28 oct. 2011

Ho sento, t'has equivocat de número


No deu existir el sortilegi ni la càbala numèrica que pugui matar, ni tampoc la que pugui ressuscitar els morts. Estem molt sols i els números són distants, abstractes. A mida que creix el número de l'edat tot es torna estrany. Tu mateix al teu mirall, i aquesta xifra que ja no diu res de tu. Tot d'una, el segle XVIII et sembla més fraternal i comprensible que el XXI, que és el segle que t'expulsarà del món.

La ciència abasta quantitats astronòmiques, però l'astronomia no diu res de nosaltres. Tant me fot si el planeta va néixer fa dos-cents o dos-cents mil milions d'anys. Si l'infern creix, s'escalfa o es refreda. Jo tinc el meu petit infern, com el meu minúscul jardí al balcó, amb quatre testos.


Fa quatre dies vaig entrar en una botiga de la cadena Natura a buscar unes barretes d'encens, i vaig sortir-ne amb  l'edició de El árbol de la ciencia, del Pío Baroja. Alianza editorial. Vuit euros i mig, una edició de butxaca. Recordo que aquesta novel·la deuria ser lectura obligatòria, a tercer de BUP o al COU de lletres.


No recordo gens com deuria ser aquella lectura, però gairbé segur que em vaig defensar prou bé a l'examen, i és molt probable que l'aprovés. Em demano què deuria pensar quan llegia

En casi todos los momentos de su vida, Andrés experimentaba la sensación de sentirse solo y abandonado.
La muerte de su madre le había dejado un gran vacío en el alma y una inclinación por la tristeza.

Penso de sobte en aquest Andrés. Em van posar Lluís de nom, però com que vaig néixer el trenta de novembre (que és el dia de sant Andreu) va anar de ben poc que no em posen Andreu per una casualitat numèrica.

Pàgina 15. Com els quinze anys. Dels quals en fa trenta-un. Nombres imparells. El trenta-u deu ser nombre primer? En trenta dies -si fa no fa- en compliré quaranta-set. Tinc un company de feina de seixanta-quatre que em sembla grotesc, un vell verd. I una companya de vint-i-set que trobo càndida (i sento que la candidesa és una possibilitat de la joventut, i la joventut de la ximpleria).


S'apropa la nit de difunts. He comprat tres espelmes, i a casa en tinc quatre. Seran set.


10 comentaris:

  1. El tema de la numerologia es molt interessant, per exemple, la suma de les lletres de Lluis no es la mateixa que de Andres. Sabies que hi ha gent que es canvia el nom, perquè numerologicament els hi doni bona sort?
    I l'arbol de la ciència, a mi, me'l van fer llegir a Cou.
    (El títol es boníssim del teu apunt)

    ResponElimina
  2. Set, com els pecats, com els colors de l'arc de Sant Martí, representant la plenitud, la perfecció. Però sí, potser m'he equivocat de número.

    ResponElimina
  3. Aris: reconec que a mi també m'agrada la numerologia. Em passa com amb d'altres coses, que després de llegir Jung me les miro amb uns altres ulls. No crec que em canviés el nom per aquesta qüestió: només me'l canviaria si em canvio de sexe, i llavors em diré Lulú.

    ResponElimina
  4. Joan: el set sembla que sí, que indica plenitud. Abans els números de telèfon tenien set xifres, i era més metafísic això de trucar... Fins i tot si ha estat per error.

    ResponElimina
  5. No queda otra. A veces hay que limpiar el camino nuevo tirando trastos viejos. Pienso que la mejor manera de volver a echar a andar es deshacer el lastre. Arrastramos tanto...
    Un abrazo, Lluís.

    ResponElimina
  6. Sempre he pensat que els números són un recurs fàcil per fer encaixar les coses. Com que totes les combinacions són possibles podem connotar qualsevol resultat.

    Em quedo amb la matèria fosca, que és allò que queda després d'haver-ho comptat tot. I de matèria fosca n'hi ha més que de cap altra cosa.

    Més enllà dels números, tot encara és possible. Però els dit continuaran comptant movent-se un a un, com si busquessin trobar una melodia que només trobarem després d'anotar el darrer número: l'infinit.

    ResponElimina
  7. La numerologia, com tantes altres coses, no és el meu fort. Sempre he cregut que el simbolisme li donem a posteriori i això ens permet fer encaixar el que no encaixa.

    Jo em dic Albert perquè un autobús va esclafar un oncle que així es deia abans que jo nasqués. Sinó m'hagués dit Víctor... Tot és aleatori, fins i tot els companys de viatge que et toquen, bé siguin vells verds o joves càndides.

    ResponElimina
  8. Enric: tens tota la raó, sempre podem encaixar les coses segons les nostres neures. Això de la matèria fosca, però, és molt més interessant. Ve a ser com l'inconscient dels psicoanalistes.

    ResponElimina
  9. Galderich: no sé com em sentiria si dugués el nom per un motiu com aquest, he recordat el cas de Salvador Dalí. El seu germà gran va ser un albat, al qual li van posar "Salvador", i després van repetir el nom amb el segon fill. Ell va poder veure sempre la tomba del Salvador Dalí al cementiri del poble.

    ResponElimina
  10. Ahir vaig tenir 1 trucada per equivocació. Van demanar per "Àngela" i vaig contestar que s'havien equivocat i em vaig sentir molt estranya. Vaig recordar la peli Tierra del Medem. I al vespre vaig menjar 6 castanyes i 1 moniato que em van costar 1.4 euros. Després vaig encendre 4 espelmes.

    ResponElimina