23 març 2011

Ceci n'est pas Tarkovski



L'Andrei Tarkovski va construir el poema visual més extens i més angoixant de la seva obra i li va demanar a l'Edward Artemiev que li posés música. La pel·lícula es va titular Stalker, que després també ha estat coneguda per La zona. Parteix d'un text escrit per dos germans populars de la ciència-ficció soviètica: Arkadi i Borís Strugatski, el títol del qual és Pícnic a la vora del camí.

La pel·lícula és una fita i un referent del cinema. Produccions literàries, del cinema i de la plàstica s'hi refereixen constantment. El film és tan hipnòtic i polissèmic que permet infinites interpretacions: una metàfora de l'estat soviètic o del totalitarisme? Un somni estrictament pur? Una teoria metafísica?

No ho sé. La zona és la no-zona. Un espai prohibit o impossible, dominat per lleis d'una naturalesa alterada o desconeguda. Fora del temps, sotmès a normes incomprensibles. Porta que dóna a l'altra dimensió, lloc i no-lloc alhora, utopia invertida, paradís d'una sintaxi nova. Hospital, purgatori, sala de vetlles.

Artemiev construeix una banda sonora poderosa i lissèrgica que accentua l'onirisme, el vol lliure d'unes imatges que es claven al subconscient.

Fa vint anys que la vaig veure per primer cop, i crec que Stalker indica un creuament, un punt neuràlgic. Hi ha un abans i un després de la visió. Sóc incapaç de pensar en el cinema sense pensar en Stalker.

Avui, tancat al pis que estem buidant, se m'ha acudit fer-ne una rèplica perquè això també és la zona, és un lloc i ja no és un lloc. També hi ha portes obertes a d'altres temps, a d'altres indrets. S'han obert portes incertes al fons d'un calaix que duia anys tancat.

(Molt de fons, se sent Artemiev. A Tarkovski no se'l veu, i per això l'enllaço al capdavall de les lletres).

Lamento haver-ho fet, i demano disculpes a Tarkovski i Artemiev, perquè aquest experiment meu és estèril. Tancat encara unes hores en el pis que cal buidar, totes les metafísiques són escasses. Tots els intents de captar aquest moment de la vida es queden curts, semblen ridículs. Això també és un territori amb la gramàtica alterada que demana silencis.

8 comentaris:

  1. certament inquietant...
    ... crec que per arrivar a fer coses interessants buscar la innovació no és el camí, confio més en buscar l'autenticitat com a mitjà per arrivar al mateix port... Aquest post ho té.

    ResponElimina
  2. Rokins: estic molt d'acord que innovar no vol dir quasi res. Vivim pendents de les novetats, però la novetat per sí mateixa no és un valor. En el meu cas, procuro buscar aquesta "autenticitat" a través de la improvisació, la intuïció i els mitjans tècnics precaris. En fi, no se sap mai quan surt una cosa bona, nova o diferent. Cal anar fent coses i ja està.

    ResponElimina
  3. Lluís, moltes gràcies per aquest apunt. M'has donat molt bones idees (que no sé si posaré a la pràctica).

    Molt interessant, de veritat.

    ResponElimina
  4. Tirantlobloc: doncs no res, gràcies a tu per comentar-lo. Una coseta només: si penges res a partir d'aquesta idea, m'ho faràs saber?

    ResponElimina
  5. He de confesar la meva incultura, no coneixia a Tarkovski i Artemiev, cada dia s'apren algu. La veritat es que el tros que penges m'ha hipnotitzat...

    ResponElimina
  6. Aris: aquesta és una virtud de Tarkovski, hipnotitzar amb imatges molt belles. El pots resseguir pel youtube, ja ho veuràs.

    ResponElimina
  7. Vaig veure Stalker fa uns deu anys. La vaig agafar del Video Instan del carrer Enric Granados, on cada setmana anava a proveir-me d'algunes quantes pel·lícules d'aquelles que valen la pena i no es troben enlloc.
    Stalker (La zona) és efectivament hipnòtica, meravellosa, inquietant... brutal! Recordo quedar-me una bona estona en silenci en acabar la pel·lícula, necessitava pair-la, assaborir-la...
    I encara no tinc clar que és La zona. Suposadament és el lloc on ens podem trobar nosaltres mateixos, on podem satisfer allò que volem... però val la pena l'esforç que hem de fer per arribar-hi? Potser el que hi ha al final del camí ens decebrà... Només l'Stalker sembla tenir-ho clar: "Per a mi, tot és un presó". Sincerament, l'hauria de tornar a veure una volta i una altra volta... tot i que estic convençuda que cada vegada hi veuria una zona diferent. Una obra mestra.

    ResponElimina
  8. Lila: si la novel·la ja té un punt filosòfic, la pel·li hi afegeix aquesta estranya poètica plena de troballes que la van enriquint i donant significats. Es fa difícil saber què és aquella sala on es compleixen els desitjos, i que els homes volen dinamitar per evitar-se problemes. Però el viatge fins a la sala és la cosa més sorprenent que he vist mai filmada. Per això molt sovint se m'acuden imatges que es podrien afegir...
    Hi ha un documental sobre Tarkovski, en què mostra la casa on va viure de petit. Ara és una casa cremada i en ruïnes, i quan ell l'ensenya veus que allò té molts elements de la zona. Potser -penso- hi ha un viatge a la infantesa, però no ho sé.

    ResponElimina