15 abr. 2011

Galderich bin Laden

Galderich (primer per la dreta) sosté el llibre Deconstruint Ossama, fardant de tenir-lo i mofant-se dels qui no el tenim.


Tot fou culpa d'en Galderich. Com que és un tipus més o menys conegut en certs cercles, és possible que tingui més amics que no pas jo -que sóc de tarannà poc sociable- i que aquests se sentin incomodats o bé ofesos per aquesta primera oració. Els seus amics no saben que estan de sort, perquè la meva intenció original era titular aquesta redacció amb un poderós

Galderich, et mataré.

No ho he fet. Sé que un títol agressiu desvetlla els vigilants i les vigilantes de la decència als blogs, aquelles persones que guaiten i puneixen a la plaça pública els qui fan actes impropis o diuen paraules fora de to. Aquesta primera censura que m'he aplicat a mi mateix no em priva d'exposar totes les desgràcies que he viscut per culpa d'ell, d'en Galderich.

En Galderich va escriure un article molt bo -tot sigui dit- sobre un llibre d'en Joan Fontcuberta, i li vaig enviar un correu demanant-li on podria aconseguir-lo. Em va respondre gentilment:
-A la Central del carrer Elisabets o a Loring, carrer Gravina.
No era gens conscient de l'infern on m'enviava. Però tal com passa amb la llei, el desconeixement no és excusa  ni eximeix de càstigs.

Aquesta tarda he mirat per la finestra i he vist com s'encapotava el cel, però tot i així me n'he anat a buscar el llibre. He posat els trenta-cinc euros que val l'exemplar dins de la cartera i xino-xano cap al centre. El primer contratemps m'ha sobrevingut al metro. Sense adonar-me'n, provant de fer-me un lloc al món atepeït del vagó, m'he interposat entre dues senyores sordmudes, de manera que impedia el seu diàleg de signes. M'ho han fet saber amb un elegant cop de colze a la costella flotant, i ho he entès perfectament. Fins i tot he fet un gest que volia dir ho sento molt, perdoni'm. Ara que ho relato me n'adono que, en aquell moment, el meu ànim encara era prou bo, romania intacte.

A La Central, una dependenta que oculta uns ulls menuts i verd-aigua-estancada rere una caiguda de cabell roig em diu que fa pocs dies van vendre el darrer. Que el puc encarregar si li deixo el mail. No cal, li dic, me'n vaig a provar sort a una altra llibreria. Ella aixeca els cabells per veure l'estúpid que té al davant i fa la ganyota que vol dir: i a mi què m'importa on vagis? Finalment, s'acomiada de mi amb un sarcàstic moltes gràcies. Surto de la llibreria arranat a la prestatgeria de la dreta, i m'aturo davant de narrativa catalana per autors. Quan arribo a la B aixeco els ulls i busco els Bosch. Sé que no ho hauria de fer, sí, ja ho sé. Però no hi puc fer més. És molt humiliant veure que no hi sóc, i molt vexador trobar-hi invariablement la Lolita i l'Alfred. És la pega que té ser català -o viure a Catalunya: és un país petit, on ens coneixem i tots ens tenim molta mania i molta enveja. Cony de país.

Travesso la plaça Castella, on hi ha una batussa impressionant entre un grup de robustos caps rapats i una colla de fumetes d'estètica Mano Negra. Veig que pinten bastos per als bons, de manera que avanço el peu esquerre en direcció al combat, disposat a fer justícia i escarmentar els fatxes. Però vet aquí que si un peu se sentia com Perceval, l'altre és pres per un seny de botiguer de l'Eixample, i m'atura. Fa ben fet: calculo la massa corporal de què disposo, i la comparo amb les masses dels rapats. És ben obvi que al primer mastegot que m'endinyi un d'aquests bulldogs deixaré un estampat sangonós a la sortida d'incendis de La Vanguardia, i això seria espantós, tant per a la meva columna vertebral com per a la meva autoestima. No cal dir-ho: passo de llarg com un covard de merda.

Quan arribo a Loring trobo la dependenta atabalada amb una piràmide de facturació, i és ben obvi que la meva presència la destorba. Me n'adono que falta poc per sant Jordi, deu ser molt emprenyador demanar rareses en aquests dies. M'ho fa saber de forma elegant: durant dos minuts segueix teclejant, com si jo no hi fos.
-Busco un llibre de Joan Fontcuberta, Deconstruint Ossama, amb cobertes islàmiques... -balbucejo en veu baixa, solidari de la feinada que té damunt la taula.
Ella canvia de pantalla i tecleja. Fa un gest amb els llavis, com si mengés un xiclet caducat o de gust nefast.
-Des del dos mil vuit que no el tenim. Ara, que si vols em deixes el teu mail.
En aquest instant entra una parella de guiris anglosaxons, cridant per demanar si tenen una història del jazz. L'estupidesa del món és infinita, penso.
-Lluisba noranta-cinc -dic l'adreça de correu, però els crits dels bàrbars sonen molt més.
-Lluïsa? -demana la dependenta, i alça la mirada per primer cop, per veure el transexual que té al davant sense haver-se'n adonat.
-Lluïsa no, lluisba. Llu-is-ba. B i A són les inicials dels meus cognoms... -però em penso que no acabo la frase, giro els peus i m'encaro a la sortida. Desitjo amb totes les meves forces que a Loring no tinguin ni un puto llibre sobre jazz. Abans d'atènyer la porta sento la noia:
-Jazz? Sí, en tenim tota una secció, allà al fons.

Prenc el metro -línia lila-. Al meu costat hi ha una actriu de sèries de TV3, molt guapa. Empeny un cotxet amb una criatura d'un any, una monada. Li somric mentre ella diposita la roda davantera dreta del cotxet sobre el meu peu esquerre. Seguim així fins a la parada de Passeig de Gràcia.

Quan ixo al carrer espurneja. Porto unes sabates del tot inapropiades en cas de pluja. La darrera vegada que em va passar això vaig agafar una galipàndria de l'hòstia.

No sé quants amics incondicionals té en Galderich. Però jo crec que si algun d'ells ha llegit fins aquí, una mica sí que deu haver empatitzat amb mi. Això no em treu -naturalment- les ganes que tinc de passar-lo per la cimitarra.

Nota bene:

  • Tot això que he explicat és completament veritat, i veritat de la bona. Tan sols he obviat les coses boniques i alegres que m'han passat -així com les neutres- per no desfer l'encant del relat. Només afegiré que he gastat els trenta-cinc eurus en llibres. Cosa rara en mi, que no faig mai despeses innecessàries perquè és la meva forma de contribuir a la destrucció del sistema.
  • Els mots cony, merdahòstia i puto estan posats per a no defraudar els lectors/es que troben inadequat que un mestre de primària s'expressi en termes malsonants. També estan dedicats als lectors/es pietosos, que encaren la setmana santa amb il·lusió de beats i beates. 


21 comentaris:

  1. si la guapa que dius es la Silvia Bel he de dir que viu al davant de casa i la veig dia si dia tambe
    El Raval es genial

    ResponElimina
  2. Marc Comas: la guapa es diu Anna Sahun, ho sento. Però ara aniré al google a veure la teva guapa.

    ResponElimina
  3. Lluís, posat a culpar, per què no culpes en Fontcuberta, l'Osama o a tu mateix per ser tan influenciable davant d'una recomanació?

    ResponElimina
  4. Allau: Collons, tens raó (he afegit conscientment els collons per completar la llista dels mots malsonants). Accepto la moció, i afegeixo els culpables en el mateix ordre que proposes. Sobretot perquè tens la gentilsa de deixar-me en tercer lloc.

    ResponElimina
  5. Són els priemrs signes de la fi del món això. QUin calvari, el teu.

    ResponElimina
  6. Salvador: no saps com agraeixo sentir-me acompanyat en la fi del món...! Sabia que podia comptar amb els vells rockers.

    ResponElimina
  7. ARA SI QUE VEIG QUE S'ACOSTA LA FI DEL MÓN EL 2012, com diu l'anglès, aquests símptomes ho indiquen i el més terrible, els guiris demanant jazz, la prova definitiva. I estic segur que en Galderic ho sap tot. Adeu company!

    ResponElimina
  8. Vlia dir en Salvador i m'ha traït el subconscient inconscient i he escrit l'anglès.

    ResponElimina
  9. Puigcarbó: mare meva! Jo creia haver escrit un relat costumista, i resulta que he anunciat la fi del món? Me'n vag a passejar i que em toqui l'aire, que avui fa molt bo.

    ResponElimina
  10. He he, molt bo, m'he trobat en la mateixa situació, fa molta ràbia. He decidit no buscar més llibres, compraré el que em trobi. Paso de que m'humillin les dependentes.

    ResponElimina
  11. Aris: aquesta és la part que no he explicat. Finalment vaig comprar un parell de llibres quasi sense pensar, però molt bons: "Tots els dimonis són aquí", d'un autor jove i mallorquí, i el brutal "El pez escorpión", de Nicolas Bouvier.

    ResponElimina
  12. Completament d'acord, fins al més minúscul detall. I el dia que projectis la cimitarrada avisa que em passaré pel seu domicili a alleugerir alguna prestatgeria curulla de llibre pecaminós.

    (Entra a vialibri.net i cerca el títol "Deconstructing Osama". Et surten 44 exemplars a la venda, des de 28 a 225 euros; tu tries)

    ResponElimina
  13. Pero hombre de dios, a quien se le ocurre buscar ese incunable habiendo novedades como Momssen? La culpa no es del Galderich, que va.

    ResponElimina
  14. Puigmalet: vaja! veig que t'ho havia d'haver consultat a tu, abans. L'internet m'hauria estalviat totes les desgràcies... I escolta, jo també vull alleugerir-lo de llibres pecaminosos. Però per mi que ha vist el post i s'ha amagat.

    ResponElimina
  15. Pepe: Mossèn? No se que es este libro, no me interesan las cosas de la iglesia católica.

    ResponElimina
  16. Lluís, penso que totes aquestes histories que expliques, en realitat son invencions per tal de quedar bé amb en Galderich. Fent veure lo del llibre d’en Fontcuberta i tot això ...
    T’ho dic perquè he fet una senzilla comprovació: Vaig anar a trobar a la venedora de la Central, i després de fer una breu descripció de la teva fisonomia, amb va dir que efectivament vas estar allà però el que intentaves comprar era “Memorias de un amante sarnoso” d’en Groucho Marx.
    Un udol.

    ResponElimina
  17. Llop: bé, ja saps que sento moltes simpaties pel marxisme.

    ResponElimina
  18. Lluís,

    De tant de riure tinc els ulls plens de llàgrimes, més que la meva estimada vídua el dia de la cimitarra!

    Ahir no vaig persona fins molt tard del vespre i no vaig tocar gaire internet, només per realitzar el meu ritual nocturn de llegir l'Allau abans d'anar a dormir i com que ahir era un apunt breu no hi va haver problemes. Avui al matí per temes familiars tampoc he tingut temps de navegar i al migdia (sense dinar!) he anat a l'Ars Libris a Santa Mònica, a baix de les Rambles perquè ara mateix tinc una altra moguda familiar que m'abduirà virtualment fins demà al vespre. Tinc unes ganes que sigui dimarts 26 per tenir una vida tranquil·la familiarment i laboralment i parlant!

    Malgrat estar baldat d'una visita de 3 hores admirant meravelles he vist que havia l'editorial que va publicar el llibre que esmentes de l'innombrable i he preguntat quants exemplars els quedaven per tal de facilitar-ne la dada al bloc. El qui estava darrera el taulell no en tenia ni idea (l'havien contractat per avui) però tenia tres exemplars a la venda i de fons editorial suposava que els en quedava més. Com he dit ho volia afegir al meu bloc pels qui m'heu preguntat sobre el tema però veig que no has tingut espera i t'agraden més les aventures urbanes que les aventures exòtiques a Toucmountou!

    Sobre el títol només et voldria comentar que el català no està dintre de les llengües perillosa i per això no et censurarien mai el bloc però... posar Bin Laden com a títol... m'estranya que la CIA, l'FBI, els GEOS i la TIA encara no hagin intervingut en el tema!

    Veient el que he vist en el teu apunt em sembla que em posaré un gadget al bloc que en comptes de seguidors hi digui: EL VOLEN CIMITARRAR...

    En fi, serà qüestió de no passar per on passen presentadores i actrius de cinema i tele aprop per no trobar-te...

    PD. Per cert, molt bo això de la Lolita i n'Alfred!

    ResponElimina
  19. Nicolas Bouvier el tinc que llegir, donc la casualitat que portem el mateix cognom...(pero jo que sapiga no som parents)
    i a sobre va neixer un 6 de març i jo un 8

    ResponElimina
  20. Galderich: jo també vaig pensar que amb aquest títol, s'encendrien llumets vermells als ordinadors dels principals centres d'intel·ligència del món lliure i democràtic. Avui quan he sortit a comprar el pa m'ha seguit un individu amb gavardina, barret calat i llegint un diari del revés, amb dos forats al mig per poder-hi veure. Suposo que em seguiran fins que dugui el llibre a la mà (el dia que l'aconsegueixi) i llavors em detindran, i em ficaran dins d'una furgoneta negra amb els vires tintats. M'ho hauré buscat.

    ResponElimina
  21. Aris: el Bouvier és un fenomen de la naturalesa, i el llibre és una lectura rara, que fa venir ganes de viatjar a la seva manera. És una d'aquestes experiències frotereres, i m'agrada molt l'estil, tan directe.

    ResponElimina