27 de jul. 2010

L'estiu i les fantasies blogaires del senyor Kurtz

Encara està per fer la sociologia del blogaire i de la blogaire. L'arribada de l'estiu dóna dades i informacions. Si ens limitem a mirar-ho estadísticament, tothom diria que el blogaire plega a partir de cert moment del mes de juliol. No tan sols perquè està de vacances -tan sols això voldria dir que té més temps per a escriure- sinó perquè es pot permetre un viatge llarg: només l'absència explica l'abandonament del seu blog.

La primera conclusió, doncs, ens parla d'un blogaire amb un nivell econòmic que podem situar a la franja mitja-alta. El blogaire seria un sinònim de privilegiat, d'afortunat. Poc afectat per la crisi, segueix comportant-se com sempre ha fet: si és estiu té vacances, i si té vacances fa un viatge, carretera i manta (o avió i hotel). A priori, per tant, el perfil del blogaire podria ser una persona d'edat mitjana, amb una feina blindada pel funcionariat públic o per un sòlid contracte indefinit, o bé un professional autònom, ja tan sols imaginable en determinats sectors de l'economia -que tenen una espantosa tendència a la reducció.

Diuen les xifres oficials que al nostre país l'accés a internet se circumscriu al 50% de la població. Sona estrany, perquè algú ens vol fer creure que tots formem part de la xarxa, i que la xarxa és feliçment universal. Doncs no: cal descomptar-ne la gent amb rendes massa baixes per a plantejar-se la quota ADSL, els pobladors de països en vies de desenvolupament, els objectors a internet, els qui consten com a analfabets digitals -per voluntat expressa o per causa de força major.

El blog és per tant una mena d'il·lusió fàtua, i un territori cedit a l'egocentrisme guay. Si algú pensava que era un instrument de comunicació, només cal que analitzi les actualitzacions estivals. Ho sento però estic de vacances, diuen, i em temo que en unes setmanes tocarà veure fotografies de fabulosos viatges transoceànics, transnacionals o senzillament envejables.

Potser estic enfadat perquè la meva realitat econòmica -i tangencialment personal- em deixa a casa. I tot i així no em puc queixar, que tinc el cotxe al pàrquing. I amb benzina al dipòsit, coses que em permeten anar avui a la platja i demà a banyar-me en un embassament. També puc anar al cinema, o llogar pelis en DVD i posar-les al portàtil.


Però vulguis que no, em sento lleugerament proper al senyor Kurtz: perdut en un indret remot del riu i desconnectat.



Tampoc no vull ser especialment underground: jo també marxaré uns dies, més aviat pocs.

6 comentaris:

  1. T'has deixat els jubilats en el teu recull ;-)

    ResponElimina
  2. El blog és egocèntric, sens dubte, i aquest és un altre dels motius pels quals la blogosfera s'alenteix a l'estiu: falten lectors! Els blogaires que no se'n van de vacances frenen també perquè no hi ha tants lectors disponibles...

    ResponElimina
  3. Té raó en Ramón, i els jubilats que estem tot l'any de vacances, qué?
    Jo enguany no faig vacances oficialment (hem de casar la petita al setembre) però segueixo amb al mateix ritme de post diari, encara que les visites hagin baixat un 40%, si és igual, el pur plaer endogàmic personal, o la necessitat d'explicar coses no compten les visites.

    ResponElimina
  4. Digues-me pija, guailis i funcionària, però jo no faré vacances, no, jo estiuejaré, que és molt diferent, és molt més senyor,on vas a parar, un mes sencer!!!
    Faig fàstic, prou que ho sé.

    ResponElimina
  5. Em sembla un bon nom per a un blog: "Digues-me pija, guailis i funcionària". Què dic un blog, un llibre!

    ResponElimina
  6. Marta: tens tota la raó, i el títol té "ganxo" comercial. Si escrius aquest llibre, te'n faig el pròleg!
    Per cert que fas honor al nom del teu blog: volar de nit amb motiu, perquè els teus comentaris sempre apareixen després de mitjanit.

    ResponElimina