, catalans: la immersió s'ha de revisar. En primer lloc, calen estudis seriosos, i abandonar per fi l'axioma "l'escola catalana és un model d'èxit", o "l'escola catalana no es toca" (que és com dir "els correbous no es toquen" o "la ratafia ni tocar-la"), un axioma fals que ens té presoners des de fa dècades. No, no és un axioma: és una proposició que cal demostrar, i això es fa amb estudis seriosos. És a dir: no es fa amb estudis folclòrics com els de la Plataforma per la Llengua, que és l'Ong més grotesca del planeta. Ara no entraré en detalls, però tots els qui hem passat per la docència pública a Catalunya sabem el que vol dir.

Un cop superades les urgències de la "normalització" de la llengua catalana als 80, és hora de retornar a la racionalitat: la llengua catalana mai, al llarg de tota la història, no havia estat tan contemplada, tan subvencionada, tan protegida (ni tan sobrevalorada) com avui. Avui, la normalització del català hauria de ser compatible amb la normalització del castellà a Catalunya. Cal protegir una llengua minoritària, recessiva i decadent? Suposo que sí, en nom de la protecció de les cultures minoritàries. Però aquesta protecció no pot passar pel maltractament sistemàtic (i institucional) de la tercera llengua del planeta, d'una llengua que dona accés a un dels majors tresors de la cultura universal. Les coses, pel seu nom. Caldria mirar-se com es tracta el bretó a França, i recordar que França és el referent de la democràcia, del racionalisme i del pensament republicà (!). La República francesa sí que existeix!

[Un altre dia els explicaré les coses que escriu el promotor del Manifest Koiné, que mereix un documental no tan sols sobre distorsió cognitiva, si no també sobre mala fe, mala bava o, senzillament, maldat planificada. Per anar fent boca, aquí deixo l'enllaç a un dels articles més bil·liosos del subjecte. Vidal deu pretendre "ampliar la base social de l'independentisme", que és un altre mantra d'Erc. Encara que alguna intuïció em diu que l'almogàver Vidal deu ser més aviat partidari de les tesis del Niño de Waterloo que no pas de les del Beato de Lledoners. Potser m'equivoco. Desxifrar les filiacions dins de l'independentisme és més complicat que distingir entre pacients i doctors dins del manicomi de Shutter Island, que no deixa de ser una versió tardana i postmoderna del Gabinet del Doctor Caligari. No vull dir qui seria, avui, el Doctor Caligari petaner del manicomi català. No ho vull dir perquè no cal. Perquè tothom ho sap.]

21 de nov. 2019

Entre las cosas que importan no está la patria

La foto animada se hizo en las afueras de Jerez de Marquesado (provincia de Granada), lugar en el que no nací
pero me gustaría haberlo hecho, o no, o me da igual. Lo que importa es haberme sentido bien allí.

Vivir en paz conmigo y con los demás. Vivir en paz a secas, en definitiva. Vivir lo mejor posible dentro de lo que cabe. Evitar el dolor. Ayudar a los demás a lo mismo. Participar en el complicado mundo de la educación de los jóvenes (y de los no tan jóvenes). Llevar una vida lo más digna posible y, cuando toque, morir de la forma más digna posible. Infringir el menor dolor posible a los demás. Cultivar(se) la mente y el espíritu, pensar con buen uso de razón, mantener relaciones sanas, evitar las tóxicas, reírse cuando sea posible, llorar cuando sale el llanto, ejercer la empatía, tener la máxima autonomía posible sobre la vida de uno mismo: tener tiempo para leer, escribir y ver cine (tener buen criterio para escoger lecturas y cintas, y saber cuando lo que se escribe es digno de serlo). Y luego está mantener el cuerpo en condiciones, administrarse los recursos con buen tino, saber escoger el vino, mantenerse lejos de la miseria y la pena en la medida justa, sin ambicionar lujos, cosas superfluas e innecesarias, poseer lo menos posible, solo lo imprescindible: no pretender poseer a nadie ni propiedades que no deberían ser de nadie y sí de todos. Sin lirismos ni melancolías: está bien disfrutar de una bonita puesta de sol, pero también es bueno pasear por un barrio pobre, por un sitio feo. Pensar en la belleza incluso en su ausencia, pensar en el bien incluso en su ausencia.

Esa es una lista medio improvisada sobre las cosas que me importan. Y podría asegurar que, si siguiera, solo añadiría matices de lo anterior, variaciones, adjetivaciones. Como las propiedades superfluas, el adjetivo también lo es. A menudo.

Pensaba en todo esto mientras leía el texto de un amigo que, en las redes, cuenta que para ser "normales" debemos ser libres. Se refería, por supuesto, a la libertad del pueblo catalán. Que significa, para que me comprendan, que la región catalana debe convertirse en un estado-nación. La persona que escribe eso es inteligente, y casi siempre aguda y certera en sus opiniones, y tiene un discurso agudo, hábil y ágil, y es buen profesional de lo suyo y encima escribe bien.

Por todo eso, y por el respeto que me merecen las personas a las que admiro por uno o más motivos, le pregunté por su afirmación. Me intrigaba, especialmente, el uso del término "normalidad". La oración "para ser normales debemos ser libres", planteada casi como un axioma, me inquietó. Así pues, le pregunté qué cosa le impedía ser libre y por consiguiente "normal". Jamás comprendí que diablos es la normalidad en este mundo tan diverso. Me respondió que no era libre de hablar en su idioma cuando coge un taxi, una libertad que si tienen los franceses o los portugueses. Yo, que solo he subido a un taxi una vez en los últimos 10 años, me quedé algo perplejo.

Otro se añadió a la conversación, y aportó otro dato: no soy libre -dijo- de usar mi lengua en una comisaría. Otra vez la perplejidad. Me pregunté ¿qué cosa deben entender por libertad y por normalidad? Sin duda, entienden por libertad y por normalidad asuntos que jamás me han interesado y que no puedo compartir. Jamás cortaría una autopista ni quemaría un contenedor de basura para poder, en consecuencia, hablar en catalán con un taxista paquistaní, con un camarero ecuatoriano o con una cuidadora de ancianos peruana, se pongan como se pongan.

Hay veces en las que yo tampoco me siento libre. O me siento agraviado, dejémoslo así, cuando compruebo que la merma del estado del bienestar me quita derechos o simplemente me dificulta el acceso a determinados servicios que son la única hacienda de la clase trabajadora: unos servicios públicos de calidad y para todos, por ejemplo. Lo del idioma me cae muy lejos, la verdad. Se lo dejo a los remilgados narcisistas de la cultureta. Lo de la libertad de expresión (decir lo que me apetece en el idioma que prefiera) está bien, pero no me parece que nada de eso sea difícil en España. Yo, por lo menos yo, jamás he vivido algo que me limite o me incomode en esta categoría. Y la persona que me expone su desgracia (o una anormalidad dolorosa) escribe y publica en catalán, escolariza a sus hijos en lengua catalana en la escuela pública española, se expresa en catalán en las redes, da cursos y cursillos en catalán, etc. No puedo comprender su sentimiento. Quizás se trate solo de una emoción, y de una emoción debida a un entorno exacerbado, a un clima tribal generado en despachos y en medios controlados desde los mismos despachos.

Jamás comprenderé como la patria y el idioma que se asocia a ella (de forma tramposa, por cierto) esté entre las cosas que importan. Las patria están ahí sobretodo para jodernos, y las lenguas son instrumentos humanos al servicio de la comunicación, pero de ningún modo estamos aquí para servir a una lengua y mucho menos aún a una patria inventada por algún degenerado, posiblemente un psicópata, que se inventó una patria en beneficio propio y para desgracia de los demás.

Una de las cosas que más me jode la vida en Cataluña es que personas sensibles e inteligentes caigan en la trampa de los patriotas y se olviden de las cosas que importan. Porqué en las cosas que importan todos nos parecemos, nos entendemos y nos reconocemos.

18 de nov. 2019

El retorn de Míster Relator

Resultat d'imatges de los bebedores de absenta

Se'm fa difícil distingir entre la naturalesa ideològica d'Esquerra Republicana de Catalunya (supremacisme, nacionalisme) i la de Junts per Catalunya (nacionalisme, supremacisme), i sóc incapaç de trobar diferències entre les seves intencions que vagin més enllà del tacticisme de jugador -adolescent- de partides de Risk en versió comarcal: guanyo l'Osona i el Solsonès, tu guanyes l'Alt Camp i la Conca de Barberà. És per aquesta incapacitat meva en la discriminació entre mamarratxos i fantotxes que no sé quin dels dos arlequins bessons li ha exigit a en Pedro Sánchez que, si vol els seus vots per a la investidura, els ha de donar una Mesa per al Diàleg amb l'assistència d'un Relator, reclamació que no és nova i que implica el retorn del Relator. Un Relator que, suposo jo, es podria traduir per "Mediador". Ignoro si també exigiran que damunt de la taula del diàleg s'hi dipositi una ampolla de ratafia i un bisbe de Vic (em refereixo a l'embotit, no al prelat).

Com que aquest curs em toca impartir un mòdul de mediació, em trobo ara mateix envoltat d'articles i de webs sobre la qüestió. N'hi ha unes quantes de bones, així a la babalà, recomano la de "El Mediador.org".

El primer que s'explica sobre el conflicte és que cal distingir entre el conflicte mediable i l'immediable. Un conflicte no-mediable és aquell en el que una de les parts ha infringit el codi penal, perquè en aquest cas, i en una democràcia d'Europa com la nostra, l'espanyola, el conflicte l'arbitra un jutge. Hem arribat a un escull de la Mesa de Negociació! L'únic? No pas: n'hi ha més.

Arribats en aquest punt, observo que hi ha una part que es lamenta de la "judicialització de la política", queixa que em resulta molt còmica i em fa imaginar què hagués passat si el Vaquilla hagués protestat per la "judicialització del robatori de cotxes", tot apostant per una negociació entre el lladre i el propietari legítim que podria acabar, com en qualsevol mediació, decidint que el propietari usarà el cotxe del dia 1 al dia 15 de cada mes, i el lladregot del 16 al 30. Caldrà resoldre els serrells dels mesos de més o de menys de 30 dies, però a pactar serrells ningú guanya els deixebles de Pujol, i el serrell del Vivales de Waterloo és fantàstic. És un exemple.

Per si el primer escull no era prou gruixut, passem a veure els principis ètics de la mediació, entre els quals hi ha el compromís de la confiança mútua i el d'actuar de bona fe, cooperant per trobar la solució més beneficiosa per a les dues parts. La veritat... veient una de les parts que reclama negociació, se'm fa complicat de veres confiar en la bona fe del qui empeny l'altre a la negociació sota amenaces i xantatges, ja ho saben: independència o barbàrie és un mal punt de partida fins i tot estratègicament, ja que obliga l'altra part a situar-se el punt més allunyat possible per no perdre la posició: si jo fos l'altra part, veient l'amenaça de la barbàrie, exigiria la prohibició dels partits independentistes. És un exemple. El xantatge és una obscenitat en una negociació.

Hi ha d'altres objeccions a la mediació: ha de ser lliure i voluntària per les dues parts, només es pot donar entre iguals i entre aquells que es reconeixen mútuament com a iguals: caldria que una de les parts abandonés el supremacisme, renúncia que se m'acut complicada.

I finalment li trobo un problema fonamental a la mediació: si hi ha negociació, ha de ser en primer lloc entre catalans i catalans, ja que això no va de Catalunya contra Espanya ni de fatxes contra demòcrates. Això va de què la meitat dels catalans es consideren més catalans que l'altra meitat i volen fotre aquesta altra meitat perquè creuen que aquest bocí de terra els pertany i que tots han de parlar una mateixa llengua.

Això és mediable?

13 de nov. 2019

Si em fan escollir entre Llach i Los Chunguitos

Resultat d'imatges de los chunguitos

Si em fan escollir entre Llach i Los Chunguitos, em quedo amb Los Chunguitos. Sense cap dubte, sense cap remordiment. Això, de fet, és una elecció tramposa perquè no tinc cap dilema: Llach no m'agrada, se'm fa avorrit, és pretensiós sense motiu i la seva música no m'acompanya. Potser salvaria "Com un arbre nu", fent un esforç i posant-hi un grapat de voluntat i una mica de bona fe.

Si aquesta elecció no em presenta problemes, perquè l'explico? Perquè a Catalunya s'ha anat imposant la necessitat d'haver d'escollir tot sovint, massa sovint, sobre dilemes la majoria dels quals no m'interessen. Ets català o espanyol? Del papa o de la mama? A quina de les dues àvies t'estimes més? A aquestes eleccions ens hi habituen des de petits, quan no tenim eines per defensar-nos del xantatge, i el que aprenem és a ser víctimes del xantatge emocional, a normalitzar-lo. Però arriba una edat, tard o d'hora, en què ja sabem defensar-nos.

Sobre la identitat "nacional" tinc poca cosa a dir: fins fa poc em considerava tan català com espanyol i em quedava tan ample. Però a mida que han anat posant difícil ser català n'he perdut les ganes i he decidit que ja no ho sóc. Ara ja només sóc espanyol i, la veritat, em sento la mar de bé. Fins i tot més tranquil: no tinc les exigències insofribles, cada cop més histèriques, de l'escabrosa identitat catalana. Ara respiro millor. Des que he deixat de ser català per ser alliberadament només espanyol em costipo menys i no he agafat cap bronquitis, senyal inequívoca de què la identitat catalana perjudica el sistema immunitari. (Una dada: la neurociència actual adverteix que les relacions tòxiques i maltractadores, així com la infelicitat, escurcen l'esperança de vida).

Quan explico que no em manifestaré (ni mouré un dit) perquè alliberin els presos processistes, quan dic que, segons jo ho veig, a Espanya no hi ha presos polítics, de seguida em salten: llavors estàs a favor que una gent es floreixi a la presó? Aquí ho tens! El xantatge emocional de nou. No hi ha resposta bona a aquesta pregunta: m'he deixat arraconar altre cop pel xantatgista català. He d'escollir entre executar un gir pusil·lànime o exhibir una crueltat que no sento. I, finalment, opto per dir un esqüet: no és el meu problema, ells eren prou grandets i sabien el que es feien, no m'interessa aquest tema. Hi podria afegir: ells no van pensar ni un segon en el malestar que generaven a la societat, en la divisió, en el dany incurable que li infrigien a la cohesió social. Però això darrer no sempre ho dic. Solc optar per la resposta evasiva, que no és la millor ni la que recomana l'assertivitat.

Solen presentar-se també preguntes com: t'estimes més viure en un estat totalitari, en una monarquia tronada, en un país opressor que en un república del poble? Vaja! Aquí cal esmerçar-s'hi una mica més: puc dir que la república és preferible a la monarquia com a principi polític, però tan sols en termes teòrics i generalistes. Perquè si baixem a les concrecions, sí que puc dir que prefereixo la monarquia sueca que la república de Montenegro. De manera que, tal com estan les coses, sí: prefereixo viure a l'Espanya que és una monarquia constitucional, on hi ha un rei que, en els seus discursos, defensa valors més republicans que els que defensen el Trist de Waterloo o el seu vicari, tots dos posseïts per unes temptacions totalitàries escandaloses. Sí, prefereixo l'Espanya amb un rei constitucional que no pas la república (mai explicitada, mai concretada, mai definida) dels catalans de la dreta nacional-populista.

No creus que aquest conflicte es resoldria amb un referèndum que desactivaria la tensió (i el xantatge dels CDR i els tsunamites)? Aquesta pregunta te la plantegen cada dos per tres, i quan es planteja sempre du el xantatge associat: al qui respongui que NO vol un referèndum, se l'acusa de no ser un veritable demòcrata. I llavors cal entrar en una discussió tèrbola i enfangada, on hom es troba cada cop més emmerdat, una discussió que té tota la pinta de poder acabar malament. No parlo d'arribar a les mans, perquè no és el meu estil. No, aquí cal dir que NO passi el que passi: el referèndum no és un instrument més democràtic que unes eleccions sinó tot el contrari. El referèndum ens obliga a escollir sense matisos, i obliga el perdedor (ni que sigui per un vot) a fotre's. En el nostre cas, si perdés el NO, més de la meitat de la ciutadania de la regió perdria la nacionalitat espanyola, se situaria fora del marc europeu i esdevindria súbdit d'una Andorra ampliada. Seria democràtic que passés això per la diferència d'un sol vot? No, no: ni referèndums ni punyetes. Aquí sí que no hem de tolerar el xantatge.

¡Ah! Y mañana, lo prometo, mañana contaré porque ya no soy federalista.

12 de nov. 2019

França és franquista?


Fa poc, un conegut em deia que, si volem saber com és un estat centralista no hem de mirar a en Franco, si no a na França. La broma té gràcia, per aquest joc de paraules que donaria tant de sí. I perquè França és el referent global de la democràcia.

Avui, els defensors de la República de Lil·liput han tingut el goig de conèixer com tracta una república de veritat els qui alteren l'ordre públic en nom d'una mania persecutòria. Els ho han explicat ràpid i clar. No els han llençat gas mostassa, tal com ha dit Antena 3 (després han rectificat), si no gas pebre, que sona com un gas de broma de Mickey Mouse però es veu que cou de veres.

Diran que França és un estat opressor, franquista i semblant al règim de Turquia? No gosaria dir que no ho faran, perquè són capaços d'això i de molt més. A la tv m'he trobat una senyora que, dins d'un cotxe força luxós, aturada a l'autopista per la banda francesa, al Pertús, li diu a la reportera que l'entrevista:
-Ens quedarem aquí fins que Europa es fixi en nosaltres.

Poc després, les pregàries de la senyora oprimida dins d'un cotxe còmode han estat ateses: la policia de la República de veritat l'ha identificada i, a més a més, com a premi, l'ha multada amb 650 euros: en veritat us dic que no es pot demanar res més quan pretens que es fixin en tu.

No sé si aquesta senyora amb ànims de notorietat és la mateixa que, unes hores més tard, a mitja vesprada, ha penjat un tuit on remugava amb amargor: he tornat costipada (al Pertús hi fot un fred que pela), multada i humiliada, i plego perquè només érem 700 revolucionaris i ningú no ens ha vingut a ajudar, amb mi que no hi comptin més, i que si patatim i que si patatam. A hores d'ara la senyora ja és a casa, la criada (una innegable colonitzadora disfressada de criada) li ha preparat un caldo de gallina i la senyora jeu en un sofà, que no és d'Ikea, i llegeix les memòries d'en Jaume Balmes, esperant que li vingui la soneta reparadoreta, després del sacrifici revolucionari.

En diuen Tsunami Democràtic. Ells publiquen cartells amb la inscripció "Tsunami D", com si vulguessin convidar els ciutadans (que no el poble) a posar-li l'adjectiu que comença per "D" al darrera, una endevinalla enjogassada i ocurrent en la línia de totes les propostes que surten de la freda, boirosa i trista vil·la de Waterloo: serà la "D" de "delirant"? Dipsomaníac? Ditiràmbic? La "d" de "deficient" (pel nombre de persones que convoca) o la "d" de "deficitari" perquè els calés de la caixa de resistència han volat enllà, com les orenetes al capdavall de l'estiu?

El poble català (que és un 30% del cens de la ciutadania de Catalunya) no perd l'ocasió de perdre ocasions: mentre ells feien una kermesse maldestra (tant maldestra que fins i tot en cantautor Llach va anar a fer-los passar una mala estona), a Espanya estaven negociant un pacte d'estat del qual en quedaran exclosos, tal com es mereixen. No hi haurà premi a la deslleialtat, ningú no li agafarà el telèfon al Gandalf i, al damunt, refredats i fent gasto de Frenadol. Coses catalanes.

Demà explicaré perquè vaig ser federalista i ja no ho sóc: per poder creure en una Espanya federal cal creure en la lleialtat de les regions, i aquesta no ho és. Aquesta és impresentable. Tant impresentable, que els francesos els han hagut de donar una lliçó. Una lliçoneta. Ni tan sols les armilles grogues no han anat a ajudar els nostres nacionalegoïstes.

10 de nov. 2019

Estàvem cansats de viure bé

Amb en Soler i amics i amigues al bar Fogons de Girona

Estàvem cansats de viure bé i els qui vivien millor es van inventar una estratègia per malviure. O per continuar vivint bé, ells, i per fer-nos malviure a la resta, que som la majoria. Els qui vivien la mar de bé es van empescar que estaven oprimits i ens van voler fotre a tots amb l'argument més ximplet que van trobar. Només volien mantenir verges els seus vells privilegis, ras i curt, i res més que això. Perquè solen confondre els privilegis amb els drets democràtics, dos conceptes que no tenen res a veure.

Feia temps que no llegia un autor català dels que encara escriu en català, més que res perquè el tarannà que han pres la majoria d'aquesta espècie me'ls fa insofribles: més que escriure, inscriuen. De res no em serveix que em diguin que la darrera novel·la de na Teresa Solanas està molt bé, perquè el tuf processista i supremacista m'omple els narius abans d'obrir el seu llibre. A cagar a la via, dic. La vida és massa curta per malaguanyar-la llegint literatura de quilòmetre zero: la literatura no és una albergínia.

La llista d'autors catalans en llengua catalana que m'han dut a avorrir aquesta llengua literària és molt extensa, no suporto aquest to de superioritat moral que gasta el qui, pel fet d'escriure en una llengua minoritària, sent que per això i només per això es mereix un lloc en un parnàs, quin cas, un parnàs de tractors i cols i alls, amb la fira de l'all inclosa. Però, a tomb de l'all, cal dir que qui no té un all té una ceba, i de sobte apareix un autor català que escriu en català i que em retorna a la lectura en la llengua de ma mare: a la cultureta catalana quasi nazi li ha sortit un all, i és un all redemptor. L'Albert Soler és l'all, tossut i merescut, que necessita i que es mereix aquesta cultureta de pàmfils: un batzac, el clatellot que exigeix el nen consentit.

L'Albert, al qui vaig conèixer en persona al capdavall de l'estiu i en un xiringuito de Salt on crec que només ell parlava en català, i molt més tard també, i amb un mèrit inenarrable en una taverna gironina regentada per llatino-afro-americans, cumbia i reguetón, óigame, póngame usted otra que a hores d'ara ja coneix tot el poble català, i on anys enrere van apunyalar un paio que fugí bo i perforat per anar a morir en una altra taverna deu metres enllà, deixant un reguerot de sang plebeua que menava de l'una taverna a l'altra per facilitar les pesquisses dels detectius catalans que mai no en faran cap novel·la perquè intueixen que al darrere de cada llatino-afro-americà s'hi amaga l'ànima d'un colonitzador que ha fet deu mil quilòmetres a través del mar i la misèria amb l'únic objectiu de perjudicar la nostra cultura de castellers, bastoners i ratafiaires i guanyadors de concursos d'all-i-oli, i de fotre la nostra llengua, que fou la d'en Guifré, és l'escriptor que ens feia falta.

En Soler ha recollit una selecció dels articles que ha anat publicant els darrers anys al Diari de Girona, i que tracten del procés. Aquesta cosa que vés a saber qui es va conjuminar per deixar de viure bé, i para joder los últimos años de mi vida, que diu un amic que ha dedicat tota la vida i tota l'energia vital a l'educació i a l'ensenyament de la filosofia, a Catalunya. Els retrats d'algunes de les figures -figurotes- retratades só impagables. I immillorables. Prosa poètica, si m'ho permets, Albert, prosa fascinant. Només cito la de la senyora Rahola, en un dels articles que el llibre m'ha permès de repescar (de descobrir) perquè vaig començar a seguir la prosa fenomenal i descarada i brillant moltes vegades de l'Albert quan ja duia temps tractant de la qüestió i jo no en sabia res.

El procés ens ha dut malviure, dolor, angoixa en dos mesos d'octubre, trencaments amb amics i amb familiars. Jo m'he encarregat de relatar aquesta part del desastre. Però l'Albert fa bé d'explicar que el procés també ens ha dut coses bones: ens hem conegut entre persones que no ens haguérem conegut sense aquesta mosca collonera, i sobretot, ens hem fet grans farts de riure. Tota tragèdia conté una comèdia, en qualsevol desastre humà hi ha el ridícul: quan algú vol construir una èpica nacional el més probable és que construeixi una xirigota rural. I això és el que demostra l'Albert.

Tot i que jo tendeixo, pel meu tarannà o pel meu caràcter, a reportar el malestar existencial d'una deriva nacionalista excloent, perillosa i protofeixista (i ho continuaré fent, li foti a qui li foti), l'Albert Soler em recorda i em demostra que aquesta gent fa riure perquè és menuda, ridícula, pretensiosa sense cap fonament que sustenti un complexe de superioritat tan aberrant.

Tens tota la raó, Albert: el procés és una sarsuela, una opereta bufa. Només cal veure el paperots que hi interpreten el Vivales, el Presidentorra, la Barbie, el xicot de les pestanyes, la senyora que ara lamenta no haver estat empàtica quan no li demanàvem empatia perquè en tenia prou amb saber respectar els drets i les lleis que ens regeixen.

Jo seguiré pensant (i escrivint-ho, si puc) que aquesta gent són males persones. Però t'agraeixo que em facis entendre que també són bubotes grotesques en un guinyol petit de plaça major de poblet, i que ens fan pixar de riure. Quan Catalunya vivia millor que mai se'ls va acudir que podria estar bé fotre Catalunya. Això és obra de gent més estúpida que dolenta, més ridícula que res, més ximpleta que altra cosa. I el seu pas, guinyolesc i ridícul, per aquesta dissortada regió, havia de romandre escrit damunt del paper. Gràcies.

8 de nov. 2019

La oscura ley de la prima Aragonès

Resultat d'imatges de llei aragones
Pues bien, señor Germà Bel: ya puede usted empezar a pensar si me tilda de dogmático o de hipócrita,
o de ambas cosas a la vez.
Y tiene usted suerte de que no soy conspiranoico,
ya que su nombre me podría llevar a temer que usted tiene algo que ver con Luzbel.

Quizás con tanto ruido de banderas, humo de calles quemadas para certificar de quien son (la quemé porque era mía) y las acampadas, tan multicolores como ridículas, la oscura historia de la Ley Aragonès, que por ahora es un proyecto, está pasando desapercibida, como el gusano que circula bajo la tierra, camino de la lechuga. El populismo nacionalista suele usar los mismos trucos en todas partes y a lo ancho de los años: agita las banderas y las emociones primarias mientras diseña leyes, normativas y decretos para beneficiar a un determinado modelo económico, que es lo que de veras pretenden. Léanse "El orden del día" de Éric Vuillard y lo comprenderán. Ese modelo no es, precisamente, el que mejora la vida de la mayoría: es justamente la economía que enriquece a los ricos y empobrece a los pobres.

La llamada "ley Aragonès", conocida por este nombre porque la promueve el conselleret Aragonès -este niño con barba que vicepreside el gobiernito catalán-, propone privatizar de una vez y por todas el tercer sector y una buena parte de la educación, y todo de una sola tacada. ¿Saben ustedes quién será el principal beneficiario de esa ley? Un economista del diario Ara (vaya mamarrachada de periódico) que se llama Germà Bel la defiende, y con eso basta para preocuparse en serio.

Hagan sus apuestas. Pero les advierto, de antemano, que el beneficiario último de la ley Aragonès no será el gurú-fantasma neoliberal del procesismo, el señorito Sala-Martín. Segunda pista: tampoco será ninguno de los empresarios de la ANC, ni de los amiguetes de Canadell, el gasolinero petulante. Tampoco será Josep Guardiola, ni Sandro Rosell. En efecto: será el señor Florentino Pérez, al que presentan, en los programas de la Tv3, como el enemigo público de Cataluña número 1. ¿Sorprendidos? Seguro que, a día de hoy, pocos se sorprenderán.

El entramado de empresas de Florentino Pérez no se limita a la industria ni al petróleo ni a la bolsa: sus largos tentáculos también controlan la empresa "social". Hay que buscar un poco y uno debe documentarse. Pero ahí está. No se entiende de qué cosa hablan los nacionalistas cuando hablan de "soberanía": el soberano de las autopistas catalanas, por nombrar un solo asunto, es el señor Pérez. Y es el soberano de las autopistas catalanas desde que el señor Torra preside la Generalitat.

El proyecto de Aragonès es tremendamente neoliberal, y un ejemplo diáfano del modelo de república catalana que pretenden nuestros queridos procesistas. Eso lo cuento en especial para mis colegas que todavía tragan con la tontería de que la república catalana será una república de lo social, del pueblo, de las clases humildes. Se lo cuento a los tarugos peligrosos y euforizados de la Cup, que llevan años contando que primero es lo nacional y luego vendrá lo social: pues bien, aquí lo tienen escrito, en los artículos de la ley del oscuro Aragonès, el chico con aspecto de adolescente imberbe pero paradójicamente barbudo y con abuelete falangista. El chaval Aragonès se les adelanta a la Cup y les cuenta que primero será lo social (o sea, lo antisocial) y luego lo nacional: primero lo privatizamos todo y luego ya vendrá la nación. Vamos a ver como actúa la Cup con la oscuridad del chaval Aragonès, me encantará verlo: ¿seguirán como los ciegos al tuerto? ¿Antepondrán la banderita de marras? No lo descarto: a tontería no les gana nadie.

Aunque el voto de la Cup, a favor o en contra de la ley del chavalito Aragonès, es muy posible que no importe. A la ley Aragonès, se lo adelanto, la podrían votar Ciudadanos, Convergència y el PP (hablo del Parlamentito catalán). Esta ley favorece a los principios de la economía neoliberal que propugnan todos ellos: en eso, quizás ya se han dado cuenta, están de acuerdo y votan conjuntamente los partidos de la zona derecha. Creo que los únicos que no se han caído del guindo son los orates de la Cup. Doy por hecho que los Comuns y el Psc no la votarán, aunque tampoco pondría la mano en el fuego por ambos. Lo digo por si acaso.

Las banderas, en Cataluña, nos impiden ver el paisaje. Y como Aragonès sabe eso, redacta los artículos neoliberales de su ley oculto en la sombra de las esteladas y de los chavalillos que lanzan ladrillos o baldosas, qué más da. ¿Se han dado cuenta ustedes de que Aragonès es gris, discreto, sutil y melifluo? ¿Se han dado cuenta de que no participa en las redes, de que no publica columnas en la prensa, de que no se prodiga?. Que el humo de los contenedores no les impida ver el paisaje de una Cataluña en venta, rendida y decadente.

Cosas como la ley Aragonès deberían abrir los ojos a los ya pocos que, aunque nacionalseparatistas, creen en la inocente bondad de unos patriotas que se rasgan las vestiduras por la patria y sugieren que se dejarían inmolar por ella. El nacionalismo es el desastre, la guerra y la pérdida definitiva de la soberanía, la desaparición de la democracia. Y nada más.

7 de nov. 2019

Miquel Cartisano y el dueño de las sombras

Esta es la nueva reseña animada de un libro que me permite hablar de mi amigo Miquel, de su libro profundo, de la ocultación del barraquismo en una Barcelona que, queriendo ser atractiva, se ha vestido como una meretriz decadente, de las editoriales pequeñas y de otras miserias. Todas ellas miserias, todas ellas humanas.

5 de nov. 2019

Repensar "Ciutat Morta"

Resultat d'imatges de ciutat morta

A los catalanes, incluso (o más) a los "catalanes de tota la vida" nos toca repensar, repensarnos a fondo y de arriba a abajo. Lo digo muy en serio. Llevo unos años repensándome y lo hago gracias al "procés", un artilugio supremacista y antidemocrático que me ha facilitado la nada fácil tarea de deseducarme para educarme de nuevo: he desvelado el velo de la Maia catalanista que me enturbió la mirada durante años. Aunque tengo la excusa de que tuve la mente velada porque era pequeñito, eso no me quita el bochorno muy molesto de aceptar que el catalanismo me tuvo secuestrado durante años y yo tan contento, y casi convencido de que los catalanes éramos más europeos, más cultos y más mejores que el resto de los españoles. Gracias a mis viajes por España, pero sobretodo gracias al "procés", ahora ya se que los catalanes somos como todos o peores, y con el agravante de sufrir una grave disonancia cognitiva que nos induce a sentirnos mejores, y a sublimar que Cataluña es, posiblemente, un reducto feudal y carlista, retrógrado y penoso dentro de una España democrática y constitucional.

Cuando uno se repiensa descubre un montón de trampas en las que cayó, ingenuo y de bruces. Una de ellas es un documental que aplaudí hace unos pocos años: se trata de "Ciutat morta" (2014), film documental premiado en un festival de Málaga y que Tv3 se negó a divulgar en un principio y a lo que luego accedió, debido a una supuesta presión popular más bien explicable por el auge que experimentaba la Cup en aquellos años. "Ciutat morta" era el relato de unos hechos violentos acaecidos en Barcelona y en el entorno del mundo okupa, en el que se relataba la represión de este movimiento y la construcción de un relato culpabilizador del mismo. Un relato en el que el entonces concejal de seguridad de Barcelona por Convergència (Joaquim Forn, hoy uno de los presos por sedición y malversación) se llevaba un papelón lastimoso, ya que el documental le retrataba como un tipo sin escrúpulos a la hora de acusar a los okupas de violentos. En aquellos años, no tan lejanos, los convergentes eran muy del orden y mucho del orden, y no les temblaba el pulso cuando acusaban de disturbios y de violentos a los adversarios. Se podría dar una paradoja inquietante: quienes entonces acusaban a Forn de ser un represor compulsivo, hoy pueden estar exigiendo su amnistía por reprimido.

El documental "Ciutat morta" presentaba a los detenidos por los hechos del Cine Princesa como las víctimas casi inocentes de una violencia sobretodo policial e institucional, fruto de un constructo destinado a culpabilizar a los idealistas y los okupas. El documental incurre en un cierto dramatismo facilón y presenta grietas argumentales, pero la verdad es que cuela bastante bien. De modo que yo, que pienso sobre la propiedad privada casi lo mismo que pensaban Rousseau y Marx, enseguida escribí, me posicioné y me manifesté en defensa de aquellas víctimas de un proceso que presentaba toda la pinta de ser un montaje policial y convergente. El alcalde de Barcelona era el señorito Trías.

Sin embargo pasaron los años y tuve que repensar el asunto. El grupo político de Ada Colau diría que se benefició bastante del clima que propició "Ciutat morta" en las siguientes elecciones: los convergentes perdieron las elecciones municipales, gracias a Dios. Pero a día de hoy se debe repensar todo el asunto: ¿eran los okupas víctimas de un complot policial y nada más?

No soy nada conspiranoico: para ser conspiranoico se debe creer que en la especie humana hay conjuras de cerebritos brillantes capaces de urdir tramas perfectas, tramas magistrales y mentes que jamás caerán en ningún error que las revele. Eso es imposible, y lo es empíricamente: por eso tiendo a aceptar la teoría oficial sobre el asesinato de JFK, que presenta el magnicidio como el resultado de varias estupideces casualmente coincidentes, una aplicación criminal de la Ley de Murphy.

Para creer que en los sucesos del cine Princesa de Barcelona hubo conspiración diabólica para demonizar a un colectivo se debería aceptar que mentes como la del señor Forn tramaron una trama casi perfecta, y me resulta imposible creer eso. Más todavía cuando, en estos días, se está juzgando a uno de los acusados por aquellos hechos a uno de los implicados, que salió en libertad poco después y aprovechó su liberación para matar a golpes a un hombre, en Zaragoza, parece ser que por discrepar ideológicamente y por llevar unos tirantes con el estampado de la bandera de España. Quizás este encausado en el cine Princesa (al que se le acusaba de haber dejado parapléjico a un agente de la Guardia Urbana) no era el hippy feliz e inocente que se presenta en "Ciutat morta". A los directores de "Ciutat morta" les faltó investigación. O la soslayaron. Es imposible dilucidar este extremo.

Hay un medio (que no nombro ni enlazo) en el que se cuenta que el acusado es nieto de un militar de la dictadura chilena, y no soy capaz de comprender qué aporta el dato filogenético. Bakunin pertenecía a la aristocracia rusa, Marx era de buena familia, Hitler era hijo de un empleado ferroviario austríaco de nivel ínfimo, Himmler un discretísimo auxiliar administrativo y Faulkner desempeñó trabajos humillantes en la frontera del lumpen laboral, Roberto Bolaño fue vigilante de párkings y recepcionista de un cámping, Laura Borrás es rica y poderosa, pero jamás le ha aportado nada relevante a la cultura.

Gracias al "procés" debo repensar mi antigua adhesión entusiasta a "Ciutat morta". Me dejé llevar por la presión del grupo y la efervescencia contra los convergentes. Contra los convergentes sigo ahí, a día de hoy, se llamen como se llamen y tengan la sede en la calle de Córcega o en el número 34 de la Avenida del Abogado de Waterloo, pero lo otro ha cambiado. Al fin y al cabo, si a alguien le benefició "Ciutat morta" fue a los votantes de la Cup, y al fin y al cabo la Cup, poco después, se hincó de rodillas a los pies de Convergència o como diablos se llame ahora la formación del sátrapa Pujol.

Cosas veredes, amigo Sancho, que haránte repensar.

3 de nov. 2019

¿Adoctrinamiento en las aulas?

Resultat d'imatges de espardenya de set vetes

La primera vez que escuché hablar de "adoctrinamiento en las aulas" me entró la risa. Cuando alguien planteó el concepto para contar un fenómeno que se daba en las aulas catalanas, yo trabajaba en un colegio de primaria situado en un suburbio post-barraquista en donde lo catalán era una anécdota chistosa. A pesar de las recomendaciones repetidas por parte de la dirección a los docentes ("recordad que el catalán es la lengua vehicular y bla bla bla"), ni tan solo la dirección se lo creía mucho: sus recordatorios tenían el aspecto de un salmo que se recita por obligación, sin fe ni convicción, solo para que conste que se ha recitado alguna vez. Quién no ha pisado estos barrios (en Cataluña hay centenares de ellos) no lo puede entender.

Incluso la inspectora de educación, una de las mejores que he conocido, sugirió que, en este centro, la lengua catalana debería tener el mismo trato que una lengua extranjera, pongamos el inglés por ejemplo.

De modo que algunos nos reímos bastante de las advertencias que se lanzaban sobre el riesgo del "adoctrinamiento", advertencias procedentes de despachos lejanos, salidas de cuerpos de traje y corbata y repeinados, cuerpos que jamás habían puesto su sombra en ese barrio.

Pero pasaron los años y cambié de centro de trabajo, y vi más cosas. Y luego el "procés", del que nos reíamos también (por entonces también era algo de señores de traje y corbata, repeinados, y de señoras con abrigos caros), estalló como una flor pútrida, y aunque hablaban de una revolución de las sonrisas, muchos vimos asomar los colmillos de una vieja pesadilla postromántica en la sonrisa revolucionaria, y por fin dejamos de reírnos. El "procés", en su punto álgido, tuvo la virtud de abrirnos los ojos a muchos. En mi caso me puse a recordar, a repasar, a estudiar y a analizar cantidad de cosas que daba por casi supuestas. Así, un día, recordé un disco que había escuchado en mi tierna infancia: "Història de Catalunya amb cançons", disco con una docena de canciones que contaban la historia de un país imaginario como si en realidad hubiese existido. Era un disco para niños. La historia de Cataluña, en aquel disco, empezaba nada más y nada menos que en... ¡la prehistoria!. Tal como lo oyen. Allí se recopilaban los grandes mitos: Guifré el Pil·lós, la corona "catalano-aragonesa", y etcétera, sin ninguna mesura para con la falsedad ni ninguna vergüenza por darle a la leyenda valor de ciencia. Creo que ese disco fue mi primer contacto con lo que ahora se denomina "fake news", eso de la postverdad: ¿a quién le importa la verdad cuando la mentira nos cuenta lo que nos gusta escuchar?.

Se habla a veces de que en las aulas catalanas se aprende a odiar a España. Debo decir que eso es falso. No puedo negar que exista algún maestro integrista que suelte discursos nacionalistas agresivos, pero del mismo modo que puede existir el maestro talibán, también existo yo, que siempre he evitado cualquier mención al asunto y que abogo, si me sacan el tema, por argumentar que se deben evitar las cuestiones que dividen: en las aulas no debe entrar la religión, el nacionalismo o el fútbol, ya que esos tres elementos solo producen enfrentamiento (y enfrentamiento estéril), debates sin conclusión válida y malestar en la convivencia: nada de eso favorece el aprendizaje, nada aporta evidencias científicas, nada de eso nos hace mejores.

No se educa en el odio a España porque es innecesario: España no se nombra. Y listos. En los programas y los currículums no hay España. Hay una Cataluña que es nación, que tiene una historia propia desligada de la del mundo, lengua propia, literatura propia y tradiciones, eso sobretodo, tradiciones por doquier, para todo, todo el año. Y deportes. Por si no lo sabían ustedes, hay deportes catalanes.

¿Cuáles son los deportes catalanes? se preguntarán ustedes. Y lo mismo hice yo, preguntarlo, cuando un día asistía a la reunión de coordinación de una jornada deportiva. "Les bitlles catalanes"(variante más bien cazurra y peligrosa del juego de los bolos), me respondieron alzando una ceja, como si se horrorizasen de mi ignorancia supina. "¡I el llançament d'espardenya!" apostilló otro. ¿El lanzamiento de alpargata? Más de medio siglo de vida sobre el planeta Tierra y hoy me entero de que existe un deporte llamado "lanzamiento de alpargata". Pues eso. Este deporte precisa de una alpargata de "set vetes" que se lanza por entre las piernas y gana el que la lanza más lejos. Me pregunté si también sería deporte catalán el lanzamiento de tapón de botella de ratafía. No se rían ni lo descarten.

Solo cuando España no existe se puede presentar la guerra de Sucesión como una guerra de "España contra Cataluña" y lo mismo sucede con la Guerra Civil: de repente entran unas tropas "españolas" en Cataluña y nos invaden. Para que el relato funcione, se debe obviar (y se obvia, por lo tanto) que los catalanes salieron a aplaudir a las tropas de Franco y llenaron la Avenida Diagonal en 1939 de un modo muy parecido a cuando los independentistas de la ANC (de Forcadell) la llenaron para saludar la bandera estrellada del totalitarismo actual. Una vez solté que se debía comparar la resistencia de Madrid ante Franco con los aplausos de Barcelona a Franco, y me cayó la del pulpo. Pero la verdad es tozuda: en Madrid hubo una resistencia feroz, con trincheras y muertos y batallas. En Barcelona, una multitud de catalanes vitoreando al victorioso. Ni un solo tiro.

No se educa el odio a España en las aulas (salvo en casos que rozan la obsesión o el trastorno mental, digo yo), pero eso no sucede porqué es innecesario: basta con no mencionar a España durante la escolaridad. Y crear así el imaginario de que Cataluña es una entidad corpórea e histórica, con una historia que empezó en el paleolítico y que, sin solución de continuidad llega hasta hoy. Basta con contar que Cataluña tiene una lengua "propia", que existe una forma de ser catalán (una y solo una) y que, en los ratos de ocio, uno puede gozar del amplio repertorio de coros y danzas catalanas, y de un sinfín de tradiciones muy divertidas, como lo es lanzar alpargatas. O subirnos los unos encima de los otros a ver quien se desnuca el primero, se permiten apuestas.

Desde que empecé mi proceso (largo y nada fácil) de deseducarme en todo lo que me habían enseñado, se me abrieron los ojos y me sonrojé, y todavía me sonrojo hoy, avergonzado de mí mismo por lo que me creí. ¿Cómo diablos pude creerme tal sarta infinita de patrañas románticas que escuché? Y lo más difícil todavía: ¿cómo lo hacemos para deseducar a las generaciones educadas en las enfermizas fantasías del nacionalismo romántico del XIX, para reconducirlas a la racionalidad?.

¿Cómo lo hacemos para llevarnos hacia las evidencias históricas y científicas, hacia los valores de la democracia y de la ilustración?. No tengo ni idea, pero se admiten propuestas. Mejor dicho: se necesitan propuestas sensatas, propuestas y programas que nos saquen a los catalanes de la turbia tiniebla post-romántica (ahora llamada populismo nacionalista) y nos lleven a la racionalidad, que es el único lugar de la convivencia democrática. Es muy urgente. De lo contrario, pronto vamos a vernos regresados a un pasado oscuro de feudalismo (feudalismo con aplicaciones de telefonía móvil, pero feudalismo al fin y al cabo), la ciudadanía reducida a "pueblo" y las mentes enturbiadas por los delirios de una patria estéril e inviable. Sometidos a la infamia, a la nostalgia de algo que pudo haber sido pero no fue ni será, sometidos al delirio de una patria feudal horrible. El futuro de Cataluña no es nacionalista.