19 ag. 2013

Al balneari dels ferits




Tots els qui hem arribat fins aquí duem ferides. Alguns arriben embenats i d'altres mostren la nafra. He vist terribles mutilacions i lleus esgarrapades. Hi ha qui ha quedat orb o mut, sord, coix, buit per dins. Hi ha qui només se sent trasbalsat, però n'hi ha que mai més no sabran desembarcar de la nau dels folls.

No sabem perquè, però els doctors i les infermeres van abandonar el balneari fa temps: les seves dependències només contenen silenci i pols. Calaixos buits, estanteries desertes. L'apoteca saquejada. De vegades s'intueix, al fons dels llargs corredors en penombra, la silueta fantasmal d'un metge. De res no val perseguir-los ni invocar-los: no tornaran.

Els ferits ens hem de curar els uns als altres. El qui està en bon estat ha de desinfectar el més greu, i de vegades tan sols li queda parlar-li a cau d'orella, veu baixa. A fora, una mica més enllà del jardí, se sent l'eco de les bombes, el brunzir dels avions, l'espetec dels canons que esquitxen de metralla el cim verd dels xops, els cedres i el vell roure.

Ahir deuria caure un obús enorme a les trinxeres vora el riu. Avui hem sentit com feien un assalt en va contra les ametralladores Deutsche Waffen und Munitionsfabriken: demà arribaran molt més ferits. I mentre tot això passava, vora meu, una veu llegia versos de Georg Trakl amb els llavis fregant l'orella d'un supervivent.

Hem après a cuinar, a plantar i collir de l'hort. Els qui poden caminar reparteixen el menjar als qui no es poden alçar. En somnis, algú celebra la república dels ferits, dels vençuts. No, no, això és un deliri. Tan sols estem aprenent, barroerament, a estimar-nos una mica els vius mentre no


8 comentaris: