31 març 2011

Una nit a Líbia


The Aurora from Terje Sorgjerd on Vimeo.


Era una nit de llamps i trons, i la pluja queia a ràfegues furioses. La ràdio espurnejava, el mòbil perdia ratlletes de cobertura, d'una en una, fins arribar al tràgic buit del zero.

Quan els aparells comencen a fallar, res no distingeix una tempesta de la fi del món. La tecnologia ens ha obsequiat una pila de petits apocalipsis, menuts i quotidians. Al pas zebra de sota de casa, un cotxe gros i gris va atropellar una dona. Entre tant d'enrenou, aquell accident semblava un drama menor.

-Va ser una nit de merda -diu ell, amb la veu engolada. No hi ha ironia.

No hi ha ironia: aquella nit se li va ensorrar el món.

Quan el senyal de la TDT va tornar (apenes cinc minuts i després altra vegada aquella boira puntejada d'argent), a la pantalla hi va aparèixer alguna cosa del desert de Líbia. Després es va apagar de nou i tan sols podia veure Cincoshop.

Què hauria passat si les forces de la democràcia s'haguessin unit contra la massacre de la població civil a Espanya, el 1938?

-Entre altres conseqüències, només se m'acut que jo no hauria nascut: la mare i el pare es varen conèixer perquè formaven part de la resistència contra Franco.

Arriba una ambulància tardanera i recull la senyora del pas zebra.

A poc a poc la puja afluixa, i una hora més tard els núvols es divorcien entre sí, s'allunyen i deixen veure una lluentor morada i fosforescent. Ell pensa que si els núvols marxen potser ha tornat el telèfon.

-Quan tenia dinou anys, vaig tenir una nòvia que es deia Lídia. Només va durar tres o quatre mesos, no ho sé: quant dura un estiu?

16 comentaris:

  1. Lluís,
    Tranquil, si el 1938 les potències internacionals haguessin intervingut a Espanya hagués estat per a refrendar en el poder a Franco. Haguessis nascut igualment.
    Per les potències estrangeres només hagués estat un apocalipsi menor...

    ResponElimina
  2. Lluís, et faig més de Llívia. Un estiu d'enamorat dura tota una vida i els apocalipsis quotidians ara ens els venen a la FNAC.

    ResponElimina
  3. no veus que aquí no tenim ni gas ni petroli, com vlies que intervinguessin.

    L'estiu dura deu o quinze dies, no més, i és una llàstima.

    ResponElimina
  4. Galderich: tot i que no se sap mai, tot pinta que hauria anat com dius. Les democràcies tenen motius tan estranys com els camins del senyor.

    ResponElimina
  5. Allau: has resumit breument tots els arguments que desmunten el post. Entre Líbia i Llívia, preferiria Llívia, però quan hi vaig estar ara fa poc me la vaig trobar invadida per unes forces d'ocupació de l'espai exterior, amb uns vestits molt estranys, bronzejats de pot, Ipods i Ipads, esquís (tot i que no hi havia neu) i Porsche Cayenne. Horrorós, un infern per al bon gust.

    ResponElimina
  6. Puigcarbó: tens raó, que aquí que només tenim sangria i paella no calia venir a fer gasto amb bombes i demés.

    ResponElimina
  7. Amb la "No Intervenció" van deixar que juguessin amb les seves bombes amb la gent d´aqui, ara que després s´ho van trobar.
    M´ha agradat molt aquesta relació dels noms i la descripció de tormenta. Borgo.

    ResponElimina
  8. Aquella hipòcrita actitud de la ‘no intervenció’ va donar la punyalada per l’esquena a la República. Els anglesos avisaven als rebels dels moviments de l’esquadra republicana per l'Estret, quan el famós pas de l’exèrcit d’Àfrica. Els francesos bloquejaven a la frontera el material pagat a preu d’or. I feien els ulls clucs amb la intervenció alemanya i italiana.
    En el fons les democràcies esperaven una confrontació alemanya -soviètica per, una vegada exhaustos, entrar ells com a salvadors de l’ordre i els valors d’occident, cosa que es va fer palesa a Munich i quan el Pacte germano-soviètic es va desmuntar aquesta estratègia.
    La República en va ser la moneda de canvi.

    ResponElimina
  9. Amb la pasta que li queda, l’Abdel lloga un taxi cap a Tubruk. Quasi res funciona amb normalitat. Tot és precari. Pel camí veu com recullen els morts. A que esperen les forces internacionals? Viatja tota la nit. Per la finestra veu els esclats de llum de les bombes. L’Abdel s’imagina aurores que no ha vist mai i es consola pensant amb la Nadia, la novia que va tenir aquell estiu ...
    Salut.

    ResponElimina
  10. Miquel: l'estratègia de la "no intervenció" va semblar llavors la més indicada, però tu mateix ho dius. Poc després, tota Europa va haver de pagar el preu de no haver frenat els feixismes. Nosaltres tenim el trist honor d'haver estat el laboratori dels experiments fatxes.

    ResponElimina
  11. Alberich: en resum, que aquí ens vam endur la pitjor part. I al damunt, a Franco li van perdonar tot, amb tal que plantés cara al comunisme. Tenim una de les històries més tristes que s'han vist (parlo d'Europa, és clar).

    ResponElimina
  12. Jordi: no tan sosl has seguit amb el conte, sinó que li has pujat el to. M'agrada molt aquesta continuació, amb un final que segueix obert. Sort que tenim la literatura...

    ResponElimina
  13. Que no, que això de Líbia no és una guerra, que és només una missió de pau. Ah, que llencen bombes? Només per garantir el petroli bé de preu, sí, ben baratet, escolti.

    Aquí hi ha molt auto engany. No hi va haver pebrots per fer caure la dictadura, així que la culpa era dels altres que no ens van rescatar. Sí, d'això i de no haver trobat petroli.

    ResponElimina
  14. Sempre ens quedarà Beirut, vinga, Lluis, tornala a tocar...(em refereixo a la música, no malpensem)

    ResponElimina
  15. Joan: això de Líbia cada cop sembla més una col·lecció de barbaritats, una nova forma de fer la guerra sense fer-la, acumulant eufemismes cada cop més bèsties. No sé si l'objectiu és abaratir el petroli o més aviat encarir-lo, però és evident que des d'ara fins que no s'acabi el petroli cada cop veurem animalades més grosses.

    ResponElimina
  16. Aris: doncs no res, si és música allò que cal tocar, toquem-la.

    ResponElimina