2 març 2011

La invenció de l'amor el 1958


(La música de fons és de Jabier Muguruza, i la imatge de fons un exercici de còpia amb ceres fet als meus disset anys: Paul Gauguin, Le chéval blanc).

Un home jove telefona a casa d'un amic, però el telèfon el despenja la germana de l'amic. No sabia que tingués una germana, diu. És el primer cop que parlen, a la tardor de 1958.

Després, el jove telefona altres cops i parla amb la germana de l'amic, fins que ella s'adona que passa alguna cosa. Quan en Ferran truca l'Albert, sap perfectament que l'Albert no és a casa. Ho ha de saber per força. Deu ser que vol parlar amb la Roser? Això es pregunta ella, i ho anota al diari. A mida que passen els dies la resposta és més evident. Fins que un dia, ell li diu que té unes entrades per a un concert. Que si vol anar-hi. Llavors la Roser escriu: fa dies que esperava que passés alguna cosa com aquesta.

Va anar així, però també podria haver començat en una trobada casual, al carrer, un diumenge. Aquesta hipòtesi sorgeix d'una carta a la Nora, una amiga seva amb qui sempre s'han fet confidències. Perquè hi ha dues versions del primer dia? I perquè la carta a la Nora no es va arribar a enviar mai, i s'ha guardat durant cinquanta anys?

Un dia -una tarda-, la Roser s'inventa una excusa per anar fins a Sant Gervasi, i passa depressa per davant del lloc on treballa en Ferran. De cua d'ull, mira cap dins de la vidriera i el veu. Llavors s'apressa, avergonyida, fins a ficar-se al metro de Fontana. Quan arriba a casa descriu la sensació de la vermellor a les galtes, el batec del pols accelerat.

La Roser també escrivia molt el 1958. Anotava detalls, noms, casualitats, trobades. La història del prometatge està registrada en un dietari minuciós que comença el 1958. Però els fulls estan desordenats, i molts d'ells no duen dates. Expliquen una història d'amor universal: els moments previs de l'enamorament, els primers dubtes i les primeres vacil·lacions. Il·lusions, temors.

Em sorprèn i em commou que el relat de l'amor sigui tan precís i idèntic en les persones i les èpoques. Sembla que respongui a un patró previ, a una narració que ens narrem, a ulls clucs. Enmig del franquisme o als inicis del segle XXI: les aproximacions i les vergonyes, les primeres decisions, les mateixes emocions descrites amb les mateixes paraules. La metàfora del cor, la pèrdua de la gana, el neguit. Una part de l'explicació deu ser en la resposta hormonal. Però l'altra no: els somnis i les fantasies que es projecten, el recurs dels versos. No crec que les hormones de l'enamorament escriguin poesia.

En aquesta història tan sols hi ha una escletxa per on s'ha escolat la intriga i després un possible caos, la confusió final on tot va a parar, un enorme forat negre: la Roser no escrivia la data en els seus textos. L'omissió de les dates em permet ordenar les escenes com millor em vagi. Podem crear un idil·li fulgurant i apassionat, o bé imaginar un festeig lent, dubitatiu, ple de titubejos. O bé imaginar les diverses possibiliats simultànies i paral·leles, o successivament. Al cap i a la fi, van tardar set anys en arribar al matrimoni.

El misteri pren una forma més concreta en una sèrie de cartes de lletra més grossa, més inclinada, més furiosa. No sé com cal ordenar una sèrie de missives creuades on es parla d'un malentès, d'un conflicte. Ha sorgit una crisi el motiu de la qual sempre cal sobreentendre, és implícit: no es diu mai el nom de res concret, de ningú.

Molts anys més tard la Roser va recollir el diari i la col·lecció cartes que s'havien enviar al llarg dels anys, i ho va guardar tot junt dins d'una carpeta de color crema.
El darrer document és una breu tarja que deuria acompanyar un regal d'aniversari de promesos, del 1992. Després, no sabem perquè, no hi ha més missatges.

Amb els anys, revolucions i alliberaments no ens hem allunyat gaire del passat. En una etapa del festeig del pare i la mare, es proposen ser amics íntims, però amics abans de res. S'escriuen poemes i notes al revers dels programes de mà dels espectacles que han anat a veure junts. Teatre i molt de ballet. Em faig un tip de riure imaginant el pare, assegut mirant el ballet: a ell no li deia res, el ballet. Però aquí el tens, dient que li agrada molt.

Aquesta darrera frase ja pertany a la ficció. A la meva ficció. Hi ha una ficció anomenada amor, i també hi ha l'amor per la ficció. Ficcions amoroses, amors ficticis. Encara més: aqust text està escrit a partir dels textos de  la Roser, però hi he introduït un element de ficció que no dic. M'anava bé per a seguir escrivint.

A mitja tarda del vint-i-vuit de febrer del dos mil onze penso si l'amor entre dues persones pot durar cinquanta anys, encenc una espelma i surto al balcó. Mentre intento inventar un ritual em venen a la ment altres noms, altres llocs. La ficció m'ha dut per camins allunyats que deuen ser dins meu. Les meves ficcions? Brindo la flama al vent de mar i de pluja que fa a Barcelona, l'ofereixo als núvols tupits, blau i gris de Payne. Inexplicablement, la flameta no s'apaga.

(Aquest video mínim és un regal per als qui, havent entrat en aquest apunt, han arribat a la darrera línia).

18 comentaris:

  1. Merci pel regal. merdaaa, s'apaga..., m'ha arribat al cor.

    ResponElimina
  2. Gràcies per compartir aquesta sencilla, però emotiva herència que la Roser t'ha deixat.
    Algunes flames, aguanten fins que l'espelma arriba al seu final.
    A mi m'agradaria que la meva també ho fés.

    Una entrada preciosa Lluís.

    ResponElimina
  3. I és que la realitat sovint supera la ficció.
    En les coses de l’amor, potser cal lluitar –com tu demostres en el vídeo de l’espelma al vent- per mantenir lligams, amistats i afectes, sense la qual poden apagar-se com la feble flama d’una candela.
    Molt bonica entrada, i una excel•lent metàfora visual.
    Salut.

    ResponElimina
  4. He anat llegint, i rellegint, els teus apunts que parlen de la Roser. Gràcies per explicar-ho amb la franquesa que ho has fet i gràcies per relatar públicament uns fets que segurament son comuns a molts de nosaltres. Ho has fet públic, i jo ho prenc i amb el teu permís ho faig meu. A partir d’ara la Roser també és una mica nostre. Gràcies.

    ResponElimina
  5. Primer he llegit l'apunt i després he visionat els vídeos. Òbviament no he pogut reprimir-me i llegir la nota del primer vídeo que es veu molt bé... Vouyerisme, exhibicionisme... Sentiments!

    Ves a saber si alguna vegada faig un bloc sobre les restes dels meus naufragis familiars i personals dels que n'he fet fotografies abans d'abandonar-los...

    ResponElimina
  6. Amb tu sempre estic en el dubte de si na Roser és real o inventada, però em dic: quina és la diferència? El millos amor és el que no s'ha arribat a viure, a banda de l'amor per a un mateix que és el més recurrent.

    A banda, em pregunto que deurien pensar els teus veïns veient que estaves al balcó amb una espelma encesa a la mà.

    ResponElimina
  7. És cert que la història es repeteix en tants i tants sentits, que l'amor no és cap excepció, per sort !!!
    N'hi ha flames que d'alguna manera perduren inclús quan l'espelma s'acaba. . .

    Un relat molt especial, Lluis!

    ResponElimina
  8. Crec que no importa si l'amor es inventat o real. També podriem filosofar sobre si la vida es real o bé un somni. N'hi ha que diuen que el que és real és justament allò que no es veu. El que importa de veritat és que tot allò que es viu, inclòs l'amor, t'ompli, el demés és secundari.
    Petons felins.

    ResponElimina
  9. Matilde: hi va haver un instant en què semblava que la flama s'apagava. El "merda" em va sortir de l'ànima i es veu que va fer efecte.

    ResponElimina
  10. La meva maleta: a tots ens agradaria que la flama aguantés, però ens hem d'aguantar nosaltres si no és així.

    ResponElimina
  11. Alberich: aquesta lluita és estranya, i de vegades no saps si vas contra la naturalesa, on les coses no duren massa.

    ResponElimina
  12. Jordi Vendrell: hi ha una certa recreació de tot plegat, i estic fent una mena de plagi del Paul Auster a "La invenció de la solitud" (em penso que això ja ho havia dit).

    ResponElimina
  13. Galderich: tot és posar-s'hi. Si ho proves veuràs com va rajant, perquè tenim la memòria plena i de tant en tant va bé obrir les vàlvules.

    ResponElimina
  14. Puigcarbó: el 95% del què dic aquí és completament verídic. Sempre hi ha un 5% de literatura.

    ResponElimina
  15. Carme J: hi ha flames que duren més que l'espelma? Vols dir? Ara m'he quedat capficat.

    ResponElimina
  16. Panterablanca: se'm fa cada cop més difícil dir què es el principal i què és el secundari, però suposo que l'amor hauria de ser a la part principal, això sí.

    ResponElimina
  17. La realitat és un concepte subjectiu. Qui sap si el teu 5% de literatura no és més fiable que el 95% restant... I al mateix temps, tan és. El regal és el que és. I aquest "merda, que s'apaga" és un colofó perfecte a un apunt rodó.

    ResponElimina
  18. Joan: celebro que aquest "merda" tan espontani es reconegui. Ve a ser també el 5% de realitat crua.

    ResponElimina