30 de jul. 2010

Elements (i 5): El riu, els rius

Aquest post està induït per alguns lectors dels anteriors,
i per tant dedicar-lo és obligatori: a Lila i Francesc Puigcarbó, just enmig de l'estiu 


http://farm2.static.flickr.com/1091/1299865474_5aa4c48ea7_b.jpg


Parlar del riu vol dir caure plenament en allò que ara s'anomena la metàfora gastada. De tant usada, més que metàfora ja és quasi una peça arqueològica. Allò que pensem en dir el riu no és que simbolitza la vida, sinó que parlem per parlar, que fem literatura i cita, pura referència. I no obstant, la imatge d'un riu qualsevol ens captiva, ens hipnotitza. Allò que veiem dansar avall davant nostre no és aigua: és nosaltres.

Quan Jorge Manrique va escriure les Coplas a la muerte de su padre la metàfora encara valia, però després cal anar amb compte si no vols repetir-te i avorrir. No és gens fàcil actualitzar-ho, i cal fer-ho subtilment, tal com fa en Marc Recha a Dies d'agost. No parla del riu en sentit extens, sinó tan sols d'una variació: és impossible banyar-se dos cops a la mateixa aigua. Esquiva la metàfora canònica i li troba un matís: potser no podràs banyar-te dos cops a la mateixa aigua, ni tampoc en companyia de la mateixa persona.



Potser per això el riu ha trobat alternatives per a actualitzar-se: la carretera deu ser la millor opció. El cinema va subsituir el mar per l'espai interestel·lar, i suposo que el riu i la carretera són la mateixa transfiguració. Riu i carretera esdevenen sinònims. Però òbviament, l'absència de l'aigua és molt notòria: el riu no és tan sols un traç damunt del paisatge i en canvi la carretera no pot ser res més que una línia quasi imaginària.



El riu va viure una edat d'or a les pantalles. El desgast posterior del concepte no resta valor a les més poderoses visions filmades en aquella etapa. El riu és múltiple i divers, inabastable. L'aigua llueix i centelleja milers de cops per segon. Si vols agafar-la se t'escapa d'entre els dits i apenes si et deixa les mans humides. El fluïd que du el riu no es pot retenir ni empresonar. L'aigua tancada es podreix o s'evapora. Empresonada, la vida s'envileix. Només pot fluir, sense cap alternativa. El riu és la història, ja sigui individual o col·lectiva.



John Houston es mira el riu des de la perspectiva vitalista, desenfadada, de l'optimista essencial. La vida és una cosa interessant i divertida, una cadena de trobades inesperades i d'unions de contraris que són la joie de vivre. Reunir la Hepburn i en Humphrey dalt d'una barqueta que irònicament du el nom de Queen és brillant i enèrgic, un elogi de la vida com a aventura en estat pur, sense tragèdia existencialista. La vida és allò que passa mentre pensaves en altres coses, en el futur o el passat, o en el compte corrent.



Per a voler abarcar el riu, resulta repetitu i innecessari citar altre cop Apocalypse now, tot i que El cor de les tenebres també va ser adaptada al cinema sense versionar-la tant, amb uns eficaços John Malkovich i Tim Roth. Com sempre.



Immersos en el sentit tràgic del riu, també és el lloc on apareixen els cadàvers. Andrei Tarkovski filma una matança massiva en un riu a Andrei Rubliev. El faraó viatja Nil amunt per anar al sepulcre.
El cos flotant al riu és l'inici de nombrosos films, entre els quals es fa difícil triar-ne un. Per a evitar més repeticions, diguem The River King. Sense ser pretensiosa, una bona pel·lícula que reedita tòpics i no obstant sembla nova. A The River King, el guionista es permet jugar amb la física teòrica: la mirada altera l'objecte mirat, de tal manera que mai no podrem saber com era. Potser passa això mateix amb el riu: quan el vols definir n'obtens una fotografia, però la imatge fixa mai no pot comprendre què és el riu.




Brick també és contemporània, i també pretén revitalitzar el cinema negre, incloent el cadàver a l'aigua. Potser per aquest afany de contemporaneïtat urbana, el fluxe de l'aigua no és ben bé el riu, sinó la claveguera.



Deuen quedar moltes coses per dir sobre els rius i els seus germans conceptuals. D'una banda, si bé la carretera ha volgut renovar la metàfora, també o pot haver fet la via del tren. I novament infinitat de vegades. Relacionada amb la mort i el transcurs, potser es pot veure Ceux qui m'aiment prendront le train, que combina tragèdia i comèdia al voltant d'un tren que va a un enterrament.



Tampoc no deu voler dir el mateix en quin sentit hom recorre el riu: no és la mateixa cosa anar riu amunt que riu avall. O bé sortir del riu per travessar les muntanyes, o bé voler-lo posseir en un accés de follia. Conrad explica que riu amunt hom viatja a l'origen, i l'origen és el lloc del mal i l'horror. Riu avall, el significat és evident. El delta és el lloc on ens retrobarem. Finalment.

10 comentaris:

  1. Sí que és cert que parlar del riu és parlar d'aquesta metàfora tant i tan usada del fluir de la vida... i del seu final. El mestre Yasujiro Ozu va crear una de les obres més belles sobre el pas del temps i la fi de la vida: "Contes de Tòquio". Els dos ancians protagonistes inicien un viatge en tren a Tòquio per visitar els seus fills, que hi viuen. Una reflexió sobre la (habitualment) distància abismal entre generacions i sobre la inevitable solitud que porta el final del trajecte, d'aquest viatge per la vida, pel riu, sobretot després de la mort del cònjuge. "Contes de Tòquio" és vista com una pel·lícula trista, i fins a cert punt ho és. I és que la solitud és fruit de l'abandonament que pateixen per part dels fills, de la seva indiferència. I això fa mal... Altrament, entenc que la solitud fins i tot pot ser positiva. Vivim en una societat on sembla que sempre hagis d'estar amb algú, acompanyat, fins i tot a la vellesa (casals d'avis, sortides amb autocar, balls, cursos, gimnàstica...). I si aprenem a estar sols i a gaudir del silenci?? I si anem contracorrent?
    I gràcies per la dedicatòria, Lluís!!

    ResponElimina
  2. Tens raó que els Contes de Tòkio és una peli especialment bona, i que s'adiu al tema. Fa poc la vaig veure per culpa del Paul Auster, que la cita uns quants cops a les Bogeries de Brooklyn.
    Actualment estic veient tot això que es munta al voltant de la vellesa, aquesta mena de festa estúpida amb balls i concursos, on se'ls pretén infantilitzar, quan n'hi ha molts que en realitat volen estar sols.
    Ara penso en el director Kieslowsky, que quan es va retirar del cinema se'n va anar a una casa al camp i es va asseure rere la finestra a mirar el paisatge, tot sol. I així es va estar, fins que eun dia el van trobar allà assegut tan tranquil i mort. Però mort tal com ell volia.

    ResponElimina
  3. En nom de Humprey, Katherine i la Reina d'Àfrica, MOLTES GRÀCIES PER LA DEDICATORIA!

    ResponElimina
  4. Trobo encertada aquesta comparació entre la metàfora del riu “que no passa mai dues vegades pel mateix lloc”, la carretera i la via del tren. La proliferació del concepte a la literatura i el cinema, es deu deure a la seva importància. El riu i l’aigua que porta han estat font de vida i de mort i deuen estar en el subconscient col•lectiu, com el lloc ancestral on hom s’assentava per gaudir de l’aigua, al mateix temps que s’exposava a ser caçat per algun depredador, que hi cercava un subjecte per cruspir-se’l. Més o menys com ara mateix, però de manera més subtil.
    Salut.

    ResponElimina
  5. Ara em falta una referència al MISSISSIPI. Del Ripoll ja no et dic res, atès és un riuet escadusser, gaireb´ñe un pipi.

    Bon cap de setmana.

    ResponElimina
  6. No he visto Dies d'agost, pero por lo que dices, la variación de la metáfora que utiliza Marc es aun más antigua que la propia metáfora de Jorge Manrique. Fue Heráclito de Éfeso quien, a caballo entre los siglos V y VI AC, dijo: "πάντα ρει. ποταμοις τοις αυτοις εμβαινομεν τε και ουκ εμβαινομεν, ειμεν τε και ουκ ειμεν τε." Por supuesto que esto no invalida tus interesantes comentarios y reflexiones.

    ResponElimina
  7. Doncs jo no n'estic segura de que el riu i la carretera siguin equiparables. És veritat que tots dos són camins, i en això sí que ho són, però d'una naturalesa molt diferent.
    Deia Jorge Manrique que la vida és un riu,però el riu també és vida, està ple de vida, perquè és aigua, i sense aigua no podem viure. Dintre del riu creixen multitud d'essers vius, animals i plantes.
    Qué hi creix a dintre d'una carretera? No res, com no sigui a través d'una escletxa de la carretera, res. Perqué a la carretera no només no hi pot creixer res, sino que a més està feta amb productes derivats de la mort (em refereixo al quitrà, es clar).
    Apart, els rius es formen per sí sols, en això també tenen vida pròpia, mentre que una carretera necessita la ma de l'home per a fer-se.
    Crec que les diferències són prou importants com per a ignorar-les.
    Ara bé, si parlem del riu i la carretera com a camins i lloc de trobada, llavors sí, és clar, no es pot afegir res més :-)
    Petons salvatges.

    ResponElimina
  8. Puigcarbó: potser sí que hi falta el Mississipi, que és la imatge de la frontera als westerns, un nou significat del riu.

    Pepe: confieso que me cuesta un poco leer esta frase griega, pero como la frase de Heráclito es conocida la he deducido... Si no has visto Dies d'agost te la recomiendo. Y resulta oportuna la recomendación en fecha de hoy.

    Panterablanca: comparar el riu i la carretera em sembla difícil, jo ja ho apuntava com una possibilitat possible. Tens raó que el riu és un ser viu i la carretera tot el contrari. Però coincideixen en ser camins i en provocar trobades, pèrdues, etc. En aquest sentit, comparteixen el valor iniciàtic. Però potser res més, és clar.

    ResponElimina
  9. Lluis, yo no soy de letras. Por eso enlazaba la página de la Wiki, donde están las frases de Heráclito y su traducción. Queda hermosa la cita en griego, con todas sus letras. La pedantería es hoy fácil con las herramientas a nuestro alcance ;-)

    ResponElimina
  10. Pepe: esta reflexión tuya me gusta. Los medios nos proporcionan hoy la posibilidad de simular conocieminetos y saber aprócrifos, y posiblemente eso es todo un tema para analizar.
    Cuando me falla la memoria suelo recurrir a búsquedas de Google, y quedo finalmente como un señor.

    ResponElimina