21 març 2011

Pau Riba, una entrevista col·laborativa



Inventar o descobrir ho fan els inventors i els descobridors, i això només és un blog i jo un mestre de primària i de poble (de poble en poble). La fórmula que he aplicat en aquesta entrevista no tan sols deu estar creada sinó explotada, o fins i tot sobreexplotada. Però sigui com sigui ho hem fet entre tots, entre uns quants. No sé si se'n pot dir entrevista col·laborativa, conjunta o participativa.


L'hem feta el qui escriu, al costat de Tirantlobloc, Iruna, Aris, Gemma Sara, Matilde Urbach, Inés i Imma (per ordre d'aparició). I naturalment en Pau Riba, que hi ha posat la part definitiva, i que ha tardat unes escasses quatre hores en retornar el qüestionari. També he de parlar dels qui han col·laborat amb comentaris, sense fer preguntes: Joan, Puigcarbó, Miquel Zueras.


Estic content i agraït amb tots els qui hem col·laborat. De vegades pensem què són els blogs, perquè serveixen o si haurien de servir per a alguna cosa -que tampoc no cal. En tot cas, aquí hi ha les preguntes que un grup de gent li han fet a en Pau Riba, i les seves respostes. No són les millors preguntes ni nosaltres som els millors, no fotem (els millors són al govern). Potser això és el principi d'alguna aventura, potser és el final, potser no és res.


Nota prèvia: les preguntes que han aportat els comentaris no s'han modificat gens, ni s'han re-redactat. Això du a una certa dispersió en el to, però no hi trobo res de dolent. Les ortografies no estan corregides: cadascú ha escrit com millor li ha semblat.


L'entrevista

Com acabaries les frases:
· Si torno a néixer voldré ser... dona.

· Una cosa que no pots deixar de fer abans de morir-te és... viure.

· Si podés parlar amb una persona de la història, parlaria amb... la primera que es posés al meu davant.

· El millor de la democràcia és que... és un xollo pels oligarques.

· Si podés esborrar un moment de la història, esborraria... el més intranscendent.

· Si podés esborrar un moment de la meva vida, esborraria... el segon segon de l’últim minut.

· Si em trobo una persona que es vol suïcidar li diré que... allà ell.


En Pau Riba és testimoni i alhora agent de la història (musical, cultural) del país, dels darrers quaranta anys: etapa final del franquisme, transició, democràcia. Són aquests els noms correctes per a definir els moments històrics? Com es podria definir breument aquest trànsit des de la perspectiva personal?
És un marc referencial correcte però no deixa de ser regional i anecdòtic… si tenim en compte que estem parlant de l’espai de temps en què apareixen i creixen tant la globalització com el mestissatge etnocultural, i la humanitat en pes comença a fer-se conscient que alguna cosa no va bé, que alguna cosa no s’ha fet bé, o no s’ha enfocat bé, que s’està anant massa lluny per camins sense sortida i de difícil retorn, i comencen a obrir-se seriosos interrogants que afecten l’espècie entera i la seva supervivència: la irrupció tridimensional de la màquina, la mutació de l’entorn, la inconsistència del sistema, la corrupció moral, l’imperi de la cobdícia, la implosió del capitalisme, l’obsolescència dels credos imperants, l’inoperància de les filosofies, l’envalentiment de la ciència, la supèrbia i temeritat tecnològica davant la natura, el boom demogràfic, la creixent dependència energètica, la pol·lució ambiental, l’escalfament global, l’amenaça atòmica… en fi; tot això que avui son ja evidències contrastades i impossibles d’eludir. Al costat d’això, la lluita antifranquista era un problema real i present, una situació enutjosa a la qual no tenies més remei que enfrontar-te, però quedava relegat a un discret segon pla. Al menys pel que fa a la meva generació, que va ser la primera que ho va veure —es va posar en estat de gràcia i va esdevenir visionària— i no només va tenir el valor de dir-ho sinó que, a tall d’alternativa, va proposar a les bones uns nous valors i unes noves actituds que ara s’hauran d’adoptar a les males.

El pop actual significa que hem superat i deixat enrere la “nova cançó” i l'època dels “cantautors”? Aquest canvi coincideix amb una recuperació evident de l'obra de Pau Riba, que és versionat, citat i referenciat moltes vegades. Hi ha relació entre els dos fenòmens?
Els 40 anys de franquisme van ser un forat important en el transcurs del qual, entre altres coses, es va perdre la tradició musical. Podríem dir que va morir, que es trencà la corretja de transmissió, i tan sols quedaren algunes melodies tradicionals, de manera que en arrencar la nova cançó, no es tenia idea d’una manera catalana de cantar, de portar el ritme, de tocar l’instrument, i per això els primers, els setze jutges, van optar per imitar la cançó francesa. Però posats a tocar l’instrument, els joves d’aleshores ens enfrontàvem a més amb el desconeixement d’una nova manera de cantar, uns nous ritmes i una nova instrumentació electrònica: naixia el rock’n’roll i nosaltres estàvem en boles i vam haver d’improvisar. I tan si ho vam fer bé com si ho vam fer malament, el que vam fer va ser reiniciar; iniciar una nova tradició que és la del pop-roc català. L’auge del pop actual és una prova que la tradició ha agafat cos i funciona com una seda. I el fet que ens preguin com a referents obeeix al simple fet que darrere nostre no hi ha res.

Curiosament (o no) els artistes catalans (compositors, autors, músics en general) d'avui parlen poc de la realitat social i els missatges no solen buscar l'enfrontament ni la crítica al poder. Per què deu passar això? Ja no hi ha motius per a enfrontar-se al poder?
Bona pregunta! Si tornem al petit rosari d’interrogants del final de la primera resposta, avui no només han esdevingut evidències sinó que apareixen multiplicats de forma alarmant. A mi, aquest… més que no pas conformisme, ignorantisme, aquest flegmàtic mantenir-se al marge, com convençuts que ja ho arreglaran, com quant se’n va la llum, em té perplex i mosquejat al mateix temps. Intueixo que hi ha gat amagat. Jo crec que el mirall de la seva visió més pura, més jove, els indica que això és així i no té volta de full i lluitar o denunciar-ho ja no té cap sentit: intentar arreglar-ho l’únic que pot ser que faci és allargar-ne l’agonia. Després del no hi ha futur del punk, ara ve el no hi ha problema (¿per què menjar-nos el tarro?: ens llancem a la piscina i ens deixem portar per la bogeria col·lectiva, ens porti on ens porti. El que hagi de passar passarà i l’únic problema serà el de reübicar-se i adaptar-s’hi mentalment.

En qui es pensa quan es compòn una cançó? Hi ha un destinatari ideal, o sempre hi ha un destinatari real?
Hi ha cinquanta mil maneres de pensar i hi ha cinquanta mil maneres de compondre una cançó. Tot és possible i tot es fa.

Al disc Dioptria hi ha aquella cançó que parla de la Conxita Casas. Segurament és un personatge fictici. O no. Sempre queda el dubte, i aquest misteri pot haver motivat que hagi estat versionada sovint, i que s'hagi emprat en la banda sonora d'alguna pel·lícula. Estic pensant, concretament, en una escena de Un cos al bosc, del Joaquim Jordà, on un hippy la té posada mentre la Guàrdia Civil l'interroga a casa seva.
Tu ho has dit tot.
Quina consideració tens de la teva obra? Creus que si no fossis nét de qui ets, hauries pogut dedicar-te a això o t'hauries hagut de buscar algun mitjà de supervivència més prosaic?
(la pregunta pot semblar poca-solta, però sempre que veig en Riba m'ho demano... ja consideraràs si li passes o no)

Doncs sí, bastant poca-solta: m’he dedicat a això perquè m’ha agradat i perquè he pogut, i no dubto que sense el meu avi també hauria pogut. Però és que sense el meu avi no hauria existit. Ni jo i ni tan sols el meu pare. Amb un altre avi potser hauria estat fuster, ¿què vols que et digui? Respecte de la meva obra, no emeto valoracions.
Què li preguntaríem natros? què li preguntaria jo, al pau riba? potser "què t'agradaria explicar? o parlar... com me diries en poques paraules quatre coses de les que t'agradaria poder parlar-ne, o escoltar l'altre, i que per pitos o flautes no tens ocasió de parlar amb la calma que voldries, si és que n'hi ha? dónes molt valor a la paraula? i al silenci i a la música? com vius tota esta barreja?...".  a vegades més val no preguntar massa i dixar que vaiguen sortint les paraules. també els silencis són interessants...
D’això se’n diu llençar preguntes al vol…! ¿Què t’agradaria…? Fuà! ¿I el quan? ¿I l’on? ¿I el qui? ¿I el per què…? Valora tu, ¿no?
Preferiries haver nascut en una altra època (pot ser futur) i en un altre pais?
No.
Se m'acut...
-Què en penses de les versions que s'han fet de les teves cançons?
-Qui és la noia de porcellana?

Sempre em costa entendre-la diferent de com l’entenc jo, però em diverteixen. La noia de porcellana és una amiga meva del cole que era filla d’un inventor de joguines.

Si no fos perquè és una pregunta tan estúpida que em fa cosa i tot, jo li demanaria pels fills. No per la seva salut, si es troben bé i tal, no. Com és que n'ha tingut tants. Un pilot. Clar que, ben mirat, potser això ho hauría de demanar a les mares, i no a ell. Hòstia, doncs no tinc cap pregunta per a en Pau. Dispenseu.
(no hi ha resposta)

Diu sempre en Pau que no va educar els fills. Que el van educar a ell. Jo li poso els noms i ell que digui de cada un i a cada un el que mai els ha dit i pensa d'ells. No he sentit a cap entrevista que parlés bé o reconegués els bons fills que són, parlo sobretot dels dos grans.
Pau, ¿què t'ha quedat per dir alguna vegada a?:
en Pauet
en Caím
l'Angel
en Pròsper
en Llull

Fins aquí no m’havia adonat que sou d’una filial del LECTURAS

ESTIMAT PAU RIBA:
Quin es el darrer consell que has donat a cada un dels teus descendents. La darrera confessió que t'han fet ells. de pare a fill De fill a pare.
Tot nois! T’haguera agradat tenir una noia???? O consideres filla teva l’Aïna?

 O del CUORE

________________________
La primera fotografia és de l'autor i la segona està importada des d'aquí:  http://ids-pmpersils.blogspot.com/2008/05/pau-riba-i-el-seu-espectacle-ribaibal.html

33 comentaris:

  1. Crec que ja he endevinat la pregunta de la Matilde. Dormiré tranquil!

    ResponElimina
  2. Fixa't jo quin cap més verd...
    Visca δ!

    ResponElimina
  3. Allau: fixa't tu quin cap més clar(ivident).

    ResponElimina
  4. Matilde: i visca els egos de tothom.

    ResponElimina
  5. Ha descartat la pregunta com jo deia. Ho sabía. He escoltat en entrevistes parlar d'ell als fills si els hi pregunten que es sempre i parlen be d ell pero ell dels fills? Ha valorat mai la seva tasca? I lo bon tios que son

    ResponElimina
  6. Ines: com pots veure, jo he enviat totes les preguntes. Ningú no està obligat a respondre, i menys (suposo) de coses tan personals. Potser a la TV ens han acostumat a veure entrevistes que volen furgar en la vida íntima de la gent, però si et poses en el seu lloc veuràs que hi ha qüestions que són molt privades. Si li fessis aquesta pregunta a un veí o a un familiar... creus que et respondria?

    ResponElimina
  7. Molt bona entrevista! I les respostes del Pau han canviat el concepte que tenia d'ell, la veritat es que son respostes molt coherents...de vegades l'imatge d'una persona no correspon amb la persona.

    ResponElimina
  8. Doncs a mi no m'han sorprès gens, Aris. I trobo que sí, que tot i que ni vaig col·laborar, l'experiment ha estat positiu.

    ResponElimina
  9. Lluís,

    Em vaig quedar sense fer cap pregunta perquè aquesta setmana he estat mig abduït.

    M'han agradat les preguntes i les respostes.

    ResponElimina
  10. Aris: jo he estat seguidor i diguem que "fan" de Pau Riba, de manera que sempre he sabut més o menys què pensa o què diu. La "coherència" en les respostes no m'ha sobtat, i he de confessar que les meves preguntes duien tota la intenció. He trobat moltes frases interessants, i em quedo amb "la democràcia és un xollo pels oligarques". Dedicada al govern dels millors, entre els quals destaca en Boi.

    ResponElimina
  11. Eulàlia: els experiments es fan normalment amb gasosa, però aquest cop ha estat amb un vi de solera.

    ResponElimina
  12. Galderich: celebro que l'abducció que has sofert hagi acabat bé. Aquesta no serà la darrera entrevista que practiqui, de manera que participa a la propera (si en tens ganes). I alhora, pots proposar noms. Salut i abducció!

    ResponElimina
  13. Lluís, gràcies per fer que puguéssim participar d'aquesta experiència. Jo no sóc gens fan del Pau Riba, més aviat al contrari, però això no vol dir que m'hagi agradat aquesta aproximació.

    Certament, no hi havia coherència i continuïtat en preguntes, però sí en les seves respostes.

    M'ha agradat tot plegat.

    ResponElimina
  14. Tirantlobloc: una resposta i una pregunta per tu. En primer lloc, jo sí que sóc fan d'en Pau, i per tant em sembla bé allò que diu, ni que sigui de forma poc objectiva. Sóc dels qui pensa que, en un país que vota CiU de forma majoritària, cal que la "resistència" es mostri activa. Fer evidents les meves preferències i els meus disgustos ho trobo oportú, per tal de no mostrar una imatge d'una Catalunya homogènia (que no és).
    La pregunta és: perquè el tu blog no admet comentaris? (no és una queixa, és només una pregunta ingènua).

    ResponElimina
  15. Lluís, estic d'acord amb aquesta tirada cap a la diferència. No només és necessària per al progrés, sino que, a més, pot ser divertida!

    Com que no admet comentaris? I tant! Quan ho has intentat? De fet, hi ha comentaris penjats. No ho entenc.

    ResponElimina
  16. Lluís i companyia,

    Molt bona entrevista; dóna una visió molt completa del que sent i del que és el Pau Riba. És un molt bon experiment, et felicito. M'ha agradat saber qui era la noia de porcellana. En el proper experiment d'entrevistes, també hi voldré participar.

    ResponElimina
  17. Tirant: doncs no ho he sabut trobar, suposo que avui vaig atabalat... A veure si ens inventem una propera entrevista, que tampoc tinc perquè fer-la jo des d'aquí...

    ResponElimina
  18. Maite: doncs no res, es poden proposar persones a entrevistar, i a veure què passa. La meva imaginació en aquest camp és limitada, i quan hi peno em surten pocs noms.

    ResponElimina
  19. En recordo algunes del Pau de força glorioses... No em sorprèn gens la coherència del seu relat sobre l'evolució de les darreres cinc dècades. Em consta que ha participat en llargues reflexions col·lectives i que no s'ho treu de la màniga. Sí que em va sorprendre quan ens va explicar una cosa tan abstrusa com la teoria de les supercordes i a partir d'aquell dia m'ha semblat ben entenedora.

    ResponElimina
  20. Si no vol contestar preguntes que no fagi entrevistes ni es dediqui al que es dedica que resulta que viu del public! Que no se l'oblidi.Es la meva opinio que suposo que molt be puc donar

    ResponElimina
  21. Lluís, trobes la possibilitat de fer comentaris sota del títol de cada post després de la tirallonga de categories.

    ResponElimina
  22. Girbén: jo trobo que en poques línies fa un retrat complet i clar de la situació global, i alhora de la local. Ara em sap greu no haver-li demanat per les supercordes, que jo encara no ho he entès gaire.

    ResponElimina
  23. Inés: la gràcia dels blogs (o de la majoria dels blogs que no són ni d'empreses ni de publicitat ni e partits polítics) és que estan oberts a totes les opinions. Ja veus que no censuro res, ni a tu ni al Pau Riba. Em semblo bé, a més a més, que hi hagi discrepància, debats i diferències.

    ResponElimina
  24. Tirant: d'acord, ho tornaré a mirar, però em penso que no és la primera vegada que marxo del teu blog sense veure-ho... paciència, que sóc de lletres.

    ResponElimina
  25. Molt ben currat, quan t'hi poses t'hi poses. El que més m'agrada de Pau Riba és la percepció que sempre ha fet el que li ha donat la gana, i aixó té molt mèrit.

    ResponElimina
  26. Ha estat molt bé. Em quedo amb la tirallonga d'interrogants sobre l'espècie i el planeta (ah, i també m'ha fet il·lusió saber d'on ve la noia de porcellana, quina cançó més preciosa, ep, potser el taxista també té un fonament real ;).

    ResponElimina
  27. Puigcarbó: mira, de tant en tant val la pena treballar-ho una mica més. Penso que aconseguir ser una mica lliure és molt difícil, però val la pena.

    ResponElimina
  28. Gemma Sara: els interrogants sobre cap on anem també deuen ser la millor resposta que hem aconseguit... I el taxista, qui sap? Potser més endavant hi podem tornar.

    ResponElimina
  29. Saps? De vegades penso que en aquest coi de món en el que vivim fer el que vols fer significa també penjar-te l'etiqueta de bitxo raro tot pensant que se te'n refot el que en pensin els altres. Ja em perdonaràs, però veig que en Pau i tu teniu coses en comú que m'hi fan pensar.

    ResponElimina
  30. Joan: no sé com prendre'm el teu comentari. Hi hauria moltes coses a dir, diguem que m'ho prenc bé perquè hi ha una part positiva. El què pensin els altres no és una cosa que em preocupi gaire, però no se me'n refot quasi res. No sé al blog, però la meva vida real i privada no és gaire "menfotista". D'altra banda, crec que en Pau Riba es procupa i diu moltes coses dels altres i del món, que no diu mai que se li'n refotin les coses. Però això és complicat, ja ho veig.

    ResponElimina
  31. Lluís, al final he rigut molt! Ja callo :-)

    ResponElimina
  32. Enric: ja veus que en Pau no es talla gaire.

    ResponElimina
  33. en pau riba sera sempre igual

    ResponElimina