1 d’oct. 2010

La mort a la Cerdanya

Has de convidar el vampir a casa perquè et mossegui. Perquè allò que desitges, sense saber-ho, és que se't beguin la sang en una nit llarga, de lluna blanca. La mort no és mai una visita inesperada: és la teva convidada.


La carretera que mena de Bellver a Puigcerdà té uns quants cementiris a frec de l'asfalt. És possible que anys enrere fossin a tocar de caminots polsegosos, que només transitava el carro dels morts de tant en tant, quan duia el fato. Però els atzars van així, i ara s'aboquen a la carretera, perquè la mort pugui viatjar més veloç i més segura pels meandres enquitranats.

Qualsevol objecte sotmès a la llum (del sol, de la ciència, de la veritat) projecta una ombra que és més nítida i més densa com més intensa sigui la llum projectada. Un paisatge bell i harmònic com aquest, per tant, deu amagar també harmònics horrors, obscurs perfils, densa penombra. L'ombra silenciosa i estranya de la vella consanguinitat, i del secret antic.

Aquest maliciós gravat fou atribuït a Dürer, perquè duia una matusseria imitació del seu anagrama. Després hom ha decidit donar-li l'autoria a un autor desconegut, no anterior al segle XIX.

Què diu el rostre esglaiat del llindar, a l'ermita de Sant Serni de Coborriu? Llegeixo astorat a la guia per a turistes i caminadors que el relleu prepresenta un home en actitud d'orar. Però el redactor era miop, o bé una fe eixorca el va fer cec a l'evidència: la porta de l'ermita dóna al vell cementiri de les tombes derruïdes, avortades, engolides per l'herba. El rostre a la pedra és pres d'un deliri pànic que l'ha paralitzat.


Pel caminet baixa una noia atlètica, armada amb els atuells dels ciclistes, rabent sobre les dues rodes. El xiscle d'una cigala il·lumina l'aire i després una gralla. Pel caminet baixa, poc després, l'agulla del sol. Se'n va cap al forat de la Seu, on rebenta l'aire amb esgarips taronges, malves, morats.


Els arbres morts alcen les branques al cel. Corrompuda i leprosa, la fusta penja entre els dits d'estelles. Sona el telèfon per dur notícies velles i poc boniques. El camí fa tanta baixada que deixo el motor en punt mort. M'aturo. Embolico una cigarreta i l'encenc. Convido el fum perquè visiti les meves entranyes, forats dins del meu cos que jo no veuré mai. Demà a les nou toca la sessió sobre els ecosistemes marins, i em penso que els hi posaré el documental de la BBC sobre els grans taurons del sud d'Austràlia, tan llunyana i tan bella.

28 comentaris:

  1. quins camins mes inquietans..caramb!
    salutacions

    ResponElimina
  2. La mort a muntanya és igual que a ciutat. El que no son iguals son els rituals funeraris. A ciutat t'ho donen tot fet; a muntanya t'has de buscar la vida: encarregar un taüt, vestir el mort,encaixonar-lo, traginar-lo a l'esquena i enterrar-lo tu mateix, amb l'ineludible xiuxiueix dels "misereres" i els "dies irae" del capellà més proper. Una vegada, ja fa anys, vaig assistir a l'Alt Urgell a un d'aquests actes funeraris i em va impressionar molt.
    Com darrerament ens tens acostumats, ens has deixat un molt bon apunt literari.

    ResponElimina
  3. em sembla que no l'entenc aquest apunt sobre la mort. a més d'altres coses també hi veig molta vida!

    ResponElimina
  4. La mort conviu amb la vida. Ens entestem a girar-li l'esquena, a fer veure que no ens morirem mai. I en realitat morim cada dia una mica.
    No sé si és això el que ens volies dir, jo ho inerpreto així.

    ResponElimina
  5. M'agraden els cementiris, sobretot els de "poble", perquè la mort i la vida sempre van juntes, i per aquí hi ha la moda de fer veure que l'altra, la inevitable, no existeix.

    ResponElimina
  6. Sargantana: em temo que la idea pera escriure va venir justament de caminar per un camí inquietant, al fons del qual es veia una porta fosca que talla el camí. En arribar-hi, però, vaig descobrir que no era un cementiri. Però la meva imaginació ja havia volat.

    ResponElimina
  7. Alberich: sobre els rituals als pobles: fa dos dies seguits que toquen a difunts.

    ResponElimina
  8. Kika: admeto que de tant en tant jo tampoc no acabo de saber sobre què escric. Em deixo anar, una sensació o una fotografia.

    ResponElimina
  9. Eulàlia: doncs això, que jo no sé exactament tampoc què vull dir.

    ResponElimina
  10. Clidice: en un apunt de propera aparició, especial sobre cementiris ceretans, amb interessants i curiosos detalls.

    ResponElimina
  11. El gravat d'en Dürer, creia que era teu.
    El gravat a la pedra, sembla un home que aixeca els braços perquè està a punt de ser assaltat.
    La mort, he après a parlar d'ella sovint, des de fa molts anys, però ara sento que em fa mal, que tinc por, i continuo amb la certesa que no hi ha res després...

    ResponElimina
  12. El misteri s'amaga en qualsevol racó ombrívol, si se sap buscar.
    Per cert, que a mi, el rostre grabat a la porta de l'ermita m'assembla més aviat el d'un home a punt d'adormir-se de pur aborriment :-) Es veu que en aquest cas no li sé buscar el misteri i encara menys el pànic ;-DD
    Petons felins.

    ResponElimina
  13. Lluís,

    Ens entestem a mantenir-nos en vida, de vegades amb penes i esforços, quan, de fet, la mort, tan natural com la vida (com diu l'Eulàlia), és la cosa que ens deixa més perplexos. Ser-hi aquí, amb els treballs d'Hèrcules que sovint comporta, i, al cap d'una hora, per un accident fortuït o un vessament de sang, deixar de ser-hi. Natural però estrany, no sé si trist.

    ResponElimina
  14. Definitivament la teva Cerdanya és ombrívola, feréstega i misteriosa... Sí, Lluís, més val que posis un documental de taurons als teus alumnes amb imatges blaves i assolellades de la bella Austràlia, si més no per canviar de paisatge! :))
    Ai, doncs jo, que he viscut morts properes (suposo que com tothom), m'aferro a la vida amb delit, més que mai. Sobretot al plaer de gaudir de les petites coses: un bon àpat, una conversa amb els amics, un bany al mar, una bona pel·lícula o una bona sèrie, una copeta de Calvados... o una agradable passejada per la Cerdanya! Salut!

    ResponElimina
  15. Angie Palma: el gravat del Dürer podria ser meu si pensem que jo, de fet, tampoc no sóc anterior al segle XIX. De fet, l'estudi més recent del dibuix ha revelat que està executat amb un llapis Staedler Noris HP (un clàssic a les escoles catalanes) i un retolador Pilot V5 de tinta verda.
    Sobre el rostre del llindar, jo crec que és un advertiment però no sé de què. És fàcil especular: quan el vaig veure, se'm van acudir moltes opcions, la majoria d'elles de mal rotllo.
    I de fet, tens raó que la mort la veiem diferent a mida que ens fem grans. Esdevé propera perquè ens l'anem trobant, i alhora també ens espanta més.

    ResponElimina
  16. Panterablanca: el gravat a la pedra potser no ha quedat ben expressat a la foto, però és realment inquietant. A més a més té les mans alçades, com si li haguesin donat un ensurt o hagués vist un fantasma. Tenint en compte que mira el cementiri...

    ResponElimina
  17. Maite: estic d'acord que tot això desperta estranyesa i misteri, més que no pas tristor.

    ResponElimina
  18. Lila: me n'alegro de transmetre la imatge d'una Cerdanya ombrívola i misteriosa. Suposo que és allò que busco. No per pintar una "anti-Cerdanya" sinó per fer un contrapunt a la imatge turústica. El món rural em desperta emocions molts estranyes i contraposades, i m'empipen els qui hi veuen tan sols el lloc idíl·lic. A l'alta muntanya, encara és molt visible la lluita de l'home contra la natura i els elements.

    ResponElimina
  19. i com esta ta mare Lluis ?

    ResponElimina
  20. Saps, Lluís? Estic convençuda que si estigués en el teu lloc també veuria la Cerdanya com tu la veus... Potser perquè sóc urbanita cent per cent i, a més, amb convicció. M'agrada la ciutat. És el meu espai i m'hi sento a gust. És on he nascut, on he jugat, on he estimat... Però potser per això, el món rural, el món de muntanya és un misteri per a mi. Un munt de sensacions estranyes, com tu dius.
    El món rural no és un lloc idíl·lic. La terra, el tros, no és un espai per a gaudir sinó per a patir, esclau, dur... És, efectivament, una lluita diària contra els elements!
    I jo, que sóc una persona més aviat solitària i poc comunicativa, detesto haver de saludar tothom pel carrer als petits pobles rurals i haver d'aturar-m'hi per explicar com he agafat un refredat o comentar el que li ha passat al de cal Totxana, per dir "algo"... Estimo la solitud que em proporciona la ciutat enmig de tanta gent. Salut i disfruta d'aquesta experiència ceretana! Creativament és molt profitosa!

    ResponElimina
  21. Lila: no podem evitar haver nascut a la ciutat, i la mirada que tenim sobre el camp sempre serà urbanita. Hi ha gent que ho sap canviar, però no és fàcil. Per a mi, el camp (o la muntanya) seguix sent un lloc estrany -i bell- ple de sons desconeguts, ombres, coses i fenòmens nous i desconeguts. Només cal veure la reacció que té un urbanita i la que té un rural davant la visió d'un animal feréstec que creua la carretera. Jo em meravello, ell pensa si la bèstia li pot fer cap mal o en pot treure profit. Una bonica posta de sol per a mi és només això, i per a ell és un indicador del temps que farà demà.
    La vida en un poble petit també resulta complexa: per la meva feina, em passo moltes hores parlant amb molta gent. M'agrada que a la classe hi hagi conversa i diàleg, i quan plego necessito silenci. Però efectivament, de seguida et coneix tothom, i vas pel carrer saludant, i havent d'aturar-te a parlar... em costa una mica! El vell tema de la solitud a la gran ciutat ara em retorna... Avui sóc a Barcelona per coses familiars, i em xoca pensar que demà en aquestes hores seré enmig de la Cerdanya, abrigat i fent exactament una classe de Mates veient el Cadí per la finestra.

    ResponElimina
  22. Irene: doncs... no pensava que el text et fes pensar en la meva mare, però gràcies per preguntar. Avui sóc aquí a Barcelona, amb ella i fent el que es pot.

    ResponElimina
  23. No em fan cap por els morts, ans al contrari, ja he explicat en més d'una ocasió que a la Nuri i a mi ens agrada passejar pel cementiri vell de Sabadell. En els cementiris es respira calma, tranquilitat i es perceb que no som res o molt poca cosa.

    ResponElimina
  24. Puigcarbó: si els morts fan por deu ser per causes externes a ells. La mala consciència dels vius o la imaginació gòtica... De tota manera, ja veuràs en un proper apunt que el cementiri tampoc no és el lloc tranquil que la mentalitat racionalista imagina. Ni gòtics ni racionals, doncs.

    ResponElimina
  25. bona clase de mates doncs i bona estada per allí dalt

    ResponElimina
  26. M'ho he passat pipa! Aquest escrit m'ha agradat moltíssim. Escriu un llibre així (demanar-ho és gratis, que diuen)

    (Avui he passat per Bellver i he pensat en el fantasma)

    ResponElimina
  27. Marta (volar de nit): tens raó que demanar és gratis,i afortunadament negar-s'hi també. Sí que estic escrivint, i també sobre mortsi fantasmes, peròno ben bé així.
    I de part del fantasma de Bellver:moltes gràciesper dedicar-li un pensament!

    ResponElimina