Ego: el nou joc de Lego

Hi haurà musclos al vapor i vi negre. Tot negre, diguéssim.

NOU BLOG! (i balanç ràpid d'aquest)

1. El blog nou

Anunciar un naixement és més agradable que anunciar una mort. I tenint en compte que la mort dels Mil dimonis ja està explicada a l'entrada de sota, no cal tornar-hi.

(La mort no exclou del tot la ressurrecció: ja sé que és improbable, però milions de persones de tot el món afirmen que ha passat una vegada. Diuen que fou un tipus, a Palestina, ara fa cosa de 1.977 anys i uns mesos. També ho sosté un venerable vellet que viu a Roma, i no li ha anat pas malament del tot. La mort tampoc no sembla un fenomen decisiu: passejant pels carrers i les places del país, sovint dubto de la mort del dictador, aquell del bigotet i la veu esmolada).

Però tornem al naixement. Començaré pel començament, que és l'instant de la concepció. Sempre renegava de mi mateix perquè escriure als Mil dimonis em treia el temps de dedicar-me a la meva novel·la, però no podia parar d'escriure al blog. De manera que així es produí el coit engendrador: escriure la novel·la al blog. Tot i que d'això se'n podria dir un coit de conveniència, calia que fos un acte digne, net, més lluminós. Com anar-se'n a fer-ho en un bonic hotel de muntanya, en un indret especial. Sense impureses (el plaer d'embrutar-se de nou és el que fa més digne la dutxa). Estava pensant en aquell hotelet tan bonic que hi ha a l'entrada de Ciurana, abocat al precipici.

Aquest és el lloc:

http://lasegonamort.blogspot.com/

2. Balanç dels Mil dimonis

Uix, quina mandra. Jo he de fer balanç de les meves coses? Per què no el fas tu, el balanç?

-Collons, ja era hora...!

Nota: no cal deixar comentaris aquí. Si en tens ganes, prefereixo que ho facis al nou. Ho dic per no destorbar gaire la pau dels morts, però com que no es queixen no és important, ni està prohibit fer soroll allà on et plagui: ahir a la nit, per exemple, els seguidors del Barça no em van demanar permís per a proclamar la seva alegria, a quarts de dotze de la nit i fins ben entrada la matinada. Es veu que una esfera de cuir plena de logotips va traspassar una línia blanca pintada damunt d'un camp d'herba.

Galderich bin Laden

Galderich (primer per la dreta) sosté el llibre Deconstruint Ossama, fardant de tenir-lo i mofant-se dels qui no el tenim.

Tot fou culpa d'en Galderich. Com que és un tipus més o menys conegut en certs cercles, és possible que tingui més amics que no pas jo -que sóc de tarannà poc sociable- i que aquests se sentin incomodats o bé ofesos per aquesta primera oració. Els seus amics no saben que estan de sort, perquè la meva intenció original era titular aquesta redacció amb un poderós

Galderich, et mataré.

No ho he fet. Sé que un títol agressiu desvetlla els vigilants i les vigilantes de la decència als blogs, aquelles persones que guaiten i puneixen a la plaça pública els qui fan actes impropis o diuen paraules fora de to. Aquesta primera censura que m'he aplicat a mi mateix no em priva d'exposar totes les desgràcies que he viscut per culpa d'ell, d'en Galderich.

En Galderich va escriure un article molt bo -tot sigui dit- sobre un llibre d'en Joan Fontcuberta, i li vaig enviar un correu demanant-li on podria aconseguir-lo. Em va respondre gentilment:
-A la Central del carrer Elisabets o a Loring, carrer Gravina.
No era gens conscient de l'infern on m'enviava. Però tal com passa amb la llei, el desconeixement no és excusa  ni eximeix de càstigs.

Aquesta tarda he mirat per la finestra i he vist com s'encapotava el cel, però tot i així me n'he anat a buscar el llibre. He posat els trenta-cinc euros que val l'exemplar dins de la cartera i xino-xano cap al centre. El primer contratemps m'ha sobrevingut al metro. Sense adonar-me'n, provant de fer-me un lloc al món atepeït del vagó, m'he interposat entre dues senyores sordmudes, de manera que impedia el seu diàleg de signes. M'ho han fet saber amb un elegant cop de colze a la costella flotant, i ho he entès perfectament. Fins i tot he fet un gest que volia dir ho sento molt, perdoni'm. Ara que ho relato me n'adono que, en aquell moment, el meu ànim encara era prou bo, romania intacte.

A La Central, una dependenta que oculta uns ulls menuts i verd-aigua-estancada rere una caiguda de cabell roig em diu que fa pocs dies van vendre el darrer. Que el puc encarregar si li deixo el mail. No cal, li dic, me'n vaig a provar sort a una altra llibreria. Ella aixeca els cabells per veure l'estúpid que té al davant i fa la ganyota que vol dir: i a mi què m'importa on vagis? Finalment, s'acomiada de mi amb un sarcàstic moltes gràcies. Surto de la llibreria arranat a la prestatgeria de la dreta, i m'aturo davant de narrativa catalana per autors. Quan arribo a la B aixeco els ulls i busco els Bosch. Sé que no ho hauria de fer, sí, ja ho sé. Però no hi puc fer més. És molt humiliant veure que no hi sóc, i molt vexador trobar-hi invariablement la Lolita i l'Alfred. És la pega que té ser català -o viure a Catalunya: és un país petit, on ens coneixem i tots ens tenim molta mania i molta enveja. Cony de país.

Travesso la plaça Castella, on hi ha una batussa impressionant entre un grup de robustos caps rapats i una colla de fumetes d'estètica Mano Negra. Veig que pinten bastos per als bons, de manera que avanço el peu esquerre en direcció al combat, disposat a fer justícia i escarmentar els fatxes. Però vet aquí que si un peu se sentia com Perceval, l'altre és pres per un seny de botiguer de l'Eixample, i m'atura. Fa ben fet: calculo la massa corporal de què disposo, i la comparo amb les masses dels rapats. És ben obvi que al primer mastegot que m'endinyi un d'aquests bulldogs deixaré un estampat sangonós a la sortida d'incendis de La Vanguardia, i això seria espantós, tant per a la meva columna vertebral com per a la meva autoestima. No cal dir-ho: passo de llarg com un covard de merda.

Quan arribo a Loring trobo la dependenta atabalada amb una piràmide de facturació, i és ben obvi que la meva presència la destorba. Me n'adono que falta poc per sant Jordi, deu ser molt emprenyador demanar rareses en aquests dies. M'ho fa saber de forma elegant: durant dos minuts segueix teclejant, com si jo no hi fos.
-Busco un llibre de Joan Fontcuberta, Deconstruint Ossama, amb cobertes islàmiques... -balbucejo en veu baixa, solidari de la feinada que té damunt la taula.
Ella canvia de pantalla i tecleja. Fa un gest amb els llavis, com si mengés un xiclet caducat o de gust nefast.
-Des del dos mil vuit que no el tenim. Ara, que si vols em deixes el teu mail.
En aquest instant entra una parella de guiris anglosaxons, cridant per demanar si tenen una història del jazz. L'estupidesa del món és infinita, penso.
-Lluisba noranta-cinc -dic l'adreça de correu, però els crits dels bàrbars sonen molt més.
-Lluïsa? -demana la dependenta, i alça la mirada per primer cop, per veure el transexual que té al davant sense haver-se'n adonat.
-Lluïsa no, lluisba. Llu-is-ba. B i A són les inicials dels meus cognoms... -però em penso que no acabo la frase, giro els peus i m'encaro a la sortida. Desitjo amb totes les meves forces que a Loring no tinguin ni un puto llibre sobre jazz. Abans d'atènyer la porta sento la noia:
-Jazz? Sí, en tenim tota una secció, allà al fons.

Prenc el metro -línia lila-. Al meu costat hi ha una actriu de sèries de TV3, molt guapa. Empeny un cotxet amb una criatura d'un any, una monada. Li somric mentre ella diposita la roda davantera dreta del cotxet sobre el meu peu esquerre. Seguim així fins a la parada de Passeig de Gràcia.

Quan ixo al carrer espurneja. Porto unes sabates del tot inapropiades en cas de pluja. La darrera vegada que em va passar això vaig agafar una galipàndria de l'hòstia.

No sé quants amics incondicionals té en Galderich. Però jo crec que si algun d'ells ha llegit fins aquí, una mica sí que deu haver empatitzat amb mi. Això no em treu -naturalment- les ganes que tinc de passar-lo per la cimitarra.

Nota bene:

• Tot això que he explicat és completament veritat, i veritat de la bona. Tan sols he obviat les coses boniques i alegres que m'han passat -així com les neutres- per no desfer l'encant del relat. Només afegiré que he gastat els trenta-cinc eurus en llibres. Cosa rara en mi, que no faig mai despeses innecessàries perquè és la meva forma de contribuir a la destrucció del sistema.
• Els mots cony, merda, hòstia i puto estan posats per a no defraudar els lectors/es que troben inadequat que un mestre de primària s'expressi en termes malsonants. També estan dedicats als lectors/es pietosos, que encaren la setmana santa amb il·lusió de beats i beates. 

Confessions veritables

1. Confessar-se per escrit

Escric en una terrassa del Passeig de Maragall. Les sis de la tarda, fa un sol discret i l'aire dispersa el fum de la cigarreta dins el núvol tosc i fosc dels gasos dels cotxes. Estic sol. Escric però alço la mirada sovint, per no perdre'm els detalls dels homes i dones que van amunt i avall. Observo roba, pentinats i gestos.

La primavera arriba furiosa a Maragall: melics, espatlles daurades, ventres, cuixes. Sumant les parts nues, en una sola hora de mirar he vist quatre dones completes sense comptar els pubis. Tampoc no he vist popes, però les transparències expliquen la llicència. Salvat-Papasseit només podia veure dolços turmells. Procuro caçar bocins de converses importants i els anoto. No sé perquè ni per quan.
-Tu vives conmigo, y tus hijos viven contigo. Pero yo no vivo con tus hijos.

La primera impressió és que potinejant ben poc la frase en sortiria un endecasíl·lab a la manera de Gil de Biedma, però llavors qualsevol que la llegeixi pensarà: això és literatura, aquesta frase no la vas sentir pel carrer, no podria creure-ho.  

Això que he escrit fins ara és veritat o és mentida? La setmana passada vaig escriure el relat d'un viatge que, tot i estar planificat, encara no he fet. El viatge és mentida? Dins la narració hi havia una veu que anunciava tenir un càncer. Entre els comentaris, després, en va aparèixer un que lamentava aquest element: no es juga amb el càncer -diu- no s'hi fa broma. Em va sorprendre, perquè no hi havia cap broma. No és gens divertit pensar que en tens tots els números.

A mig matí un amic m'envia pel correu un text que em fa sentir bé. Tan bé, que en copio fragments:

L'imaginari català mai no ho ha tingut fàcil per a identificar-se amb els territoris de la fantasia. En tot cas, amb els de la ingenuïtat, i sempre per acabar concloent que el realment necessari és tocar de peus a terra [...]. En el cas de Catalunya ens hem conformat tot sovint a pensar que la màxima expressió de la fantasia era el comte Arnau i que el futur no passava de les filatures [...] ni tan sols les aportacions de Perucho o Pedrolo...

Intueixo (o dedueixo) que Catalunya no és un bon lloc per a la ficció, un espai vedat a la fantasia. Potser el predomini de la botiga, el comptable i la gestoria han garbellat el món, han recollit el real, han eixalat l'irreal. Clar i català podria ser una declaració d'odi a la ficció. Que imaginen ellos! Avui he sentit que un tal Puigcercós diu d'una tal Chacón: és una espanyola nascuda a Catalunya. Quin gust pel realisme naturalista! Com podem dedicar-nos a la ficció, si el país vol sentir peix al cove?

A la taula del costat, un home sol com jo llegeix el diari amb atenció. La Vanguardia. Estic convençut que ho dóna per fet: que té davant del nas uns papers que contenen la veritat. Catalana i prestigiosa, La Vanguardia deu tenir valor notarial als seus ulls. Si allà hi diu càncer vol dir càncer. I si diu govern dels millors és que els millors governen.

Una ràfega de marinada humida li arrabassa un full i el du amunt, i després el fa girar al voltant d'un plataner. Una espiral ascendent i estranya. Em sorprèn que l'home no s'hagi alçat a recollir el paper eòlic, però de seguida ho entenc: li sona el telèfon amb els acords de Born in the USA, allò de l'Springsteen. Fa una ganyota de disgust però respòn.
-Marissa, no t'ho creuràs mai, però... saps on sóc? A Sancho de Ávila, sí. Un vetllatori d'aquells, ja saps. La Montserrat, sí, la segurata de la feina. Es veu que ha estat de cop. Escolta, et deixo: vaig a donar-li el condol al fill, sí, en fi, ciao.

L'home es guarda el telèfon i gira els ulls per identificar el públic del monòleg. Topa amb la meva mirada: la hi sostinc. Medito la possibilitat d'aplaudir-lo. Em dedica un mig somriure que vol dir vès, la vida és difícil. Poc més tard arriba una noia que li somriu. Una noia de quaranta llargs: fa temps vaig comprendre perquè ma mare anomenava noies les seves amigues de setanta.

Quan ella és a la vora m'esgarrifo. Arrabasso La Vanguardia d'una revolada i me la poso davant de la cara. Quedo amorrat al calçotet d'un jugador de l'Sporting de Gijón, a mitja plana. No pot ser -remugo per dins- aquesta noia... és l'Aurora! Quedo sepultat per un allau d'imatges de joventut: llits de pensions, platges nudistes, alcohol, racons de l'espigó de Sitges. La primera nòvia! Recordo com si fos avui aquella sentència seva:
-Bruce Springsteen fa música per a estúpids.

No és veritat que hagi escrit aquestes línies al Passeig de Maragall, però la resta no és mentida.

2. Confessar-se en efígie

Em fotografio a mitja tarda. Sense retocs, la fotografia no menteix. Provo de saber com es veu la realitat sense intencions.

La realitat, detallada o amplificada, ens du a la fantasia i potser a l'aparença de mentida. Kandinsky va pintar quadres abstractes que són la visió d'unes cèl·lules sota la lent d'un miscroscopi. L'excés de realisme és ficció.

Els bocins són fragments del meu cos. Un cos de quaranta-sis anys, que fuma, que menja, que dorm més o menys bé, que pren cafès. Que darrerament té dolor al nervi ciàtic (cama dreta) i al qual l'acupuntura gairebé va salvar de les migranyes. Operat de carnots, d'amígdales i de fimosi. Té una cicatriu menuda al palmell de la mà esquerra, d'una caiguda al Montnegre.

Hipotens, no arriba als 170 centímetres d'alçada. Va perdre els cabells de la part superior del crani entre els 27 i els 39 anys, després l'al·lopècia es va aturar per imperatiu genètic. Si fa molt de fred se li gelen els peus i les puntes dels dits de les mans. A partir dels quaranta va començar una imparable pèrdua d'oïda, més notable a l'esquerra (vora el 10%), i de visió en ambdós ulls, de manera que ara gasta unes lents progressives que li van fer (oferta 2 x 1) a l'Òptica Universitària que hi ha a Pare Claret/ Sant Quintí, pel juliol de 2010. Li van costar 90 euros (la montura era reusada de les ulleres anteriors).

Quan comença la calor mostra lleus eczemes a la pell (mans i cara). Una vegada va patir de morenes i de vegades li falla el mecanisme del hiatus. En les anàlisis sanguínies periòdiques es detecta un nivell irregular de transaminasses i de glòbuls blancs. El peu dret és lleugerament més gros que l'esquerre, de manera que si camina molta estona sent molèsties: les sabates són simètriques, els peus no.

A partir dels quaranta els cabells blancs van guanyant espai als negres, i la pil·lositat del cos tendeix a disminuir en densitat. De vegades, quan es dutxa o es contempla nu, recorda aquell instant (entre els dotze els i catorze) en què mirava atònit com les cames i el pubis s'anaven omplint d'uns pèls negres, gruixuts i desconeguts. Va deixar d'afaitar-se als quaranta-dos perquè la pell de la cara reaccionava amb petites patologies a la fulla d'afaitar o als cosmètics que s'empren en l'operació.

Ocasionalment, dut per un instint que no se sap reconèixer, s'arrenca amb ràbia un pèl hirsut que li ha brotat al lòbul de l'orella.

Una nit a Líbia

The Aurora from Terje Sorgjerd on Vimeo.


Era una nit de llamps i trons, i la pluja queia a ràfegues furioses. La ràdio espurnejava, el mòbil perdia ratlletes de cobertura, d'una en una, fins arribar al tràgic buit del zero.

Quan els aparells comencen a fallar, res no distingeix una tempesta de la fi del món. La tecnologia ens ha obsequiat una pila de petits apocalipsis, menuts i quotidians. Al pas zebra de sota de casa, un cotxe gros i gris va atropellar una dona. Entre tant d'enrenou, aquell accident semblava un drama menor.

-Va ser una nit de merda -diu ell, amb la veu engolada. No hi ha ironia.

No hi ha ironia: aquella nit se li va ensorrar el món.

Quan el senyal de la TDT va tornar (apenes cinc minuts i després altra vegada aquella boira puntejada d'argent), a la pantalla hi va aparèixer alguna cosa del desert de Líbia. Després es va apagar de nou i tan sols podia veure Cincoshop.

Què hauria passat si les forces de la democràcia s'haguessin unit contra la massacre de la població civil a Espanya, el 1938?

-Entre altres conseqüències, només se m'acut que jo no hauria nascut: la mare i el pare es varen conèixer perquè formaven part de la resistència contra Franco.

Arriba una ambulància tardanera i recull la senyora del pas zebra.

A poc a poc la puja afluixa, i una hora més tard els núvols es divorcien entre sí, s'allunyen i deixen veure una lluentor morada i fosforescent. Ell pensa que si els núvols marxen potser ha tornat el telèfon.

-Quan tenia dinou anys, vaig tenir una nòvia que es deia Lídia. Només va durar tres o quatre mesos, no ho sé: quant dura un estiu?

Dos mil quilòmetres en companyia d'un home

Llegia per aquí sobre algú (un home, naturalment) que es demana què vol fer amb la seva vida i no ho sap, i això el preocupa. No ho sé: tu creus que un peix es demana què vol fer amb l'aigua del mar?
-No ho crec, respòn sense mirar-me.

Fa una estona hem passat Calatayud i anem encarats al suau pendent de la Meseta. Fa mitja hora hem vist un rètol blau que anuncia el monestir de Medinacelli. Quin nom tan multicultural i tan bonic, penso sense dir res.

Em va costar convènce'l d'anar tots dos junts a Lisboa a veure un concert del Rodrigo Leao. Però com que travessàvem moments difícils, hi va accedir. De vegades la gent es retroba en aquests moments. No volia que amb ell em passés com amb la resta dels que eren a l'enterrament, i que el comiat fins al proper enterro fos veritat. No fa massa ho vaig aprendre: la gent que calla més és la que sofreix més. Els que parlen molt dels sofriments només en parlen.

Una excursió a Portugal semblava una bona idea: prou distància i prou temps per a poder parlar, fer-se confidències i callar sense por dels silencis. Jo havia arreplegat unes cintes de cassette que duien vint-i-cinc anys al fons d'un calaix, i les posàvem a l'aparell del cotxe. Eren aquelles barreges que gravàvem als vint: rere La Polla Records, Nina Hagen i més endavant Genesis i Peter Gabriel. I naturalment, David Bowie.
-Hòstia, la música ha millorat molt en aquests darrers anys. Quina plaga, aquells teclats Casio!

Després de Madrid i baixant per l'altiplà cap a Navalmoral, li dic que m'han fet unes proves, i que podria tenir un tumor.
-Càncer, vols dir?
-Càncer, sí.
Li explico que si em proposen quimioteràpia i demés diré que no, que ho tinc ben clar. Que després d'haver vist les conseqüències de la medicina contra el càncer, no tinc ganes de passar-hi. Que estic tip de veure esguerros i tortures que permeten viure dos anys més, però dos anys d'hospitals i dolor. Aquest cop ja no diu res, perquè com que sap de què parlo no cal dir res. Obre un xic la finestreta, això sí, i deixa que entri un aire massa fred per ser de primavera. Els tiquets de l'autopista catalana volen per dins del cotxe amb un so de batec d'ales maldestres, com de rat-penat. Ho aprofitem per malparlar del govern i riure una estona a costa dels convergents monosil·làbics: Puig, Mas, Homs.

-No sé si no em van fer prou bé aquests vidres progressius, però cada cop hi veig pitjor. Ara, conduir de nit em costa molt. Veig uns reflexos molt estranys.
Un minut més tard, durant el qual ell m'ha mirat atentament, respòn a poc a poc:
-Has provat de netejar el vidre del cotxe i les lents de les ulleres?

Quan ens apropem a la sortida de Cáceres arrenco a explicar el malestar que em genera escriure en un blog, totes les contradiccions i paradoxes que sento. Tarda en dir res i el que diu és senzill, definitiu.
-Pel que m'expliques, crec que tan sols hi ha la solució de no escriure-hi més. Torna a escriure en llibretes de paper. O deixa de connectar-te a internet, que és molt car i no està ben resolt.

Arribem a Lisboa amb prou temps. Passem la resta de la nit en un hotel discret i bonic com tots els de Portugal. Al matí passegem i després dinem bé, arròs amb bacallà. Durant la tarda ens fotem uns Portos i quan arriba l'hora anem al concert emboirats d'alcohol. Hi ha gent molt diversa a les butaques, però cal reconèixer que la majoria tenen una pinta espantosa, com de funcionaris de justícia, o empleats de banca o gent que treballa en consolats de països avorrits. Això ens fa riure i de sobte, inesperadament, crea un vincle estret entre nosaltres.
-Collons, això sembla l'òpera, quina gaita.
En Leao està inspirat i brillant, i toca el millor del repertori. Repassa les darreres peces, però també es remunta als bons moments de l'Ave mundi luminar. Aquesta música em posa la pell de gallina, i sé que ell està tan sensible com jo, i en quins acords vessa d'emoció.
-T'has fixat en la violinista?
-Cony, tu diràs.

La tornada també és plàcida, sense ensurts. A Valencia de Alcántara ens para la Guàrdia Civil, però la parella està de bon humor i demana apenes un sol paper. Ens somriem quasi còmplices: som dues parelles d'homes dins la nit, en un racó de món que abans era una frontera i ara no és res.

Seguim en direcció est a mig gas. Sense pressa per arribar a la comunitat autònoma dels peatges i els sobiranistes. El concert m'ha agradat molt. Li explico altres neguits: coses de la feina, de la incertesa laboral. Fins i tot em permeto citar la doctrina dels temps líquids. I encara hi afegeixo que em fa gràcia això: que el temps, en català, sigui igual en singular que en plural.
-Fixa-t'hi, fins i tot l'anglès, que sembla tan parc, distingeix time i times.
-I weather -afegeix sense trobar-hi l'interès.

Quan arribem a Fraga ens aturem en un bar de l'Avenida del Ejército i ens partim un Rioja del 2009. És divertit arriscar-se així a la proximitat del territori dels Mossos, burlar-se'n. Parlem de la vida, de les coses que han passat.
-Fa prop de cinc anys que provo d'escriure una novel·la amb fantasmes, nazis i falangistes i republicans comunistes, policies, complex d'Èdip, les dues Espanyes, màgia, limpiabotas de la Rambla...
-Això d'escriure fa temps que et dura, eh? Potser és la cosa que més t'ha durat -fa una pausa i un glop- No ho deuria escriure en Jorge Semprún, això?

A punta de dia arribem a la gran ciutat. Aparco de qualsevol manera a la cantonada i baixo del cotxe per ajudar-lo a treure la maleta. La deixo a terra. La seva mà i la meva coincideixen a l'ansa: jo la deixava i ell la prenia. És un contacte lleu i instantani.
-Fa dos mesos que em vaig divorciar -diu mentre fa la primera passa cap al portal- Cuida't. Ja veuràs que això del tumor no és res.

__________________
Nota: volia (ho volia intensament) no penjar cap il·lustració junt a aquest text, però a la fi m'he traït. Només m'excusa a mitges el fet que no és una il·lustració en el bon sentit del mot.

Aquesta primavera no es morirà ningú

L'hivern acaba de marxar fa uns minuts apenes, i me'l miro de cua d'ull, dissimulant. Tement que no es giri encara un darrer cop, com els monstres del cinema quan ens donen el darrer ensurt, a la darrera seqüència.

M'he passat gran part de la tardor i mesos ivernals jugant un cop i un altre amb la mort. Ara gravant videos en un cementiri abandonat, ara caminant amb fantasmes, ara imaginant morts virtuals, dibuixant enterraments. Què m'hi empenyia? Doncs no res, o un impuls secret fins i tot pel meu enteniment.

Totes les coses s'entenen després. A la tardor no podia preveure que la mort s'apropava per passar ben a frec, i que el primer dia de febrer estaria fent els tràmits per a un enterrament real del tot.

Tampoc no em podia imaginar, quan vaig simular que aquest blog es moria, que pressagiava la mort d'uns quants blogs coneguts. Vaig dir que aquest blog se n'anava a l'altre barri per visitar els blogs morts. Com un degoteig lent i constant, alguns blogs pleguen.

Fa poc, un reportatge de premsa explicava les dificultats dels familiars per a donar de baixa el correu electrònic, facebook o twitter d'un difunt: desaparèixer del món virtual és paradoxalment més complicat que morir-se, que tampoc no és fàcil però és molt segur. Entre respirar i no respirar hi ha un abisme, i ningú no pot dubtar de l'estat del qui no respira.

En els blogs, la diferència és més subtil o fins i tot enganyosa. He buscat i remirat, i he deixat comentaris en blogs que podrien estar morts. A un d'ells li vaig demanar permís per parlar del seu cas, i com en una sessió espiritista, el blog mort em va respondre que sí, que podia parlar d'ell.

En algun moment de tot aquest procés, però, alguna cosa em va passar per dins i de sobte vaig deixar de pensar-hi. O més ben dit, vaig decidir no pensar-hi més, deixar de jugar. Va ser més o menys llavors que va aparèixer el ninot del senyor Spejbel. Enlloc de jugar amb la mort, vaig decidir permetre que Spejbel jugués amb mi i em fes ballar al seu ritme. He de confessar que no sé què pretén de mi, ni tan sols no l'entenc. Però em fa ballar, això sí.

Post sense il·lustració

Cada cop que obro un calaix i me'n surten vells papers guardats en petites carpetes i sobres m'assec a llegir amb calma. Poso la butaca vora la vidriera del balcó i encaro els fulls a la llum. De vegades fins i tot poso música dels pocs cedés que queden a casa: els concerts de Brandenburg i el concert d'en Gilmour a Gdansk que vaig dur, i para de comptar. Amb aquest ritme, mai no acabarem de buidar el pis.

Dins d'un llibre sobre Domènec Latorre hi he trobat una col·lecció de fulls menuts, en els quals la mare va anotar l'hora en què sortia el sol cada dia i l'hora en què es ponia. Aquesta crònica solar es va prolongar uns quinze mesos. No ho podem guardar pas tot, de manera que en fotografio un després i els llenço a la pila del paper. He escollit -quasi a l'atzar- el mes de gener de 2009, quan li quedaven encara dos anys de vida.

Per quin motiu ho anotava? Què volia deixar registrat? Ja no ho sabré mai, i si li ho hagués preguntat estic quasi convençut que ella hauria respost amb un mig somriure d'aquells, una mica tristos, i hauria dit alguna cosa com ara:

-Vès, mira, no ho sé, les hores se'm fan tan llargues... No saps com em costen de passar els dies...

Quan llegeixo papers esgrogueïts hi ha un raconet dintre meu que espera descobrir un secret més lluent que l'or i que projecti una llum inesperada sobre aquestes vides, tan li fa si és de l'autora com d'algú altre. No sabria dir què m'agradaria trobar: un amor clandestí, un desig ocult, una esperança mai dita?

En què pensava la dona vella que anotava les hores d'insolació a les coordenades de Barcelona, els àpats, les despeses, qui ha trucat cada dia? Quins neguits oculta la transcripció minuciosa i lenta del pas del temps sobre un cos que s'ensorra? És una narració dels fets inexorables, és clar: volia dir això i no ho sé comprendre?

No sé perquè sento que hi ha una vida diferida sota aquesta cal·ligrafia tan rodona i tan neta, i em ve a l'orella el vers vivo sin vivir en mi. Possiblement la vida era allò que li arribava des de fora i des de lluny, quan parlava per telèfon amb els fills, al vespre.

Passen el dies i s'escolen els papers. Ja queden pocs dies i pocs objectes per triar en aquesta casa que ja va sent altra vegada un pis en una zona cèntrica de Barcelona. Es van esgotant les possibilitats de fer un descobriment. Tot sembla conegut, quotidià. Tot sembla tan familiar. Quan va quedar embarassada no va haver-hi cap anunci d'un àngel, és ben evident. Al principi de l'embaràs, ella pensa que potser seré una nena, i en aquest cas m'havia d'haver dit Nuri. No deixa de ser curiós que Nuri i Lluís comparteixin les vocals. Pensa el què vulguis, especula i somia, però no hi ha res especialment màgic. En l'entremig de la vida, la carreguem de símbols, signes i senyals. Però en els extrems, la vida té un aspecte estrictament biològic. (Ara, mentre estic escrivint, sento un gos solitari que borda, lluny, i se m'acuden infinites imatges que podrien ser literàries).

Més tard descobrim que el pare, que era un treballador autònom, va fer tres dies de festa quan vaig néixer, i dos quan va néixer l'Oriol. Passen els fulls, les hores s'escolen i baixa el sol. Si vull seguir llegint he d'encendre el llum, i ja puc abaixar la persiana. Però sento els ulls fatigats, engego el televisor i sense mirar-lo deixo que els sons m'adormin. Demà obriré un altre calaix, el penúltim.

Enmig dels pensaments letàrgics imagino que un artista modern i conceptual ha editat els textos de la Roser, i que es venen a les llibreries. Pàgines d'una literatura que qualsevol diria experimental, avantguardista: la vida relatada a través de llistes, memoràndums, notes, preus. Sense cap concessió a les imatges ni les metàfores, ni cap intent de sintaxi brillant. Mots apilats amb una assèpsia quirúrgica. No hi ha cites ni referències, no hi ha filigrana formal. No pretén res ni aspira a res ni tan sols no s'adreça a ningú.

Paraules que són anti-paraules perquè no busquen lectors. Podria ser una literatura en fase terminal, el manifest d'una secta d'escriptors gamberros que volen anul·lar per fi la novel·la i engegar-la a dida per sempre. El terror dels editors, el malsòn d'Editorial Planeta, Edicions 62, RBA editores. El programa d'un anarquista ecologista que vol salvar els arbres de ser talats per fer-ne novel·les. Un ecologista-terrorista que rebenta els premis literaris per salvar-nos. L'acció d'un anarquista definitiu que ens vol alliberar de la lletra escrita a tot arreu, també a les pantalles.

De sobte, m'alço del sofà i em sento la respiració entretallada. Potser em caldrà anar a veure un psicòleg. Era senzill de comprendre. Això és el diari d'un nàufrag. És el diari que escriu un nàufrag quan sap que no vindran a rescatar-lo, però no pot deixar d'escriure.

Per acabar penso en Neil Armstrong i m'imagino que la missió Apol·lo fracassa de tal manera que en Neil es queda tot sol sobre l'escorça lunar. Estic convençut que hauria escrit paraules sobre la sorra argentada i erma allà tot sol, avorrit com una ostra.

Nota 1:

Amb més o menys malícia, les paraules sempre duen jocs i enganys ficats a dins. El títol era Apunt sense il·lustració, però finalment hi ha una imatge. Clic al damunt, i apareix una il·lustració animada.

Nota 2:
La música que sona pel davall del clip té copyright del senyor Roger Mas, i pertany al seu CD Les cançons tel·lúriques, que vaig adquirir de forma lícita a la botiga barcelonina Castelló del carrer dels Tallers, tot pagant l'IVA i totes aquelles taxes que es deriven d'una transacció legal. Ho explico per si els inspectors de la xarxa hi troben inconvenients, tot i que havent-hi cantussejat jo al damunt no es pugui dir que el so sigui estrictament el del copyright original. Sense perjudici que jo pugui adquirir un nou copyright per la versió remasteritzada, amén.

Al Balneari

He passat els darrers set anys pendent de la vida, les malalties i les morts del pare i la mare. És el temps que empres en treure't una carrera universitària, amb Grau i Màster. No sé dir encara que he après en aquests set anys.

Ara de sobte el paisatge canvia, però no el sé explicar. Em miro d'una forma diferent els plànols i les carreteres, com si de sobte s'obrissin davant meu. Marxar, ara que res no em reté aquí? El cos, però, ja no és el mateix i es fatiga abans, i ha perdut el gust impulsiu per les aventures. Ara que podria marxar, les cames s'hi repensen. Reposa, diuen. Jeu, banya't al balneari. N'hi ha molts, i alguns molt aprop.

Em sento desorientat i alhora no en tinc motiu: que no hi ha passat tothom, per aquest instant? Avui plou seguit, les gotes repiquen a les baranes del balcó i ressonen diferent d'abans, perquè el balcó i la resta del pis són buits. Hi queden les quatre coses imprescindibles per a poder-hi venir a seguir buidant-lo. Són ben poques coses: el llit, una taula i alguna cadira, la cuina, quatre trastos per fer-se el menjar.

No hi ha cap paraigua. D'això se'n diu un error: no vam calcular bé aquestes coses imprescindibles. No queda cap més remei que baixar al Basar Gran Mundo de la cantonada, i comprar-ne un de barat, ni que només duri un parell de pluges. Cinc euros amb cinquanta, quadrícula escocesa amb tacte de plàstic.

Em quedaré una estona al Purgatori provant de saber quines coses he après durant aquests set anys, i potser ho aprofitaré per sotmetre'm a una cura d'aigües, que en deien abans. Pluja i piscines, basses, banyeres. Vet aquí les imatges que veig quan tanco els ulls. Aigua.

Em sorprenc i estic content de descobrir que allò que he après i no sé dir té alguna cosa de pau, de calma. No hi ha neguit ni dolor, no hi ha pressa ni rencor. El món de sobte és més buit i diferent, em cal tornar a mirar-lo i aprendre les distàncies, els topants.

Una nit, mentre passejava pel turó del Carmel i la Font d'en Fargas, vaig pensar que era l'hora en què trucava la mare, i vaig tardar uns quants segons en comprendre que era un pensament equivocat. El món que ara he d'aprendre té un narrador menys.

Els darrers dies de l'imperi

Ara m'he convertit en un sinistre empleat de la solitud. Les meves hores es destinen a buidar la casa dels pares amb paciència, amb aire taciturn. Faig la feina que faria el temps tot sol, però jo l'apresso. De tant en tant m'aturo. Aprofitant que fa sol, avui he baixat a fer el cafè i a fumar en una d'aquestes noves terrasses hivernals, disposades per a veure la decadència definitiva dels fumadors. Ens han convertit en sargantanes exposades al solet del migdia.

Després torno cap dalt, al desballestat castell. Ni que fos de lloguer, això va ser un castell amb el seu senyor feudal i tota la resta. Viure de lloguer va estar mal vist durant un temps, i induïa a sospitar d'alguna anomalia social, psicològica o econòmica a qui ho practicava. Sembla que ara ja no és un estigma. Si vius de lloguer i et mors de lloguer, els fills reben l'encàrrec de buidar el pis en un termini no massa llarg, perquè el mercat sempre és àgil i musculós, i cal ajudar a què els diners mudin de butxaca. És l'imperi de la Llei i les seves germanes Ordre i Caixa.

No cal córrer. Diuen: tranquil, sense pressa però sense pausa. I això vaig fent. Buidar un pis tan ple vol dir trobar milers de petits objectes que s'aturen un instant a les mans. Abans d'anar-se'n, et demanen una mena de pregària breu. La mare guardava cartes del seu pare, de les que enviava des de l'exili a Montpéllier. L'avi les escrivia en castellà i amb lletra menuda i pulcra, i en una mena de codi xifrat. Es feia passar per un parent ric i ociós que vivia a la Côte d'Azur: mai no va perdre el sentit de l'humor. Aquesta era la manera de burlar la censura. Totes les cartes duen el segell de la Censura militar, que anava variant de disseny amb el temps: oval, rectangular, adhesiu. I no obstant, l'imperi catòlic i franquista es va ensorrar. També era un imperi de lloguer, i el van llençar.

De tant en tant m'assec en una butaca vella. La deixaré aquí fins al darrer instant, per a aturar-me a llegir cartes velles. Com les cartes d'amor que es van escriure el pare i la mare. Llenguatge florit i potser amb tòpics, però són tòpics que tots hem repetit algun cop. Aquell amor etern que es van prometre el van saber complir. Només aquestes petites coses humanes fugen de la grandiositat dels imperis i les clàusules dels lloguers, i perduren.

Avui he descobert que la mare va escriure al pare en el tercer aniversari de la seva mort. Et trobo a faltar més que mai, però espero que serà per poc temps. Amb aquesta frase tan senzilla es va enfrontar a l'imperi de la mort.

Torno a carregar coses cap als contenidors. El contenidor de paper el deixaré ben ple. Després pujo i fumo de nou, assegut a la butaca. No havia fumat mai en aquesta casa.

La solitud reinventada

A mida que passaven els dies, la vida es feia menuda i el pis era cada cop més gran, inabastable.
A poc a poc, tothom havia marxat de casa. El pare i la mare feia molts anys que eren morts. Ell, en un remot exili, just després d'acabada la guerra. Van marxar els fills, poc després de complir els vint. Ara viuen lluny, en d'altres ciutats. El germà gran fa dotze anys que el van enterrar. El marit, ara en fa quatre.

La distància del llit a la cuina era enorme, del llit al lavabo. Baixar al carrer a comprar era cada cop més difícil. Segurament per això passava tantes estones al telèfon, parlant i escoltant veus. El diari, que arribava cada dia, apenes si el llegia gaire. Ella deia que li agradava fer els mots encreuats.

I sobretot escrivia. Escrivia cada dia, cada cosa que se li acudia. L'acció d'escriure constantment omplia temps i papers. Escriure abreuja les hores que passes tot sol? És aquesta la pregunta correcta?

Assegut a la taula del menjador puc repassar els detalls de cada moment de la vida. Hi ha anotat allò que menjava. El vint-i-set de gener mongeta tendra, pit de pollastre, taronja.

El vint-i-vuit va quedar en blanc. Ja no va menjar res més. Sembla que un iogur, el trenta-u al matí. Però no el va anotar: he trobat l'envàs buit, i la cullereta. Al costat hi havia un bocí de pa i de formatge. Per si més tard es trobava millor i li tornava la gana. La solitud està registrada amb detalls i bona cal·ligrafia.

La casa és plena de textos. Llibretes, quaderns, blocs. En té guardats des que estudiava a la Massana. Apunts, esbossos. Pels calaixos hi ha carpetes plenes de paper escrit. Són centenars de pàgines.

La darrera vegada que va estar a l'hospital s'hi va passar cinc mesos. Va anotar les coses que li explicaven les companyes d'habitació que anaven passant pel llit del costat. Ara puc saber els noms i els detalls de la vida d'aquelles dones: El dia 18 al vespre ingressa la sra. Antònia acabada d'operar. És de Molins de Rei. He conegut la seva filla Cristina que ha vingut amb la Martina.

El dia 6 a la tarda ingressa la sra. Àngela, té una filla i dos fills. L'operen el dia 7 a primera hora del matí i se'n va al dia 16 però ingressa en un centre de rehabilitació perquè no està prou bé i té molts dolors. De mica en mica ens hem anat coneixent i hem vist que tenim moltes afinitats. Els seus fills li porten cada dia "El Punt". Em recomana que llegeixi un article que està molt bé sobre la independència.

La solitud es descriu a sí mateixa, sense necessitat d'imatges. Està narrada amb detalls, analitzada en infinites línies de text rectes, polides. Hi ha una anatomia de les hores llargues, sense metàfores, sense cap comparació a res. Parla del què menja, del fred que fa, de la propera visita al metge i anota les coses que explicarà als seus fills quan els vegi. Sota un epígraf amb el meu nom, hi ha una llista de pel·lícules italianes del neo-realisme que li van venir a la ment. Volia saber si les havia vist, i en cas que no, em recomanava molt "Miracolo a Milano", del De Sica.

El mineral més car del món

Els geranis del balcó es van assecar pel juliol, i jo vaig creure que aquesta mort petita n'anunciava una altra, que era un auguri. Però a final de gener, sobtadament, van aparèixer unes minses flors, roges, dreçades al capdamunt d'aquells dits eixuts, cargolats sobre la terra seca dels testos.

Però ara no les regarà ningú, les petits flors que han sorgit al balcó del pis del carrer Indústria.

El pis és buit per sempre, i tan sols em queda fer-hi algun darrer viatge, per acabar de buidar-lo. Les mans que vivien allí s'han quedat quietes. Han iniciat un lent procés de mineralització sota els pins, a Collserola. En aquell laberint de silencis, humitats, minúsculs organismes i insectes. Enllaçats a la terra i entre les arrels dels arbres, els dits es convertiran en el mineral més car del món.

Música per a paelles

Quan vaig començar amb els Mil Dimonis em vaig proposar diverses coses, això que els petulants en diuen objectius. No n'he assolit gairebé cap, i dels pocs que he assolit, alguns després els he esguerrat. Un dels propòsits era precisament no entrar en el joc dels reptes entre blogs.

Avui, per culpa d'un blog (multipremiat, per cert) rebento de nou els meus principis i em disposo a fer la llista de les deu peces de música que més m'han agradat del 2010 (o que més cops he escoltat). L'autor d'aquell blog es jugava una paella que -si jo feia una llista- hi hauria en Mica P. Hinson. T'has guanyat una paella, i en Hinson va de pet al lloc número 1.



Primer lloc ex-aequo per al meu amor Albert Pla. La rumba del fantasma, dedicada de tot cor als meus fantasmes preferits. Rumba rumbeta, la rumba dels morts.



El número 2 el deixarem per a una vella glòria que ha retornat enguany (enguany passat): Tindersticks.



Número 3: 2010 també va veure una nova genialitat del multinstrumentista per excel·lència, l'estimat Yann Tiersen



Posarem en un honorós quart lloc en Roger Mas per desactivar l'apel·latiu de botifler de merda que em dediquen alguns lectors (dels que escriuen directament al correu). Vet aquí quan en Roger juga a ser Manu Chao.



El cinquè, que no és el 5 de l'aprovadet just, va pel mestre de mestres, des del melancònic Portugal. La nova versió del Carpe Diem de l'immesurable Leao, acompanyat i engrandit per la soprano indonèsia Binu Sukaman. Pèls de punta.



Sabent que un post massa carregat de youtubes és un càstig per als nostres soferts ordinadors, del 6 al 10 només enllaços:

6- De nou en Pla (l'home que ha retornat el bon nom al cognom que va malmetre en Josep): Adelaida, la lluvia dorada.

7- Las Migas, barcelonines i botifleres com jo. La restauració del flamenc.

8- En René Aubry per a Philippe Genty, el músic-mag.

9- Un DJ que no coneixia agafa una peça de David Gilmour.

10- Amable lector o lectriu: si has arribat fins aquí t'has guanyat un premi. Ja veuràs que no és de 2010.

No es permeten comentaris

Hi ha un poble de Les Garrigues on van tapiar la porta de l'església, segurament per problemes estructurals de l'edifici. La visió de la porta encimentada és insòlita i xocant per al viatger que ho veu per primer cop.

Però ara deixem l'església tapiada. Ara imaginem que entrem en un restaurant, tu i jo. No ens vèiem des de fa molt de temps, o bé no ens coneixem de res però ens ha semblat que era una bona idea anar a dinar junts. Seiem en una taula qualsevol, la que queda lliure. Jo començo a explicar-te coses: viatges, lectures, pel·lícules, fins i tot t'explico un conte que se m'ha acudit. Com que tu m'escoltes en silenci, jo no deixo de parlar-te.

Imaginem que a la taula del costat hi ha quatre persones. Com que jo parlo en un to de veu alt, paren l'orella i també escolten. Quan finalment jo acabo, intervenen: m'ha agradat molt, jo li canviaria el final, explica'n un altre, ets molt original. En d'altres taules més llunyanes hi ha gent que no ens havia sentit, però s'han adonat de la nova tertúlia entre dues taules, i se sumen a opinar: el conte és bo, però jo voldria parlar d'una cosa que em va passar a mi, la tercera opinió no m'ha agradat, ets casat o solter?

Aquesta escena que hem imaginat et sembla grotesca. Què coi ha passat? I encara no ha acabat. T'adones que jo tinc una càmera de fotografiar a les mans, i començo a retratar els comensals, un per un. Com que també duia -casualment- una impressora, imprimeixo les fotografies i les penjo a la paret, sota un rètol improvisat que diu: els meus amics. Quan tu encara et preguntes si el món ha embogit davant teu, descobreixes que, en un altre racó del restaurant, algú fa el mateix i prova d'obtenir un nombre de fotografies d'amics més gran que el meu.

No, no has embogit. Has assistit al naixement d'un blog.
______________________________
Notes a l'apunt sense comentaris:
Aquest apunt inicia una nova etapa del blog. Si fa poc vaig fer un apunt amb comentaris però sense apunt, ara toca el camí del revés.

De fet -i com sempre- tot experiment conté una trampa. Els comentaris seguiran sent benvinguts o malvinguts, però ja no seran visibles. Qui vulgui escriure el llegiré al meu correu (lluisba95@gmail.com), i els respondré un per un com he fet fins ara. Però el comentari no serà públic.
Amb aquesta acció espero donar més llibertat als qui deixen comentaris, perquè no estaran exposats.

L'impuls d'escriure per a explicar una història necessita més llibertat que elogis, més espai que claca. Com que qui publica (ni que sigui a la xarxa) publica per als altres, és lògic que rebi comentaris, bronques o el que calgui.

Però si aquests també es publiquen faig una cosa estranya, i en el pitjor dels casos, tramposa: simulo que hi ha debat, enganyo. En un exercici de narcissisme egòlatra, procuro extendre una llista de comentaris al meu text. I de passada, caic en la lletja mania de col·leccionar comentaris com qui col·lecciona amics al facebook. Qui té diàlegs públics amb els seus coneguts?

Aprofito l'ocasió per a fer alguna reforma minúscula al blog. Com que cal escoltar els savis i els artistes, em fixo en el Foravial, i com ell prescindeixo de la llista de seguidors. En Girbén és un home que sap distingir el superflu del necessari, el bell del vulgar, l'emoció de l'excitació.
_____________________

I ara per fi tornem a aquell poble de Les Garrigues on van tapiar la porta de l'església. El fet és insòlit i xocant, però només per al visitant que hi arriba per primer cop. Per als veïns, és invisible. I finalment, descobreixes que en una altra façana, hi ha una segona porta, oberta i franca. Ja sabia jo...!

Tots els blocs el blog

Aquest apunt està dedicat als Camins d'Iruna

Vet aquí aquell paper. No sé si les coses escrites per la meva mà justificaran mai haver aterrat un sol arbre. En tot cas, hi va haver un temps de la meva vida en què omplia aquestes llibretes. L'una després de l'altra. Les duia arreu amb mi, i si arribava en un lloc sense llibreta, corria a la papereria del lloc per a comprar-ne una. Solien valdre cent pessetes.

 Després van arribar els euros i les agraïdes botigues i basars dels xinesos, oberts tothora i a tot arreu. I després hi havia les tauletes dels bars, cafès i tavernes, on pel preu d'un cafè t'hi podies passar dues o tres hores escrivint i fumant.

Així van transcórrer llarguíssimes tardes, matins o matinades pel Raval, sobretot. Però també per una desena d'altres indrets: Santa Coloma, Montgat, Lleida, Menorca, la Barceloneta... Avui, remenant, he trobat les llibretes que vaig omplir durant l'estada a Extremadura, gairebé un any de vida més o menys bohèmia pel país de les deveses infinites, les valls fèrtils i les enigmàtiques Hurdes, que ja no recordaven Buñuel. Aquell any vaig escriure cinc contes en castellà.

No sé si és simptomàtic, casual o estúpid: la darrera llibreta de paper abans del blog és un bloc. La major part dels fulls van quedar en un blanc relatiu, tacats de cafè -diria jo. Per aquells dies, la grafomania es va traslladar a les tecles de l'ordinador. Els fulls que ara gasto són minúsculs, apunts brevíssims que anoto tan sols per recordar les coses més essencials perquè, quan arribi a casa, les pugui transcriure aquí.

Addicció, mania, costum, hàbit. Qualsevol nom em sembla oportú. No és el nom de la cosa allò que m'interessa. De vegades penso si escriure no és una forma succedània de viure, i si les llibretes, blocs o blog no són sinó els fetitxes als quals m'agafo. Com el creient a l'estampeta, el bevedor a l'ampolla, el trist al número de loteria. O bé aquell moviment instintiu que es descobreix des dels inicis dels homínids: deixar petjades en un planeta saturat de petjades que no sempre es distingeixen de les runes, les deixalles, els residus.

Nu de cua d'any

Capítol 31/XII, on el blogaire es despulla i mostra els secrets íntims del blog 

L'homínid mostrat nu és una fórmula sobreexplotada al llarg de la història de l'art. Tornar-hi és redundant i relativament fàcil, i avui -en aquests temps de prudència i recatament- sembla un estirabot de ximplet. Tampoc no s'adiu als preceptes del nou govern conservador.

De vegades, però, és difícil sentir-se d'una altra manera. De vegades cal pujar a l'escenari sense calçotets.
Sobretot si les coses no van bé.

Per a no fer-ho tan curt i auster -i per a millorar la metàfora- aprofito aquesta nuesa per a mostrar alguns secrets del blog molt ben guardats. La data s'ho val. Així potser entraré al 2011 amb una pell renovada. O com a mínim, refrescada. En tot cas: que el 2011 ens vagi bé.

A la casa del dolor (nadala)

La veu en off del clip diu això, però no ho he gravat: 

Aquesta és la casa on vaig viure dels sis als vint-i-pocs anys. Després, a poc a poc, el silenci es va anar ocupant d'habitar-la.
El gerani del balcó és gairebé una mà resseca, una urpa vegetal que anuncia la mort que espera, pacient i petitona. I dins de la casa, la vida ha esdevingut una ombreta arran de terra. De vegades se li escapa el pipí, i ella mateixa s'ho neteja i ho endreça tot.


El catric-catrac de les crosses pel corredor, el frec de les sabatilles gastades, que no s'alcen mai de les rajoles. Aquest és el so de la vida en aquest pis del carrer de la Indústria, cantonada Maragall.


En un raconet hi ha aparegut un petit altar. S'hi apilen les fotografies dels morts propers: el germà, la mare, el pare, el marit. Rostres somrients que es miren els uns als altres i que t'esguarden, amb la paciència de les coses fora del temps.

Adéu, Cerdanya (parlem de Grècia o parlem de vampirs catalans)

Marxo pel camí de llevant, per una carretera amb miralls de glaç. Finalment, i després de tantes vacil·lacions,  l'aventura cerdana arriba a la fi i així esdevé sobtadament estranya. Diuen els tècnics que guarden els pressupostos i les polítiques educatives que he de marxar, i de passada em donen fet, acabat i pulit un capítol, un bon capítol. Ara toca esperar el proper destí, pacientment. Serà el Pallars? Poc es deuen pensar que, enviant-me a l'Inem, a mi no se'm passi pel cap renegar sinó posar-me a escriure.

Aquesta és la primera fotografia que vaig fer a la Cerdanya. 9 de setembre, des de la finestra de l'Hotel Bon Repòs -on vaig passar la primera nit abans de llogar el pis. 

Això passa justament quan estava decidit a abandonar aquest defecte: fer literatura de la vida, convertir les coses que em passen en coses que escric, esquivar la vida. O més aviat reinterpretar-la amb l'ajuda de les paraules. Si aquesta reinterpratació és forçosament tergiversadora, finalment allò que resta és una determinada visió, una lleu mentida de tot plegat.

Ara però, toca inevitablement pensar en aquests darrers quatre mesos viscuts -que vol dir escrits-, buscar el primer text escrit a la Cerdanya i el darrer, tornar-se a mirar les fotografies, veure com es diu, com es narra.

El petit nucli de Talló, molt a la vora de l'escola: l'inici dels intents d'una narració. 

Mentre penso en tot això, a les notícies de la TV veig els aldarulls al carrer, a Atenes. Quant de temps tardarem aquí en afartar-nos de la presa de pèl? Perquè encara no hem llençat pedres i en canvi hem votat els cretins?

Avui també he creuat les meves passes pel carrer amb l'empleat del Banc del poble. No sé res d'ell, tret de la seva ocupació, però li endevino la lluïssor del porquet llest als ulls. Fa uns mesos, precisament a Grècia dos empleats d'una banca van deixar la pell en uns aldarulls. Llavors em va saber mig greu, però ara ja no. L'empleat és un còmplice, al capdavall, i és estúpid donar-li voltes a l'obvietat.

Primer assaig de narració gràfica. Són les sis de la tarda, vora Cortàs. 

És ara quan m'aturo: i si fos d'això, del què caldria que parlés i escrivís, un cop sóc a la cua de l'Inem? Seria molt més coherent i comprensible. Però hi ha alguna cosa profunda per dins del meu cos. Allò que em fa aturar de veritat és el paisatge a la sortida del caríssim túnel del Cadí, la vista des dels revolts vora Guardiola de Berga i Bagà.

De sobte descobreixo que he trobat el paisatge del vampir. És aquí on s'amaga, i potser en Joan Perucho va parlar de la ruta de Berga per algun motiu més que la pura erudició que li pressuposem. I què hauria imaginat el vell Lovecraft, si hagués passat mai pel túnel del Cadí (que és el túnel del Moixeró), i després hagués emprès aquest descens vers Guardiola.

Un arbre que no sé dir si agonitza o ressuscita, aprop de Bagà. Imatge vegetal que remet al vampir perdut.

Vida després del Blog, tanmateix

A partir d'avui i fins a la data anunciada però imprevista de la seva extinció, en aquest blog hi aniran apareixent vells apunts inèdits, descartats o oblidats, residus i runes, esbossos i deixalles que s'han anat acumulant al pot gros que en Blogspot qualifica de borrador. 

El dia de la cloenda, facilitaré la clau d'accés a l'administrador del blog, i quedarà així col·lectivitzat, ofert als qui vulguin publicar sota aquest títol dels Mil dimonis. Pensava en un gest purament anarquista per al comiat, i ja l'he trobat. Pensava: què hauria fet en Durruti si hagués tingut un blog i hagués decidit plegar? Doncs no en tinc ni idea, però que valgui aquesta. Un cop dit això, el correu queda obert per a tractar d'ofertes.

Quan et poses a escriure, alguna disposició hormonal o psicològica (si no fossin sinònims) et fa inclinar per unes imatges o les altres. Si el jove poeta que li demanava consell a Rilke (Cartes a un jove poeta) va existir mai, deuria penedir-se molt d'haver demanat consell al vell mestre. Perquè la resposta, més que un consell, és un cop sec a les costelles del jove. En essència i en resum, en Rainer li diu que escrigui només si no pot fer una altra cosa. Que escrigui només si, en cas contrari, es moriria. Caram! Què pensarien uns quants autors de blogs, d'aquesta màxima rilkiana?

Perquè -pel que fa a mi- se m'acuden quatre coses més distretes i divertides, i més necessàries. No parlem ja de respirar o de follar. I ara quan em topo aquestes notes preses sobre un episodi de la meva vida em qüestiono: cal escriure-ho o no? I en cas que decideixi escriure-ho de veres: cal que ho publiqui al blog? Perquè?

I finalment, vet aquí el meu vell text.

El company de pis

La vida està feta de moments tediosos i feixucs que s'alternen amb instants de fulgor i màgia. L'alternança no té la regularitat del pèndol, és capriciosa i arrauxada. Els qui han volgut trobar-li ritmes i previsions han fracassat.

A la banda del tedi hi ha quedat aquesta àrdua experiència de compartir pis amb un home, passats els quaranta-cinc. M'hi va quasi obligar una circumstància penosa com és el rigor de la vida laboral. Lluny de casa i al Pirineu, vam decidir llogar un pis a mitges. Però no totes les passes són perdudes: sovint, també, la vida ens posa davant del mirall per a explicar-nos qui som, sense embuts ni llicències, sense miraments. Conviure amb un home té alguna cosa d'aquells versos d'en Gil de Biedma (Contra Jaime Gil de Biedma) on explica el malestar de conviure amb sí mateix.

Perquè encara hi ha dones que volen viure amb un home dins de casa?


A poc a poc, la presència de l'individu se'm tornava avorrible, s'anava omplint de petites molèsties si vols anecdòtiques, però que en sumar-les resultaven una gran molèstia. L'home és deixat. En efecte, deixa pèls a la pica del lavabo i no renta prou bé els estris de la cuina. La brutícia del terra, dels fogons i del lavabo li passa per alt, com si esdevingués invisible als seus ulls. Fuma massa i posa el televisar massa alt, i deixa anar sospirs com de bèstia quan apareix una noia jove i curta de faldilla als anuncis.

Aquest, a més a més, menja invariablement menges greixoses, que escampen una fortor de víscera cuita per la cuina. Després de sopar, extreu una ampolla de wisky barat que guarda no sé on, i comença a servir-se'n, de dos dits en dos dits. Una estona més tard, la llengua se li desferma. Inicia llargues circumval·lacions estrictament repetides: la infantesa sota els maristes, la mili, la deshonestedat dels polítics i els defectes de la democràcia, la superioritat masculina en el regne humà, la superioritat de la raça blanca, la superioritat del Barça.

Vet aquí l'aire que he respirat durant una colla de vespres: oli fregit, fum de Ducados, vapor de Dyc, soflames previsibles sobre tot allò previst: homes contra dones, el vell contra el nou. També està convençut que el canvi climàtic és una camama, i que cremar benzina no hi té res a veure. Els cretins i els tramposos han trobat el lloc on abraçar-se per a seguir sent feliços, amb enginy.

Entre nou i deu del vespre, el seu telèfon sona: el tema central de Star Wars amb uns arranjaments aguts, esgarrifosament metàl·lics. Qui el truca és la dona, que vol saber si tot va bé. Ell s'incorpora, taciturn i sobtadament malhumorat. Amb grunys monosil·làbics es desempallega de la conversa i penja, i llença l'aparell amb un gest brusc. A partir d'aquest instant esdevé encara més feréstec, remou el cap i la mandíbula tal com ho fan les vaques que pasturen pels afores de Bellver. La mirada també esdevé bovina, absent, capficada en algun assumpte primari.

Seré com és ell, quan jo arribi a la seva edat? He estat ja com ell, anteriorment? No ho sé, però m'obliga a repensar alguns retrets que m'havien fet: que netegi més, que tingui més cura amb els pèls de l'afaitada, que reculli els mitjons o els calçotets bruts que tinc allotjats sota el llit. Mai no ens trobem algú perquè sí, per pur caprici. L'atzar té un llenguatge esqüet i senzill, només cal tenir orelles per a escoltar-lo.


Si acabo d'escriure això i ho penjo m'hauré de demanar si era necessari fer-ho. I també què passaria si el meu company de pis es topés aquest blog i descobrís les meves reflexions, a costa seva.

Sense reflexionar pitjo a Publicar entrada. Alea iacta est, dic per dins meu mentre em miro l'home, que remuga mirant el Telenotícies del vespre. I també penso: mira, Rainer Maria Rilke, estàs mort i per tant: per què hauria de pensar en aquella frase teva? Si vols res, manifesta't i en parlem.

Un blog i un blogaire se'n van als llimbs

Imprimatur

Sí. No sé com va anar, però un dia d'aquests em vaig adonar que badallava mentre feia l'habitual ronda pels blogs que llegeixo. M'avorria. Aquesta emoció difusa se'm va tornar aguda quan vaig arribar al meu propi blog. El vaig trobar reiteratiu i ple de tòpics. Les mateixes imatges i aquella sintaxi fàcil, el recurs somnífer del laconisme, etzètera.

Sempre que t'avorreixes pot ser degut a dues causes: que tinguis un mal dia o que al teu voltant hi hagi coses avorrides, en efecte.  Dit en paraules del sergent Mulder: que siguis un neuròtic no vol dir que no et persegueixin.

Però torno al Dia de l'Avorriment. Aquell dia, els badalls van ser succeïts per una punxada lleu a la boca de l'estómac. Arcada. Arcada. Arcada (*). Merda! vaig dir: Altre cop el duodè! Em vaig prendre un miraculós Omeprazol i me'n vaig tornar al llit, perquè no era dia laborable. Un cop gitat, em vaig adonar que el meu cos, a través de dos òrgans distants com són l'hipotàlem i el diafragma, m'estava advertint. Lluís, has de canviar de vida, em deien. Vaig recordar que a en Rainer Maria Rilke aquesta mateixa frase el va venir a trobar mentre contemplava una pantera engabiada, en un zoo centreuropeu. Ara em venen ganes de preguntar-li si va obeir l'imperatiu, però en Rainer és mort.

La paradoxa de tot plegat és que vivim una vida finita en un planeta finit, i no obstant coneixem la idea de la infinitud. Crec que el malestar que em genera aquesta dualitat és el que em va espatllar el duodè i en conseqüència el dia -si no m'erro, dimecres vuit de desembre del dos mil deu. Vull dir que ens acabem les coses, que ens en cansem o elles es cansen de nosaltres.

Aquell dia, però més tard i mentre feia una paella amb sípia, llagostins i musclos, vaig decidir mirar clips de videos pornogràfics, per veure si em divertia. Però no: altre cop em va venir el deixondiment. De nou la sintaxi fàcil, la repetició, el lloc comú, la creativitat nul·la. Fou en aquell instant que em va venir la imatge d'una carretera. El sord brunzir del motor, una pluja fina contra el parabrisa.


Després, no sé com, vaig imaginar el so dels meus peus trepitjant un caminot feréstec que puja vorejant el torrent, al capdamunt de la vall de Meranges. Fot un fred que pela, però me n'adono que estic content. Que estava content.

Has de canviar de vida, em repeteixo. Després hi afegeixo: ja saps, també, que no pots deixar d'escriure. Ni de fer fotos, ni de filmar -ara que t'has comprat aquesta videocamereta. Sí, sí, remugo, ja ho sé, tot això. Però és que jo ja no sé com fer-ho, i se m'empal·lideix l'ànima quan pressento la decadència, el buit, l'absència de noves idees, l'horror de la banalitat, el vampir de la reiteració. Me gustas cuando callas, em diu en Pablo. I un proverbi que podria ser xinès o indi: abans de parlar pensa bé si les teves paraules són millor que el silenci. Callat no sóc més guapo, però semblo més interessant.

Ara, cinc dies després del Dia de l'Avorriment em decideixo a posar tot això per escrit. Aquest text no és tan sols la confessió d'un avorriment. També és una forma de demanar ajuda. Aquí al dessota s'obre aquell requadre on hi diu Comentaris. S'hi poden escriure suggeriments: fes més pornografia, vés a la merda, matricula't a un curs d'estètica del doctor Argullol, cuida't, llegeix Michel Foucault, pren baies de Goji, escriu sobre la infantesa d'en Nosferatu, fem unes canyes. No s'hi poden escriure copets a l'espatlla, prohibit. Acceptaré participar en iniciatives d'altri, però només si són coses rares, estranyes -o gòtiques.

Per tal que Míster Blogspot no em tanqui la paradeta, de tant en tant apareixerà alguna cosa, però no en feu cabal. Qui sap si llavors, sense propòsit de cap mena, no serà quan escrigui les millors bestieses.

Càlcul de temps esmerçat en la confecció de l'apunt:

1. Pensar-lo i escriure el text: 45 minuts
2. Gravar els videos i editar-los: 75 minuts
3. Desplaçaments per a les localitzacions del video: 150 kilòmetres, dues hores
4. Revisar-lo, corregir-lo, pulir-lo una mica: 65 minuts

• Total: 305 minuts i tornar a casa amb la roba freda i humida. 

Càlcul de temps estimat per a la lectura d'un/a lector/a que visiti el blog: uns 10 minuts, i això tirant llarg i sent optimistes.

Preguntes que cal fer-se: què coi deu voler dir aquest decalatge de 295 minuts? Té res a veure amb la idea que vita lunga, ars brevis? El blog era una metàfora de la vida, una paràbola, una conya? Sóc més aviat un cretí o més aviat un pallasso?

_________________________________
Notes:
(*) Extret de César Aira: Como me hice monja. Madrid, Mondadori, 1989.
L'apunt que presumiblement has llegit tenia alguns títols alternatius:

• Sobre el blog d'en Lluís B. (descartat: massa egocèntric)
• Un blog dormilega (no m'agrada, títol poc suggerent)
• M'avorreixo (redundant)
• Com em vaig fer monja (títol poderosament atractiu, però copiat)
• Ars brevis (usar el llatí és de pressumptuosos)
• N'estic fart, de vampirs (és cert, però indueix a errors)
• Si em tornes a plagiar, et hackejo el teu blog i no em vinguis amb més sinèrgies (per desgràcia no sé hackejar res, tot i que donaria un dit del peu per saber-ne. Si n'aprenc un dia, però, els banquers -amos i empleats- que es donin per morts)
• Se m'han acabat les idees, vet-ho aquí (no es pot ser tan honest, home) 

Aquest apunt està dedicat a diversos/es blogaires entre els que hi destaquen: l'Allau, la Clidice i en Girbén.

Es poden deixar comentaris als Comentaris, o bé enviar-los al correu de l'autor. Per una vegada, estaria bé rebre correus amigables i trencar el penós costum que tan sols l'usin els hooligans, aquells/es lectors/es disconformes com la Pia, que tan bé em va insultar.