28 de jul. 2010

A la memòria de Manolete

http://www.artetoreo.com/wp-content/uploads/2009/08/manolete3.jpg

Un temps de la meva vida va transcórrer a la bella i llunyana ciutat de Cáceres, on avui hi deu haver quaranta graus a l'ombra. Allà, quan hom s'embolica a discutir d'un assumpte que domina poc o gens, solen dir-li:
-Manolete, si no sabê, pa'qué te metê? 

Alguna cosa així ha passat al Parlament català, però sobretot a la premsa: un debat sobre ètica s'ha acabat convertint en una qüestió de testosterona, de pàtries i d'estratègia de partit. Si això no hagués estat un debat parlamentari sinó una corrida, goso dir que hauria acabat amb una fabulosa cogida: el brau empitona el maestro, que marxa en camilla i entretant un banderillero li talla la coleta. Per burro.

La plataforma Prou! que va dur endavant la ILP no es plantejava la catalanitat ni l'espanyolitat de cap tradició, sinó la qüestió de la ètica: és justificable torturar una bèstia per a fer un espectacle? Les respostes són més profundes del què sembla, perquè fan referència a coses greus: quina categoria ens donem com a humans respecte dels altres éssers vius?  Darrera el debat hi ha tot el món. Som els amos de la creació? Gaudim de drets infinits sobre la naturalesa? Formem part de la naturalesa? On ens ha dut la filosofia dominadora?

I després: una tradició és bona per se? Les tradicions cal revisar-les o senzillament defensar-les contra el pas del temps i l'evolució de les idees i dels costums?

També és interessant analitzar el factor artístic com a argument: si una corrida és una expressió artística, la cosa es complica. En tant que valor superior, l'art hauria de justificar qualsevol acció? Ja som grandets, i l'art contemporani i conceptual ha explicat molt bé la paradoxa que hi ha darrera el mot. Si allò que es penja a la paret d'un museu és art, allò que es fa dalt d'un escenari també: aquesta paradoxa explica els darrers cinquanta anys de l'art conceptual. Fa dies que ho sabem (des de Marcel Duchamp, com a mínim).

http://kakaos.files.wordpress.com/2008/07/duchamp1.jpg

Perquè vist així, si organitzem la lapidació d'una senyora adúltera dalt d'un escenari, amb banda de cornetes i tambors i cobrant entrada, haurem fet una lapidació artística i en aquest instant caldrà que ho acceptem: això és un art noble, no podem pas prohibir-ho. Malgrat la reducció a l'absurd de l'exemple, la veritat és que no té gràcia: perquè això succeeix. Només una mica més enllà del mapa.

La història és plena de fets i fenòmens amb un alt valor cultural, artístic i documental. Saber que als heretges se'ls cremava, que als orfes i als bojos se'ls enviava en la Nau del folls, que als reis se'ls decapitava, que als jueus se'ls gasejava és important. És important saber-ho i no oblidar-ho. Exactament com saber que a uns animals se'ls posava en una plaça i se'ls torturava fins a la mort en directe, davant del públic.

I finalment trobo que potser només hi havia un element a tenir en compte: cal admetre que aquest espectacle és residual, una atracció turística lamentable, i poc més. Els qui defensen les corridas no hi van, però les defensen perquè simbolitzen alguna cosa, o per aquell sentit de la llibertat que Nietszche atribuïa als forts. La llibertat del fort per a sotmetre el feble.

Ja sé que escombro cap a casa, però des del meu federalisme (ingenu i fatigat) me n'alegro que, en una part de la pell de brau, ja no sigui possible torturar el brau en públic. I me n'alegro perquè això és un principi. (Tot i això, hi ha una dada curiosa: a les Illes Canàries, també està prohibit).

Perquè allà a la bella i llunyana Cáceres havia vist molts cops les manifestacions anti-taurines a la Plaça Major, davant de l'Ajuntament. Quan la ILP es presenti al Parlament extremeny, suposo que ningú no ho confondrà amb un debat identitari dels extremenys secessionistes (que tot sigui dit, també n'hi ha).

Per a accentuar el caràcter poderosament surrealista de tot plegat, no trobo res millor que dedicar el post a la memòria de Manolete.




Nota: els enllaços a "tradició" i "sentit de la llibertat" es deuen al col·lega blogaire Galderich, que me'ls ha cedit. Tal com es pot resseguir als comentaris següents en aquest post.

12 comentaris:

  1. Fa poc, a través d'un llibre sobre els nois que intentaven torejar a Barcelona fotografia pel Maspons, vaig intentar mostrar que el tema dels toros no és una qüestió de tradició (que n'hi ha molta a Catalunya) sinó d'ètica.

    Prohibim els toros per ètica però no per tradició, història, sentiments patriòtics i altres mandangues que emmascaren el debat com molt bé dius.

    El curiós és que és l'apunt que ha tingut més comentaris amb un debat fora de l'essència i fins i tot vaig notar que un seguidor es va donar de baixa...

    Avui veient la televisió amb l'Esperanza Aguirre, en Rajoy, els uns i els altres he al·lucinat. El debat és senzill: cal mantenir el maltracte d'un animal en públic si o no. A partir d'aquí es decideix... o això creia jo!

    En fi Lluís, avui has tornat a estar brillant i fi en l'exposició del tema.

    Curiosament i surrealista, també vaig dedicar l'apunt a un torero que havia tingut vinculacions amb la família.

    28 de juliol de 2010 23:53

    Fa poc, a través d'un llibre sobre els nois que intentaven torejar a Barcelona fotografia pel Maspons, vaig intentar mostrar que el tema dels toros no és una qüestió de tradició (que n'hi ha molta a Catalunya) sinó d'ètica.

    Prohibim els toros per ètica però no per tradició, història, sentiments patriòtics i altres mandangues que emmascaren el debat com molt bé dius.

    El curiós és que és l'apunt que ha tingut més comentaris amb un debat fora de l'essència i fins i tot vaig notar que un seguidor es va donar de baixa...

    Avui veient la televisió amb l'Esperanza Aguirre, en Rajoy, els uns i els altres he al·lucinat. El debat és senzill: cal mantenir el maltracte d'un animal en públic si o no. A partir d'aquí es decideix... o això creia jo!

    En fi Lluís, avui has tornat a estar brillant i fi en l'exposició del tema.

    Curiosament i surrealista, també vaig dedicar l'apunt a un torero que havia tingut vinculacions amb la família.

    ResponElimina
  2. Galderich: és evident que les "corridas" tenen tradició a Catalunya, i això ningú no ho discuteix. Tan tradicional com executar els reus a la plaça major en un dia assenyalat i festiu. Com que parlàvem d'ètica, cal no oblidar que és aquest el tema.
    Em fa una mica de cosa pensar que Montilla ha votat a favor de mantenir les corridas: ja sé que ho fa per tacticisme, però caram...!
    per cert: m'has d'enllaçar el teu post sobre el tema, i et suggereixo que hi fem un enllaç mutu. Si hem de perdre lectors, ens ho repartim.

    ResponElimina
  3. Lluís,

    És possible perdre més lectors? Et passo l'enllaç de l'apunt:

    http://piscolabislibrorum.blogspot.com/2010/03/toreo-de-salon-un-llibre-de.html

    Et passo el d'un altre bloc comentant a Montilla i Nadal que és molt bo:

    http://diarimef.blogspot.com/2010/07/prohibit-prohibir-val-per-un-grup-de.html

    Me'n vaig a veure què diu l'esperit de l'Allau!

    ResponElimina
  4. Gràcies, Galderich. Vaig a veure on ho enllaço. I sobre això de l'Allau mira, a mi em fa cosa. No ho faré.

    ResponElimina
  5. textualment la cançoneta era:

    "Manolete, Manolete, si no sabe toreá pa que te mete"

    ResponElimina
  6. Puigcarbó: m'has de dir on puc trobar tot el text de la cançoneta.

    ResponElimina
  7. Algunes persones que "no van als toros" però no voldrien prohibir-los pensen que ens hem fotut en un "berenjenal". Per una vegada que el Parlament legisla des d'una demanda ciutadana i (aparentment) sense consignes de partit...
    Com bé dius, no és un debat identitari sinó ètic. Ara assistirem a moltes comparacions fins l'absurd que intenten rebatre la necessitat de legislar sobre aquests (i en el fons sobre altres)temes.
    El que hem d'aconseguir és que aquest sigui el primer pas per a que desapareguin les "corrides" a tota la pell de brau.

    ResponElimina
  8. Antoni: jo també espero que això sigui el principi d'iniciatives que facin desaparèixer les corridas a tot l'estat. Avui la premsa més tremenda diu moltes barbaritats, però aquestes eufòries passen i els col·lectius anti-taurins seguiran treballant, ara més animats.

    ResponElimina
  9. bé, no cal afegir-hi res més :) només que amb les reaccions de l'essencia sssssspañññññiola m'ho estic passant pipa, són tan bons que compraré cacahuets per si n'enganxo algun prop meu :)

    (igual que algun essencialista català, no cal dir, que d'això n'hi ha a cada banda de la ratlla)

    ResponElimina
  10. Ho hem fet. Hem matat el que ja era mort. La gent no anava a les corrides , tret de quatre i els turistes amb viatge concertat i afany d’exotisme. S’ha produït un debat que radicalitzarà les posicions i farà que molta gent, que potser se’n fotien dels toros i qui els va inventar, s’encastellin i en facin una icona.
    Si els donem cacauets, com diu la Clidice, ens trobarem voltats de mones. Si donéssim sardines, potser ens trobaríem foques. Hi ha coses que potser val més deixar-les morir de mort natural.

    ResponElimina
  11. Ya te ha corregido Puigcarbó la errata en la cançoneta. Creo que esa letra espuria se añadió, burlona, a la música de un pasodoble dedicado a Manolete, que puede escucharse aquí. El estribillo sobre el que hay que cantar la estrofa comienza en el tiempo 1:50 aproximadamente. Por lo demás estoy de acuerdo / bastante de acuerdo con los puntos de vista que expresas en el apunte. De él, y de otras cosas que te he leído deduzco que recuerdas Cáceres -Extremadura por extensión- con cierta nostalgia... ;-)

    ResponElimina
  12. Hola Pepe. Ante todo gracias por la información sobre la cancioncita.
    Y sobre Cáceres, pues si: lo recuerdo con nostalgia. Fué casi un año lleno de vivencias y con la distancia del tiempo las cosas siempre mejoran.

    ResponElimina