17 de març 2011

Post sense il·lustració

Cada cop que obro un calaix i me'n surten vells papers guardats en petites carpetes i sobres m'assec a llegir amb calma. Poso la butaca vora la vidriera del balcó i encaro els fulls a la llum. De vegades fins i tot poso música dels pocs cedés que queden a casa: els concerts de Brandenburg i el concert d'en Gilmour a Gdansk que vaig dur, i para de comptar. Amb aquest ritme, mai no acabarem de buidar el pis.

Dins d'un llibre sobre Domènec Latorre hi he trobat una col·lecció de fulls menuts, en els quals la mare va anotar l'hora en què sortia el sol cada dia i l'hora en què es ponia. Aquesta crònica solar es va prolongar uns quinze mesos. No ho podem guardar pas tot, de manera que en fotografio un després i els llenço a la pila del paper. He escollit -quasi a l'atzar- el mes de gener de 2009, quan li quedaven encara dos anys de vida.

Per quin motiu ho anotava? Què volia deixar registrat? Ja no ho sabré mai, i si li ho hagués preguntat estic quasi convençut que ella hauria respost amb un mig somriure d'aquells, una mica tristos, i hauria dit alguna cosa com ara:
-Vès, mira, no ho sé, les hores se'm fan tan llargues... No saps com em costen de passar els dies...

Quan llegeixo papers esgrogueïts hi ha un raconet dintre meu que espera descobrir un secret més lluent que l'or i que projecti una llum inesperada sobre aquestes vides, tan li fa si és de l'autora com d'algú altre. No sabria dir què m'agradaria trobar: un amor clandestí, un desig ocult, una esperança mai dita?

En què pensava la dona vella que anotava les hores d'insolació a les coordenades de Barcelona, els àpats, les despeses, qui ha trucat cada dia? Quins neguits oculta la transcripció minuciosa i lenta del pas del temps sobre un cos que s'ensorra? És una narració dels fets inexorables, és clar: volia dir això i no ho sé comprendre?

No sé perquè sento que hi ha una vida diferida sota aquesta cal·ligrafia tan rodona i tan neta, i em ve a l'orella el vers vivo sin vivir en mi. Possiblement la vida era allò que li arribava des de fora i des de lluny, quan parlava per telèfon amb els fills, al vespre.

Passen el dies i s'escolen els papers. Ja queden pocs dies i pocs objectes per triar en aquesta casa que ja va sent altra vegada un pis en una zona cèntrica de Barcelona. Es van esgotant les possibilitats de fer un descobriment. Tot sembla conegut, quotidià. Tot sembla tan familiar. Quan va quedar embarassada no va haver-hi cap anunci d'un àngel, és ben evident. Al principi de l'embaràs, ella pensa que potser seré una nena, i en aquest cas m'havia d'haver dit Nuri. No deixa de ser curiós que Nuri i Lluís comparteixin les vocals. Pensa el què vulguis, especula i somia, però no hi ha res especialment màgic. En l'entremig de la vida, la carreguem de símbols, signes i senyals. Però en els extrems, la vida té un aspecte estrictament biològic. (Ara, mentre estic escrivint, sento un gos solitari que borda, lluny, i se m'acuden infinites imatges que podrien ser literàries).

Més tard descobrim que el pare, que era un treballador autònom, va fer tres dies de festa quan vaig néixer, i dos quan va néixer l'Oriol. Passen els fulls, les hores s'escolen i baixa el sol. Si vull seguir llegint he d'encendre el llum, i ja puc abaixar la persiana. Però sento els ulls fatigats, engego el televisor i sense mirar-lo deixo que els sons m'adormin. Demà obriré un altre calaix, el penúltim.

Enmig dels pensaments letàrgics imagino que un artista modern i conceptual ha editat els textos de la Roser, i que es venen a les llibreries. Pàgines d'una literatura que qualsevol diria experimental, avantguardista: la vida relatada a través de llistes, memoràndums, notes, preus. Sense cap concessió a les imatges ni les metàfores, ni cap intent de sintaxi brillant. Mots apilats amb una assèpsia quirúrgica. No hi ha cites ni referències, no hi ha filigrana formal. No pretén res ni aspira a res ni tan sols no s'adreça a ningú.

Paraules que són anti-paraules perquè no busquen lectors. Podria ser una literatura en fase terminal, el manifest d'una secta d'escriptors gamberros que volen anul·lar per fi la novel·la i engegar-la a dida per sempre. El terror dels editors, el malsòn d'Editorial Planeta, Edicions 62, RBA editores. El programa d'un anarquista ecologista que vol salvar els arbres de ser talats per fer-ne novel·les. Un ecologista-terrorista que rebenta els premis literaris per salvar-nos. L'acció d'un anarquista definitiu que ens vol alliberar de la lletra escrita a tot arreu, també a les pantalles.

De sobte, m'alço del sofà i em sento la respiració entretallada. Potser em caldrà anar a veure un psicòleg. Era senzill de comprendre. Això és el diari d'un nàufrag. És el diari que escriu un nàufrag quan sap que no vindran a rescatar-lo, però no pot deixar d'escriure.

Per acabar penso en Neil Armstrong i m'imagino que la missió Apol·lo fracassa de tal manera que en Neil es queda tot sol sobre l'escorça lunar. Estic convençut que hauria escrit paraules sobre la sorra argentada i erma allà tot sol, avorrit com una ostra.

Nota 1:
Amb més o menys malícia, les paraules sempre duen jocs i enganys ficats a dins. El títol era Apunt sense il·lustració, però finalment hi ha una imatge. Clic al damunt, i apareix una il·lustració animada.

Nota 2:
La música que sona pel davall del clip té copyright del senyor Roger Mas, i pertany al seu CD Les cançons tel·lúriques, que vaig adquirir de forma lícita a la botiga barcelonina Castelló del carrer dels Tallers, tot pagant l'IVA i totes aquelles taxes que es deriven d'una transacció legal. Ho explico per si els inspectors de la xarxa hi troben inconvenients, tot i que havent-hi cantussejat jo al damunt no es pugui dir que el so sigui estrictament el del copyright original. Sense perjudici que jo pugui adquirir un nou copyright per la versió remasteritzada, amén.

29 comentaris:

  1. Es fa difícil saber el perquè es fan certes coses, com apuntar les hores dels cicles solars, o dur un diari dels coses més trivials i quotidianes –aquelles que mai interessaran a ningú més que als que ens han estimat- Deu ser un intent de retenir les coses de la vida, com apuntes? Ben segur que si.
    Aquests posts sobre la memòria de la teva mare són excel•lents, o al menys a mi m’ho semblen; i el vídeo també, carregat de simbolisme i aquell punt d’àcida ironia a la que ja ens tens acostumats.
    Salut.

    ResponElimina
  2. A mi, m'agrada llegir la calma que desprenen les teves darreres reflexions, sobre la Roser. Una crònica lúcida i sencilla alhora, del teu dol.

    La teva no-il.lustració i banda sonora, l'acompanya perfectament.

    ResponElimina
  3. Alberich: he escrit sense saber massa bé, què escrivia, i m'ajudes a saber-ho.

    ResponElimina
  4. La meva maleta: jo volia fer una no il·lustració i no un no-crònica.

    ResponElimina
  5. No sabem perquè els grans fan coses com aquesta o similars. Al meu pare li va dornar fa sis o set anys per aprendre's l'Atlàntida de memòria, deia que ho feia per no perdr-la i aixó que és el besavi més despistat del món, pero certament et pot recitar una gran parto del macro poema de erdaguer de menòria i en farà ara 94

    ResponElimina
  6. Puigcarbó: tot això és molt estrany, i no ho entenc. Algun sentit deu tenir.

    ResponElimina
  7. Lluís, quan llegeixo els teus posts d'aquesta temàtica -coses de la vida, Roser Albert- sempre em ve al cap la imatge d'algú repassant una molla de pa pel fons del plat per emportar-se tot l'oli que ha quedat dipositat a baix i que ha agafat l'aroma i el sabor del menjar que ja no hi és. És emotiu.

    ResponElimina
  8. Lluís,

    Estic al·lucinat amb la Roser Albert i la teva descripció d'un món que s'ensorra. Llegeixo les teves cròniques d'una deconstrucció com una de les millors aportacions al món blocaire que he vist. El tempo, les dosis, les il·lustracions (fins i tot les no il·lustrades!) amb els que ens lliures aquest episodi dur i dolorós de la teva vida és espectacular i no es podria produir en un llibre.

    En certa manera ets com una espècie de performer que vas traçant tot un projecte que et porta sense oposar-te i mirant-ho com un espectador implicat. Llàstima que ja has tirat mig pis sinó seria perfecte portar-ho en algun museu, omplir una sala amb la Roser Albert deconstruida amb els teus textos.

    La sensibilitat intuïtiva amb que ho portes no té res de pornografia de l'exhibicionisme sinó d'una poètica ben estranya.

    ResponElimina
  9. Leblansky: la imatge del pa escurant el plat m'ha agradat molt, i sento que s'ajusta molt bé a allò que estic fent.

    ResponElimina
  10. Galderich: des del principi d'aquesta sèrie d'apunts tenia a la ment "La invenció de la solitud" del Paul Auster, que em sembla un text brillant i tendre a la vegada, que pren la distància justa del pare per a parlar d'ell un cop mort. Tot i això, conscient que jo escric apunts en un blog i no pas un llibre, ho he provat d'ajustar al medi. No sempre em resulta senzill i entenc que no és la mena de tema ni de text dels blogs. Però en fi, es tracta de veure si tot és possible o no en el món dels blogs. He provat de trencar les convencions que cada vegada veig més "universals" als blogs: brevetat, quantitat d'enllaços (fins i tot a la wiki), il·lustracions, etc.

    ResponElimina
  11. Ostres, que bo! Escric en aquest darrer apunt per ser el darrer i, per tant, més proper. Us he trobat al Bulevard. Jo no hauria de ser generació Riell, però ho sóc. Vaig decidir fer el COU després de fer la mili i vaig acabar coincidint amb vosaltres. Sóc l'Enric Hernández March (Enric H. March). Em recordes, Lluís? Feia COU nocturn al Calassanç el 1981, i teníem com amiga comuna la Noemí.
    L'Eulàlia m'ha donat l'adreça d'aquest bloc. Res, que m'alegro d'haver-vos trobat. He llegit el vostre bloc i hi he trobat coses que m'han agradat molt. Ara em passejaré pel teu. Et/Us aniré seguint. Fes-li un cop d'ull al meu bloc (Bereshit), a veure què et sembla.
    Una abraçada, i... ens veiem!

    ResponElimina
  12. Si, es curiós com les persones com la teva mare, que han estat artistes del dibuix, creant molt material de tota índole, per exemple, els apunts de les sortides i postes. Son arxius dignes d'un historiador.
    En un altre ordre de coses, fa poc, la meva sogra, remenant papers de la família, es va assabentar que havia tingut una germaneta dos anys abans que neixes ella i que es va morir. El que la va impresionar més es que a les dons les havien batejat amb al mateix nom.

    ResponElimina
  13. Lluís,

    Coincideixo amb Galderich. Les cròniques que dediques a la teva mare són excel·lents, precioses, del bo i millor que corre per la xarxa. M'emocionen molt i em fan pensar en els meus pares i en quan vam buidar el pis. Suposo que són coses que passes tard o d'hora a totes les famílies. Vaig descobrir que el meu pare, en calaix de la tauleta de nit, encara guardava una meva radiografia del tòrax de quan jo tenia cinc o sis anys.

    ResponElimina
  14. La teva imatge obrint memòries encalaixes i aturant-te a llegir és tota una postal costumista que alguns tenim la mania de repetir a dojo, aferrant-nos a quelcom gens concret que ens atrau i ens captiva sense saber ben bé què hi fem.

    Les paraules també aporten les seves pròpies imatges.

    ResponElimina
  15. El record i la memòria, tot desprèn emoció. Gràcies per compartir-ho.Com la música i el video: captivador, hipnòtic.

    ResponElimina
  16. Enric H. March: i tant que em recordo de tu...! I de fet, ets un membre més de la generació Riell o com calgui anomenar-la. Fa poc he estat remenant els exemplars d'aquella revista ciclostilada, i vaig veure que hi ha un conte teu. Només fa uns vint-i-set anys, no res com qui diu, quatre dies. He visitat el eu blog i m'hi he divertit molt, especialment veient el retrat del conseller de Salut, que ens farà perdre la ídem a tots.

    ResponElimina
  17. Aris: estic segur que remenar els vells papers sempre ens ajuda a comprendre coses, encara que siguin molt peties (o no tant, com el cas que expliques).

    ResponElimina
  18. Maite: el millor del cas és que tots hem passat (o passarem) per aquestes situacions, que formen part del curs de la vida en la majoria dels casos. Com s'escriu sobre un fet així? Això és el que intento descobrir. I per cert: jo crec que la xarxa està plena de púrria barata, però de coses bones n'hi ha moltes i moltes.

    ResponElimina
  19. Joan: és cert, no hi havia caigut: aquí han confluït dues manies, que són escriure i llegir. Mira, potser amb això em dones peu al proper cpítol, sobre la meva mania de llegir-ho tot, fins i tot les etiquetes del sabó mentre sóc assegut a la tassa.

    ResponElimina
  20. Gabriel: això del video m'ha agradat. Darrerament provo de fer coses i tot just estic començant. Els més senzills són els que més m'agraden, com aquest, on tan sols he buscat posar imatges a la música. Com si diguéssim, acabao d'inventar el video-clip, o sigui, la sopa d'all.

    ResponElimina
  21. Ara estàs en l´etapa de "destripar" el pis com jo li deia al moment de treure les teves coses, surten fotos que no recordaves, escrits, telèfons que no saps de qui són, llibres oblidats... és el més semblant a un viatge en el temps. Borgo.

    ResponElimina
  22. Miquel: doncs no és una mala definició del moment...

    ResponElimina
  23. Lluís, estic d'acord amb el Gabriel, el vídeo és hipnòtic i per mi podies haver-lo continuat molt més temps (amb més Roger Mas legal, fantàstic). El text és el molt bo i fa pensar en la relació entre les petites coses i els grans sentiments...

    ResponElimina
  24. Gemma/Sara: doncs ja veus, és un experiment amb la idea del video-clip, que és tan vella.

    ResponElimina
  25. Diria que aquí traspasses el tel de núvols amenaçadors de la capçalera i atenys el cel, el cel verdaguerià que canta el Roger; aquella infinitud que mereixen les mares del món. Segur que, a força de fregar el paper humit, també l'acabaries traspassant.

    ResponElimina
  26. Girbén: Verdaguer m'anava com l'anell al dit, perquè aquella mística encaixa força bé. Tal com dius, el paper es va anar aprimant a còpia de fregar-lo i mullar-lo. He guardat la làmina per fer-ne alguna cosa més endavant. Un cop sec i sense brillantor, sembla un bocí de terra.

    ResponElimina
  27. un mon se ensorra i un ressurgeix

    ResponElimina
  28. Ernest: dit així, en poques paraules, me n'adono que això ho ha estat explicant la gent i la literatura des de fa milers d'anys. Res de nou. Només podem variar la forma.

    ResponElimina
  29. Saps? Lluís, aquests apunts sobre la Roser m'asserenen. Em recordo a mi mateixa també amb la respiració entretallada al sofà de l'hospital quan morí el pare, la sensació de naufragi, de buidor, l'abraçada intensa i dolorosa amb el meu germà, els plors. I em fan entendre que, en definitiva, són dolors universals, que tots sentim el mateix, que és la vida mateixa i que és "normal". Vivim en una societat que no tolera el dolor, ni la melangia, ni la tristesa. No sempre estarem bé, què caram. Que no és res dolent! És l'ofici de viure! ("Si ens punxeu, no sagnem? Que no riem si ens feu pessigolles?", que deia aquell). I acceptar-ho ens estalvia molts diners al psicòleg...

    ResponElimina