24 març 2011

Aquesta primavera no es morirà ningú


L'hivern acaba de marxar fa uns minuts apenes, i me'l miro de cua d'ull, dissimulant. Tement que no es giri encara un darrer cop, com els monstres del cinema quan ens donen el darrer ensurt, a la darrera seqüència.

M'he passat gran part de la tardor i mesos ivernals jugant un cop i un altre amb la mort. Ara gravant videos en un cementiri abandonat, ara caminant amb fantasmes, ara imaginant morts virtuals, dibuixant enterraments. Què m'hi empenyia? Doncs no res, o un impuls secret fins i tot pel meu enteniment.

Totes les coses s'entenen després. A la tardor no podia preveure que la mort s'apropava per passar ben a frec, i que el primer dia de febrer estaria fent els tràmits per a un enterrament real del tot.

Tampoc no em podia imaginar, quan vaig simular que aquest blog es moria, que pressagiava la mort d'uns quants blogs coneguts. Vaig dir que aquest blog se n'anava a l'altre barri per visitar els blogs morts. Com un degoteig lent i constant, alguns blogs pleguen.

Fa poc, un reportatge de premsa explicava les dificultats dels familiars per a donar de baixa el correu electrònic, facebook o twitter d'un difunt: desaparèixer del món virtual és paradoxalment més complicat que morir-se, que tampoc no és fàcil però és molt segur. Entre respirar i no respirar hi ha un abisme, i ningú no pot dubtar de l'estat del qui no respira.

En els blogs, la diferència és més subtil o fins i tot enganyosa. He buscat i remirat, i he deixat comentaris en blogs que podrien estar morts. A un d'ells li vaig demanar permís per parlar del seu cas, i com en una sessió espiritista, el blog mort em va respondre que sí, que podia parlar d'ell.

En algun moment de tot aquest procés, però, alguna cosa em va passar per dins i de sobte vaig deixar de pensar-hi. O més ben dit, vaig decidir no pensar-hi més, deixar de jugar. Va ser més o menys llavors que va aparèixer el ninot del senyor Spejbel. Enlloc de jugar amb la mort, vaig decidir permetre que Spejbel jugués amb mi i em fes ballar al seu ritme. He de confessar que no sé què pretén de mi, ni tan sols no l'entenc. Però em fa ballar, això sí.

14 comentaris:

  1. perquè el ninot és de color festuc?, o m'ho miro malament. Per cert que em recorda a Mainat el de la Trinca.

    ResponElimina
  2. Puigcarbó: ostres, el color crec que es deu a un efecte de la llum. Pel que fa a Mainat i la Trinca, no sé què dir: connais pas.

    ResponElimina
  3. Ara ho miro jo...però això dels morts em sobrepassa, aquesta primavera no morirà ningú? segur?

    ResponElimina
  4. Zel: ja ho veuràs. Jo n'estic segur. Diuen que només podem tenir la certesa de la mort, i per tant també de la no-mort. Això ho afegeixo jo, però deu ser un raonament correcte, no?

    ResponElimina
  5. Lluís,

    L'Spejbel és un bon ballarí. M'encanta veure'l ballar enfollit, a ritme del Manu Chao! L'alter ego de la teva mà també deu n'hi do el ritme que du!!

    ResponElimina
  6. Fer-te ballar ja és molt. Los hombres duros no bailan, que deien a les pelis de cowboys, o sigui que molt bé això del ball. I la teua predicció millor encara. Em fa feliç llegir-la.

    ResponElimina
  7. Maite: és que a mi el Manu me pone.

    ResponElimina
  8. Leblansky: ja veus que he fet un "despertar de la primavera" força tradicional, amb danses i alegria, tal com toca i molt canònic. Com que darrerament em poso malalt amb els anuncis d'aquest govern dels millors que tot ho vol retallar, penso que posats a retallar doncs ens morim menys. O gens. Bona primavera per a tothom!

    ResponElimina
  9. Visca la primavera plena de vida, i .....balleu,balleu. . .maleïts!
    (És recordant el títol de la pel·li, eh! que ningú s'ofengui)

    ResponElimina
  10. Carme J sí, sí, és això. Fa dies que vaig gravar això i de sobte dic... ostres! Això és el despertar de la primavera del segle XXI! Sóc Stravinski!

    ResponElimina
  11. A mi m'agrada més la primavera...

    ResponElimina
  12. Aris: doncs bé, sí. Celebrem-ho, no? Tenim primavera per tres mesos!

    ResponElimina
  13. doncs és una llàstima... però a cada porc li arriba el seu sant martí.

    ResponElimina
  14. Profeta: no sé si ho volies o no, però el teu comentari és el tretzè d'aquest post. Tal com dius, tots ens morirem. No cal ser gire profeta per a assegurar-ho. Si no és a la primavera, serà a la tardor. I de tota manera, sant Martí és a la tardor, oi? Doncs no res, donem-nos tots plegats tres mesos de vida.

    ResponElimina