26 gen. 2012

JV Foix, el poeta y la pedorreta


dedicado al poeta y ensayista Gerard Horta



El poeta se despide del sueño y se levanta. Se viste ordenadamente de gris y desciende las escaleras que le llevan a la tienda del negocio familiar. Sin mediar palabra se sienta ante la caja registradora y se dispone a afrontar su jornada de trabajo: cobrar por los tortells y los tocinitos de cielo que vende. Estamos en una pastelería de larga tradición, en la calle Mayor de Sarrià. Eso es el barrio alto de Barcelona.

A media mañana, el poeta abre la caja y saca los billetes, los ordena de mayor a menor, los envuelve en un trapo y se los mete bajo el culo, para asegurar su integridad. Porqué el poeta no se fía ni de Dios. Es entonces cuando el poeta aprieta el abdomen, afloja el esfínter y bendice los billetes con un pedo de poeta.

Antes de proseguir debo contar algo: del poeta pastelero sólo leí dos sonetos porqué eran de lectura obligatoria cuando yo cursaba estudios secundarios. No me interesó para nada, y no se volvió a cruzar en mi vida hasta que me lo trajo el profesor Gerard Horta, quién lo cita en su magnífico Cos i revolució. L'espiritisme català o les paradoxes de la modernitat. Edicions de 1984, Barcelona, 2004, p. 142. El fragmento corresponde a una carta que el pastelero le manda a su amigo Josep Obiols, y dónde retrata la sociedad catalana de su época (estamos en 1920).

Avui dia, tot el fèrvid estol dels separatistes revolucionaris el componen gent que en l'ordre religiós són per ventura espiritistes i en l'ordre social són anarquistes essent el seu afany separatista conseqüència del seu temperament anàrquic (1).

Foix es el pastelero que afirmaba és quan dormo que hi veig clar (es cuando duermo que veo claro). Sin embargo, en estado de vigilia Josep Vicenç no parece una persona despierta ni sensible a su entorno. Claro que eso de los billetes bajo el trasero es una anécdota, pero es cierta. Se sentaba ante la caja registradora y se guardaba bajo el culo la recaudación del día: no vaya a ser que mis obreros me sisen.

Posiblemente todos tenemos nuestros tics, pequeños defectos o miserables inmundicias, muchas de las cuales nos humanizan. Hasta aquí todo sería una simple anécdota -una anécdota sobre la mezquindad, pero nada más. Pero otro tema es el ideario político e ideológico de nuestro pastelero. Apriori, confundir a los independentistas con los anarquistas es una aberración (sería como pensar que hoy, los aburguesados militantes de Esquerra Republicana de Cataluña están también afiliados a la CNT). Posiblemente en Foix hay algo más que ignorancia: hay un odio o un pavor hacia el desorden público y hacia la clase obrera.

El mundo ideológico de nuestro pastelero no termina ahí: JV sintonizó con las ideas vanguardistas del futurismo italiano y de Filippo Tommaso Marinetti, la corriente estética que abrazó con ilusión el fascismo y que devino el cuerpo artístico y poético que adornaba el delirio de Musolini.

En tanto que hombre de orden, es fácil inferir que Foix celebró la victoria de Franco, al que sólo le reprocharía su actitud hacia la lengua catalana. Por lo demás, nihil obstat: al fin y al cabo, el general fascista devolvió la paz de espíritu a la burguesía catalana.

Muchas veces me he preguntado porqué determinados personajes de la cultura catalana son homenajeados y reivindicados por colectivos y personas que parecen alejados de esas figuras: hoy mismo no puedo responder a qué viene celebrar y recordar a JV Foix. ¿Se trata tan sólo de que escribió sonetos en catalán? Sí, es más que probable. La paradoja catalana es un fenómeno complejo que permite anomalías de este tipo: el hecho de escribir en catalán durante el franquismo situó a muchos autores en el panteón de los prohombres patrios con una mirada absolutamente acrítica. Puig és català, Déu li do gràcia, se estilaba decir: como es catalán, bienvenido sea. Aunque sea un fascista.

Es la misma actitud que, en su versión inversa lleva al silencioso desprecio de aquéllos autores que, siendo catalanes, no escribieron en esta lengua: Carmen Laforet, Ana María Matute, Luis y José Agustín Goytisolo, Juan Marsé. Casi nada.

A veces me pregunto si hoy todavía estamos empañados por ese pensamiento tribal. El homenaje a JV Foix me responde que sí. Igual como ciertas arengas del nacionalismo de Artur Mas, por no hablar de la prensa culé.

Por eso imagino de nuevo al pastelero JV Foix sentado encima de sus billetes. Es de suponer que se tiraba un par de pedos bien sonoros y malolientes para desanimar a cualquier anarquista, independentista o mangante. Esta imagen es mi sentido homenaje.

______________
(1) Hoy en día, toda la chusma de los separatistas revolucionarios la compone gente que en el orden religioso son por ventura espiritistas y en el orden social anarquistas, siendo su afán separatista consecuencia de su temperamento anárquico.


36 comentaris:

  1. No sabia que era el mateix el poeta que la pastisseria de Sarrià...vaja descobrimets acabo de fer!
    Bé, aquest mal que comentes, el de les capelletes i pel sol fet de escriure en català ja es bó, no crec que mai el deixem de tenir.
    Es curiós com en un pricipi es barrejaren els conceptes separatista catalan y anarquista.
    A la llarga s'ha vist que res més allunyat en els casos de Ciu i l'ERC actual.
    es veu que Companys va ser advocat defensor de molts de la CNT...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aris, ja veus que la nostra història és la d'un país petit i amb moltes cosetes mesquines. Tal com jo ho veig, el Foix és una d'elles.
      Pel què fa a Companys (que em segueix semblant el millor president de la Generalitat fins avui) sí que és una figura important. Es comprenen bé algunes de les seves decisions si saps que fou advocat laboralista, i que coneixia molt be la CNT i la FAI, a qui també comprenia. Part del drama que va viure sorgeix precisament de què els sectors nacionalistes d'ERC no tan sols no el suportaven, sinó que el van voler matar. Si t'interessa, hi ha bibliografia.

      Elimina
    2. si, això també ho vaig llegir que varen preparar un atemptat certs personatges catalanistes, però el magnicidi es va poder evitar precisament per un avis de gent anarco...

      Elimina
  2. Ja ho havia sentit a explicar lo de guardar els diners sota el cul i alguna altra història no massa edificant, el que no recordo és qui ho explicava . . ., però va quedar molt decebut en conèixer el personatge, no el poeta, però aixó ja sol passar, si filessim prim no fariem homenatges a ningú i aquí, es parla del poeta i la seva empremta, no del personatge.

    salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Frances, si filem prim no se salva ni Déu, òbviament. Tan sols tinc dues coses a dir: com a poeta no em sembla gran cosa (és una opinió personal), i com a persona ja ho veus. És per això que no m'agraden els homenatges a ningú. Ja ho diuen: tothom admira l'heroi menys el seu criat, perquè li coneix les mesquineses. Per mi és un homenatge que no cal.

      Elimina
  3. jiji, que d'acord estic amb tu avui. Fer-ho amb alguns, amb la majoria, té delicte. Però quan és bo, mira, com li dic a la Dilaida en un comentari de la meva entrada, ja fa temps que no mitifico: Pla era com era però la seva prosa és envejable (tot i que fos franquista). De JV Foix en puc dir menys doncs, tret d'algun poema de Sol i de dol poca cosa he llegit, i poc m'ha interessat a priori (tot i que la seva barreja de classicisme i avantguarda és també el que en certa mesura caracteritza a molts de la generació del 27, que de fet, en català però és la seva, no? vull dir que aquesta barreja no és pas tan novedosa). I bé, aquesta no valoració per certs ambients de l'obra de la Matute, del Marsé, dels Goytisolo, mira, doncs ells s'ho perden, que de gent tancadeta de cap n'hi ha hagut sempre. Però no és pas majoritari, que el Marsé és un dels autors més llegits de Barcelona (i no m'extranya,com a novel.lista és millor que d'altres que tenen molt de predicament).

    Tot plegat no és pas fàcil. En tot cas m'has fet passar una bona estona.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eastriver: d'acord amb tu! Els qui tenen la ment tancada es perden les millors novel·les sobre Barcelona... perquè estan escrites en castellà. És evident que sempre hi haurà pensament tancat i tribal, prò també és cert que caldria anar avançant una mica. Per si de cas, he enviat l'enllaç a la Fundació JV Foix.

      Elimina
  4. Jo sento també una gran simpatia per Companys, tot i els seus errors, que els va tenir (era molt apassionat i calculava poc). És veritat que alguns sectors del catalanisme polític no li van perdonar que fos ministre de defensa, segurament sense tenir en compte que va apostar per la República. Com van apostar molts. I tots ells inclòs Companys, després es van sentir desencantats d'una República que repetia els errors i les postures de sempre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Companys és un cas com un cabàs. De defectes en deuria tenir molts, però és possiblement un dels darrers polítics que hem tingut en sentit estricte: amb idees clares i amb projecte de país, i que no se sotmetia als dictats dels mercats (o de les tendències). És interessant llegir sobre ell, perquè descobreixes que els seus principals enemics mortals els tenia al sector nacionalista del seu partit.

      Elimina
  5. Doncs ho sento, tinc molt poca simpatia per Companys, és clar que 'un bon morir'... Encara tinc menys simpatia per la mitificació que se n'ha fet, només pensant com va tractar la primera dona ja n'hi hauria per llogar-hi cadires, més enllà del tema polític en el qual hi ha molt a debatre. És clar que va viure una època complexa, no ho nego. I violenta. Pel que fa a Foix té moltes ombres i és cert que hi ha personatges que amb pecats més grossos desvetllen més simpaties que altres. Ara bé, una cosa és que t'agradin els seus poemes o no i l'altra que ell et caigui bé o no, el mateix que en casos com Pla o Vargas Llosa. En general crec que cap mite humà aguanta una biografia seriosa, la veritat. Fa poc algú em criticava que al Paral·lel hi hagi una estàtua dedicada a Raquel Méller, però és que li van posar per la seva feina de cantant i no pas per la seva ideologia. De tota manera, el millor seria no posar estàtues ni noms de carrers a ningú, dediquem el tema a les flors, els ocells, els minerals...

    ResponElimina
  6. Júlia: crec que estem d'acord. Cap biografia seriosa no permetria homenatges, i ni tan sols les obres aguanten la persona. Preferiria carrers amb topònims, animals, plantes i rius.

    ResponElimina
  7. Deia Azaña que Primo de Rivera (el pare) presumia d'haver soŀlucionat el "problema catalán", quan en realitat l'havia exacerbat. Si hagués viscut prou temps per veure-ho, de Franco hauria dit el mateix corregit i augmentat. L'embolica-que-fa-fort (la llegenda o com se'n vulgui dir) que pretén fer causa comú entre l'esquerra i el nacionalisme el va beneir (si no inventar) Franco quan va ficar els "rojos, masones y separatistas" al mateix sac. L'esquerra no ha estat mai (l'anarquisme encara menys) nacionalista.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Brian: i l'esquerra avui té moltes dificultats per ser nacionalista. T'ho puc explicar en primera persona, perquè no he aconseguit mai fer encaixar els conceptes. És possible que un govern com el que tenim avui aquí aconsegueixi trencar altre cop la societat, i dividir-nos una mica més. Quan jo crec que la lluita de classes és més vigent que mai (i per cert, l'estem perdent), en Mas demana passar-la per alt i reivindicar no sé quina nació. No nem bé.

      Elimina
  8. a mi, que tampoc sóc amant d'homenatges, desconeixedora total de foix, m'has fet venir ganes d'anar a buscar-lo. tan "dolent" era, ser de sarrià, burgès, guardar-se els bitllets sota el cul i tirar-se-hi pets, despotricar contra els catalanistes i aparellar-los amb los anarquistes? jo també sóc burgesa, també em tiro pets, i cada vegada em fan més angúnia totes les ideologies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Iruna: si aquest text t'ha fet venir ganes de llegir Foix em sembla fantàstic, perquè jo tan sols expresso la meva opinió, que no ha de ser "la opinió". No pretenc transmetre ideologia.
      I certament tots ens tirem pets i tenim moltes coses de burgesos, i tant. Sobre ideologies ja no opino igual que tu. Crec que és bo tenir-ne alguna, prò sense dogmatismes i sense fanatisme.

      Elimina
    2. Iruna, un dels problemes de la nostra societat actual és precisament que ens han fet creure que les ideologies no són necessàries. I qui ens ho ha fet creure pel camí ha instaurat una ideologia neoliberal molt perillosa i que provoca moltes desigualtats.

      Elimina
  9. A mi em servirà per rellegir-lo que el tinc una mica oblidat. El tema dels bitllets és boníssim! Si els bitllets parlessin...

    Per cert, per casualitat aviat em podré afegir al vostre homenatge a J.M. Fonollosa! ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galderich: m'arrisco i aposto que Foix et deixarà indiferent, però ja m'ho confirmaràs.

      Elimina
  10. És curiós -o no- que si busques per tot arreu la biografia de JV Foix s'obvia o es passa de puntentes per sobre la seva condició burgesa, per a qui probablement ja li estava bé per certes coses el franquisme (l'ordre!) i en canvi tan sols es posi l'accent en la defensa de la llengua catalana.
    Just això de "Puig és català, Déu li do gràcia"... ara també ho veiem aplicat al govern de Mas apliquen retallades en drets socials inhumanes i encara senitm dir "com a mínim és català".

    Caldira probablement més anàlisis històriques sobre del paper de la burgesia catalana durant el franquisme. Tan els que es van passar a la llengua castellana com els que van continuar mantenint-la.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eulàlia: el nacionalisme fa molt de mal allà on cau, i ens porta a aquesta forma de pensar tan primitiva. Jo pensava que amb el temps milloraríem però estic més aviat pessimista sobre això. I a Catalunya se segueixen oblidant persones que han aportat molt més, però que no han estat "prou catalanes". No cal posar exemples, perquè tothom en sap: polítics, sindicalistes, artistes, escriptors, actors, etc.

      Elimina
  11. Lluís, no m'estimo -bàsicament, perquè no li trobo interès- especialment Foix ni la seua obra, però crec que apuntes a un fals sil·logisme quan dius allò de:
    1. Foix sintonitzava amb el futurisme italià
    2. Alguns futuristes sintonitzaven amb el feixisme italià
    3. El feixisme italià va fer servir gran part dels elements futuristes com a marc de la seua ideologia
    Ergo...
    Ergo res de res. Les premisses són certes, però apunten a quelcom que no ha de tenir necessàriament relació amb elles. És com dir que, com a mi m'agrada -i és cert- la Leni Riefenstahl, soc un nazi.
    I ja posats a dir, vull deixar constància que el futurisme va tenir una "fracció" revolucionària i d'esquerres, que en el cas de Rússia va ser potentíssima.
    [confesso que en el fons, Foix m'importa poc, però reivindico el futurisme]

    ResponElimina
    Respostes
    1. Leblansky: a mi també em deixa indiferent l'obra de Foix, a la que no li veig ni cap oringinalitat ni cap aportació especial. Diria que en el marc de la generació del 27 és una figura de segon ordre.
      Pel què fa a la qüestió del futurisme potser sí que el raonament és trampós, però alguna cosa d'això hi ha. Tens raó que el futurisme en la seva expressió russa va ser revolucionari (en certa manera també ho era l'italià, tot i que eren revolucionaris feixistes).

      Elimina
  12. Seguint l'estil del Leb:

    1. "del poeta pastelero sólo leí dos sonetos porqué eran de lectura obligatoria cuando yo cursaba estudios secundarios. No me interesó para nada, y no se volvió a cruzar en mi vida hasta que me lo trajo el profesor Gerard Horta"

    2. com a poeta no em sembla gran cosa (és una opinió personal)

    En aquest cas, però el raonament és impecable. De 1 es deriva 2 sense problemes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Puigmalet: en efecte, em semblava important deixar clar que l'obra de Foix no m'interessa gens. A la llista d'autors prescindibles l'hi tinc a ell.

      Elimina
  13. Oi tant que demà em cuidaré de dir-ne de bones del Foix! No de l'home, a qui no vaig tenir el gust de tractar (i, segons notícies, quasi que millor); sinó d'una obra que m'ha fet continua companyia. I quin estoc de mots al seu lloc!
    Sap greu, que per les teves prevencions contra tot, Lluís, no hagis llegit al Foix crític prosista. Si d'una manera apòcrifa t'arribés el seu diagnòstic sobre la relació dels catalans amb l'arquitectura i l'urbanisme, dono per fet que ballaries d'un peu i aplaudiries alhora que llençaves coets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Girbén: malgrat el què pugui semblar, no tinc prevencions contra tot. Només contra algunes coses, però de moment la llista de les coses que m'agraden encara supera la contrària. És possible que no llegir Foix em faci perdre coses interessants, però en aquesta vida cal escollir, triar i remenar i finalment descartar. Foix és un dels meus descartats.

      Elimina
  14. No conec Foix, en el sentit que ho ha format mai part ni de les meves lectures ni de les meves reflexions. "És quan dormo que hi veig clar", per exemple -que m'agrada-, en el meu imaginari és només una cançó de Serrat. No puc dir-ne res.

    Les teves afirmacions, Lluís, agafades una a una, i fora del context del teu apunt, les puc subscriure gairebé totes. Però si les situo en d'altres contextos semblants, algunes trontollarien. Un cas seria el mateix que menciona el Leb: la Leni Riefenstahl, de qui ja en parlaré algun dia. O el Pla, per posar un exemple nostrat.

    Quan Foix afirma la relació entre nacionalisme i anarquisme, no crec que ho faci de mala fe ni exactament per ignorància. Estic convençut que per a ell era el mateix. És el desordre de què tu parles, i que continua viu i ben viu en cert esperit catalanista.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric: si no coenixes Foix no t'has perdut res. Com per a tanta gent, és una cançó (i no la millor) del Serrat. La prova que Foix potser no cal tenir-lo massa en compte ens la demostraria el mateix Serrat, capaç de fer grans cançons amb textos de Salvat-Papasseit o Machado.
      Sobre la qüestió de l'anarquisme i el separatisme, Foix es comporta com qualsevol botiguer del seu temps, temerós dels aldarulls i dels anticlericals. Possiblement res de nou, i una forma de veure el món que ara encara és molt extesa en aquest trist país.

      Elimina
  15. Apreciado Lluis, ayer pasé por aquí y leí su artículo. No tuve valor de decir nada. La cuestión es que muy a pesar mío hoy llevo todo el día pensando en la terrible anécdota de los billetes de Foix. ¿Qué debo hacer para dejar ésto atrás? Le agradeceré una respuesta sincera, amable y discreta. Por caridad. Muchas gracias. Un saludo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Apreciada y sufrida Marta: su caso es grave, en efecto ¿para qué nos vamos a engañar? Lo he consultado con unas amigas mías, especializadas en casos de cierta urgencia, y me han recomendado una terapia extraída de la programación neurolingüística (PNL). Se trata de que cuánto antes (sin peros ni demoras) se dirija usted a la Pastelería Foix (Mayor de Sarrià, 57) y se compre dos cruasanes. Cuando la dependienta le pregunte "¿qué desea?" debe usted de ser capaz de articular la siguiente frase:
      -Me pido dos cruasanes, pero el billete ya me lo pedo yo misma.
      Y acto seguido extrae usted un billete y procede.
      verá usted como en breves días se encontrará mucho mejor y olvidará todo este asunto. Su segura servidora, bla bla bla...

      Elimina
    2. gracias a Dios que en este lugar me han dado lectura, inquietudes y soluciones.

      Elimina
  16. Entre les coses menys interessants que he llegit a la vida hi ha alguns dels novel·listes en espanyol que cites més amunt; d'altres valen la pena, i trobo que t'hi has deixat Vázquez Montalbán, per exemple. Sobre els teus comentaris a l'obra foixiana, no te'n diré res: és el teu blog i no està bé insultar o ridiculitzar la gent a casa seva, per burros que siguin. Però et faré notar que la bandereta de l'angle superior dret de la panatalla és la de la república... española, cosmopolita i no-nacionalista com ella sola.

    Al del Riu Oriental, li assenyalaria (si no és molèstia) que la "generación del 27" és la que Vittorio Bodini anomena "Los poetas surrealistas españoles", justament. Si trobes la clau, obre el calaixet i col·loca a les seves respectives capsetes els "ismes" d'aquella dècada (ultraisme, futurisme...). Problemes amb altres idiomes? Tant li fa, llegeix Alberti, Vallejo, deixa en pau un Foix que se t'escapa. Mira, si vols, què van compartir Breton i Julio Romero de Torres. Quan vegis que les etiquetes no sempre quadren, recorda que Foix s'indignava: "La traducció correcta de SURREALISME al català és SOBREREALISME!" Per ser un extraordinari poeta i pastisser cal ser més culte que per opinar sobre uns sonets que vas llegir una vegada.

    ResponElimina
  17. Entre les coses menys interessants que he llegit a la vida hi ha alguns dels novel·listes en espanyol que cites més amunt; d'altres valen la pena, i trobo que t'hi has deixat Vázquez Montalbán, per exemple. Sobre els teus comentaris a l'obra foixiana, no te'n diré res: és el teu blog i no està bé insultar o ridiculitzar la gent a casa seva, per burros que siguin. Però et faré notar que la bandereta de l'angle superior dret de la panatalla és la de la república... española, cosmopolita i no-nacionalista com ella sola.

    Al del Riu Oriental, li assenyalaria (si no és molèstia) que la "generación del 27" és la que Vittorio Bodini anomena "Los poetas surrealistas españoles", justament. Si trobes la clau, obre el calaixet i col·loca a les seves respectives capsetes els "ismes" d'aquella dècada (ultraisme, futurisme...). Problemes amb altres idiomes? Tant li fa, llegeix Alberti, Vallejo, deixa en pau un Foix que se t'escapa. Mira, si vols, què van compartir Breton i Julio Romero de Torres. Quan vegis que les etiquetes no sempre quadren, recorda que Foix s'indignava: "La traducció correcta de SURREALISME al català és SOBREREALISME!" Per ser un extraordinari poeta i pastisser cal ser més culte que per opinar sobre uns sonets que vas llegir una vegada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Unknown: de fet no et volia respondre, perquè els anònims no els responc (és la meva opció). Tan sols et preciso una cosa: una persona culta com tu hauria hagut de comprendre que sé quina bandera hi ha dalt del blog, i que si l'hi he posada ho he fet conscientment i amb les meves raons i motius.

      Elimina
  18. Uff és al·luscinant com un post sobre Foix pugui generar 32 comentaris. Ja que parlem de poetes i pastisseria; si això fos un post sobre pastissos hauria generat el post més "magdalenes" que un paquet de "donuts".
    Que hagi començat el comentari del post amb un símil pastisser no vol dir que no tingui la meva pròpia opinió sobre el Sr.Foix.
    Penso que en J.V.Foix és un d'aquells poetes que per diferents motius ha estat sempre consagrat als altars de la història de la poesia catalana del S.XX. És cert que té poemes memorables. He llegit poc de la seva poesia i sempre m'ha deixat una mica fred tan el personatge com la seva obra.
    L'anècdota que expliques Lluís em sembla interesant ja que humanitza el poeta Foix i el fa baixar dels altars literaris. Com en tot en la vida hi ha el personatge, la persona i el poeta. Hi ha vegades que és difícil destriar el poeta del personatge o de la persona.
    Tinc la sensació que el Sr.Foix era un "paio" molt més terrenal que el que de debò escrivia.
    Confesso que en això dels homenatges blogaires n'he participat en uns quants.Quan vaig veure que hi ha una crida per fer un homenatge o recordatori blogaire col·lectiu a la figura de J.V.Foix confesso que vaig decidir no participar-hi ja que volia ser coherent. Si és un personatge que no em desperta gaire passió perquè li haig de dedicar un post?
    Celebro que se segueixin fet homenatges blogaires. Això vol dir que la nostra "Tribu" té un llegat prou potent d'escriptors i literats (i no literats) que de tan en tan val la pena treure'ls-hi la pols i reivindicar.
    Potser un dia caldria analitzar determinades conductes de la nostra Tribu.
    Potser m'equivoco però dintre d'aquestes conductes tribals hi ha el "seguidisme". Aplicat en el món dels blogs és: Ostres...avui no sé de què puc parlar! A veure de què parlen en altres blocs...A mira, ostres, parlen de JVFoix. Ostres, tu, doncs mira, ja tinc tema!
    Benvingut sigui el seguidisme blogaire si és per una bona causa literària, però confesso que la poesia del Sr.Foix sempre m'ha destrempat bastant i potser per això avui he decidit buscar refugi i consol a casa de Mil dimonis, perdó, ara en època mariana "mil demonios". I amb això no vull dir que el Sr.Foix no pugui ser un bon poeta, tot el contrari, des d'un punt de vista estrictament lingüístic i literari ha sigut un bon poeta però penso que en això de la poesia hi ha quelcom molt més subjectiu: hi ha autors que t'atrapen i d'altres que et deixen ben fred.
    En això de les iniciatives dels homenatges blogaires a vegades el criteri és arbitrari i curiós. Però ja se sap que darrera les iniciatives hi ha persones de les quals a vegades pots compartir les filies i les fòbies i a vegades no. Dic que és curiós perquè l'any passat hi va haver-hi autors (i per no fer paral·lelismes odiosos no diré els noms) amb efemèrides prou importants, que potser haguessin merescut un autèntic homenatge blogaire i van passar totalment desapercebuts.
    Afortunadament "a la vinya del senyor" hi ha de tot i de les 32 magdalenes que he llegit no n'hi ha cap d'igual.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gabriel, em fots en un punyetero dilema (però t'ho agraeixo). depèn de què et respongui semblarà que no faig altre cosa que buscar els meus propis seguidors i que per tant sóc una variant del seguidisme tan fàcil de catalogar com a "seguidisme antiseguidisme". Però jo diria que (com sempre) poses el dit a la llaga. La tribu catalana té alguna cosa sardanística: el cap de colla diu "llargs" i la colla balla llargs, etc. Deu ser perquè sota dels Pirineus no va acabar d'arribar la revolució francesa? Podria ser.
      Però lamento comprovar com els blogs castellanoarlants que ara segueixo i miro em semblen una mica més oberts i més lliures, i que no estan per tanta punyeta. Potser encara ens comportem com un país petit (de mides i d'ambicions): fem pinyes i més pinyes al voltant dels "nostres" amb una esgarrifosa falta de crítica... en fi, em temo que em fotré en un jardí d'on no sabré sortir-me'n si segueixo per aquí.
      És a dir: si li fan un homenatge al Foix i a mi no m'agrada, ho aprofito per cagar-m'hi, perquè em sembla lícit i encara més: saludable. I no passa res: ni al Foix no li passa res, ni als seus fans, ni tan sols a mi.
      Com que em vaig quedar curt, d'aquí a pocs minuts penjo el meu segon homenatge al poeta de Sarrià. I com que el teu comentari m'ha agrada molt, te'l dedico.

      Elimina