23 de jul. 2010

Sexe, suor, llàgrimes i oblit

(Quantes històries humanes no podrien dur aquest títol...!)

Nagisa Oshima, un cop passada l'onada, potser no fou el cineasta tan interessant que semblava llavors. Tot i això L'imperi dels sentits va sacsejar els cinemes del planeta i va batre un rècord de prohibicions d'exhibició i de classificacions X.


Quan la vaig veure al cinema Maragall de Barcelona, la taquillera va fer la vista grossa. Perquè jo no tenia els divuit, i més aviat era obvi. Però en aquells anys vuitanta hom no patia tant pels escrúpols ni per la salut dels ciutadans: al capdavall, havien sobreviscut a una dictadura.

(Aquest era el meu aspecte adolescent quan Espanya va permetre exhibir L'imperi dels sentits) 

Oshima no és el primer director que es planteja rebentar la frontera del cinema pornogràfic i del convencional, però segur que va obrir una escletxa per on més tard s'hi han anat escolant, amb comptagotes, una colla de pel·lícules (el darrer deu haver estat en Julio Medem). I possiblement va normalitzar la possibilitat d'incloure les escenes de sexe explícit dins del cinema generalista. Però dubto que Oshima vulgués fer res de tot això. Ell volia explicar una història dura i brutal de sexe i de dolor. O com diria un trobador, d'amor i de mort.


Més tard, les arts plàstiques i les escèniques han jugat plenament a la liquiditat, i la creació és sobretot mescla i fusió, trencar les rigideses dels gèneres, i engegar a dida la classificació del pobre Aristòtil. No tan sols s'han fos la comèdia, la tragèdia i el drama, sinó que el cinema d'art i assaig ha fet excursions al món del porno. El paradigma podria ser Romance, de Catherine Breillat, que va contractar l'actor porno Rocco Siffredi per a resoldre les escenes de sexe explícit sense trucatges ni el·lipsis: les ereccions d'en Rocco són segures, i ho fa quan li ho ordenes -afirma Breillat. Breillat ho planteja com una pel·lícula conceptual, renovadora i provocadora. Pot dir el què vulgui, però Romance és una pel·licula molt discreta i el millor que aporta és allò que ja havia aportat L'imperi dels sentits.


La Fura dels Baus també va fer un assalt al gènere pornogràfic: empesos per la necessitat de provocar, de carn i de víscera, van signar un conveni de col·laboració amb la productora porno Private, i van confeccionar XXX, poc abans d'endinsar-se en el món de l'òpera.

http://2.bp.blogspot.com/_nIeMadGMYLU/SSCWS_MMQKI/AAAAAAAAALA/f_RkF42Ks_A/s320/la+fura+dels+baus+XXX+front.jpg

No sabem si Nagisa Oshima se sent responsable de les seqüeles, de la profunda sexualització del cinema que arrencava amb el seu Imperi. Potser sí. Perquè anys més tard va rodar el film que més m'agrada de la seva trajectòria: Merry Christmas Mr. Lawrence, una història sobre les presons reals i les metafòriques, i sobre la paradoxa del vigilant-presoner. Merry Christmas és -inesperadament- una el·lipsi gegantina sobre el sexe. Tot i que el seu tarannà segueix proper al sado, al massoquisme i fins i tot a les pràctiques del bondage, ben poca epidermis veuràs a Merry Christmas.


Hi manté l'ambient opressiu i la claustrofòbia, i segueix parlant d'erotisme com a sinònim de suor i de llàgrimes, d'opressió, de desig espès i tèrbol. Qui influeix a qui? Diuen els seguidors que la indústria del porno ha derivat cap a un sexe més agressiu i més brutal, on s'hi inclou de forma normal la dominació i la humiliació (essencialment dels homes envers les dones).

No obstant el flux de la història, tinc la impressió que Oshima va fer un producte estrany i aïllat, que no deu agradar als amants de la pornografia i que incomoda als qui no ho són. Avui em resulta una obra allunyada i desconeguda, reviscuda tan sols per un reduït grup de fans. Potser és el destí i el risc de voler fer peces provocadores: quan la provocació deixa de fer efecte, tot se'n va aigua avall.

12 comentaris:

  1. Marta: l'oblit es refereix a la situació en què crec que es troba Oshima. Pel què fa a les històries que explica, no crec que sigui un element present. Més aviat el contrari.

    ResponElimina
  2. Vaig veure fa poc L'imperi dels sentits i trobo que és una pel·licula que ha aguantat bastant malament el pas dels anys. Molt millor el Mr. Lawrence. Romance és, des del meu punt de vista, una estafa. Pretensiosa i buida.

    ResponElimina
  3. SM: veig que en definitiva estem d'acord.

    ResponElimina
  4. El Maragall també va ser el cinema de la meva infantesa i adolescència, juntament amb el Montserrat, que em quedava una mica més a prop. Sí que és cert que aleshores no filaven prim i deixaven passar qualsevol marrec a una sessió de "dos rombos" pel cap baix. Juntament amb el meu germà i els meus veïns, hi vam veure unes quantes pel·lícules força pujades de to, sense que ningú em preguntés l'edat. Quins records! La veritat és que no he vist cap d'aquestes pel·lícules que esmentes, tot i que, després de veure el tràiler que has penjat de "L'imperi dels sentits", sí que és cert que ha envellit malament. No és el cas, segons el meu parer, d'un altre film mític, "L'últim tango a París", que va ser venuda com una pel·lícula sobre sexe i, en realitat, és una reflexió sobre la soledat i el pas del temps, barrejat amb un profund sentiment de fracàs personal del protagonista. El sexe és un simple fil conductor. Sempre m'ha fascinat aquesta història de dos desconeguts que s'aboquen al sexe sense saber res l'un de l'altre. Aquest tema de dos persones que no es coneixen de res i es troben per tenir sexe també apareix en la pel·lícula francesa "Une liaison pornographique", que va protagonitzar Sergi López i que també em va agradar molt. És que només som capaços de treure el millor (o el pitjor) de nosaltres, sense màscares, davant un desconegut??

    ResponElimina
  5. "L'imperi" la vaig veure quan la van estrenar (jo no vaig haver de dissimular a la guixeta :) )i em va impactar força; la vaig reveure no fa gaire i em va decepcionar. Mr. Lawrence és molt més intel·ligent, amb una càrrega sexual implícita molt evident, sense haver de se explicit, con tu dius.
    Haver de recórrer al Rocco Siffredi per donar realisme al sexe, deu aconseguir l'efecte contrari, així com de ciència ficció, per la singularitat atípica del personatge ;-)
    Salut.

    ResponElimina
  6. Jo tampoc he vist cap de les pel·lícules de les que parles, però m'assembla molt interessant tot el que dius, tant que m'has fet venir ganes de veure "Merry Christmas Mr. Lawrence".
    M'ha agradat el teu bloc. Gracies pel teu comentari al meu.
    Petons de pantera.

    ResponElimina
  7. Lila: cada cop que passo per davant del lloc on hi havia el Maragall em venen els records de la quantitat d'hores i de pelis... Sobre el tema de les trobades entre desconeguts, el cas és que també en tenia notes per escriure, de manera que em va bé que ho treguis. Hi afegeixo aquesta del Sergi López, que no la recordava i està força bé.
    I d'acord amb el Tango a París, que he vist fa poc i sí que suporta el pas del temps. Però és que Bertolucci és molt bo...

    ResponElimina
  8. Panterablanca: benvinguda al blog! I si veus Merry Christmas estic segur que t'agradarà molt. Només la banda sonora ja és un plaer.

    ResponElimina
  9. Alberich: és la sensació que dóna l'Imperi, que ja ha passat. És un misteri perquè algunes pelis envelleixen tan malament.

    ResponElimina
  10. bé! l'imperi dels sentits la vaig veure fa molts anys i la de Bienvenido Mr. Lawrence també, cap de les dues em va acabar de fer el pes, però no em facis cas, és molt difícil que m'agradi una pel·lícula i una que em va agradar molt (Sed de mal) ha envellit prou malament.

    ResponElimina
  11. Puigcarbó: jo també he tornat a veure Sed de mal i no crec que ho porti malament, encara que hi ha interpretacions dels actors que avui ja no es farien de cap manera.

    ResponElimina