27 de set. 2010

Enigmes de sorra i pedres

Fins que el curs no sigui més avançat, les nenes i els nens suporten malament tornar a classe després de dinar. Les tardes a l'escola són un xivarri que creix, una bonior aguda. Quan ha sonat la música i s'han llançat com sagetes a la porta, les parets encara reverberen uns minuts.  

A mitja tarda maldeixo el cotxe a la vora de la carretera, al punt on creua un camí que s'inclina a l'ombra dels grans arbres, paral·lel a una sèquia mormoladora. Volia arribar-me al supermercat de Puigcerdà; sóc conscient que si m'aturo hi faré tard. Podia haver escollit el Caprabo d'Alp, que em cau més aprop, però he pres l'altra ruta sense saber perquè. És molt probable, per tant, que aquesta nit sopi tan sols un parell de tomàquets amanits.


A mida que m'allunyo del brogit de la carretera, el silenci refulgent del sol que decau aquieta les fulles, i sembla que l'aire deixi de respirar. Les fulles s'aturen. Del camí que camino en sorgeixen caminets a dreta i esquerra: cada poques passes se'm presenten dilemes. La intuïció em guia fins a una esplanada erma, un sorral que sembla transportat des d'una altra banda del món.

Una pluja recent va deixar la petja de l'aigua que baixava. Aquí hi havia un riu amb tènues meandres, un delta, un mar. Ara tot és gairebé sec, una cicatriu damunt la sorra que s'esborrarà depressa.

El rastre de les coses és més real que les coses 




Les coses petites imiten les grans, i n'acceleren el temps. Aquest riu va ser un riu durant unes hores escasses, o potser tan sols uns minuts. I no obstant, ha deixat un rastre efímer que és el de qualsevol riu: de l'Ebre al Colorado, conté l'essència dels rius del món i ha estat capaç de deixar la seva traça.

Ahir al vespre, al bar del poble, vaig veure aquells homes taciturns que miraven la gran pantalla del televisor. No se'ls veia feliços ni infeliços. Vaig pensar que potser no volien ser allà. Que seien en taules aïllades i en silenci com si així aconseguissin no ser enlloc. No ser-hi, no ser. Em va venir a la ment la idea d'un pensador, segons el qual la vida d'un home reprodueix i conté la història de la humanitat.

Segurament vaig viure al paleolític de petit, quan apenes podia manejar un parell de pedres: amb l'una colpia l'altra, i n'arrencava guspires. També vaig ser al temps medieval, i m'escoltava els capellans i els bonics relats de Crist. Vaig creuar el Renaixement, i em vaig adonar que els capellans sempre duen les ulleres equivocades: d'aprop per veure-hi de lluny, de lluny per veure-hi d'aprop. De manera que no han entès res ni de Déu ni dels homes. Però si fos així: on sóc ara i cap on camino?

Mentre desfaig les passes passo per la vora d'un mur. Un operari a qui vés a saber què li havien encomenat va fer dos forats amb la broca i després ho va deixar. Hi endevines un rostre de mirada atenta però absent.


Amb els anys que han de venir potser seré un d'aquests homes circumspectes i silenciosos que miren el futbol tan perduts i anònims com poden, a la taverna del poble. Mai no sabré del tot si he deixat cap traça, com aquell riu minúscul que es va assecar i que avui -sense voler, sense pensar- he desfet amb els peus.

*          *          *


Dos dies més tard de retratar el rostre a la pedra del mur, provo de descobrir quina cara oculta. En faig un esbós ràpid (1) i demano a tres persones que em diguin què hi veuen. La mestressa de la Fonda del poble hi veu indubtablement l'efígie sagrada de Nostre Senyor (2). El jove cambrer del Cafè Nou està segur que aquí hi ha un alienígena canònic (3). En Sergi, un alumne de 9 anys, em diu sense dubtar que és el morro d'un garrí (4).

30 comentaris:

  1. Mai sabrem si les nostres traces duraran més o menys –de ben segur serà una qüestió de temps la seva perdurabilitat- i la petja del temps les esborrarà irremissiblement. La història guarda els grans traços de la totalitat dels fets, com l’esbós dels dos forats que has proposat interpreti la gent del poble. Finalment cadascú hi veurà el que la seva subjectiva intuïció li marqui; els uns hi veuran déus o redemptors i d’altres el morro d’un garrí.
    Definitivament, trobo que són excel•lents les teves impressions des de la Cerdanya.
    Salut.

    ResponElimina
  2. L'esbós número 1 em recorda el terrible assassí emmascarat de Viernes 13... La teva Cerdanya és molt misteriosa. Podria ser l'escenari d'una pel·lícula dels Coen, tan aficionats com són a retratar personatges de l'Amèrica profunda i rural.

    ResponElimina
  3. Alberich: sí, em penso que és això que resumeixes el que volia explicar. No sabem quin rastre deixem, ni tan sols com serà interpretat. Fixa't que quan Jesucrist va dir -suposadament- "estimeu-vos els uns als altres", els capellans en van fer una curiosa lectura relativa a l'amor als seus alumnes.

    ResponElimina
  4. Kika: si dius que em pego la grean vida dones la raó a aquesta gent que creu que els mestres som uns éssers privilegiats, amb moltes vacances i molt temps lliure. Jo procuro aprofitar el meu, però també cal dir que sóc a 160 kilòmetres de casa, que tinc un contracte per substituir una altra persona i que aquesta nit hem tingut la primera glaçada. I la meva roba d'hivern es troba allà, 160 kilòmetres més avall.

    ResponElimina
  5. Lila: tens raó, i mentre dibuixava em vaig adonar que la màscara 1 és la del Viernes 13.
    La meva intenció en aquests apunts ràpids és dibuixar una Cerdanya menys tòpica, i si pot ser misteriosa molt millor. Tinc mig preparat un apunt sobre la "cara B" de la Cerdanya, la que amaga coses no aptes per a la postal. M'agrada molt que mencionis els Coen, perquè crec que es podria fer un "Fargo" ceretà.

    ResponElimina
  6. La frase és espectacular: "el rastre de les coses és més real que les coses", potser és per això que s'escriu, es pinta ... El garrí genial, una mentalitat sense contaminar el nen :)

    ResponElimina
  7. Clidice: la frase em va venir a la ment de sobte mentre mirava el rierol assecat, i després vaig dir mira, a veure si l'aprofito. Sobre el garrí, els nens tenen poca contaminació i al damunt els agraden aquestes bromes sobre coses pudents o animals més o ments graciosos. Cal no perdre mai la perspectiva del nen, per no confondre's.

    ResponElimina
  8. M'ha agradat molt aquest post en general, l'he trobat molt poètic, però a mi el que m'agrada més del que plantejes és aquesta idea de que en la vida d'una persona s'hi pot trobar la historia de la humanitat. Ho he trobat molt interesant.
    A la cara de la paret hi he vist un nen asustat.
    Jo també m'acostumo a fixar molt en els rastres de la pluja, convertint camins en rierols :-)
    Petons felins.

    ResponElimina
  9. Panterablanca: la idea que a la vida d'una persona s'hi pot veure la història de la humanitat (o vicevesa) es pot desenvolupar molt, i sempre dóna bons resultats. Pots pensar en quin moment has estat medieval, o renaixentista, o paleolitic, o al segle de les llums o a l'època de les revolucions.

    ResponElimina
  10. Una de les millors coses que hom pot fer és observar les traces i endevinar què hi veu. Els núvols són efímers però els accidents atzarosos de les parets (pintura descrostonada, taques d'huminat, murs de pedres, fortats de filabarquí...) són el millor. Els mires una i altra vegada des del mateix punt de vista i o hi veus la mateixa cara, eterna, o vas veient altres possibilitats. Qui diu que vagar és inútil!

    ResponElimina
  11. M'he sentit nena petita. Perquè també hi he vist un porc (a la foto, no a l'esboç).
    La cara B de la Cerdanya donarà molt de sí, existeix i s'amaga. O no es vol contemplar. O quan es contempla qui la mira, es pensa que és tant "guai". Si es vol, pot arribar a ser tant o més misteriosa que la cara A.

    ResponElimina
  12. Llegeixo que, durant el miocè, la Petita Cerdanya (les planes més properes a Bellver, en avall del Turó de Valltarga) havia sigut un gran llac i que el principal sediment està format per restes de diatomees lacustres... Si disposessis d'un microscopi podries veure les seves meravelloses estructures. Heus una cosa petita que és tot un món.
    Sobre la cara dibuixada a la roca no et perdis l'apunt miscel·lani que penjaré aquesta tarda. Pura simultaneïtat!

    ResponElimina
  13. Galderich: perdoforça temps en aquesta mena de coses, buscant (i trobant) signes i senyals per les pedres o pels núvols. A veure si un dia m'hi poso i en faig una mostra.

    ResponElimina
  14. Eulàlia: a veure si entre els comentaris podem trobar noves interpretacions de la foto. De moment ja tenim un nen espantat i un altre porquet.

    ResponElimina
  15. Girbén: espero el teu post sincrònic... I per cert: a l'escola hi ha un parell de bons microscopis, a veure si puc descobrir aquest fòssils...

    ResponElimina
  16. La veritat és que quan ja havia penjat el comentari vaig pensar que la broca fent els dos forats semblava la mossegada d'un vampir.
    Vet aquí que a través de la foto trobem una metàfora del món de la construcció: vampiritza el territori.

    ResponElimina
  17. Un altre apunt que fa una mica de por. Jo he vist la cara de la lluna. I després tal com anava el text he pensat que diries que l'home es va desdibuixant i que només quedaran uns ulls buits, com la mirada buida dels homes del bar, i aleshores he vist el porquet i he pensat que l'evolució poètica podia ser aquesta fugida en el buit però que l'evolució real era més aviat una "tornada" a l'animalitat. I m'ha fet molta gràcia!!!!

    ResponElimina
  18. Lluís,

    Que d'un alienígena derivis cap a un jesucrist i després cap a un garrinet fent llengotes mostra un teu moment iconoclasta molt saludable. Aprofita'l al màxim.
    Potser els ulls de la pedra formen part d'algú que va ser petrificat, com els homes del bar.

    ResponElimina
  19. Eulàlia: curiosament, aquests forats estan fets en una paret que té vora mil anys, i és una església. No sé pas què pretenien: espiar les misses?

    ResponElimina
  20. Marta (volar de nit): Quan escric no sempre m'imago totes les interpretacions possibles, però això del retorn a l'animal està bé. A mi el rostre de pedra em suggeria la mirada dels vells del bar, però ja veus que té més opcions.

    ResponElimina
  21. Maite: no em sentia especialment iconoclasta, però està clar que aquestes conyes sempre em fan gràcia.

    ResponElimina
  22. Lluís: jo hi he vist la cara d'una òliba, d'entrada, i després, sense cap dubte, la cara de 'El crit' d'en Münch, abans d'acostar les mans a les seves galtes.
    I el garrí: el nin et va dir que era un morro però tu n'has fet una cara, no?
    ELs teus passejos són creatius, a peu i en cotxe, i per això sembla que et pegues la gran vida, tio, a La Cerdanya. M'agradaria sentir el fred que ja comences a sentir per la contrada.
    Ens llegim!

    ResponElimina
  23. No seria la primera vegada que sopo un parell de tomaquets amanits, pero el meu es diu cansament, peresa, en fí, ganes de no fe rés.
    Crec que tots deixem alguna traça en aquest mon, ja sigui per algo bó o dolent, a algú o per algún motiu sempre deixen petjades.
    Em quedo amb aquesta frase...
    "Les coses petites imiten les grans, i n'acceleren el temps."
    Un petó Lluís ;-)

    ResponElimina
  24. Angelina: ja tenim nens espantats, òlibes, Münch, senyals vampírics... això va bé, visca la polisèmia. Celebro que entenguis que no es tracta del relats de la gran vida que em pego, sinó al contrari: la vida és gran, i jo petit.

    ResponElimina
  25. Emma: dos tomàquets amanits, o una poma i una pera... en realitat un sopar elegant i apropiat. Sobre el rastre que deixem, el que passa és que no podem saber quin serà, ni decidir-lo.

    ResponElimina
  26. pel que escrius jo tinc la impressió que estàs aprofitant molt be l'avinentesa. però pel que dius potser equivoco. em sap greu.

    ResponElimina
  27. Kika: Malgrat tot, estic aprofitant l'ocasió. Crec que aquesta és la millor manera de dir-ho.

    ResponElimina
  28. Pep Anglada ( MANRESA)3 d’octubre de 2010 a les 0:13

    sembla que colegit fix no el tens i has d'anar amunt i avall de la nostrada Catalunya. Deu ser dur tenir la familia tan llunyana.Sembla que preferiries que la sustitucio acabes promte.

    ResponElimina
  29. Pep Anglada: no tinc escola fixa, efectivament. Enguany les places són menys, i els mestres interins voltem d'aquí cap allà. Però malgrat tot m'hi trobo bé aquí dalt i de fet no tinc cap pressa per acabar. No és fàcil engegar un curs com a tutor i haver de marxar després: sincerament, crec que m'hi quedaria fins al juny.

    ResponElimina