9 març 2011

Pix: No passaran!

La carn és més dolça que els píxels

De la vida virtual sempre he dubtat que se'n pugui dir vida. La comunicació digital no és digital, perquè els dits són tan sols una eina relativament prescindible. Bastaria un aparell senzill per a suplir-los. La pell és accessòria en aquest món de bits i de PIX. Una Mega d'informació no és una meiga. Una Giga no és un ball.

Avui no se m'acut res més que un ritual senzill: invadir de carn la pantalla i els bits, inundar-los de sang. Mai no podran pixelar el gust dolç i salat de la sang, el regust de la pell entressuada, quan l'alquímia del dolor i el plaer li transformen la textura. Com es podria pixelar el dolor de les pessigades a la pell?

Executo el ritual i em deixo la pell adolorida fins al punt que una miríada de puntets rojos s'endevinen a les extremitats. Encenc una flama, l'atanso fins a sentir la poderosa mossegada del foc. Després ho miro i ho remiro, i descobreixo que no he estat pixelat. Això és l'inici de la resistència, el retorn a la cova.

Aquí sota hi ha el video amb el ritual que ens permet resistir en el món de la vida real, si entenem que la vida està feta de sang, vísceres, cremades, petits dolors, petits plaers o grans plaers. Abans de clicar al damunt, he de dir que no és gaire apte per a la gent molt sensible. No conté imatges pornogràfiques en sentit estricte, però tampoc és del tot innocent. La pell mai no és innocent, o bé ho és completament, radicalment.

El títol està tret d'un poeta surrealista que va escriure la sang és més dolça que la mel, o bé que la mel és més dolça que la sang. No se sap si es referia a l'incest, a la masturbació o la negació del sexe. Avui l'agafo per dir que aquest blog no ha estat invadit pel PIX.




De manera que resistir el pixelat de la vida és ben senzill: despulla't, embruta't, esgarrapa't.

55 comentaris:

  1. Ja ho deia jo. Contra un píxel pla: imaginació. Els sonats hem estat els primers a resistir, potser perquè un coi de punt no pot preveure per on sortirem.

    Ara, vols dir que fer-te tot això és necessari?
    Despullat i amb mitjons? Quin poc rigor.

    ResponElimina
  2. Merda, estic a la feina i no puc veure el vídeo, hauré d'esperar a arribar a casa per saber del cert com ho he de fer per vèncer l'invasor pixelador!

    Però a més se m'ha acudit una idea, que potser no és tan dolorosa per nosaltres. Ara existeix l'alta ressolució, imatges més nítides i clares. Apugem les ressolucions dels nostres blogs, empetitim els pixels malparits. Potser no serà la solució definitiva, però els podrem contenir una estona!

    ResponElimina
  3. tens raó Joan... mitjons!! i amb tanta agulla d'estendre diria que sembla més un penjat que un massoca... però com tinc molt respecte per tothom... que cadascú s'entretingui com vulgui.
    Ara, em sembla que haurem de pensar alguna altra cosa per combatre els pix, jo també estic a la feina i si em començo a despullar si que m'acomiaden ràpid... o... no...

    ResponElimina
  4. D'aixxxxò s'en diu Body Art... i es ToTa una obra daliniANA pel seu sentit suRRealista.... Geni, a tu si que t'ha pujat la Febre !!!!!!

    ResponElimina
  5. Merda, just ara que la gent comença a despullar-se me n'haig d'anar a la feina...

    ResponElimina
  6. Lluis, estic amb tu! Sabia que com molt d’altres no et deixaries abduir. De totes maneres si per tal d’estar amb la causa contra el Pixel haig de seguir aquest ritual em sembla que m’hi repenso.
    Salut, mort al Pixel i visca la Llibertat!

    ResponElimina
  7. Ostres, la resistència és dolorosa! No tinc pinces d'estendre ni espelmes a la feina, hauré d'esperar a arribar a casa...

    ResponElimina
  8. Però abans hauríem de tastar els píxels! I si són dolços???

    ResponElimina
  9. HUMANS HUMANS... VOSALTRES I EL VOSTRE SENTIMENTALISME I CREENCES ABSURDES, QUAN US PIXELITZEU SEREU LLIURES DE TOT TIPUS DE DOLOR, ENCARA SOU A TEMPS DE RENDIR-VOS!

    ResponElimina
  10. Gràcies per constatar-ho i sacrificar-te per nosaltres. Mai t'ho podrem agraïr prou,Uf! quin mal.

    ResponElimina
  11. Joan: aquí tot sembla improvisat però no ho és. Els mitjons també són una referència, i que cadascú li trobi el seu referent.

    ResponElimina
  12. Jo, si no tinc una barra vertical i música no em despullo... Sóc de cerimònies...

    Això dels píxels ja sabia jo que acabaria malament... ;-)

    ResponElimina
  13. Xexu: doncs res, quan arribis a casa i vegis el video ja ens diràs com ho veus. Paciència.

    ResponElimina
  14. Jomateixa: és lícit que em consideris un penjat, però posar-me aquest adjectiu diu molt més de tu que no pa de mi, de les coses que coneixes i les que no. Crec que et mereixes seguir pixelada.

    ResponElimina
  15. Crec que es com si Passolini hagues rodat Sant Sebastià amb Hellraiser...no tinc paraules, els pixels no poden amb tu, tu els utilitzes...crec que podries encapçalar la resitència!

    ResponElimina
  16. Astrum: només tinc paraules d'agraïment pel teu comentari. Suposo que no esperava res millor que sentir (llegir) aquestes paraules. Que et lliuris dels píxels i siguis feliçment humà.

    ResponElimina
  17. Matilde: ja ho miraràs al vespre, i ja sabràs què cal fer. En tot cas, jo de tu no aniria despullada a la feina. No deixaria de ser una promoció de la cultura, però possiblement encara no hem arribat a les estratègies mentals de Berlusconi.

    ResponElimina
  18. Jordi Vendrell: no cal seguir-lo al peu de la lletra, és una proposta perquè cadascú pensi una estona sobre la seva vida virtual, en què s'assembla i en què no a la seva vida carnal. No ens confonguem i els píxels es fondran en l'aire com el sucre al cafè.

    ResponElimina
  19. Salvador: resistir sempre té alguna coa dolorosa, i això és una mica del què volia explicar. Quan arribis a casa espero que pateixis molt, si és que allà hi tens pinces i espelmes.

    ResponElimina
  20. Marta: tot depèn de si has posat sucre o sal sobre la pantalla. Jo ja ho he provat, però no ho he filmat.

    ResponElimina
  21. PIXTERMINATOR: Aquesta nit penjaré el comunicat de la victòria de la resistència. Per més majúscules que posis, ja saps que has perdut. En unes hores veurem com els blogs retornen al seu estat feliç i humà. La teva és una derrota lamentable, tot i que havia començat a sentir una certa empatia amb tu. Penso que aviat veurem com fas els possibles per accedir a la condició humana. No és un xollo, però tampoc no està tan malament.

    ResponElimina
  22. Puigcarbó: Agraeixo també la teva solidaritat. Prova-ho i veuràs que darrera el dolor hi ha un cert plaer. Però estic segur que ja ho sabies.

    ResponElimina
  23. Tirantlobloc: celebro que tu també tinguis els teus rituals. De manera que ja ho saps: aquest vespre gafes una barra vertical i et despixalitzes.

    ResponElimina
  24. Aris: la paraula "Passolini" sona com els violins a les meves orelles.

    ResponElimina
  25. Cera calenta, espelmes i sang? Tot plegat sembla una mica delirant, però si a tu t'ha funcionat, corro a esquinçar-me la roba i a repetir el ritual sense qüestionarme res!

    Funcionarà igual, encara que no m'hagi depilat?

    ResponElimina
  26. Lluís,

    Un bon ritual purificador o iniciàtic, segons com es miri. Dolor a petites dosis per poder assumir dolors més forts. Metàfora de la vida.

    ResponElimina
  27. Ara ja he pogut veure el vídeo, sabem si això ha fet algun efecte a en PIX? Perquè abans de posar-nos tots a fer-ho millor saber si funciona, no? Vaig a veure si tinc unes gilettes per aquí...

    ResponElimina
  28. Després de veure el vídeo amb el remei contra la pixelització... er... uh... potser no se'stà tan malament a la panxa del bou.

    ResponElimina
  29. Collons, Lluís, el meu ritual és molt menys dolorós i funciona: asseure'm al sofà amb una cerveseta a la mà i veure un partit del Barça... T'asseguro que aconsegueixo resistir molt bé la vida real! I si fas el mateix, però amb una bona pel·li?, que sé que el futbol no t'agrada, i et deixes estar de mandangues masoquistes. Encara et fitxaran com a flagel·lant en una d'aquelles estranyes processons andaluses !! :))

    ResponElimina
  30. Però no, que cal ser valent! M'hi afegeixo a la revolta, i faré el que calgui per alliberar-me.
    Va, començaré per posar-me uns mitjons a joc. Igual amb això ja en tinc prou... a veure... a veure...

    ResponElimina
  31. La meva maleta: no sé si has vist bé el video, però tu creus que jo vaig depilat?

    ResponElimina
  32. Maite: metàfora o no, hi ha coses que fan mal de veritat. El pitjor de tot ha estat la broma de la cera.

    ResponElimina
  33. Xexu: Home, jo pretenia donar idees perquè cadascú es busqui el seu ritual, això de les gillettes no t'ho recomano massa però si et funciona segur que descrobriràs algunes coses interessants de la vida.

    ResponElimina
  34. Leblansky: ja sé que tu dubtes una mica sobre les diferències entre virtualitat i no-virtualitat, però la panxa del bou no em sembla un bon lloc. Per les coses que et perds, més que res.

    ResponElimina
  35. Lila: el teu comentari val el pes de cada lletra en or, i es dedueix que no tens n blog. Posa-t'hi algun dia, a veure què surt.
    Justament hir vaig tragar-me una peli que ja havia vist, i qu tracta de la carn: "El maquinista", amb un actor extremadament prim.

    ResponElimina
  36. Leblansky: els mitjons són marca "Carrefour", comprats a Puigcerdà.

    ResponElimina
  37. Volia provar el teu sistema, però la meva dona s’ha entestat que avui s’havia de fer la bugada i hem emprat totes les pinces per estendre la roba.
    Provaré només la postura fetal amb els mitjons posats, a veure si també funciona.

    ResponElimina
  38. Lluís, maco, no entenc res de res, sortir de cole i arribar aquí i veure abducció pxelaire, són dos xocs molt grans...

    ResponElimina
  39. Alberich: digues-li a la dona que sacrifica una part de la bugada (suggereix-li que sigui roba teva), i practica amb les pinces. És possible que la dona d'entrada no comprengui res, però potser després s'hi aficionarà, i descrobrireu noves fronteres de la parella.

    ResponElimina
  40. Zel: maca, jo tampoc no entenc res si això et serveix de consol. Faig el què puc. I també surto del cole.

    ResponElimina
  41. per tornar-se boig...jajajajja
    ja us val!!

    ResponElimina
  42. Sargantana: Imagino que això de la bogeria és una forma de parlar. De tota manera, estic content que durant un dia una pila de gent no hagi fet cap referència al Barça ni a Guardiola. Això sí que és la resistència!

    ResponElimina
  43. Si et digués que és una acte de Psicomàgia potser ningú ho entendria... pero talment t'has doctorat en aquesta ciència i estic segur que a ToTs ens has alliberAT !!!!

    ResponElimina
  44. Astrum: encara no he agraït prou els adjectius ue has posat abans, perquè bàsicament havia fet un homenatge a Dalí, però és cert que també hi havia alguna cosa de la psicomàgia del Jodorovski.

    ResponElimina
  45. jo, si no us fa res..ho provare amb un poema d'en marti pol i una cançoneta d'en llach
    jajajajajjaja

    ResponElimina
  46. Sargantana: Martí i Pol i Llach? Home, no et diré que sigui el seu fan número u, sincerament. Però si et funciona, endavant.

    ResponElimina
  47. Que bé que t'has tret els calçotets, feien l'efecte d'una certa pixelització.

    Fora tots els píxels!!!

    ResponElimina
  48. Carme J: no havia pensat en quins calçotets exhibia. Van sortir els del dia, sense cap premeditació, comprats a una botiga Springfield. Sol passar, però, que l'espectador/a veu més del que hi ha. Tal com d'altres veuen menys.

    ResponElimina
  49. Ara he vist el video. Abans només havia llegit el text. Genial tot el que hi he trobat sobre rituals, plaer i dolor. Coses ben present a la vida quotidiana igual que els mitjons i els calçotets o les calcetes.

    ResponElimina
  50. Marta: me n'alegro que algú ho vegi així, després de llegir comentaris que semblen propis dels afiliats a Unió Democràtica. En fi, ja sabem que els catalenets i catalanetes són com són. No recordo haver filmat calcetes, però vés a saber.

    ResponElimina
  51. El tema són els mitjons. Fingim que ens sorprenen els mitjons i tots en duem (bé, en Pau Riba no). Fem el mateix (fingir una fals desconeixement i una falsa sorpresa) amb els rituals, amb els elements irracionals i amb els mecanismes de plaer i de dolor. I tot forma part de la vida quotidiana de qualsevol humà. Però ens n'amaguem i diem: Mitjons, jo? No no no. Es a dir, que a part d'en Dalí i en Jodorovski jo hi afegiria en Freud i els mecanismes de la repressió.

    ResponElimina
  52. Marta: això és un comentari complex en una hora en que els ulls se'm tanquen, despr´s d'un dia tan intens. Però aquí hi ha tela. A mi em diverteix que vulgui dir quinze coses, però pel fet de dir-les en mitjons la gent digui: no sé què collons diu, però porta mitjons. Tota una teoria de la comunicació, i això en temps de molta informació. És fantàstic que al capdavall acabem parlant d'uns mitjons que van costar vuit euros per tres parells al Carrefour de Puigcerdà.

    ResponElimina
  53. Uauu! molt potent, m'ha abradat molt sobretot la màscara guerrera. Estic a l'estudi... funciona amb clips, grapes i xinxetes?

    ResponElimina
  54. rokins: això de la màscara és molt efectista, no? Ja ho havia provat alguna altra vegada amb argila, que es va assecant sobre la pell i després cau a trossets. Una experiència potent i sensual. Pel què fa a clips i xinxetes no sé què dir. Segurament és més qüestió de voluntat que no pas dels objectes, jo també vaig tirar del què tenia a mà.

    ResponElimina
  55. No havia vist aquest apunt. Tot just ara vinc de fer-te un comentari allà on dius "El senyor Spejbel viu a la frontera, on l'ha dut el desig". Doncs bé, el dolor també és una frontera, no?

    ResponElimina