11 de des. 2010

Un blog i un blogaire se'n van als llimbs

Imprimatur


Sí. No sé com va anar, però un dia d'aquests em vaig adonar que badallava mentre feia l'habitual ronda pels blogs que llegeixo. M'avorria. Aquesta emoció difusa se'm va tornar aguda quan vaig arribar al meu propi blog. El vaig trobar reiteratiu i ple de tòpics. Les mateixes imatges i aquella sintaxi fàcil, el recurs somnífer del laconisme, etzètera.

Sempre que t'avorreixes pot ser degut a dues causes: que tinguis un mal dia o que al teu voltant hi hagi coses avorrides, en efecte.  Dit en paraules del sergent Mulder: que siguis un neuròtic no vol dir que no et persegueixin.

Però torno al Dia de l'Avorriment. Aquell dia, els badalls van ser succeïts per una punxada lleu a la boca de l'estómac. Arcada. Arcada. Arcada (*). Merda! vaig dir: Altre cop el duodè! Em vaig prendre un miraculós Omeprazol i me'n vaig tornar al llit, perquè no era dia laborable. Un cop gitat, em vaig adonar que el meu cos, a través de dos òrgans distants com són l'hipotàlem i el diafragma, m'estava advertint. Lluís, has de canviar de vida, em deien. Vaig recordar que a en Rainer Maria Rilke aquesta mateixa frase el va venir a trobar mentre contemplava una pantera engabiada, en un zoo centreuropeu. Ara em venen ganes de preguntar-li si va obeir l'imperatiu, però en Rainer és mort.

La paradoxa de tot plegat és que vivim una vida finita en un planeta finit, i no obstant coneixem la idea de la infinitud. Crec que el malestar que em genera aquesta dualitat és el que em va espatllar el duodè i en conseqüència el dia -si no m'erro, dimecres vuit de desembre del dos mil deu. Vull dir que ens acabem les coses, que ens en cansem o elles es cansen de nosaltres.

Aquell dia, però més tard i mentre feia una paella amb sípia, llagostins i musclos, vaig decidir mirar clips de videos pornogràfics, per veure si em divertia. Però no: altre cop em va venir el deixondiment. De nou la sintaxi fàcil, la repetició, el lloc comú, la creativitat nul·la. Fou en aquell instant que em va venir la imatge d'una carretera. El sord brunzir del motor, una pluja fina contra el parabrisa.


Després, no sé com, vaig imaginar el so dels meus peus trepitjant un caminot feréstec que puja vorejant el torrent, al capdamunt de la vall de Meranges. Fot un fred que pela, però me n'adono que estic content. Que estava content.

Has de canviar de vida, em repeteixo. Després hi afegeixo: ja saps, també, que no pots deixar d'escriure. Ni de fer fotos, ni de filmar -ara que t'has comprat aquesta videocamereta. Sí, sí, remugo, ja ho sé, tot això. Però és que jo ja no sé com fer-ho, i se m'empal·lideix l'ànima quan pressento la decadència, el buit, l'absència de noves idees, l'horror de la banalitat, el vampir de la reiteració. Me gustas cuando callas, em diu en Pablo. I un proverbi que podria ser xinès o indi: abans de parlar pensa bé si les teves paraules són millor que el silenci. Callat no sóc més guapo, però semblo més interessant.

Ara, cinc dies després del Dia de l'Avorriment em decideixo a posar tot això per escrit. Aquest text no és tan sols la confessió d'un avorriment. També és una forma de demanar ajuda. Aquí al dessota s'obre aquell requadre on hi diu Comentaris. S'hi poden escriure suggeriments: fes més pornografia, vés a la merda, matricula't a un curs d'estètica del doctor Argullol, cuida't, llegeix Michel Foucault, pren baies de Goji, escriu sobre la infantesa d'en Nosferatu, fem unes canyes. No s'hi poden escriure copets a l'espatlla, prohibit. Acceptaré participar en iniciatives d'altri, però només si són coses rares, estranyes -o gòtiques.

Per tal que Míster Blogspot no em tanqui la paradeta, de tant en tant apareixerà alguna cosa, però no en feu cabal. Qui sap si llavors, sense propòsit de cap mena, no serà quan escrigui les millors bestieses.

Càlcul de temps esmerçat en la confecció de l'apunt:
  1. Pensar-lo i escriure el text: 45 minuts
  2. Gravar els videos i editar-los: 75 minuts
  3. Desplaçaments per a les localitzacions del video: 150 kilòmetres, dues hores
  4. Revisar-lo, corregir-lo, pulir-lo una mica: 65 minuts
  • Total: 305 minuts i tornar a casa amb la roba freda i humida. 
Càlcul de temps estimat per a la lectura d'un/a lector/a que visiti el blog: uns 10 minuts, i això tirant llarg i sent optimistes.

Preguntes que cal fer-se: què coi deu voler dir aquest decalatge de 295 minuts? Té res a veure amb la idea que vita lunga, ars brevis? El blog era una metàfora de la vida, una paràbola, una conya? Sóc més aviat un cretí o més aviat un pallasso?

_________________________________
Notes:
(*) Extret de César Aira: Como me hice monja. Madrid, Mondadori, 1989.
L'apunt que presumiblement has llegit tenia alguns títols alternatius:
  • Sobre el blog d'en Lluís B. (descartat: massa egocèntric)
  • Un blog dormilega (no m'agrada, títol poc suggerent)
  • M'avorreixo (redundant)
  • Com em vaig fer monja (títol poderosament atractiu, però copiat)
  • Ars brevis (usar el llatí és de pressumptuosos)
  • N'estic fart, de vampirs (és cert, però indueix a errors)
  • Si em tornes a plagiar, et hackejo el teu blog i no em vinguis amb més sinèrgies (per desgràcia no sé hackejar res, tot i que donaria un dit del peu per saber-ne. Si n'aprenc un dia, però, els banquers -amos i empleats- que es donin per morts)
  • Se m'han acabat les idees, vet-ho aquí (no es pot ser tan honest, home) 

Aquest apunt està dedicat a diversos/es blogaires entre els que hi destaquen: l'Allau, la Clidice i en Girbén.

Es poden deixar comentaris als Comentaris, o bé enviar-los al correu de l'autor. Per una vegada, estaria bé rebre correus amigables i trencar el penós costum que tan sols l'usin els hooligans, aquells/es lectors/es disconformes com la Pia, que tan bé em va insultar. 

30 comentaris:

  1. No seré jo qui vagi per les cases oferint consell, que per això ja tinc la meva parada de problemes no resolts. Tampoc entonaré l'Hora dels Adéus, perquè sé que no te'n vas gaire lluny. La filosofia del "ja veurem" em sembla d'una sàvia prudència.

    I gràcies per la part de la dedicatòria.

    ResponElimina
  2. Una persona intel·ligent i lúcida no dona consells, entre altres coses perqué ja té prous problemes propis, i a vegades dones consells que més que aixó, consells, són patades directes les olletes. De totes maneres si et serveix de consol, jo m'avorreixo des que tinc us de rao, i he acabat per acostumar-m'hi. Com sóc tafaner, bado, bado tant com puc i així vaig anant fent vía.

    ResponElimina
  3. Allau: espero que encara tardi en escoltar "l'hora dels adéus" adreçada a mi, perquè tinc la ngènua intenció de morir-me vora els noranta. Segurament no aniré massa lluny, és probable que em menteixi a mi mateix i que torni aviat. També tinc tractes per passar-me al castellà (si en sabés prou, passaria a l'anglès). Fins aviat, doncs. I la dedicatòria era merescuda: els tres citats heu estat els autèntics acollidors d'aquest pobre dimoni.

    ResponElimina
  4. Puigcarbó: una resposta honesta, sí senyor. Ara em miraré això de les "olletes", que encara no ho havia sentit. Coses de Sabadell? Sigui com sigui, la teva presència (virtual) també ha estat una constant de les que s'agraeix. D'ateu a ateu: que Déu et protegeixi i et guardi molts anys.

    ResponElimina
  5. Jo crec que el més divertit és això de fer de lladre de cases que se n'han anat el cap de setmana fora. I emocionant. Pot haver-hi una segona part que es "el lladre a Judici" "El lladre a la presó" "pornografia a la presó" . De res. Li enviaré la meva minuta, 100$ l'hora.

    ResponElimina
  6. Aris: apunto les idees per a la meva possible tornada. Com és obvi, no penso pagar ni un sol penic per les teves idees.

    ResponElimina
  7. home, si t'has esmerat tant, en temps, ganes i idees,en preparar aquest apunt, és que t'ho has passat bé... sinó no calia que ho fessis, que la gràcia dels blogs és que no tenen res d'obligatori.

    ResponElimina
  8. Kika: moltes gràcies pel teu consell. Si tens res de nou a dir, ja ho saps. Totes les aportacions hi són benvingudes. De tota manera, només hi he posat temps. Ganes les justes, idees cap ni una. Salut!

    ResponElimina
  9. Suposo que també consideres a les explicacions fisiologistes com una reducció; per tant res diré de la tardor i el descens dels nivells de serotonina i tal i tal. Si apareix el tedi es para i llestos! Un dejuni, unes vacances, un canvi, diga-li com vulguis, i endavant les atxes.
    Segur que en sortirà alguna cosa. Jo vaig jurar que mai tornaria a dibuixar cap història i ja em veus.

    ResponElimina
  10. Girbén: Molt bona! És molt possible que hagis copsat l'apunt tal com cal. Estem condemnats a repetir.

    ResponElimina
  11. Entenc que un bloc té molt de narcicista. Un bloc es fa per un mateix, no per als altres. És mentida que escriguis per als altres, escrius per a tu i per a veure què diuen de tu. Sobretot per llegir afalacs. Tots els comentaris dels blocs que he llegit (sobretot els de lletres, els de política ja són una altra cosa) són plens d'afalacs, de lloances; rarament, com bé deies tu l'altre dia, hi ha debat o discrepància. Potser estàs avorrit de tot això, de tanta ensucramenta, no ho sé. Jo, si fos tu, aprofitant l'hivern de la Cerdanya, em dedicaria a mirar bones pel·lícules o potser a escriure una novel·la o me n'aniria a lligar a un bar de Perpinyà. De totes maneres, dubto molt que puguis prescindir del teu bloc, i nosaltres de tu...

    ResponElimina
  12. Lila: per variar, el teu comentari toca la fibra. Fa poc, la discrepància (meva) en un blog d'un altre va acabar en la incomprensió. Vet aquí la falsedat que hi ha en tot plegat. Els blogs "de lletres" van a parar on dius, i reprodueixen sense voler els pitjors tics de la vida social "real". L'ensucramenta és empalagosa i pesada, i acabo per creure que no calia crear-se un doble virtual que passi per les mateixes misèries que el seu original.
    Però no tot és dolent: hi ha hagut bones experiències, intercanvis i sinèrgies.
    Segur que em miraré bones pel·lícules i segur que escriuré. La resta ja no ho sé.
    Crec que altres blogs veïns haurien fet bé de rebre els teus comentaris tan clars. Gràcies i fins aviat!

    ResponElimina
  13. Lluís,
    Ja s’han dit moltes coses i potser aquest aturar-se per mirar-se el propi melic és prou bo.
    Jo no sé que dir-te. Potser, tal com tu dius, que quedem per fer unes canyes si coincidim algun dia per la Cerdanya o en algun altre indret.

    ResponElimina
  14. Vaja! i ara amb qui m'imcomprenc jo? bé, en tot cas fes fes, aviat te'n cansaràs. Espero. O no. Vols dir que ja prens prou el sol? Bé, quan et vagi bé apareixes i ens barallem de gust ;) Ai, no, perdó, discrepem i tot aquest tipus de coses. Apali! I gràcies (és prou poc ensucrat?)

    ResponElimina
  15. Mira que t'agrada tocar els collons! Ara que l'Església diu que els llimbs no existeixen tu te n'hi vas!

    Quan algú està avorrit, ha de posar el fre de mà, anar a Can Pere Mata, donar-hi un vol no des de fora sinó des de dintre i sortir amb noves sinergies i formes de pensar i fer. Si els blocs encaixen, que encaixin... en els nous projectes (el cul del Jaumet no para) i sinó a fer servir l'equip tècnic per altres històries que també tenen sortides virtuals si convé.

    Sobre la meditació a l'entorn del temps dedicat em sorprèn. Mai m'hagués imaginat que tu faries càlculs com un banquer o com el rei dels Recursos Humans d'una multinacional! Aquests càlculs, si els fas, sempre donen un saldo negatiu. En el teu cas a més peques d'optimista si creus que 10 minuts és el que la gent dedica a la lectura d'un apunt. Jo diria que a tot estirar la meitat ja seria molt generós. El fastapunt és el que es porta en lectura.

    En fi, fins aviat on sigui i el que és més important... com sigui!


    PD. Per cert, els llatinismes no cal que siguin presumptuosos, poden ser utilitzats amb ironia... ho dic per experiència! Nihil obsta.

    ResponElimina
  16. Alberich: d'aord. El dia que coincidim a la Cerdanya ho anem a celebrar. No sé si seran canyes o cafè amb llet, però. Com hi ha gent a qui us pot agradar anar a passar fred per gust?

    ResponElimina
  17. Clidice: les possibilitats d'incomprendre'ns no s'extigeixen per més que jo extingeixi el blog. Sempre ens quedarà el teu, que és incombustible. Ja ho veuràs. Aquest "aviat te'n cansaràs" que sona com una maledicció també el penso jo...

    ResponElimina
  18. Galderich: és que l'església catòlica sempre la caga... i és clar que existeixen els llimbs!
    Els càlculs que he fet responen en efecte a una mentalitat mesquina i botiguera que en realitat no aplico gaire, però sí de tant en tant. Hi ha massa coses a la vida que donen saldo negatiu, i gairebé cap positiu. No cal insistir-hi, però per una vegada...
    Ja deus haver vist que també he incorporat el llatí al subtítol de l'apunt, i així crec que he aconseguit recollir tots els possibles defectes que imaginava. De fet, en aquest apunt tan sols em critico a mi mateix.

    ResponElimina
  19. Ostres!, Lluís volia escriure un comentari creatiu però se m'han acabat les idees. Potser és que estem en temps de sequera?
    Si ets hiperactiu i creatiu és el que passa...la creativitat s'acaba algún dia i cal tornar als temps de sequera. Són necessaris. Tampoc sóc ningú per donar consells.
    Bé a mi em va passar vaig voler tancar el blog i vaig estar dos mesos llargs de tancament i després vaig tornar a caure en la temptació que ha durat tres/quatre mesos més i potser per festes tancaré de nou la paradeta.
    D'un temps de sequera s'en poden treure coses molt profitoses. Potser noves idees o potser un cert descans mental també va bé. Ostres, vaja, que no volia donar consells...
    ***
    Això d'anar-te'n als llimbs és una bona excusa per anar-te'n de vacances amb teus dimonis. Vaja, justament ara que és l'època de l'any en que els dimonis treballen més...Fan Pastorets, inciten a l'estrés fent compres en un gran centre comercial, també inciten a trencar la cadira del cunyat/cunyada en la taula de Nadal on hi ha la família feliç reunida...
    En fi...allà on estiguis amb els teus dimonis molta sort.
    ***
    Suggeriment per un títol alternatiu per aquest o pel següent post:
    Títol: Estic en temps de sequera. (Bones festes!)
    Text: Bones festes! (sempre hi quan sigui possible. Ja he dit que estic en temps de sequera!!!)
    ***
    Una salutació!

    ResponElimina
  20. me'n guardaré prou jo de donar cap consell, ni a tu ni a ningú.
    el que he escrit abans no era cap consell, era només una observació ...
    potser no ha estat prou clar, o potser m'has contestat irònicament ... no sé...

    ResponElimina
  21. Benvingut a la condició humana, ai lás, ara que ja pensavem que havies transcendit.

    Els consells són per afalagar qui aconsella, fent de pare amb aquella cantarella de 'jo t'ho explico perquè tu no ho saps', ho sento. Mira't al mirall i després ens expliques què hi veus. Molts són incapaços d'aguantar la seva pròpia mirada.

    ResponElimina
  22. Gabriel: accepto i porto bé els temps de sequera. Amb el temps descobreixes que eren temps molt més productius del que sembla. però no cal anticipar-se, ja ho anirem veient.

    ResponElimina
  23. Kika: t'havia entès, suposo. Tampoc no passa res si s'escapa un consell, tampoc no cal ser tan integrista.

    ResponElimina
  24. Matilde: ma mare també té por que acabi de monja.

    ResponElimina
  25. Joan: això de la condició humana ho portem com podem.

    ResponElimina
  26. Llegit fa molts anys al "Selecciones del Reader's Digest":

    "La gent prou assenyada com per donar un consell és, generalment, prou assenyada com per a no donar-el."

    ResponElimina
  27. Brian: també podríem dir: enlloc de donar-me consells, dóna'm cent euros.

    ResponElimina
  28. Estimat, quan les coses van com tu les descrius, cal cercar refugi en la Matemàtica. Si et sembla dur, pots començar amb la Geometria, que és com una mena de trailer enganyós (perquè quan t'hi poses, ja no la pots deixar9.

    ResponElimina
  29. Ostres, Leb, sembla que m'estiguis suplantant!

    ResponElimina