14 març 2011

Al Balneari

He passat els darrers set anys pendent de la vida, les malalties i les morts del pare i la mare. És el temps que empres en treure't una carrera universitària, amb Grau i Màster. No sé dir encara que he après en aquests set anys.


Ara de sobte el paisatge canvia, però no el sé explicar. Em miro d'una forma diferent els plànols i les carreteres, com si de sobte s'obrissin davant meu. Marxar, ara que res no em reté aquí? El cos, però, ja no és el mateix i es fatiga abans, i ha perdut el gust impulsiu per les aventures. Ara que podria marxar, les cames s'hi repensen. Reposa, diuen. Jeu, banya't al balneari. N'hi ha molts, i alguns molt aprop.


Em sento desorientat i alhora no en tinc motiu: que no hi ha passat tothom, per aquest instant? Avui plou seguit, les gotes repiquen a les baranes del balcó i ressonen diferent d'abans, perquè el balcó i la resta del pis són buits. Hi queden les quatre coses imprescindibles per a poder-hi venir a seguir buidant-lo. Són ben poques coses: el llit, una taula i alguna cadira, la cuina, quatre trastos per fer-se el menjar.


No hi ha cap paraigua. D'això se'n diu un error: no vam calcular bé aquestes coses imprescindibles. No queda cap més remei que baixar al Basar Gran Mundo de la cantonada, i comprar-ne un de barat, ni que només duri un parell de pluges. Cinc euros amb cinquanta, quadrícula escocesa amb tacte de plàstic.

Em quedaré una estona al Purgatori provant de saber quines coses he après durant aquests set anys, i potser ho aprofitaré per sotmetre'm a una cura d'aigües, que en deien abans. Pluja i piscines, basses, banyeres. Vet aquí les imatges que veig quan tanco els ulls. Aigua.

Em sorprenc i estic content de descobrir que allò que he après i no sé dir té alguna cosa de pau, de calma. No hi ha neguit ni dolor, no hi ha pressa ni rencor. El món de sobte és més buit i diferent, em cal tornar a mirar-lo i aprendre les distàncies, els topants.

Una nit, mentre passejava pel turó del Carmel i la Font d'en Fargas, vaig pensar que era l'hora en què trucava la mare, i vaig tardar uns quants segons en comprendre que era un pensament equivocat. El món que ara he d'aprendre té un narrador menys.

32 comentaris:

  1. Imatge i lletra per a copsar el que és l'absència. Vet aquí la virtut d'un apunt que no busca virtuts sinó sentit.

    ResponElimina
  2. Se’ns fa difícil acceptar les absències i trobar-se encimellat al capdamunt de la piràmide, quan sempre hem estat formant-ne part de la base. La solitud de veure cap amunt i trobar que els que ens emparaven del vertigen ja no hi són es fa difícil.
    Aquestes entrades del dol de la teva mare són d’una punyent emotivitat.

    ResponElimina
  3. Un apunt molt ben portat, però la darrera frase sintentitza genialment el dolor de la pèrdua.

    ResponElimina
  4. Fa temps que no passava per la teva casa i em temo que m'he perdut alguna cosa LLUIS,

    però em sembla haver-te llegit en alguna part que havies de deixar el teu treball, no sé si aquesta entrada reflecteix el comiat d'algun lloc, l'acomodació a una nova situació en principi no desitjada i que ara sembla que veus d'una manera més positiva, en fi...em sembla entendre't, que aquesta pluja ( de la qual per cert jo he renegat tot el que he volgut i més en el meu blog:-) ni si vulgui ja et molesta i m'alegro.

    Sempre és bo, trobar la perspectiva que ens ajudi a sentir-nos millor, i la veritat és que per poc que busquem, sempre la hi ha. Sort en el que sigui que vagis a emprendre, fins i tot si és una cura d'estrès en un balneari :-)

    Una abraçada, LLUIS.

    ResponElimina
  5. Coneixo persones que després d'experiències semblants a les teves (cuida als pares durant anys i després perdels) s'han dedicat a viatjar, no sé si es la terapia.

    ResponElimina
  6. Galderich: tens raó que aquest cop no es tractava sinó d'explicar coses.

    ResponElimina
  7. Alberich: tots aquests apunts són com reflexions en veu alta. Si les anés fent pel carrer es pensarien que estic sonat (i vés a saber), de manera que escrites prenen un altre aspecte.

    ResponElimina
  8. Salvador: la darrera frase, tot i que sembli buscada, em va sortir tal qual. Em va agradar perquè en molt poques paraules resumeix la situació sense dramatisme.

    ResponElimina
  9. Maria: no és ben bé la feina, el tema, sinó una pèrdua personal. Les imatges de l'aigua i el balneari deuen ser bones per a qualsevol tipus de pèrdua o d'estrès emocional.

    ResponElimina
  10. Aris: a mi se m'ha passat pel cap, però d'una forma molt remota això del viatge. Les circumstàncies també prenen decisions, no som sempre nosaltres.

    ResponElimina
  11. Lluís,

    Em sembla una bona idea deixar-te remullar uns quants dies en un balneari. Només he estat en balnearis a Budapest. Deixar-se acaronar per l'aigua calenta no deixa de ser una mena de record a l'úter matern. De vegades aquesta sensació és molt agradable. Una abraçada-

    ResponElimina
  12. Maite: jo no he estat mai a Budapest, i això dels balnearis no ho he tastat. Sempre m'ha semblat que era un lloc una mica estrany, segurament en part per culpa d'alguns llibres i d'algunes pel·lis (especialment el "8 i mig" d'en Fellini. Hi anré proveït de llibreta i bolígraf.

    ResponElimina
  13. a mida que ens anem fen grans, anem perdent gen pel camí, com es sol dir..és llei de vida. . ., o de mort.

    ResponElimina
  14. Una vegada vaig sentir una conversa entre dos homes. L'un consolava l'altre perquè se li havia mort el nebot, i li deia "veus, jo he tingut sort: només se m'han mort els pares". I sí, en el fons "és una sort". Vol dir que es compleix el cicle vital i això està bé. Quan va morir el pare vaig estar molt de temps sense poder veure una foto seva, ni llegir els seus escrits, ni escoltar les cançons que li agradaven, tot em resultaca dolorós. Amb el temps, no només no és dolorós sinó que el seu record m'ajuda a tirar endavant.
    Només he estat una vegada a un balneari i no és que m'entusiasmés, francament, però pot ser molt relaxant, això sí. Salut i de segur que acabes aprenent un món nou. Tots ho fem!

    ResponElimina
  15. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  16. ES necessita temps per canviar les rutines. La meva mare es va morir amb alzheimer i per tant no em trucava, pero vivia amb la meva germana que cada diumenge ens convidava a dinar, així passava una bona estona amb ella cada setmana. Sé que li agradava que li agafés la ma asseguda al seu costat. Quan es va morir, això és el que enyorava més, això i donar-li petons. Ara que ja ha passat tres anys ja no ho enyoro, si més no, no pas tant com després que es morís.
    Una abraçada molt forta i petons, felins, es clar :-)

    ResponElimina
  17. N´hia una cançó que m´agrada molt: "...i en mitg d´una grissa tarda d´hivern... absències". És això, no hi ha res més a dir. De vegades et sents com si et faltès un bocí de tu mateix.
    T´aconssello el balneari de Caldes, té un encantador aire decadent però amable alhora.
    Anim, jo també vaig tenir una época fosca l´any passat. Sort. Borgo.

    ResponElimina
  18. Lo siento LLUIS, lo siento mucho.

    Un beso.

    ResponElimina
  19. Puigcarbó: això de les lleis és molt complicat... o molt senzill.

    ResponElimina
  20. Lila: d'entrada, ja és prou interessant que la conversa que expliques correspongui a dos homes, un gènere que no sol parlar gaire de les seves emocions (entre ells). De fet, no sé si és sort o no, però en tot cas és la "normalitat", la idea de la lògica vital que tenim ficada al cap. Quan això s'altera ens sembla que és un cas de mala sort, en fi, això és embolicat.

    ResponElimina
  21. Pantera: és evident que el pas del temps va curant ferides, tancant cicatrius... i dibuixant paisatges nous.

    ResponElimina
  22. Miquel: tots passem èpoques fosques, i llavors imaginem llocs lluminosos. A mi se'm va acudir un balneari, però vés a saber què acabo fent.

    ResponElimina
  23. María: gràcies, però de fet escrivint aquí provo de convertir la situació en una forma de mirar-ho que no tingui drames ni tragèdies.

    ResponElimina
  24. Les absències mostren camins de fugida. No ens adonem, però, fins que hi tornem.

    ResponElimina
  25. Què has après,et preguntes? Has escrit tres frases genials, talment cites per copiar i fer-nos-les nostres en algun moment.

    "El món que ara he après té un narrador menys".

    "Les circumstàncies també prenen decisions, no som sempre nosaltres".

    "El pas del temps va curant ferides, tancant cicatrius... i dibuixant paisatges nous".

    Feia ja un temps que havia mort el meu pare i segons quines coses em passaven o em venien al cap, encara pensava, quan el vegi, li preguntaré .. No el vaig veure mai més...

    Algun cop amb mes germanes hem comentat aquesta sensació compartida i és interessant el procés sentimental que fem quan perdem algú estimat. Al principi, parlant del pare quan ens ajuntavem a taula i amb la mare present, el moment ens emocionava a tots i més d'un de nosaltres s'havia amagat a plorar. Amb el temps ens hem adonat que és gratificant parlar-ne i sovint riem de com el pare hauria afrontat aquesta o aquella situació que surt a la conversa, d'una manera irònica i amb el seu humor tan fi,tan intel·ligent i tan encertat que tenia.

    ResponElimina
  26. Montse: és molt possible que tots seguim un procés semblant per afrontar, assumir i processar la mort dels més propers, i per seguir vivint la nostra vida sense ells. D'alguna manera jo estic fent públic el meu procés perquè ho necessito i perquè em va bé. Encara estic al principi, però.
    Salut i gràcies, perquè aquest comentari no deixa de ser un gest solidari.

    ResponElimina
  27. No m'he volgut allargar més en el comentari anterior, pero és que no me'n puc estar d'enviar-te unes paraules tendres de Salvat- Papasseit, escrites a una de les seves filles des de Cercedilla, un dels tants sanatoris on es va estar. Diu així:

    Escolta Zalomé:
    La mare m'escriu que tu sempre volies anar al cantó, a veure si venia el papa. Doncs, a que no saps per què no el veies mai? Perquè t'equivocaques de cantó, ves...El papa és a l'altra cantó, saps? El papa és a un cantó que no es veu des d'aqui. Quan siguis gran diras: I tant com era a l'altra cantó, i que no es veu de casa".
    J. SALVAT-PAPASSEIT, papa

    ResponElimina
  28. Montse: gràcies de nou per aquestes aportacions. La imatge de l'altre cantó em va molt bé.

    ResponElimina
  29. He anotat aquesta carta tan entranyable del poeta.Comentaris com els teus Montse casi formen part del mateix post. Tens bloc?

    ResponElimina
  30. Ernest: tens raó que el text del comentari podria quedar incorporat al mateix post. Alguna vegada ho he fet, però no sempre: m'obligaria a reescriure constantment, cosa que tampoc no estaria malament.

    ResponElimina